Pere Clapera, ballarines i molt més — per Santi Barjau

Pere Clapera va ser un artista prolífic. Durant dècades, el seu llapis àgil va capturar en el paper una crònica de les arts de l'espectacle a Barcelona, en especial les actuacions de ballet clàssic i d'òpera que es presentaven al Gran Teatre del Liceu, tot i que també va dedicar atenció a la dansa flamenca i el circ. La major part dels seus cartells, entre els anys quaranta i seixanta, van servir per anunciar les actuacions liceístiques de les companyies de ballet de més renom, però abans la seva dedicació publicitària havia donat alguns fruits interessants que avui us vull presentar. (1)

Els orígens artístics de Clapera se solen vincular a l'admiració que ell, de petit, sentia en veure Ramon Casas en acció, durant les estades a la casa de vacances que la família del gran pintor modernista tenia al monestir de Sant Benet de Bages, al costat de Sant Fruitós de Bages, on Pere Clapera Argelaguer havia nascut l'any 1906. (2) No tinc constància que hagués seguit cap mena de formació artística regular, però el seu talent precoç el va portar ben aviat a Barcelona per a treballar com a il·lustrador.

En efecte, quan només té disset anys, el 1923, ja el trobo com a dibuixant a les col·leccions de novel·les populars, com per exemple "La novel·la d'ara", on il·lustra i fa la coberta de diverses obres, ben bé una vintena, entre les quals: El Nen Jueu, d'Àngel Guimerà; Roda-soques, d'Alfons Maseras; o Mossèn Gabriel, de Ventura Gassol. (3) Malgrat la seva joventut, el nom de l'autor dels dibuixos ja hi apareix acreditat a les portades, amb la fórmula "Il·lustracions d'En Clapera". Es tracta d'uns treballs interessants, especialment les cobertes amb dibuixos de colors contrastats, irreals, sovint amb tintes planes, com en la imatge que il·lustra la novel·la Els pecats de joventut, d'Amichatis, o La ganyota del destí, de Miquel Poal Aregall. Els dibuixos interiors, en blanc i negre, potser no són tan encertats, però cal tenir en compte que l'autor encara no té vint anys i, sobretot, l'endimoniat ritme de producció setmanal d'aquests llibres de quiosc. Clapera (que algun cop firma amb el segon cognom, Argelaguer), té un paper important a "La novel·la d'ara", ja que va intervenir en uns vint números d'una col·lecció que supera els 180 títols i que es va publicar si més no entre 1923 i 1927. Altres dibuixants que hi prenen part són Pascual Capuz, Serra Massana, Rafael Tona, Josep Altimira, Ramon Miret... També trobo el dibuix de Clapera a la col·lecció pariona en castellà, "La Novela Nueva", on el 1926 il·lustra diversos textos, com per exemple Por ley divina, de Laura Brunet (és a dir, Joan Sanxo Farrerons).

En contrast amb les narracions truculentes de "La Novel·la d'Ara", i pels mateixos anys, Clapera també presta els seus dibuixos a obres més blanques, de literatura femenina i sentimental, com ara Públia i Licini, o Barcelona cristiana (1927), de Clovis Eimeric, publicada a la "Biblioteca damisel·la". (4)

Al mateix temps que fa aquests treballs, Pere Clapera va ser també un dibuixant assidu en revistes populars, tant les de caràcter infantil com les eròtico-festives o "sicalíptiques". Pel que fa a les primeres, s'esmenten les publicacions de l'editorial El Gato Negro, com ara Totó; El Cuento Infantil Semanal; Pako, el rey del valor y de la fuerza; La Alegría Infantil i Pulgarcito; (5) també el trobo citat en relació amb les revistes Pierrot, publicada entre 1923 i 1928, i Sol Naciente. Els seus dibuixos responen a la concepció del còmic primitiu, sense bafarades i amb textos llargs al peu de cada vinyeta. Les col·laboracions en revistes per a adults, en canvi, mostren un Clapera cada vegada més segur de si mateix, com es pot apreciar en els treballs que fa per a L’Hereu (1923) o sobretot a La Tuies, de la qual és un dels portadistes més habituals, i on treballa ben bé fins a la seva desaparició el 1927, sempre amb el cognom matern. També fa algun dibuix a El Escándalo (1925-26).

