Les imatges del trimestre (estiu 2014) - per Santi Barjau

Serra Molist. L’autor d’aquest cartell és un dels molts dibuixants “misteriosos” que es manifesten durant la Guerra Civil amb una o dues obres però dels quals a penes en sabem res més, ni abans ni després del conflicte. D’entrada, què tenim? Un cartell de la Delegació General d’Euzkadi a Catalunya que agraeix la solidaritat dels catalans envers el poble basc, probablement un cop el govern del lehendakari Aguirre es va haver de refugiar a Barcelona. Una única firma, Serra Molist, identifica l’autor de la imatge, que mostra en silueta una multitud, personificada en una família de camperols bascos, junt amb l’ikurrin o bandera dissenyada per Sabin Arana. El text en català està acompanyat per l’expressió d’agraïment, “Eskerrik asko”, amb l’erra accentuada que encara s’utilitzava en la grafia èuscar de l’època. Malgrat les diferències de plantejament, l’empatia del catalanisme envers la ideologia jeltzale del Partit Nacionalista Basc es va posar de manifest també en un altre cartell, amb una firma il·legible, que demana: Ajudeu els herois bascos, i un altre de Francisco Carmona (Ofensiva para Euzkadi), però també en la Setmana d’Ajut pro-Euzkadi, que va comptar amb cartells de Lau i Vicenç Miralles o Fritz Lewy i la representació al Liceu de l’òpera Pedro Mari. Pel que fa a l’autor que ens ocupa, fins ara només he localitzat un altre cartell amb el nom de Serra Molist, Campanya contra l’atur forçós, publicat abans de la guerra (1934?) per la poc coneguda Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, en l’òrbita d’Unió Democràtica; i la coberta del llibre Gases de guerra, aparegut a Barcelona el 1935. Després només trobo dues altres referències: una caricatura de l’actriu Cecilia Gubert a la coberta de la revista Espectáculo (al número 4, del 30 d’agost del 1937), que tal vegada el podria situar en els sindicats de l’entorn anarquista; i l’ex-libris per a Joan Serra i Durban, proper al CADCI, amb qui potser estava emparentat. De moment no es pot dir que hi hagi gaire informació sobre aquest cartellista, de qui ignoro fins i tot el nom de fonts o la data i lloc de naixement i mort.

 

Josep Buigas. Tradicionalista i molt segle XX. Una visió esquemàtica de la cultura sol relacionar les posicions més avantguardistes amb les ideologies d’esquerres, oblidant massa sovint que el constructivisme rus va sucumbir davant del Realisme Socialista o que el feixisme italià i el nazisme alemany es van expressar moltes vegades amb un llenguatge gràfic modern. Fins i tot la imatge del franquisme, quasi sempre rància i imperial, va tenir a vegades plasmacions avançades. Recordem com explica Carles Fontserè els seus cartells electorals per a la Dreta de Catalunya a les eleccions de 1932 i el fet que els dibuixos d’Helios Gómez eren coneguts i copiats per ell a la premsa carlina. És per això que convé de tant en tant donar un cop d’ull a les manifestacions visuals dels grups conservadors, per tal de situar al lloc just les seves aportacions. Aquest mes en tenim un exemple amb aquest treball de Josep Buigas, del 1935. Tot i que es tracta d’un acte convocat pels que s’anomenaven a ells mateixos “tradicionalistes”, l’aspecte gràfic del cartell respon a criteris que en aquelles dates es podien considerar progressius, com l’ús de lletres geomètriques o el dibuix simplificat, encara que el conjunt tingui en general un aire naïf. La figura del timbaler, que evoca l’heroi antinapoleònic del Bruc, se situa al peu d’una estranya silueta de la muntanya de Montserrat, enmig de la qual apareix la figura de la marededéu romànica, que es començava a mostrar sense les vestidures postisses.

La carrera artística de Josep Buigas i Sans (Barcelona 1903 – 1989) no ha estat gaire valorada, eclipsat pel renom del seu germà Carles, responsable el 1929 de les fonts de Montjuïc i d’altres projectes d’aigua i llum; i més enllà també del matrimoni amb la dibuixant Josefina Tanganelli, que firmava com “Abel”. Segurament el treball més destacat de Josep Buigas és el cartell per al funicular aeri que sobrevola el port de Barcelona, des de la zona de Miramar, a la muntanya de Montjuïc, i per al servei del qual es van constuir dues torres metàl·liques, la de Jaume I i la Sant Sebastià. El cartell, de sòbries tonalitats blaves i grises, i on apareixen també unes lletres geomètriques de regust Art Decó, va guanyar el primer premi en un concurs convocat a l’efecte, el 1931, per davant de Pau Cots, la seva esposa Pepita Tanganelli i l’ubicu Josep Morell.

Però al marge d’aquest cartell (i d’una menció al concurs de l’Obra Maternal de la Caixa de Pensions, el 1929), tots els altres cartells de l’autor estan vinculats als moviments tradicionalistes, als quals ell mateix pertanyia. En efecte, la primera notícia que en tinc ara per ara el fa sortir com a guanyador d’un altre concurs, el 1926, amb motiu d’una “Romería al Santuario de Nuestra Señora de los Angeles”, organitzat pels col·lectius tradicionalistes de Girona i Calella i pel Requeté de Barcelona. Buigas hi és esmentat com a membre del Cercle Tradicionalista de Barcelona. Desconec si es va arribar a imprimir aquest cartell. L’altra dada disponible és el cartell de la Peregrinació Tradicionalista a Roma, del 1933, amb una imatge una mica més convencional, però que manté els trets dels altres treballs, amb una visió sintètica de la cúpula de Sant Pere de Roma i una visió espectral de la figura de Jesús crucificat.

