L’any 1932 a la portada de la
revista Fornal, propera a Esquerra
Republicana, es publica un dibuix seu, “Bohemis a Barcelona”, que representa un
grup d’artistes que fuma al voltant d’una taula (Fornal, 14, 24 abril 1932, p. 1).
Durant la guerra el diari Treball ens fa saber que el camarada Guiriguet, membre del Sindicat de Dibuixants Professionals, es troba al front (Treball, 15 novembre 1936). Sabem una mica més sobre aquest període gràcies a un parell de blogs que recullen l’epistolari d’una “padrina de guerra” que escrivia cartes als joves que havien anat a combatre: Cartas de la Guerra Civil (http://CartasdelaGuerraCivil.blogspot.com.es) i Cartes a Francesca: 1938-1943 (http://cartes-a-francesca-1938-1943.blogspot.com.es/2014/06/illusions-i-adolescencies-destrossades.html). És així com sabem que Albert Guiriguet també havia estudiat teatre a l’escola del Gran Teatre del Liceu i que es dedicava a fer de pallasso amb el nom de Cuk.
 |
| Imatge procedent del blog http://cartes-a-francesca-1938-1943.blogspot.com.es/2014/06/illusions-i-adolescencies-destrossades.html |
La
firma Cuk es troba també en alguns dibuixos de caire expressionista publicats
al diari Treball (I, 12, 4 agost
1936, p.3; I, 16, 8 agost 1936, p. 1), en un dels quals s'insisteix en la seva
afiliació al SDP.
Potser és ell el Guiriguet esmentat al costat de Raimon Galí en les últimes hores abans de l’entrada de Franco a Barcelona (Jordi Amigó: “Gener de 1939. Retirada i ocupació versus ‘Huida y liberación’ al Baix Llobregat” a: El franquisme al Baix Llobregat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, p. 166). Després de la guerra Guiriguet passa un temps a la presó provisional del Poble Nou, establerta en una antiga fàbrica dels Godó, a l’infame recinte del Cànem. He localitzat un dibuix d’humor negre que ell dedica amb data de 1940 al metge de la presó, el doctor Solé. La sabadellenca que li escrivia durant la guerra va continuar fent-ho també en aquesta etapa. En els anys posteriors suposo que es devia continuar dedicant al circ, si és ell el pallasso Guiri que cita alguna font a propòsit de la Sala Mozart (La Vanguardia, 9 setembre 2013, p. 17); per exemple se l’esmenta a l’elenc de la sala en un espectacle de 1951 (La Vanguardia Española, 27 novembre 1951, p. 19). Desconec altres detalls sobre la seva vida.
El cartell que ens ocupa és un treball
excel·lent que ens fa lamentar que l’autor no s’hagués dedicat més a aquest
camp. Imprès a tres tintes, segurament el 1937, destaca pel seu dibuix
simplificat i la composició dinàmica: una mà, amb el braçal del Socors Roig
Internacional, acull un home que travessa una línia fronterera formada per
creuetes vermelles, en al·lusió als que fugien de la zona franquista, pintada
de color negre. Es coneix algun exemplar d’aquest cartell (per exemple a la
col·lecció Fornas), amb un text lleugerament diferent, “Protecció als que
lluiten contra el feixisme”, però una observació atenta ens fa veure que el nou
text hi és afegit en forma de suplements de paper enganxats i que per tant no
es tracta d’un nou tiratge.
Perramon. La
celebració del cinquè aniversari de la proclamació de la Segona República, l’abril
del 1936, va tenir a Barcelona unes característiques especials, úniques. El
bienni conservador i els efectes del 6 d’octubre del 1934 havien dut les
esquerres a considerar que “Tot Espanya és una presó”, com deia un cartell
electoral del febrer de 1936. La victòria del Front d’Esquerres i la sortida
massiva de presos polítics, encapçalats pel president Lluís Companys, va convertir
la primavera del 1936 en un període de recuperació de l’impuls dels primers
anys de la República, sense sospitar que la guerra civil s’acostava a grans
passes. El que altres anys s’anomenava Festes de Primavera es va presentar en aquella
ocasió com les Festes de la República, anunciades per un cartell d’Enric Moneny
amb un cap de Marianna, que comptaven amb “corridas de toros” i la inauguració
dels monuments a Pi Margall i a Francesc Layret, entre altres esdeveniments
esportius i culturals, alguns dels quals van disposar de cartells propis.
