Frank Alpresa
Francisco Alpresa del Río (Sevilla,
1900 – Barcelona, 1970) és conegut sobretot com a exlibrista (vegeu el
monogràfic de la revista Ex-Libris, XXI, núm. 40, 2009), tasca en
la qual va destacar durant molts anys. Va fer també il·lustracions de llibres.
Com a cartellista la seva activitat va ser menor, amb dues aportacions
documentades durant la Guerra Civil: el cartell de promoció del Segell
pro-Infància —que va obtenir un guardó al concurs corresponent a 1938—, imatge
tendra d’una nena que fa puntes al coixí, i el menys difós Treballem per fortificacions, que només
coneixem en l’exemplar conservat als Museus de Reus. Aquests dos se sumen al
més tardà per al VI congreso europeo de ex
libris del 1958.
Com a ninotaire té algun
treball a la premsa de la guerra, com a Trincheras
(1938). Per ara desconeixem l’abast de la seva activitat com a vicesecretari de
la Secció de Dibuixants,
Pintors i Escultors del
SPL.
Badia Vilató
Amb el
cognom Badia Vilató es coneixen dos germans artistes, Xavier i Eduard, però tot
sembla indicar que el cartellista que ens ocupa fou aquest darrer (Xavier ha
mort el 2012 amb 98 anys; també ens agradaria saber una mica més sobre la seva
activitat). Eduard Badia Vilató, nascut a Barcelona el 1916 i mort en algun
indret del Brasil en data desconeguda, format a l’escola de Belles Arts de
Barcelona, roman parcialment enigmàtic, malgrat els llaços familiars amb
Picasso, i els abundants cartells que féu tant abans del juliol del 1936 (participà
el 1934 a la mostra de cartells Contra la
guerra, i també prengué part als concursos de la Fira de Barcelona, fins al
punt que va ser premiat i imprès el seu projecte per a la IX edició del
certamen, el 1936; aquell any també participa al concurs de cartells per al Segell
pro-Infància) (6) com després, quan treballà per a la CNT FAI. Ja hem vist que
un dels seus projectes era premiat a la pionera mostra de cartells
antifeixistes d’octubre del 1936; també guanya el segon premi (el primer es va
declarar desert) al concurs per a la campanya contra els accidents de treball,
fallat el gener del 1937 (7). Entre els que es van arribar a imprimir, són particularment
interessants el cartell per a l’Escola Nova (Volem el traspàs de l’ensenyament a Catalunya i que no es faci política
a l’escola, fotomuntatge patrocinat pel SUEPL) i l’ambigu Ambiciones, Militarismo, Guerra: Esto es el
fascismo.
Gràficament influït pel surrealisme, el 1939 s’exilià a França,
on fou cartellista comercial: Air France,
Theatre des Champs Elysees per a
Maurice Chevalier (també li dissenyà la coberta de l’autobiografia), Vichy capitale thermale... sense
abandonar la lluita ideològica: col·laborà amb Solidaritat Internacional
Antifeixista (cartell Gala
Franco-Espagnol, 1953) i edità els reculls d’imatges Espagne eternelle i Images de
l’Espagne franquiste (1947). Col·laborà a la revista España Libre, òrgan a França de la CNT, fundat a París el 1945 i a Heraldo de España (1946-47). Cap al 1950
el retrobem a l’Amèrica del Sud: a Bolívia i al Brasil, on es dedicà a
l’escenografia (l’any 1961 exposà figurins i maquetes a la Biennal de São
Paulo).
Joaquim Cadena Portal
Esmentat algun cop com a
Quimet Cadena (per exemple a la llista de membres de l’Associció de
Cartellistes del 1935) aquest autor poc conegut (Barcelona 1917 – 1989) és
autor de mitja dotzena de treballs excel·lents. La seva firma, que sembla conjuntar
en una incial la J de Joaquim amb la Q de Quimet ha estat sovint mal llegida
com a “P. Cadena”, i d’aquesta manera l’esmenten per exemple a l’arxiu de
Salamanca. Creiem que
també podria ser ell el dibuixant que pren part a les revistes Ideas i Ruta, de les Joventuts Llibertàries, a
les quals es vinculen alguns dels seus cartells, i que firma “Quet KDna”. Els
cartells bèl·lics de Joaquim Cadena Portal tenen una notable influència del
surrealisme i es compten entre els més originals del cercle cenetista.
