Els cartells de Francesc Galí, "pintura mural de la ciutat moderna" - per Santi Barjau

Amb motiu de l’exposició Francesc d’A. Galí. El mestre invisible, que se celebra entre maig i setembre del 2025 al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i en el catàleg de la qual he tingut l’honor de col·laborar (1) per invitació del seu comissari, el doctor Albert Mercadé, he pensat que seria bo presentar en aquest blog una versió ampliada de la recerca sobre la tasca de Galí com autor de cartells, alguns dels quals tenim ara l’ocasió de contemplar en directe a l’esmentada mostra. No han estat gaire divulgats darrerament i és possible que siguin una sorpresa per a molts espectadors, per la seva originalitat i varietat. Espero que us agradin.

***

La relació de Francesc d'Assís Galí Fabra (Barcelona 1880 – 1965) amb el cartellisme és curiosa i intensa: tot i ser un artista de renom, en arribar a la cinquantena només havia fet un parell d’exposicions individuals (i havia pres part en sis més de col·lectives), i una era formada únicament per originals de cartells. A més la seva obra en aquest àmbit havia estat objecte, si més no, de tres articles a la premsa. (2) Amb diferents intensitats (la majoria de cartells van veure la llum en una dècada brillant, entre 1920 i 1930), va ser un autor relativament prolífic, amb una quarantena de cartells diferents: vint van arribar a ser impresos i la resta van quedar en fase de projecte. I això que va començar tard la carrera en aquest àmbit, i la seva tasca es va substanciar majoritàriament en concursos, sense que amb prou feines tingués encàrrecs directes.

Aquí no m'aturaré a analitzar la vida i obra d’aquest artista tan destacat i alhora oblidat del segle XX, autor de pintures murals i de cavallet, també dibuixant amb una producció notable durant els anys quaranta i cinquanta, i ben conegut sobretot per la seva tasca pedagògica a la seva Escola d’Art, on va ser mestre de Joan Miró, Llorens Artigas i molts altres, i a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat.

La primera referència documental que vincula Galí amb el món dels cartells és del desembre del 1909, quan acabava de complir vint-i-nou anys. Desconec si abans ja hi havia fet alguna temptativa, com ho podria fer pensar la vinculació amb Josep Pascó, autor del magnífic cartell del IV centenari de Colom (1892) i, sobretot, amb Alexandre de Riquer però també Ramon Casas, amb qui coincidí als Quatre Gats. A més, un dels primers deixebles de Galí a l’Escola d’Art, fundada el 1902, va ser Lluís Plandiura, que en pocs anys va reunir una important col·lecció de cartells catalans i internacionals, que va vendre als museus de Barcelona el 1903... Tota la gran etapa del cartellisme modernista català, des del cartell de Riquer per a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques (1897) fins als treballs de Casas per a l’Anís del Mono, Codorníu o Cigarillos París, puntuada per concursos de gran impacte mediàtic i ciutadà, no sembla que hagués animat el jove artista a provar-hi sort. Generalment, des de Trenc, se sol considerar esgotat aquest període del cartell modernista cap a 1907 (quan el concurs per al cartell de la V Exposició Internacional d’Art queda desert i es reutilitza un projecte de Joan Llimona, del 1898) o 1908, amb el concurs per al cartell Barcelona ciutat d’hivern, que va haver de passar per dues convocatòries i on el premi també va quedar desert, subdividit entre cinc guanyadors, tot i que en va resultar un cartell destacat de John Hassall. (3) No em consta que Galí hagués participat en aquests concursos.

