Ramon Martí abans de mcp
Actualment
és força corrent que dos o més creadors formin un col·lectiu per tal de portar
a terme una obra conjunta. El fenomen es dóna sovint en el camp de
l'arquitectura, però també en el disseny i fins i tot entre els que es
consideren més "artistes", i no és infreqüent avui en dia en el món
del cartellisme, però dècades enrere només es donava alguna col·laboració entre
dos autors de manera esporàdica. És per això que l'existència d'un grup de tres
creatius, organitzat com una empresa i actiu durant quaranta anys és, sens
dubte, un cas digne de la més gran atenció.
El
grup format per Ramon Martí, Josep Clavé i Hernán Picó, més conegut per la
sigla "mcp" amb què firmava els cartells, ocupa quatre dècades de la
publicitat barcelonina de la postguerra, sobretot com a especialistes en el
cartell cinematogràfic. No és aquest el lloc ni el moment de parlar extensament
sobre la seva obra ingent (centenars de cartells, a més de decoració de
vestíbuls de cinemes i altres treballs publicitaris i editorials) que mereixeria
ser més ben coneguda i divulgada. (1) Avui només voldria comentar breument la
tasca d'ells al marge del grup. Nascuts el 1911 (Picó), 1913 (Clavé) i 1915
(Martí), formats a l'escola de Llotja, on es coneixen i comencen a col·laborar,
els trobo ja interessats en el cartellisme abans de la guerra (Picó consta com
a soci de l'Associació de Cartellistes el 1932, i Martí el 1934) i potser ja
havien fet alguna obra o havien pres part en concursos de cartells. Fernando
Gabriel Martín explica que ells dos, per mediació del seu admirat Antoni Clavé,
ja van treballar abans de la guerra per a la Metro Goldwyn Mayer, en el que
serà l'inici de la seva dedicació cinematogràfica.
Durant
la guerra el més jove dels tres, Ramon Martí Cebollero (algun cop s'esmenta per
error com a Caballero), apareix especialment actiu: als primers mesos del
conflicte obté un accèssit al concurs de cartells del Comitè industrial
cotoner, amb el projecte que tenia per lema "Filadora", (2) i més
endavant guanya un tercer premi al concurs per a la campanya contra els
accidents de treball, fallat el mes de gener del 1937 (darrere de Badia Vilató
i superant M. Friedfeld i Francisco Carmona). També va participar al concurs
per al cartell del Segell Pro-infància, en la convocatòria del 1937-38, en la
qual va resultar vencedor amb el projecte "Rialles" (amb un infant
rialler sota la protecció de la infermera), per davant de Frank Alpresa i
Carles Fontserè; i també va obtenir un dels accèssits, amb el lema
"Seny", com també Josep Company. (3) Tots dos projectes (i el
d'Alpresa) van ser efectivament impresos, per Seix & Barral. Per al mateix
concurs també es coneix un original, al guaix, amb una nena dempeus; al revers
hi ha un dibuix a llapis, amb un nen i una nena de perfil. (4) I el 1938, Ramon
Martí encara va veure publicat el cartell per al Centenari de Fortuny.
Desconec
si els seus futurs socis també van fer alguna activitat durant la guerra; en
tot cas, no n'he trobat gaire rastres. Per exemple Antoni Clavé, en conversa
amb Lluís Permanyer, explica: "Estalla la guerra civil. Tengo 23 años.
