Aquest
cartell va aparèixer enganxat als carrers de Catalunya durant la campanya de
les eleccions generals del 16 de febrer del 1936, les últimes de la Segona
República abans de l'esclat de la guerra civil. En aquelles eleccions,
fortament polaritzades, es van enfrontar dos grans blocs electorals: el Front
d'Esquerres (anomenat també a vegades Front Popular, nom originat a França
l'any anterior i adoptat pels seus correligionaris a la resta d'Espanya) i el
Front Català d'Ordre, que aplegava la dreta al voltant de la Lliga Catalana,
junt amb la CEDA i el partit de Lerroux, entre d'altres. Tot i que aquest
cartell no porta cap sigla ni nom de formació política emissora, és clar que es
tracta d'un missatge dels conservadors, també coneguts com "els de l'ordre".
Imprès a tres tintes (negra, grisa i granat) amb una gran il·lustració i un
text dialogat, devia causar cert impacte en els electors d'un i altre bàndol.
Desconec
si la pregunta, "Què penses, Anton?", ja existia prèviament a la
parla popular,
però tot indica que es va fer famosa, fins al punt que va donar
nom a un setmanari esquerrà de Reus (publicat entre març i juliol del 1936) i
es va estrafer en diverses utilitzacions (s'esmenta la versió "Què penses,
Anton? Que la dreta es descompon!") (1) La figura monumental de la dona en
primer pla, donant de mamar, també va ser objecte de reaccions, similars a les
que encara ara apareixen quan es debat l'alletament en públic. He trobat una
referència que, a la pregunta de la dona, un home hi respon: "Penso que
t'hauries de tapar una mica: la gent t'està mirant!" (2)
L'autor
del cartell és Ricardo Marín, nascut a Barcelona el 1874 i mort a Mèxic el
1955, però que va fer la major part de la carrera a Madrid, tot i que
s'esmenten treballs seus a les revistes barcelonines El Gato Negro i Hispania.
Ja el trobo el 1898 a Madrid Cómico i
al llarg dels anys la seva firma inconfusible es prodiga a diaris com El Liberal o a les revistes La Ilustración Española y Americana, Por esos mundos, Blanco y Negro o Mundo
Gráfico. L'especialització de Marín en el dibuix taurí el va portar a
col·laborar a publicacions com Sol y
Sombra o La Lidia. El 1912 va ser
el director artístic del setmanari humorístic El Gran Bufón, per a la qual va fer també un cartell, amb un
personatge del "Siglo de Oro" que juga a les bitlles.
No puc
analitzar aquí la seva amplíssima carrera de dibuixant a la ploma i també com a
pintor. A part dels dibuixos de línia, a la revista La Esfera, on va treballar força quasi des dels inicis, es
publiquen diverses il·lustracions aquarel·lades, on sembla aplicar la seva
frase "Yo pinto desde que dibujo, puesto que dibujar es pintar". (3).
Va il·lustrar diversos llibres, però un dels seus treballs més recordats, i que
li va donar fama al seu moment, van ser les il·lustracions per a dues edicions
del Quixot amb motiu del tercer centenari de la publicació de la segona part de la novel·la, l'any 1915: una
edició popular de deu mil exemplars, amb 500 il·lustracions de Ricardo Marín; i
una altra de luxe, en quatre volums, edició exquisida limitada a 125 exemplars
amb 200 aiguaforts, tot i que altres fonts parlen de dibuixos heliogravats. (4)
Les imatges es van mostrar en diverses exposicions, i l'autor va viatjar per
presentar-les i fins i tot en va oferir un exemplar al rei Jordi d'Anglaterra.
(5) Tot i que la majoria de comentaris van ser laudatoris, i sovint trobem
l'autor anomenat com a dibuixant "impressionista", no falten algunes
crítiques que troben poc adequats per als temes cervantins aquells dibuixos
"que se dijeran ejecutados por las patas de una araña manchadas de tinta,
tanta es su ligereza y falta de precisión en el trazo". (6) Un altre
llibre on trobem dibuixos de Marín és La
muerte de Isidro Nonell, d'Eugeni d'Ors (1905).