Reciclatge…  – Què passa amb els projectes de cartell que no són premiats? Algunes vegades un projecte rebutjat pot tenir una segona vida en un altre format, fins i tot si les característiques del client no coincideixen ben bé amb la idea inicial. Ho veiem en aquesta imatge potent, creada per Pere Montanya Saumell per al concurs de cartells de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, que s’havia de celebrar en primera instància el 1915 i que a la llarga es va acabar celebrant en un altre format l’any 1929. S’havia convocat un concurs a finals del 1913 i al veredicte de gener del 1914 van resultar vencedors els projectes de Joan Llimona, Dionís Baixeras i Josep Triadó (tots tres pertanyien a la generació modernista però els seus projectes tiren més aviat cap al dibuix acadèmic); també es van concedir unes mencions especials. En aquell moment l’exposició ja s’havia ajornat a 1917. Aquest projecte, que va merèixer el segon accèssit, va aparèixer reproduït a la premsa només amb el lema "Pro Barcelona", sense aclarir el nom de l’autor, però la monumentalitat de la figura i l’escenografia grandiloqüent delaten l’estil que coneixem a través d’altres cartells de Montanya (Brunsviga) i que aquest gravat confirma. Pere Montanya Saumell és poc conegut. Se sol donar l’any 1896 com a data del seu naixement, però hem de ser cautelosos: o la data és errònia, o era molt precoç, o estem parlant de dues persones diferents, ja que apareix esmentat com alumne de Llotja el 1904 i aquesta firma ja es troba en uns cartells per a la Copa Catalunya de 1910… La major part de la seva obra es va fer per a les indústries Seix Barral, de les quals va ser un dels dibuixants residents; també aquest catàleg és fet en aquesta impremta. Sigui com vulgui, en tot cas es devia trobar que era una llàstima donar per perdut aquesta mena de Hellboy obrer que aparta la cortina per mirar la ciutat, i es va reciclar com a marca d’una empresa de decoració. No queda evident el trànsit entre una exposició dedicada a l’exaltació dels progressos de l’electricitat i una empresa d’interiorisme, però el projecte de Pere Montanya era prou ambigu per consentir aquest canvi: el gest era el mateix però inicialment en lloc de martell portava una roda dentada, tenia un motor elèctric als seus peus i al fons mostrava clarament el perfil de la ciutat de Barcelona. El projecte de Joan Llimona, per la seva banda, posava en escena una fada al costat d’un salt d’aigua; el de Baixeras mostrava una al·legoria plena de figures i el de Triadó exhibia un gran cap de matrona amb uns petits personatges treballadors; en un altre lloc he esmentat la participació de Robert Cartes; l'autor del primer accèssit era el cosmopolita Carlos Verger Fioretti (1). El catàleg d’on he tret la imatge ens assabenta que Muebles & Decoración S.A. era una casa especialitzada en l’agençament de botigues, sales d’espectacle, llums de sostre, mosaics, vitralls, ornaments religiosos, llars de foc, sostres de guix, treballs en ferro i fusta… A la quadricromia de Joan Furnells el nom de l’empresa apareix escrit en un paper enganxat al damunt de la marca original: Construcciones decoración Salvá & Vilaró. 

(1) Francisco Esteve Botey: "Carlos Verger Fioretti", Gaceta de Bellas Artes (Madrid), XXI, 377, 1 febrer 1930, p. 9-12

La fama esquiva de Robert Cartes — per Santi Barjau

El relat estàndard sobre el cartellisme català modern sol arrencar amb el concurs de cartells de l‘Anís del Mono del 1898 i els primers èxits globals de Ramon Casas (als concursos celebrats a Madrid per les caves Codorniu i a Buenos Aires per l’empresari olotí Malagrida); algunes vegades, afinant una mica més, es comença amb els concursos per a cartells de carnavals o d’exposicions (com la de Belles Arts de Barcelona). Aquest mateix relat s’atura el 1914, amb el concurs de cartells per a la xocolata Amatller: el fet que el guardó es concedís al madrileny Penagos s’interpreta com a símptoma d’una decadència del cartell autòcton que no es revifa fins a l’Exposició Internacional del 1929, o encara més tard, amb l’esclat de la guerra civil.

De tota manera, aquests quinze anys que van del 1914 al 1929 no són pas una etapa sense interès. La mitja dotzena de cartells que se solen recordar, des del vailet de l’ensenyança catalana de Josep Obiols fins als sorprenents cartells de Francesc Galí per a l’Expo del 1929, no ens han de fer oblidar l’existència d’una producció sostinguda i l’obra d’un grapat d’autors força interessants. I al contrari del que alguns cops es pensa, no va disminuir la febre pels concursos de cartells: si durant els anys del Modernisme la premsa en parla amb passió i ara els recordem amb interès, el cert és que durant els anys deu, vint i trenta el nombre de concursos de cartells proporcionalment encara és més gran, però la situació —amb algunes excepcions, polèmiques— està tan normalitzada que semblen tenir un impacte més relatiu.

Algun dia us parlaré més extensament d’aquests concursos. Avui ens fixarem en un cartellista que va participar, amb cert èxit, en moltes convocatòries però que al final no ha obtingut la fama que se li augurava. Em refereixo al polifacètic Robert Cartes i Carreras, que va dividir la seva producció entre els cartells, els ex-libris, el treball del vori o del ferro i l’esmalt al foc. Les fonts d’època, i a vegades també les actuals, li estrafan sovint el nom, convertint-lo en Cortés o Carter, per exemple. (1) La seva estranya vida ha estat estudiada per Andreu Vilasís (2), que es centra sobretot en les innovacions en la tècnica de l’esmalt, però això no ha estat prou per fer que Cartes assoleixi un reconeixement públic. Fins i tot la seva data de naixement està en discussió: la Gran Enciclopèdia Catalana la situa a Barcelona el 1875 mentre que Vilasís, que el va conèixer i en va ser el marmessor, no dubta en fixar la data l’any 1886. Hi ha més consens en afirmar que la mort de Robert Cartes es va produir el 1971.

