Miquel Farré, cartellista ocult
Aquest cartell és l'únic treball publicitari de Miquel
Farré que es va arribar a imprimir. Anunciava la setmana cotonera del 1931 i va
aparèixer en dues versions, catalana i castellana. Escollit a través d'un
concurs, il·lustra un component essencial de la indústria cotonera catalana (el
seu paper en els intercanvis comercials) a través de les bales de cotó en floca
importades, o ja filat i teixit per a l'exportació, situades al moll en espera
d'un vaixell (en aquest cas, un romàntic veler que solca les onades),
acompanyat tot per un vol d'orenetes que il·lustren el caràcter passatger però
periòdic d'aquestes transaccions mercantils. El projecte de Farré va obtenir
per unanimitat el primer premi al concurs celebrat el 1931, mentre que el cartell de Lluís Muntané va quedar segon i també
es va imprimir. (1)
Moltes vegades, quan d'un autor en coneixem només un
cartell, tendim a pensar que va tenir una dedicació esporàdica a l'activitat
publicitària, com passa amb altres dibuixants que han aparegut en aquest blog.
Però en aquest cas convé matisar una mica aquesta afirmació: Miquel Farré és
més conegut com a pintor muralista i autor esplèndidament dotat per a
l'aquarel·la, però durant els anys vint i trenta va conrear amb certa
assiduïtat l'art del cartell i es va presentar a diversos concursos, tot i que
només va guanyar el de 1931; també va obtenir un tercer premi al concurs per a
la segona Exposició de la Ràdio, per darrere de Sergi Cortés i Fulgenci
Martínez (2) i un dels premis al concurs de cartells convocat pels Amics de la Rambla, el 1933. Però especialment mereix ser
recordat com a primer president de l'Associació de Cartellistes, l'any
1932.
Miquel Farré Albagés (Barcelona 1901-1979) compta per
fortuna amb una monografia completa de la seva obra, en la qual es cataloguen
els diferents projectes i esbossos sortosament conservats per la seva família i
estudiats per Imma Julián. (3) A través d'aquests projectes, sabem que Farré es
va iniciar en la pràctica del cartell entorn a 1920, amb una sèrie de treballs
per als tallers barcelonins d'automòbils Stevenson Romagosa i Cia. o SCR,
actius entre 1921 i 1925: es tracta d'uns projectes on tempteja la
representació dels cotxes amb tintes planes i colors atrevits; sembla que no es
van arribar a imprimir, però caldria comprovar si es van fer servir com a
anunci en alguna revista especialitzada. Més tard, si hem de creure els
esbossos i projectes conservats, es devia presentar també als concursos de
cartells per a l'Exposició d'Art del 1921 (que va ser guanyat per Manuel
Humbert); de la Volta aèria a Catalunya del 1923 (on el projecte elegit era
"el cartel del artista sabadellés señor Martí" però també van rebre
mencions honorífiques els dibuixants Enric Montón i Ramon Baixeras, entre
altres, i on també es menciona M.F.A., que no és altre que Miquel Farré
Albagés) (4); dels serveis agropecuaris de la Diputació de Barcelona, el 1930
(el veredicte va premiar els projectes de Joaquim Martra, Juan Miguel Sánchez,
Juli Rosuero i Pau Cots) (5); o de la fàbrica de cintes de seda Benet
Campabadal, del 1932 (els guanyadors van ser Fulgenci Martínez Surroca i Josep
Alumà, amb deu accèssits). (6) Entre altres projectes menors, també n'hi ha per
als balls del Cercle Artístic, el saló de l'esquí del Centre Excursionista de
Catalunya, etc. Un dels projectes més atractius és la seva proposta per al
concurs dels Serveis Agropecuaris, una divertida imatge amb dues oques caricaturesques, que no va ser premiat
i que ens fa lamentar que l'autor no s'hagués dedicat més sovint a aquest
gènere. Entre els projectes conservats per la família també hi ha els de
l'Exposició de la Ràdio i dues propostes diferents per a la Setmana
Cotonera.
El treball de Miquel Farré com a cartellista té una
represa inesperada cap a 1938, quan l'artista, que havia marxat de Barcelona a
l'inici de la Guerra Civil, es va reincorporar a l'Espanya "nacional"
per Sant Sebastià. Allà va fer uns interessants projectes que no sembla que
s'haguessin portat a la impremta, com ara un per a l'Auxilio Social (una
mà gegant empara una parella d'ancians) i els titulats A vencer (soldats
i falangistes o requetés avancen armats, sota l'ombra d'una creu), Jamás!
