Jacint
Bofarull és un dels dibuixants més originals de la Barcelona dels anys trenta. Tot
i que la seva activitat com a ninotaire ha estat recordada algun cop, (1) encara
es troba a faltar un estudi complet sobre aquesta figura tan important. El seu
estil humorístic, de figures malgirbades i expressives, va ser molt popular a
la premsa de l'època republicana i de la guerra, i també el va aplicar en
alguns cartells. Però la dedicació publicitària de Bofarull va donar altres
fruits en un gènere més seriós i de gran modernitat, en general poc conegut i
que mereix ser reivindicat.
Nascut a Barcelona el 1903, Jacint Bofarull i Forasté va estudiar a l'escola de Llotja i també va assistir a les classes de dibuix del Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva carrera com a dibuixant de premsa el va portar de ben jove a col·laborar en diverses revistes: Jaume Capdevila afirma que "El seu primer dibuix va aparèixer el 1924 a la revista El Borinot" (2) revista d'esperit crític amb una pàtina cultural, impulsada per Josep Aragay i on va coincidir amb diversos dibuixants com Apa, D'Ivori i d'altres. Però sobretot l'especialització de Bofarull com a dibuixant humorístic va es va manifestar en la premsa esportiva, que en els anys vint va tenir una de les seves etapes daurades; es troben els seus dibuixos, que inicialment firmava amb el pseudònim Gripau, a les revistes La Jornada Deportiva, Xut, La Barrila Deportiva (1924-25) i El Mundo Deportivo (1929-33); ell mateix era un bon esportista aficionat. El seu lligam amb aquesta premsa el va dur a afiliar-se al Sindicat de Periodistes Esportius. (3) Per altra banda, es troben dibuixos seus en altres publicacions, on publica acudits i caricatures diverses, com ara Brisas (1934-36) o la seva associada, Cine Star; també el trobo a la revista Crònica Molfort’s de Mataró, el 1933, amb caricatures i auques. (4) El compromís polític de Jacint Bofarull el va portar a col·laborar en diaris i revistes com ara El Diluvio, on aparegueren les seves vinyetes d'actualitat entre 1933 i l’inici de la guerra.
Al costat de la dedicació com a
ninotaire, va treballar en diversos elements publicitaris, com per exemple un
divertit joc de cartes per a les xocolates San Fernando, del 1932, en el qual els
pals de la baralla habitual (oros, copes, espases i bastos) eren substituïts
lògicament per ensaïmades, tasses de xocolata desfeta, xurros i melindros,
mentre que per a les figures, en lloc dels reis visigòtics i les sotes o els
cavalls estàtics típics dels naips d'Heraclio Fournier, s'hi representaven les
races humanes, de l'esquimal al pell roja; i animals exòtics com ara una zebra,
un camell o un estruç. Tot el conjunt, a més, estava ple de gags visuals
divertidíssims. Jugar a qualsevol joc amb la zebra de melindros o l'esquimal de
xurros deu ser tota una experiència lúdico-festiva!
A més dels naips, també va dibuixar cromos publicitaris per a la xocolata Núria, com la sèrie "Sueño de Periquín", que es presentava amb una meitat de la imatge tapada i que es podia descobrir mullant-la amb aigua; també "Charlot en el circo" o les diferents sèries de les aventures del "Gato Periquito", que no és altre que Felix the Cat; són especialment graciosos els curiosíssims cromos que expliquen amb humor els efectes especials del cinema (per a l'Aspirina Bayer).
A més dels naips, també va dibuixar cromos publicitaris per a la xocolata Núria, com la sèrie "Sueño de Periquín", que es presentava amb una meitat de la imatge tapada i que es podia descobrir mullant-la amb aigua; també "Charlot en el circo" o les diferents sèries de les aventures del "Gato Periquito", que no és altre que Felix the Cat; són especialment graciosos els curiosíssims cromos que expliquen amb humor els efectes especials del cinema (per a l'Aspirina Bayer).
Va treballar com a decorador; van ser
cèlebres les figures d’esportistes en ferro forjat, per a la redacció de El Mundo Deportivo; i la decoració del
cafè Euzkadi, al passeig de Gràcia amb Casp, totes dues desaparegudes. L'any 1934, un autor identificat com a J.