Al costat d'aquestes publicacions, ja el 1925 comença a dibuixar per a la revista Lecturas, on il·lustra algunes narracions, en la línia dels dibuixos coetanis per a "La Novel·la d'Ara" (la seva vinculació amb Lecturas es reprén després de la guerra, entorn de 1950, quan coincideix amb Riera Rojas, "Lozano Olivares", Freixas...) Entre altres treballs que caldria rescatar (a la premsa esportiva, per exemple), Julià Guillamon el situa com a dibuixant del diari L'Instant, afí a la Lliga (1935-36).

Aprofito aquí per esmentar que Clapera va ser distingit amb una menció en la primera ronda del concurs per al segell de la Generalitat de Catalunya, l'estiu del 1931, cosa que li va permetre participar a la segona ronda (els seus originals, com molts d'altres procedents de les dues convocatòries d'aquest concurs, es conserven a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

L'anunci de roba interior dels magatzems barcelonins La Golondrina, aparegut a la revista madrilenya La Esfera l'any 1927.

L'activitat publicitària, que va ocupar Pere Clapera durant anys, (6) es pot rastrejar també en moltes publicacions periòdiques; segurament es devia ocupar amb cert èxit en el dibuix de modes, si ens hem de refiar de treballs apareguts a la revista Actividad el 1928 (7) o bé alguns anuncis apareguts a revistes com El Hogar y la Moda o La Esfera. (8) També consta que va aportar dibuixos per a la publicitat cinematogràfica de les productores UFA i BIP (British International Pictures), en un recull, el Block 1930, on també van col·laborar Valentí Castanys, Ernest Santasusagna o Tut (potser Baldomer Toullot, qui firmava "Tot"). (9) Però una de les aportacions més aconseguides de Clapera en aquest àmbit van ser sens dubte els treballs per a l'empresa Nestlé, que l'ocupen durant els anys trenta: anuncis de premsa, firmats a vegades amb el monograma PC, (10) petits impresos (com el llibret El encanto del hogar) o desplegables i, sobretot, els àlbums de cromos que durant anys van constituir segurament l'element publicitari més potent de la marca. Si no estic equivocat, Clapera només il·lustrava els àlbums, però no dibuixava els cromos.

El primer àlbum que va aparèixer és el formidable Àlbum Nestlé (edición de lujo). Tomo I (1930 o 1931), que recull 50 sèries de cromos, impresos a tot color, amb numeració romana I-L; (11) el van seguir Mi álbum Nestlé (1932), amb 30 sèries, numerades 51-80; (12) i Curiosidades del Universo (1934), amb 40 sèries de cromos, numerades de l'1 al 40, i on Clapera fa, com a mínim, els anuncis intercalats (no l'hem de confondre amb els àlbums Maravillas del Universo I i II, publicats el 1955 i el 1957). En una data que desconec, de principis dels anys trenta, va aparèixer l'Album Nestlé para principiantes ("Álbum para pegar 8 series cualesquiera") del qual Pere Clapera fa, si més no, la coberta. No sé si va intervenir en algun altre volum. (13)

Algunes pàgines de l'Àlbum Nestlé (edición de lujo)

 

 

 

Detalls de Mi àlbum Nestlé

De tots aquests àlbums, els més destacats són els dos primers, impresos per Barguñó. Hi trobem unes petites il·lustracions a la capçalera de cada sèrie de cromos, que evoquen el contingut de cadascun d'aquests recursos educatius (personatges històrics, monuments, animals i plantes...) Les pàgines del primer àlbum eren impreses a tres tintes, blava, grisa i negra, i presenten uns dibuixos encantadors, protagonitzats per infants exploradors, executats amb una línia ferma, simplificada i moderna que ens fa adonar de com ha evolucionat l'autor en pocs anys, i també alguns anuncis a tota pàgina, amb les virtuts dels productes Nestlé (no cal oblidar l'objectiu publicitari de tots aquests materials gràfics). L'altre àlbum, del 1932, té uns dibuixos similars, impresos en blau, groc i negre; l'autor se supera amb uns dibuixos plens de gràcia, on juga magistralment amb les tintes planes i amb el color blanc el paper. L'estil em recorda alguns dels cartells del britànic Tom Purvis, màxim representant en els anys trenta d'aquest estil de dibuix, i això pot fer pensar que Clapera estava ben informat del que passava al món pel que fa al grafisme més progressiu; també em fa lamentar que l'autor català no hagués utilitzat més sovint aquesta habilitat, que hauria lluït especialment en la realització de cartells; per a Nestlé només li conec una il·lustració per a la xocolata de la marca Los Canónigos, en la qual l'autor presenta la imatge d'un canonge golut, amb la tassa de xocolata, però l'estil del dibuix és realista i detallat. (14)