Compagina les primeres passes en el món de l’art amb una feina de carnisser a Gràcia. En tot cas, una de les primeres referències podria ser l’admissió el 1904, com a soci de número de l’efímer “Círculo de Bellas Artes” barceloní, fundat l’any anterior, i en el qual un Roberto Cartés [sic], és esmentat al costat de Lluís Bagaria, Rafael Martínez Padilla o Josep Dunyach. (3) També el 1904 “Roberto Cortés” rep un premi del Foment de les Arts Decoratives, junt a Joaquim Renart, Francesc Labarta, Darius Vilàs i molts d’altres. (4) No voldria equivocar-me, ja que el nom podria correspondre a un violinista que es deia realment Robert Cortés.

A partir de 1911 estudià a l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts. Ben aviat, a finals de 1914 obté la seva primera victòria pública al concurs de cartells convocat pel Cercle Artístic per tal d’anunciar una exposició que es va inaugurar el 3 de gener de 1915. (5) El treball premiat, classicitzant, mostrava dues dones nues i pel que jo sé es tracta de l’únic cartell seu que s’hagués arribat a imprimir o, en tot cas, és l’unic del qual en conec un exemplar. Robert Cartes s’havia fet soci del Cercle Artístic el 1910, segons Vilasís. Abans d’aquest primer èxit només l’havíem trobat, aquell mateix 1914, a dos concursos de cartells: el que es va convocar per anunciar la fallida Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques (van ser vencedors els projectes de Joan Llimona, Dionís Baixeras i Josep Triadó però també hi va haver mencions especials, una de les quals va ser per a Cartes) (6) i el que es va organitzar a Caldes de Montbui per tal de trobar un cartell que n’anunciés les aigües termals (el guanyador va ser Josep Triadó, que va rebre 1.000 pessetes pel projecte “Caldombuy”; el segon i tercer premis, de 300 i 200 pessetes, van ser per a Robert Cartes i Antoni Vila Arrufat, pels projectes presentats amb els lemes “A l'hora del bany” i “Lleó” (7). Tot sembla indicar que en tots dos concursos cap dels cartells premiats es va arribar a imprimir. Els projectes de Cartes es coneixen per les reproduccions que en van aparèixer a la premsa i encara són deutors del classicisme que cultivaven tant els noucentistes com els academicistes. En totes dues ocasions resol el cartell amb uns recursos semblants: una composició de figures femenines amb túniques, en un entorn clàssic; i unes inscripcions que recorden la lletrística de Josep Triadó, qui potser va ser professor seu a l'escola de Llotja.

 

Aviat Robert Cartes va començar a ser valorat com una gran esperança del cartellisme, però malauradament els seus projectes no va passar a fer-se realitat mai més. El 1915 queda segon al concurs Guerra a les mosques, després de Francesc Galí; el seu dibuix, una mosca gegantina travessada per una espasa, té un gran impacte visual i es va divulgar a la premsa. (8) Participa amb projectes no consumats als concursos de 1917 per al Pneu Klein (9) que, segons Prat Gaballí, va tenir una segona vida al mercat italià, i per al Carnaval de Barcelona. També és d’aquesta època una portada a la revista Blanco y Negro que reprodueix un original presentat al concurs de cartells de la publicació madrilenya. (10)

El 1919 obté un segon premi al concurs per al cartell de la pel·lícula Aventuras de Arsenio Lupin, per darrere d’Emili Freixas (tot i que algunes fonts l’anomenen Salvador Freixas), que obtingué el primer premi de 1.000 pessetes pel projecte presentat amb el lema “Audaz”. Robert Cartes i Joaquim Martra van obtenir guardons de 200 pessetes pels projectes anomenats respectivament “Ave de rapiña” i “Dominador”. (11) Desconec l’aspecte d’aquesta proposta, com tampoc tinc referències d’un treball de 1920, quan s’ha de repartir amb Rafael de Penagos i Enrique Ochoa les 1.000 pessetes que corresponien al primer premi d’un concurs per a un cartell de l’Agencia Reyes de publicitat (12).

Però sobretot, Cartes obté un dels seus èxits més grans quan guanya el primer premi al concurs de la Lámpara Z, empresa catalana amb fàbrica a l’Hospitalet, que rivalitzava amb les marques estrangeres. El primer premi, de 1.000 pessetes, va recaure en el seu cartell presentat amb el lema “Quants Estalvis!”, superant els projectes de Francesc Labarta, Pasqual Capuz, Ramon Baixeras i Francisco de Cidón. El projecte de Robert Cartes (que tampoc no es devia imprimir en format de cartell, tot i que es va divulgar en postals i vinyetes) mostra una noia amb una bombeta enorme sota el braç.  En aquella ocasió el teòric de la publicitat, Pere Prat Gaballí, que també formava part del jurat, l’elogia especialment pel color. (13) 

És destacable l’intent del Prat Gaballí de promocionar-lo: la seva revista Fama li dedica un article laudatori en el qual es defineix l’obra de Cartes com a colorista i decorativa, s’hi destaca que no ha tingut els èxits que mereixia pel fet “de no pertenecer a ninguna capilla de artistas” i on es reprodueixen diversos projectes. (14) Cartes és segurament l’autor de la marca de l’agència Fama, que també dirigia Prat, disseny que apareix a la capçalera de la revista: una figura mitològica de la fama, vestida amb túnica, amb una trompa; l’estil de la imatge és arcaic i rígid. Per a l’empresa de calefaccions Erebus fa les il·lustracions decadentistes del fulletó Libro del bienestar, imprès per Oliva de Vilanova. (15) El 1923 Robert Cartes rep un accèssit al concurs dels cartells antiblasfematoris de l’Obra del Bon Mot amb una obra interessant que posa en escena la frase "renegar com un carreter", per escàndol de la nena innocent. (16) Després d’aquesta dècada intensiva, la dedicació al cartell sembla que decau, tot i que encara el trobem el 1928 com un dels vocals de la primera Associació de Cartellistes, presidida per Gerard Carbonell. (17)

El cartell de Robert Cartes per a l'Obra del Bon Mot, presentat amb el lema "Mal va qui renega", va obtenir un accèssit i va ser reproduït en colors als Anales de la Caixa de Pensions i en una sèrie de postals. 

