Aquest hivern hem tingut tres nous cartells a la finestreta de "La imatge del mes". Aquí queden recollits, amb algunes ampliacions.
La celebració a
Barcelona de l’Exposició
Internacional del 1929 va suposar un fort impuls a la creació de cartells
oficials, com els cèlebres de Rojas o Galí, de caràcter general, o d’altres més
específics per a la mostra El Arte en España,
per al Poble Espanyol o per a d’altres palaus sectorials. En el cas de les
instal·lacions particulars d’empreses, destaca el cartell-plànol que la casa
Uralita, fabricant de fibrociment, va posar a la venda al preu de 5 pessetes.
Aquest cartell representa la planta de la ciutat de Barcelona, amb alguns dels
elements més destacats, amb especial atenció al recinte de l’Exposició on el
pavelló de la casa Uralita hi té un lloc important. Un dirigible sobrevola la
ciutat. El tret més destacable d’aquesta representació urbana és el caràcter
humorístic: per tot arreu hi ha figuretes, en les actituds més variades, amb
filacteris o globus que recullen una infinitat d’expressions gracioses, en
català (com el títol principal: Barcelona és bona si la bossa sona...) i en
castellà. Aquí es pot veure el detall que correspon a la zona de
l'Exposició, amb l'estand d'Uralita que simulava uns tubs gegants.
L’estil gràfic d’aquest cartell és
fortament deutor dels treballs que des de 1914 feia MacDonald Gill per al metro
de Londres, i que a l’època van tenir un èxit extraordinari. L’autor del
cartell barceloní, conegut pel seudònim de Frisco, havia nascut com a Francis Millioud
el 1902 a Ginebra, on morí el 1939 després d’haver viscut uns anys a Catalunya.
Si bé l'activitat de Frisco com a cartellista no sembla anar més enllà
d'aquesta mostra, la seva firma es troba en alguns treballs publicitaris de
finals dels anys vint i durant els anys de la república. Un article (“Personalitats
simpàtiques: el dibuixant Frisco”) firmat per M.T. a la revista Esplai,
suplement il·lustrat d'El Matí (II, 53, 4 desembre 1932, p. 8) recorda la
seva biografia: establert a Sant Sebastià des dels sis anys, per motius de
salut, va acabar a Barcelona com a dibuixant publicitari (sabem que el 1926
pren part al jurat d'un concurs de dibuix) i va fer exposicions (“Faig molt
dibuix de publicitat. A més dels que necessita El Matí per a la
seva sensacional secció d'obsequis als seus lectors, tinc molts altres
encàrrecs. Retrats, principalment. En preparo una exposició per a l'any que
ve”). Integrant de l'associació Frisco-Llovet va ser director artístic de la
revista D'ací i d'allà. La seva germana, l'escultora i orfebre Eugene
Millioud —més coneguda com a Ninon Collet— s'havia establert a Barcelona el
1923.
Un cartell de
Carnaval és el més escaient per al mes de febrer. Ara que no hi ha any sense
polèmiques relacionades amb un o altre cartell de carnestoltes, val la pena que
ens aturem a mirar com era abans la publicitat d’aquesta mena d’esdeveniments.
La majoria de vegades no eren tan provocatius com els actuals (tot i algunes
excepcions, com el cartell de Pasqual Capuz per al Carnaval del 1917, amb la imatge
d’un sàtir blau que porta una pubilla a collibè). Aquest cartell amable, amb la figura
acrobàtica de l’arlequí envoltat de serpentines, va ser dibuixat per Lluís
Garcia Falgàs (València 1881 – Barcelona 1954) per al carnestoltes de 1921,
signat amb una fórmula poc habitual: «L. G. Falgás», i es va reutilitzar en
altres ocasions, sense signar i amb canvis en els colors del vestit i en els
textos. Falgàs —més conegut com autor
del cartell per als Tintes Iberia i gravador notable a l'aiguatinta— no és
l’únic valencià que anuncia el carnaval de Barcelona, ja que en altres ocasions
els cartells van ser realitzats pel seu cunyat Pasqual Capuz (el ja esmentat
del 1917) o per l’especialista en cartell taurí Carles Ruano Llopis (1926, 1927
i 1928). En altres ocasions els cartells van ser obra de Pere Prat Ubach, Joan
Peradejordi, Josep Morell o Julián Oliva, entre d'altres.
Ricard Obiols és un cartellista
enigmàtic. No sabem quan ni on va néixer o va morir. Encara ara, en moltes
ocasions, se’l confon amb el pintor noucentista Josep Obiols. L’únic que en
sabem és el nom, que apareix escrit de manera ben clara en una desena de
cartells publicats durant la guerra civil (la majoria per a diversos sectors
professionals sindicats en l’òrbita de la CNT, tot i que també n’hi ha alguns
per a la UGT). Però al marge d’això la seva personalitat és desconeguda. Alguns
tractadistes fan afirmacions rotundes sobre la seva activitat però,
malauradament, no hem aconseguit confirmar-les. Per exemple, s’esmenta la seva
dedicació al dibuix de cartells per a sindicats, “allá por los años 1910 a
1920” (però algú els ha vist?) i la seva feina durant l’Exposició Internacional
de Barcelona del 1929. Si bé la totalitat dels seus cartells coneguts porten
peu d’impremta barceloní, hom diu que durant la guerra treballa alternativament
entre Madrid i Barcelona per a la CNT i se’l fa alhora membre del madrileny
Sindicato de Profesionales de Bellas Artes (UGT) i col·laborador del
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya...
Tot plegat és massa inconcret i vague.
Què en podem dir del cert? La veritat és que ben poca cosa. Hem trobat la
notícia d’un Ricard Obiols que el 1919 es casa a Barcelona amb Joaquima
Izquierdo i, el 1934, un dels participants al Primer saló fotogràfic organitzat
per la revista Art de la Llum, que hi presenta dues fotografies, és esmentat
com a R. Obiols. Es tracta del nostre cartellista? Potser no ho sabrem mai. El
cartell que ens ocupa va ser objecte de paròdia durant la guerra a les pàgines
de L’Esquella de la Torratxa per la desproporció entre el gest èpic del barber
que trenca les cadenes i la vida aparentment plàcida del seu ofici. Josep Benet se'n fa ressò a les seves memòries: De l'esperança a la desfeta (1920-1939).
 |
| El cartell de Ricard Obiols, parodiat a les pàgines del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, número 3014 (28 de maig del 1937) |
