Les imatges del trimestre (tardor 2016) — per Santi Barjau

Fernando Piñana  

Aquest cartell, amb un títol tan grandiloqüent (La sangre de los héroes caidos es... la semilla de los hombres del mañana), apareix firmat per Piñana (tot i que algun cop el nom s’ha llegit com a Piñanaz, a causa de la forma peculiar de la rúbrica final), el qual hi especifica la pertinença al Sindicat de Professions Liberals, en l’òrbita anarquista. Ho confirmen les sigles de la FAI, entitat que va encarregar aquest cartell l’any 1937. El soldat d’aspecte glacial, amb la corona de llorer dels herois, presenta el fusell amb la baioneta des de la seva trinxera d’ultratomba, en record del seu sacrifici. El dibuix sintètic i els colors vermell i negre en fan un cartell molt característic de la Guerra d’Espanya, malgrat la seva raresa. 

L’autor, Fernando Piñana Lafuente (o de La Fuente) va néixer a Barcelona l’any 1911 i la seva obra com a cartellista de cinema ha estat recordada sovint, però encara es manté com un dels grans desconeguts d’aquesta etapa. Es va formar de manera autodidacta, segons el diccionari Ràfols, on també llegim que havia estat l’encarregat d’executar els grans cartells a les façanes dels cinemes Capitol i Metropol, de Barcelona. Aquesta dedicació al cinema el va portar el 1935 a fer una conferència, al Centro Andaluz del Passeig de Gràcia, on donava a conèixer “las intimidades de los estudios cinematográficos” (1). Carles Fontserè, a les seves memòries, ens parla d’un dibuixant publicitari, que ell anomena Albert Piñana, amb qui havia coincidit en el Requetè de Barcelona i que va intentar sense èxit afiliar-se al Sindicat de Dibuixants Professionals. (2). Potser més endavant va aconseguir ser admès un temps al grup dels cartellistes de la CNT, com hem vist en la inscripció del cartell que encapçala aquest comentari; i més endavant, encara durant la guerra, s’esmenta un soldat Piñana, de la caserna Carles Marx, el qual junt amb altres companys il·lustra els Tretze punts de Negrín en una exposició que es va celebrar a la galeria La Pinacoteca el juny del 1938, organitzada per les Milícies de la Cultura (3). Amb dubtes, podem creure que també en aquest cas es tracta del nostre cartellista. 

Qui ha estudiat amb més detall l’obra de Piñana és Julia Sáez-Angulo, qui li ha dedicat algun article al seu blog La Mirada actual, on recull dades facilitades per la filla de l’artista, Gemma Piñana; en transcric les paraules amb què aquesta relata l’odissea del seu pare en aquell període: “Durante los años de la guerra civil estuvo en la cárcel Modelo de la Ciudad Condal, al declararse carlista en un interrogatorio, y allí le encargaron hacer el retrato del anarquista Buenaventura Durruti, pintura que se perdió o no ha sido localizada. El único deseo de mi padre en la cárcel era seguir dibujando y pintando. ‘Hubiera hecho igualmente el retrato de José Antonio Primo de Rivera si me lo hubieran encargado como hicieron con el de Durruti’, decía mi padre.” (4). Sobretot es pot trobar informació sobre l’activitat de Piñana com a cartellista de cinema, autor de decorats i realitzador de films, en un altre dens article de Julia Sáez-Angulo. (5) Aquesta font revela que molts dels cartells de Fernando Piñana es conserven a la col·lecció de Paco Baena i que la Filmoteca de Catalunya conserva un centenar de fotografies de les façanes de cinemes pintades per l’artista.

Entre els nombrosos cartells cinematogràfics que va dibuixar un cop acabada la guerra, esmentaré el de la cinta Las 1001 noches, de la productora Universal, del 1942; el d’una reposició de La quimera del oro, de Charlot (potser per a la reestrena doblada del 1951); o bé El mundo en sus manos, de Raoul Walsh, amb Gregory Peck (1952); una mostra destacada del seu art versàtil són els treballs per a la promoció de les pel·lícules de la mula Francis, com Francis en las carreras (estrenada a Espanya el 1953), per a la qual fa un parell de cartells de caire caricaturesc.

També hi ha referències de cartells esportius, com ara Nuria. II concurso de esquí (1951), la final de Copa entre el Barça i l’Espanyol a l’Estadi de Montjuc (1957) o bé el Trofeo General Moscardó (1959). 

Segons una notícia de premsa, Piñana va ser un dels decoradors (amb el madrileny Alberto García-Tapia) del pavelló de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes a la Fira de Mostres de l'any 1943. (6) La tasca de decorador d’establiments el va ocupar llargament, tot i que les seves obres en aquest camp deuen ser difícils d’identificar. També va exercir com a dibuixant al diari La Prensa, de Barcelona, on va publicar nombroses historietes i altres il·lustracions durant els anys quaranta i cinquanta (alguns originals es conserven a Madrid, a la Biblioteca Nacional). Així mateix va fer, en dates desconegudes, unes felicitacions nadalenques d’aspecte sentimental; i altres targetes més interessants, amb motius de ball flamenc, tractats amb clarobscur en escenografies modernes, que conec per haver aparegut en plataformes de comerç electrònic. 