A més d’aquesta desena de cartells, i altres obres gràfiques com a exlibrista (18), la major part de la vida artística de Cartes va transcórrer en una marginalitat més o menys voluntària, primer com a tallador de peces d’ivori dissenyades per Enric Bassas Rotchotxo, com les que ja havia exposat a Barcelona el 1922 (19). Més tard, el 1941 ingressa com alumne a l’Escola Massana, on s’inicia en la tècnica de l’esmalt sobre metall, en la qual va treballar obsedit i va crear la tècnica dels esmalts “passats de foc”. Anys després, també a la Massana, experimenta la tècnica del repussat de metall amb martell de banya, activitat que l’ocupa malaltissament la resta de la vida i li acaba esgotant les forces i la visió. La majoria d’aquests treballs s’han perdut ja que, segons afirma Vilasís, “les endreces finals, els exàmens de consciència fets a última hora, varen destruir la majoria dels seus treballs, perquè ell va considerar necessari que fos així”. (20)

La seva vida tràgica i l’escassa obra coneguda, en la qual els cartells ocupen un lloc destacat, el situen en una línia propera a alguns dels artistes més originals del primer nou-cents barceloní (com els “refinats” Ismael Smith, Néstor o Marià Andreu) i posen de relleu la distància entre la promesa dels primers grans èxits que li auguraven fama i reconeixement i una realitat final que pràcticament el va esborrar de la nòmina dels nostres cartellistes.

NOTES

(1) Per exemple és anomenat Josep Cartes al ben documentat article de Francesc Miralles: “Sobre el cartellisme català. La imposició del Modernisme” a: Barcelona Metròpolis Mediterrània, 3, desembre 1986-març 1987, p. 64.

(2) Andreu Vilasís: Robert Cartes i Carreras (1886-1971), Barcelona, Escola Massana, 1973; “Robert Cartes: El esmalte matérico”, Revistart: revista de las artes, núms. 59, 60 i 61 (2001).

(3) La Vanguardia, 27 juny 1904, p. 2.

(4) La Vanguardia, 5 desembre 1904, p. 2.

(5) La Vanguardia, 3 desembre 1914, p. 5.

(6) La Vanguardia, 7 febrer 1914, p. 3; La Ilustración Artística, 16 febrer 1914, p. 130 (amb reproducció dels tres premiats i tres accèssits, un dels quals sabem que era Pere Montanya).

(7) La Vanguardia, 8 octubre 1914, p. 7. Un altre participant no identificat es va quedar a les portes del premi: “El jurado ha hecho constar el sentimiento con que ha dejado de otorgar premio al cartel cuyo lema es «C’est a prendre ou a laisser», por entender que no responde al objeto á que debía destinarse, pero considerándolo una verdadera obra de arte.”

(8) Vell i Nou, segona etapa, I, 5, 15 juliol 1915, p. 3. De tota manera, un breu de La Vanguardia (1 setembre 1915, p. 2) pot donar a entendre que sí que es va arribar a imprimir el cartell de Cartes, que a més es valora d’una manera molt positiva: “El Laboratorio provincial de Higiene de Barcelona nos ha mandado un ejemplar del cartel premiado en el concurso que abrió al efecto, cartel original de don F. Galí, y que parece expresar que hay que huir de las golondrinas antes que de las moscas. Nada decimos del esqueleto representado. / Con ese cartel hemos recibido también otro de los premiados, debido á don R. Cartes, que da mucho más concepto que el anterior de la guerra á las moscas que han de inculcar esos carteles, según el objeto del concurso.”

(9) Actes de la Junta de Museus, sessió de 22 desembre 1917; La Vanguardia, 23 desembre 1917, p. 7.

(10) La Eva Moderna: Ilustración gráfica española 1914-1935 (cat. exp.), Mapfre Vida, Madrid 1997, p. 85, 269. La portada, titulada “La hora del te”, va aparèixer el 27 de maig del 1917 i l’autor hi era identificat com a “Roberto Carter Carrera”.

(11) La Vanguardia, 4 febrer 1919, p. 5; Niu Artístic, II, 10, 15 febrer 1919, p. 14.

(12) A. Reyes Moreno: “El anuncio del anuncio: Un concurso de carteles”, La Propaganda (Vitoria), III, 18, abril 1920, p. 49, 51.

(13) La Vanguardia, 19 octubre 1919, p. 8; P. Prat Gaballí: “El concurso de carteles de la Lámpara Z”, Fama, I, 6-7, febrer-març 1920, p. 122-124.

(14) [Pere Prat Gaballí]: “El arte de Roberto Cartes”, Fama (primera època), I, 2, juliol 1919, p. 26-27 i coberta.

(15) Albert Arnavat: Publicitat Comercial a Reus, I: dels origens a 1939, Ajuntament de Reus, 1996, p. 66, atribueix a Ramon Costa els anuncis d’Erebus firmats amb les inicials RC.

(16) La Vanguardia, 6 maig 1923, p. 7; 31 maig 1923, p. 9 apareix reproduït a la coberta dels Anales de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, III, 14, maig-desembre 1928.

