Joan Fors Lázaro
Aquest
cartell, per a un congrés d'estudiants organitzat per la FNEC durant la guerra,
utilitza els elements habituals en aquesta mena de treballs (emblemes de la
cultura com el llibre, la paleta de pintor o la columna clàssica) però hi
superposa, de manera brusca, una metralladora que situa l'esdeveniment en el
seu moment històric concret. L'autor, al costat de la firma, hi explicita la
seva condició d'estudiant de belles arts. Tot i que alguna vegada el nom s'ha
llegit com a Ford, la firma ha de correspondre al dibuixant i gravador Joan
Fors Lázaro, nascut a Barcelona el 1920, i que per tant
tenia amb prou feines disset anys quan va fer aquest cartell, que segurament va
ser una de les seves primeres obres.
La seva biografia és, un cop més, la d'un treballador discret al qual només ens acostem d'una manera molt aproximada. El diccionari Ràfols esmenta el seu pas per l’escola de Llotja i l’aprenentatge del gravat amb Xavier Nogués (potser a Olot durant la guerra, però en tot cas abans de la mort d’aquest, el 1941). Desconec què va ser de Joan Fors després de la publicació del cartell, però per edat potser va ser mobilitzat amb la “Lleva del Biberó”. El retrobo poc després, ja en qualitat de professional, com a autor de sobrecobertes per als llibres de la Biblioteca Pretérito, de l'editorial Olimpo: per exemple La gracia de la locura (1943) o Elisabeth Vigée-Lebrun, pintora de reinas (1944). Però especialment el seu talent es posa al servei de llibres que il·lustra amb més extensió, entre els quals destaco Clara, entre los lobos, d'Arnaldo Frateili (editorial Tartessos, 1943) i les Historias de la Chiquillería, de Hans Fallada (Olimpo, 1944).
Tot i que el diccionari Ràfols el retrata com actiu en el camp del cartellisme (“Se le premió en varios concursos”), fins ara només he trobat un altre treball de Joan Fors en aquesta activitat: la seva participació l'any 1946 en el concurs per a un medicament, la Salicilina de l'empresa FAES, que li va valdre un segon premi, per darrere d'Enric Cluselles i del madrileny Pablo Coronado. (1) No crec que el seu projecte (un rostre adolorit, darrere una reixa, i un comprimit de grans dimensions) arribés a ser imprès, però es coneix per la reproducció a la revista Arte Comercial (2) on, per cert, l'autor hi és designat amb el nom en català, Joan.
La seva tasca com a gravador no és prou coneguda, però va donar fruits com ara unes xilografies en llibres publicats per l'Agrupació dels Amics del Llibre i del Gravat, establerta en el si del FAD: el recull d'obres de set poetes, 7 rosas (1951), en el qual participa al costat dels mestres Ollé Pinell, Antoni Gelabert, Jaume Pla i Pere Riu, entre altres; i la Consueta de Sant Jordi: miracle català del segle XIV (1952), on el seu gravat està acompanyat amb treballs d'E.-C. Ricart, a més de Gelabert i Ollé Pinell. Desconec si va fer més gravats per aquesta mena d'edicions. Més endavant, trobo el nom de Fors com autor del disseny d'uns anuncis de premsa per als productes Mistol, amb fotografies de Josep Compte, per a l'agència de publicitat Danis: “Una creación Cadie Publicidad Danis. Fotografía: J. Compte. 'Layout': Fors” (3). Està molt bé que en uns anuncis dels anys cinquanta hi apareguin, acreditats, l'agència publicitària però també el fotògraf i l'autor del “layout” (en aquell moment encara no existeix el terme de “dissenyador gràfic”, i tampoc el de “grafista”, però ja és evident que la feina que fa no es pot designar amb els conceptes ja superats de “dibuixant publicitari” o “artista comercial”).