Fernando Piñana es va traslladar a Fuengirola durant els anys seixanta, “en donde se dedicó primordialmente a la decoración” i on va morir l’any 1975. (7)



(1) La Vanguardia, 14 març 1935, p. 10.
(2) Carles Fontserè: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona 1995, p. 223. Potser confon el nom del cartellista amb el del seu germà enginyer, de qui no consta que s’hagués dedicat al dibuix publicitari.
(3) La Vanguardia, 23 juny 1938, p. 4.
(4) Julia Sáez-Angulo: “Fernando Piñana: Colección de tres mil bandas dibujadas en los años 40, publicadas en Barcelona”, La mirada actual, 17 octubre 2009 — http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2009/10/coleccion-de-tres-mil-bandas-dibujadas.html — consulta 14 setembre 2016.
(5) Julia Sáez-Angulo: “Fernando Piñana de la Fuente, Cartelista de Cine y tiras cómicas en los años 40 y 50”, La mirada actual, 24 agost 2014 — http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2014/08/fernando-pinana-de-la-fuente-cartelista.html — consulta 14 setembre 2016.
(6) La Vanguardia Española, 16 juny 1943, p. 7.
(7) La Vanguardia Española, 8 febrer 1975, p. 28.

Campillo

Aquest cartell anunciava l'Exposició del Nu, que es va celebrar als soterranis de la Plaça de Catalunya l'any 1933, i és l'únic cartell conegut de l'autor, Josep Campillo. Com altres esdeveniments fets en aquells anys, a l'escalf del clima de llibertats públiques propiciat per la Segona República, l'exposició pretenia difondre una pràctica artística com el nu, tan habitual tot al llarg de la història de l'art; però la celebració del nu, que en l'ànim dels organitzadors era simplement estètica i de ben segur no tenia cap connotació especial, va ser utilitzada de manera polèmica per grups conservadors, que van arribar a titllar l'exposició de pornogràfica, potser també per la proximitat amb les dates nadalenques. El cartell representa una figura femenina nua, de trets simplificats, mig tapada per una paleta de pintor amb l'emblema del Cercle Artístic, organitzador de la mostra. 

La vida i la carrera artística de Josep o José Campillo Solano (nascut a El Algar, Múrcia, el 1903 i mort a Barcelona el 1968) han estat poc valorades fins a dates recents. Fa pocs mesos ha aparegut un escrit sobre ell en un llibre editat a la seva localitat d'origen (8). Les referències anteriors, com per exemple el diccionari Ràfols, només ens parlaven d'ell com a pintor (i és cert que va prendre part a les diverses exposicions oficials celebrades a Barcelona el 1920 i 1921, i a les Exposicions de Primavera entre 1932 i 1936; també va participar als concursos Barcelona vista pels seus artistes, el 1930, i Montserrat vist pels pintors catalans, el 1931; un parell de pintures seves es conserven per exemple al MNAC, procedents de les col·leccions del Museu d'Art Modern), però en canvi hi ha poca literatura sobre la seva vocació de cartellista, que el va portar a participar en mitja dotzena de concursos i ser un membre actiu de l'Associació de Cartellistes, tan lligada al Cercle Artístic, tot i que en definitiva només va acabar fent el cartell que avui comento. Les primeres dades sobre l'activitat de Campillo a Catalunya el mostren com a membre d'un grup d’artistes, anomenat Forma, al costat de Francesc Fàbregas (autor del seu emblema identificatiu), Josep Alumá, Jacint Bassó, Salvador Claramunt, Miquel Muntané, Jacint Olivé, Josep Roig i Cristòfol Serra, els quals van celebrar una exposició a Terrassa el 1921. (9) L'any 1927 el número 64 de la revista valenciana La Semana Gráfica publicava el seu dibuix adquirit en un concurs de portades, demostratiu del seu estil manierista en el tractament de la figura humana.

Segurament va fer altres treballs en el camp del dibuix publicitari, que no he pogut identificar, però per ara només puc esmentar cinc participacions en concursos de cartells.

Els dos primers projectes ens han arribat en altres formats: tant el de l'Exposició de l'Automòbil de Barcelona, en el qual va obtenir el cinquè premi, de 300 pessetes, presentat amb el lema "Flor d'enginy", projecte que es coneix perquè va ser reproduït a la premsa (10) com el projecte per al cartell de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, presentat sota el lema "Progrés" en un concurs celebrat el 1927, en el qual ell va obtenir la recompensa de l'adquisició i que va ser reproduït com a vinyeta (11). 