(17) Els restants càrrecs van ser per Josep Alumà (vicepresident), Wenceslau Fernàndez de Soto (secretari), Pere Montanya (tresorer), Manuel Grau (comptador), i Pasqual Capuz com a vocal, al costat de Robert Cartes (Arxiu de la Delegació el Govern a Catalunya, exp. 13672; La Vanguardia, 30 maig 1928, p. 7-8).

(18) Andreu Vilasís: “Robert Cartes i Carreras (1886-1971)”, Ex-libris, VII, 12, gener-juny 1995, p. 19-20.

(19) Exposició d'art: catàleg oficial, Barcelona, 1922, número 215.

(20) Andreu Vilasís: Robert Cartes i Carreras (1886-1971), Barcelona, Escola Massana, 1973, p. [6].

Pau Macià — per Santi Barjau

El cartellisme català de la postguerra encara és poc conegut, i el judici sobre aquest període no s’ha encarat amb prou equanimitat. És cert que, després d’una etapa tan candent com ho va ser la guerra (inclosos també els cartells franquistes editats en els mesos immediatament posteriors), la producció pot semblar menys destacada. En les revisions habituals de l’època potser es fa un èmfasi més gran en la publicitat comercial, que manté alguns senyals de modernitat, per exemple amb les aportacions de Josep Artigas. Però, certament, l’abundant producció de cartell religiós i també els de fires i festes, sovint patrocinades per municipis i províncies, estaven subjectes a més condicionants i obeïen a uns estereotips que donen a aquest període un aire molt determinat. Enmig d’aquest panorama intentaven treballar autors com el que avui observarem.

Pau Macià i Pons (Les Borges Blanques, 1917 – Barcelona, 1980) devia revelar ben aviat unes aptituds artístiques que el van fer mereixedor d’una beca per tal d’estudiar a la barcelonina Escola Massana, a la qual va estar vinculat tota la vida: des del 1946 hi va exercir com a professor de l’especialitat de pintura. Les dues branques principals de la seva obra (el cartellisme i el mosaic) el mostren més interessat en les formes d’art que podien arribar a grans públics que no pas en la pintura de cavallet: segons una necrològica publicada a La Vanguardia, “Su obra pictórica personal nunca la puso a la venta, ni realizó exposición alguna, puesto que cultivaba el arte como satisfacción personal.” (1)

A part dels cartells, que després comentaré més extensament, l’obra de Pau Maciá té una projecció ciutadana notable, tot i que l’autoria hagi estat sovint oblidada i per això no és gaire conegut pel públic. Una de les seves especialitzacions van ser els mosaics fets de rajola, amb un evident gust pel relleu i les textures, i en els quals combina unes escenes figuratives amb una fèrria estructura compositiva geomètrica, quasi independent dels personatges o dels objectes representats. Un exemple clar d’aquesta activitat són els mosaics (executats amb l’ajut de Carles Maurel, 1968-69) per tal de decorar l’estació de Liceu, al metro barceloní; també recordo uns mosaics que hi havia al vestíbul de l’antiga terminal de l’aeroport del Prat, amb vistes de monuments de la ciutat, i dels quals ignoro l’estat actual; s’esmenten com a obra seva uns murals semblants a l’aeroport de Girona. Pau Macià va fer els esgrafiats de tema escolar que cobreixen una mitgera de la Plaça de Castella, o les pintures de la casa Bartomeu, anomenada Jardí dels Tarongers, on també van treballar els pintors Vila Arrufat o Galí i els escultors Solanic o Jou.

Però especialment va destacar en l’àmbit de l’art religiós, en el qual s’esmenten els mosaics de la parròquia del Roser, de la qual era veí i feligrès, i de la basílica de la Mercè; o uns vitralls al convent de les Saleses i a la basílica del Pi, totes a Barcelona; altres vitralls dissenyats per ell es troben a Santa Maria de Vilafranca del Penedès (1959). La seva dedicació va ser extensa: va fer frescos o mosaics a l’ermita d’Alpens, al Lluçanès (1947); al temple parroquial de Sant Domènec, a Vic; a la capella del santíssim de la parròquia de Sant Pere, a Gelida (1977) o bé el retaule de Santa Maria de Muntanyans (1979). S’esmenta la seva tasca en el disseny de joies, com el sagrari de la basílica de Montserrat. Era membre del FAD des de 1943.

Pau Macià també va treballar com a il·lustrador. Una de les primeres referències, de data precoç, són la portada i els gravats que avaloren les edicions de Dies verges de Joan Mínguez, i de El rector de Tours de Balzac, publicades als Quaderns Literaris de la Llibreria Catalònia, potser el 1934. Durant els anys cinquanta trobem sovint la seva firma a diversos llibres de la “Nova col·lecció Lletres”, com ara Anna, d’Adolf Nanot i La ploma groga, de Ramon Fontanilles (1953); o Cacera en el no-res, de Nicolau M. Rubió i Tudurí, Dotze bumerangs, de Josep Maria Espinàs, L’últim combat, de Fèlix Cucurull i Un còmic de Barcelona (Cinquanta anys d’art i bohèmia), de Josep M. Poblet (1954). Va il·lustrar La leyenda dorada de Daniel Rops (1958) i va col·laborar a la revista L’infantil. També va il·lustrar uns Goigs a llaor de Sant Antoni M. Claret, arquebisbe i fundador, amb lletra d’Antoni Malats i música de Lluís Romeu, de data incerta.