Sigo con los carteles de propaganda cinematográfica, pero los pinto en el
taller comunal del Sindicato del Espectáculo; allí están Martí, Picó, Ángel
Gimeno, Camacho, Pausas y mi primo hermano Josep Clavé." (5)
Sembla
que el mateix 1939 o poc després ja s'associen Martí i Clavé, al local del
carrer Jules Verne on aviat s'hi incorpora també Hernán Picó Ribera, a qui hem
vist esmentat a la premsa per a un control militar. (6) Durant un cert temps,
quan mcp ja està en actiu, Picó firma alguns treballs en solitari, com per
exemple el cartell per al centenari de l'arribada del ferrocarril a Mataró, el
1948, (7) i l'any següent el cartell per a les Festes de les Santes de la mateixa localitat, a
la qual ignoro si l'unia cap vincle especial. (8) Encara es presenta a
concursos el 1951, com el del mercat de l'automòbil usat i fira de ramaderia de Reus, on obté el primer premi i Josep Clavé un accèssit, (8 bis) i potser també més tard. Durant els anys cinquanta i seixanta,
Ramon Martí encara apareix a vegades esmentat al marge del grup, per exemple el
1958, com un dels impulsors del Salón de la Idea Publicitaria, al costat de
J.-J. Tharrats, Francesc Català Roca o Rosa Maria Seix (9) o el 1963, quan
forma part del jurat per al concurs de cartells de Nestlé, al costat de Josep
Pla Narbona, Evarist Mora, Jordi Musons i altres. (10) Tots dos, a mes, exposen
regularment a galeries de Barcelona com a pintors de cavallet. Pel que fa a
Josep Clavé Basarte, el cosí d'Antoni Clavé, no li he trobat activitats
personals en solitari. Algun cop se'ls esmenta als tres també com a decoradors,
com per exemple al Salón del Hogar Moderno de 1955. (11) Al llarg de dècades
els seus noms, ocults sota les tres lletres que en constitueixen la firma,
ocupen un lloc destacat en el cartellisme català de la postguerra.
(1) Una bona
introducció al grup es pot trobar a l'article de Fernando Gabriel Martín
Rodríguez: "La publicidad cinematográfica en Barcelona: MCP y la empresa
Esquema", Cuadernos de la Academia
(Madrid), 2, 1998, p. 231-253 (consultable en línia a
http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-publicidad-cinematografica-en-barcelona-mcp-y-la-empresa-esquema--0/html/)
o el recent Carteles de cine desde
Barcelona, d'Ignacio Michelena Usatorre, Barcelona, 2017.
(2) La Vanguardia, 10 octubre 1936, p. 4.
(3) "Fallo de
un concurso de carteles", La
Vanguardia, 25 setembre 1937, p. 3.
(4) http://www.militariabcn.com/catalogo/22853/dibujo-original-de-ramon-marti-para-el-segell-pro-infancia-de-1937-38-178-x-253-mm-debido-a-la-guerra-civil-la-edicion-1937-1938-ya-no-llego-a-publica.
(5) "Antoni
Clavé, entre el cartel y la pintura. Soldado en el frente y primera exposición
en Perpiñán", La Vanguardia Española,
29 gener 1972, p. 38.
(6) "Reclutas
que deben presentarse", La
Vanguardia Española, 9 desembre 1941, p. 8.
(7) La Vanguardia Española, 16 octubre 1948,
p. 5.
(8) La Vanguardia Española, 10 juny 1949, p.
11.
(8 bis) La Vanguardia Española, 22 abril 1951, p. 24.
(8 bis) La Vanguardia Española, 22 abril 1951, p. 24.
(9) La Vanguardia Española, 25 març 1958, p.
24.
(10) La Vanguardia Española, 24 març 1963, p.
22.
(11) La Vanguardia Española, 9 desembre 1955,
p. 16.
Jaume
Llongueras a la neu
Hem
vist altres vegades com un autor només fa un o dos cartells, que l'acrediten
com un excel·lent professional de qui
voldríem trobar altres mostres del seu quefer en aquest camp, però la seva
carrera artística, en definitiva, s'acaba desenvolupant en altres activitats.
És el cas que avui ens ocupa: aquests
cartells per a esports de neu, editats pel Centre Excursionista de Catalunya el
1910 i 1911, són pràcticament els únics treballs coneguts
de Jaume Llongueras, actiu sobretot com a decorador d'interiors. Els dos
cartells anuncien respectivament un concurs de luges (una mena de trineu
lleuger), a Matagalls, i una setmana d'esports d'hivern, a Ribes; el primer
està il·lustrat pel trineu en descens,
amb dos tripulants, mentre que a l'altre trobem un home i una dona que esquien,
agafats de la mà (aquest darrer va ser reutilitzat, en blanc i negre, amb motiu
del centenari del CEC, el 1976). Es tracta d'imatges que corresponen al corrent
sintètic del cartellisme, amb zones de color pla o esquitxat i figures perfilades,
que aprofiten de manera encertada el blanc del paper; revelen un coneixement
del cartellisme anglès i americà de l'època, potser per influència d'Alexandre
de Riquer. Les ressenyes de l'època ens indiquen que l'autor, "además de
poseer las grandes disposiciones que todos le reconocen, reune el ser un
ferviente practicante de los sports sobre la nieve, lo cual dará al artista
inspiración tal, que no hubiera tenido otro que desconociera por completo la
belleza de las extensiones nevadas, animadas por el movimiento del sport".