No sé si Joan Fors va treballar de manera estable per a l'agència Danis, una de les més cèlebres dels anys cinquanta i seixanta. En tot cas, en algun moment es devia establir pel seu compte com a dissenyador, ja que he trobat una referència de qui va ser el seu aprenent, el dissenyador Carles Terès (4). Joan Fors Lázaro mor el 2002, amb 81 anys. (5)
La seva biografia és, un cop més, la d'un treballador discret al qual només ens acostem d'una manera molt aproximada. El diccionari Ràfols esmenta el seu pas per l’escola de Llotja i l’aprenentatge del gravat amb Xavier Nogués (potser a Olot durant la guerra, però en tot cas abans de la mort d’aquest, el 1941). Desconec què va ser de Joan Fors després de la publicació del cartell, però per edat potser va ser mobilitzat amb la “Lleva del Biberó”. El retrobo poc després, ja en qualitat de professional, com a autor de sobrecobertes per als llibres de la Biblioteca Pretérito, de l'editorial Olimpo: per exemple La gracia de la locura (1943) o Elisabeth Vigée-Lebrun, pintora de reinas (1944). Però especialment el seu talent es posa al servei de llibres que il·lustra amb més extensió, entre els quals destaco Clara, entre los lobos, d'Arnaldo Frateili (editorial Tartessos, 1943) i les Historias de la Chiquillería, de Hans Fallada (Olimpo, 1944).
Tot i que el diccionari Ràfols el retrata com actiu en el camp del cartellisme (“Se le premió en varios concursos”), fins ara només he trobat un altre treball de Joan Fors en aquesta activitat: la seva participació l'any 1946 en el concurs per a un medicament, la Salicilina de l'empresa FAES, que li va valdre un segon premi, per darrere d'Enric Cluselles i del madrileny Pablo Coronado. (1) No crec que el seu projecte (un rostre adolorit, darrere una reixa, i un comprimit de grans dimensions) arribés a ser imprès, però es coneix per la reproducció a la revista Arte Comercial (2) on, per cert, l'autor hi és designat amb el nom en català, Joan.
La seva tasca com a gravador no és prou coneguda, però va donar fruits com ara unes xilografies en llibres publicats per l'Agrupació dels Amics del Llibre i del Gravat, establerta en el si del FAD: el recull d'obres de set poetes, 7 rosas (1951), en el qual participa al costat dels mestres Ollé Pinell, Antoni Gelabert, Jaume Pla i Pere Riu, entre altres; i la Consueta de Sant Jordi: miracle català del segle XIV (1952), on el seu gravat està acompanyat amb treballs d'E.-C. Ricart, a més de Gelabert i Ollé Pinell. Desconec si va fer més gravats per aquesta mena d'edicions. Més endavant, trobo el nom de Fors com autor del disseny d'uns anuncis de premsa per als productes Mistol, amb fotografies de Josep Compte, per a l'agència de publicitat Danis: “Una creación Cadie Publicidad Danis. Fotografía: J. Compte. 'Layout': Fors” (3). Està molt bé que en uns anuncis dels anys cinquanta hi apareguin, acreditats, l'agència publicitària però també el fotògraf i l'autor del “layout” (en aquell moment encara no existeix el terme de “dissenyador gràfic”, i tampoc el de “grafista”, però ja és evident que la feina que fa no es pot designar amb els conceptes ja superats de “dibuixant publicitari” o “artista comercial”).
No sé si Joan Fors va treballar de manera estable per a l'agència Danis, una de les més cèlebres dels anys cinquanta i seixanta. En tot cas, en algun moment es devia establir pel seu compte com a dissenyador, ja que he trobat una referència de qui va ser el seu aprenent, el dissenyador Carles Terès (4). Joan Fors Lázaro mor el 2002, amb 81 anys. (5)
(1) La Vanguardia Española, 9 octubre 1946, p. 9; ABC (Madrid), 4 octubre 1946, p. 10.
(2) Arte Comercial (Madrid), 5, 1946, p. 27.
(3) La Vanguardia Española, 6 gener 1956, p. 2.
(4) http://esmolet.blog.cat/2015/02/05/lofici-i-el-desfici/
(5) El Periódico de Catalunya, 28 gener 2002, p. 31.
Adolfo del Rey
La promoció turística de la Setmana Santa barcelonina no sembla d'entrada un tema que hagi generat una producció cartellística gaire abundant. Però durant els anys 40, 50 i 60, la processó de Divendres Sant va ser plasmada en una sèrie de cartells interessants; entre els més tardans es troba alguna veritable troballa gràfica, com el treball d'Amand Domènech per a la processó del 1963. De tota manera, en les dècades anteriors també es van fer diversos cartells, promocionats o distribuïts pels organismes de turisme de Barcelona, com els de Josep Viza, que comento en un altre racó d'aquest blog; un de Sergi Cortès del 1953, o els dos que va fer Adolfo del Rey, el 1955 i 1956, i que avui us presento. Ara ja no ho recordem, però la processó de Divendres Sant tenia a Barcelona una personalitat acusada. El cartell de Del Rey mostra l'escena del davallament, amb un dibuix que imita encertadament un vitrall d'església.