Així doncs, si no apareix cap nova referència, podem dir que Galí va tenir el primer contacte amb el cartellisme l’any 1909, quan es presenta al concurs per al cartell de la VI Exposició Internacional d’Art que s’havia de celebrar a Barcelona l’any següent. Tant l’exposició com el concurs van tenir un desenvolupament una mica rocambolesc: el certamen es va acabar fent el 1911, i el cartell també va trigar a ser elegit. Les bases per al concurs de cartells, redactades a final d’abril del 1909, (4) preveien adjudicar un premi únic de 2.000 pessetes. El mes de juliol van ser exposats al públic, i en aquell moment es va publicar un curiós article que lamentava els pocs originals presentats (31 artistes, que hi aportaven 34 projectes), entre els quals en destacava els de Josep Aragay (es deu tractar de l’original conservat al MNAC, reproduït al catàleg de l’antic Museu d’Art Modern) i Vila (Joan D’Ivori?); també feia esment dels treballs de Josep Triadó, Bigarte (Ignasi Bigaire?) i altres, així com els que duien els lemes “Festa de pau” i “Torneig”, dels quals es desconeix l’aspecte. Hem de suposar que els projectes anaven firmats, cosa que no era habitual en els concursos, o bé que el comentarista estava ben informat. (5)

Curiosament, en aquell moment no hi ha constància de cap veredicte, mentre que al mes d’octubre ja es comenta que els treballs que es feien al Palau de Belles Arts podien entorpir la celebració de l’exposició en les dates previstes fins a l’any 1911. No és fins al mes de desembre del 1909 que es reuneix el jurat, format per Dionís Baixeras, Rodríguez Codolà, Bonaventura Bassegoda, Ramon Casas, Iu Pascual, Agustí Picaro (de la Sociedad Artística y Literaria) i Josep Roca i Alemany, en representació de les entitats artístiques, junt amb l’alcalde Collasso i Gil i el secretari Carles Pirozzini. El veredicte acordava no concedir el premi de 2.000 pessetes “y entregar 500, respectivamente, á los autores de los dos proyectos que se estimaron los más aceptables de entre los presentados, con el fin de que los mejoren, y elegir luego, de entre los dos, aquel que mejor resulte, siempre y cuando se logre la mejora que se apetece. A éste se le otorgarían 1.500 pesetas más. / Los aludidos carteles son originales de los señores Climent y Galí.” (6)

Desconec per quin motiu, potser amb l’ànim d’influir en el jurat, la revista Hojas Selectas va publicar el projecte de Galí amb uns comentaris laudatoris: “Para elegir el cartel que habrá de servir de anuncio á esta Exposición, abrió el Ayuntamiento un concurso público entre los dibujantes, resultando premiado el proyecto debido al lápiz del Sr. Galí, cuya reproducción publicamos en la página siguiente. / El cartel en cuestión se distingue por su originalidad, que se aparta de la factura generalmente empleada en esta especialidad artística, cuya principal dificultad estriba en sintetizar en una sola figura de vigoroso trazo la idea del certamen. Creemos que el jurado acertó en la elección del proyecto.” (7) Finalment, “El 19 de agosto de 1910 se falló el concurso de proyectos para el cartel anunciador, adjudicándose el premio al de Vicente Climent y un accésit al de Francisco Galí.” (8) Després de tota la peripècia, doncs, quan el 1911 es va acabar celebrant la VI exposició internacional d’art només es va publicitar amb el cartell de Vicenç Climent, dibuix monocrom d’aire acadèmic amb una figura femenina nua que decora un gerro. El projecte de Galí, que només coneixem a través d’unes reproduccions no gaire bones en blanc i negre, representa un pintor amb barret tronco-cònic i capa al vent, en forma d’arabesc que hauria produït un efecte atractiu en l’espectador. 

Després d’aquest primer intent fallit, el primer cartell de Galí que es va imprimir i divulgar seria el de les barcelonines Festes de Primavera de 1910, escollit també a través d’un concurs i amb el qual Galí va fer una entrada brillant en aquesta tipologia gràfica, fins al punt que la premsa el va arribar a qualificar com “un dels mès bells cartells que Barcelona ha editat”. (9) També és el més gran que va fer, com correspon als cartells de fires (220 x 105 cm, corresponents a dos fragments cromolitografiats i un tercer, tipogràfic, que a vegades no es conserva). Centrat per una figura femenina d’aire clàssic, una mica estàtica, que personifica la ciutat, acompanyada per un home negre que sosté un mirall, davant d’un veler que durant anys serà un senyal d’identitat de Galí, ja aleshores s’hi va assenyalar la influència de la pintura del britànic Frank Brangwyn (no tant dels seus cartells: els més destacats, fets durant la Primera Guerra Mundial, encara havien d’arribar).