(12) I en efecte, Jaume Llongueras surt retratat en un luge al mateix cim del
Matagalls, junt amb Albert Santamaria, a la portada de la revista Los Deportes. (13) Hem de suposar que
era soci del CEC. També són d'ell els dibuixos de coves i avencs explorades per
mossèn Norbert Font i Sagué i altres pioners de l'espeleologia, que es
publicaven en treballs com Sota terra,
edició del Club Muntanyenc impresa per Oliva de Vilanova el 1909. La vinculació
amb Font i Sagué va donar altres fruits: quan el 1907 es va instal·lar la
rèplica d'un mamut al Parc de la Ciutadella, per iniciativa seva, Llongueras hi
va prendre part "com a dibuxant de la hermosa lápida explicativa de rejoles
policromades", avui desapareguda. (14) I encara se'l pot esmentar com
autor de les il·lustracions de llibre de V. de Lasserra: Sports de nieve, Los Sports, Barcelona 1915.
A més dels dos cartells d'esports de neu, hi ha encara una referència a un tercer treball que ara mateix desconec: es tractaria del cartell per anunciar el film Judit, rodat al Parc Güell pels actors Barbosa i Fremont per a Iris films, segurament sota la direcció de Narcís Cuyàs, i estrenat el 1910 a la sala Mercè. (15)
La
tasca gràfica de Jaume Llongueras, a part dels cartells, va donar altres fruits
com ara les col·laboracions a la revista Catalunya
(1903-05); les il·lustracions de la cançó Mariagneta
en versió d'Aureli Capmany, del 1905; la participació al concurs per a la marca
de les pastilles Morelló, que va guanyar Triadó i on ell obté un accèssit
(1905); una coneguda postal per a la Solidaritat Catalana, del 1906, plenament
modernista; l'aiguafort que il·lustrava el menú de l'homenatge a Josep Llimona,
del 1907; el gravat de la invitació a l'exposició d'Iu Pascual i Alexandre de
Cabanyes a la Sala Parés, del 1908 (16); la portada dels primers números de La Rondalla del Dijous (1909), amb un
ancià que conta un conte a un grup de noies; una il·lustració al Primer llibre de dones, d'Eduard Girbal
Jaume, també del 1909, o la bonica orla, en l'estela de Torné-Esquius, que
acompanya el poema "En una casa nova", de Joan Maragall, al número
especial de Nadal i Reis de la revista terrassenca Ciutat, el desembre del 1910. Al llarg dels anys el seu nom és
citat com autor de pergamins pintats, com per exemple el diploma d'agraïment a
mossèn Alcover per l'organització del Congrés de la llengua catalana, el 1908,
(17) o el magnífic pergamí que reconeixia Àngel Guimerà com a fill adoptiu de Barcelona,
del 1909, exposat actualment a la seva casa-museu del Vendrell. També en va
dissenyar alguns que s'imprimiren en diversos exemplars, com ara el que
s'entregava als participants a una exposició del Museu Social, el 1911, fet en
tricromia per Oliva de Vilanova. (18) En data desconeguda dibuixa l'etiqueta
Bodegas del Conde de Güell, amb la imatge del celler gaudinià del Garraf, per
al vi que s'hi elaborava. Un dels últims treballs gràfics que li conec (1952)
són les il·lustracions per El llibre dels
àngels del seu germà Joan, on trobem l'ex-libris d'aquest, amb una lira i
les inicials J.LL.B.
