Les imatges del trimestre: Tardor - per Santi Barjau

Durant aquesta tardor passada hem tingut, a la finestreta de "La imatge del mes", tres cartells ben diferents. Ara els recollim aquí, per ordre cronològic d'edició.

El primer ha estat aquest cartell senzill i eficaç que posa de manifest l’habilitat de “Jan” (Joan Seix, gerent de les Indústries Gràfiques Seix & Barral) que és capaç de transmetre un missatge amb pocs mitjans (tres tintes) i que incorpora la fotografia al seu disseny, de manera innovadora: aquest recurs que serà ja més habitual en el cartell de la Guerra Civil era encara infreqüent el 1932, any d’edició d’aquest cartell. La periodista María Luz Morales se’n feia ressó en un article publicat a La Vanguardia, el 31 d’agost del 1932: “Desde hace algunos días (…) el ciudadano se ve invitado a la amabilidad por un cartel amable. (…) El cartel es gentil, como su tema. (…) La redención de la ciudad, por la esperanza…” 

Al catàleg de l'exposició Recordar per no tornar-hi, celebrada al Museu de Montserrat el 2008, donàvem a conèixer uns primers apunts sobre l'aportació artística de W. Denesco, que amb les inicials "wd" no sols firma uns quants cartells per al POUM sino també diversos gravats xilogràfics (a la revista Mirador), dibuixos (a Moments) o fotomuntatges a Socorro Rojo POUM i a Tiempos Nuevos. Ara estem en condicions d'afegir-hi que es tracta d'un pseudònim del pintor alemany Walter Denecke (1906-1975), qui entre 1932 i 1936 passà per Mallorca, Barcelona, Madrid i Eivissa. Complementem el comentari amb la reproducció d'aquesta portada de Tiempos Nuevos amb un fotomuntatge colorista amb la seva firma característica.

Coberta de la revista Tiempos Nuevos obra de Walter Denecke

Finalment hem tingut en aquesta secció un cartell dels primers anys del Franquisme. Es tracta del vencedor d'un concurs convocat per l'Obra Sindical de Artesanía de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N-S. el 1941. El veredicte es va fer públic el gener del 1942 i el cartell es devia imprimir poc després. El seu autor va ser el "camarada" Remigio Moro García (no se l'ha de confondre amb Evarist Mora Rosselló i tampoc amb Eusebi Mor Villalba).

"Aleix Friedfels" (o Frankenstein a Recoletos)

Vagi per endavant tot el meu respecte per la Biblioteca Nacional de España, que aquest any celebra el seu 300 aniversari. A la seva seu madrilenya he passat excel·lents moments de recerca i només tinc paraules d’agraïment per al seu personal. Les facilitats d’accés al magnífic fons de la biblioteca són proverbials. En l’àmbit del cartell de la Guerra Civil la BNE va ser precursora en la difusió de la seva excel·lent col·lecció, amb l’edició el 1990 d’un catàleg utilíssim (Javier Gómez López: Catálogo de carteles de la República y la Guerra Civil españolas). Actualment, a més, aquests cartells estan disponibles en línia amb excel·lents reproduccions a través de la Biblioteca Digital Hispànica.

És per això que ens sorprèn la identificació d’una sèrie de cartells, l’autoria dels quals per altra banda encara presenta força punts foscos. Es tracta dels cartells firmats per Friedfeld, dibuixant misteriós, que només trobem des de mitjan 1937 com a col·laborador de L’Esquella de la Torratxa i autor de vuit o deu cartells (alguns cops es transcriu Fried-feld, reflectint la manera com es presenta la firma en quasi tots els cartells: en dues línies superposades i amb el guionet preceptiu; només al cartell per a la FOSIG la firma es llegeix seguida en una sola línia). Segons l'historiador de la premsa Lluís Solà i Dachs s’anomenava Michel Friedfeld i era jueu francès. A la revista Companya una portada amb fotomuntatge és acreditada com a obra de M. Friedfeld.

Caricatura de Friedfeld apareguda a L'Esquella de la Torratxa, on col·laborava, i  que es fa ressò de la seva anada al front, l'abril del 1938, seguint les petjades de Martí Bas, Tísner o Calders.

