 |
| Caricatura de Martí Bas, no firmada (potser és un autoretrat?), publicada en diverses ocasions per L'Esquella de la Torratxa. A sota, una altra visió de l'artista, obra de l'enigmàtic Choliol. |
Martí Bas, conscient de la importància de la imatge impresa com a arma de propaganda en circumstàncies extremes, hauria fet uns quaranta cartells, segons un text que acompanyava el catàleg d’una exposició seva, celebrada a inici dels anys seixanta. (24) Si ens referim només als cartells de la guerra, jo en compto uns trenta, entre els que es van imprimir i els que no van passar de l’estat de projecte: 22 que es coneixen en exemplars conservats, més 8 o 9 ben bé que es documenten a través de fotografies (als quals es podrien afegir un parell de cartells que algun cop li han estat atribuïts però que em generen dubtes). Aquestes xifres, segons els meus càlculs, fan de Martí Bas l’autor més fructífer del cartell bèl·lic barceloní, frec a frec amb Enrique Ballesteros “Henry”, qui en fa uns 25; Carles Fontserè, Lorenzo Goñi i Fritz Lewy, de qui en compto una vintena; o Ricard Fàbregas, Ricard Obiols i Eugenio Vicente, autors d’uns dotze cartells cadascun. Un cas apart són els cartells fets a Barcelona pels prolífics José Bardasano i Josep Renau, uns 15 per a cada autor, que cal sumar als que ells mateixos van fer a Madrid i València (Bardasano, la xifra astronòmica de 75, i Renau, una bona dotzena).
En nombrosos
textos de l'època, aquesta gran productivitat de Martí Bas s'atribueix a la
seva rapidesa d'execució i a una dedicació incansable. Per exemple, en la
ressenya d'una exposició de cartells antifeixistes de l'octubre del 1936, que
després comentaré, es diu que “Martí Bas, si hi ha portat tres cartells ha
estat gràcies al miracle de la seva gran capacitat de treball, que li permet
esmerçar-hi vint-i-tres hores al dia” (25); o bé, el desembre del 1936: “la
magnífica col·lecció de cartells que ha enllestit des de juliol fins ara (la
majoria d’ells fets amb una premura de temps que els fa doblement remarcables),
l’ha incorporat a les rengleres dels artistes que el poble coneix i estima.” (26)
I encara, un any més tard: “És un recordman de velocitat en fer dibuixos.” (27)
Si no vaig
errat, abans del 19 de juliol no s'havia manifestat un posicionament polític de
Martí Bas, o en tot cas
no l'he sabut trobar. Fontserè li atribueix uns "pujantes y vigorosos
carteles de propaganda electoral para el Frente Popular"; (28) en
realitat, la campanya del Front d'Esquerres,
pel febrer del 1936, va ser feta per Arteche. En canvi, amb l'esclat de
la guerra civil, són nombroses les seves activitats en favor de la causa
republicana, ja sigui al moment inicial, en tant que membre del Sindicat de
Dibuixants Professionals, com en un període posterior, quan crea amb d'altres la
Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; finalment, quan s'incorpora al front, l'activitat
decau però tampoc deixa de treballar en l'esforç de guerra.
Martí Bas ja apareix
esmentat a final del mes d'agost del 1936 com a responsable d'una campanya
publicitària per al Consell de Sanitat de Guerra "que hablará bien
claramente al miliciano de los peligros a que se expondría si persistieran en
no considerar la vacuna antitífica como una necesidad absoluta, para mantenerse
integral en el frente de batalla" (29). Un dels seus projectes, La vacuna antitífica és la
segona arma que portes al braç, ja estava a
punt el dia 30 d'agost (30) i es devia començar a enganxar a primers de
setembre, igual que un altre cartell per a la mateixa campanya: Defensa't contra l'enemic que no es veu.
Vacuna't! Es tracta segurament d'alguns dels primers cartells de la guerra,
i destaquen pel seu format (140 x 100 cm, resultat d'unir dos mòduls de mida estàndard). Com veurem,
Martí Bas sembla especialitzar-se en cartells de grans dimensions.
Els cartells
assenyalen també que l'edició corria a càrrec del Sindicat de Dibuixants
Professionals (SDP). Carles
Fontserè va explicar en diversos escrits les vicissituds de la creació i
funcionament del Sindicat, (31) però per desgràcia —i malgrat el renom de
l’organització, considerada a vegades, abusivament, com l’única productora de
cartells durant la guerra a Barcelona— encara no existeix un estudi profund i
documentat que ens permeti conèixer a fons el seu funcionament i actuació. També
és interessant el testimoni de Josep Bartolí, recollit en diverses
publicacions. (32)
El SDP, com se
sap, s'havia fundat uns mesos abans de l'inici de la guerra, sense que hi
consti cap participació del nostre cartellista; en tot cas, les noves
circumstàncies van portar a la creació d'un comitè revolucionari, que va
organitzar el Sindicat al seu nou estatge del Portal de l'Àngel, al palau del
marquès de Barberà, i del qual formava part Martí Bas, junt amb Alloza,
Bartolí, Bofarull, Tona, Viader i Fontserè (al seu primer text, del 1978,
Fontserè substituïa Tona per Alumà).