Precisament la tasca de Jaume Llongueras com a exlibrista ha estat valorada de manera positiva pels col·leccionistes d'aquesta mena d'impresos, tot i que la dedicació també devia ser força limitada en el temps. La majoria dels seus ex-libris van aparèixer catalogats i reproduïts a la Revista Ibérica de Ex-Libris, una important publicació de l'època modernista. Sense ànim d'exhaustivitat, esmentaré els ex-libris per a Norbert Font i Sagué, Jaume Bofill i Mates, Mateu Culell i Aznar, Josep Rafael Carreras Bulbena, Manuel Verdaguer, Marià Galí, o un per a Llorenç Balanzó (gravat per Furnó) i un altre per a ell mateix, amb un aire proper a Aubrey Beardsley (1904); i també per a Francesc Pi de la Serra i Domènec Mas Serracant (1905). S'esmenta també un ex-libris per a Alfons Sala Argemí i un de més tardà, per a Joan Fisas Seco, del 1950, amb número d'ordre 53, que ens pot fer pensar en una pràctica més continuada de l'exlibrisme per part seva.
Alumne
de Josep Pascó a Llotja, com bona part dels decoradors de la seva generació,
Jaume Llongueras Badia (Barcelona 1883-1955) és conegut avui dia sobretot per
la seva tasca d'interiorista, tot i que, com passa sovint en aquests casos,
quasi totes les mostres de la seva feina han desaparegut. Encara molt jove, el
1899, exposa dibuixos en una petita mostra al vestíbul de La Vanguardia. (19) També
va aprendre les tècniques de gravat amb Alexandre de Riquer, sota l'exemple del
qual devia començar a fer els ex-libris que acabo d'esmentar; com ell, va
formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. També va treballar amb Gaudí al
taller de la Sagrada Família, i s'esmenta la seva participació al projecte
decoratiu de la seu de Mallorca, per a la qual va fer els vitralls en tricromia
junt amb Joaquim Torres-Garcia i Iu Pascual (cap a 1907) i també a la Pedrera.
De manera fugaç, va treballar en la còpia de pintures romàniques al Rosselló i
a Sant Pere de Terrassa, entre 1908 i 1912. Aviat els seus treballs ja es
publiquen en repertoris com els cèlebres Materiales
y Documentos de Arte Español, editats per Miquel Parera a partir del 1900,
i on trobem projectes per a vitralls religiosos i també per a teixits.
Precisament a propòsit dels dissenys tèxtils, Carme Karr l'esmenta a la revista
Feminal, quan explica que Jaume
Llongueras "y dos companys artistes, joves com ell, y de pervindre"
subministren els projectes per a "jochs de taula y tovalloles brodats en
color" de casa Fills d'Antoni Feliu, establerts en una botiga projectada
per Enric Sagnier al carrer de Fontanella. (20) També se'l troba citat com
autor de la senyera del "Círculo de Ultramarinos, Comestibles y
Similares" (1909) i també la de l'Escola Choral de Terrassa (1915), que va
ser presentada amb un discurs del seu germà Joan, editat en forma d'opuscle per
la Impremta Masó de Girona. Un projecte de "caseta del campo de sport del
Barcelona" apareix reproduït a El
arte en la carpintería moderna española, recull d'imatges editat per Doménech
Mansana (1916).