La
vinculació de Ricardo Marín amb Barcelona sembla que no es va perdre amb la
seva anada a Madrid, ja que el retrobem moltes vegades fent conferències com la
que va fer amb motiu de la festa de la Creu Roja a l'hotel Ritz: "Después
Ricardo Marín, el impresionista, dio una conferencia sobre el arte del dibujo,
con ejemplos gráficos, que fue muy celebrada por la concurrencia" (7); una
altra al Saló de Cent, amb el títol Las
siluetas de las ciudades obedecen a su sentir espiritual (8); o una altra,
al Foment del Treball de Vilanova i la Geltrú, dedicada a Joaquim Mir. (9) Va
decorar la Spanish Room del Ritz amb escenes de sardana i jota. (10) Josep M.
Planes assegura a Nits de Barcelona
que Marín va decorar el Grill del Ritz, i que s'hi va estar dos anys per
completar-lo. (11)
Des
dels seus orígens, el 1915, pren part al Salón de Humoristas de Madrid, i en
diverses ocasions l'he trobat aportant el seu dibuix a la publicitat comercial.
Un treball interessant va ser l'àlbum Siluetas
del restaurant Ribas, imprès per Oliva de Vilanova el 1936. Malgrat la seva
firma en el cartell que ens ocupa, encarregat per la coalició conservadora,
encara el trobo durant la guerra civil, amb uns interessants dibuixos de
milicianes en acció, segurament per a un emissor antifeixista. (12) Les seves
conviccions en definitiva el van dur, acabada la guerra, a l'exili americà.
(1)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Qu%C3%A8_penses,_Anton%3F - consulta 14 juny
2017.
(2)
El Dia. Diari republicà d'esquerra
(Manresa), VIII, 1.750, 13 febrer 1936, p. 1.
(3)
Fernando de la Milla: "Nuestros dibujantes: Ricardo Marín", La Esfera (Madrid), XIV, 720, 22 octubre
1927, p. 16-17.
(4)
La Vanguardia, 14 juny 1915, p. 5.
(5)
La Vanguardia, 31 març 1923, p. 17.
(6)
Juan de la Encina: "Una ilustracion del Quijote", España (Madrid), IV, 150, 21 febrer
1918, p. 10-11.
(7)
La Vanguardia, 16 gener 1918, p. 12.
(8)
La Vanguardia, 23 març 1926, p. 14.
(9)
La Vanguardia, 9 juliol 1926, p. 13.
(10)
La Vanguardia, 28 gener 1930, p. 11.
(11)
Josep M. Planes: Nits de Barcelona,
1931 - reedició Proa, 2001, p. 52-53.
(12)
http://affiches-combattants-liberte.org/es/acontecimiento/242-carte-postale-1936-r-marin-milices-anti-fasciste-de-barcelone-milicienne-au-combat-le-19-juillet-1936.html
Oleguer Junyent
La
inauguració d’unes exposicions dedicades a Oleguer Junyent, al Museu Frederic
Marès i a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, em serveix com a pretext per a
parlar-vos avui de la faceta cartellística d’aquest personatge tan versàtil,
que va ser escenògraf, pintor, il·lustrador i decorador, però que també va
cultivar altres facetes del món artístic, com ara el col·leccionisme i la
fotografia de viatges, que centren la doble exposició esmentada. El cartell que
encapçala aquest comentari és el que va fer per a un dels certàmens
preparatoris de l’Exposició de Montjuïc, que s’acabaria celebrant l’any 1929
amb el nom d’Exposició Internacional de Barcelona. Des dels inicis, Oleguer
Junyent va estar vinculat al comitè organitzador d’aquesta Expo i, com veurem,
va ser autor d’alguns cartells relacionats. Aquest en concret anunciava un
congrés i exposició mundials d’avicultura (el segon que es celebrava, després
del de L’Haia del 1921). La imatge una mica estàtica de la pagesa amb la
indumentària tradicional plasmada amb cert detall ens recorda les aficions de
l’autor com a col·leccionista i decorador.
