Durbán – per Santi Barjau

Al llarg d’aquestes biografies, motivades per l’activitat més o menys abundant d’aquests cartellistes que anomeno “meus”, anem repassant un seguit d’artistes d’orígens molt diversos i, sovint, abocats també a destins inesperats. Tots ells, però, han passat en algun moment o altre per Catalunya (actius quasi sempre al seu centre neuràlgic de Barcelona, tot i que algun dia també caldrà parar atenció a d’altres nuclis comarcals, especialment actius). Per a molts d’aquests autors, la Guerra Civil va ser el moment de la veritat, no només pel que fa a la seva producció de cartells sinó també, moltes vegades, per les conseqüències que va tenir en les seves vides.

Durbán i la seva esposa a la revista Estampa (Madrid), d'octubre del 1933.

Avui us vull parlar d’un artista nascut a Saragossa el 1904 que, després de passar per Madrid i Barcelona, va emprendre el camí cap a l’exili de Venezuela, on va morir a la capital, Caracas, l’any 1968. Martín-Ramón Durbán Bielsa (citat a vegades com a Ramón-Martín, o amb un dels dos noms per separat) té una breu dedicació com a cartellista, durant la guerra, però la seva vinculació amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya fa que el seu nom sigui un dels més destacats pel que fa a l’art del període bèl·lic. 

Format a la seva ciutat natal, i amb estades de treball i d’estudis també a Madrid i a Barcelona (on va treballar amb el pintor decorador Aureli Tolosa), Durbán va exposar regularment com a pintor als salons d’art aragonesos i madrilenys. La seva carrera com a pintor, que no analitzaré aquí, l’ha portat a estar molt ben representat al museu Reina Sofia de Madrid, on es conserven pintures destacades, en la línia de la Nova Objectivitat, com ara el cèlebre Caféconcert del 1936; també hi ha obres seves al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta faceta ha estat ben estudiada per Sara Ferrando (1), de qui sembla que es pot esperar aviat una tesi doctoral sobre l’artista. Durbán no només va tenir una actuació sostinguda com a pintor de cavallet i alguns conjunts de pintura mural, sinó que també se’l cita com a autor d’escenografies per al cinema.

La figura inconfusible de Josephine Baker tal com la dibuixa Durbán en un número de la revista D'Ací i d'Allà.

L’any 1927 Durbán es trasllada a Barcelona, on resideix amb regularitat fins al moment que es veu obligat a exiliar-se. A la capital catalana, al costat de l’activitat pictòrica (que el va portar a realitzar treballs de decoració mural, com ara les pintures de la capella del sanatori de Sant Joan de Déu a Calafell) el trobem dedicat en especial a la il·lustració de premsa, en revistes com Mediterráneo (1927-29), on feia retrats de personalitats (les “Figuras del día”) i il·lustrava contes, alternant-se amb Ochoa, Calsina o Bosch; també es troba l’aportació de Durbán al butlletí oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i a D’Ací i d’Allà (1930). Sara Ferrando esmenta igualment les col·laboracions a la Revista Ahora i a la revista aragonesista El Ebro, editada a Barcelona. En les dues primeres publicacions trobem articles molt laudatoris dedicats a la vida i l’obra pictòrica de Durbán (2). 

 

Un interessant diploma dibuixat per Durbán per a l'homenatge fet a Saragossa al compositor Pablo Luna, autor de sarsueles ben conegudes.

Desconec altres detalls de la seva estada a Barcelona, a part del fet que s’hi casa el 1933 amb Zezette Pastorelli (3). Com a cartellista, l’any 1931 fa el que, per ara, és el seu treball més antic, per a la Residència internacional de senyoretes estudiants que la Universitat de Barcelona va instal·lar al Palau de Pedralbes (que la premsa republicana, algun cop, va anomenar d’una manera curiosa com a “palau ex-reial”). El cartell representa dues d’aquestes “senyoretes”, elegants i cultes, en un espai de reminiscències Art Déco.

També el trobem actiu en la il·lustració de llibres, com per exemple quan fa la portada de la novel·la de Manuel D. Benavides, Un hombre de treinta años (1933). La dedicació cinematogràfica, ja esmentada, sembla que el va dur també a fer diversos cartells per a pel·lícules, que encara no he pogut identificar. En tot cas se li deu l’escenografia de diverses pel·lícules rodades als estudis Orphea de Barcelona, i també per a Paramount, com ara Boliche (1933), Rataplán (1935), Usted tiene ojos de mujer fatal i Incertidumbre (les dues del 1936). 