Curiosament,
quan tots els membres del comitè
van decidir allistar-se a les milícies antifeixistes, Martí Bas no ho va fer
al·legant que la seva arma era el llapis i no el fusell, i —sempre segons el testimoni de Fontserè— va dimitir del comitè,
tot i que, en un altre lloc, afirma que era "comunista militant". (33)
En qualsevol cas, durant la tardor i l'inici de
l'hivern, Martí Bas va ser un dels elements més actius del taller del SDP, ja
que sabia fer dibuix litogràfic directament sobre planxa de zenc, com Fontserè,
el qual afirma: "Encàrrec que arribava al Sindicat, cartell que executava
en Martí Bas." (34)
Per tal
d'encoratjar la qualitat dels dissenys, el Sindicat de Dibuixants Professionals
va organitzar una exposició de projectes de cartells, que va tenir lloc el mes
d'octubre del 1936. La convocatòria, apareguda el mes de setembre, feia una
crida als dibuixants en nom del Comitè Central de Milícies Antifeixistes:
l'exposició s'havia de celebrar a les Galeries Maragall (Sala Parés) i es preveia
inicialment una dotació de 2.500 pessetes per repartir a parts iguals entre els
mereixedors de premi, (35) quantitat que aviat augmentava fins a 6.000
pessetes, (36) al
temps que es publicava una llista de temes suggerits per als cartells:
a) Per un poble lliure.
b) Per la victòria definitiva.
Aquests dos cartells portaran un peu amb la inscripció "Ajudeu les Milícies".
c) Ni un pam de terra per llaurar. Ni una espiga per collir. Són les
municions de boca.
Quan finalment s'inaugura, en
una data tan assenyalada com el 6 d'octubre, la mostra es fa a les galeries del teatre Novedades i com a
organitzador només s'hi esmenta el SDP, tot i que hi va parlar
Jaume Miravitlles, secretari del Comitè Central
de Milícies Antifeixistes. (37)
Com ja he avançat,
Martí Bas hi pren part amb tres propostes. Una d'aquestes obres, amb l'eslògan El feixisme és la barbàrie, apareix reproduïda a l'article de L'Esquella (esmentat a la nota 25), i mostra una figura sofrent,
amb el cap cot i envoltada per filferro puat. Segons les memòries de Carles
Fontserè, els altres dos projectes serien els que porten per text Abaix el feixisme! i Aquesta és la seva obra! Els
coneixem perquè a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) se'n conserven unes
imatges de Pérez de Rozas, datades tres dies abans de la inauguració. Per cert,
Fontserè aprofita per desmitificar la rapidesa de treball de Martí Bas adduint
que es tractava dels originals que havia presentat, poques setmanes abans, a
l'exposició pacifista convocada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (potser una
reedició del Saló del cartell contra la guerra del 1934), amb
els eslògans canviats i amb l'afegit d'esvàstiques a les bombes. (38)
El text de L'Esquella de la
Torratxa descriu els treballs de Martí Bas com "tres
cartells irreprotxables de tècnica i reeixits d'impressió" (crec que es
refereix a l'efecte visual, no vol dir que siguin impresos) i cita, entre
altres participants, els noms de José Alloza, "Gonyi" (Lorenzo Goñi),
Marcel·lí Porta, Antoni Clavé, Juli Rosuero, Josep Alumà, Jaume Solà i Lluís Perotes,
Xirinius, un tal Ruiz no identificat, Cristóbal Arteche, Josep Morell, Heribert
Vallmitjana i Josep Subirats. Si bé aquesta font esmenta la participació d'uns
dos-cents artistes, en altres textos es diu que eren dues-centes obres i que
cada autor en podia presentar tres. La xifra de dos-cents projectes presentats
es recull per exemple en una ressenya del veredicte, emès per un jurat format
per dos representants del SDP (UGT), dos del Sindicat de Professions Liberals
(CNT) i dos de la Generalitat, que va seleccionar trenta cartells dels quals
"fueron designados con mención honorífica y para ser editados, cuatro
carteles que corresponden a los camaradas dibujantes Alloza, Alumá, Clavé y
Badía Vilató" (el projecte de Clavé segurament és el que
portava el text Ni
un pam de terra per llaurar... que es coneix a través d'una fotografia
però que, com els altres, no es devia imprimir). L'exposició es va clausurar el 24
d'octubre. (39)
Cap d'aquests projectes de Bas no es va arribar a estampar. Tampoc no van veure la llum pública el projecte Sindiqueu-vos, per a la UGT (fotografia de Pérez de Rozas a l'AFB, amb data del 22 de setembre) ni els que duien per títol Trabajadores. Leed y propagad Las Noticias; UHP diari de la nit Lleida; i FETE UGT. Als nostres caiguts, tots ells de data desconeguda (imatges conservades al fons Martí Bas de l'Arxiu Nacional de Catalunya). Un altre projecte documentat a l'ANC, amb el text Tots per un…! Un per tots…! Per la victòria! porta el peu d'impremta dels tallers Atlàntida, i per tant podria ser que s'hagués editat, però no se'n coneix cap exemplar.
