Les imatges del trimestre (tardor 2014) - per Santi Barjau

Àngel Pallarès. - La celebració a Barcelona del cinquè Congrés internacional de Publicitat, l’any 1935, va ser la culminació de la tasca pionera duta a terme, entre d’altres, per homes com Pere Prat Gaballí (“el que se tomó la publicidad en serio”, en paraules de Jordi Garriga), Rafael Bori o Pere Català Pic, reunits en institucions pedagògiques com el Seminari de publicitat i actius a través del Publi-Club, que aplegava des del 1928 aquell grup de professionals entusiastes. El congrés es va donar a conèixer amb aquest cartell, seleccionat en un concurs (1), que aplega en un conjunt simbòlic els elements de la bola del món i el full de paper com a altaveu que envia missatges propagandístics, en una construcció habitual als cartells de fires i als dedicats específicament a la publicitat com a disciplina. 

L’autor, Àngel Pallarès Torruella (Sallent 1911-Barcelona 1977), va fer carrera com a pintor figuratiu i va teoritzar sobre la pintura “essencialista” (2), però també va tenir dedicació al cartellisme, on s’esmenta igualment la participació del seu germà Lluís. La producció de cartells d'Àngel Pallarès té alguns “hits” notables, per a les edicions de 1942, 1943 i 1949 de la Volta Ciclista a Catalunya i per a les Bodes d’Or de la Caixa de Pensions (1954), però també una peça publicitària força coneguda per als calçotets Olimpic (que, reduït a clixé tipogràfic, es va reproduir en blanc i negre a moltes revistes dels anys trenta). També va obtenir premis menors en altres concursos, com per exemple el de cartells per al sabó Libel, del 1945 (3), i per al parc d’atraccions del Tibidabo “Atalaya de Barcelona”, del 1953 (4); o el de mascotes de la marca Mistol, on va quedar segon per darrere del madrileny José Bort (5). Durant la guerra la seva firma apareix en el disseny dels bitllets de 50 cèntims i d’una pesseta per a l’ajuntament de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès).

Voluntat de votar i de victòria. – Com eren les campanyes electorals abans de la irrupció de les Noves Tecnologies? I abans de la televisió, o de la ràdio? Segur que hi havia alguns cartells o pasquins, tipogràfics o, fins i tot, manuscrits. I algunes pintades, que es poden anar a buscar fins a l’antiga Roma: les excavacions de Pompeia n’han donat mostres notables. Però a Catalunya els cartells il·lustrats i de gran format no sembla que s’hagin començat a produir fins als anys trenta del segle XX. Es coneixen alguns exemplars britànics ja cap a 1900 i també es poden adduir exemples francesos, alemanys o americans, tot i que potser el seu ús no es generalitza fins a la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències. Els cartells de la República de Weimar (1919-1933) són ben coneguts, amb les seves candidatures numerades i els primers fotomuntatges expressius. (6)

Un cartell anglès del 1929 (http://www.cato.org/blog/political-poster-week-continues-come-dad) amb un aspecte que no difereix gaire de la publicitat comercial, com per exemple la de grans magatzems, contrasta amb la moderna concepció del cartell fotogràfic de John Heartfield, del 1928.

Els cartells per al referèndum de l’estatut, el 2 d’agost de 1931, encara eren exclusivament tipogràfics (Edmon Vallès: Història gràfica de la Catalunya autònoma: La Pau, Edicions 62, Barcelona, 1977, p. 84).

Si a les eleccions que van portar la Segona República Espanyola, l’abril del 1931, o al referèndum per l’Estatut, d’agost del mateix any, els cartells encara eren únicament tipogràfics, aviat els partits començaran a utilitzar amb profusió els recursos de la publicitat moderna, i alguns cartellistes posaran el seu art al servei de les ideologies que els són més afins: l’insigne Josep Morell treballa per a la Lliga en les eleccions generals del 1933 i les municipals del 1935, i per al Front Català d’Ordre a les del febrer del 1936, en uns cartells als quals s’oposen els de Cristóbal Arteche per al Front d’Esquerres; altres autors destacats seran el jove Fontserè per a la Dreta de Catalunya, o l’enigmàtic Estenka (potser Àngel Estivill Abelló?). En la premsa de l’època es comenten a vegades excessos notables en les campanyes d’alguns partits polítics, amb enviaments massius per correu, globus i llums de neó.

El cartell d’aquest mes és un treball d’autor desconegut, editat per la Lliga Catalana probablement a finals del 1935. El carnet electoral es va començar a discutir l’any 1930, quan ja havia desaparegut Primo de Rivera i el general Berenguer intentava posar les bases d’una transició democràtica. Per tal d’evitar les habituals tupinades i les irregularitats de tota mena que les revistes satíriques havien denunciat des de feia dècades, es va plantejar la necessitat d’un mecanisme de control electoral, amb un carnet que s’havia d’obtenir abans de les eleccions. En aquell moment no es va adoptar (poques setmanes abans de les eleccions del 12 d’abril del 1931, llegim a La Vanguardia que el projecte es va considerar una “broma pesada”) (7), però finalment l’any 1934 se’n torna a parlar, en el context d’una nova llei electoral catalana, i s’implanta el 1935: serà gratuït, amb una fotografia de l’elector (per a la realització de la qual es mobilitzen tots els retratistes disponibles) i dóna dret a rebre a domicili les llistes de les diverses candidatures. La Generalitat “dretana” (en aquells moments del Bienni Negre, i amb Companys i el seu govern a la presó) en fa una campanya informativa, amb un cartell ben conegut de Josep Morell (amb l’apel·lació Ciutadà! Ja tens el carnet electoral garantia del teu vot?), però els partits d’esquerres, que inicialment havien demanat que es creés el carnet  per impedir el frau, arriben a boicotejar-lo. En canvi la Lliga, amb aquest cartell, en fa campanya favorable. L’estil de dibuix és una mica rígid i la producció és senzilla, només amb tinta negra i vermella, però l’efecte general, amb la inscripció creuada en diagonal, és prou atractiu i al carrer devia cridar l’atenció. Al final, a les eleccions de febrer del 1936, es va admetre la possibilitat d’identificar els votants amb altres documents, com ara la cèdula personal, el passaport o la cartilla militar. (8)

