En la producció cartellistica catalana de la segona meitat del segle XX hi ha encara episodis poc coneguts, com el que va protagonitzar, al llarg de la dècada dels seixanta, el pintor Francesc Subarroca, que ha mort recentment amb noranta anys complerts, després d’una carrera llarga però oculta, que només va sortir a la llum en dates recents: l’obra de Subarroca va ser pràcticament desconeguda pel públic general fins a l’any 2019, quan va ser objecte d’una exposició antològica a la Nau Gaudí de Mataró, organitzada per impuls de Lluís Bassat. I és que Subarroca va ser un artista quasi invisible durant anys, per decisió pròpia però també per una combinació de menyspreus i mala sort, que van afectar la conservació i fins i tot l’existència dels seus projectes de caire públic.
Un dels pocs aspectes de l’obra de Subarroca que van tenir una certa difusió pública van ser els treballs publicitaris. Els pocs que tinc identificats es mouen tots en l’àmbit del cartell religiós, en els anys d’aggiornamento gràfic posteriors al Concili Vaticà II, amb propostes que oscil·len entre l’expressionisme i el dibuix de ninotaire. Desconec si aquesta dedicació al cartell religiós implica un posicionament confessional per part de l’artista. Imagino que sí. En tot cas, representen unes bones mostres de la modernització de la iconografia cristiana en aquells anys efervescents.
Els primers cartells que li conec són dedicats a anunciar el dia del Seminari, jornada dedicada cada any a promoure les vocacions sacerdotals per la festivitat de Sant Josep, el 19 de març. En anys anteriors els cartells van ser obra de Guillermo Pérez Baylo i de Pau Macià, fins que l’any 1963 és Subarroca qui en fa el disseny, senzill i geomètric, amb colors plans, i sota el lema Nuestra preocupación, los hombres. Nuestra esperanza, Dios. Potser el millor cartell de tota la seva producció sigui el del 1964, Sed piedras vivas de la Iglesia, que juga amb el contrast de les tintes: vermella pel fons, negra per a la figura en forma de silueta, i groga per a lletres i detalls, amb el blanc del paper que forma la creu i el bloc de pedra. Es tracta d’una imatge de gran potència gràfica. En els anys següents l’autor fa dos cartells més per al dia del Seminari: Sacerdotes para el mundo de hoy, del 1965 (silueta d’una església, en un fons de ciutat expressionista), i El sacerdote, hombre de Dios, animador de la comunidad cristiana, del 1966 (bodegó d’elements litúrgics: pa i calze, amb un llibre i les taules de la llei...)
Una altra iniciativa publicitària de l’arquebisbat de Barcelona donava a conèixer la campanya de Nadal a favor dels pobres, organitzada per Càritas. Iniciada potser en els anys trenta (un cartell d’Adolfo del Rey, del 1956, n’anunciava la XVIII edició) i anomenada més tard Campaña de ayuda al necesitado (cartells de Del Rey, del 1963 i 1964; altres d’Alexandre Giner, del 1965, i de l’agència publicitària Pellicer i Pena, del 1966, quan ja incorpora el lema “Navidad para todos”), Subarroca en fa el cartell del 1968, de lectura complexa, massa conceptual: per il·lustrar la necessitat de la col·lecta que es duria a terme als temples el 15 de desembre, dibuixa una pissarra posada en un cavallet i guarnida amb un estel de Nadal i boix grèvol, amb un text que vol posar de manifest la desigualtat social (“Muchos, esto: 0 x poco = nada ...Otros, esto... y más: 100 x miles = millones”). Desconec si es van fer cartells en anys posteriors.