Oleguer
Junyent i Sans (Barcelona 1876 – 1956) mereix ser més ben conegut, tant pel que
fa a les seves obres com per la seva vida refinada i original. Aquí només
m’aturaré breument a enumerar els cartells que li conec, que segurament no són
tots els que va arribar a fer. Entre els més antics es troben potser els que va
fer per anunciar l’almanac de L’Esquella
de la Torratxa, entre 1900 i 1904; en aquelles dates també va fer portades
per aquests almanacs. Probablement també són de la primera dècada del segle XX
els cartells per a la Gran fábrica de
salchichón de Vich Fco. Riera i, sobretot, el del Callicida Escrivà, que esquiva el tema poc atractiu amb el recurs
clàssic de la dona que escriu a la paret mentre un grup d’homes se la miren; la
composició i les figures demostren que Oleguer Junyent coneixia bé el cartell
francès de l’època.
La
vinculació amb el món teatral i en especial amb el Liceu el duen a fer cartells
com ara el d’un Gran Festival que es va celebrar el 28 de gener del 1904 (13) o
per al Festival Wagner, el 1910, amb motiu de la representació íntegra al Liceu
de la Tetralogia del músic de Bayreuth: la imatge representa Wotan davant del
Walhalla. L’any 1914 va fer també un cartell per a la representació de l’obra
d’Apel·les Mestres, La Viola d’or, en
el marc del “Teatre de la naturalesa” de La Garriga (14) i, l’any següent,
firma un altre cartell sense text, amb unes màscares de carnaval apte per
poder-se utilitzar en diferents esdeveniments. Però segurament la sèrie de
cartells més notable és la que va fer en tant que assessor artístic de
l’Exposició de Barcelona. Li conec un cartell per a una Batalla de flors que va tenir lloc al Parc de Montjuïc el 1922; un
altre, més conegut, per a la secció retrospectiva de l’Exposició Internacional
del Moble, del 1923, amb una alcova amb llit i cortinatges, que es va editar en
diversos idiomes; el cartell que ja hem comentat, per al congrés d’avicultura
del 1924 i un altre, per al mateix any, que anunciava unes Grandes Fiestas, potser vinculades també al recinte de Montjuïc.
Però
potser el cartell més conegut sigui el que va fer, ja durant l’Exposició del
1929, per a la mostra El Arte en España,
que se celebrava al Palau Nacional: es tracta d’una imatge potent, amb la
figura de la Dama d’Elx sobre un fons negre i vermell migpartit en diagonal. El
mateix 1929 firma un cartell, amb el text en lletra gòtica i la figura d’un
cavaller medieval, que potser serviria per anunciar el “Torneo a la antigua
usanza” que es va celebrar el mes de novembre a l’Estadi de Montjuïc. Encara
del 1929 és el cartell per a la Bodega
andaluza de l’Hotel Colón, des d’on es va popularitzar el ball flamenc. Un
dels darrers cartells correspon a l’etapa final de l’Exposició, el 1930, quan
Oleguer Junyent firma un cartell per a la mostra de Treballs manuals de gent de mar, que també es va usar en el catàleg
i que presenta la imatge d’un vaixell medieval en l’estil de les antigues
ceràmiques. També li conec uns cartells de data incerta: per al diari La Noche, que presenta la casa del seu
fundador Joan Pich i Pon a la plaça de Catalunya, amb diversos vailets que fan
de repartidors; i per a l’òpera La llama,
de J.M. Usandizaga, estrenada pòstumament el 1918, tot i que el treball de
Junyent és probablement per a les representacions barcelonines del 1932.
No
comentaré la seva tasca com a il·lustrador (per exemple a la revista Hispania cap a 1900 o a Mirador als anys trenta) però en aquest
àmbit també té alguns treballs interessants, com la coberta del llibre Cartas de mujeres, de Jacinto Benavente;
també són ben coneguts els seus treballs per a les Edicions de la Llibreria
Catalònia, com el cèlebre Nits de
Barcelona, de Josep M. Planes (1931) o La
Venjança catalana (1932), entre d’altres.
(13) La Vanguardia, 21 gener 1904, p. 3.
(14) La Vanguardia, 8 agost 1914, p. 12.