Tampoc em consta que hagués arribat a existir
com a cartell imprès el projecte Joves camperols,
defensem la nostra terra lluitant al front de combat, que mostra dos
pagesos bessons, amb una falç i amb un màuser, una foto del qual es pot consultar a l'International Institute of Social History. (40)
Passarem ara a veure els cartells que sí que
es van publicar en els primers mesos de la guerra, en l'òrbita del Sindicat de Dibuixants Professionals, i fins al febrer
del 1937, quan Martí Bas, junt amb d'altres dibuixants, abandona el SDP i
s'estableix a part com a Cèl·lula de Dibuixants del PSUC. Intentaré fer-ne una
ordenació cronològica una mica precisa que no contempli només l'any o el vague
"entre 1936 i 1939".
Ja he esmentat els dos cartells per al Consell de Sanitat de Guerra, que als marges porten
l'esment d'edició a càrrec del Sindicat de Dibuixants Professionals, mentre que
la firma de l'autor està acompanyada també per les sigles SDP, com ho trobarem
també a la resta de cartells fets en la seva etapa dins del sindicat (agost
1936-febrer 1937). A principi de setembre del 1936 devia estar llest un cartell de mida estàndard: Camperol! La collita és la reraguarda dels
que lluiten, que ja apareix reproduït al diari Treball el dia 6 d'aquell mes. (41) Segurament cap a final de
setembre sortia el cartell Les nits són fredes... Treballeu per al front (de format estàndard 100 x 70), ja que el dibuix
original va ser fotografiat per Pérez de Rozas el 21 d'aquell mes (imatge a
l'AFB). Durant el mes d'octubre devia sortir el cartell de mida estàndard, L'Esquella
de la Torratxa. Amb la nova orientació del Sindicat de Dibuixants Professionals, ja que va ser en
aquelles dates que la vella publicació havia passat a mans del SDP.
Entre octubre i novembre apareixen tres cartells que
es compten segurament entre els més cèlebres de la producció de Martí Bas i,
m'atreviria a dir, de tota la Guerra Civil. El mes d'octubre va aparèixer Front Popular! Front de
victòria i de llibertat!, de
format doble, amb la figura heroica que aixeca el puny, davant d'un vol de
banderes (catalana, estelada, republicana, comunista i anarquista). Pel
novembre del 1936 es publica el celebèrrim Feu tancs... tancs... tancs...! que són els vehicles
de la victòria. S'han fet molts
comentaris sobre aquest cartell de format extra (quatre mòduls, amb una mida
total de 200 x 140 cm) però no ens podem fer una idea exacta de l'impacte que
va tenir en la població que se'l va trobar enganxat pel carrer: segurament la
seva fama deriva del missatge polèmic i el format inusual, i no tant per
l'encert gràfic. Fontserè diu que era "una de sus obras menos
logradas" (42) i ja va ser criticat durant la guerra. (43) El trobem esmentat
també per Mercè Rodoreda a La plaça del
Diamant i per Joan Sales a Incerta
glòria. En una línia semblant, Martí Bas va fer un altre cartell més
reeixit per a potenciar l'esforç bèl·lic: Indústria de pau? De
guerra!!, que potser també va
aparèixer per les mateixes dates. En conec dues versions: una de format doble i
una altra de quàdruple.
Durant el mes de
desembre apareixen dos cartells diferents de mida estàndard, amb el mateix text:
Allisteu-vos per al treball
voluntari, patrocinats per la Conselleria de Treball, amb
dues versions d'un home que fa trinxeres, amb el pic o amb la pala. (44) Encara
el 1936 surt un dels cartells més recordats, sobretot pel seu eslògan: Defensar Madrid és defensar Catalunya!, que
Fontserè sembla situar al febrer-març del 1937, però que ja es troba reproduït
a La Vanguardia a mitjan desembre del
1936. (45) És de format doble 140 x 100 cm.
No he aconseguit
trobar cap referència que em permeti datar amb exactitud el cartell, de mida
estàndard: Treballadors de l'ensenyament.
Per l'Escola Socialista!, més enllà de situar-lo a la tardor del 1936. L'autor també va fer un altre treball, Ajut infantil de reraguarda. Contribuiu-hi
(una mare amb dos infants), també de 100 x 70 cm, que va servir per a la contracoberta
d'un llibre homònim, potser editat a inicis del 1937. Havia de servir per
anunciar unes vinyetes que després comentaré.
El cartell Homes forts, al front no està firmat, però li és atribuït per Fontserè (46) encara que, per
l'estil del dibuix, més aviat es podria pensar que és de Lorenzo Goñi.
A inicis del 1937 Bas
encara firma alguna obra amb la sigla del SDP, com el cartell 7 mesos de guerra!
Exposició antifeixista, amb un format menys
habitual (125 x 88 cm). Potser el cartell ja estava preparat des del mes de
gener, quan era prevista aquesta exposició (que s'havia de dir 6 mesos de guerra), que al final es va
inaugurar el febrer i en la qual es van mostrar molts dels cartells que
s'havien editat fins aquell moment.
A més dels cartells, Martí Bas va contribuir a
l'esforç de guerra amb el seu dibuix en diferents publicacions: als darrers números
del Papitu, de manera testimonial (tot
i que se'l va considerar mereixedor d'un retrat i un comentari, ja citat, a la
secció Galeria de dibuixants, on es parla de la seva capacitat de treball i del
seu caràcter volcànic, i on llegim: "Martí Bas és un dels nous valors que
la revolució ha acusat amb un vigor remarcable"); a les revistes Mirador, on pot donar sortida a la seva
vena més poètica en la il·lustració de relats, i Moments, entre d'altres. Són notables els seus dibuixos a L'Esquella
de la Torratxa,
on ja col·laborava si més no des de novembre del 1929 (algunes fonts també parlen
de la col·laboració de Martí Bas a La
Barcelona pintoresca, en data indeterminada, tot i que no conec cap
publicació amb aquest nom).