Bofarull exposa una obra al Primer Saló Fotogràfic, celebrat amb motiu de la
Fira de Barcelona i organitzat per Art de
la Llum, revista fotogràfica de Catalunya; no sé si es tracta del nostre
artista, de qui no conec cap altre treball fotogràfic.
Però en aquest blog vull
destacar sobretot l'aportació de Bofarull com autor de cartells. Per ara en
tinc localitzats una desena, però és possible que n'hagués fet molts més que
desconec. Els més destacats són els cartells que va fer per a l’establiment
Beristain de materials esportius i articles de viatge, datats el 1932. (5) En aquests cartells, amb
composicions dinàmiques i senzilles en diagonal, s’anuncien els diferents
productes que venia aquell establiment famós que estava situat a la Rambla,
cantonada amb el carrer de Ferran: maletes i baguls, roba esportiva, armes de caça,
però també les exclusives cigarretes Duhnill; també hi havia secció de joguines
per als més menuts. És xocant el contrast entre aquesta excel·lent publicitat
per a articles de luxe i la seva militància comunista.
L’any 1935 Jacint
Bofarull dibuixa un altre cartell notable per anunciar un partit de la selecció catalana de futbol,
que es va enfrontar al Sunderland britànic; les dues figures dels jugadors, el
davanter i el porter, sembla que volin en una fantàstica coreografia. Com en
tants dibuixos de l’autor, demostra haver begut amb profit dels recursos
gràfics del cubisme i es manifesta totalment original al mateix temps que es
revela com a coneixedor del cartellisme internacional més innovador. Aquell
mateix any, i també en l’àmbit esportiu que coneixia tan bé, va fer el cartell
per al Ball dels Esports, organitzat durant el carnaval al Gran Price pel
Sindicat de Periodistes
Esportius (una morsa, amb mostatxo ros, banyador i carabasses salvavides, porta
a coll una noia alegre amb mallot i antifaç).
Bofarull no
apareix esmentat en els primers anys de l'Associació de Cartellistes, però el
1935 sí que hi consta com a membre, tot i que no pren part als salons ni a
l’exposició "Anuncieu per mitjà de la imatge" que l’entitat va
celebrar en ocasió del Congrés internacional de Publicitat. En canvi, sí que va
tenir una actuació destacada en la vida del Sindicat de Dibuixants
Professionals, fundat poc abans del 18 de juliol del 1936 i en el qual es va
implicar ben a fons.
En efecte, amb l’esclat de la guerra civil i la reconversió del SDP com a actiu instrument de propaganda, Bofarull va poder demostrar la seva implicació i els seus dots d’organitzador, tal i com explica Carles Fontserè a les seves memòries. (6) Més tard, amb altres companys, com Tona, Alloza i Martí Bas, es va separar del Sindicat i va passar a formar part de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; aquí va tenir un paper important en el rellançament de les revistes Papitu i L'Esquella de la Torratxa. A la galeria de dibuixants del Papitu (7) hi apareix autoretratat amb la granota de milicià, el puny alçat i una pistola-llapis a la cintura. Membre destacat del PSUC, també s’esmenta la seva participació al diari Treball. Per a la revista Companya va crear el personatge de Merceneta Bonafé, rossa d'ulls enormes que denuncia els acaparadors o bé s'equipa amb l'uniforme de miliciana.
Els cartells que Bofarull fa durant la Guerra Civil són quatre. El més conegut de tots és Obrer! Camperol! Unitat per la victòria! (1936), amb la figura estranya, mig soldat i mig pagès, amb el puny alçat i la falç a la mà, que destaca sobre els colors negre i vermell dels anarcosindicalistes; va ser un encàrrec de la CNT FAI i Bofarull encara hi consta com a membre del SDP. Els restants cartells ja estan en l'òrbita comunista a la que pertanyia el dibuixant: un cartell intransigent, promogut per la comissió femenina del PSUC, No tolereu cap emboscat (1937?), on una dona fa avergonyir un home que no s'ha integrat a l'exèrcit republicà; el potent Els aixafarem!!! amb l’exèrcit popular (1937) amb el tascó roig, format per fileres de soldats, que trenca l'esvàstica (és un dels pocs cartells amb la indicació de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; en realitat el cartell es va imprimir a nom del PSUC i la UGT, segons un text a l'angle superior dret, que a la majoria dels exemplars va ser tapat amb aerògraf); i finalment el cartell narratiu L'home feliç no tenia camisa, però... que anunciava amb humor negre i incorrecte la revista L'Esquella de la Torratxa.