L'activitat de Pere Clapera com autor de cartells té poques mostres anteriors a la guerra. Segurament un dels primers que va fer és el que anuncia un ball de gala de la societat recreativa Nova Germanor al Teatre Novetats (1926?), on apareixen una dona i un home en una llotja de teatre, amb un dibuix encara una mica tibat. Més encertat em sembla el cartell per al Salón de Craciones y exposición del arte del vestir que es va celebrar l'any 1935 en un dels palaus de la Fira de Barcelona, sota el patrocini del diari El Día Gráfico. Sobre la península Ibèrica apareix dibuixada en perspectiva l'avinguda central de l'Exposició de Barcelona, des de les torres venecianes fins al Palau Nacional, amb els dos palaus bessons de Puig i Cadafalch.

No el torno a trobar com a cartellista fins després de la Guerra Civil. Desconec quina va ser la seva peripècia vital durant els anys bèl·lics i tampoc tinc cap dada sobre la seva posició ideològica. En tot cas, la seva firma apareix al peu de dos cartells editats després de l'entrada de Franco i vinculats a les Organizaciones juveniles de la Falange (datables cap a 1939-41): Camarada ¡Ahorra! La riqueza nacional depende de tu economía (un nen i una nena amb l'uniforme falangista ofereixen els seus petits estalvis a l'escut espanyol); i Campamentos de OJ, amb un sentinella nocturn.

Amb un parell d'excepcions que després veurem, l'activitat cartellística de Clapera es va centrar bàsicament en el món de l'espectacle. En aquests inicis dels anys quaranta el trobo fent cartells per a esdeveniments tan diversos com un combat de boxa, del 1940 (Boxeo. Extraordinaria velada); l'espectacle de Raquel Meller, La Violetera, estrenat el 1941 al Teatro Cómico i presentat després a l'Olimpia; o l'espectacle infantil Sueño de Navidad, presentat pel Nadal del 1941 a El Club de los Niños, teatre d'Ezequiel Vigués, àlies Didó, a l'Avinguda de la Llum. (15)

Tot i que suposo que va continuar realitzant treballs en aquesta línia, no el torno a trobar fent cartells fins a l'entorn de 1950, quan fa els únics cartells que li conec de tipus més comercials, per a dos productes de les Indústries Marca: l'insecticida Orion, amb l'elefant que treu DDT per la trompa (16) i el sabó Norit (no es tracta dels anuncis amb el famós borreguet, dibuixat segurament per Josep Sala Llorens, sinó una escena més convencional, amb una dona dempeus sobre un paquet gegant que ensenya triomfal la roba delicada rentada amb el producte).

I l'any 1951 Clapera és l'encarregat de realitzar el cartell anunciador de les Festes de la Mercè. Amb el seu cartell la ciutat reprèn amb força una tradició de cartells de les festes barcelonines que s'havia estroncat amb la guerra i que, des d'aquell any, s'han anat editant puntualment cada setembre, amb més o menys polèmica. Estic segur que en l'actualitat els elements que Clapera hi dibuixa, des del monument a Colom amb un clavell, fins a la corrida de toros, passant per la Sagrada Família, provocarien més d'un comentari i no serien acceptats sense discussió! 

De tota manera, la sèrie més coneguda de cartells de Pere Clapera és la que va dedicar als diferents espectacles als quals ell era tan aficionat. Hi ha constància de la seva dedicació constant en aquest sentit: assistia a les representacions d'òpera i de ballet, als tablaos flamencs i a les carpes dels circs, i en prenia apunts que després mostrava en exposicions anuals (molt sovint a la Sala Rovira). L'any 1950 Joan Cortés Vidal afirma: "Ningún acontecimiento digno de nota en el ramo de la ópera, del baile o del «ballet» que haya tenido lugar en nuestra ciudad desde que Pedro Clapera les dedicó su atención ha pasado sin obtener de él ese sutil y evocador comentario de sus apuntes vivaces, espontáneos y aprehensores (...) De un año para otro, pues casi cada año nos ha ido ofreciendo Clapera su ritual exposición, hemos visto al artista ganar en seguridad y limpieza de trazo." (17) Participa en algunes edicions de l'Exposición Nacional de Bellas Artes, com per exemple el 1948, on exposa alguna aquarel·la de Carmen Amaya. (18) També va presentar els seus treballs individualment a Madrid, per exemple el 1952, quan exposa imatges dels ballets que actuaven al Liceu i escenes de ball de "Carmen Amaya, Rosario y Antonio, Vicente Escudero, Lola Flores, Pilar López, Manolo Vargas y Roberto Ximénez" (19) i a Bilbao, el 1967 i el 1969. Alguns d'aquests esbossos es conserven per exemple a l'Institut del Teatre, i li devien servir com a base per als seus cartells. Des del 1951 la sèrie de cartells amb la seva firma es produeix amb una certa regularitat i aquí només en donaré unes pinzellades, ja que és molt probable que n'hi hagi d'altres que encara estan pendents d'identificar. De cartells de circ no n'he trobat cap.