Entre gener i febrer del 1937 va plantejar-se el conflicte que va portar a
l'escissió dins del Sindicat de Dibuixants Professionals. Les motivacions i la
cronologia no són del tot clares, però es poden contraposar els relats de
Carles Fontserè, Pere Calders i Avel·lí Artís Gener (Tísner), (47) i
confrontar-los amb les dades que ens proporcionen els cartells i altres
publicacions d'aquests grups.
Segons explica Fontserè, després d'una assemblea tumultuosa
al local del CADCI, el 31 de gener del 1937, els dibuixants "estalinistes"
van ser expulsats del Sindicat. Es tractava de Tona, Viader, Alloza, Bofarull i Martí Bas els quals,
aprofitant la nit, s'havien emportat el material de dibuix del taller del
Sindicat i s'havien instal·lat en una torreta del passatge Méndez Vigo, des
d'on van continuar fent L'Esquella i
altres treballs per al Partit, junt amb Tísner, Pere Calders i altres que els
van seguir, per tal de no perdre la cobejada feina al setmanari. (48) En un
altre text anterior, el mateix Fontserè havia explicat que Martí Bas no estava
d'acord amb el sistema de taller obert amb què es treballava al SDP i es va
unir a l'escissió que va donar lloc a la Cèl·lula de
Dibuixants del PSUC pel seu "apasionado afán de trabajo, o quién sabe si
su apetencia de ser el
cartelista número uno". (49) En canvi altres veus, com per exemple Josep
Bartolí, parlen obertament d'un complot estalinista per sabotejar i trencar el
Sindicat, (50) tot i que, sense els dibuixants del PSUC, el SDP es va
recompondre i va continuar actuant durant la guerra. El grup dissident, que ja
trobo esmentat a la premsa una setmana abans de l'assemblea (51) i que encara surt citat l'agost del 1938, (52) va
centrar els seus esforços en les revistes i va fer pocs cartells; a més els
seus components es van anar incorporant al front de mica en mica i es van anar
allunyant de l'activitat propagandística, segons l'evolució general de la
guerra.
De
tota manera, Martí Bas va
tenir temps de fer alguns cartells, força menys
coneguts, però que mostren com el seu art estava en el millor moment. Encara el febrer del 1937, però ja sense
indicació de pertinença al Sindicat, apareix el petit cartell (33 x 23 cm) Segell pro-refugiats. Compreu-lo. 5 cèntims, amb unes mans que
acullen una dona amb un infant. La mateixa imatge apareixia a la vinyeta
engomada que servia per dotar de fons el comitè d'ajut als refugiats. Martí Bas
també havia fet una altra vinyeta, quan encara era del SDP, per a la
Conselleria de Treball, Ajut als mutilats
de guerra (valors de 2 i 5 cèntims), tot i que aquell cop sembla que no s'havia
fet un cartell de suport a la campanya. També li conec una vinyeta realitzada
per a l'Ajut Infantil de Rereguarda (valor facial de 5 cèntims), amb dos capets
d'infants, que es pot relacionar amb el cartell que ja he esmentat.
Aquesta
segona etapa de Martí Bas com a cartellista durant la Guerra Civil va donar
molts menys fruits que la primera; i és que sembla que la Cèl·lula va ser menys
activa que el Sindicat com a productora de cartells, i van preferir fiar la
seva activitat de propaganda en l'edició de revistes. De tota manera, Bas va
firmar alguns treballs destacats, que precisament anunciaven les publicacions
controlades per ells. Especialment notable és el cartell de
mida estàndard que promovia la revista Companya,
publicació de la secció femenina del PSUC —en la qual l'artista també va dibuixar—: El 11 de
març sortirà "Companya", revista de la dona, amb les dues figures femenines d'un to més líric que
altres cartells de temàtica obertament guerrera; (53) però també són
interessants els dos cartells que va fer per al diari Treball, —on va publicar
acudits i altres dibuixos regularment des de gener del 1937—: Llegeix i fes llegir "Treball", òrgan del
Partit Socialista Unificat de C. Internacional Comunista, excel·lent bodegó de símbols comunistes (format
doble); i Extraordinari de Treball. 1 de
maig, amb una figura poderosa
que aixeca una maça (125 x 88 cm). Un petit
cartell, Defenseu-vos
dels atacs aeris, datable potser l'agost
del 1937, va ser editat en l'òrbita del Comissariat de Propaganda.
