El Teatre Català.
Al costat dels
dibuixants dedicats al cartell amb una actitud més o menys especialitzada o
professional hi ha una munió d’artistes que aborden el cartellisme d’una manera
ocasional. Potser al llarg de la seva vida només fan un cartell. Aquest és el
cas de Josep Rocarol Faura (Barcelona 1882 - 1961), pintor i sobretot
escenògraf de talent reconegut, tot i que potser se’l recorda més aviat per la
seva amistat amb Picasso (van compartir estudi i altres vivències l’any 1902) i
ara, també, pel seu paper en la conservació del patrimoni artístic durant la
Guerra Civil. La tasca professional de Rocarol, que va ser deixeble de
l’escenògraf Soler i Rovirosa i va estudiar també a París, es va desenvolupar sobretot
al teatre Romea de Barcelona; com a pintor va participar als concursos Barcelona
vista pels seus artistes (1930-31) i Montserrat vist pels pintors
catalans (1931-32). Josep Rocarol és autor d’unes memòries que es van
publicar el 1999. Aquest cartell, del 1912, anuncia la sortida de la revista El
Teatre Català, que Rocarol va promoure junt amb Avel·lí Artís, Sanxo i
Farrerons, Ambrosi Carrión i el fotògraf Pau Audouard. En els cinc anys de vida
de la revista hi van intervenir també els dibuixants Daniel Masgoumiery, Jaume
Passarell, Josep Toullot i Marià Andreu, entre d’altres.
26 de gener del 1939. Alguna vegada he explicat que, tot i
estar escrit en castellà, aquest magnífic cartell (dibuixat per un català,
imprès en una indústria catalana i adreçat al públic català) no s’entenia sense
passar el seu text pel filtre de la llengua catalana. És ben
sabut que els exèrcits de Franco tenien la potència per acabar la guerra molt
abans, però van preferir estancar els fronts (per exemple amb la cruenta
batalla de la Ciutat Universitària de Madrid) per tal de desgastar la resistència
de l’Exèrcit Popular de la República i també perquè els aliats italians i
alemanys poguessin fer pràctiques d’armament i d’estratègia de cara a les seves
guerres futures, que ja s’intuïen. En aquest context, el crit del bàndol
facciós, “¡Arriba España!”, prenia a Catalunya una inesperada connotació
còmica, ja que l’exèrcit de Franco i la seva Espanya imperial no arribaven, i
el front, sobretot des de Barcelona, quedava encara força lluny. Després van venir
els bombardeigs a la població civil, la Batalla de l’Ebre i finalment, el 26 de
gener del 1939, l’entrada de les tropes per la Diagonal, ara ha fet 75 anys.
Amb l’arribada
a Barcelona, doncs, comença per als franquistes la batalla de la propaganda. En
un primer moment el falangista Dionisio Ridruejo proposa que es faci servir el
català en cartells i pasquins, com una manera de guanyar-se la voluntat del territori
ocupat, però la idea és rebutjada instantàniament. Als tallers d’arts gràfiques
barcelonins la maquinària ideològica del Movimiento va tenir l'oportunitat de
fer alguns cartells interessants, potser més avançats plàsticament que les realitzacions
anteriors, que estaven plenes d'emblemes imperials i lletra gòtica (si bé aquesta tendència
estètica mai no va ser oblidada del tot). Alguns dels dibuixants que, des de
Barcelona, treballen en el cartell franquista són Paco Ribera, Pere Pruna, Antoni Flos o Josep Morell.
Sense dubte Morell va ser un dels grans cartellistes dels anys trenta, de nivell europeu,
i durant la República el seu tarannà conservador es va plasmar en els cartells electorals
de la Lliga, però l’evolució de la guerra el va portar a abraçar la causa de Franco.
Aquest cartell de Morell respon amb contundència a la broma insolent dels seus
compatriotes catalans, que es preguntaven si Espanya arribava o no, i es resol en
una composició dinàmica, basada en les diagonals, i amb una certa alegria de
viure, amb un vol de coloms i els rostres somrients del soldat falangista que
ofereix una mà amistosa, el “productor” que saluda a la romana i la dona
portadora de fruites. Davant d’ells, però, el lleó autoritari deixa clara la nova
Espanya que ha arribat amb les tropes.
El
Saló de l’Automòbil és el certamen més veterà de tots els que s’aixopluguen
sota el paraigua de la Fira de Barcelona. Se celebra des del 1919 i, fins a la
guerra, va tenir un total de set edicions, amb la denominació d’Exposició de
l’Automòbil. El primer cartell, obra subtil de Pere Montanya, mostrava unes
elegants que baixen d’un cotxe amb xofer davant del Palau de Belles Arts, on
tenia lloc l’esdeveniment. Les següents edicions van comptar amb excel·lents
cartells de Josep Segrelles (1922 i 1924), Josep Narro (1925) i Lluís Muntané
(1927). Sembla que aquest, amb una imponent testa del déu Mercuri, va ser el
primer que es va decidir a través d’un concurs, i va estar acompanyat per sis
altres premiats (Rafael Bilbao, Manuel Grau, Francesc Fontanals, Josep
Campillo, Josep Alumà i Enric Monton). Precisament el 1933, quan es reprèn la
sèrie dels salons (després d’una pausa llarga, comprensible si es té en compte
l’impacte de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929), el cartell que
es va fer servir no era altre que el premiat en segon lloc al concurs de sis
anys abans. No se sap per quin motiu es reutilitza aquest projecte en lloc
d’encarregar-ne un de nou; però tot i el temps transcorregut, el disseny de
Rafael Bilbao (amb el Mercuri estilitzat, vermell i ambigu, que sosté un motor
d’explosió a les mans) encara era prou modern i la seva imatge, sintètica i de
colors contrastats, d’aire déco, conservava
la força d’atracció. Un darrer cartell, per a la setena Exposició de
l’Automòbil (1935), obra de Francesc Fàbregas, tanca una sèrie que no es reprèn
fins el 1963, quan es crea el “sector” de l’automòbil dins de la Fira de
Mostres, finalment reconvertit com a Saló independent i amb el disseny dels
cartells quasi monopolitzat per Tomàs Vellvé durant els primers anys.
L’autor
d’aquest cartell que avui presentem, el madrileny Rafael Bilbao Lumbreras,
va ser tot un personatge. Metge eminent, especialitzat en lluita
antituberculosa i autor de notables escrits sobre microbiologia, va ser, si més
no durant els anys vint, un actiu ninotaire i cartellista: en el primer àmbit
els seus dibuixos van aparèixer a revistes madrilenyes com ara Buen Humor, Mundial, Chiquilín…
mentre que com a cartellista va tenir alguns èxits ja el 1921, però sobretot es
va consagrar en rebre un Gran Premi a l’exposició de les Arts Déco de París el
1925 (també s’esmenten reconeixements a Nova York o a Monza). Malauradament l'obra de Rafael Bilbao és poc coneguda.
 |
| Autocaricatura de Rafael Bilbao, publicada a la revista España Médica (núm. 541, 1 juny 1928, p. 8) on anava acompanyada per una divertida entrevista |