L'any 1930, amb el desconegut projecte «R.T.A.», obté un accèssit al concurs de cartells de la casa Masllorens Hermanos, de Buenos Aires, que va ser guanyat per Josep Morell; l'altre accèssit va ser per a Salvaldor Ortiga (12); el 1931 participa al concurs de les píndoles Maravilla (que va ser guanyat per Lluís Muntané ), on el seu projecte, lema: "F", va aconseguir un altre accèssit (13) i finalment el 1933 va rebre una distinció honorífica de 150 pessetes al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, a l'igual que Ricard Opisso, Antoni Vila Arrufat, Joaquim Martra, Fernando Cabedo, Carles Kliemand, Martí Bas, Manuel Vidiella i altres (14). Aquest darrer també es coneix, ja que l'original es conserva a la col·lecció de la Caixa.

Com es veu, la dedicació al cartell va ser força habitual en aquells anys, i el va portar a participar activament en la vida de l'Associació de Cartellistes, on retroba alguns amics del grup Forma, com Josep Alumà, que en va presidir la junta directiva el 1933 quan ell n'era secretari; també és esmentat com a participant a les exposicions organitzades per l'Associació, com el Primer Saló del Cartell (1932) o bé el Saló del cartell contra la Guerra (1934) però en canvi no va participar a l'exposició del 1935, tot i que encara n'era soci. Desconec si es va continuar interessant pel cartell, però no n'he trobat cap més dada.

(8) Pedro Esteban García: Algareños de nación o vecindad, Asociación Teatro Circo Apolo, El Algar, 2016.

(9) Marçal Fàbregas Riera: Francesc Fàbregas Pujadas. Vida y legado artístico, Buenos Aires, Argentina 2016 (http://www.sbhac.net/arte/Plasticos/FrancescFabregas/BIOGRAFIA%20FFP.pdf — consulta 17 octubre 2016)

(10) Heraldo deportivo (Madrid), XIII, 431, 5 maig 1927, p. 170; i també al catàleg oficial del certamen automobilístic; el veredicte, també a La Vanguardia, 31 desembre 1926, p. 13.

(11) La Vanguardia, 1 juliol 1927, p. 6 (altres premiats amb adquisició van ser Pasqual Capuz, Francesc Fàbregas, Antoni Farré, Fulgencio Martínez Surroca...)

(12) La Vanguardia, 28 setembre 1930, p. 10.

(13) La Vanguardia, 29 octubre 1931, p. 8.

(14) La Vanguardia, 1 juny 1933 p. 3.

Monrós  

Ja hem comentat altres vegades que el cartellisme de la guerra civil congela, en un instant relativament breu, tota la complexa evolució de les dècades centrals del segle vint: tots aquells autors (dibuixants i alguns fotògrafs) que van fer algun cartell durant els mil dies de la guerra son una mostra significativa del període, però no són totalment representatius. Segurament la majoria dels grans noms del cartellisme català modern hi són representats (amb diferents graus d'intensitat), però alguns dels actors secundaris que hi trobem ens sorprenen a vegades com una troballa inesperada, o ens interroguen amb la incertesa d'una identificació problemàtica. Mirem per exemple aquest cartell per a Ajut Català, una sectorial de dones d'Esquerra Republicana de Catalunya encarregada d'acollir a la rereguarda la gent de les comarques més afectades per l'acció dels exèrcits franquistes. El cartell, de factura tradicional, mostra una pubilla que acull dones i criatures desplaçades per la guerra; editat potser el 1937, apareix firmat per A. Monrós, que correspon potser amb el pràcticament desconegut Alfred Monrós Julià.  

Nascut segurament el 1910 a Barcelona (tot i que alguna font el fa nascut el 1900), només sé d'ell que va prendre part el 1938 a l’Exposició de Dibuix i Gravat de Barcelona. Desconec altres actuacions durant la guerra i en la immediata postguerra; segons sembla no es traslladà a França fins al 1946; i d’allà passà al Quebec cap a 1952: va establir-se a Montreal on il·lustrà publicacions dels grups anarquistes canadencs; també hi va exercir de professor en escoles d’art. L'any 1963 va aparèixer un recull de les seves obres, Reflejos de España, editat per la federació local de la CNT AIT de Montreal i prologat per Ramón J. Sender (15) i el 1976 va il·lustrar el llibre de Federico Arcos, Momentos: compendio poético, Black-Red, Detroit 1976. També s'esmenten dibuixos seus a la revista Tierra y Libertad, de Mèxic. He localitzat d'ell alguna imatge, com per exemple uns delicats arlequins, en la línia del Picasso més intimista. Alfred Monrós va morir probablement a Montréal  el 1995. 

(15) José María Carreras: "Arte y antifranquismo", Espoir CNT AIT (Tolosa de Llenguadoc), 129, 21 juny 1964, p. 5.