Segons sembla,
Martí Bas va ser mobilitzat el juliol del 1937, com explicava ell
mateix uns anys més tard en una entrevista a Radio París, (54) tot i que potser
es va incorporar més tard: habitualment la marxa cap al front,
destinat a la 31a Divisió, se situen a l'octubre de 1937, (55) segurament a
partir del que es llegeix a L’Esquella de la Torratxa, quan Bofarull el caricaturitza seguit pels seus famosos
tancs i acompanyat per Nyerra, Pere Calders, Subirats i Tísner. (56)
Martí Bas, que
el juliol del 1936 no s'havia allistat a les Milícies, ara es veu abocat a anar
al front, tot i que aconsegueix una col·locació avantatjosa com a dibuixant a
l'estat major de la 31a Divisió, junt amb Antoni Clavé. (57) Tots dos realitzen
diversos treballs en l'òrbita de la seva unitat militar, que en el cas de Martí
Bas signifiquen pràcticament l'abandó del cartellisme en profit d'altres
disciplines.
El mes de
febrer del 1938 es va inaugurar, als soterranis de la plaça de Catalunya, una
exposició que mostrava les realitzacions culturals de la 31a Divisió, amb la
participació activa de Martí Bas i Antoni Clavé. Entre altres treballs fets
pels dos artistes i vinculats amb aquesta mostra, Fontserè esmenta el decorat
per a les representacions del "Teatre de guerra" i l'edició de la
carpeta 10 dibujos de guerra, amb
cinc dibuixos de cadascun d'ells. (58) Potser per això s'ha atribuït a Bas el
cartell 31
división B[riga]da M[ix]ta 133-134-135 que anunciava aquest
esdeveniment, tot i que no està signat, i penso que podria concedir-se'n
l'autoria a altres autors, com per exemple Friedfeld.
Al llarg del
1938 es va consolidar el retorn de l'artista al treball d'escenògraf. En el
marc dels espectacles "de i per a la guerra", els Elencs de guerra de
la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur van estrenar al Teatre Català de la Comèdia
(Poliorama) unes peces de diversos autors, amb escenografies dels
"soldats" Ricard Arenys, Bas i Clavé. En concret, el mes de febrer
s'anunciaven els assaigs i la creació de decorats per a tres obres "escritas
expresamente con vistas a la guerra" (59), però l'estrena es va ajornar
fins al mes de maig. Les obres eren Un dia de novembre, de J. Roig i Guivernau, Nadal en
temps de guerra, de Lluís Capdevila, i Comiats
a trenc d'alba, de Ramon Vinyes. (60) Tot i que Fontserè atribueix a Martí
Bas el decorat per a la primera de les obres, sembla clar que va ser el
responsable de l'escenografia de Nadal en
temps de guerra. A final d'any, s'anunciaven altres obres: Pas als herois!, d'Agustí Collado, El marsellès, de Josep Maria Francés, i Mare dolorosa, de Navarro Costabella.
Martí Bas va fer els decorats per a la primera obra, i Clavé els altres dos. (61)
Al marge d'aquestes activitats teatrals, Martí Bas va
continuar col·laborant a la premsa com a dibuixant. El trobo per exemple a les
revistes Catalans!, Meridià i Amic. I participa al concurs de caricatures convocat per la revista
Vanguardia Postal, òrgan del sindicat
d'empleats de correus, on va
quedar quart, per darrere de Clavé,
Guasp i Francesc Fontanals; els altres premiats van ser Juli Català i Lluís
Vidal Molné. (62) Per desgràcia, no conec l'aspecte de la seva proposta. També
va fer altres activitats, com participar en mostres artístiques —per exemple l'Exposició
del dibuix i del gravat celebrada a Barcelona el 1938—,
que no comentaré aquí.
El 1938 fa
encara els dos últims cartells que li conec, que són també dues obres
excel·lents: Contribuïu a l'obra del comitè d'ajut als infants, cartell de petit format (45 x 32 cm) i de datació
incerta, per al CADCI; i Les JEREC que es
troben a les trinxeres lluitaran fins a la fi en defensa de Catalunya, per
a les Joventuts d'Esquerra Republicana i Estat Català, de mida estàndard i
aparegut el setembre. Ja faltava poc perquè s'acabés la guerra.
Com tants
altres dibuixants, el gener del 1939 emprèn el camí de l'exili. (63) És reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló i aviat es pot
traslladar a prop de París. Allà es retroba amb Antoni Clavé i Carles Fontserè
i es guanyen la vida dibuixant còmics d’estil americà, a la revista
Gavroche, entre d'altres, després que
la guerra mundial hagués tallat el subministrament de les tires genuïnes. No
m'estendré en una etapa que Fontserè va retratar prou bé i de la qual aporta
informació de primera mà.
Segons sembla,
alguns d'aquests dibuixos els va fer amb el pseudònim Mat. Això ha fet que se
li atribueixin alguns treballs que porten aquesta firma però que no sembla que
siguin de la seva mà. És cert que en l'etapa bèl·lica de L'Esquella de la Torratxa apareixen alguns acudits amb aquesta signatura
(64) però no estic segur que es tracti d'ell; més tard, es troba el nom Mat al
cartell de la XX Fira de mostres de Barcelona, del 1952, i en altres elements
publicitaris amb un estil de dibuix clarament aliè als treballs coneguts de
Martí Bas. Caldrà aclarir qui és el dibuixant, actiu a la Barcelona de la
postguerra, que s'amaga darrere d'aquell nom.
