Què
fa que algú –un dibuixant, un fotògraf, un pintor...– pugui ser considerat
cartellista? Certament, una definició ràpida i segura és que tingui una
producció de cartells (alguna vegada, fins i tot, n'hi deu haver prou només amb
un sol cartell). Però en canvi hi ha una sèrie d'individus que es consideren a
ells mateixos com a cartellistes però dels quals no en conec cap obra.
Segurament això no sempre és indiscutible. Podria ser que fos jo qui no ha
localitzat encara els seus treballs, o bé que actuaven de manera anònima,
potser per a una impremta que no els reconeixia prou els seus drets d'autor. O
encara, perquè es dedicaven al dibuix publicitari, sí, però els seus talents
van ser aplicats a anuncis de premsa o a petites targetes i no van poder fer
mai un cartell de 100 x 70 centímetres.
En
algunes ocasions, la referència que vincula un autor amb la disciplina ens ve
donada per la seva participació en un concurs de cartells, en el qual el seu
projecte no hagués estat premiat i, per tant, no s’arribaria a materialitzar en
un full imprès que s’enganxaria a les parets de la ciutat. Un cas il·lustre és
el de Picasso, que el 1900 va prendre part al concurs per a la promoció de les
festes de carnaval: segons la premsa, “El jurado que ha entendido en la
clasificación de los proyectos de cartel para las fiestas del Carnaval, ha
propuesto á la comisión, que no habiendo ningún proyecto que se hiciese
acreedor al premio ofrecido, se concedan accésits á los proyectos de don Carlos
Casagemas, señor Ruiz Picazo, y á los de los lemas «Tot ó res,» «De Nit,»
«Xirinola» y «Comedia franca.»” (La
Vanguardia, 8 febrer 1900, p. 3). Els projectes no
es van imprimir, i no es conserva el projecte definitiu de Picasso, però sí un
esbós. Aquell mateix any, potser va prendre part al concurs convocat per la
Caja de Previsión y
Socorro (se’n conserven uns dibuixos preparatoris); encara que fos ell un dels
tres guardonats que assenyala la premsa sense nom d’autor, el cartell, de tota
manera, no es va arribar a editar, i per tant no tenim cap mostra d’aquesta
breu incursió picassiana en el cartellisme (mig segle més tard, Picasso farà
uns cartells d’artista per a les tardes de toros a Vallauris, però es tracta
més aviat de treballs de curta tirada per a col·leccionar i no tant per
enganxar de manera més o menys indiscriminada a les parets).
Un
buidatge exhaustiu dels concursos de cartells celebrats a Barcelona al llarg
del temps ens donaria a conèixer altres dibuixants que van aspirar, sense èxit,
a obtenir un guardó i a veure imprès el seu treball i enganxat a les parets de
carrers i places, o a les columnes anunciadores. Els treballs de molts d’ells
es coneixen només en petites fotografies atapeïdes de projectes exposats en
motiu de concursos de cartells, com el que va celebrar la Caixa de Pensions el
1934 i que apareix en aquestes imatges.
***
En
altres ocasions m’he referit a l’Associació de Cartellistes, que va estar força
activa durant els anys trenta. Els seus socis eren sobretot cartellistes
coneguts i reconeguts, però alguns noms destacats de l’organització no han
deixat rastre com a autors de treballs impresos (i moltes vegades ni tan sols
com a dibuixants especialitzats en arts gràfiques; però segur que aquí encara
hi ha molt camp de recerca per recórrer). Ja he explicat en una altra ocasió
que l’any 1928 hi va haver una primera temptativa de muntar una agrupació que
acollís els cartellistes i que en aquella ocasió el secretari de l’entitat va
ser Wenceslau Fernández de Soto, de qui per ara no conec cap cartell: els anys
1922 i 1925 havia exposat projectes de “sedes decorades, per al moble i el
vestit”, a les Galeries Laietanes, però és més conegut com a escriptor. La
segona i definitiva constitució de l’Associació de Cartellistes va tenir lloc
el 1932 i segons l’article primer dels seus estatuts en podien formar part tant
els “artistas que se dedican al cartel” com “las personas que a él tengan
afición o se dediquen a su estudio”, cosa que certament amplia el camp
d’activitat, i per tant pot comprendre també col·leccionistes i crítics, i
podem pensar àdhuc en impressors i tècnics publicitaris. Entre molts altres
noms, en destaquen dos que van arribar a ser secretaris de l’entitat però que
no semblen tenir producció com a cartellistes: Carmel Davalillo (present també
a la junta directiva del Cercle Artístic i un dels fundadors dels Amics dels
Museus; després de la guerra a ser professor de dibuix a l’Escola d’Arts i
Oficis Artístics i va estar actiu en el camp de la pintura mural, en especial
com a restaurador: per exemple es va fer càrrec de les pintures de la casa
Llopis de Sitges per destinar-la a Museu Romàntic) i Rod, és a dir Guillem
Rodríguez Puig, de qui almenys conec unes il·lustracions per a la Fira de
Barcelona del 1933.