Una obra d’Antoni Utrillo, el prolífic. – Aquest cartell de petites dimensions anunciava el 1899 la imminent aparició d’un llibret il·lustrat que pretenia facilitar l’aprenentatge de normes senzilles per tal d’evitar alguns dels errors més habituals a l’hora de parlar o escriure el castellà. A la vista dels rodolins d’Albert Llanas, que anaven acompanyats per dibuixos d’Antoni Utrillo, hem de pensar que el transcurs de cent anys no ha servir per millorar la qüestió, al contrari: encara ara molta gent fa aquelles errades que el llibre denuncia, i encara se n’hi han afegit d’altres... La redacció i les imatges d’aquestes Reglas gramaticales ilustradas estan fetes d’una manera jocosa, amb una tendència cap a l’absurd que alguns, amics de la broma, hem convertit en frases d’ús més o menys habitual, com ara les mítiques “‘Sentarse en la mesa’ es gran grosería. / ‘Sentarse a la mesa’: la cosa varía.” o bé “¿’Sendos’ en vez de ‘grandes’? Eso en modo alguno. / ‘Sendos’ significa: uno cada uno.” Una selecció del llibre es pot veure a la Galeria d’imatges dels amics Galderich-Leblansky. 

L’autor dels dibuixos, que va fer també el cartell que presento avui, era Antoni Utrillo Viadera, que algun esperit satíric anomenaria “Utrillo el malo” en comparació amb les actituds més avançades del seu cosí Miquel Utrillo, l’amic de Ramon Casas i habitual dels Quatre Gats, de la mateixa manera que els contemporanis de l’arquitecte Domènech i Estapà el coneixien com a “Doménech el malo” quan el posaven al costat del geni de Domènech i Montaner. De tota manera, la producció d’Antoni Utrillo, tan desigual, no ens pot fer oblidar una colla d’encerts, com tampoc podem menystenir el seu paper en tant que impulsor de la cultura del cartell a Barcelona, de la mà de les seves empreses de cromolitografia (Utrillo & Rialp, fins a 1902 i, en endavant, A. Utrillo Sociedad en Comandita) i l’establiment Litografia l’Art, situat al passeig de Gràcia. La firma d’A. Utrillo es troba en molts cartells (en tinc registrats una setantena, cosa que el converteix en un dels autors més prolífics), però també, com a bon membre del Cercle de Sant Lluc, en la il·lustració de llibres confessionals (la famosa col·lecció Bons costums catalans, de l’editorial Foment de Pietat, que tenia per lema “Contra el laïcisme eixorc i corrosiu, propagueu Bons costums catalans”) i fins i tot el trobem treballant al TBO. 

Simultàniament es va dedicar a la pintura, amb uns resultats una mica més discrets, tot i que els seus quadres de modistetes van tenir força èxit i són molt apreciats; i exercia un càrrec important a la majordomia del Palau de la Generalitat, que va anar mantenint sota la Diputació provincial, la Mancomunitat, la dictadura de Primo de Rivera i la Generalitat republicana... Els seus últims cartells identificats són els de la Santa Misión, de 1941. Aquest cartell d’avui, amb la imatge de l’àngel finisecular, potser no expressa a la clara quin és el contingut de la publicació, tot i que remet a la imatge femenina que Antoni Utrillo també va posar a la coberta del llibre.

(1) La Vanguardia, 16 setembre 1934, p. 18.

(2) La Vanguardia, 21 maig 1958, p. 23.

(3) La Vanguardia, 28 novembre 1945, p. 2.

(4) La Vanguardia, 29 setembre 1953, p. 15: el primer premi es va dividir entre Guillem Rodríguez Tarragó i “Jordi”; els segons premis van recaure en Josep M. Brull i Àngel Pallarès, amb el projecte “Atalaya”; finalment, van rebre accèssits Pau Macià, Josep Pla-Narbona, Josep Buyreu, Francesc Albert Borrell, Marcel Galvany i els germans Nicolau i Vicenç Miralles. Tot i que no sembla que s’arribessin a imprimir els cartells, el projecte de Pallarès és conegut perquè l’original es va conservar a les dependències de la S.A. El Tibidabo i ha estat reproduït al llibre Tibidabo. El parc màgic de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008, p. 47, junt amb el projecte de Josep M. Brull (lema “Barcino”) i dos més que no apareixen al veredicte: el del cartellista Antonio Cedó Lorán i el que duia el lema “Fret”.

(5) La Vanguardia, 18 febrer 1956, p. 13.

(6) Politische Plakate der Weimarer Republik 1918-1933, Hessisches Landesmuseum, Darmstadt, 1980.

(7) La Vanguardia, 17 febrer 1931, p. 27.

(8) La Vanguardia, 16 febrer 1936, p. 5.