Però sobretot vull destacar aquí Pau Macià pels cartells que també, quasi sempre, van estar dedicats a activitats i esdeveniments religiosos. El primer treball de què tinc notícia va ser premiat al concurs de cartells anunciadors d’una assemblea d’homes d’Acció Catòlica (1950), però no sé si es va arribar a imprimir. (2) L’any 1952 apareixen dos dels seus cartells més divulgats: el que va obtenir un tercer premi al segon concurs de cartells de l’Obra dels Homenatges a la Vellesa, que convocava la Caixa de Pensions (3) i, sobretot, el que va presentar al concurs de cartells del Congrés Eucarístic Internacional. Es tracta d’un episodi curiós, ja que el primer premi va quedar desert però el projecte de Pau Macià va rebre el segon premi i va ser efectivament editat, però a l’hora de la veritat, en la propaganda de l’esdeveniment van tenir tanta o més difusió el tercer premiat, obra dels germans Miralles, i fins i tot algun dels cinc accèssits que es van repartir els diners del primer premi, dibuixats per Francesc Galí, Evarist Mora, Jordi Musons, Josep M. Nuet Martí i, especialment, el de Manuel Gracia González, de Salamanca, que va ser objecte de postals i vinyetes publicitàries. (4) En tot cas, el cartell de Pau Macià mostra plenament les característiques del seu dibuix amable però potser una mica eixut, fill de les convencions plàstiques del Noucentisme que en els anys cinquanta pervivia sobretot en l’art religiós. També és una representació notable del seu estil el cartell per a la II exposición y feria oficial de la viña y del vino de la región catalana, que es va celebrar a Vilafranca del Penedès el 1953.

Trobem Pau Macià en una contribució assídua amb les festes religioses de Tarragona. Els seus cartells van anunciar la Setmana Santa tarragonina els anys 1956, 1960, 1961 i 1964. Els ha estudiat Enric Baixeras, també cartellista, i els enquadra en el que ell anomena “tendència boy scout”, en la qual també inclou els tres membres de l’estudi mcp: Martí, Clavé i Picó, com també Francesc Egea i Pau Cots. Al contrari del que es podria pensar, no sembla que ho digui en sentit pejoratiu. Un paràgraf abans hi llegíem: “Moltes persones que des d’aleshores es distingeixen per un estil diferent de fer les coses i que treballen realment a favor de la societat han estat escoltes. Dins l’escoltisme han viscut l’estètica que es caracteritza per una certa aspror o manca de poliment. Al mateix temps —coincidència curiosa— les qualitats tàctils de la matèria tosca, l’encant de l’empastament gruixut, cobraven sentit artístic i delectaven.” (5) Francesc Miralles en destaca el regust popular i l’esquematisme. (6) També són de Macià els cartells per a les Fiestas del centenario de la Rambla de Tarragona (1954), que mostra una encantadora escena romàntica; Fiestas de Santa Tecla. Tarragona (1955), amb un infant muntat en un peix i que bufa un corn marí, que ens recorda la pintura de Josep Obiols; i el dels Festivales de España de l’any 1960 (7). Entre molts altres cartells de fires i festes de diverses viles i ciutats, esmentaré el de les Fiestas de la Plaza de la Lana (1956), el segon premi del concurs per a les festes de Sant Eudald, de Ripoll, el 1957, que si més no va ser reproduït a la coberta del programa d’actes (8) o el de les Ferias y fiestas de la Santa Cruz de Figueres (1961).

La relació amb Montserrat, que ja he esmentat, i que també es va posar de manifest quan va ser guardonat al concurs per dissenyar els recordatoris dels “màrtirs” montserratins de la guerra civil, tingué una nova mostra el 1956 en el cartell i la col·lecció de postals que convidaven els fidels a col·laborar en una subscripció per tal de poder fer la campana major del santuari, instal·lada definitivament el 1958. (9)

Però potser els més divulgats dels seus cartells de temàtica religiosa van ser els que va fer per a les campanyes “Pro seminario” i per a la processó de Divendres Sant a Barcelona. La campanya per despertar vocacions sacerdotals (que durant els primers anys, si més no el 1942 i 1943 es va anunciar amb uns cartells carrinclons de Dionís Nadal) va estar monopolitzada ben bé entre 1945 i 1951 per l’eficaç Guillermo Pérez Baylo; en algun moment a final dels cinquanta és Pau Macià qui en pren el testimoni i el tenim documentat pel cap baix entre els anys 1958 i 1962 (10), abans que el 1963 el substituís l’expressionista Francesc Subarroca. També els cartells de la Setmana Santa barcelonina van ser dibuixats sovint per Macià: el 1958 i el 1962, per exemple. (11) I també va ser el 1958 que crea un cartell per a una festa de Glorificación de los Santos de Barcelona, on apareixen diversos sants i santes vinculats amb la ciutat: Eulàlia, Josep Oriol, Madrona, Oleguer…

El lligam amb l’Escola Massana, de la qual va ser alumne i professor, va fer que se li encarregués el cartell de l’exposició comemmorativa del trentè aniversari de l’entitat el 1959. Però segurament l’èxit més vistós va ser el tercer premi obtingut en un concurs convocat per l’Unesco el 1962, tot i que no crec que el seu projecte arribés a ser imprès. La convocatòria demanava mitjans de propaganda que afavorissin la “comprensió” i la “cooperació” entre tots els pobles del món. Segons llegim a la premsa del moment, “Maciá Pons recurre al símbolo de la paloma que se posa sobre dos manos juntas y abiertas; el conjunto va rodeado de círculos de colores que evocan el arco iris.” (12) El primer premi de 500 dòlars va ser concedit “ex aequo” a l’iranià Morteza Tabrizian i el polonès Stanislaw Zagorski, mentre que el cartellista de Les Borges, que s’hi va inscriure amb el nom en català, Pau Macià Pons, va rebre un premi de 300 dòlars. El jurat “se hallaba formado por los delegados permanentes ante la Unesco de la República Federal de Alemania, Brasil, Canadá, Ceilán y Polonia.” (13)

Aquesta és, per ara, una de les últimes mencions a Pau Macià com a cartellista. Només en conec una altra de posterior, quan el 1963 se celebra un concurs de l’any jublilar mercedari per commemorar el 75è aniversari de la coronació de la imatge de la marededéu de la Mercè. El premiat va ser Gerard Carbonell, mentre que Macià va rebre només una menció honorífica. (14) Segur que hi ha encara molts altres cartells que s’han d’afegir a aquesta catalogació i que ens han de permetre conèixer millor la trajectòria artística de Pau Macià.