En efecte, amb l’esclat de la guerra civil i la reconversió del SDP com a actiu instrument de propaganda, Bofarull va poder demostrar la seva implicació i els seus dots d’organitzador, tal i com explica Carles Fontserè a les seves memòries. (6) Més tard, amb altres companys, com Tona, Alloza i Martí Bas, es va separar del Sindicat i va passar a formar part de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; aquí va tenir un paper important en el rellançament de les revistes Papitu i L'Esquella de la Torratxa. A la galeria de dibuixants del Papitu (7) hi apareix autoretratat amb la granota de milicià, el puny alçat i una pistola-llapis a la cintura. Membre destacat del PSUC, també s’esmenta la seva participació al diari Treball. Per a la revista Companya va crear el personatge de Merceneta Bonafé, rossa d'ulls enormes que denuncia els acaparadors o bé s'equipa amb l'uniforme de miliciana.
Els cartells que Bofarull fa durant la Guerra Civil són quatre. El més conegut de tots és Obrer! Camperol! Unitat per la victòria! (1936), amb la figura estranya, mig soldat i mig pagès, amb el puny alçat i la falç a la mà, que destaca sobre els colors negre i vermell dels anarcosindicalistes; va ser un encàrrec de la CNT FAI i Bofarull encara hi consta com a membre del SDP. Els restants cartells ja estan en l'òrbita comunista a la que pertanyia el dibuixant: un cartell intransigent, promogut per la comissió femenina del PSUC, No tolereu cap emboscat (1937?), on una dona fa avergonyir un home que no s'ha integrat a l'exèrcit republicà; el potent Els aixafarem!!! amb l’exèrcit popular (1937) amb el tascó roig, format per fileres de soldats, que trenca l'esvàstica (és un dels pocs cartells amb la indicació de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; en realitat el cartell es va imprimir a nom del PSUC i la UGT, segons un text a l'angle superior dret, que a la majoria dels exemplars va ser tapat amb aerògraf); i finalment el cartell narratiu L'home feliç no tenia camisa, però... que anunciava amb humor negre i incorrecte la revista L'Esquella de la Torratxa.
Bofarull també va fer un projecte no executat per al concurs de cartells contra els accidents laborals; en el veredicte del gener del 1937, Bofarull va obtenir un dels accèssits. (8) La imatge és coneguda per la reproducció que se'n va fer al calendari de butxaca que es regalava als visitants de l’exposició que es va fer amb els originals: a diferència dels altres projectes, molt més tràgics, el seu, amb el lema "No val a badar", treia partit de l'humor, amb un home que s'ha fet mal al peu i crida tot saltant.
 |
| Tot i que la imatge no és gaire bona, aquesta és l'única referència gràfica que tinc del projecte de Jacint Bofarull per al cartell de la Croada de la Previsió del 1937. |
Encara durant la
guerra, firma els dibuixos de l'auca He
aquí el relato imparcial / de una traición sin igual, editat el 1938 per la
revista El Ejército Popular. Un
interessant article publicat al diari madrileny La Voz explica el seu periple per les trinxeres dels fronts d'Aragó
i de Madrid, fent dibuixos que complementaven les cròniques d'Enrique Manobens; i també
informa que a París havia organitzat una exposició amb fotografies de la guerra
que itinerava pels diferents barris de la capital francesa. (9) En aquest
article s'afirma que va ser Bofarull qui va fer pintar vistoses consignes
revolucionàries en diversos vagons de tren destinats a circular pel front
d'Aragó, tot i que Fontserè, a les seves memòries, assegura que "en
Bufa", com l'anomenaven els amics, només en va ser el promotor però no en
va arribar a dissenyar ni pintar cap; (10) s'hi assenyala igualment que estava
preparant uns documentals sobre els fronts, però no queda clar si eren basats
en imatge real o bé es tracta d'alguna producció de dibuixos animats, tècnica a
la qual consta que Bofarull es va dedicar en alguna ocasió.