Una derivada d’aquesta campanya és una iniciativa per implicar els infants en la recollida d’aliments en forma de llaunes de conserves, amb el lema ¡Niños... a Belén! El primer any que es va celebrar, el 1964, s’anunciava amb un cartell de l’agència Pellicer i Pena (“expertos en Publicidad”), obra d’autoria no identificada il·lustrada amb les figures d’un nen i una nena que porten unes llaunes de conserva. Els anys següents el cartell (o el fullet informatiu, que a vegades és l’únic format que conec) presenta els mateixos infants dibuixats en una nova versió, que puc atribuir a Subarroca gràcies al fet que l’exemplar del 1968 apareix firmat per l’autor; la publicitat de l’edició del 1965 es coneix en forma de cartell, mentre que les del 1967, 1969 i 1970 ens han pervingut només com a il·lustració de fullet (desconec la imatge del 1966 i no sé si hi va haver campanyes posteriors). No descarto que la versió del 1964 també fos deguda a Subarroca, però l’aparença dels infants i l’estil del dibuix són certament una mica diferents. Suposo que Subarroca devia treballar o col·laborar sovint amb aquesta agència de publicitat per a la qual potser va fer altres treballs que desconec.
***
Francesc Subarroca Ferrer va ser certament un artista singular. Nascut a Barcelona el 1931 (o 1932?), on ha mort el maig del 2022, va estudiar a l’escola de Llotja, a principi dels anys cinquanta. (1) Malgrat haver practicat la pintura des de l’adolescència fins a la seva mort, el fet de no voler exposar en galeries, per tal de preservar la independència de la seva obra, el va fer pràcticament un desconegut fins a l’exposició retrospectiva del 2019, quan ja comptava vuitanta-sis anys. Aquesta mostra va revelar un artista versàtil, que assimila les troballes de les avantguardes, del realisme a l’expressionisme i del cubisme i al surrealisme.
Per tal de mantenir el caràcter independent del seu art, Subarroca ho va compaginar amb altes feines lucratives, en el món editorial i publicitari; va viure als Estats Units i a Colòmbia, on va treballar en empreses d’arts gràfiques, i va ser delineant a l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona; també va treballar de dissenyador gràfic amb el poc conegut Ramon Carreras (en una línia d’activitat que caldria analitzar amb més detall) i va ser professor durant molts anys a l’escola Massana. Amb tot, Subarroca va donar a conèixer algunes mostres del seu art, que devia considerar aplicades o de caràcter públic i, per tant, allunyades dels condicionants del mercat que afectaven la pintura mostrada a les galeries. Desconec si la seva dedicació al cartell reconeixia aquest rol públic de l’art o bé ho considerava només una feina alimentícia.
Entre les mostres d’art públic, se li deuen uns mosaics a la façana de l’escola Mediterrània, a la Barceloneta (1958), absurdament destruïts quan l’any 2007 es va enderrocar l’edifici afectat per aluminosi, i una pintura mural al vestíbul del Centre Directiu de Mercabarna (1971), que es va donar per desapareguda fins que va poder ser recuperada sota una capa de calç. També havien estat divulgats uns dibuixos de les barraques del Somorrostro, presentats en una exposició sobre aquest barri al Museu d’Història de Catalunya, el 2003; i les il·lustracions del llibre de poesies d’Eusebi Rius i Cairó, Dels camins i de les ones (1981), en col·laboració amb l’escultor xilè Andrés Javier Villa Pérez. (2) També va treballar per al teatre.
Subarroca, que en els anys vuitanta va ser president del Cercle Artístic de Sant Lluc, i que el 1986 apareix esmentat com a membre del jurat en un concurs de pintura ràpida celebrat al barri de Sant Just, (3) va continuar essent “el pintor que no volia exposar” fins que la seva esposa es va posar en contacte amb el col·leccionista Lluís Bassat, el qual va celebrar a la Nau Gaudí de Mataró la primera exposició individual de l’artista, comissariada per Francesc Miralles i on es van mostrar alguns dels milers de pintures i dibuixos que el creador conservava a casa seva. Els pocs cartells que li conec són certament una part molt petita i encara poc coneguda de l’obra d’aquest artista singular.
NOTES
(1) Juan Cortès: “Visita a la exposicion de fin de curso”, Ensayo. Boletín de la Escuela de Artes y Oficios artísticos de Barcelona, 4, desembre 1955, p. 18.
(2) La Vanguardia, 26 març 1981, p. 40.
(3) Segons un cartell textual conservat a l’Arxiu Municipal del districte de Ciutat Vella.
