El
Congrés Eucarístic Internacional va ser un esdeveniment important en la vida de
la ciutat de Barcelona i el seu impacte encara es recorda. Com en altres activitats semblants,
es van preveure diverses accions de propaganda entre les quals es va organitzar
i portar a terme un concurs per tal d'escollir els millors cartells que
donessin notícia del Congrés per tot el món. Però es tracta d'un concurs
estrany. Algunes vegades ens hem trobat amb aquest fet: els cartells premiats
amb els màxims guardons no són sempre els que arriben a tenir més difusió o els
que a la llarga són els més recordats.
El
concurs es va convocar el juny del 1951 (1), i el veredicte es feia públic durant les festes de la Mercè. Els cartells (uns cent cinquanta originals, presentats per artistes espanyols) es van exposar als locals del reial Cercle Artístic i la inauguració va estar presidida pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. El jurat va declarar desert el primer premi del concurs, va concedir el segon premi de 15.000 pessetes al projecte "Pax Vobis" de Pau Macià, de qui ja m'he ocupat en una altra entrada del blog; i el tercer de 10.000 al disseny "Símbolo", dels germans Vicenç i Nicolau Miralles. Finalment es decidia repartir les 25.000 pessetes del primer premi entre cinc accèssits de 5.000 pessetes cadascun, que van recaure en els següents projectes: «Pax
Tecum», de Francesc Galí; «Oasis de paz», de Manuel Gracia González
(de qui s'especifica que procedeix de Salamanca); «PG», d'Evarist Mora; «Pax», de
Jordi Musons; i «Pax Christi» de Josep M. Nuet Martí.
Aquest veredicte presenta una problemàtica curiosa, ja que l'únic que conec com a cartell de gran format és efectivament el projecte de Pau Macià, però en canvi el tercer premi no es va arribar a fer servir en la propaganda de l'esdeveniment, i no el coneixeria si no hagués aparegut reproduït, en blanc i negre, a la monografia sobre Vicenç Miralles publicada el 1986 per Francesc Fontbona (3). Es tracta d'un projecte interessant, que posa en joc els habituals símbols eucarístics del pa i el vi, al costat d'un rostre majestàtic inspirat en les pintures romàniques de Taüll.
Els accèssits, en canvi, van ser utilitzats profusament per anunciar del Congrés, i els trobem en format de postal però alguns d'ells també com a vinyetes publicitàries o encapçalant tota mena de fullets i opuscles. He dubtat una mica a l'hora d'identificar cadascun dels cinc projectes, però finalment crec que els puc assenyalar sense cap mena de dubte de la següent manera:
Els cartellistes més coneguts són Francesc Galí i Evarist Mora. Si el projecte del primer és característic del seu estil, fins i tot amb els triangles blancs i verds que utilitza en altres obres (com ara el cartell de El Arte en España del 1929), no podem dir el mateix del treball de Mora: amb prou feines es reconeix el seu dibuix, sempre ingenu i agradable, en aquesta figura rígida i inexpressiva. Curiosament, aquest cartell va ser reciclat amb motiu del Dia del Seminari. Francesc Galí devia presentar
altres originals al concurs com ara aquest que encara es conserva en l'àmbit
familiar.
El cartell que trobem més reproduït de tots set guanyadors va ser el de Manuel Gracia, longeu pintor salmantí, que conec en format de cartell de petit format però també en postals, fullets, vinyetes de propaganda (impreses per Oliva de Vilanova) i multitud d'altres aplicacions. Val a dir que (a diferència dels altres projectes, més composicionals) jugava al seu favor l'aspecte tradicional, amb la representació realista en perspectiva del calze bizantí i els dos coloms. En conjunt tots els cartells fan ús abundant de la simbologia del colom, no només per les seves connotacions bíbliques habituals, sinó també fent-se ressò del lema del congrés, que estava centrat en la pau (a només set anys de l'acabament de la Segona Guerra Mundial i tretze de la Guerra Civil Espanyola).
El cartell que trobem més reproduït de tots set guanyadors va ser el de Manuel Gracia, longeu pintor salmantí, que conec en format de cartell de petit format però també en postals, fullets, vinyetes de propaganda (impreses per Oliva de Vilanova) i multitud d'altres aplicacions. Val a dir que (a diferència dels altres projectes, més composicionals) jugava al seu favor l'aspecte tradicional, amb la representació realista en perspectiva del calze bizantí i els dos coloms. En conjunt tots els cartells fan ús abundant de la simbologia del colom, no només per les seves connotacions bíbliques habituals, sinó també fent-se ressò del lema del congrés, que estava centrat en la pau (a només set anys de l'acabament de la Segona Guerra Mundial i tretze de la Guerra Civil Espanyola).
Finalment, els dos últims projectes de cartell van tenir una utilització desigual. Si el de Jordi Musons, com correspon a la seva trajectòria, és el més publicitari, amb una reducció absoluta d'elements, simplificats al màxim, el de Nuet Martí sembla haver gaudit també de l'apreci dels organitzadors de l'esdeveniment, ja que va merèixer ser editat com a vinyeta i a més va servir com a coberta dels volums que recollien les actes d'aquest atípic congrés.
Finalment es coneixen altres projectes d'autoria desconeguda, com ara aquest:
També ens ha arribat quest cartell, més senzill, que potser va tenir una difusió més gran.
(1) La Vanguardia, 6 juny 1951, p. 12.
(2) La
Vanguardia, 23 setembre 1951, p. 14: “El Jurado calificador nombrado al
efecto por el Excmo. y Rvdmo. señor obispo fue integrado por monseñor doctor
don Luis Urpí, delegado de su Excia. Rvdma.; reverendo doctor don Manuel Trens,
presidente de la sección de Arte del Congreso; reverendo doctor don Juan
Ferrando (asesor litúrgico del F.A.D.) y los señores don Pedro Benavent (Real
Academia de Bellas Artes de San Jorge), don Miguel Farré (Escuela Superior, de
Bellas Artes de San Jorge), don Luis María Güell (Real Círculo Artístico), don
A. Ollé Pinell (Fomento Artes Decorativas), don Joaquín Renart (Círculo
Artístico de San Lucas) y el reverendo doctor don Francisco Camprubí,
secretario (profesor de Arqueología del Seminario).”
(3) Francesc Fontbona: Vicenç Miralles, I.G. Viladot, Barcelona, 1986
(3) Francesc Fontbona: Vicenç Miralles, I.G. Viladot, Barcelona, 1986