La
tasca de Jaume Llongueras com a interiorista es va iniciar, si hem de creure el
testimoni de Joan Cortés Vidal, amb obres com el bar American Soda, que encara
existeix a la Rambla cantonada Sant Pau, "obra juvenil de Llongueres, ejecutada
en los tiempos barceloneses de mayor entusiasmo muniquesista" (21). Aquest
establiment, inaugurat cap a 1910, és citat sovint al Papitu i estava obert dia i nit. (22) Seria la primera de les
col·laboracions amb l'empresari de l'hostaleria Esteve Sala, que hi va
instal·lar una màquina francesa per fer patates fregides que li va donar tants
beneficis que li van permetre obrir, l'any 1911, el saló de te Royal, situat
també a la Rambla (on ara hi ha el cafè Moka), decorat per Llongueras amb
mobles de Gaspar Homar (23). El local va merèixer l'elogi de Joaquim Folch i
Torres, (24) i va ser premiat al concurs d'establiments de l'Ajuntament de
Barcelona, en el que seria el primer de diversos guardons. (25) Un altre
d'aquests premis va ser atorgat a la pastisseria Esteve Riera, situada també a
la Rambla de Canaletes, i inaugurada el 1917: quan se li va concedir el premi
es va ressaltar l'aspecte "de la «antiga botiga» catalana, apareciendo
hermanados en ella el buen gusto y la sobriedad". (26) Anys més tard,
Jaume Llongueras també va fer per als Riera una segona botiga i els forns al
carrer de Mallorca, que van merèixer els elogis de Francesc Pujols. (27) En
aquests establiments, Llongueras compta amb treballs de Xavier Nogués, amb qui
col·labora sovint. Malauradament, tots aquests interiors també van ser víctimes
del pas del temps. Permanyer ens diu que "Cuando sobrevino el cierre,
Artur Riera trasladó las piezas más importantes de esta decoración al
monasterio de Sant Benet de Bages, del que era copropietario", (28) però
per altra banda hi ha constància que la casa Esteve Riera S.A. va fer donació a
l'Ajuntament de Barcelona dels "elementos constitutivos de su
establecimeinto de venta de pastelería, diseñados y realizados por Xavier
Nogués y Jaime Llongueras, para montar aquéllos en el Pueblo Español de
Montjuich", (29) on la pastisseria va tenir una sucursal. Altres treballs
destacats i que van merèixer diversos elogis van ser la instal·lació de
l'economat de la Caixa Mútua Popular, a Rambla de Catalunya 80, del 1921; (30)
la reforma del veterà restaurant Can Culleretes (1923), amb plafons ceràmics de
Nogués, retirats més tard; la joieria La Corona, al carrer de Ferran 33, del
1924; (31) el Cafè de la Rambla, del 1925, on es reunien nombroses penyes
literàries, amb pintures de Ricard Canals, Domènec Carles i Manuel Humbert, i
sobreportes amb escultures d'Enric Casanovas, que estava a la cantonada de la
Rambla amb Canuda i que, malauradament, també va desaparèixer; (32) el Grill
Room, Brasseria i Bar Americà de l'Hotel Colón (en el qual també refà el
menjador i el hall originals de Sagnier), amb escultures de Dunyac, del 1927 (33)
i on es reunia la penya Plandiura, o dels artistes, de la qual ell era també
assidu; o el concessionari Chrysler, a Rambla de Catalunya amb Diagonal del
1928. (34) En la perspectiva de l'Exposició Internacional del 1929, Llongueras
fa diverses obres que per fortuna es conserven: decora el despatx de
l'Alcaldia, a la Casa de la Ciutat de Barcelona, amb pintures de Xavier Nogués,
instal·lades més tard; el palauet Albéniz i unes sales del Palau Nacional;
també intervé en el Poble Espanyol. Igualment són obra seva la desapareguda
botiga Modes Badia, especialitzada en capells, del 1934; (35) els interiors de
les cases de Lluís Plandiura a Barcelona i a La Garriga, també amb pintures de
Xavier Nogués, cap a 1934-36; o l'agençament del Conventet de Pedralbes, amb
l'arquitecte Folguera. I també trobo esmentat el seu nom en relació a la
decoració del Col·legi d'Advocats i, amb més dubte, la farmàcia Masó Arumí de
la Rambla, atribuïda a Rafael Masó Valentí. Una mostra del seus interiors
domèstics es troba en un reportatge de D'ací
i d'allà. (36) El seu nom s'esmentava com a protagonista d'un volum de la
col·lecció Monografies d'Art, però sembla que no es va arribar a publicar.