(una dona amb un infant s'aparta del cap enorme d'un malvat bolxevic) i
sobretot l'impactant Fuera de aquí (un home, sobre el mapa d'Espanya,
neteja amb una escombra la zona roja). La vida de Miquel Farré és ben coneguda
gràcies al llibre ja esmentat i també a través d'un article que li va dedicar
el seu amic Ros i Vila a les pàgines del butlletí de l'Acadèmia de Belles Arts
de Barcelona, d'on extracto algunes notícies. (7) Aficionat al dibuix des de
ben menut, Farré va ingressar a l'escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja) i
més tard es va traslladar a la de València, on va obtenir el títol de professor
de dibuix, càrrec que va exercir a partir del 1919 a l'escola barcelonina (de
la qual arribaria a ser catedràtic de pintura mural). Va prendre part a les
Exposicions de Primavera i també va exposar amb èxit com a aquarel·lista,
faceta en la qual va fer algunes de les obres més destacades. Encara en l'etapa
de formació, estigué un temps a Granada i viatjà a Itàlia, on va començar a
especialitzar-se en la pintura al fresc: en aquest àmbit va destacar amb
treballs com les pintures de l'església de Raïmat (que pintà dos cops: el 1932
i, després de ser cremades, de nou el 1954). Durant la guerra, perfeccionà el
seu coneixement de la pintura mural a Itàlia. Algunes de les seves obres més
destacades de la postguerra a Barcelona són la decoració mural de la capella
del santíssim de l'església de Santa Anna, i les Llars Mundet. Com a
representant de l'escola de Llotja, va estar al jurat per al concurs de
cartells del Congrés Eucarístic. (8) El 1961 va crear un centre especialitzat
en pintura mural, al monestir de Sant Cugat del Vallès.
(1) La Vanguardia, 11 abril 1931, p. 10.
(2) La Vanguardia, 20 setembre 1932, p. 8.
(3) Inmaculada Julián: El cartell publicitari,
a: Miquel Farré, pintor, IMM, S.A., Barcelona, 1990, p. 52-55;
catalogació: p. 326-329.
(4) La Vanguardia, 28 juliol 1923, p. 4.
(5) La Vanguardia, 26 abril 1930, p. 7.
(6) La Vanguardia, i juny 1932, p. 4.
(7) Josep M. Ros i Vila: "Biografia del pintor
Miquel Farré i Albagés, 1901-1979", Butlletí de la Reial Acadèmia
Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1, 1986, p. 179-193
(8) La Vanguardia Española, 23 setembre 1951,
p. 14.
Frederic
Lloveras
Aquest cartell
és un dels pocs treballs del seu autor en el camp del cartell. La imatge potent
del soldat que fa altaveu amb la mà mentre crida l'eslògan ens porta a la
memòria el famós cartell de 1925 d'Aleksandr Rodčenko, tantes vegades
versionat, tot i que sense la seva contundència plàstica. El missatge imperiós,
en aquest cas, es vehicula a través d'un dibuix essencial, plasmat amb unes
poques tintes de tons apagats (tot i que hem vist una altra versió del cartell
amb altres tonalitats, més vives).
Segurament per
les mateixes dates, l'autor va fer un altre cartell, de tonalitats similars,
amb un doble missatge: Disciplina. Treball, que mostra uns soldats a la
trinxera i un pagès que sega les espigues de blat, amb la falç al puny. Un i
altre es van fer per a Estat Català: tot indica que Lloveras pertanyia a
l'organització independentista, o hi estava relacionat d'alguna manera. (9)
També durant la guerra va participar a la presa de Mallorca i als Pirineus. Exiliat breument a Perpinyà, tornà a Barcelona on reprengué l’activitat artística en l'àmbit de l'aquarel·la amb uns treballs que li van donar fama; també va conrear el gravat. Ja abans de la guerra havia obtingut alguns premis en concursos de cartells: per al mercat de Granollers, el 1934, i menció d’honor al concurs de cartells turístics de Vic, el 1935. (10) Segons sembla, com a membre de la Federació de Joves Cristians, n'havia dissenyat l'emblema. (11) Després de la guerra, també va fer alguna incursió en el camp del cartell. El 1955 participa al concurs de promoció turística de la Pobla de Segur, on queda darrere d’Enric Moneny; Lloveras va obtenir el primer accèssit, mentre que el segon va ser per a Pau Macià. (12) I el 1962 se li encarrega el de la III Gala de la sedería española.
Frederic
Lloveras Herrera (Barcelona 1912 – Tossa 1983), més conegut com a
aquarel·lista, havia estudiat a Llotja i al Cercle de Sant Lluc; inicialment es
va instal·lar a Granollers el 1930. (13) Amb altres pintors forma l’agrupació
d’art “Els Bruns”, que fa alguna exposició. La seva carrera, fins a la mort
sobtada a la platja de Tossa, es va desenvolupar sobretot en l’àmbit del
paisatgisme, amb campanyes per tot Catalunya i Espanya, París, Londres,
Hamburg, Nova York, Sant Petersburg… però també va fer retrats. Algunes de les
seves aquarel·les de paisatges barcelonins van tenir una gran difusió; un dels
treballs més coneguts de Lloveras van ser les il·lustracions per al llibre Barcelona
de Camilo José Cela (1966) que formava part de la sèrie "Calidoscopio
callejero, marítimo y campestre de C.J.C. para el Reino y Ultramar."
