Entre els diversos buits que
queden per omplir n’hi ha alguns de flagrants. I si no, intentem respondre
aquestes preguntes: quin cartellista és esmentat com a participant en un
concurs quan només tenia nou anys? O va merèixer ser esmentat a la prestigiosa
revista alemanya Gebrauchsgraphik (un
honor només a l’abast d’uns pocs, com Antoni Clavé o Evarist Mora)? O va tenir
l’oportunitat única de veure els seus projectes, tant els impresos com els
inèdits, en una exposició individual celebrada l’any 1935 a Tarragona i a Barcelona?
Finalment, quin cartellista va estar lligat durant dècades a la promoció d’un
dels indrets turístics més importants de Catalunya, per al qual va fer desenes
de cartells? En tots aquests casos, la resposta és la mateixa: es tracta
d’Enric Moneny, autor d’una notable producció no prou coneguda. Per desgràcia,
el seu nom massa vegades ha estat mal citat (l’hem trobat transcrit com a “Monemy”,
“Monerny” i altres variants errònies, fins i tot “Money”). D’altra banda, un
catàleg complet dels cartells de Moneny és encara lluny de poder-se fer amb
garanties. Alguns treballs els tinc localitzats només en una col·lecció, pública
o privada; altres, tan sols els trobo documentats en revistes de l’època. Amb
aquest bagatge, no és fàcil de donar una visió definitiva de la producció
d’aquest autor, però intentaré donar-ne unes pinzellades. En una entrada anterior d’aquest blog ja em vaig referir a la
seva activitat durant la Guerra Civil, quan estigué vinculat a la secció de
dibuixants del Sindicat de Professions Liberals com a dirigent i com a
cartellista, però avui us voldria oferir més informacions sobre la seva vida (tot
i la dificultat de trobar documents que aclareixin aspectes d’un personatge
encara massa obscur) i la seva obra.
Nascut a Barcelona l’any 1903, Enric Moneny Noguera, va ser un artista precoç. Una de les poques monografies existents sobre l’autor, publicada el 1963 pel crític d’art Joan Cortès Vidal, (1) sosté que Moneny havia entrat a estudiar a l’edat de vuit anys a l’escola de Belles Arts de Barcelona, amb Fèlix Mestres, i a l’escola municipal d’Arts i Oficis del districte Vè, amb Francesc Labarta. És possible que, essent tan sols un nen, fos acceptat en aquests centres? Estaríem parlant de l’any 1911. L’Albert Rovira em fa arribar unes dades que ho desmenteixen: en aquelles dates l’Escola de Belles Arts, o sigui la Llotja, no acceptava alumnes menors de dotze anys. (2) En realitat el mateix Moneny ens dóna la dada correcta en una entrevista que li fan el 1930, quan afirma que la seva edat en entrar a Llotja eren els onze anys (per tant, el 1914), i que poc més tard va ser admès per tal d’entrar a treballar al taller particular de Fèlix Mestres, al carrer del Consell de Cent. En qualsevol cas, es tractava d’un infant. (3)
Si
aquesta informació pot semblar sorprenent, encara ho és més la següent notícia
que ens transmet el seu biògraf, segons la qual el jove Moneny va prendre part
al concurs per al cartell de les Festes de la Mercè del 1912, en el qual hauria
quedat just darrere del guanyador, que no era altre que Francesc Galí. (4) El
seu projecte no devia ser imprès, i malauradment ens és desconegut. És creïble
aquesta altra dada? En tot cas és infreqüent que un vailet participi i a més
sigui guardonat en un certamen d’aquestes característiques. Però potser no és
del tot impossible. Moneny tindria nou anys, els mateixos que tenia Mariona Lluch quan va dibuixar uns cartells durant la
guerra civil. Qui ho sap!
El
crític Adam Coscoll (alter ego de Joan Cortès Vidal) escrigué més tard, amb
evident exageració: “La formació de Moneny ha estat del tot diferent que la
d’aquests desventurats que no us sabran dibuixar una mà, que no us sabran
delinear un alfabet, que no us sabran fer un conjunt que no sigui això d’ara.
Moneny ha tingut els seus estudis, i no pas banals. Una bona disciplina
artística l’alliçonà en els anys de la seva primera joventut”. (5)
De
fet, Joan Cortès va tenir un pes important en la biografia d’Enric Moneny.