Llongueras té un paper destacat a diverses exposicions, com la del Moble del
1923, la de les Arts Decoratives Modernes de París, del 1925, i la
Internacional de Barcelona del 1929; el 1936 va ser un dels participants al
brillant Saló d'artistes decoradors que el FAD va celebrar a la cúpula del
Coliseum. També consta com a vocal del Cercle Artístic, el 1932. (37)
Una
altra activitat de Jaume Llongueras va ser l'escenografia, lligada sobretot a
les diverses edicions de la Festa del Ritme i de la Dansa que el seu germà Joan
organitzava entorn del seu Institut Català de Rítmica i Plàstica, fundat el
1913. Celebrades generalment al Palau de la Música, aquestes festes van ser la
presentació pública de la rítmica, segons el mètode Dalcroze, amb diverses
interpretacions de plàstica animada i "cançons amb gestos", moltes
d'elles escrites pel mateix Joan Llongueras (convé parar atenció al fet que
tant les fonts d'època com d'altres més recents confonen i barregen a vegades
les aportacions d'un i altre germà). Per a la representació del 1914 al Palau,
Jaume va dissenyar un decorat que simulava un jardí, i els vestits de reminiscències
clàssiques; (38) entre altres, hi ha constància de la seva tasca en la mateixa
festa del 1916. (39) També fa el decorat i els vestits per a la festa del dia
de Reis, organitzada pel seu germà, que es va celebrar també al Palau de la
Música si més no els anys 1924 (40), 1926 i 1928 (i al teatre Olympia el 1927).
També s'esmenta la participació del decorador en diverses festes celebrades al
Turó Parc, per exemple una del 1915.
Jaume
Llongueras (també esmentat amb la grafia Llongueres) pertany a una nissaga
vinculada al món de la cultura, de la qual voldria destacar el seu germà, ja
esmentat; els fills d'aquest, Josep Jordi, fundador de l'escola Virtèlia, i
Bartomeu, autor de l'escut de la Generalitat de Catalunya que encara s'utilitza
actualment, actiu en el disseny i interiorisme (va decorar el modern cine
Maryland, el 1934 i va ser un dels "artistes decoradors" que exposa
el 1936 al Coliseum) i, com a arquitecte, autor de l'ampliació de la casa de
Pau Casals al Vendrell, de la capella i ampliació de l'escola Virtèlia, de les
galeries subterrànies de l'Avenida de la Luz o del projecte inacabat per a
l'església de Sant Gregori Taumaturg. També tingueren relació familiar amb ells
altres noms notables de la cultura catalana com ara Pompeu Fabra o els cosins
Galí, el pintor Francesc d'Assís i el pedagog Alexandre. Després de la seva
mort, Jaume Llongueras va ser objecte d'una exposició d'homenatge organitzada
pel Foment de les Arts Decoratives que es va celebrar a la cúpula del Coliseum,
l'abril del 1956.
(12) El Mundo Deportivo, 30 desembre 1909, p.
4.
(13) Los Deportes, XIII, 511, 30 gener 1909,
p. 5.
(14) "El Mamut del
Parch", Ilustració Catalana, V,
238, 22 desembre 1907, p. 827-828.
(15) El Poble Català, 5 març 1910, p. 3; 8
març 1910, p. 4.
(16) La Veu de Catalunya, 5 març 1908, ed.
matí, p. 2.
(17) El Poble Català, 2 febrer 1908, p. 2.
(18) La Veu de Catalunya, 8 agost 1912, ed.
matí, p. 6.
(19) "Saló de La
Vanguardia", Pèl & Ploma, I,
20, 14 octubre 1899, p. 3.
(20) Carme Karr:
"Conte de fades", Feminal,
79, 26 octubre 1913, p. [7-9].
(21) J. Cortés Vidal:
"Jaime Llongueres", FAD.
Boletín del Fomento de Artes Decorativas, I, 2, tercer trimestre 1955, p.
48-50.
(22) José D. Benavides:
"Cómo hice mi primer millón: El aprendiz de confitero cuenta su vida",
Estampa (Madrid), núm. extraordinari,
18 juliol 1933.
(23) El Diluvio, 16 juny 1911, ed. matí, p.
19. Desconec si Jaume Llongueras va intervenir en la decoració d'altres locals
d'Esteve Sala, com el Bar Canaletes, el Salon Doré o la Cerveseria Baviera.
(24) [Flama] "En
Jaume Llongueras, decorador", La Veu
de Catalunya, 11 abril 1912, ed. matí, p. 6 - Pàgina Artística de La Veu,
121.
(25) La Vanguardia, 29 novembre 1912, p. 2.
(26) La Vanguardia, 4 juliol 1920, p. 7;
també a La Veu de Catalunya, 6 juliol
1920, ed. vespre, p. 7 i J[oaquim] F[olch i] T[orres]: "Jaume
Llongueras", La Veu de Catalunya,
8 juliol 1920, ed. vespre, p. 5 - Pàgina Artística de La Veu, 514.