Adolfo del Rey Maza (o de la Maza) és un dibuixant poc conegut. Segons alguna referència no contrastada, seria d'origen aragonès, de la província de Saragossa, on hauria nascut el 1917; va morir a Barcelona l'any 2000. Desconec totalment la seva formació i inici de la carrera professional, de manera que tampoc no tinc constància de quan hauria arribat a Barcelona, si és que va néixer en un altre lloc; però el seu pare, Adolfo del Rey Dotor, ja apareix esmentat a la ciutat el 1933 com agent de vigilància, i més endavant, als anys quaranta, com a comissari de policia. Fins ara la primera dada biogràfica que he trobat sobre Adolfo del Rey se situa durant la guerra civil i el presenta, junt amb el seu germà Enrique, davant d'un tribunal per "actividades fascistas" (6). Ignoro si això li va comportar presó. Després de la guerra ja retrobo el seu nom en una Exposición concurso para pintores no profesionales, celebrada a les galeries Atenea el juny del 1943 i que, segons les bases, estava reservada a menors de vint-i-cinc anys. Apareix en algunes ocasions identificat com a "instructor del Frente de Juventudes". (7) L'any 1947 va entrar a treballar a l'Ajuntament de Barcelona, com a funcionari de l'oficina del Pla de la Ciutat, en qualitat de geòmetra (8) i més tard, el 1966, és un dels vint-i-set candidats admesos al concurs lliure per a una plaça a les Escoles de Formació Professional, potser optant a una plaça de professor de dibuix. (9) Al marge d'això, la seva activitat artística es manifesta en diversos treballs gràfics i d'escenografia. En aquest segon camp va fer, per exemple, els decorats de l'espectacle Vida del estudiante español, presentat al Teatre Romea el 1948 (10) i l'any 1950, junt amb Juan Luna Wennberg, els decorats del teatre El Corral, del Frente de Juventudes. (11)
 |
| Sobre aquestes ratlles, l'estampa d'Adolfo del Rey en record dels monjos de Montserrat assassinats durant la guerra civil. A sota, dues il·lustracions i la coberta del llibre de poesies dedicades al mateix tema (les tres primeres imatges, procedents del blog www.religionenlibertad.com) |
Altres cartells de temàtica religiosa són el de les campanyes "de ayuda al necesitado" organitzades per Càritas amb motiu del Nadal (conec els de 1956 i 1964). Un cartell per al Servicio de pequeño ahorro de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, dels anys cinquanta, és indicatiu de la seva relació amb aquesta entitat, que va donar altres fruits. El cartell més tardà que li conec per ara és el del campionat d'Espanya de tennis, celebrat a les instal·lacions del Club del Turó el 1969. També es troba la firma de Del Rey a diversos llibres, com per exemple La trompeta y los niños, de Juan Germán Schroder (1953), on comparteix pàgines amb altres artistes: Alejo Vidal-Quadras, Josep Guinovart, Ramon Rogent o Pere Quetglas (Xam) i Una institución centenaria, història de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, escrita pel seu director general Manuel Rocabert Bosch (1954); però especialment es dedica al llibre religiós, com Glòria nostra: Oda als màrtirs de Montserrat, de Ferran Solà Escofet (1959; versió castellana de 1962) (16) o El company de la teva Comunió, Nostre Senyor Jesucrist, de Miquel Arimany (1962, també en castellà); tot i que igualment presta el seu llapis per a il·lustrar els textos de l'antologia literària per a infants, La troje de la mies (1964). Segurament va fer moltes altres obres que desconec i que mereixen ser destacades: el treball més tardà que li conec és un dibuix d'aire escultòric que es conserva al Museo de Dibujo "Julio Gavín - Castillo de Larrés" situat al terme de Sabiñánigo, al Pirineu aragonès, datat el 1983.
(6) La Vanguardia, 13 desembre 1936, p. 4.