Nascuts només amb cinc anys de diferència, es van conèixer potser a l’escola
municipal del districte cinquè, a les classes de Francesc Labarta; van
compartir després l’aventura del grup dels Evolucionistes, que Joan Cortès va liderar
des del 1917 i en la qual van prendre part diversos pintors i escultors com
Mompou, Sisquella, Granyer o Rebull, entre molts d’altres; i més endavant, quan
ja exercia exclusivament com a crític d’art, amb el seu nom o bé com a Adam
Coscoll, va escriure sovint sobre Moneny, per exemple a les pàgines de la
revista Mirador. Realment, la fortuna
historiogràfica d’Enric Moneny se sustenta en els diversos escrits que el
crític li va dedicar al llarg de més de tres dècades.
Els
treballs de Moneny com a pintor semblen només assaigs de joventut, que no van
tenir continuïtat: havia exposat al Saló dels Evolucionistes, potser des de la
primera edició, que va tenir lloc a les galeries Dalmau el 1918 i certament a
la quarta convocatòria, de 1925; (6) Cortès esmenta també una exposició a París
el mateix 1918 i a Londres el 1924. Igualment, esmenta un període
d’aprenentatge el 1919 amb Marcel Lenoir a Tolosa de Llenguadoc. Els qui han
vist els quadres de Moneny els qualifiquen de fauves; però per algun motiu
acabà abandonant l’art pur per esdevenir cartellista i il·lustrador, si bé de
moment no li conec cap cartell anterior als anys trenta.
En
efecte, aviat es dedica a la il·lustració de revistes i al dibuix d’anuncis
publicitaris. Potser els primers treballs que apareixen amb la seva firma
siguin les diverses il·lustracions que aparegueren a la revista D’ací i d’allà, ja des de mitjan 1918.
En tractar-se dels treballs d’un jove de quinze anys, encara revelen alguns
defectes i una dependència excessiva de models aliens, però tenen certa
personalitat. Alguns d’aquests dibuixos estan firmats amb les inicials EM, que
en altres casos van ser usades per altres artistes, però que en aquest context
hem d’atribuir al jove Moneny. Entre els seus dibuixos hi trobem orles i
capçaleres d’article, però aviat ja assumeix noves responsabilitats, com per
exemple la coberta del número de maig del 1919. És cert que algunes de les
il·lustracions es poden considerar massa deutores dels altres dibuixants de la
revista, però el fet de tenir per models les obres excelses de Junceda, Joan
d’Ivori, Lola Anglada i d’altres autors devia ser per a ell una magnífica
escola. Eclipsat aviat a la revista per la omnipresència d’Emili Ferrer, la
firma de Moneny va aparèixer a D’ací i
d’allà, amb intermitències, ben bé fins al 1922. Potser també són d’ell els
dibuixos firmats amb una W: al Libro
de oro del comercio, industria, navegación y banca de España, patrocinat per la Compañía
Trasatlántica l’any 1921 i il·lustrat amb molts anuncis, es troba en algunes
ocasions la firma Welcom-Moneny que no sé si interpretar com una col·laboració
o un nom alternatiu. Aquest llibre conté moltes il·lustracions del seu mestre
Francesc Labarta.
Una de
les primeres referències a Moneny com a il·lustrador de llibres és el volum
d’Aureli Capmany i mossèn Francesc Baldelló, Cançons i jocs cantats de la infantesa, publicat per l’editorial
Políglota el 1923, a la col·lecció Minerva; també continua col·laborant a
revistes com ara Auto-Moto, portaveu
del Reial Automòbil Club de Catalunya (capçalera de l’any 1924), i Poble Nou, cap a 1925-26 (7).
