Fulgenci. L’any 1933 el Patronat de la Rambla de les
Flors va organitzar un concurs de cartells per tal de revitalitzar la vida i el
comerç tradicional del popular passeig barceloní. La iniciativa estava
sostinguda des de l’Ajuntament pel primer tinent d'alcalde Joaquim Ventalló,
periodista reconegut i, anys a venir, traductor al català de les aventures de
Tintín. La convocatòria va atraure l’atenció de força dibuixants, que van
prendre part al concurs. El guanyador va ser Fulgenci Martínez Surroca,
cartellista notable tot i que no gaire ben conegut. Nascut a la localitat
murciana de Cieza el 1902, de ben jove ja es devia trobar a Barcelona. Dibuixà
sèries de cromos per a la xocolata Juncosa i col·laborà a la publicació infantil
Alegría,
la revista de los Niños (1925). El 1925 la madrilenya La Esfera reprodueix un seu dibuix d’educació viària, que ensenyava
als usuaris de tramvies com i per on havien de pujar i baixar dels vehicles: ¡Muy mal! ¡Muy bien! L’any 1929 aprova unes oposicions com a funcionari municipal de
l’Ajuntament de Barcelona i sabem que, el
febrer de 1931, formava part de la joventut d’Alianza Republicana. Però sobretot prengué part a diversos
concursos de cartells: s’esmenta una participació al de les Festes del Pilar de
Saragossa; però sobretot als de l’Exposició Internacional de Barcelona (el seu
projecte “Carmen” obté una de les deu propostes d’adquisició); Caixa de
Pensions (en concret per a l’Assegurança
obligatòria de maternitat, el 1931,
que va ser imprès); fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal (1932), on va obtenir el primer
premi i un tercer accèssit, tot i que no sé si es va arribar a imprimir; Fira de Barcelona (1933) i, especialment, Barcelonins,
compreu les vostres flors a la Rambla (1934), que palesa el seu treball
simplificat i geomètric; els altres premiats al concurs van ser Francesc Fàbregas,
Bosch Roger, Miquel Ferré i Eusebi Mor (autor de l’altre cartell que he vist
imprès). Les il·lustracions per a Lectures
suggestives de Ramon Torroja (1931) mostren la versatilitat gràfica de
Fulgenci. Per a l’Ajuntament de
Barcelona, durant la Guerra Civil, fa dos cartells ben coneguts: Obeeix l’agent de tràfic: ell vetlla per la
teva vida i El que produí el
feixisme: 10 mesos de desordre (tots dos del 1937) i les il·lustracions de Com s’ha de circular (reglament gràfic de
circulació), del 1938.
Ignoro si ell és el “Tínez, Nº 35 del
SDP” que firma un bitllet de Baix Montseny (ex-Sant Celoni); en aquest
cas, també podríem afegir-lo a la llista de cartellistes que formaven part del
Sindicat de Dibuixants Professionals. En contrast, després del conflicte farà
un cartell amb motiu de la canonització de S. Antonius M. Claret i per
al primer congrés nacional de geriatria (tots dos del 1950). El febrer de 1949 exposava a la sala Rovira,
segons llegim al dietari de Josep M. López-Picó; en aquell any també apareix el
seu nom com a peticionari de patents; i el 1952 era un dels quatre
premiats a un concurs per dissenyar unes noves parades de flors a la Rambla. A la seva mort a Barcelona, el 1967 (i no el 1965 com s’ha
dit algunes vegades), era “profesor de la
asignatura de Arte Publicitario en la Escuela de Artes Aplicadas y Oficios
Artísticos de nuestra ciudad, así como ejercía de profesor de Dibujo en la
Escuela de Aparejadores y era un probo funcionario municipal” (La Vanguardia Española, 7 març
1967, p. 30).