El
cartell que avui us presento anuncia una cursa d’atletisme que es va celebrar
en un circuit urbà, a l’esquerra de l’Eixample. Es tracta d’una de les primeres
obres que combina dibuix i fotografia: en aquest cas la fotografia d’una estàtua
clàssica alada i un marc amb la retolació del primer Challenge República. La
premsa va anunciar el cartell dient que “llamará poderosamente
la atención por su buen gusto y acierto.” (La
Vanguardia, 29 març 1936, p. 12) Abans d’aquest cartell
només trobem l’ús de la fotografia en escasses ocasions: el cartell de Jan Seix
sobre els infants dels grups escolars de l’Ajuntament de Barcelona, del 1932 o els cartells electorals de Gabriel Casas per a Acció Catalana Republicana, en
les eleccions de 1934. No serà fins a l’esclat de la Guerra Civil que el
cartell fotogràfic acabarà prenent un protagonisme més gran.
 |
| Imatge procedent del blog http://otrarepublica.free.fr/MemoireFR/Bordeaux/BioPerramon.html |
L’autor
d’aquest cartell, firmat “Perramon”, és probablement Francesc Perramon Ducasi,
nascut a Barcelona el 1907 o 1908, alumne de l’escola de Llotja i, segons el diccionari Ràfols, actiu com a
pintor, escultor i lacador; el 1931 exposa a les galeries Laietanes, amb Josep Ferré
Revascall i Joan Soler Puig; i el 1936 pren part al saló de l’Associació d’Artistes
Independents. No l’hem de confondre amb el pedagog del dibuix i editor,
Josep M. Parramon. Col·labora als Quaderns Literaris de Josep Janés amb les il·lustracions
de L’Inspector de Gògol (1934?). El benvolgut Albert Rovira m’informa que, segons l’arxiu de la Llotja, Perramon va estudiar a l’escola entre 1927 i 1933 i després hi va estar vinculat com a professor. També va escriure al Butlletí de l’Associació d’Alumnes i Ex-alumnes de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i, amb l’esclat de la guerra, va ser nomenat delegat de la Generalitat a l’escola.
És poc més el que sabem de Perramon durant la guerra, quan havia estat capità; més tard, a l’exili francès, com a militant del PSUC, participa a la resistència a Bordeus, és fet presoner i deportat a Ravensbrück, d’on va ser alliberat el 1945. Retorna a França, i el 1947 fa les il·lustracions per a la novel·la de Rafael Vidiella, Los mismos de ayer, editada a París per Edicions Lluita, però ignoro quina va ser la seva activitat posterior.
 |
| Una de les il·lustracions per a L'inspector de Gògol (imatge per cortesia d'Albert Rovira) |
És poc més el que sabem de Perramon durant la guerra, quan havia estat capità; més tard, a l’exili francès, com a militant del PSUC, participa a la resistència a Bordeus, és fet presoner i deportat a Ravensbrück, d’on va ser alliberat el 1945. Retorna a França, i el 1947 fa les il·lustracions per a la novel·la de Rafael Vidiella, Los mismos de ayer, editada a París per Edicions Lluita, però ignoro quina va ser la seva activitat posterior.