En
algun moment no identificat, a mitjans dels anys vint, la seva carrera es
deuria veure frenada pel compliment dels deures militars; d’aquest moment ens
en queda una anècdota que apareix publicada tardanament a Mirador, segurament per obra de Joan Cortès, i que revela una
actitud fatalista d’Enric Moneny. (8) Desconec la durada i el lloc del servei militar. En qualsevol cas, quan es va
reintegrar a la vida civil devia continuar exercint la professió en treballs
que no he identificat. No l’he trobat gaire actiu durant els fastos del 1929, però sí
que va treballar a la revista Barcelona Gráfica (1930), successora del
butlletí oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona, la qual
li dedica un article laudatori on se l’anomena “el dibujante que domina todos los estilos y tiene el suyo personal e
inimitable” i parla
de la seva versatilitat com a pintor, escultor i ceramista. (9) Aquest article clarifica alguns
dubtes sobre l’etapa de formació de Moneny, tot i que en realitat planteja
algun altre problema. En efecte, l’artista afirma que va conèixer Labarta l’any
1926, però atès el relat cronològic que va desgranant, es deu tractar d’un
error, per 1916. Labarta, que el fa entrar al seu taller, li facilita uns
primers treballs com a dibuixant decoratiu en un taller de ceràmica, innominat,
i al taller de vitralls de Rigalt i Granell, tot en data desconeguda (potser entre 1916 i 1918). Entre 1919 i 1921
Moneny relata les diferents estades a França, començant per Tolosa i continuant
a París, on diu que col·loca “algun dibujo en las casas editoriales” i que ven
pintures pels carrers de Montmartre, a part de visitar els grans museus. Després
de París va fer també una estada a Castella i va visitar també amb profit
Madrid i Toledo.
De tornada (1925) organitza amb
uns amics un Cenacle d’Art, per a les activitats teatrals del qual dibuixa
escenografies i figurins que no pot veure realitzats. Per acabar, comenta que ha col·laborat amb Carles Buïgas en les fonts de l’exposició de
Montjuïc, però sense especificar la seva aportació.
 |
| Retrat d'Enric Moneny publicat a la revista Barcelona Gráfica (1930). A sota, una imatge al·lusiva al Poble Espanyol de Montjuïc i dues il·lustracions aparegudes a la mateixa revista. |
Amb la firma “Mony” signa
algunes auques, com ara Aventuras de
Foronda el de la tripa redonda, amb els rodolins en català i en castellà, i amb el peu d’impremta “Moneny - Rda. San Pedro, 27”. (10) El
1931 va prendre part al concurs per al senyal de la Generalitat, sense èxit. Devia
il·lustrar també alguns llibres: la revista Mirador
li reprodueix un retrat de Stephan Zweig, a propòsit de la publicació de La lucha contra el demonio per l’editorial Apolo. (11)
Però la tasca principal d’Enric Moneny,
per la qual el vull recordar aquí, és la dedicació al cartell, i en especial,
al cartell de turisme. Confesso que encara no he aconseguit reconstruir la
cronologia exacta dels seus cartells, i tampoc he esbrinat les causes de la
seva especialització. Segons Cortès
Vidal, el nostre autor ja havia fet cartells i diorames per al Patronato
Nacional del Turismo el 1927, cosa difícil de sostenir ja que aquesta entitat
va ser fundada el 1928. En qualsevol cas, tampoc no he reeixit a identificar
cap treball turístic anterior als anys trenta. Curiosament, el seu nom tampoc no va merèixer cap
reconeixement al megaconcurs de cartells organitzat per la Federació de Turisme de
Catalunya i Balears el 1933, on van acaparar premis altres autors, com ara
Martí Bas o Francesc Fàbregas, i on van ser premiats també Josep Morell o
Antoni Clavé. (12) Segurament en aquell moment treballava a les oficines de la Federació
catalano-balear i va presentar alguna obra fora de concurs. (13)
L’any 1934, en canvi, va ser segurament un
dels més fructífers en la carrera cartellística d’Enric Moneny. El mes de març,
era un cop més la revista Mirador la
que, segurament a través de Joan Cortès Vidal, donava a conèixer el projecte de
Moneny que havia guanyat el concurs per al cartell anunciador de la VII edició
de la Fira de Barcelona, amb una vista de les torres venecianes de la Plaça
d’Espanya, porta d’entrada al recinte firal. La crítica celebrava que, en un
concurs d’elevat nivell general, s’hagués escollit un cartell que no queia en
el tòpic dels cartells comercials, quasi sempre dominats per una figura del déu