(27) Francesc Pujols:
"Cròniques d'en Pujols. En Jaume Llongueras i l'art decoratiu", La Publicidad, 15 març 1922, ed. tarda,
p. 1.
(28) Lluís Permanyer:
"Esteve Riera evoca la trayectoria de la famosa confitería fundada por su
abuelo hace un siglo", La Vanguardia,
13 setembre 1987, p. 26.
(29) Gaceta Municipal de Barcelona, XLVII,
26, 27 juny 1960, p. 3.
(30) El Diluvio, 10 agost 1921, p. 2.
(31) "Un nuevo
establecimiento", La Vanguardia,
6 abril 1924, p. 13.
(32) "El Cafè de la
Rambla", Gaseta de les arts, II,
24, 1 maig 1925, p. 7.
(33) Rafael Benet:
"Jaume Llongueras", La Veu de Catalunya,
23 juny 1927, ed. matí, p. 4.
(34) La Veu de Catalunya, 16 gener 1928, ed.
vespre, p. 5.
(35) "La renovació
de l'art aplicat", D'ací i d'allà,
XXII, 176, març 1934, p. 44-45.
(36) "Jaume
Llongueres", D'ací i d'allà,
XXI, 174, octubre 1933, p. 50-56.
(37) El Diluvio, 27 febrer 1932, p. 6.
(38) El dibuix per al
decorat apareix reproduït a La Veu de
Catalunya, 2 juliol 1914, ed. vespre, p. 5; els vestits, a El Poble Català, 10 juliol 1914, p. 1.
(39) "La Fiesta del
ritmo y de la danza", La Vanguardia,
16 juny 1916, p. 15.
(40) El Diluvio, 3 gener 1924, p. 27.
Flos
En obert contrast amb molts
cartells de la guerra civil, protagonitzats per soldats empunyant una arma,
civils víctimes dels bombardejos o imatges caricaturesques de l'enemic vist com
un monstre o un titella, aquest treball que presento avui mostra un parell
d'infants, un nen i una nena, que van a l'escola, plasmada com un edifici
modern i acollidor. El cartell, firmat i datat "flos 36", és una de
les poques obres conegudes d'Antoni Flos Margalef
(Barcelona, 1915 – 1940),
membre d'una família de dibuixants
especialitzats en dibuix aplicat a les arts gràfiques i ell mateix grafista
prometedor, format a Llotja i a l'acadèmia Baixas, i que va morir amb només
vint-i-cinc anys. (41) El cartell amb què avui se'l recorda és una d'aquelles imatges que
actualment no suscita gairebé cap rebuig, però que a l'època va tenir ferms
detractors, en mostrar els dos infants junts, com a mostra d'una coeducació que
es combatia des dels corrents pedagògics més retrògrads però que el Consell de
l'Escola Nova Unificada, el CENU, nascut a l'escalf de la revolució posterior
al 18 de juliol, propiciava; també l'edifici modern de l'escola vol ser un
signe d'aquella renovació que finalment no es va poder implantar.
Aquesta firma de
Flos ja la trobàvem als cartells emesos per la Junta de Museus amb motiu de la
inauguració, al Museu de les Arts Decoratives, de l'exposició de la col·lecció d'indumentària de Manuel
Rocamora (1933) i potser també al de la inauguració com a museu del Cau Ferrat de Sitges, el
mateix any, quan l'autor tindria uns divuit anys; i, sobretot, al cartell que
anunciava l'obertura del Museu d’Art de Catalunya, prevista
per al 7 d'octubre del 1934, i que els fets del dia anterior van obligar a
suspendre (tot i que el 1936 Lluís Companys, acabat de sortir de la presó, va
voler fer una nova inauguració per a la qual es va reaprofitar el cartell, amb
l'afegitó de la nova data). Es tracta d'uns cartells curiosos, centrats per un
dibuix fet clarament a partir d'una fotografia, i que mantenen un estil
unitari, amb el fons beix i les lletres dibuixades manualment, potser per ell
mateix. Se'n van fer dues edicions, de mides diferents.