El nostre autor va
col·laborar sovint en la premsa catalana de l'exili: a les parisenques El Poble Català (1939) —amb el pseudònim Romaní—; Catalunya (1944); la portada del número 1 de Presència Catalana (1952) —les altres van ser obra de
Clavé i Grau Sala—; i la revista Per Catalunya!, de Niça (1945). (65) També
fa alguna coberta a la revista Ressorgiment
de Buenos Aires. En canvi, crec que Martí Bas ja no va fer mai
més cap cartell, però sí que va participar en diverses exposicions,
com a la mostra de pintors catalans, a la galeria
Castelucho de París, al costat de Clavé, Grau Sala i Ferran Bosch, el maig del
1942;
(66) també va exposar als Salons de Tardor i dels Independents de
París, i l'estat francès li va comprar una obra d'art, el 4 juny
1942. (67)
Simultàniament, tot i que es tracta d'una faceta poc coneguda de la seva vida,
sembla que a la França ocupada pels nazis hauria col·laborat amb la
resistència: per exemple es documenta la seva detenció a París, en una
batuda policial, el 30 de novembre del 1942. (68)
Martí Bas treballa per a
l'escriptor i editor Ferran Canyameres, promotor de l'editorial Albor, per a
qui il·lustra els llibres Paisatges i
Claror de nit (1945), entre d'altres.
Però a França, sobretot, es va dedicar a les edicions de bibliòfil,
il·lustrades amb litografies. Sense ànim d'exhaustivitat, esmentaré Barcelonines: aspects
et coutumes de Catalogne, edició de deu estampes (1941) que van
obtenir el premi de gravat de la Société des Beaux-Arts de París; Evocacions, de Pere Guilanyà (1943);
obres diverses de Merimée (La carrosse du
Saint-Sacrement), Maupassant (Bel-Ami),
Flaubert (L’Education Sentimentale), o textos de Cervantes, com La Bohemienne de Madrid (traducció de La Gitanilla) o Le jaloux d'Estremadure
(El celoso extremeño).
La col·laboració més sostinguda
i que va donar uns fruits més interessants va ser amb l'escriptor Henri de
Montherlant, per a qui va il·lustrar diversos llibres. Segons una entrevista a
la revista Vogue, reportada per
Fontserè, (69) Montherlant explica com Martí Bas (de qui diu que era de
"carácter difícil") va il·lustrar el seu llibre, Les célibataires, sense que li n'hagués fet l'encàrrec, i va anar a
mostrar les litografies a l'escriptor francès, qui en va quedar entusiasmat;
tot i que al final, a causa d'un accident, es van trencar les pedres litogràfiques
i no es va poder fer edició. Però sobretot la col·laboració entre els dos va
donar el millor fruit en el volum de gran luxe, Le Chaos et la Nuit (1963), sobre la guerra civil, on dialoguen
els textos del francès, més aviat dretà, amb les imatges del "rouge
espagnol" Bas. (70) Potser es pot relacionar amb aquest llibre el recull
de litografies C'était la même guerre (1936-1945), que enllaça les misèries de la guerra espanyola amb el conflicte
mundial. Altres llibres on Bas i Montherlant van col·laborar
són Les jeunes filles, Les lepreuses...
Segurament la tasca de Bas com a litògraf a França devia donar
molts més fruits que algun dia caldrà explorar més a fons: per exemple hi ha
referències al seu treball en el camp dels petits impresos commemoratius, i
també en la producció d'obres eròtiques. (71)
 |
| Martí Bas en una fotografia publicada el 1960 a la revista Ressorgiment, dels exiliats catalans a l'Argentina, amb motiu de l'exposició celebrada a Barcelona. |
Els últims anys, Martí Bas va dedicar-se amb intensitat a la
pintura de cavallet, i va ser amb aquestes obres que es va presentar novament a Barcelona, el 1960, en una exposició formada per una
trentena de pintures i celebrada a la sala Jaimes. (72)
Però malauradament la mostra no va tenir èxit i no es va repetir en vida de
l'autor.
Martí Bas mor a
París l'any 1966. L'any següent es va celebrar a Barcelona una nova exposició
pòstuma, que va tenir millor acollida. (73) Encara uns anys més tard, les dues
principals institucions museístiques i arxivístiques de Catalunya, el Museu
Nacional d'Art de Catalunya i l'Arxiu Nacional de Catalunya, van rebre les generoses
donacions d'obres i documents que ja he esmentat anteriorment: es tracta d'uns
materials que va conservar la seva vídua amb el compromís de fer-les arribar a
les institucions del país un cop hagués acabat la dictadura franquista. (74)
Com us deia al
començar la primera part d'aquest article, la vida i l'obra de Martí Bas encara
no estan prou reconegudes, tot i que el seu és un dels noms que apareixen
inevitablement quan es tracta del cartellisme de la guerra civil: per exemple, la
meritòria Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores el
presenta com "uno de
los grandes del cartelismo republicano." (75) Espero que no hagi de passar
massa temps abans que puguem veure la totalitat dels seus treballs més ben
estudiats, divulgats i coneguts per tots els públics.
NOTES
(23) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra
Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 354-377; "El
futuro perdido de Martí Bas", La
Vanguardia domingo, 14 octubre 1984, p. 48-55; Memòries d’un
cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona 1995; Un exiliat de tercera. A París durant la
Segona Guerra Mundial,
Proa, Barcelona 1999.
(24) O.W. Lagarde: Martí Bas (cat. exp.),
s.l., 1961 ?