Exiliat a Perpinyà, va treballar
per al diari L’Indépendant fins 1950;
la seva creació més coneguda d'aquest període és la tira protagonitzada per
Kim, el catalanet. El diccionari Ràfols informa que també va continuar exercint com a
decorador a França i a Suïssa. Marxà més tard a Veneçuela i Argentina on, segons Josep Maria
Cadena, va treballar amb els pseudònims Cinto i Cirilo i va desenvolupar els
personatges de Merceditas i del gaucho Matecito; també l'esmenta com a escriptor humorístic, amb
la firma Càndit. Però no tinc constància que en els anys d'exili ni posteriorment tornés a
dibuixar cartells.
Finalment retornà a Barcelona,
a principi dels anys seixanta. Amb el títol significatiu de Roda el món i torna al Born, exposà a la Sala Rovira el 1964 (11) "escenas pintorescas trazadas
a la guacha sobre temas populares americanos y españoles y diversas interpretaciones
del Quijote", però també caricatures
i uns curiosos plafons fets de trencadís ceràmic, amb els quals referma la seva
activitat de decorador.
Les darreres dades disponibles procedeixen sobretot del retrat que en fa Cadena a la secció “Gentes de pluma y lápiz” del Diario de Barcelona (12) on afirma que Bofarull estava escrivint les seves memòries (document que desconec; Solà Dachs deia el 1979 que havien quedat inèdites) i ens fa saber que havia reprès la seva dedicació inicial com a caricaturista esportiu, en aquell cas al diari barceloní Tele/eXprés; també va col·laborar a El Correo Catalán. Jacint Bofarull morí probablement a Barcelona el 1977.
 |
| Un dels plafons de ceràmica que Bofarull va presentar a Barcelona el 1964. |
Les darreres dades disponibles procedeixen sobretot del retrat que en fa Cadena a la secció “Gentes de pluma y lápiz” del Diario de Barcelona (12) on afirma que Bofarull estava escrivint les seves memòries (document que desconec; Solà Dachs deia el 1979 que havien quedat inèdites) i ens fa saber que havia reprès la seva dedicació inicial com a caricaturista esportiu, en aquell cas al diari barceloní Tele/eXprés; també va col·laborar a El Correo Catalán. Jacint Bofarull morí probablement a Barcelona el 1977.
(1)
Lluís Sola i Dachs: "Jacint Bofarull", L'Avenç (segona època), III, 21, novembre 1979, p. 67-69.
(2) Jaume Capdevila i Herrero: "Dibuixant amb l’Esquerra.
Els ninotaires de
la premsa d’ERC durant la República", Gazeta,
Revista de la Societat Catalana de
Comunicació, 2, 2010, p. 50
(http://revistes.iec.cat/index.php/gazeta/article/view/26492/26484 — consulta 15
novembre 2016)
(3) La
Vanguardia, 3 gener 1935, p. 15.
(4) També tinc referències d'una auca per a la
Caixa de Pensions.
(5) Un dels
cartells per a Beristain apareix reproduït
al llibre d'Alain Weill: L’invitation au voyage, Somogy éditions d’art,
París 1994, p. 194. És interessant ja que es tracta d’un dels pocs cartells
d’aquí que es reprodueix en una publicació estrangera de caràcter general.
(6) Carles Fontserè: Memòries
d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 245-247.
(7) "Galeria de
dibuixants: Jacint Bofarull", Papitu,
XXVIII, 1.447, 17 desembre 1936, p. 2.
(8) La tasca de propaganda per a la prevenció
dels accidents de treball portada a terme per la Comisssaria d’Assegurances
Socials, Conselleria de Treball, Barcelona 1938.
(9) "El
dibujante Bofarull organizó la
propaganda antifascista en los trenes. Y hoy prepara una serie de
películas documentales. Para lo cual anda ahora por las trincheras de Madrid",
La Voz, (Madrid), 23 juny 1937, p. 3.
(10) Fontserè,
1995, p. 306.
(11) La Vanguardia Española, 8 març 1964, p. 38.
(12) J.M.Cadena:
“Bofarull, del ‘Ninot’ a la gran caricatura”, Diario de Barcelona, 30 maig 1971, p. 17.