(1) “Necrología. Fallecimiento del pintor Pau Maciá i Pons”, La Vanguardia, 6 maig 1980, p. 34.

(2) La Vanguardia, 2 maig 1950, p. 14.
(3) La Vanguardia, 28 octubre 1951, p. 13; 1 novembre 1951, p. 14.
(4) La Vanguardia, 23 setembre 1951, p. 14.
(5) Enric Baixeras i Sastre: “Cartells de la Setmana Santa de Tarragona 1928-2000” a: Cartellisme i Setmana Santa a Tarragona 1928-2000, Ajuntament de Tarragona, 2000, p. 12. La notícia de La Vanguardia, 24 setembre 1955, p. 26, que anuncia el premi tarragoní concedit a Macià, el fa també guanyador del concurs per al cartell dels Jocs Mediterranis del 1955, que en realitat va fer José Bort.
(6) Francesc Miralles: “Sobre el cartellisme català. La imposició del Modernisme” a: Barcelona Metròpolis Mediterrània, 3, desembre 1986-març 1987, p. 64.
(7) http://www.tarragona.cat/lajuntament/publics/numeros-anteriors/publics-149/la-troballa
(8) El Ripollés (Ripoll), IV, 89, 11 maig 1957, p. 85.
(9) La Vanguardia, 13 juny 1956, p. 25; 21 agost 1956, p. 14.
(10) La Vanguardia, 24 gener 1958, p. 16.
(11) La Vanguardia, 2 març 1962, p. 25.
(12) ABC (Madrid), 30 juny 1962, p. 68.
(13) La Vanguardia, 12 juliol 1962, p. 4.
(14) La Vanguardia, 19 abril 1963, p. 25.

Les imatges del trimestre (Primavera 2014) - per Santi Barjau

Fulgenci. L’any 1933 el Patronat de la Rambla de les Flors va organitzar un concurs de cartells per tal de revitalitzar la vida i el comerç tradicional del popular passeig barceloní. La iniciativa estava sostinguda des de l’Ajuntament pel primer tinent d'alcalde Joaquim Ventalló, periodista reconegut i, anys a venir, traductor al català de les aventures de Tintín. La convocatòria va atraure l’atenció de força dibuixants, que van prendre part al concurs. El guanyador va ser Fulgenci Martínez Surroca, cartellista notable tot i que no gaire ben conegut. Nascut a la localitat murciana de Cieza el 1902, de ben jove ja es devia trobar a Barcelona. Dibuixà sèries de cromos per a la xocolata Juncosa i col·laborà a la publicació infantil Alegría, la revista de los Niños (1925). El 1925 la madrilenya La Esfera reprodueix un seu dibuix d’educació viària, que ensenyava als usuaris de tramvies com i per on havien de pujar i baixar dels vehicles: ¡Muy mal! ¡Muy bien! L’any 1929 aprova unes oposicions com a funcionari municipal de l’Ajuntament de Barcelona i sabem que, el febrer de 1931, formava part de la joventut d’Alianza Republicana. Però sobretot prengué part a diversos concursos de cartells: s’esmenta una participació al de les Festes del Pilar de Saragossa; però sobretot als de l’Exposició Internacional de Barcelona (el seu projecte “Carmen” obté una de les deu propostes d’adquisició); Caixa de Pensions (en concret per a l’Assegurança obligatòria de maternitat, el 1931, que va ser imprès); fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal (1932), on va obtenir el primer premi i un tercer accèssit, tot i que no sé si es va arribar a imprimir;  Fira de Barcelona (1933) i, especialment, Barcelonins, compreu les vostres flors a la Rambla (1934), que palesa el seu treball simplificat i geomètric; els altres premiats al concurs van ser Francesc Fàbregas, Bosch Roger, Miquel Ferré i Eusebi Mor (autor de l’altre cartell que he vist imprès). Les il·lustracions per a Lectures suggestives de Ramon Torroja (1931) mostren la versatilitat gràfica de Fulgenci. Per a l’Ajuntament de Barcelona, durant la Guerra Civil, fa dos cartells ben coneguts: Obeeix l’agent de tràfic: ell vetlla per la teva vida i El que produí el feixisme: 10 mesos de desordre (tots dos del 1937) i les il·lustracions de Com s’ha de circular (reglament gràfic de circulació), del 1938. Ignoro si ell és el “Tínez, Nº 35 del SDP” que firma un bitllet de Baix Montseny (ex-Sant Celoni); en aquest cas, també podríem afegir-lo a la llista de cartellistes que formaven part del Sindicat de Dibuixants Professionals. En contrast, després del conflicte farà un cartell amb motiu de la canonització de S. Antonius M. Claret i per al primer congrés nacional de geriatria (tots dos del 1950). El febrer de 1949 exposava a la sala Rovira, segons llegim al dietari de Josep M. López-Picó; en aquell any també apareix el seu nom com a peticionari de patents; i el 1952 era un dels quatre premiats a un concurs per dissenyar unes noves parades de flors a la Rambla. A la seva mort a Barcelona, el 1967 (i no el 1965 com s’ha dit algunes vegades), era “profesor de la asignatura de Arte Publicitario en la Escuela de Artes Aplicadas y Oficios Artísticos de nuestra ciudad, así como ejercía de profesor de Dibujo en la Escuela de Aparejadores y era un probo funcionario municipal” (La Vanguardia Española, 7 març 1967, p. 30).  