Els cartells més destacats són els que va fer per a les actuacions al Liceu del Ballet de l'Opéra de Paris, el 1951, i del New York City Ballet (1952); l'any 1954 fa el cartell per a la temporada liceista de primavera (Festival Ballet) amb la imatge d'un ballarí amb vestimenta de les mil i una nits, segurament evocadora de Scheherezade. En diverses ocasions (1955, 1959, 1962, 1966) fa el cartell per al London's Festival Ballet al Liceu; també és encarregat diversos cops d'anunciar les actuacions del Ballet internacional Marqués de Cuevas (1956, 1958, 1961). L'any 1963 fa un dels cartells més abstractes, per al Ballet del Teatre de l'Òpera de Sofia, a Bulgària, amb ballarines convertides en estels i grans taques de colors; imatge que conviu amb el més comercial per a la Gran compañía italiana de opereta. Un dels cartells més significatius és el que representa la boca de l'escenari del Liceu, amb el fossat per a l'orquestra i les grans llotges de prosceni, dibuixats amb colors sobre fons negre, per al Festival de ballet europeo de l'any 1960. 

 

 

  

 

Les actuacions de flamenc, també al Liceu, estan relacionades amb la presentació, durant les festes de la Mercè, dels "bailaores" José Greco, amb la companyia "Arte Español" (1961) i el ja esmentat Antonio, durant les festes del 1962. Al centre de documentació de l'Institut del Teatre també he trobat uns cartells interessants, no datats però que es poden situar segurament a mitjan dels anys seixanta, per al ballarí Rafael de Córdova, on Clapera es mostra cada cop més essencial: es tracta d'un simple dibuix gargotejat a una sola tinta, en un fons llis. (20)

Aquest cartell i els que segueixen més avall procedeixen de la col·lecció del Museu de les Arts de l'Espectacle, de l'Institut del Teatre. © Pere Clapera. MAE

 

A part dels cartells de ballet i similars, però sense perdre els lligams amb l'espectacle, li conec dos cartells de cinema: un per al film Niebla y sol, de José Mª Forqué, protagonitzat pels ballarins de flamenc Florencia Pérez Padilla "Rosario" i Antonio Ruiz Soler "Antonio" (1951) i un altre per a Sin la sonrisa de Dios, de José Antonio de la Loma, estrenat el 1955; També en va fer un per a la celebració a Lloret de Mar del centenari de la famosa sarsuela Marina, d'Emilio Arrieta, d'ambient lloretenc.

Dos dels seus últims cartells tenen altres motivacions: un és el que va fer el 1966 per a la V Gala de la sedería española, també al Liceu, també amb el dibuix d'una ballarina i una rosa; i el de la Diada de la Sardana, l'any 1971, amb la rotllana de sardanistes entorn d'una morratxa amb els colors de la bandera catalana flamejants. És l'últim treball datat que conec de l'autor.

Al marge de l'execució de cartells, la carrera professional de Pere Clapera el va dur a actuar en diversos camps, on aporta la frescor i dinamisme del seu dibuix. 

Durant anys, si més no entre 1941 i 1959, es va encarregar de les portades del programa de festa major de Tiana; aquesta continuïtat em fa suposar que Clapera va tenir un lligam especial amb aquesta població del Maresme. Altres treballs habituals van ser les postals (és cèlebre una sèrie de postals amb infants a la platja; també en va fer diverses amb les seves artistes flamenques favorites, com Carmen Amaya) i també apareix la seva firma en algunes portades de partitures (algunes es conserven a la Biblioteca Nacional de España).

