Els cartells són una cosa ben fràgil. La seva vida programada pot ser tan efímera! Tots hem vist alguna vegada com damunt d'un cartell acabat d'enganxar a la paret, amb la cola encara humida, un anunciant que rivalitzava per aquell espai hi enganxava el seu, i encara un altre per sobre d'aquest; o com s'anaven arrencant a trossos, deixant traspuar per uns moments el primer cartell que havia quedat sepultat sota capes i capes de paper...
És per això que no deixa de sorprendre'm que s'hagin conservat tants cartells publicitaris en general, i els de la Guerra Civil en particular. Quan al voltant del 1900 va començar la febre dels cartells va sorgir també de sobte la necessitat de col·leccionar-los. A Barcelona en aquest àmbit va destacar l'activitat pionera de Lluís Plandiura. Altres mecanismes que han facilitat la conservació dels cartells són per exemple les raons administratives i tot el legalisme de la burocràcia. La necessitat de control públic dels tiratges i la difusió han estat a molts països la font que ha alimentat alguns arxius públics. En el cas concret de la Guerra d'Espanya, tot sembla indicar que algú (potser des del Comissariat de Propaganda) va mantenir un arxiu actualitzat dels cartells que apareixien dia sí i dia també: en molts dels exemplars conservats (per exemple les col·leccions del Museu de Reus o de la Biblioteca Nacional espanyola) una mà anònima anotava a llapis una data o una inscripció que amb les degudes precaucions poden servir per afinar més les cronologies i els inventaris.
Però les fotografies ens diuen que no tot ha arribat als nostres dies. Hi ha alguns cartells que van ser impresos i enganxats pels carrers de Barcelona però avui no se'n coneix cap exemplar. Potser n'hi ha un en alguna col·lecció amagada, però mentre no es faci públic l'haurem de considerar perdut. Aquest és el cas del cartell que apareix en unes quantes fotografies, amb un eslògan imperiós, La defensiva és la derrota. A l'ofensiva, catalans! i una imatge potent: un soldat armat amb el fusell, amb la baioneta calada, i al fons un tanc i tres avions. A l'angle superior dret, amb una mica de bona voluntat, s'hi pot veure la firma allargassada de Lorenzo Goñi. També hi ha el logo del Sindicat de Dibuixants Professionals. Comparat amb els altres cartells que l'acompanyen, devia ser de gran format, 140 x 100 cm, en dos mòduls de paper. El podem datar entre desembre del 1936 i gener del 1937.
La fotografia on aquest cartell apareix més clarament és obra de l'activista britànica Winifred Bates, que a l'inici de la guerra es va traslladar a la zona republicana amb el seu company, el brigadista Ralph Bates, i va realitzar una sèrie de fotografies punyents amb finalitats propagandístiques, per tal de motivar els seus compatriotes a abandonar les ambigüitats de la No Intervenció. Aquests fotoreportatges formen part actualment de les col·leccions de l'Imperial War Museum (HU 3305). Altres imatges que documenten aquest cartell són les fotografies que es conserven a l'Arxiu Nacional de Catalunya, com aquesta de Brangulí (ANC1-42-N-34527) o sobretot aquesta, del fons del Comissariat de Propaganda (ANC1-1-N-3110), que el mostra enganxat a sota d'un cartell de Martí Bas, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Santa Anna. És probable que el cartell perdut de Goñi hagués estat editat sota els auspicis de l'organisme de propaganda de la Generalitat de Catalunya.
La carrera artística de Lorenzo Goñi (1911 - 1992) va ser llarga i fecunda, tal com explicava ell mateix en una coneguda autobiografia. (1) Nascut a Jaén però educat a Barcelona, després de passar sense gaire profit per un ensenyament acadèmic, a finals de la dècada dels vint va
entrar a treballar a l'estudi d'un "dibujante de publicidad" no
identificat, on aprèn els recursos d'un ofici que, segons confessa,
"jamás me ha gustado". La seva trajectòria abans de la guerra no es pot individualitzar gaire: amb prou feines li conec una coberta per a la revista valenciana La Semana Gráfica, núm. 184, apareguda l'agost el 1931 amb la imatge de tres dones (una de les quals amb una ombrel·la i un gos als braços) contemplant una llanxa forabord i el títol "Viendo las regatas". Es tracta d'un interessant treball Art Déco. La producció de cartells i dibuix humorístic durant els anys de la guerra va ser abundant (va ser un dels dibuixants fixos de la revista L'Esquella de la Torratxa), tot i que encara ens ofereix sorpreses com el cartell que motiva aquesta entrada. Més tard, tement ser represaliat, es va refugiar a Navarra, i aviat arriba a Madrid, on va començar a treballar amb el seu cognom matern, Suárez del Árbol, per a la revista Haz, òrgan del Sindicato Español Universitario i que, en paraules seves, "estaba gobernada por unos falangistas neuróticos, como todos ellos". Més tard, sense altra explicació, recupera el seu primer cognom, amb el qual firma en endavant les col·laboracions al diari ABC. Goñi va treballar com a gravador i il·lustrador de llibres, especialment en conjunció amb l'escriptor Camilo José Cela, qui va dedicar paraules elogioses a l'artista. Els darrers anys els passa a Suïssa on, ja vidu, és acollit per la seva filla única, Inés Goñi.
En el conjunt de l'obra de Goñi, extensa i dominada per un personal expressionisme d'origen literari, la dotzena de cartells de la Guerra Civil formen un conjunt petit i irrepetible, potser no prou valorat malgrat alguns clàssics indiscutibles com el famós cartell del soldat moribund que apunta amb el dit cap a l'espectador i li pregunta "I tu, què has fet per la victòria?" Goñi responia a la pregunta dient: "¿Yo? ¡Este cartel!"
(1) Autobiografía, a: Lorenzo Goñi (catàleg d'exposició), Madrid: Centro Cultural del Conde Duque / Calcografía Nacional, 1999-2000, p. 171-179.