¿Podria ser aquest artista el mateix Michel Friedfeld que fa setze gravats i una coberta del llibre La Proie: treize poèmes de treize poètes de la résistance, publicat el 1945 a París per les Éditions du studio Raber? ¿És ell el mateix Friedfeld que l’any 1961 firma el cartell per a l’exposició Aspects de la peinture française, de Courbet à Soutine, celebrada al Musée Baron Martin de la vila borgonyona de Grey? Caldrà encara continuar la recerca.



De tota manera, el que ens sobta és que els cartells guerracivilistes, fets en l’òrbita del PSU i de la UGT, siguin atribuïts per la biblioteca madrilenya a un inexistent “Aleix Friedfels”. Aquí el més probable és que al moment de fer la catalogació s’hagin creuat el cognom de Friedfeld amb el nom d’un altre cartellista coetani, Aleix o Alexis Hinsberger. La seva també és una història bonica. No és, com algun cop encara es creu, un d’aquests “estrangers” que apareixen de manera més o menys sobtada a l’Espanya de la República com a fugitius de l’Alemanya nazi, o que s’incorporen a la propaganda de guerra, una espècie de versió gràfica de les Brigades Internacionals, com podria ser-ho el mateix Friedfeld. El cas de Hinsberger és una mica diferent. Nascut a Cartagena el 1907, de pare lorenès i mare espanyola, de ben jove es trasllada a Barcelona, on estudia arts i oficis.  Als quinze anys participa amb una historieta al concurs de Virolet del 1923 i inicialment treballa professionalment com a gravador en cristall. L’any 1932 sol·licita una beca de la Generalitat per tal de poder-se perfeccionar en el gravat del vidre a la roda viatjant a l’estranger. Treballà als tallers Unión Vidriera ensems que, a l’exposició de Primavera de 1935, presentava unes mostres del seu quefer: els vasos Pescadors de Perles i Jungla. No sabem com és que es posa a fer tres o quatre escassos cartells de guerra per als Dibuixants CNT, que li han valgut el renom que té actualment. Una fotografia d’ell, treballant el vidre a la roda, apareix a la revista Tiempos Nuevos (núm. 7-8, juliol-agost 1937, p. s/n). Poc després es trasllada a París on adopta definitivament la nacionalitat francesa, tot i que hi esdevidrà pintor d’escenes falsament espanyoles, en un estil apreciat pels seus compatriotes. Sembla que morí a París el 1996.

Aleix Hinsberger grava un atuell de vidre, tècnica en la qual s'havia especialitzat.

Sense voler-ho, s’han unit dos elements diferents, a la manera de disiecta membra, per formar una nova personalitat inquietant. Qui sap si això ens podria servir d’inspiració per intentar aclarir altres casos dubtosos. Potser la personalitat de Michel Adam es podria fondre amb la de Friedfeld. Mai no ens ha convençut la identificació de Michel Adam amb el pintor Joan Colom i per altra banda no se’n sap res més a part dels quatre cartells, tres per al PSUC (inclòs el que anunciava el diari Treball) i un per a la CNT. Potser Michel Adam i Michel Friedfeld són dos avatars del mateix creador; potser el fet que els cartells de Michel Adam combinin dibuix i fotografia sigui indici de la col·laboració entre dues personalitats, un dibuixant (Friedfeld) i un fotògraf, encara no identificat... O potser realment existí algú que es deia Michel Adam. O encara, potser tenia raó Enric Jardí quan atribuí els cartells a Joan Colom sobre la base del pseudònim, Adam, que el pintor paisatgista havia fet servir quan es dedicava a fer de ninotaire a la primera etapa de la revista Papitu... Algun dia potser en traurem l'entrellat. Mentrestant, gaudim de les obres d'aquests cartellistes, junts o per separat!

Granell - per Santi Barjau

Els cartells que porten aquesta firma plantegen un enigma interessant. Qui en va ser l’autor? Al llarg de molts anys, Granell es va especialitzar en el cartell de curses de motor i va representar automòbils i motocicletes a gran velocitat prenent el relleu del gran mestre Josep Morell i del també esquiu A. García (probablement Antonio García Gutiérrez, de qui parlaré un altre dia).