(25) “Exposició de cartells
antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals UGT”, L’Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16
octubre 1936, p. 606.
(26) “Galeria de dibuixants: Martí
Bas”, Papitu, XXVIII, 1.448, 24
desembre 1936, p. 2.
(27) Catàleg de l’Exposició del Fred, Sala Busquets (cat. exp.), novembre-desembre 1937.
(28) Fontserè 1978 (cit. nota 23), p. 361.
(29) “Servicios sanitarios. La actuación
del Consejo sanitario”, La Vanguardia,
28 agost 1936, p. 1.
(30) És la data de la fotografia de Pérez
de Rozas que es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona: http://w151.bcn.cat/opac/doc?q=54968&start=0&rows=1&sort=msstored_fld81%20asc&fq=mssearch_doctype&fv=*&fq=media&fv=*
(31) Fontserè 1978 (cit. nota 23); Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 198-204
entre altres.
(32) Josep M. Cadena: El Sindicat de Dibuixants Professionals i la
Guerra Civil Espanyola en la forja d'un artista, a: Josep Bartolí, un creador a l'exili, Diputació de Barcelona, 2002,
p. 37-48 (sobretot 44-47); Jaume Cañameras: Conversa
amb Bartolí, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, p. 50-53. Vegeu
també Rhiannon
McGlade: Catalan Cartoons: A
Cultural and Political History, The University of Wales Press, Cardiff, 2016 (https://books.google.es/books?isbn=1783168064
- consulta 4 agost 2017)
(33)
Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 201, 207, 211.
(34)
Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 231, 321.
(35) "Exposición patrocinada por el Comité
Central de las Milicias", La
Vanguardia, 9 setembre 1936, p. 3.
(36) Treball, 29 setembre 1936, p. 4. També: "Concurso
de carteles de propaganda antifascista", La Vanguardia, 27 setembre 1936, p. 8 .
(37) La
Vanguardia, 6 octubre 1936, p. 5.
(38) Fontserè 1995 (cit. nota 23),
p. 308. Els cartells son reproduïts a Fontserè 1984 (cit. nota 23), p. 50-53.
La Setmana contra la Guerra, organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular
i l'Associació Intel·lectual per a la Defensa de la Cultura, i prevista per als
dies 12-19 de juliol del 1936, incloïa un concurs de cartells, entre altres
actes; l'esclat de la guerra va deixar el concurs sense efecte: La
Vanguardia, 3 juliol 1936, p. 9; 15
juliol 1936, p. 8; 18 setembre 1936, p. 4.
(39)
"Exposición de carteles
antifascistas", La Vanguardia, 22 octubre 1936, p. 4.
(40) https://search.socialhistory.org/Record/831478 - consulta 4 agost 2017.
(41) Treball, 6
setembre 1936, p. 9.
(42) Fontserè 1984 (cit. nota
23), p. 52.
(43) "La ciudad se desempapela", La Vanguardia, 15 juny 1937, p. 1.
(44) Un dels cartells (l'home amb la pala) ja apareix a Treball, 13 desembre 1936, p. 2, Mirador
399, 17 desembre 1936, p. 8 o La
Vanguardia (notes gràfiques), 20 desembre 1936, p. 8; l'altre surt
reproduït a Treball, 18 desembre 1936,
p. 3.
(45) La Vanguardia (notes
gràfiques), 17 desembre 1936, p. 4.
(46) Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 305.
(47) Fontserè 1984 (cit.
nota 23), p. 52; Avel·lí Artís Gener: Viure i veure (volum 1), Editorial Pòrtic, Barcelona, 1989, p. 68-70; Pere Calders: "L’humorisme català
durant la guerra", Catalunya (Buenos Aires), 144, novembre 1942, p.
10-12; 145, desembre 1942, p. 54-55 (parcialment transcrit a Francesc Foguet i Boreu: "Una història de la revolució i la
contrarevolució (1936-1939). Tria de textos publicats a L'Esquella de la
Torratxa", Llengua i Literatura, revista anual de la Societat Catalana de
Llengua i Literatura, 16, 2005,
p. 89-154).
(48) Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 324-327; 371-374.
(49)
Fontserè 1984 (cit. nota 23), p. 52. Al primer
volum de les memòries, Fontserè diu que "Martí Bas era més ambiciós i més
treballador que cap de nosaltres. I també més rancorós": Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 278.
(50) Cañameras 1990 (cit. nota 32), p. 52-53.
(51) "A las 6'30, reunión de la fracción sindical
afiliada al P.S.U., del Sindicato de Dibujantes Profesionales, en el Casal
Carlos Marx", La Vanguardia, 23 gener 1937, p. 2.
(52) La Vanguardia, 27 agost 1938, p. 6.
(53) El cartell per a Companya és un dels més característics del seu
dibuix, en una línia ingènua que Fontbona qualifica de "acusado lirismo de
influencia francesa" i que s'emparenta amb el treball de col·legues com
Clavé o Grau Sala. Francesc Fontbona: La
ilustración gráfica. Las técnicas fotomecánicas, a: El grabado en España (siglos XIX-XX), Summa Artis, vol. XXXII,
Espasa Calpe S.A., Madrid 2000, p. 570.
(54) Entrevista a Radio Paris, del 1963: https://web.ua.es/devuelveme-voz/visor.php?fichero=9305.mp3&idioma=es
(minuts 3:41-4:05) - consulta 25 juliol 2017.