“Quina
sort que tot ens ho hagin deixat per fer!” Aquesta exclamació d’Enric Prat de
la Riba, reportada per Josep Pijoan, defineix com afrontaven la feina els homes
de la Mancomunitat de Catalunya. Per primer cop en 200 anys existia una
administració civil per a tot el país, i va poder modernitzar els serveis
bàsics com no ho havia pogut fer l’estat caduc. Un dels instruments més
destacats d’aquesta obra ben feta va ser l’Escola Superior d’Agricultura que
s’anuncia en aquest cartell de Vicenç Nubiola, amb un paisatge treballat a
escala humana i amb presència de figures terroses, reminiscències de la
ceràmica grega predilecta d’aquells creadors mediterranis. Certament la tasca
dels artistes que van treballar per a les institucions de la Mancomunitat és una
de les poques que m’atreveixo a titllar obertament com a noucentista. Vicenç
Nubiola Cunill (1894-1927) mereix ser apreciat —més enllà de l’amistat amb Joan
Miró, plasmada en un cèlebre retrat, conegut també com “L’homme à la pipe”. De
família de terratinents de Pallejà, estigué vinculat a l’Institut Agrícola de
Sant Isidre, del qual va ser vocal (1921) i per al qual va dibuixar una auca,
com també les il·lustracions per al Calendari
del Pagès per a 1925 (La Vanguardia,
21 novembre 1924, p. 11). Aquests treballs i, sobretot, alguns cartells com el
que comento aquí o bé els del Concurs de tractors de Lleida (1921) o el IV
Congreso de riegos (1927), uneixen les dues grans passions de Vicenç Nubiola:
el progrés de l’agricultura i el conreu de l’art. I és que per una banda va ser
un reconegut enginyer agrícola i professor a l’Escola Superior d’Agricultura, a
més d’autor d’importants treballs com el best seller Melocotonero y albaricoquero (Madrid,
Calpe, 1921) o Conreu forçat d’hortalisses i flors (Escola Superior d’Agricultura,
Barcelona, 1923); i per l’altra era membre del Cercle Artístic de Sant Lluc,
seguint les passes del seu pare Vicenç Nubiola Cluet (mort el 1917), amb
qui sovint és confós. L’any 1924 va il·lustrar les Rondalles Meravelloses de Valeri Serra Boldú, amb cert aire
decadentista, i algun número de La
Rondalla del Dijous. De la seva obra pictòrica, poc divulgada, es pot
esmentar un quadre al temple parroquial de Santa Eulàlia de Pallejà.
´
Hi ha un tipus de dibuix que
sigui específic del cartellisme? Alguns tractadistes defensen aquesta postura
amb vehemència. El dibuix apte per als cartells seria més aviat sintètic, amb
predomini de la taca de color; o bé decoratiu, basat en la línia i l’arabesc; i
preferentment humorístic. Certament, molts dels cartells més estimats de la
història comparteixen alguna d’aquestes característiques, si no totes: de Ramon
Casas o Toulouse-Lautrec a Villemot i Artigas, passant per Cassandre o Josep
Morell... Però al costat d’aquest corrent, mai no han faltat els conreadors d’un
dibuix més acadèmic que, tot i això, també assoleix a vegades uns resultats destacables
i de provada eficàcia publicitària. Joaquim Martra Ballbé (Barcelona 1898-1991)
no és d’entrada un dels primers noms que ens vénen a la memòria quan es tracta
de recitar la llista de cartellistes catalans però, en la seva llarga vida, va
dedicar força atenció al gènere, sobretot durant els anys vint i trenta. Una de
les primeres referències a la seva tasca és el premi menor que va rebre el 1919
en un concurs per al cartell anunciador d’una pel·lícula no especificada, i
durant tres lustres es presenta als concursos més importants i obté alguns
guardons: així per exemple participa als concursos de la Caixa de Pensions del
1926 (homenatges a la vellesa), 1929 (obra maternal) i 1933 (al·legòrics del
conjunt de l’obra social de l’entitat), on sempre rep alguna menció; i als que
convoca la Diputació de Barcelona durant els anys de Primo de Rivera (Caixa
d’Estalvis Provincial, 1926; serveis agropecuaris, 1930). En aquest darrer
concurs mereix el primer premi, com també al que es convoca el 1929 per tal
d’anunciar el cremallera de Montserrat, en la que deu ser una de les seves
obres més conegudes i on fa patent una visió paisatgística que també trobem al
cartell per al Balneari de Cardó . A part dels concursos, el seu nom continua
essent citat com a autor de cartells de cinema (per exemple a la cinta Petit café, del 1931, amb Maurice
Chevalier) i també es coneixen cartells de Martra per al paper de fumar
Smoking; per als serveis de la Companyia General d’Autobusos durant l’Expo del
1929 i, sobretot, per a l’empresa Gallina Blanca, que cal situar ja després de
la guerra, com el famós cartell de les orenetes, que estrafà el vers de G-A. Bécquer. En aquestes
dates sembla abandonar ja la feina de cartellista i es dedica en especial a les
aquarel·les, que exposa sovint a La Pinacoteca. També va ser gravador (durant els
anys trenta havia exposat als certàmens de l’Institut Català de les Arts del Llibre).
El cartell de l’Assegurança de Maternitat és segurament una edició diferida del
cartell que havia presentat el 1929 al concurs de la Caixa de Pensions i que
havia obtingut un accèssit, a molta distància del guanyador Fulgenci Martínez
Surroca i tres altres guanyadors. No crec que s’arribessin a estampar els
cartells en aquell moment; però quan el 1931 s’aprova una de les avançades
lleis socials de la Segona República, la Caixa de Pensions recupera els
originals i els carrega amb un text al·lusiu, tenint en compte que era
l’encarregada d’executar a Catalunya les polítiques de l’organisme oficial
d’assegurances socials. És per això que en aquest cartell (i en els de Surroca
i Lluís Muntané, també editats) apareix prominent la silueta inconfusible del
Casal de l’Estalvi, aleshores la seu central de la Caixa. El dibuix de Martra
no deixa de ser acadèmic però la gamma cromàtica dominada pel fons groc banya
les figures d’una llum suau amb el contrapunt de flors roges.
