Aquest jove seriós, tan conscient de la seva vàlua com a artista que s’ha cosit al pit la inicial, acompanyada d’un gros punt, que li servia com a firma en alguns dels seus treballs, és el cartellista José Bardasano Baos. Ell tot sol és el responsable de quasi un centenar de cartells realitzats a la zona lleial a la República, durant la Guerra d’Espanya. Amb el seu grup de La Gallofa treballa especialment per a les Joventuts Socialistes Unificades i també per al PCE, primer a Madrid; després, seguint el govern, a València; finalment s’instal·la a Barcelona, des d’on partirà cap a un exili d’anada i tornada. La seva personalitat i l’exemple artístic devien ser notables, no sols en la seva companya, la cartellista Juana Francisca (també coneguda com a Paquita Rubio), amb qui signa conjuntament un parell de treballs, sinó també en altres dibuixants, com Desiderio Babiano o Mentor Blasco, que en mimetitzen l’estil i fins i tot la manera de firmar, encara que no està clar si també havien estat membres del grup.
No hi ha dubte, veient aquesta imatge, que José Bardasano devia tenir una personalitat poderosa. Nascut a Madrid el 1910, artista precoç, dominador de tots els secrets del dibuix realista, la seva trajectòria fulgurant el va fer mereixedor de molts premis de pintura. Però tot i que la seva obra en aquest camp és estimable i segurament s’hauria de conèixer i valorar més bé, fou l’aportació al cartellisme de guerra allò que li ha assegurat una fama i un reconeixement més grans. Afiliat a l’agrupació socialista madrilenya, funda i dirigeix el grup La Gallofa des del qual es van produir centenars de cartells i altres mitjans de propaganda, sobretot per a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). La nòmina de membres del taller comprenia, si més no, els noms de Rodríguez Luna, Alfonso Rodríguez Castelao, Arturo Souto, Salvador Arribas, Moisés Rojas, un tal Rueda i Antonio Orbegozo, a més de la ja esmentada Juana Francisca Rubio.
Durant les etapes madrilenya i valenciana Bardasano firma fins a 75 cartells, als quals potser en podem afegir un altre que porta la identificació “Baos”, que correspon al seu segon cognom. Un cop a Barcelona se li coneixen 15 nous cartells, alguns dels quals, ja en els últims mesos de la guerra, són impresos a una sola tinta però conserven tota la força del seu dibuix èpic, congruent amb el realisme socialista: soldats monumentals al front i treballadors stakhanovistes. D’entre aquests cartells, la majoria amb els textos en català, en destaquen els que posen en acció personatges mítics de la lluita contra Napoleó, com ara el Timbaler del Bruc, que sens dubte un home procedent de Madrid devia trobar més políticament correctes que els referents vinculats al 1714 esgrimits pels cartellistes més catalanistes, tal com hem tingut ocasió de veure en l’entrada del setembre passat. Una mostra d’aquesta iconografia és el llibre Mi patria sangra: estampas de la independencia de España, editat a Barcelona l’any 1937 per Publicacions Antifeixistes de Catalunya.
L’any següent, amb el segell Ediciones Españolas es van publicar uns quaderns d’història, il·lustrats per Bardasano, que pretenien fonamentar en el passat la lluita del moment i que exemplifiquen aquesta dualitat: un en castellà, La lucha por nuestra Independencia. 1808-1813 (España contra Napoleón), i un altre en català, escrit per Antoni Rovira i Virgili, sobre La victòria de Montjuïc, “que en 1641 alcanzaron los catalanes contra las tropas de Felipe IV, episodio que también puede servirnos de enseñanza en estos momentos en que se intenta de nuevo sojuzgar a Cataluña.” (La Vanguardia, 22 juny 1938, p. 8)
La delegació barcelonina de La Gallofa estava situada a l’edifici de l’Hotel Colón, requisat pel PSUC, segons podem deduir d’un anunci publicat a La Vanguardia el 23 de juliol del 1938, en el qual busca una model. Al mateix edifici s’havia celebrat feia poc l’Exposició de la Joventut: l’art al servei del poble, organitzada precisament per Bardasano al capdavant de la JSU.
Com altres artistes republicans, Bardasano i Juana Francisca marxen des de Barcelona cap a l’exili, amb les etapes habituals del camp d’Argelés (ell) i París (ella), abans d’embarcar al Sinaia rumb cap al Mèxic de Lázaro Cárdenas. Allà hi van estar una vintena d’anys, dedicat ell per exemple a la il·lustració de llibres com ara España país creador. Historia crítica de un gran pueblo, de Louis Bertrand, editat el 1942; fins que tornen definitivament a Madrid el 1960. En aquesta nova etapa són notables els cartells que Renfe va encarregar a Bardasano per a la promoció del turisme a través dels ferrocarril. Morí a Madrid el 1979.