Clapera va dibuixar moltes vegades l'art de Carmen Amaya i la va popularitzar en postals com aquesta

En els ben nodrits fons d'ephemera de la biblioteca madrilenya també es troben diversos menús que Clapera va fer per a la Maison Dorée o per a l'Hotel Colón; també és autor d'un curiós menú genèric, per omplir a mà pels cambrers dels establiments que no se'n podien editar un, i amb una graciosa publicitat de l'Anís del Mono; però la majoria dels que li conec es van fer per anunciar banquets i festes als salons de l'Hotel Ritz, per exemple per a les festes de cap d'any de 1943. El seu dibuix refinat és especialment adequat per a il·lustrar aquests ambients. Encara en relació amb el Ritz de Barcelona, l'any 1944 Clapera il·lustra el volum Bodas de Plata del Hotel Ritz (1919-1944), amb textos de Carles Soldevila i Felip Muntaner, entre d'altres, i imprès per Oliva de Vilanova. Per cert, que el 1949 un dibuix de Clapera il·lustra el llibret que commemora una altra efemèride, en aquesta ocasió el 50è aniversari del F.C. Barcelona.

Menú per a la festa de cap d'any de 1943 a l'Hotel Ritz de Barcelona. A sota, un altre menú amb publicitat per a un establiment més modest, no identificat.

No pretenc fer l’inventari complet dels llibres que va il·lustrar Pere Clapera després de la guerra: són força abundants. En tot cas, n’esmentaré uns quants de ben significatius: La quimera del marfil de Josep Pons Mumbrú (Hymsa, Barcelona, 1942), que és una història del billar (l'any 1956 va fer un cartell per a un VII campionat europeu organitzat pel Club Billar Barcelona); El arte del payaso: Recopilación de juegos, bufonadas y chistes de payasos, con un breve manual del payaso para los aficionados, Josep Maria Laporta Furné (Lumen, Barcelona, 1946) i molts d'altres per als editors Josep Janès i Lluís de Caralt, aquest en les col·leccions "Corona Literaria" (tres novel·les d'autors diferents sobre un mateix tema, il·lustrades per tres artistes: per exemple Las novelas del amor, on Clapera il·lustra la narrativa de Pearl S. Buck, acompanyat per Josep Picó i Menchu Gal; o Las novelas de la farándula, on coincideix amb Aguilar Moré i Josep Picó, tots dos volums del 1962) i "Obras maestras ilustradas", com ara les obres completes de John Steinbeck (1957), on també trobem dibuixos de Lorenzo Goñi i Joan Palet, o les de Pearl S. Buck (1967), que Clapera comparteix amb Vicente Ballestar, Lorenzo Goñi i E. Cabestany. També el trobo fent diverses cobertes, com en la novel·la de l'oest de Paul Wellman, Muerte en la pradera (1951).

Coberta i una de les pàgines del llibre La quimera del marfil, sobre el joc del billar; i una de les portades de Clapera per a la revista Lecturas

Com ja he comentat més amunt, en la postguerra reprèn la relació amb la revista Lecturas, per a la qual fa diverses portades els anys quaranta i cinquanta. També el trobo més tard il·lustrant la secció "Rusiñol y sus anécdotas", amb textos de J.M. Lladró, al diari Tele/eXprés, per exemple el setembre del 1964.

Certament, falta encara molt per conèixer del tot la producció de Pere Clapera, esmentat també com a gravador, i de qui per exemple el diccionari Ràfols cita una activitat com a exlibrista de la qual no he trobat cap mostra.

(1) Algunes catalogacions i biografies confonen el nostre Pere Clapera, dibuixant de ballarines, amb l'autor teatral i compositor Vicenç Clapera Ribas, alies Arepalc, o amb el periodista Julià Clapera Roca; però especialment amb el dibuixant de còmic Josep Clapera Coromines (segurament era aquest qui il·lustrava les novel·les gràfiques "Capricho", de l'editorial Bruguera) i amb el pintor Joan Clapera Mayà, d’Olot. Espero no caure jo en cap d'aquestes confusions!