(9) Esteve Albert i Corp: Quatre boigs de Mataró
(Combat per Catalunya 1930-1937), Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1979, p. 152.
(10) La Vanguardia, 29 maig 1935, p. 20.
(11) Francesc Masriera i Ballescà: Joan Layret i
Pons (1911-1975). Una generació trencada, Publicacions de l'Abadia de
Montserrat, 2012, p. 161-162.
(12) La Vanguardia Española, 13 febrer 1955, p.
5.
(13) Joan Garreta Montoliu: "Frederic Lloveras
Herrera i Mollet", Notes (Mollet del Vallès), 26, 2011, p. 197-199.
Freixes Badia
El repàs sistemàtic dels cartells de la Guerra
d'Espanya ens permet anar retrobant uns artistes que formen part del corrent
principal de la nostra cultura, com els indiscutibles Fontserè, Renau o Clavé,
però també altres que encara no han assolit el reconeixement públic que
mereixen, com ara Martí Bas, Rey Vila o Lorenzo Goñi; un altre grup d'autors
que van fer una obra important, dins o fora del cartellisme, però que per
diverses circumstàncies no han estat prou ben estudiats; i finalment uns quants
dibuixants, que potser només van fer una o dues obres, i que en general són uns
grans desconeguts. Avui us vull parlar d'un d'aquests autors que aflora durant
la guerra amb unes obres esporàdiques que ens posen davant d'una personalitat mal
valorada.
El seu cartell Tot
per a la guerra no és gaire conegut, però presenta uns trets comuns amb bona
part de la gran producció bèl·lica feta a Barcelona: un dibuix aspre però correcte,
amb un estil de lletra modern i d'eficàcia publicitària; una impressió
perfecta, a quatre tintes; i en definitiva, un paper important com a documents
d'un període essencial de la història. La firma, A. Freixes, la retrobem en
altres impresos, com per exemple alguns ex-libris, en una forma més extensa:
Amadeu Freixes. Per una d'aquelles casualitats de la vida, hi ha a Catalunya
dos artistes coetanis que es diuen així, però tot fa pensar que en aquest cas es
tracta d'Amadeu Freixes Badia (no l'hem de confondre doncs amb el pintor Amadeu
Freixas Vivó: espero que les referències que dono siguin totes encertades;
tampoc no té res a veure amb Emili Freixas, autor de còmics i ben conegut pels
seus llibres per aprendre a dibuixar).
Aquest és un d'aquells casos en què un o dos cartells
de la guerra ens permeten visualitzar la trajectòria d'un professional que,
altrament, quedaria oculta entre altres noms i personalitats. Segons el diccionari
Ràfols, aquest autor va néixer a Barcelona el 1907, i la seva trajectòria formativa,
en lloc del cas més habitual dels que estudiaven a Llotja, el va portar al
taller del pintor Francisco Sáinz de la Maza i a les classes del Cercle de Sant
Lluc, on va iniciar una carrera com a pintor de cavallet: segons sembla, és ell
qui pren part al concurs de pintura Montserrat
vist pels artistes catalans (1931-32); també el 1932 havia exposat a les
Galeries Laietanes, al costat de Jaume Bernades i Josep Grañó, entre altres
mostres. Potser al mateix temps hauria començat a conrear el dibuix
publicitari, com tants altres artistes que trobaven feina als nombrosos tallers
d'arts gràfiques de Barcelona, però ara mateix no conec cap treball seu
anterior a 1936; segurament se li pot atribuir "un artístico y lujoso álbum de
firmas que los dependientes de Agentes de Aduanas y Consignatarios, han
dedicado a don José Plasencia Hernández (...) obra del conocido pintor don
Amadeo Freixes". (14) L'autor devia tenir algun
lligam amb el món de les duanes.
El cartell que encapçala aquesta entrada, fet també per als agents de duanes, no va ser però l'únic treball de Freixas Badia durant la guerra: en conec un altre, Comandament únic, unitat sindical! (també es coneix amb el text en castellà), que aparentment no està firmat; però amb una mica d'atenció s'hi llegeixen les inicials AF que es corresponen amb una firma que utilitzarà durant els anys quaranta, a part de diversos detalls que l'emparenten amb l'altre cartell.