(7) La Vanguardia Española, 23 juliol 1944, p. 11; Boletín Oficial del Estado (Madrid), 6 juny 1945, reproduït a Escuela Española (Madrid), V, 212, 7 juny 1945, p. 336, 340.
(8) Escalafón del Personal del Ayuntamiento de Barcelona en 31 de Diciembre de 1950 - Gaceta Municipal de Barcelona, 1951, p. 33.
(9) Boletín Oficial del Estado (Madrid), 132, 3 juny 1966, p. 7.017-7.018.
(10) Cervantes en los fondos documentales del Centro de Documentacion Teatral - http://teatro.es/contenidos/donGalan/donGalanNum5/pagina.php?vol=5&doc=1_1&pag=2 - consulta 29 març 2017.
(11) La Vanguardia Española, 1 març 1950, p. 13.
(12) La Vanguardia Española, 23 desembre 1950, p. 18.
(13) La Vanguardia Española, 25 setembre 1951, p. 11; la imatge està reproduïda a http://www.religionenlibertad.com/los-monjes-martires-de-montserrat-4-24177.htm - consulta 29 març 2017.
(14) La Vanguardia Española, 20 desembre 1955, p. 22.
(15) La Vanguardia Española, 26 febrer 1956, p. 25.
(16) http://www.religionenlibertad.com/los-monjes-martires-de-montserrat-y-7-24298.htm - consulta 29 març 2017.
El misteriós Ferrer Matas
L'any
1907 el Cercle Artístic de Barcelona va celebrar una exposició d'autoretrats
d'artistes espanyols i, per tal d'anunciar-la, es va organitzar un concurs "íntim"
(és a dir, entre els socis de l'entitat), amb el qual es va triar la imatge del
cartell i la coberta del catàleg. Els guardonats van ser Santiago Ferrer i Joan
Vallhonrat. (17) El cartell elegit i imprès sintetitza l'objectiu de
l'exposició amb una interpretació de l'autoretrat de Velázquez a Las Meninas, mentre que la imatge que es
va fer servir per al catàleg mostra un pintor en mànigues de camisa, amb barret
i armilla, en plena feina davant d'un mirall. Si bé Joan Vallhonrat ha estat una
mica estudiat, sobretot per la tasca de copista de les pintures romàniques del
Pirineu, en canvi l'autor del cartell és encara un grandíssim desconegut
(agreujat pel fet que només
firma el treball amb unes inicials que, segons com, també es poden llegir FS; i
per l'afegitó del nom del litògraf, l'estimable dibuixant Alexandre Cardunets).
A part d'aquesta obra, només tinc una altra referència de Ferrer com a cartellista: l'any 1908 presenta a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid un projecte de cartell (que devia quedar sense imprimir) que el crític Rafael Domènech comenta amb admiració, tot preguntant-se alhora qui deu ser l'autor d'aquell treball; el mateix problema amb què ens trobem ara mateix. Pel seu interès, transcric tot el comentari: "D. Santiago Ferrer Matas, natural de Barcelona y residente en esta ciudad, presenta un cartel (número 1.105), que por su leyenda, por su asunto y por su técnica y estética, es completamente anglo-sajón. Dicho cartel figuró en la Exposición Internacional Barcelonesa de 1907, y ninguno de los artistas y críticos amigos míos de la Ciudad Condal, supo darme referencias del referido Sr. Ferrer. / El cartel en cuestión es simplemente maravilloso; una obra maestra, pero de una maestría consumada. Como en arte esas cosas no se improvisan, el autor del cartel «The Bishop» debe necesariamente, haber producido muchos, ser un excelente dibujante; y manejar espléndidamente la paleta. A pesar de esto, yo, repito, no he podido conseguir referencias sobre otras obras del Sr. Ferrer, ni anteriores al cartel en cuestión, ni tampoco posteriores. / Por lo mismo decía más arriba que es este cartel una obra misteriosa, y los misterios no caen en el campo de la crítica modesta, como es la mía." (18)