Amb l’esclat de la guerra, ja el trobem ben aviat compromès, com quan firma el manifest de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, en tant que membre del Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya (U.G.T.) (4) i, al cap de pocs dies, és nomenat comissari delegat de l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona (5), tot i que sembla que va renunciar al càrrec. També sabem que pren part al catàleg Paramount de 1936-37 (sic) junt amb la periodista María Luz Morales i altres (6).

L’activitat com a cartellista dóna un parell de fruits, el més conegut dels seus cartells és el que reclama Ajut permanent a Madrid: les figures grises i tristes dels ciutadans madrilenys, dones i infants assetjats per les tropes de Franco, a la part inferior, contrasten amb el dinamisme de les lletres de la paraula Madrid i la locomotora que els ha de dur l’ajuda recollida. També col·labora en un altre cartell amb Ramon Muixí, com comento en un altre lloc d’aquest blog. 

El setmanari Mi Revista l’entrevista i entre altres coses explica que ha estat a l’Expo de París del 1937, es confessa entusiasta de la URSS i valora el potencial de l’art en l’educació de la persona. (7) I a La Vanguardia una doble pàgina il·lustrada amb fotografies de Centelles mostra diversos dibuixants que treballen en la propaganda en favor de l'Exèrcit Popular Regular, com ara Durbán, acompanyat per Nel·lo, Bagaria, Benigani i Moreno. (8)

Per al Comissariat de Propaganda també il·lustra el llibre de Jaume Miravitlles, Catalans a Madrid, i el petit cartell corresponent. Deu correspondre a aquest moment l’ex-libris per a Pere Català Pic, cap de publicacions del Comissariat. També trobem una il·lustració seva a la portada del número d’octubre del 1938 de la revista Armas y Letras, portaveu de les Milícies de la Cultura, organisme de l’activíssim Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat, quan aquest es trasllada a Barcelona procedent de València. Segons Sara Ferrando, també va col·laborar a Treball i a Meridià. En general, les seves relacions polítiques l’emmarquen amb el comunisme en el camp del PSUC. I també fa els dibuixos per al llibre de Rafael Vidiella, Los de ayer, editat el 1938 per Nuestro Pueblo i que narra els anys de la Primera Guerra Mundial i del pistolerisme.

Amb la imminent caiguda de Barcelona, emprèn el camí de l’exili. Antoni Clavé el troba al camp dels Haras de Perpinyà (9) i més tard, havent passat per París, s’embarca a Niça cap a Venezuela, on portarà a terme una llarga carrera de pintor, il·lustrador i professor d’art. Però, estranyament, els anys quaranta i cinquanta, especialment a València, trobem uns cartells de temàtica religiosa amb una firma que ens recorda poderosament la seva. No cal dir que no es tracta del nostre artista sinó un altre dibuixant homònim. Amb tot, aquesta i altres qüestions encara han de ser resoltes abans no puguem dir que coneixem del tot l’obra i l’aportació artística de Durbán.

NOTES 
 
(1) Sara Ferrando Rovira: “Ramón Martín Durbán. Su producción artística: España, 1904-1938”, a: El arte del siglo XX (coord. Cristina Giménez Navarro, Concepción Lomba Serrano), Instituto Fernando El Católico, Universidad de Zaragoza, 2009, p. 295-312.

(2) Luis Marsillach: “Martín Durbán, el artista y sus obras”, Mediterráneo, III, 80, 9 juny 1928, p. s/n; J.B.: “En el pintor Martín Durbán, nuestro colaborador, diplomado en la Exposición de Arte Moderno, se advierte el alto súbito y se adivina la carrera inminente”, Diario Oficial de la Exposición Internacional de Barcelona 1929, I, 39, 30 novembre 1929, p. s/n.

(3) Estampa (Madrid), 28 octubre 1933, p.  9.

(4)  La Vanguardia, 4 agost 1936, p. 4.

(5)  La Vanguardia, 18 agost 1936, p. 7. 

(6)  La Vanguardia, 13 març 1937, p. 5.

(7) Enrique Gómez: “Martín Ramón Durbán”, Mi Revista (Barcelona), II, 22, 1 setembre 1937, p. 39-40.

(8) “El arte al servicio de la guerra”, La Vanguardia, 27 febrer 1937, p. 2-3 (suplement).

(9) “Paso a Francia, cuando la retirada, por Prats de Molló, donde fui internado; al poco me trasladan al de Les Harras, en Perpiñán. Allí encuentro a Pedro Flores, Ferrán Callicó, Durban y Fontseré.” Recollit per Luis Permanyer: “Antoni Clavé, entre el cartel y la pintura. Soldado en el frente y primera exposición en Perpiñán”, La Vanguardia española, 29 gener 1972, p. 38.