Mercuri. (14)
Poques setmanes després, s’anunciava l’aparició d’un
cartell que podem considerar un dels més notables de la producció de Moneny i,
segurament, una de les fites de la cartellística catalana dels anys trenta. Em
refereixo al cartell dominat per una oreneta enorme, que anunciava el primer Saló
del Turisme i els Esports, coincidint amb l’esmentada Fira de Barcelona, al mes
de juny. Segons la premsa, el cartell de Moneny aparegué a mitjan abril, amb
versions en català, castellà, anglés, francès i alemany, i se’n va fer una gran
difusió. (15) En realitat aquest saló, com ha estudiat Saida Palou, va ser una
versió reduïda d’una projectada i no realitzada Exposició Internacional
del Turisme, que havia de contemplar moltes seccions i ocupar més espai al
recinte firal barceloní. El cartell, impactant en la seva simplicitat, va ser
finalment adoptat com a emblema de l’Oficina de Turisme de Catalunya, creada un
parell d’anys abans com a traspàs de la secció catalana del Patronato Nacional de Turismo, i en la qual l’artista
va tenir un paper de gran protagonisme: segons
Antoni Farreras (16) aquest organisme tenia en Moneny el cap dels serveis de
propaganda, per als quals va dissenyar cartells i material informatiu, i en va
decorar estands en diverses fires de mostres i de turisme. El cartell va donar
lloc a la primera marca del turisme català, repetida en diverses ocasions: el
simbolisme de l’oreneta, ocell que visita regularment les nostres latituds en
el temps de bonança, era especialment adequat per a aquesta temàtica. En el Saló del 1934, Moneny va dissenyar
l’estand de l’OTC, dominat per una oreneta de grans
dimensions; en aquesta fira també es va fer càrrec de l’estand de l’organisme
turístic de la Unió Soviètica, Intourist, el delegat del qual a Catalunya era
Ferran Canyameras. (17) L’any 1936 encara va tornar a recórrer a l’oreneta, junt
a un martell, per anunciar Viatges i
vacances obreres, organitzades per l’OTC en la línia de les “vacances
pagades” que van ser una de les grans conquestes de la França del Front
Popular. La combinació del martell i l’oreneta va ser polèmica, ja que no van
faltar les veus que hi veien el símbol comunista en el qual l’ocell es
confondria amb la falç. (18)
 |
| L'estand de l'Oficina de Turisme de Catalunya a la Fira de Mostres del 1934, tal com apareix reproduït a la revista Mirador, 281 (21 juny 1934), p. 7. A sota, l'estand de Moneny per a l'oficina de turisme soviètica, i que també va obtenir grans elogis. |
Entre altres cartells fets per Moneny per a l’OTC, es compta Empúries, la ciutat grega de la Costa Brava (ruïnes i imatge escultòrica d’Esculapi), que algun cop s’ha datat del 1930, quan l’oficina encara no existia, però que cal datar més tardanament; o el dedicat a Puigcerdà, centre de Turisme, amb una escena d’uns genets jugant a polo; de tots ells es van fer versions en diferents idiomes, com és natural en tractar-se de cartells turístics. Desconec si l’Oficina de Turisme va tenir algun paper en l’edició del cartell Molina-Núria, anunciador dels esports d’hivern als Pirineus, amb l’atrevida perspectiva en contrapicat d’un esquiador en ple salt; un altre cartell, en versió francesa (Pyrenées catalanes: sports d’hiver) va ser presentat a París el 1935. (19)
Al costat dels cartells per a
l’Oficina de Turisme de Catalunya, l’altre gran client que va tenir Moneny en
l’àmbit turístic va ser Josep Ensesa, el promotor de S’Agaró. La seva
vinculació va durar dècades, al llarg de les quals Moneny va dissenyar desenes
de cartells, fullets i altres elements de propaganda d’aquest centre vacacional
de la Costa Brava, com per exemple la Revista
de S’Agaró (primera etapa de 1935-36),
que va comptar amb la direcció artística d’Enric Moneny, plasmada sobretot en
diverses il·lustracions per a les cobertes, reproduïdes en pochoir. També s’esmenta, entre d’altres, el disseny
d’una catifa per a l’Hostal de la Gavina, amb motius marins, treball executat
pel tapisser Aymat. (20)
Dels diferents impresos per a
S’Agaró abans de la guerra en destaca un cartell cèlebre, S’Agaró, la platja florida de la Mediterrània, editat també en
diversos idiomes: Ciudad jardín del
Mediterráneo; La plage fleurie, la
ville embaumée; South For Sunshine, eslògan que ens recorda els cartells
dels ferrocarrils britànics, etc.