Un altre projecte interessant d’Amadeu Freixas va resultar adquirit al concurs per als cubs de brou concentrat Caldolla del 1938. (15) Més notícies sobre la seva activitat es poden rastrejar a la premsa: deu ser ell un dels tres soldats de la caserna Carles Marx (amb Fernando Piñana i un Miró no identificat) que l'any 1938 presenta uns dibuixos a la galeria La Pinacoteca. (16) Aquell mateix any també pren part a l'Exposició del Dibuix i el Gravat, la Competición de Otoño i el Saló de Tardor, celebrats tots a Barcelona. Desconec si va fer res més durant el conflicte bèl·lic. Retrobo el nom d'Amadeu Freixes Badia a Ímpetu (1942), revista del Frente de Juventudes en la qual treballava sobretot Lozano Olivares (és a dir Desiderio Babiano, que amb el seu cognom patern havia firmat molts cartells durant la guerra) però els treballs del nostre artista a penes s'hi poden distingir, amb l'excepció d'alguns anuncis i un fotomuntatge firmat amb la lletra F.
Espigolant en la immensitat de les biblioteques, podem identificar encara alguns treballs de la postguerra, com ara algunes cobertes per a novel·les de misteri de l'Editorial Berenguer, com ara les titulades El secreto de la calle 106, Las perlas sangrientas o ¡Mectoub!, les tres de la col·lecció Arcano (1943-44); Gandhi, la India y la guerra (1942); l'excel·lent imatge per a 70 ráfagas de humor, de Fidelio Trimalción (1943) o els llibres de la col·lecció Loto, com ara La diosa del bosque (1944). També il·lustra una reedició del poema de Verdaguer, Als Estudiants (recepta), impresa a Igualada el 1945; per aquesta població també va fer la coberta del programa de la festa major del 1949. Més tard, encara trobo el seu nom com autor dels "grafismos y planos" de la Guia turística Barcelona, d'Antoni Pascual Ruaix, del 1973. Amadeu Freixas mor el 1980.
El cartell que encapçala aquesta entrada, fet també per als agents de duanes, no va ser però l'únic treball de Freixas Badia durant la guerra: en conec un altre, Comandament únic, unitat sindical! (també es coneix amb el text en castellà), que aparentment no està firmat; però amb una mica d'atenció s'hi llegeixen les inicials AF que es corresponen amb una firma que utilitzarà durant els anys quaranta, a part de diversos detalls que l'emparenten amb l'altre cartell.
Un altre projecte interessant d’Amadeu Freixas va resultar adquirit al concurs per als cubs de brou concentrat Caldolla del 1938. (15) Més notícies sobre la seva activitat es poden rastrejar a la premsa: deu ser ell un dels tres soldats de la caserna Carles Marx (amb Fernando Piñana i un Miró no identificat) que l'any 1938 presenta uns dibuixos a la galeria La Pinacoteca. (16) Aquell mateix any també pren part a l'Exposició del Dibuix i el Gravat, la Competición de Otoño i el Saló de Tardor, celebrats tots a Barcelona. Desconec si va fer res més durant el conflicte bèl·lic. Retrobo el nom d'Amadeu Freixes Badia a Ímpetu (1942), revista del Frente de Juventudes en la qual treballava sobretot Lozano Olivares (és a dir Desiderio Babiano, que amb el seu cognom patern havia firmat molts cartells durant la guerra) però els treballs del nostre artista a penes s'hi poden distingir, amb l'excepció d'alguns anuncis i un fotomuntatge firmat amb la lletra F.
Espigolant en la immensitat de les biblioteques, podem identificar encara alguns treballs de la postguerra, com ara algunes cobertes per a novel·les de misteri de l'Editorial Berenguer, com ara les titulades El secreto de la calle 106, Las perlas sangrientas o ¡Mectoub!, les tres de la col·lecció Arcano (1943-44); Gandhi, la India y la guerra (1942); l'excel·lent imatge per a 70 ráfagas de humor, de Fidelio Trimalción (1943) o els llibres de la col·lecció Loto, com ara La diosa del bosque (1944). També il·lustra una reedició del poema de Verdaguer, Als Estudiants (recepta), impresa a Igualada el 1945; per aquesta població també va fer la coberta del programa de la festa major del 1949. Més tard, encara trobo el seu nom com autor dels "grafismos y planos" de la Guia turística Barcelona, d'Antoni Pascual Ruaix, del 1973. Amadeu Freixas mor el 1980.
(14)
"Noticiario. Homenaje al jefe del negociado de Cabotaje de esta
Aduana", La Vanguardia, 2 juny
1933, p. 15.
(15) La
Vanguardia, 19 abril 1938, p.2;
reproduït 26 abril
1938, p. 4.
(16) "Exposición de los
trece puntos Negrín", La Vanguardia,
23 juny 1938, p. 4.