Doncs bé, Granell sembla fer-se fonedís en la documentació de l’època: quan participa en concursos de cartells i n’obté algun premi, tenim la mala sort de trobar-lo esmentat només pel cognom, fins i tot quan els altres participants citats al seu costat ho són amb el nom i els dos cognoms. Quan el juliol del 1936, a punt de començar la guerra civil, es fa públic el veredicte del concurs de cartells anunciadors del segell Pro-Infància, els tres primers premis recauen en els projectes que duien els lemes «Bon cor», «Caritat» i «Empareu-los», “de los cuales resultan ser los autores los señores Granell, Fernando Teixidor y Eduardo Badía Vilató, respectivamente”, tal com ens diu la ressenya que apareix a La Vanguardia (17 juliol 1936, p. 8). Quina cosa més curiosa! És clar que ell mateix també firma sempre només amb el cognom.
 

Il·lustració firmada per Granell al llibre 19 julio 1936, publicat per CNT FAI. Potser ell també va formar part de l'agrupació Dibuixants CNT 

 

Potser per tot això es poden considerar justificades algunes atribucions errònies. Algunes vegades l’hem vist citat com a Jeroni Granell. És cert que en la història de l’art català hi ha ben bé tres o quatre mestres d’obres, arquitectes o vitrallers que se’n diuen, però no és aquest el cas del nostre cartellista.  

L’existència d’un treball firmat per Granell als repertoris de la gràfica guerracivilista —tot i que es tracta d’un cartell tan poc bèl·lic com l’esmentat Pro-Infància, amb dos caparrons d’infants i la silueta d’un cor— ha estat també la causa d’un despropòsit més gros: s’ha vinculat aquesta obra al quefer artístic del pintor surrealista Eugenio Fernández Granell, reconegut militant del POUM i exiliat il·lustre. És evident que ni la modalitat del dibuix ni cap esdeveniment a la trajectòria biogràfica d’Eugenio Granell no concorden amb el cartell que ens ocupa.

Aleshores, qui és el Granell de Barcelona? Examinant acuradament els cartells que va fer després de la guerra veiem que treballa en exclusiva per a l’establiment Seix Barral, i això és el que ens ha permès d’estirar el fil. Darrerament, en el marc d’una recerca en curs, he tingut la possibilitat d’entrevistar alguns dels dibuixants que havien treballat en aquesta indústria gràfica, una de les més importants del segle XX, per l’estudi de disseny de la qual van passar, entre molts d’altres, Ricard Giralt Miracle, Pere Montanya, Josep Viza... Tots els meus interlocutors (Rosa M. Seix, Miquel Grau, Àngel Grañena i Carles Catalan) em van parlar d’un dels dibuixants de la casa: Joaquim Granell, especialista i virtuós de l’aerògraf, aquell aparell de dibuix que, a manera de pistola d’aire, vaporitza la pintura i permet fer degradats i suggerir volums. Malauradament ignorem quasi tot el que correspon a la seva peripècia vital. No sabem quan ni on va néixer, ni on es va formar artísticament.

 

 

 

Aquest és Joaquim Granell, dibuixant de can Seix Barral, que l'any 1962 dedica aquest exemplar de la nadala de la impremta a Carles Catalan, a qui vull agrair que m'hagi subministrat aquest material.

 

Per ara, les primeres referències documentades són la imatge de la Volta ciclista a Catalunya del 1931 i una portada per a la revista Publicidad Filatélica, del 1933, amb una firma peculiar que no retrobarem més endavant. El seu èxit al concurs del 1936 es va veure eclipsat per l’esclat immediat de la guerra, tot i que el cartell va ser efectivament imprès i divulgat. Durant la guerra —i potser ja des d’abans— apareix vinculat a Seix i Barral: firma els dibuixos que encapçalen les seccions de l’àlbum commemoratiu del primer aniversari del 19 de juliol del 1936, editat per CNT FAI, però no sembla que s’hagués dedicat pròpiament al cartellisme de guerra. 

 

 

El retrobem el 1943, firmant el cartell per a l’onzena edició de la fira de mostres, primer d’una vintena de treballs (bàsicament per a curses de motos, al llarg dels anys cinquanta; però també automobilístiques com el III trofeo Nuvolari del 1958 i diversos cartells per a publicitat de productes d’higiene personal: Calber, Orive, Palmera…) com a dibuixant vinculat a l’estudi de Seix i Barral. La referència més tardana, per ara, és la nadala de 1962-63, enriquida amb treballs dels membres de l’esmentat estudi, dirigits per Miquel Grau.