Aquest
cartell notable va merèixer anar reproduït el 1935 a la revista alemanya de
disseny, Gebrauchsgraphik, en un article dedicat a Moneny en el qual també es troben un cartell per a la
participació catalana a la Foire de
Toulouse del 1934; un fullet i un estand de l’OTC, amb l’oreneta; la façana
del punt d’informacio de l’atracció de Forasters de Sitges, etc. (21)
Al marge d’això, la dedicació de Moneny al cartell el
va portar a afiliar-se a l’Associació de Cartellistes, ja que el seu nom apareix esmentat en ocasió de l’exposició Anuncieu per
mitjà de la imatge (1935), tot i que no hi va aportar cap obra. El seu nom, en canvi, no apareix al llistat del
primer Saló del cartell, del 1932, ni
al Saló del cartell contra la guerra,
del 1934, tot i que es coneix un original que hi podria tenir relació. L’any
1934 alguns treballs d’Enric Moneny són reproduïts a la revista de la Junta
d’Exposicions d’Art, junt amb d’altres de Francesc Galí, Josep Morell, Sergi
Cortès, Josep Obiols, Evarist Mora, Francesc Fàbregas o Martí Bas. (22)
Moneny és un dels pocs cartellistes que en vida va
poder celebrar exposicions dels seus treballs, al marge de la celebració de
concursos. El 1935 va mostrar una vintena de cartells
turístics a Tarragona (tant editats com originals), gràcies al Sindicat
d’Iniciativa d’aquesta ciutat; i també a l’Ateneu Popular de Gràcia. Segons el
catàleg editat en aquesta segona ocasió (23), es tractava de vint-i-una peces
exposades, com ara alguns cartells que ja coneixem, però també alguns altres
documents que per ara només es coneixen per aquesta referència: un projecte per
al cartell de la Fira de Barcelona del 1935; un altre per a una Taberna Vasca; diversos materials per a
S’Agaró, com ara portades per a fullets i un titulat Happy New Year; projectes d’estands per al Saló de Turisme; i
maquetes de fullets sense especificar.
L’any
1934 va prendre part al concurs de cartells i portades per al programa del Casino
del Masnou, que va ser guanyat per Martí Bas (projecte amb el lema
“Terpsicore”) i Jaume Bertran Collell ( portada amb el lema “Plou i fa sol”),
si bé l’original de Moneny (lema “Esplai”) també va ser adquirit, però desconec
si es va arribar a utilitzar. (24) També s’esmenta la
seva participació en el programa de festes del Gran Casino de Cerdanyola. (25)
Altres
treballs realitzats abans de la guerra van ser els cartells per al III Saló de Creacions organitzat pel
diari El Día Gráfico a l’Hotel Ritz i
el de les Festes de la República
(1936), amb una figura de Marianna amb el barret frigi. També l’he vist citat a
la Revista de S’Agaró com a director
artístic de l’Agència SAP (Studi d’Art Publicitari), junt amb Jaume Marill, tot
i que desconec quines van ser les realitzacions d’aquesta agència.
Amb
l’esclat de la Guerra d’Espanya, Enric Moneny va escalar ràpidament posicions en les
noves estructures artístiques, com ja vaig relatar fa un temps en aquest mateix
blog. De la mateixa manera que desconec completament qualsevol referència a la
seva vida privada, em costa de trobar en la seva obra i en les seves activitats
cap dada relativa al seu posicionament ideològic, i per això sorprèn més la
rapidesa amb què es va posar al capdavant del grup de cartellistes CNT. I
encara més si es té en compte que el cartell més cèlebre de la seva etapa
bèl·lica va ser el dedicat a l’homenatge a la URSS, el 1937, en ocasió del
vintè aniversari de la Revolució d’Octubre. Aquest cartell, del qual es van fer
dues versions amb canvis en el text, reprodueix les cèlebres figures de l’escultura de Vera Muhina, Obrer i dona del Kolkhoz, que coronava
el pavelló soviètic a l’Exposició Internacional de París d’aquell any. Altres
cartells que va fer Moneny durant la guerra (apart de l’excel·lent España-México que ja vaig comentar en
una altra ocasió) són el pintoresc Fêtes
catalanes, amb motiu de les activitats que el Comissariat de Propaganda va
dur a l’exposició parisenca (Evarist Mora també va fer cartell parió) i Llegiu l’Esquella extraordinària del 19 de
juliol [de 1938], que reprodueix una portada de Moneny a la veterana
revista satírica amb el títol displicent “Tal dia farà dos anys”.