“Quina sort que tot ens ho hagin deixat per fer!” Aquesta exclamació d’Enric Prat de la Riba, reportada per Josep Pijoan, defineix com afrontaven la feina els homes de la Mancomunitat de Catalunya. Per primer cop en 200 anys existia una administració civil per a tot el país, i va poder modernitzar els serveis bàsics com no ho havia pogut fer l’estat caduc. Un dels instruments més destacats d’aquesta obra ben feta va ser l’Escola Superior d’Agricultura que s’anuncia en aquest cartell de Vicenç Nubiola, amb un paisatge treballat a escala humana i amb presència de figures terroses, reminiscències de la ceràmica grega predilecta d’aquells creadors mediterranis. Certament la tasca dels artistes que van treballar per a les institucions de la Mancomunitat és una de les poques que m’atreveixo a titllar obertament com a noucentista. Vicenç Nubiola Cunill (1894-1927) mereix ser apreciat —més enllà de l’amistat amb Joan Miró, plasmada en un cèlebre retrat, conegut també com “L’homme à la pipe”. De família de terratinents de Pallejà, estigué vinculat a l’Institut Agrícola de Sant Isidre, del qual va ser vocal (1921) i per al qual va dibuixar una auca, com també les il·lustracions per al Calendari del Pagès per a 1925 (La Vanguardia, 21 novembre 1924, p. 11). Aquests treballs i, sobretot, alguns cartells com el que comento aquí o bé els del Concurs de tractors de Lleida (1921) o el IV Congreso de riegos (1927), uneixen les dues grans passions de Vicenç Nubiola: el progrés de l’agricultura i el conreu de l’art. I és que per una banda va ser un reconegut enginyer agrícola i professor a l’Escola Superior d’Agricultura, a més d’autor d’importants treballs com el best seller Melocotonero y albaricoquero (Madrid, Calpe, 1921) o Conreu forçat d’hortalisses i flors (Escola Superior d’Agricultura, Barcelona, 1923); i per l’altra era membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, seguint les passes del seu pare Vicenç Nubiola Cluet (mort el 1917), amb qui sovint és confós. L’any 1924 va il·lustrar les Rondalles Meravelloses de Valeri Serra Boldú, amb cert aire decadentista, i algun número de La Rondalla del Dijous. De la seva obra pictòrica, poc divulgada, es pot esmentar un quadre al temple parroquial de Santa Eulàlia de Pallejà.

´

Hi ha un tipus de dibuix que sigui específic del cartellisme? Alguns tractadistes defensen aquesta postura amb vehemència. El dibuix apte per als cartells seria més aviat sintètic, amb predomini de la taca de color; o bé decoratiu, basat en la línia i l’arabesc; i preferentment humorístic. Certament, molts dels cartells més estimats de la història comparteixen alguna d’aquestes característiques, si no totes: de Ramon Casas o Toulouse-Lautrec a Villemot i Artigas, passant per Cassandre o Josep Morell... Però al costat d’aquest corrent, mai no han faltat els conreadors d’un dibuix més acadèmic que, tot i això, també assoleix a vegades uns resultats destacables i de provada eficàcia publicitària. Joaquim Martra Ballbé (Barcelona 1898-1991) no és d’entrada un dels primers noms que ens vénen a la memòria quan es tracta de recitar la llista de cartellistes catalans però, en la seva llarga vida, va dedicar força atenció al gènere, sobretot durant els anys vint i trenta. Una de les primeres referències a la seva tasca és el premi menor que va rebre el 1919 en un concurs per al cartell anunciador d’una pel·lícula no especificada, i durant tres lustres es presenta als concursos més importants i obté alguns guardons: així per exemple participa als concursos de la Caixa de Pensions del 1926 (homenatges a la vellesa), 1929 (obra maternal) i 1933 (al·legòrics del conjunt de l’obra social de l’entitat), on sempre rep alguna menció; i als que convoca la Diputació de Barcelona durant els anys de Primo de Rivera (Caixa d’Estalvis Provincial, 1926; serveis agropecuaris, 1930). En aquest darrer concurs mereix el primer premi, com també al que es convoca el 1929 per tal d’anunciar el cremallera de Montserrat, en la que deu ser una de les seves obres més conegudes i on fa patent una visió paisatgística que també trobem al cartell per al Balneari de Cardó . A part dels concursos, el seu nom continua essent citat com a autor de cartells de cinema (per exemple a la cinta Petit café, del 1931, amb Maurice Chevalier) i també es coneixen cartells de Martra per al paper de fumar Smoking; per als serveis de la Companyia General d’Autobusos durant l’Expo del 1929 i, sobretot, per a l’empresa Gallina Blanca, que cal situar ja després de la guerra, com el famós cartell de les orenetes, que  estrafà el vers de G-A. Bécquer. En aquestes dates sembla abandonar ja la feina de cartellista i es dedica en especial a les aquarel·les, que exposa sovint a La Pinacoteca. També va ser gravador (durant els anys trenta havia exposat als certàmens de l’Institut Català de les Arts del Llibre). El cartell de l’Assegurança de Maternitat és segurament una edició diferida del cartell que havia presentat el 1929 al concurs de la Caixa de Pensions i que havia obtingut un accèssit, a molta distància del guanyador Fulgenci Martínez Surroca i tres altres guanyadors. No crec que s’arribessin a estampar els cartells en aquell moment; però quan el 1931 s’aprova una de les avançades lleis socials de la Segona República, la Caixa de Pensions recupera els originals i els carrega amb un text al·lusiu, tenint en compte que era l’encarregada d’executar a Catalunya les polítiques de l’organisme oficial d’assegurances socials. És per això que en aquest cartell (i en els de Surroca i Lluís Muntané, també editats) apareix prominent la silueta inconfusible del Casal de l’Estalvi, aleshores la seu central de la Caixa. El dibuix de Martra no deixa de ser acadèmic però la gamma cromàtica dominada pel fons groc banya les figures d’una llum suau amb el contrapunt de flors roges.