El concurs, convocat per la comissió d’espectacles de l’Ajuntament, previa un premi de 750 pessetes i dos accèssits de 250; s’hi haurien presentat només vint originals, però el jurat (la composició del qual desconec) el va declarar desert i, “En vista de que falta tiempo para organizar otro concurso, se encargará la confección del cartel á un conocido artista.” (10) Tot i que per error la premsa cita l’artista com a José Galí, finalment s’anuncia que se li concedeix un sol premi de 1.000 pessetes, “habiéndose hecho al autor algunas indicaciones para que lo modifique”. (11) Va ser tirat a 4.000 exemplars per Affiches Barral Hnos., en dues versions, amb el text en català i en castellà. (12)

En data desconeguda, potser entre 1910 i 1914, Galí hauria projectat un cartell per a les Tejas y placas eternas del fabricant José Esteva y Cía., que mostra un personatge mitològic al llom d’un cavall, sobre la coberta d’un edifici (només és conegut per una imatge conservada a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, reproduïda a la tesi doctoral d’Albert Mercadé); es devia tractar d’un encàrrec directe que no sembla que s’hagués arribat a imprimir. Al cartell es llegeix el carrer del Duc de la Victòria com a adreça de les oficines, que van passar al Portal de l’Àngel el 1914; i en canvi encara no es fa servir la marca Rocalla per a les plaques de fibrociment, producte estrella de Josep Esteva, que tinc documentat ben bé des del mateix any. (13)

L’any 1914, Francesc Galí participa al concurs de cartells per a la varietat Marca Luna de la xocolata Amatller, que va tenir una gran repercussió. (14) Hi van prendre part molts creadors catalans, però també valencians i madrilenys (de fet, el primer i el quart premi van recaure en Rafael de Penagos; algun cop s’ha inferit d’això un inici de decadència del cartell català, després de l’esplendor dels anys modernistes, però també es pot interpretar com un èxit del sistema publicitari barceloní, que atreia i valorava així un dels millors dibuixants de Madrid). L’altíssima participació (alguns autors, com Penagos mateix, hi van participar amb més d’una obra: les fonts parlen de 596 originals presentats o de “Cerca de seis cientos”, que van ser exposats al Palau de Belles Arts de Barcelona) estava motivada per les llamineres quantitats dels premis, que sumaven fins a 10.000 pessetes (raó per la qual es va valorar molt positivament la iniciativa de Teresa Amatller, “la distinguida e ilustrada señorita Amatller”, propietària de l’empresa). El jurat, format per Apel·les Mestres, Maurici Vilumara, Miquel Utrillo, Manuel Rodríguez Codolà i Joaquim Folch i Torres va premiar Penagos amb els premis de 5.000 i 750 pessetes; Miquel Soldevila (més conegut com a esmaltador) amb el segon guardó, de 2.500; Josep Triadó i Vicent Climent van obtenir els premis tercer i cinquè, de 1.000 i 500 pessetes. (15) El projecte de Francesc Galí, premiat amb 250 pessetes, s’havia presentat sota el lema “Bateig” i afortunadament el coneixem en color gràcies a la reproducció en un almanac de la casa Amatller, del 1916: és així com podem saber que la proposta, amb dues cacatues que voletegen entorn d’un servent que porta una safata de xocolata, es basa en un contrast de blaus i grocs, amb alguns tocs de vermell o rosat; el celatge de fons sembla resolt amb una textura puntillista, que s’adiu amb l’aire abarrocat que respiren aquests primers cartells de Galí, tot i que no podem confirmar quin efecte ens produïria avui la seva aportació, si s’hagués arribat a imprimir en gran format. Hi va haver força acord amb el veredicte, amb algunes excepcions: el crític de la Revista Nova (potser el sempre àcid Feliu Elias), es lamenta que “No podia fallar... No podia fallar bé un jurat de concurs, perquè la tradició és cosa sagrada a Barcelona. (...) El mateix sisè, obra del nostre bon amic Galí, és injust, perquè malgrat el séu valor artístic, que és gran, com a cartell no serveix gens” mentre que a La Publicidad llegim que “Otro cartel que sorprende por la belleza de su colorido y por la magnífica elegancia de su composición es el del señor Galí (sexto premio), de un gran mérito artístico y que quizá no ha merecido una mayor distinción por no encajar en absoluto dentro de los caracteres que han de formar un cartel, aun cuando es de un gran sentido decorativo.” (16)