Hubert Vallmitjana
Avui us presento un
cartell singular. Com altres treballs de la Guerra Civil, presenta la imatge
d'una miliciana, en posició de presentar el fusell, i a més de reflectir
aquella presència de dones soldat que es va donar els primers dies de la
conflagració, devia servir per esperonar els homes a l'allistament. Es tracta
d'un dels primers cartells enganxats pels carrers de Barcelona, a l'inici de la
guerra: ja el trobem reproduït al diari Treball (15) el 6 de setembre del 1936,
al costat de cartells cèlebres de Martí Bas, Fontserè, Tona, Goñi o Solà. L'expressió
que encapçala el cartell, "Alerta està", també apareix en altres
imatges de la Guerra d'Espanya, i ens remet a la Canción del soldado (1917), del mestre Josep Serrano (que començava
"Soldado soy de España, y estoy en el cuartel..." i contenia aquesta
frase, característica dels soldats en guàrdia). El
cartell, amb indicació editorial del Sindicat de Dibuixants Professionals, està
firmat amb unes inicials, H.V., que corresponen sens dubte al dibuixant Hubert
Vallmitjana.
Descendent d'una notable família d'artistes, Hubert Vallmitjana Garrido (Barcelona 1898 – 1981) era nebot de
l'escultor animalista Agapit Vallmitjana Abarca i nét de Venanci Vallmitjana
Barbany, que amb el seu germà Agapit va copar molts dels treballs més destacats
en l'escultura monumental del darrer terç del XIX. Entre altres activitats,
Hubert pintà decorats de teatre, féu esmalts i treballà en l’ornament
d’edificis públics i esglésies. El trobo ja el 1919 fent uns dibuixos per a la revista Aire Libre, però més endavant sembla especialitzar-se en les
cobertes per a partitures de música popular, per a la sèrie
"Do-Re-Mi" del 1927 (per al tango Cazalla,
la "canción morisca" El Zegrí
Adalife, el pasdoble Oro y caireles,
el fox-trot Chiquilín o el xarleston Bolchevique). També el trobo fent
cobertes per a llibres de quiosc, com per exemple alguns de la col·lecció La
Novela de Aventuras, de l'editorial Iberia: El
fin de un mundo, de Trotet de Bargis (1928); La isla caída el cielo, El desierto de fuego..., feina que
comparteix amb Toullot, Sáinz de Morales, Rafael Tona o Víctor Aguado. L'any
1931 pren part al concurs per a l'escut de la Generalitat i obté
una menció a la primera ronda. També consta que Hubert Vallmitjana va projectar el guarniment del carrer d'Astúries,
per a les festes de Gràcia del 1934; i va decorar el cèlebre local Barcelona de Noche, del carrer
de les Tàpies, el 1936.
La seva tasca com a
dibuixant publicitari es posa de manifest en multitud de treballs, per exemple
programes de cinema, i en alguns cartells. El primer que li conec és per
anunciar un campionat d'escacs del 1926: com que era soci del club organitzador
va realitzar el diploma per al guanyador del campionat (16); com
també la coberta de Ibérica. Revista de Ajedrez, apareguda el 1927. El 1930 obté un accèssit
al concurs de la farmàcia Segalà. (17) Altres
cartells referenciats són els que va fer per al lubricant Perfecoil o per als calçats
ITRAM, del 1930, i el certamen Miss Sastressa 1935. Desconec si el cartell per
a Caldo Nakai. Producto nacional és d'abans
o de després de la guerra. L’any 1936 Hubert apareix
esmentat com a vicepresident de l’Associació de Cartellistes de Barcelona.
Durant la guerra, a part del cartell de la miliciana, sembla que en va fer un
d'estadístic (Resum de
morts i ferits 1937-38). També va obtenir un dels premis
menors al concurs de cartells Caldolla. (18) El seu fill homònim, nascut el 1922,
va ser bàsicament pintor i no crec que es dediqués a la publicitat o la
il·lustració, tot i que alguna vegada li ha estat atribuït algun d'aquests treballs.
(15) Treball, 6 setembre 1936, p. 9.
(16) "Club
de Ajedrez Barcelona", La Vanguardia,
6 febrer
1926, p. 10.
(17) "Veredicte del Concurs de cartells de
la Casa Segalà, S. A.", La Veu de
Catalunya, 12 juny 1930, p. 2.
(18) "Fallo de un concurso.
Concurso de carteles Caldolla", La
Vanguardia, 19 abril 1938, p. 2.