Al
Saló de Tardor de 1938 Moneny va reprendre l’activitat expositiva pública amb
dues obres pictòriques: Retrat de Martí
Missé i una Figura, desconegudes.
També es troba la seva signatura en alguns anuncis (per exemple per a la
Industria del Automóvil Socializada, aparegut a El Ejército Popular, I, 7, octubre 1937) o en algunes cobertes i
interiors del butlletí Economia
(1937), òrgan del corresponent departament de la Generalitat.
La CNT,
en la seva sèrie “Quaderns d’art”, publicà potser el 1937 un llibret, Enric Moneny, 14 cartells , amb bones reproduccions
i un recull de textos crítics sobre l’artista. Entre les obres reproduïdes es troben
alguns dels cartells que havia presentat a les mostres de 1934, com ara un de
turístic per a Tarragona, el dels ferrocarrils MZA (interessant visió d’una
via, uns topalls i un semàfor), molts dels cartells ja esmentats per a l’OTC i
el cèlebre de S’Agaró, acompanyat d’assaigs similars com ara Eivissa, the white and blue island i Minorque, l’île blanche et bleue, que no
sé si es van arribar a imprimir; també hi ha el cartell Abaix la guerra, amb una interessant imatge pacifista: dues mans,
que semblen fotogràfiques, tapen els forats d’uns canons amenaçadors; finalment
s’hi reprodueix el cartell Exposition
d’art catalan au profit des victimes du fascisme que recorda alguns
treballs de Cassandre i que apareix en una fotografia de Gabriel Casas (26) on
també es reconeix el mateix Moneny. Per cert, Casas i Moneny van coincidir en
moltes iniciatives abans, durant i després de la guerra. I tanmateix… La
biografia de Gabriel Casas, publicada recentment (27) sembla revelar el pas de
Moneny al costat fosc, a l’inici del Franquisme. Però no tinc prou dades per
parlar-ne amb profunditat.
Després
de la guerra Enric Moneny continuà la seva activitat alternativament a
Catalunya i a Mèxic, on viu potser entre 1949 i 1953 (tot i que alguna font sembla allargar aquesta
etapa fins a catorze anys). (26 bis) Desconec els detalls de
la seva vida en la immediata postguerra, però aviat reprèn la relació amb Josep
Ensesa i la publicitat de S’Agaró. També
fa diverses cobertes i il·lustracions de llibres: Madame Tallien, realista y revolucionaria, de la princesa de Chimay
(1943); Los ingleses, d’André Maurois
(1944); Emma y María, de Matilde
Gironella (“Ilde Gir”), del 1949; o Las
vacaciones de María Rosa, de Carmen Martel, del 1950.
Cap a la tardor de 1944 consta com a director artístic
de la revista Platino i en fa la
coberta; la imatge d’una noia en una balconada de S’Agaró fa que també es pugui
pensar en ell com autor de la coberta del número monogràfic Platino en Verano, publicat per aquesta
revista de modes en una data desconeguda, segurament el 1945. Fa algunes il·lustracions al remake de la veterana revista turística Barcelona Atracción (1945). També va ser Enric
Moneny l’autor de la maqueta de la revista Fotogramas,
en la seva primera aparició l’any 1946, segons el testimoni autoritzat de Jaime
Arias. (28)
Sobretot reprèn l’activitat com a cartellista de
S’Agaró, amb una sèrie de cartells iniciat potser amb el cartell S’Agaró. Costa Brava, amb la vista de la
cala des d’un balcó amb una arcada i un llum de petroli. Un crític de la
revista Destino, segurament
Sempronio, l’esmenta l’estiu del 1944 com a acabat d’aparèixer i titlla els
cartellistes turístics de “crueles artistas” que, mostrant llocs desitjables,
sotmeten aquells que no poden fer vacances a un autèntic suplici de Tàntal.
(29) Abans de traslladar-se a Mèxic també fa altres cartells, com el del
mil·lenari del monestir barceloní de Sant Pere de les Puel·les (1945); Joan
Cortès Vidal també esmenta uns cartells per a la Dirección
General de Turismo, del 1946, que per ara no aconsegueixo identificar. Amb algunes
excepcions, els cartells de la postguerra revelen una inventiva i una qualitat
molt menor.