 

L’any 1915, Galí publica dos cartells en un llenguatge eminentment gràfic, amb tintes planes sense perfilar, que contrasten amb els que havia fet fins llavors; són, de fet, una raresa en la seva producció de cartells. El primer, aparegut el mes de maig i imprès a cinc tintes pels tallers Henrich, anunciava la revista d’art Vell i Nou, amb la imatge d’una dona que munta a cavall i sosté a la mà un plat de ceràmica; segurament era fruit d’un encàrrec directe per part del promotor Santiago Segura o d’algun dels col·laboradors, deixebles de Galí a l’Escola d’Art. (17) L’altre cartell, amb el títol Guerra a les mosques, va ser elegit en un concurs organitzat pel laboratori d’higiene de la Diputació de Barcelona, dirigit pel doctor Josep Agell (que va formar part del jurat, junt amb els artistes i crítics d’art Ramon Casas, Joan Llimona, Miquel Utrillo i Joaquim Folch i Torres), en el qual van participar fins a 86 projectes, exposats al Palau de la Generalitat: Galí hi va obtenir el primer premi de 500 pessetes, amb el projecte que tenia per lema “Per estètica” (el segon premi, de 250 pessetes, amb el lema “Simbolisme”, va ser per a Robert Cartes, de qui ja us vaig parlar fa anys en aquest blog; també es van adquirir vuit accèssits). (18) El cartell de Galí, imprès per Oliva de Vilanova, va provocar reaccions diverses per la cruesa en la representació d’un esquelet, cobert amb un sudari, i la figura de l’infant amb bata escolar de ratlles, envoltats per mosques i orenetes fora d’escala (un comentari a la premsa va arribar a dir que el cartell “parece expresar que hay que huir de las golondrinas antes que de las moscas”). (19)

 

 

Encara el 1915, es pot datar un cartell per a l’Associació de música Da Camera, amb les figures d'un home que toca una viola de gamba i una dona que canta, enmig d'un vol d'ocells, segons un dibuix datat el 1914 que es va utilitzar la temporada 1915-16 també en els programes de mà i en altres elements de comunicació de l'entitat, impresos tots també per Oliva de Vilanova (va ser reutilitzat l’any 1932 en un nou cartell que veurem més endavant). (20)

 

Un altre cartell interessant, imprès igualment per Oliva de Vilanova el mateix 1915, és el que anunciava les celebracions religioses de les Festes de la Mercè, que reprodueix en blanc i negre un dibuix a carbó amb una representació de la Mare de Déu amb el Nen, àngels i un vaixell que floten en l’aire, sobre la ciutat de Barcelona. El poeta López-Picó explica que els anys 1914 (quan la imatge va ser feta per l’orfebre Ramon Sunyer) i 1915 es va voler dur a terme una «catalanització» de les festes de la Mercè, que va comportar l’edició d’uns programes (impresos també per Oliva) amb poesies de Josep Carner, Clementina Arderiu, Lluís Valeri i l’esmentat Josep M. López-Picó. Segurament el cartell de Galí (del qual conec només un exemplar amb el text en castellà) no va ser elegit en concurs sinó que es tractava d’un encàrrec directe dels organitzadors. (21) La figura suspesa en l’aire, procedent de la iconografia religiosa, serà des d’aquest moment un recurs habitual en els cartells de Galí.