És poc, en efecte, el que puc explicar aquí sobre aquest artista tan misteriós. Les dates (1875-1965) que en dóna Carmina Illa al seu diccionari d'exlibristes encara fan que el cas sigui més estrany i que ens intrigui encara més el desconeixement sobre aquesta figura, després de noranta anys de vida. Durant la primera dècada del segle XX, el trobo força actiu al si del Cercle Artístic: el 1908 n'era bibliotecari, a la junta presidida per Marià Fuster (19); el 1910, amb motiu del ball de disfresses de Carnaval, s'ofereix, junt amb Ramon Casas, Francesc Torrescassana, Borràs Abella o Joan Vallhonrat, per tal de "hacer el retrato de las señoras que por su tocado obtengan la mayoría de votos de los concurrentes al baile" (20); i l'any següent, en un ball a honor dels mariners de l'esquadra ancorada al port, diversos socis del Cercle "quisieron en forma delicadísima corresponder á la atención y amabilidad de los distinguidos artistas" que hi havien actuat, "regalando á las señoras preciosas panderetas" pintades per Santiago Ferrer, Baldomer Gili, Lluís Masriera i Francisco García. (21)
El diccionari Ràfols dedica certa extensió a parlar del quefer de Ferrer Matas com a pintor i gravador, i assenyala que va participar a diverses exposicions. En efecte, el tinc documentat a l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona del 1907 (on presenta el cartell The Bishop i un estudi al pastel) i a la del 1911; i a les mostres successives de 1918, 1919, 1920 i 1921, on exposa gravats; l'any 1922 forma part com a vocal de la Junta d'Exposicions, organitzadora de la mostra. També pren part a la Nacional de Madrid, si més no els anys 1915, 1922 i 1926. Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, pren part a la secció d'art modern amb diversos gravats, que li van valdre un diploma honorífic. La seva aportació com a gravador és destacada, tot i que no ha estat encara prou valorada pels estudiosos del gènere. Recordo haver vist al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC un gravat potent (1915), amb tocs de color blau en el cel, que representa un cavall enmig d'unes cases mig enderrocades que podem identificar com les obres de la reforma de la Via Laietana. La dedicació al gravat va tenir una segona etapa de visibilitat durant les exposicions que l'escola de gravat de l'Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL) presentava a la sala Busquets. La vinculació amb l'ICAL ja venia de lluny: el 1908 prenia part a una exposició d'originals per a targetes de visita, en la qual ell en presenta unes per a cardenal, arquebisbe, bisbe i abat. (22) Pel que fa a les mostres de gravat, el trobo per exemple el 1931, a la III exhibició, però no com a "alumne de les classes de gravat" sinó com a invitat; o el 1933, a la V exhibició, ara organitzada per l'Agrupació d'artistes gravadors de Catalunya, on presenta un paisatge (i un tal "Ferrer, M. Jaume", quatre obres més; el 1934, a la VI exhibició, només hi trobo aquest Jaume Ferrer, que no sé si hi té cap relació). Més tard el seu nom desapareix dels registres públics; tant de bo puguem trobar en el futur altres informacions sobre aquest artista singular.
(17) La Vanguardia, 12 novembre 1907, p. 3.
(18) Rafael Domenech: "Exposición Nacional de Bellas Artes", El Liberal (Madrid), 9 maig 1908, p. 3.
(19) La Vanguardia, 6 gener 1908, p. 3.
(20) La Vanguardia, 2 febrer 1910, p. 4.
(21) La Vanguardia, 18 març 1911, p. 4.
(22) Joaquim Renart: "Esposició de Projectes de Tarjetes de visita y’ls seus similars", Revista Gràfica, VIII, 10-12, octubre-desembre de 1908, p. 101-104.
