Nascut a Mallorca el 1911 i
traslladat de ben jove a Barcelona, Francesc Benages Tomàs va viure al barri de
Gràcia, al qual va estar sempre molt lligat. A l’Arxiu del districte de
Gràcia es conserva una entrevista (1) que li van fer l’any 1993 els alumnes de
BUP de l’institut Vila de Gràcia, en col·laboració amb el Taller d’Història de
Gràcia, en el marc d’un treball de recollida de testimonis viscuts per
diferents persones del barri i que em servirà també per explicar part de la
seva biografia, junt amb el que ell mateix em va dir, i les declaracions que va
fer el 1975 al Diario de Barcelona. (2)
Arribat als dotze anys a Barcelona,
Benages va ingressar a l’escola de Llotja on consta matriculat si més no entre 1929
i 1932, tot i que ell sempre s’ha reivindicat com a autodidacte. També va ser
important la relació amb els cercles esperantistes: a les nits aprenia
esperanto a la societat Paco kaj Amo (Pau i Amor) de Gràcia (3), on devia
conèixer Ramón Fernández Jurado. Segurament en aquells anys ja estava vinculat
als moviments polítics, ja que col·labora al setmanari El Carrer, on fa algunes caricatures, que firma com a 6-Q Benages
(és a dir, Siscu o Cisco Benages); em va comentar amb especial interès la que
representa Hitler i Mussolini a la corda fluixa, apareguda l’abril de 1933. (4)
Potser va col·laborar en altres revistes, però no les he localitzat. En tot
cas, es relaciona amb elements del Bloc Obrer i Camperol com Pere Pagès (Víctor
Alba) i l’esmentat Ramón Fernández Jurado i, amb ells, passarà al POUM poc
abans de l’inici de la Guerra Civil. El desembre del 1935, Benages va
participar a la primera exposició col·lectiva d’artistes novells que es va
celebrar als locals de la libreria Catalònia; (5) i l’any següent va prendre
part a l’Exposició de Primavera, com a integrant del Saló de Barcelona, en la
secció de dibuix. (6) Però la seva carrera com a artista de galeria sembla que
s’acaba aquí. Tenia el taller al carrer de Verdi.
A l’entrevista que es conserva a
l’Arxiu de Gràcia, Francesc Benages (qui sempre es va definir com a anticlerical i antimilitarista) hi explica les seves vicissituds durant la
guerra, com el relat del que viu en primera persona el 19 de juliol, però també
quan treballa en la secció de propaganda del POUM, i el pas pel front de Terol,
mobilitzat amb la lleva del 33.
Benages va fer uns quants cartells
durant la guerra del 36, en l’òrbita del POUM, i un per a la UGT, firmats amb
el seu cognom. Un d’aquests cartells, que es va estampar en versions catalana i
castellana, presenta simplement la bandera roja, amb la falç i el martell, i
les sigles del POUM, que destaca sobre un cercle de llum en un fons negre on es
llegeix l’eslògan “Obrers a la victòria!!”, mentre que l’altre cartell, Contra el feixisme assassí, oposem-hi el socialisme
alliberador, mostra la imatge tètrica d’una mà, verda i amb llargues ungles
ensangonades, que surt d’una esvàstica i amença un poble en flames. El tercer
cartell, Mobilització, disciplina,
comandament únic sota el control de les organitzacions obreres presenta un
paisatge desolat pel pas de la guerra, sota un cel fosc i vermellós, amb el
perfil d’un ribot que suggereix les possibilitats de la reconstrucció per part
dels treballadors liderats pels sindicats, en aquest cas la UGT. Curiosament, a
l’entrevista que li fa Maria Favà el 1975 se li atribueixen els cartells del
POUM que duen la firma Siwe, que sempre han estat un misteri per a mi; de fet
jo li vaig preguntar si coneixia la identitat d’aquest i altres cartellistes
poumistes i no em va donar cap aclariment... En tot cas només sumant els sis
cartells de Siwe als tres que porten la firma de Benages em surt la xifra de
nou cartells que l’autor afirma haver fet durant la guerra; però reconec que
la qüestió encara està oberta. No sé si va fer més col·laboracions en la
propaganda del POUM o bé per a d’altres partits o sindicats; quan vaig parlar
amb ell el 1999 em va dir que li hauria agradat treballar a L’Esquella de la Torratxa, però no hi he
trobat els seus dibuixos.
El relat de la postguerra el presenta
detingut al camp de concentració de Castelló de la Plana, més tard investigat
per la brigada del sinistre capità Bravo i finalment, fugitiu, iniciant el seu
exili a Perpinyà, on arriba “el mismo día que Francia entraba en guerra”, el
setembre del 1939. Allà treballa, de manera il·legal, fent retoc de fotografia
i decideix retornar cap a 1942, però és detingut a Figueres i empresonat a la
Model durant un any. A l’entrevista que va fer amb els estudiants graciencs relata
les condicions de vida a la presó i les arbitrarietats de la repressió. Després
de la guerra només li puc atribuir per ara un cartell destinat al tercer
congrés hispanoportuguès d’obstetrícia i ginecologia, que es va celebrar a
Barcelona el 1950. La firma no és molt clara, però s’assembla a la que utilitza
durant els anys de la postguerra en els seus dibuixos per a targetes de primera
comunió i felicitacions nadalenques que, com veurem, van ser el seu principal
mitjà de subsistència.