A diferència d’altres
companys del SPL, però, després de la guerra el retrobem a Barcelona (el 1942
es presenta al concurs de pintura decorativa Beatriu Vidal de Monserdà amb un
treball, fixat per les bases, sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona)
(8) i continua la seva activitat amb cartells com ara el de la VIII carrera de la
Peña Rhin (1946), amb el rostre disgraciós d’un pilot de carreres i uns bòlids
en marxa. El 1959 es presenta a la fase
provincial del concurs «Arte del Cartel», que va ser guanyat per Enric Huguet. Segons el diccionari Ràfols, que en fa dues entrades diferents,
Cadena Portal treballava a l’agència Publicitas i el 1951 va exposar a la Sala
Caralt de Barcelona. Sabem també que es dedicà sobretot a la
decoració d’interiors i, amb
Fernando Álvarez Vidorreta, és autor del llibre Complementos
decorativos, editat el 1967 per l’escola d’ensenyament a
distància CEAC.
Josep Company Torras
Nascut
a Barcelona el 1906, la seva activitat anterior a la guerra ja se situa en
l’àmbit publicitari, amb un primer gran èxit: el cartell de la Fira Oficial i
Internacional de Barcelona del 1935. És esmentat el 1934 i 1935 com a membre de
l’Associació de Cartellistes. Amb l’esclat bèl·lic, a més de les activitats al
sindicat, se sap que el 1938 queda
segon al concurs de cartells per al brou concentrat Caldolla (no sembla que
s’arribés a imprimir) i fa la coberta i figurins al Boletín
oficial del comité industrial algodonero (1938). Entre els seus cartells de durant la guerra destaquen Para los compañeros del frente (una dona i els seus fills ofereixen un jersei,
mitjons i bufanda tricotats), En el
frente hace frío (un soldat amb una capa fa guàrdia al front enmig de la
neu) i el dramàtic La transformació
econòmico-social del món.
Amb l’arribada del franquisme es manté a Barcelona,
potser per l’aval del seu amic Paco Ribera, i arriba a dissenyar la coberta
d’una edició de la partitura del Cara al
sol. Però sobretot es continua dedicant a la publicitat (cartell de foment
del cultiu del lli per a Fibrofil, del 1941; campanyes dels insecticides
Gesarol i CAM de la casa Geigy; fira del llibre organitzada per l’INLE el 1946
a Barcelona; festes de Mataró del 1958). Un conjunt de tres cartells, firmats
conjuntament amb Ruiz (potser Laureano Ruiz) van servir durant els anys cinquanta per anunciar les activitats de
la Caixa de Pensions. També se sap que es va presentar habitualment als més
diversos concursos de cartells (festes de la Mercè, fires de Reus, València o Valdepeñas;
setmana santa de Tarragona; Jocs Mediterranis).
Molt vinculat al barri de Gràcia, on tenia l’estudi,
participa en exposicions d’artistes graciencs (1946 a La Sala Vinçon) i se
l’esmenta com a “professor decorador” i membre del jurat que premiava els
guarniments de carrers a la seva festa major (La Vanguardia, 18 agost 1956, p. 14) i també relacionat amb el cercle filatèlic de Gràcia (Blanco y Negro, 15 juliol 1972, p. 83) i grups pessebristes. El
1972 rep un premi “Prisma” antològic atorgat per l’agrupació de decoradors del
FAD “por su labor pionera en la decoracion publicitaria” (La Vanguardia, 5 juny 1976, p. 34). Mor a Barcelona el 1984.
Eugenio Vicente Rodríguez
Sistemàticament confós amb el
pintor madrileny Eduardo Vicente (de qui no ens consta que hagués viscut a
Barcelona, com sí que ho va fer el seu germà, el més conegut pintor de l’escola
de Nova York, Esteban Vicente), aquest autor va ser en realitat un professional
del dibuix aplicat a les arts del llibre, un il·lustrador.