A part d'aquesta obra, només tinc una altra referència de Ferrer com a cartellista: l'any 1908 presenta a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid un projecte de cartell (que devia quedar sense imprimir) que el crític Rafael Domènech comenta amb admiració, tot preguntant-se alhora qui deu ser l'autor d'aquell treball; el mateix problema amb què ens trobem ara mateix. Pel seu interès, transcric tot el comentari: "D. Santiago Ferrer Matas, natural de Barcelona y residente en esta ciudad, presenta un cartel (número 1.105), que por su leyenda, por su asunto y por su técnica y estética, es completamente anglo-sajón. Dicho cartel figuró en la Exposición Internacional Barcelonesa de 1907, y ninguno de los artistas y críticos amigos míos de la Ciudad Condal, supo darme referencias del referido Sr. Ferrer. / El cartel en cuestión es simplemente maravilloso; una obra maestra, pero de una maestría consumada. Como en arte esas cosas no se improvisan, el autor del cartel «The Bishop» debe necesariamente, haber producido muchos, ser un excelente dibujante; y manejar espléndidamente la paleta. A pesar de esto, yo, repito, no he podido conseguir referencias sobre otras obras del Sr. Ferrer, ni anteriores al cartel en cuestión, ni tampoco posteriores. / Por lo mismo decía más arriba que es este cartel una obra misteriosa, y los misterios no caen en el campo de la crítica modesta, como es la mía." (18)
És poc, en efecte, el que puc explicar aquí sobre aquest artista tan misteriós. Les dates (1875-1965) que en dóna Carmina Illa al seu diccionari d'exlibristes encara fan que el cas sigui més estrany i que ens intrigui encara més el desconeixement sobre aquesta figura, després de noranta anys de vida. Durant la primera dècada del segle XX, el trobo força actiu al si del Cercle Artístic: el 1908 n'era bibliotecari, a la junta presidida per Marià Fuster (19); el 1910, amb motiu del ball de disfresses de Carnaval, s'ofereix, junt amb Ramon Casas, Francesc Torrescassana, Borràs Abella o Joan Vallhonrat, per tal de "hacer el retrato de las señoras que por su tocado obtengan la mayoría de votos de los concurrentes al baile" (20); i l'any següent, en un ball a honor dels mariners de l'esquadra ancorada al port, diversos socis del Cercle "quisieron en forma delicadísima corresponder á la atención y amabilidad de los distinguidos artistas" que hi havien actuat, "regalando á las señoras preciosas panderetas" pintades per Santiago Ferrer, Baldomer Gili, Lluís Masriera i Francisco García. (21)
El diccionari Ràfols dedica certa extensió a parlar del quefer de Ferrer Matas com a pintor i gravador, i assenyala que va participar a diverses exposicions. En efecte, el tinc documentat a l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona del 1907 (on presenta el cartell The Bishop i un estudi al pastel) i a la del 1911; i a les mostres successives de 1918, 1919, 1920 i 1921, on exposa gravats; l'any 1922 forma part com a vocal de la Junta d'Exposicions, organitzadora de la mostra. També pren part a la Nacional de Madrid, si més no els anys 1915, 1922 i 1926. Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, pren part a la secció d'art modern amb diversos gravats, que li van valdre un diploma honorífic. La seva aportació com a gravador és destacada, tot i que no ha estat encara prou valorada pels estudiosos del gènere. Recordo haver vist al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC un gravat potent (1915), amb tocs de color blau en el cel, que representa un cavall enmig d'unes cases mig enderrocades que podem identificar com les obres de la reforma de la Via Laietana. La dedicació al gravat va tenir una segona etapa de visibilitat durant les exposicions que l'escola de gravat de l'Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL) presentava a la sala Busquets. La vinculació amb l'ICAL ja venia de lluny: el 1908 prenia part a una exposició d'originals per a targetes de visita, en la qual ell en presenta unes per a cardenal, arquebisbe, bisbe i abat. (22) Pel que fa a les mostres de gravat, el trobo per exemple el 1931, a la III exhibició, però no com a "alumne de les classes de gravat" sinó com a invitat; o el 1933, a la V exhibició, ara organitzada per l'Agrupació d'artistes gravadors de Catalunya, on presenta un paisatge (i un tal "Ferrer, M. Jaume", quatre obres més; el 1934, a la VI exhibició, només hi trobo aquest Jaume Ferrer, que no sé si hi té cap relació). Més tard el seu nom desapareix dels registres públics; tant de bo puguem trobar en el futur altres informacions sobre aquest artista singular.
(17) La Vanguardia, 12 novembre 1907, p. 3.
(18) Rafael Domenech: "Exposición Nacional de Bellas Artes", El Liberal (Madrid), 9 maig 1908, p. 3.
(19) La Vanguardia, 6 gener 1908, p. 3.
(20) La Vanguardia, 2 febrer 1910, p. 4.
(21) La Vanguardia, 18 març 1911, p. 4.
(22) Joaquim Renart: "Esposició de Projectes de Tarjetes de visita y’ls seus similars", Revista Gràfica, VIII, 10-12, octubre-desembre de 1908, p. 101-104.