Entre el prop d’un
centenar de membres de l’Associació de Cartellistes n’hi ha alguns, és clar,
amb una obra notable, com Josep Alumà, Martí Bas, Antoni Clavé, Francesc Fàbregas, Ricard Giralt Miracle, els germans
Lau i Vicenç Miralles, Enric Moneny, Evarist Mora, Josep Morell, Lluís Muntané,
Jan Seix o Josep Subirats; i d’altres que es van prodigar menys com a
cartellistes o que eren poc coneguts fins que els he rescatats en aquest blog,
com ara Carles Bécquer, Jacint Bofarull, Ferran Bosch, Quimet Cadena, Josep Campillo,
Gerard Carbonell, Josep Company, Josep Coves, Josep Domínguez, Miquel Farré, Marcelino
Herreros, Juan Luna Wennberg, Joan Queralt, Ferran Texidor o Hubert
Vallmitjana. Alguns d’altres tenen un lloc més destacat en la història d’altres
disciplines, com el pintor Emili Grau Sala, el fugaç Salvador Ortiga, el
ninotaire Salvador Mestres o Josep Guardiola, que segurament podem identificar
amb un cèlebre ceramista… O bé tindran una vida activa després de la guerra,
com Ramon Martí i Hernán Picó, que faran cèlebre la marca mcp; o el publicitari
Antoni Riviere. També hi trobo alguns autors que encara no han passat per
aquest blog, o ho han fet de manera fugaç, com Josep
Algué, que feia la publicitat dels magatzems Jorba; Josep Mir Virgili; Eusebi Mor
o Enric Suñé.
Però
encara queden uns quants noms, ben bé una cinquantena, que segurament formen
part d’aquesta categoria de “cartellistes sense cartell” (o de cartellistes
dels quals encara no he localitzat cap cartell...). La majoria són totalment
desconeguts per mi, i caldria fer una recerca intensiva per tal de saber si es
tracta de dibuixants professionals, o bé en algun cas són aquelles persones que
tenien afició als cartells o els estudiaven... Només en uns pocs casos em trobo
amb algun nom conegut en altres activitats, com ara Joan Anglada Villà, actiu sobretot
com a exlibrista; l’excel·lent Francesc Barsó Mora, que
va viure molts anys a Cuba, on els anys vint va dirigir i il·lustrar la revista
Vida catalana, butlletí mensual del
casal català a l’illa, i que trobo els anys trenta com a dibuixant a les
barcelonines Lecturas i Algo, on el
1934 publica unes “Nociones prácticas de dibujo” (la seva filla Mercè, també
dibuixant, és esmentada el 1951 com a participant a un concurs de cartells de
la Caixa de Pensions); la pintora Lola Bech, molt vinculada a Tossa, i única
dona a qui trobo esmentada a l’Associació de Cartellistes, incorporada entre
gener i abril del 1936; Gilberto Corbi, que presenta dibuixos d’animals a
l’Exposició de Primavera del 1936 i que és esmentat com a autor del logo que
féu servir el PSOE en la clandestinitat (morí el 1968 a Suresnes); Ciro
Morales, ben conegut per la publicitat
que va fer durant anys per als magatzems El Siglo, tot i que per ara no li
conec cap cartell; Ramón Gutiérrez Oliaga, de Santander, autor de figurins de
teatre i altres dibuixos encantadors; Amador Silverio Jiménez, tinent d’aviació
(anomenat també Silverio Amador), que exposa caricatures al Real Aero Club de
Andalucía (ABC Sevilla, 27 febrer
1931, p. 36) i és esmentat al “Veredicto del concurso nacional de historietas
Molfort’s” (ABC, 20 juny 1934, p. 52) junt amb Lluís Mallol, Ricard Opisso i Josep
Escobar, i que el 1940 passa a la Gran Bretanya amb Negrín; Miquel Solé Boyls (que firmava
Soleboyls), actiu sobretot com a ninotaire a L’Esquella de la Torratxa i el Papitu…
Molts d’aquests
autors ens són coneguts perquè participaven en les exposicions de l’Associació de Cartellistes, com el primer Saló del Cartell del 1932; el Saló del cartell contra la guerra, del 1934, o l’Exposició de cartells, en ocasió del Congrés de Publicitat del 1935.
***
Finalment,
una última categoria de cartellstes desconeguts la formen alguns dibuixants que
no havien estat membres de l’Associació de Cartellistes però que es troben força
actius durant la Guerra d’Espanya.
Un
cas destacat és el de Josep Alloza, de qui sobretot es coneixen els dibuixos
satírics a les revistes Papitu i L’Esquella de la Torratxa, en especial
en el període de la Guerra. L’octubre del 1936 va participar a l’exposició de
cartells antifeixistes, organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals,
al qual va pertànyer fins que en va ser expulsat el 1937 junt amb altres
membres, que van formar la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC. Al concurs esmentat
va ser seleccionat un projecte d’Alloza (junt amb altres de Josep Alumà, Antoni
Clavé i Badia Vilató), però no
em consta que s’arribés a imprimir. Alloza hi havia presentat dos projectes: un
és el titulat El treball a la reraguarda
és el triomf de l’avantguarda, que apareix reproduït a la revista L’Esquella de la Torratxa quan es fa
ressó de l’exposició (“Exposició
de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals
UGT”, L’Esquella de la
Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606) i l’altre és el dibuix original Obrer!
El feixisme es la fam, la guerra. Aixafa’l!!!, que es conserva a l’arxiu de
Salamanca.
Un altre autor que pren part en aquest
concurs-exposició és el força desconegut Juli Rosuero (autor de les
il·lustracions d’un celebrat Don Juan
Tenorio editat a París el 1947), de qui la revista esmentada reprodueix un
cartell, Feixisme no!, que tampoc va
ser imprès. Segurament altres dibuixants van fer, durant la guerra, alguns
projectes de cartells que no van arribar a veure la llum.
Tots ells, fins i tot si no van arribar a
veure les seves obres enganxades a les parets de la ciutat, s’havien plantejat
els problemes del cartellisme d’una manera pràctica i mereixen ser tinguts en
compte en aquest repàs del cartellisme català.