L’imaginem d’origen navarrès, si
és ell el bibliotecari del Centro Navarro de Barcelona que apareix esmentat a la
premsa (La Vanguardia, 24 novembre
1932, p. 8) i nascut cap al 1900-1905: el curs de 1920 el trobem guanyant un
premi de dibuix en qualitat d’alumne de la barcelonina Escola d’Arts i Oficis i
Belles Arts (La Vanguardia, 22 febrer
1921, p. 7). Hauria vist publicades les seves il·lustracions a la revista Lecturas i abans de la guerra apareix la
seva firma característica, sempre amb la fòrmula “E. Vicente”, a les memòries
de joventut de Tolstoi editades per Sopena el 1933 o a les portades de les
col·leccions de pulp de l’Editorial
Molino, com per exemple a La hija de
Fu-manchú, apareguda a la “Biblioteca Oro” el 1935.
Durant la guerra aquesta
mateixa firma es troba a una dotzena de cartells per a comitents anarquistes,
però també per al Consell de Sanitat de Guerra o el Ministeri d’Instrucció
Pública. N’hi ha de notables, com el del Sindicat de les Indústries Agrícoles
contra l’alcoholisme. Segurament també se li ha d’atribuir un cartell, firmat
“EV”, i un altre fet conjuntament amb Quimet Cadena: Industria de la aviación: el arma de la victoria. Col·labora amb les revistes Ideas (1936), Nou Magisteri, Espectáculo
o Gastronomía (1937) i Nuevo orden (1938).
|
Trobem aquesta firma "E. Vicente" en cartells anarquistes de la Guerra Civil i en moltes cobertes de pulp de l'Editorial Molino. Són obres demostratives de la seva professionalitat com a dibuixant d'arts gràfiques. |
No sembla que el seu pas per Cartellistes CNT tingués
gaire conseqüències, ja que a la postguerra el continuem trobant com a il·lustrador
de llibres d’aventures per a Molino (notable la sèrie del superheroi Hércules
Elizondo, “el hombre de acero” en sis volums apareguts entre 1942 i 1943),
contes infantils per a l’Editorial Sopena (Piel
de asno) o “novel·les gràfiques” per a Bruguera, com La aventura del petróleo, del 1961. Per ara es desconeixen altres
dades de la seva vida.
Altres dibuixants del SPL
Membres documentats
del SPL (perquè ho diuen ells mateixos a les seves firmes, però sense que hi
hagi referències de la seva vinculació als estaments directius del sindicat)
són el cartagener Aleix Hinsberger i Ferran Piñana (la referència als
cartellistes CNT apareix en algun dels seus cartells). I també Artel, és clar (vegeu l’entrada del 7 de
setembre 2012). Igualment hem d'anotar aquí un dibuixant no identificat que firma amb el cognom Mestres un insòlit cartell que anuncia un curs de rus patrocinat pel SUEPL, amb la imatge d'un cosac davant del Krèmlin. Pel que fa a José Luis Rey Vila “Sim” el relat de Fontserè ens assabenta que, en no ser acceptat pel SDP, es va adreçar a la CNT amb les seves carpetes de dibuixos, que van ser publicats pel sindicat llibertari (però en canvi el 1937 va prendre part al jurat del concurs de cartells de
prevenció d’accidents de treball per part del SDP, junt amb Pasqual Capuz i
Josep Alumà).