 |
| Una bona mostra del talent de Perramon, segons una casa de subhastes en línia (http://www.arcadja.com/auctions/es/perramon_ducassi_francesc/artista/393533/) |
Félix Alonso, des del cor de la
República. El trasllat del govern de
la República des de Madrid a València, i després a Barcelona, va fer que
les tres capitals del cartell antifeixista estiguessin, en algun moment, al
servei dels organismes de propaganda de l’estat central, sovint en tensió amb
les maquinàries publicitàries pròpies dels territoris que els acollien. El
paper de Josep Renau va ser clau en aquests periples i, en el recorregut entre
les tres ciutats, va anar arrossegant amb ell algun dels millors professionals
del moment. A Barcelona, l’arribada del govern de Juan Negrín, l’octubre del
1937, va comportar entre moltes altres coses la competència entre el
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit des dels
primers dies de la Guerra Civil per Jaume Miravitlles, i la Subsecretaria de
Propaganda (abreujada en alguns cartells com a SubPro), ja existent però
reviscolada per l’actuació de Renau. Encara falta escriure una història
detallada de la SubPro a Barcelona, en la qual va treballar a més el valencià
Gori Muñoz, entre d’altres. Un dels estrets col·laboradors de Renau, que el va
secundar en el projecte de donar continguts al Pavelló de la República en
l’Expo universal de París del 1937, va ser aquest Alonso que firma el cartell
que us presento avui, conegut només pels exemplars que es conserven a la
col·lecció de la Brandeis University. Imprès en tintes negra, vermella i morada
sobre paper groc, amb una frase patriòtica del doctor Negrín, aquest cartell va
ser editat per la SubPro durant la segona meitat del 1938. El peu d’impremta
ens indica que va ser fet per Gráficas Ultra, i per tant a Barcelona. Aquesta
evidència situa Alonso a la nostra ciutat i ens permet suposar que acompanyava
Renau i Gori Muñoz en la tasca publicitària del Govern de la República. Però
qui era aquest Alonso cartellista que demostra un gran domini dels recursos
gràfics?
La firma Alonso, sense cap altra especificació,
apareix molts cops quan s’analitza la producció gràfica feta a Madrid en els
anys vint, trenta i quaranta. Després dels èxits absoluts dels tres tenors del
dibuix madrileny (Penagos, Ribas, Bartolozzi), una nova generació de
professionals, no prou coneguda, va mantenir al nivell més alt la producció
gràfica de la capital i Alonso en va ser un dels millors representants. Entre
moltes altres realitzacions excel·lents, trobem la seva firma a la revista Gente Menuda (1928-36), suplement
infantil del setmanari Blanco y Negro;
a les cobertes de la col·lecció de textos teatrals “La Farsa”, coloristes i atrevides i a diversos cartells, com ara el que anunciava la comèdia de Jardiel Poncela Usted tiene ojos de mujer fatal. Tot i que en alguna publicació és identificat per error
com a Genadio Alonso (es tracta d’un pintor i moblista amb qui no té cap
relació), el seu nom autèntic era Félix Alonso, nascut cap a 1898 a Madrid, on
va fer quasi tota la seva carrera de dibuixant publicitari i il·lustrador
(tampoc no l’hem de confondre, com passa algun cop, amb l’escultor burgalès
Félix Alonso González).
 |
| © Alonso. MAE. Institut del Teatre |
Segurament el nostre autor és el Félix Alonso
García, dibuixant, de 33 anys, que al principi de la República apareix
domiciliat al madrileny carrer de Viriato, 1 (Boletín Oficial de la Provincia de Madrid, 22 agost 1931, p. 7). Alumne
de l’Academia de San Fernando, l’any 1918 el seu retrat ja apareix a les
pàgines del diari ABC, on es llegeix que “acaba
de obtener por oposición el premio de pintura decorativa
en la escuela de bellas artes” (ABC, 14 juliol 1918, p. 18). La seva formació es completa a París, on coincideix
amb Pancho Cossío i altres en dates que desconec.
L’any 1920 participa al VI Salón de Humoristas de
Madrid; al seu catàleg es publica una “autocaricatura” amb un comentari de José
Francés: “Rubio y un poco sordo, parece escuchar con sus ojos azules. Salió
humorista de la Escuela de Bellas Artes de
San Fernando. ¡El colmo del humorismo!” (citat per María del Mar Lozano
Bartolozzi: Encuentros artísticos de Castelao
y los Bartolozzi. Los Salones de Humoristas, a: Actas Congreso Castelao, vol. I, p. 507, Santiago de Compostela,
24-29 novembre 1986). En efecte, sembla que s’especialitza en el dibuix
humorístic, amb les seves col·laboracions a la revista La Risa, fundada el 1922, entre d’altres. També el trobem citat com
a il·lustrador de llibres: El ojo clínico,
de Lorenzo Rodero, del 1934.