En efecte, al llarg dels anys
quaranta, cinquanta i seixanta, Benages va treballar incansablement com a
dibuixant d’aquests petits impresos protagonitzats per angelets, pastorets i
pastoretes i altres variacions infinites d’unes figures infantils que ell
plasma amb tendresa i personalitat.
Segons que ell mateix em va explicar,
entre les impremtes barcelonines que es dedicaven a aquesta activitat i que li
donaven feina trobem la casa Bañeres, de la plaça de Sant Jaume, i Talleda,
també coneguda com a Ediciones Ancla, pel símbol que identificava aquestes
postals nadalenques i de felicitació. També va treballar per a impremtes i
editorials de Madrid, com ara Ortiz, ja els anys 50, i Roamán, fundada el 1965.
Igualment he localitzat obres seves de l’editorial C. y Z. No és
d’estranyar doncs que, segons em va dir, hagués arribat a fer més de 5.000
originals de Christmas i altres targetes d’aquesta mena. L’estil de Benages
evoluciona al llarg del temps, tal com ho fa la seva firma, des d’una
ingenuïtat amable, amb infants grassonets, passant per una manera més
sentimental, que recorda el treball d’altres dibuixants com ara Ferràndiz, fins
arribar als seus treballs més tardans per a recordatoris de primera comunió, on
posa en joc composicions més simbolistes amb pans i peixos, calzes o àncores,
amb un tractament més pla del color. En algun moment no identificat va
treballar a la impremta Grafos, fundada el 1934.
Pel que fa a la seva militància
política, la web de la Fundació Rafael Campalans ens fa saber que “formà part
del Front de la Llibertat i del POUM fins a la seva incorporació en el Moviment
Socialista de Catalunya (1945), des d’on passà a Convergència Socialista i
posteriorment al Partit dels Socialistes de Catalunya.” (7) Quan vaig parlar
amb ell em va relatar les reunions clandestines a casa seva i a l’estudi que
tenia en uns baixos del carrer Mozart. L’any 1992 se li va fer un homenatge,
com a militant número 1 de l’agrupació del PSC al barri de Gràcia, i en una
entrevista va relatar aquestes reunions on assistien Raimon Obiols i Joan Reventós;
segons aquesta font “el disseny del carnet socialista de militant és obra de
Francesc Benages”. També sabem que va ser president de l’Associació de Veïns de Gràcia
durant tres anys. (9)
 |
| El carnet del Partit dels Socialistes, amb la imatge de les banderes dibuixada per Francesc Benages |
Una de les últimes referències que he
trobat de Benages correspon a l’adquisició d’una pintura seva, Síntesi. Al·legoria del
Transport Marítim, per part de l’Autoritat Portuària de
Barcelona l’any 1992 amb destí a l’edifici del Portal de la Pau. (10) Francesc
Benages va morir l’any 1999.
NOTES
(1) Arxiu Municipal del Districte de
Gràcia. Col·lecció Alumnes IES
Vila de Gràcia. Entrevista amb Francesc Benages Tomàs, per Pedro J. Iguácel i
Víctor Peso. Barcelona, 6/04/1993.
(2) Maria Favà: “Francesc Benages.
Esbozo de una biografía brillante”, Diario
de Barcelona Dominical, 15 juny 1975, p. 16.
(3) El Carrer, II, 39, 20 abril 1933, p. 1. En aquesta revista
col·laboren també Escobar, Moreno, Roqueta, Quelus, R. Datzira, Gaston Ry,
Terruella, Alloza...
(4) El Bulteno de esperanta societo Paco kaj Amo, XIII, 146, agost 1932,
p. [3] informa del seu ingrés en la societat esperantista, però ja no apareix en una llista de socis de l’any 1936.
(5) Repertori de catàlegs d’exposicions col·lectives d’art a Catalunya
(fins a l’any 1938), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002, p. 248,
núm. 877.
(6) Repertori..., p. 263, núm. 960.
(7) Silvia Grossmann Alpresa: “El
abuelo Paco”, Ex-libris. Portaveu de
l’Associació Catalana d’Exlibristes, XXI, 40, 2009, p. 19.
(9) Javier Sulé: “Catalunya és d’una
manera generalitzada bastant conservadoreta i tradicional”, Gràcia Express, segona època, 14,
desembre 1992, p. 12, on també comenta que va guanyar un premi d’un concurs de
cartells convocat pel diari La Opinión.
Potser es tracta del concurs del diari L’Opinió
del 1933, en el qual un dels projectes recomanats s’havia presentat amb el lema
“Kiku”, que podria correspondre a Benages.