(2) Un text que he consultat per internet esmenta "les anotacions de Joan Vilanova" sobre Clapera, dades que no he aconseguit localitzar; aquest text sembla extret d'un fullet que acompanyaria una exposició de dibuixos circenses de Clapera celebrada l'estiu del 2007 en un local no identificat: http://www.todocoleccion.net/arte-pintura-oleo/oleo-pere-clapera-argelaguer-rincon-cadaques-port-lligat-dali-costa-brava~x26183540

(3) Els títols de "La Novel·la d'Ara" il·lustrats per Clapera que tinc localitzats són almenys dinou:

17. Rafael Nogueras Oller: Lo pecat mortal (1923)

19. Prudenci Bertrana: Josafat

20. Ramon Suriñach Senties: La vida inútil de la Ernesta

22. Àngel Guimerà: El Nen Jueu

23. Amichatis (Josep Amich i Bert): Els pecats de joventut

27. Alfons Maseras: La Sospita

29. Ventura Gassol: El Mur de roses (per GOLS i ARGELAGUER) (1924)

37. Alfons Maseras: Roda-soques

41. Narcís Oller: La Papallona (per CAPUZ i CLAPERA)

43. Alfons Nadal: La penedida

44. Miquel Poal-Aregall: La ganyota del destí

46. Ventura Gassol: Mossèn Gabriel

53. Joan Santamaria: El músic boig

54. Miquel Poal-Aregall: La branca morta

55. Gastón A. Mantua: La carátula

68. Ramon Suriñach Senties: La noia d'aquell home

70. Miquel Poal-Aregall: El diable que portem dins

84. Lluis Capdevila: Berta la del trist destí (1925)

95. Tomàs Roig i Llop: El butxí.

(4) També l'he trobat (amb la firma C. Argelaguer) com a il·lustrador de les cobertes dels sis volums de les "Aventures emocionants instructives d'en Jo Puc!" (subtitulades "Esforç de voluntat d'un noi català que triomfa arreu del món"). Els sis títols de la sèrie són: L'home de la pipa; La Gàbia dels lleons; Kit, la petita gimnasta ; La roda de la mort; La Tragèdia del baró de la Freye; En la tenebra del crim.

(5) Jesus Cuadrado: Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873-2000, Fundación Germán Sánchez Ruipérez / Ediciones Sinsentido, Madrid 2000, vol. I, p. 273.

(6) He trobat una referència, que no he pogut confirmar, segons la qual Clapera hauria dirigit una agència publicitària: http://www.museudemanresa.cat/artistesfitxa/2024. Podria tractar-se de l'agència Publicitas, el nom de la qual apareix en molts anuncis de Clapera per a Nestlé.

(7) Actividad, IV, 37, setembre 1928, p. XVI.

(8) Per exemple, l'anunci per als sostenidors La Golondrina, publicat a La Esfera (Madrid), XIV, 698, 21 maig 1927.

(9) La Vanguardia, 17 setembre 1929, p. 17. Desconec si va fer cartells de cinema per aquestes productores.

(10) Llibre d'or del cercle d'Ultramarins, queviures i similars 1883-1933, s.p.i., p. 52-53.

(11) Es pot consultar en línia gràcies a la digitalització de la Biblioteca Nacional de España: http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/bdh0000067808 - http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000067808

(12) També està disponible a través de la Biblioteca Digital Hispànica de la BNE: http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/4211754 - http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000069908

(13) Més detalls sobre aquests àlbums al blog Odisea 2008: http://www.odisea2008.com/2014/01/albumes-de-cromos.html — (consulta 12 octubre 2016)

(14) Una historia de la publicidad española: reflejos de más de un siglo de Nestlé, Sociedad Nestlé AEPA, Barcelona, 1992, p. 39.

(15) Josep A. Martín: El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989, p. 89, 212.

(16) http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/2013/09/insecticidas-orion.html. Alguna font el data el 1946, com Raúl Eguizabal: El cartel en España, Càtedra, Madrid, 2914, p. 218, 285.

(17) Juan Barcino: "Pedro Clapera en «Sala Rovira»", La Vanguardia Española, 8 desembre 1950, p. 16.

(18) El crític José Francés, tan agut altres vegades quan parla dels dibuixants, es refereix a aquets treballs en uns termes políticament força incorrectes: "Pedro Clapera reproduce con exactitud nerviosa el epiléptico histerismo coreográfico de Carmen Amaya —la espectacular exportadora de lo flamenco para el gusto indocto de los extranjeros— en una estampa brillante de colorido, ágil de dibujo, no exenta —como era lógico dado el motivo— de cierta ironía caricaturesca." (José Francés: "Escultores, grabadores y dibujantes catalanes en la Exposicion Nacional", La Vanguardia Española, 28 maig 1948, p. 3).

(19) La Vanguardia Española, 8 juny 1952, p. 3.

(20) La mateixa col·lecció guarda un cartell per a Celia Gámez, que no he pogut visualitzar.