Les imatges del trimestre: Tardor - per Santi Barjau

Un cartellista notable que mor jove, sense fills. La seva pista es dilueix. L’única referència que en tenim és la firma que apareix, ben clara, als cartells mateixos: Ramon Baixeras. De seguida estem temptats a pensar en una vinculació amb el pintor de la generació modernista, Dionís Baixeras. De fet el MNAC, que va adquirir el 2009 el cartell per a les carreres Costa Ordal, afirma que era nebot del pintor de la gent de mar i dibuixant dels carrers de la Barcelona vella. Però una ullada a la premsa del moment ens fa veure que eren pare i fill. En efecte, Ramon Baixeras de Casanoves, que mor el 23 d’abril del 1934, és plorat pels seus pares Dionís i Pilar. Els seus èxits com a cartellista van ser pocs però auguraven una carrera ascendent que va quedar truncada massa aviat. La data del seu naixement es podria situar a la dècada de 1880-90; havia estudiat a l’acadèmia Baixas amb Ismael Smith, Pere Torné-Esquius i Josep Porta Galobart; i el 1912 ja és esmentat “el distinguido artista don Ramón Baixeras, hijo del célebre marinista don Dionisio” com autor del programa per a una festa a Sant Julià de Vilatorta (La Vanguardia, 22 agost 1912, p. 3). Il·lustra els llibres d’autoajuda del jesuïta Ramón Ruiz Amado (El secreto del éxito, 1912, i El secreto de la felicidad, 1913), com també una edició de Beaumarchais per a l’Editorial Ibérica, el 1915. Però sobretot triomfa com a cartellista: treballa per a l’Institut Agrícola de Sant Isidre fent el cartell per al concurs de fotografia rural del 1917; diverses carreres del RACC, entre les quals la Volta a Catalunya dels anys 1917, 1919 i 1920; la Setmana de l’Organització Comercial, el 1929; o les regates “Copa Exposició”, del 1930. Com veiem, la seva relació amb el món de l’esport era notable. També hem trobat la seva firma en un prospecte que anunciava l’edició discogràfica de la sarsuela catalana Cançó d'amor i de guerra. Va ser vocal del Publi-Club en representació de l’Associació de Dibuixants ben bé des del 1928 i, a la seva mort, estava vinculat a la recentment fundada agència de publicitat Valor.

Bonaparte. Aquesta firma de ressonàncies històriques al peu d’un cartell cosmopolita planteja un interrogant que ara mateix no estic en condicions de respondre. El Rhumprat, fabricat per J. Prat de la Riba, de Rodonyà (comarca de l’Alt Camp) s’anuncia amb aquest cartell que posa en escena un personatge icònic, batejat com The Old Jack. Tot sembla indicar que aquest rom a l’estil de Jamaica s’exportava, o bé es volia crear la il·lusió d’un producte provinent d’ultramar. La firma Bonaparte no ha aparegut encara en cap altre cartell. Si ens hem de refiar del diccionari Ràfols (cosa que a vegades és un esport de risc) podríem apuntar, com a primera hipòtesi, el nom del dibuixant Eduard Pratginestós de Bonaparte, nascut a Barcelona el 1899. De tota manera, la lectura de les memòries del doctor Fontbona Vàzquez (pare del benvolgut mestre i amic Francesc Fontbona) proporciona una notícia molt interessant sobre “un dibuixant jove que era valencià” amb qui coincideix a l’ominosa txeca del carrer de Vallmajor, on va a parar després d’haver ajudat molta gent a deslliurar-se dels horrors de la guerra. Aquest dibuixant li fa un retrat on apareix exactament la mateixa firma de Bonaparte. Ara mateix no hi ha més informacions sobre el misteriós autor del cartell de Rhumprat, però el fet que Fontbona Vàzquez, nascut el 1913, l’anomeni “jove” referint-se al 1938 sembla que permet descartar la primera hipòtesi. Fins i tot Bonaparte podria ser només un pseudònim... Encara queden molts interrogants per aclarir.

Un cartell de la Mercè. En la història més que centenària de les Festes de la Mercè, només quatre vegades el cartell principal ha estat confiat a una dona. En aquest àmbit va ser pionera l’obra d’Amàlia Gallart. La producció de cartells per a les Festes de la Mercè té una certa continuïtat des del mateix any 1871 que marca l’inici d’aquestes dates com a festa major de Barcelona i, sobretot, des que el 1902 els primers ajuntaments catalanistes la van potenciar. La nòmina de cartellistes que hi ha treballat és abundant: els primers anys hi trobem els artistes catòlics del Cercle de Sant Lluc (Joan Llimona, Antoni Utrillo, Darius Vilàs o Francesc Galí) i sobretot Josep Triadó, que en farà molts durant els anys vint [i trenta], només en blanc i negre. Després de la interrupció de la guerra i, aparentment, de la postguerra, la sèrie es reprèn el 1951 amb la participació dels millors cartellistes del moment: de Ricard Giralt Miracle a Josep Artigas o els prolífics i poc coneguts Ricart / Abella. També és ara quan comencen a fer-se altres cartells específics per a les diferents activitats paral·leles: fira del llibre d’ocasió, cavalcada del Reial Cercle Artístic, gala de la sederia o el festival de la cançó mediterrània. Amb l’arribada de l’ajuntament democràtic, des del 1978, es va confiar als artistes plàstics de més anomenada; darrerament també hi ha lloc per als dissenyadors gràfics i algun fotògraf. El cartell que ens ocupa, del 1963, va ser seleccionat en un concurs restringit entre alumnes de l’Escola Massana. L’autora és poc coneguda: sabem però que l’any 1965 obtenia un accèssit al concurs de cartells per al “Día del Maestro” i, en anys successius, assolia premis a concursos de christmas i, sobretot, d’estampats; l’any 1969 se’n perd la pista. Amàlia Gallart va obrir un camí que fins ara només han transitat Anna Miquel (1994), Pati Núñez (2009) i Catalina Estrada (2011).

Acte de concessió del premi a l'autora Amàlia Gallart, en una imatge publicada a La Vanguardia Española, 25 agost 1963, p. 23