Al país centreamericà Enric Moneny és esmentat sobretot com a decorador mural, amb treballs per a l’oficina de turisme espanyol, als restaurants El Parador i La Corona, de Monterrey; a l’edifici Rioma, de Ciutat de Mèxic (propietat de Cantinflas, per al qual va fer catorze grans murals que van desaparèixer al cap de poc a causa del terratrèmol de 1957) i vitralls de l’església de l’hotel Guadalupe Inn; també hauria fet displays i diorames per a agències turístiques. Es tracta d’uns treballs que només conec per referències. Però malgrat aquesta estada a Mèxic, no perd el contacte amb Catalunya: per exemple, un dels cartells per a S’Agaró, el dels Festivales náuticos del 1951, apareix amb la firma “Moneny Mex.”
Un dels cartells més
atractius de la seva producció de postguerra, amb el qual va
continuar la seva especialització en la propaganda
turística, és
el que va promoure la Junta de Turisme de la Pobla de Segur, amb l’eslògan Bosque y leyenda sobre aguas tranquilas,
del 1955. Va ser escollit en concurs entre una quarantena d’originals,
presentats per Frederic Lloveras, Pau Macià Pons, Àngel
Ferreres Amigó, Joan Subirà Pubill i Macario Gómez Quibus. (30) Però sobretot,
durant anys, també en va fer de nous per a S’Agaró, que Sempronio,
(31), assegura que van arribar a ser una setantena. Entre d’altres, conec els
cartells per a les diferents edicions de regates (Festivales
náuticos Gran premio de S'Agaró (III año); V
campeonato de patines a vela, tots dos del 1948); concursos internacionals
de tennis (es tracta d’un disseny que es reutilitza en anys sucessius); o bé en
diferents espectacles de música i dansa (Festivales
Mozart en S’Agaró. Jardines “Senya Blanca”, 18 y 19 agosto 1956; o
l’actuació del ballarí Antonio. V
Festival de Música. S’Agaró Senya-Blanca, del 1960, en el que és una de les
seves millors obres de la postguerra). També trobem
la mà de Moneny en una segona etapa de la revista de S’Agaró, on va col·laborar
amb Jaime Arias. Potser va fer pintures i decoracions en altres indrets:
s’esmenten per exemple les del casino del Masnou i altres treballs decoratius en hotels de Barcelona. (32)
 |
| © Moneny. MAE-Institut del Teatre |
Altres cartells estan vinculats al Club
Natació Barcelona, com la celebració d’una Verbena
del Carmen, el 1948; o el commemoratiu de les seves noces d’or, el 1957. La
vinculació amb Joan Cortès Vidal, ja esmentada al llarg d’aquest text, es va
plasmar finalment en la publicació d’una monografia, apareguda el 1963, i la
participació de l’artista en la nova penya de “La Punyalada”, promoguda pel
crític d’art. Els darrers anys el trobo fent exposicions de pintura, fins i tot
per terres d’Aragó i Castella. Enric Moneny mor el 1973. (33)
(1) Juan Cortés
Vidal: “El artista decorador Enrique Moneny” a: Enrique Moneny, Ed.
Raiclán, Barcelona, 1963.
(2) Comunicació
per correu electrònic, 9 de juliol de 2016: “segons l'article 42 del decret de
16 de desembre de 1910, per a poder matricular-se a l'Escola s'havien de tenir
els 12 anys i acreditar saber llegir i escriure així com les quatre regles
d'aritmètica.” Vegeu també “Escuela de Artes y Oficios Artísticos y Bellas
Artes de Barcelona”, La Vanguardia, 21 agost 1930, p. 7.
(3) Manuel P.
de Somacarrera: “Enrique Moneny, el dibujante que domina todos los estilos y
tiene el suyo personal e inimitable”, Barcelona Gráfica, II, 71, 16
juliol 1930. Tornarem sobre aquest article més endavant.
(4) Desconec
l’exactitud d’aquesta afirmació: la dada, un cop més, podria ser errònia i
referir-se al cartell del 1915, dibuixat efectivament per Galí. A l’Arxiu
Nacional de Catalunya es conserva un exemplar del cartell de 1912, que no he
pogut comprovar.