També firma uns
cartells per a la naviliera Ybarra y Cia, poc abans de l'esclat de la guerra,
per tal d'anunciar la línia Mediterráneo-Brasil-Plata. En un dels cartells el
jove dibuixant, de vint o vint-i-un anys, demostra conèixer els treballs de
Cassandre en la tria del punt de vista frontal del transatlàntic; un altre
cartell, apaïsat, presenta tres vaixells en navegació paral·lela; mentre que un
darrer, potser un suport per a calendari, està centrat per un vaixell vist en
contrapicat, atracat al moll on treballen els bastaixos que carreguen caixes i
fardells. També va fer dibuixos per a petits impresos de la naviliera.
Després de la guerra, on només consta la seva participació en el cartell que he esmentat al començament, encara trobo Flos fent un cartell per a la Obra Social del Nacional-sindicalismo, on apareixen unes peces d'uniforme militar (jaqueta, casc i cinturó) sobre una cadira amb el lema Yo cumplí! Es tractava d'esperonar la ciutadania per a la recollida de fons per al Subsidio al Combatiente. Desconec quin va ser el grau d'implicació personal de l'autor en un o altre cartell. En tot cas, la seva mort prematura fa que aquest cartell de postguerra sigui segurament el seu últim treball.
Antoni Flos
Margalef pertanyia a una nissaga d'especialistes en pergamins commemoratius, en
la qual va destacar el seu pare, Antoni
Flos Gibernau. Nascut al Masnou el 1884, era fill del pedagog Francesc Flos i
Calcat, fundador del Col·legi Sant Jordi i cal·lígraf ell mateix, amb obres tan
destacades com el llibre Manuscrit català.
Entre els nombrosos treballs d'Antoni Flos pare (el diccionari Ràfols parla de
més de mil), trobo esmentats el pergamí per a l'acte de col·locació de la primera
pedra del monument a Verdaguer (1914), els commemoratius de diverses visites d'Alfons
XIII a Barcelona, com una del 1922, on Flos consta com cal·lígraf de la
Mancomunitat de Catalunya, una altra del 1923, amb els Sometents, o la
inauguració del monument esmentat, el 1924; també es van lliurar pergamins
manuscrits per ell en diversos homenatges i recepcions, als reis d'Itàlia
(1924), al general Barrera (Manresa, 1926), al doctor Bartrina i Capella (1927),
a Josep Pujol Colom, fill adoptiu d'Esplugues (1927), o a Salvador Lluch Viñals,
fill adoptiu de Gavà (1931). Aquell 1931 va participar al concurs per al segell
de la Generalitat de Catalunya, però no va passar de la primera fase. El trobo
també fent els pergamins per als homenatges als empresaris del Liceu, Josep Rodés
(1932) i Joan Mestres Calvet (1940).
Antoni Flos
Gibernau va sobreviure al fill cartellista i moria el 1943 (algun cop per error
havia confós les dates de mort d'un i altre). El seu nom ja apareixia al
cartell per a les festes de la Mercè del 1913, que va ser litografiat per
Alexandre Cardunets, i crec que també en el del 1924, més rar. Un fill del cal·lígraf Flos Gibernau
i germà del cartellista Flos, Jordi Flos Margalef,
és esmentat com a empleat de la Caixa d'Estalvis Provincial de la Diputació de
Barcelona i, alhora, autor del pergamí d'homenatge al director de les oficines centrals,
el 1941; un tercer germà, Francesc, també va ser autor de pergamins. Un d'ells dos és l'autor del
pergamí que la Guàrdia Urbana lliura a l'alcalde de Barcelona, Miquel Mateu,
amb motiu del centenari del cos. (42)
El 1955 aquests dos germans obtenen la concessió d'una patent per a un
"Nuevo juguete de recortables".
La breu carrera
d'Antoni Flos Margalef és una mostra clara de tants artistes que des de les
primeres obres es posicionen com a fermes promeses i valors de futur però als
quals la vida no va donar l'oportunitat de manifestar-se més que amb uns pocs
exemplars, dels quals, però, podem gaudir encara.
(41) La Vanguardia Española, 24 desembre
1940, p. 5.
(42) La Vanguardia Española, 2 febrer 1944,
p. 8.