(55) Fontserè
1984 (cit. nota 23), p. 53.
(56) “L’Esquella, indústria de
guerra”, L’Esquella de la Torratxa,
LXI, 3.033, 8 octubre 1937, p. 610. Vegeu també “L’Esquella, cansada de fer
brometa, decideix gastar una broma pesada als facciosos”, L’Esquella de la Torratxa, LXII, 3.060, 15 abril 1938, p. 230-231.
(57) Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 377.
(58) Fontserè 1995 (cit. nota 23), p. 451.
(59) La Vanguardia, 9 febrer 1938, p. 6.
(60) La Vanguardia, 5 maig 1938, p. 5. Vegeu també Francesc
Foguet i Boreu: "El teatre amateur català en temps de guerra i revolució
(1936-1939)", Els Marges, 62,
1998, p. 7-40.
(61) La
Vanguardia, 22 desembre 1938, p. 4; Butlletí
especial per als catalans absents de la pàtria, 52, 7
octubre 1938, p. 5-6.
(62) "Concurso de
caricaturas. El segundo premio ha
correspondido a nuestro compañero Ernesto Guasp", La Vanguardia, 6 octubre 1938, p. 4.
(63) Fontserè 1978 (cit. nota 23), p. 373; Fontserè 1999 (cit. nota 23), p. 20, 37,
41, entre d'altres. Vegeu també Francisco Agramunt
Lacruz: Arte en las alambradas: Artistas españoles en campos de concentración, extermino y gulags, Universitat
de València, 2016 (https://books.google.es/books?isbn=8491340475 - consulta 11 agost 2017),
qui fa èmfasi en el seu caràcter depressiu.
(64) L'Esquella de la Torratxa, LXI, 3.021, 16 juliol 1937, p. 397, 403.
(65) Joan Torrent /
Rafael Tasis: Història de la Premsa Catalana, Bruguera,
Barcelona 1966, vol. I, pàg. 664-665; vol. II, p. 605, 608, 611.
(66) Luis Permanyer: "Antoni
Clavé, entre el cartel y la pintura -y VII. Decisiva visita «Chez Picasso», La Vanguardia Española, 15 febrer 1972, p. 87.
(67) https://www.siv.archives-nationales.culture.gouv.fr/siv/rechercheconsultation/consultation/ir/pdfIR.action?irId=FRAN_IR_000227
- consulta 11 agost 2017.
(68) Silvia Ribelles de la
Vega: Luis Montero Álvarez 'Sabugo':
en los abismos de la Historia, Pentalfa, Oviedo 2011, p. 38, qui reprodueix el registre de
detencions de la policia francesa. Martí Bas degué estar un temps a la presó;
l'artista mateix en parla, crípticament, en una carta a Ferran Canyameres, del
25 de febrer del 1943: Ferran Canyameres: Obra
completa VI: Epistolari (1939-1951), Columna, Barcelona 1996, p. 68-69. Les
cartes que escriu o rep Canyameres il·lustren l'ambient de suspicàcies entre
els artistes catalans a França (molt enverinat entre Bas i Fontserè), i els
recels dels escriptors envers el caràcter dels artistes; en una carta a Feliu
Elias (p. 222), Canyameres diu de Martí Bas: "És un bon dibuixant, sí,
però també és un perfecte torrapunyetes."
(69) Fontserè 1984 (cit. nota 23), p. 54-55.
(70) Martí Bas ens
parla d'aquesta edició a l'entrevista de Radio París, citada a la nota 54.
També tinc una referència que no he pogut consultar: "Une interview de Montherlant par Montherlant (à
propos du Chaos et la Nuit, illustré
par Marti Bas)", Les Nouvelles
Littéraires
(París), 1.856, 28 març 1963.
(71) Com a mostra del primer àmbit, trobo la
referència d'una litografia per il·lustrar el menú de la societat gastronòmica Les Compagnons de
la belle table, en la seva tretzena trobada, del 6 de maig del 1949 "dans
le Temple gastronomique de la Tour Eiffel": http://catalogue.bnf.fr/ark:/12148/cb40491699t;
pel que fa al segon, es poden citar les sis litografies recollides a l'àlbum Le vendredi de madame.
(72) Pere Guilanyà:
"Triomf de Martí Bas, pintor", Ressorgiment
(Buenos Aires), XLV, 528, juliol 1960, p. 8.505.
(73)
Rafael Santos Torroella: Revisiones y
testimonios. Dietario artístico, Editorial Táber, Barcelona 1969, p.
247-250.
(74) Al MNAC van arribar 19
originals per a cartells: Memòria del Departament de Cultura 2004, p. 92: http://cultura.gencat.cat/web/.content/sid/documents/arxiu/publicacions_memoria.htm_-_memoria2004.pdf;
pel que fa a l'ANC, un conjunt de correspondència i
documents sobre la seva activitat política i a l'exili, així com 427 positius i 15 clixés
que documenten la seva obra; donat per la vídua de l'artista i ingressat a
través d'Ismael Balanyà i Moix: ANC, Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, 38, juny 2014, p. 22.
(75) http://www.arte.sbhac.net/Carteles/Cartelistas/MartiBas/MartiBas.htm
- consulta 14 agost 2017.