(5)
Adam Coscoll [Joan Cortès Vidal]: “El cartellista Enric Moneny”, Mirador,
348, 17 octubre 1935, p. 7.
(6)
Quart saló dels Evolucionistes (cat. exp.), Galeries Dalmau, 1925.
(7)
Retrat de Joaquim M. de Nadal, al número 9, 5 abril
1925, p. 12; i “L’auca d’En Jordi Poblenoví”, 40, 8 setembre 1926, p. 18-19. En
aquest número apareix un anunci el que sembla ser un taller de batik, regentat
per Enric Moneny i R. Juncosa.
(8) “Malastres”, Mirador,
VI, 269, 29 març 1934, p. 2: “Enric Moneny (…) és un bon xicot sempre perseguit
per la desgràcia. Almenys així ho diu sempre ell.”
(9) Ja esmentat a la nota (3).
(10)
Exemplar conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; té el peu d’impremta Moneny.
(11) Mirador, VI,
270, 5 abril 1934, p. 6.
(12) La Vanguardia, 10 agost 1933, p. 15.
(13) Adam Coscoll, a
l’article esmentat a la nota (5), indica que Moneny compaginava el treball al
seu taller particular i a les oficines de la Federació de Turisme de Catalunya
i Balears; la referència al cartell presentat fora de concurs, també es deu a
Joan Cortés: L’Opinió, juliol 1933, citat a Enric Moneny, 14
cartells, prefaci per en Gustau Cochet, Quaderns d’art C.N.T., Barcelona,
1937?
(14) Mirador, VI, 266, 8
març 1934, p. 7.
(15) L’Opinió, 892, 13 abril 1934, p. 8.
(16)
Antoni Farreras: El turisme a Catalunya del 1931 al
1936, Editorial Pòrtic, Barcelona 1973; vegeu
també Joan Cortès Vidal: “L’obra de l’O.T.C. La propaganda turística”, Mirador,
VI, 281, 21 juny 1934, p. 7.
(17)
La Rambla, 234, 11 juny 1934, p. 9, on es reprodueix l’estand
d’Intourist.
(18) “Sota el
signe de … de què?”, El Be Negre, IV, 166, 15 agost 1934, p. 2.
(19) Reproduït
a la revista Touring, II, 3, febrer-març 1935, p. 3.
(20) “Una obra
maestra de la tapicería”, La Vanguardia Española, 29 novembre 1955, p. 14.
(21)
“Enric Moneny. Barcelona”, Gebrauchsgraphik. International Advertising Art
(Berlín), XII, 2, febrer 1935, p. 58-61.
(22) M.:
“El cartell”, Art, I, 7, abril 1934, p. 28-30.
(23)
Exposició Enric Moneny. Cartells de Turisme (cat. exp.), Ateneu Popular
de Gràcia, 6-31 octubre 1935.
(24)
La Vanguardia, 6 maig 1934, p. 21.
(26 bis) Sembla confirmar-ho J[ordi] V[errié]: “Treinta años de publicidad turística”, S’Agaró, estiu 1954, p. 50-53: “Moneny, que convive de nuevo con nosotros...”
(27) Pablo González Morandi; Andrés Antebi Arnó: Gabriel Casas 1892-1973. L’angle impossible, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, 2016, p. 25.
(27) Pablo González Morandi; Andrés Antebi Arnó: Gabriel Casas 1892-1973. L’angle impossible, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, 2016, p. 25.
(28) Jaime Arias: “Nadal-Rodó me mostró la
maqueta”, La Vanguardia, 30 maig 2010, suplement Vivir, p. 10.
(29) S.: “Moneny y su invitación al
veraneo”, Destino, VII, 369, 12 agost 1944, p. 8.
(30)«Bosque y leyenda sobre aguas
tranquilas», La Vanguardia Española, 13 febrer 1955, p. 5; “Concurso de
carteles tursíticos”, Grafia Hispana, II, 4, febrer 1955, p. 13.
(31) Sempronio [Andreu-Avel·lí Artís]: “La
semana en libertad”, Destino, XXVII, 1.383, 8 febrer 1964, p. 39.
(32) J.M. Cadena: “Enric Moneny, pintor y
creador de carteles”, Diario de Barcelona, 26 setembre 1971, p. 19.
(33) “Falleció el pintor y cartelista E.
Moneny”, Diario de Barcelona, 1 maig 1973, p. 18.