Sense ànim
d’exhaustivitat, aquests són alguns dels noms que segons les fonts van
pertànyer al Sindicat de Professions Liberals en la seva secció de dibuixants,
però dels quals no consta que haguessin dibuixat cartells durant la Guerra
Civil: Joan Abelló (probablement es tracta del pintor de Mollet), Ramon Arqués (potser
és Ramon Arqués Mestanza, professor de l’Escola del Treball que mor el 1948), Antoni
Ayné (el podríem identificar amb Antoni Ayné Esbert, autor de nines retallables, mort
a Mataró el 1980), Emili Freixas (ben conegut per la
seva trajectòria en el món del còmic i pels seus llibres de didàctica del
dibuix), Josep Grau (no sabem si es tracta del conegut artista del tapís
Josep Grau Garriga), Gaietà Marí
(l’hem trobat esmentat com a decorador), “Vicentet”
Martínez Graus (fill de Martínez Altés, director de l’homònima escola d’art i,
com ell, professor de dibuix), Tomàs Vera, que firmava "Esbelt" (Alacant 1911 - mort al front d'Extremadura el gener del 1939), Pere J. Bonet, Felip
Prado Morales, Eduard Senabre Palahí i
Ramon Esclasans Batlle.
No se sap
quants afiliats va arribar a assolir el grup dels dibuixants cenetistes, però
tenint en compte que la sindicació va esdevenir obligatòria, devien ser uns
quants centenars. S’ha calculat que el rival Sindicat de Dibuixants Professionals
tindria uns 1.800 afiliats (amb quin criteri? incloent-hi els dibuixants
tècnics i industrials o només els publicitaris, ninotaires i il·lustradors?) (9)
i els dibuixants de la CNT eren certament més minoritaris. Per ara, només és
possible donar com a segurs la vintena llarga de dibuixants creatius
identificats en aquest text. Altres dibuixants dels cercles anarquistes, actius
en el cartellisme de guerra, però de qui es desconeix la possible vinculació
amb el sindicat barceloní són els integrants del Grup Art Lliure: Ángel
Lescarboura “Les”, Josep Barquet i Manuel Camps Vicens; Francisco Carmona
(vegeu l’entrada del 31 d’octubre); l’enigmàtic Ricard Obiols o Toni Vidal, ben documentat al blog que li ha dedicat la seva néta. També firmen cartells cenetistes Carreño, Gallo, Giménez (probablement Josep
Giménez-Botey), Molné (Lluís Vidal Molné), Gumsay (Gumersindo Sáinz de Morales)
o el no identificat Wolf. Tampoc no sabem quina relació hi tindrien els membres
del Grup DAS (Deutsche Anarko-Syndikalisten), autors d’un cartell cèlebre (Mañana el mundo, hoy España).
En
conjunt, es tracta d'un grup nombrós de dibuixants d’acusada personalitat, sovint amb
visions avantguardistes de l’art aplicat a la propaganda política i que cal
reivindicar. Val a dir que a l'hora de fer aquesta recerca he pogut gaudir de l'ajuda de diversos familiars de dibuixants i cartellistes, i en concret volia manifestar el meu agraïment a Georgina Nicolau Millà, neboda de Carme Millà, i a Xita i Mercè Company, filles de Josep Company. Espero que aquest tast sigui només una introducció que doni pas més endavant a articles més extensos i complets, plenament il·lustrats.
(6) Obté el
tercer premi al concurs Pro Infància
corresponent a la IV campanya (veredicte a La
Veu de Catalunya, 17 juliol 1936, p. 7).
(7) Els altres premis es van repartir així: el tercer per
a Ramon Martí (més conegut a la postguerra com a membre del grup mcp), el quart
per a M. Friedfeld i el cinqué per a Francisco Carmona. Accèssits per al
desconegut Sol, Paco Ribera, Antoni Clavé, Jacint Bofarull i Lorenzo Goñi (La tasca de propaganda per a la prevenció
dels accidents de treball portada a terme per la Comisssaria d’Assegurances
Socials, Conselleria de Treball, Barcelona 1938). Les imatges no es van
arribar a editar com a cartells però són conegudes a través d’un calendari de
butxaca que es regalava als visitants de l’exposició itinerant que els va
mostrar per diverses ciutats (un exemplar a l’Arxiu Nacional de Catalunya).
(9) Miguel Sarró «Mutis», “Gráfica
revolucionaria. Los dibujantes anarquistas en la Guerra Civil española”, número
especial “100 años de anarcosindicalismo” de la revista Solidaridad Obrera,
2010, p. 45.