Però l’ocupació més destacada d’Alonso va ser el
cartellisme. L’any 1923 ja havia guanyat un dels tercers premis al concurs de
cartells per als vins Marqués del Mérito, de Jerez, darrere dels inevitables Ribas,
Penagos i Bartolozzi i d’altres noms destacats com ara Aristo Téllez (ABC, 26
maig 1923, p. 24). El seu èxit més sonat va ser el primer premi del concurs del
ball de màscares del Círculo de Bellas Artes, l’any 1923: una gran màscara
riallera en primer pla, que va ser coneguda com el “caretón” i que era
recordada encara anys més tard per Emeterio Melendreras: “15 carteles para la
historia”, Publicidad (Madrid), 29, setembre-octubre
1973, p. 2-32. També el va guanyar el 1932 (lema “Can-can”) i va quedar tercer el 1933 (lema “Moulin Rouge”), per uns projectes fets conjuntament
amb Ramón Peinador; també va guanyar el concurs el 1934 i el 1935 (ABC, 23 febrer 1935, p. 43). Va ser membre actiu de la Unión de
Dibujantes Españoles, i com a tal és esmentat a vegades als jurats de concursos
de cartells, com ara el de l’Exposicion Filatélica Nacional del 1936 (Blanco y Negro, XLVI, 2.330, 15 març
1936, p. 124-125). També es va dedicar al disseny d’establiments i a l’interiorisme junt amb l’esmentat Peinador; els seus dissenys moderns i elegants apareixen reproduïts a la revista Cortijos y Rascacielos, IV, 8, primavera del 1932, a la portada i a les p. 8-11. La col·laboració amb Peinador va ser habitual en aquells anys: també se’ls esmenta junts com a professors de dibuix a la Universidad Popular de Madrid.
Amb l’esclat de la Guerra, el trobem per exemple
fent un cartell o il·lustració per a la portada del diari ABC, amb el lema ¡Pasaremos! (ABC, 15 novembre 1936). Més tard col·laborà amb Renau en els treballs de “realización e
instalación de los elementos gráficos que debían animar el perfecto container que era el Pabellón de
España”, a l’Expo de París del 1937. El cartellista i fotomuntador valencià ho
explica així: “me traje a Gori Muñoz y al cartelista Alonso como los más
competentes colaboradores y, ya en París, se nos agregaron otros gráficos y fototécnicos
franceses.” (Josep Renau: “I. El oro del silencio”, Arte en peligro 1936-39, Ajuntament de València, 1980, p. 9-44.
Citat a Josep Renau 1907-1982. Compromís i cultura, Universitat de València. Servei de
Publicacions, 2007, p. 444). Si, tal com suposo, va acompanyar Renau i Gori Muñoz a Barcelona, hem de pensar que devia contribuir amb el seu dibuix en altres edicions de la SubPro que encara no he identificat.
Tot i que alguna referència ens podria fer pensar que
havia emprès el camí de l’exili, el cert és que aviat el retrobem a Madrid,
exercint amb normalitat i èxit constant la seva professió. Alonso pren part al
concurs de portades de la revista Arte
Comercial, on el seu projecte va ser adquirit (Gil Fillol: “Los concursos y
el concurso de Arte Comercial”, Arte Comercial
(Madrid), I, 3, juny 1946, p. 4-7). La mateixa revista publicava sovint al
seu directori el petit anunci on Félix Alonso s’oferia com a dibuixant de
cartells i decoració, a l’adreça de Marqués de Monasterio, 5 (per exemple al número esmentat, p. 48). Tant
en el concurs com als anuncis apareix al seu costat el nom de Gonzalo Alonso,
que va fer un parell de bons cartells durant la guerra civil, i amb qui no l’hem
de confondre. Desconec els últims anys d’activitat de Félix Alonso,
que és celebrat pels seus valors plàstics, més que no
pas comercials, en un discurs de Manolo Prieto del 1987: El cartel, arte y ciencia y lo que sé de su historia (http://fundacionmanoloprieto.org/contenidos/archivos/discurso.pdf).
Més informació sobre Alonso a l’excel·lent blog mundopintado.blogspot.com
 |
| Una de les cobertes de la col·lecció de textos teatrals il·lustrats per Alonso. |