En relació amb l’advocació de la patrona de Barcelona, l’any 1918 Galí va fer el que segurament és el seu cartell més convencional, per a les festes del setè centenari del Descens de la Mercè i de l’origen de l’orde mercedari: es tracta d’un treball de gran format, de dos fulls, cromolitografiat a tot color per Seix & Barral, que presenta la imatge mariana amb els testimonis dels fets de 1218. Va ser guanyador d’un concurs convocat a principi d’any i en el qual el jurat (que desconec) va concedir un accèssit a l’etern finalista Robert Cartes i un altre al valencià Josep Bellver i Delmás, més conegut com a muralista. (22)

Galí no es devia dedicar gaire a altres formes de publicitat, o encara estan pendents de localitzar. Només li conec un anunci a la premsa, per al reconstituent Phosohorrenal Robert, aparegut l'octubre del 1918 a la revista mallorquina Baleares.

***

Entre 1920 i 1930, Francesc Galí va dissenyar fins a divuit cartells, deu dels quals van arribar a ser impresos. Es compten entre els més destacats de la seva producció.

 

 

El cicle va començar amb el projecte que presenta al concurs de cartells per anunciar l’Exposició d’Art del 1920: una figura femenina resta suspesa en l’aire, on naveguen diversos vaixells que s’hi reflecteixen. El primer premi, que comportava la impressió i distribució del cartell, va recaure en un molt bon projecte de Pasqual Capuz, basat en un tractament del color amb ressonàncies de la pintura d’Anglada-Camarasa. (23) La proposta de Galí no va passar de les primeres votacions però, després d’una campanya iniciada per Joaquim Folch i Torres, el cartell «rebutjat» fou imprès als tallers Henrich per iniciativa dels deixebles de Galí, amb un text de desgreuge, i el van arribar a mostrar a les portes del Palau de Belles Arts on se celebrava l’exposició. (24) Aquest episodi s’ha explicat massa sovint des del punt de vista de Folch i Torres i la defensa del Noucentisme, quan és evident que el cartell de Capuz és un treball de gran qualitat. La devoció dels amics de Galí ens permet disposar de dues obres excel·lents, cadascuna en la seva òrbita formal.

No sé si va ser com a efecte de la protesta esmentada però l’any següent, en el concurs per anunciar la mateixa Exposició d’Art, el projecte de Galí va rebre el primer premi, que va ser imprès per Henrich (però també es va imprimir el segon, obra de Manuel Humbert). El treball de Galí presenta un aspecte gràfic que no torna a repetir, amb tintes planes de colors suaus i un siluetejat fi. (25) La figura, amb el braç a l’espatlla, reprèn la postura d’un cartell no imprès per a una Exposició de navegació i construcció naval prevista també per al 1921 que no es devia arribar a celebrar (el cartell tampoc es va editar: el coneixem per una reproducció en blanc i negre apareguda a la revista D’Ací i d’Allà). (26)

En aquesta dècada dels anys vint, els cartells de Galí per a exposicions d’art, proves esportives i altres certàmens (però no els dedicats a marques comercials) presenten sempre figures femenines aèries, acompanyades per alguns elements que es repeteixen: una aurèola de flors i ocells, en forma d’ametlla, al voltant de la figura; velers que es reflecteixen en l’aigua, etc., tot i que, és clar, també hi ha trets notablement diferents, perquè Galí no sol repetir recursos gràfics o plàstics: així, al cartell per als Campionats d’Europa de Rem celebrats al port de Barcelona el setembre del 1922, modela amb precisió la figura aèria que flota sobre una gavina, amb aurèola de gallardets nàutics al cap i una palma de triomf a la mà, sobre una perspectiva del port on no hi falten un veler i embarcacions de rem que es reflecteixen en l’aigua. (27) 

En canvi, el cartell per a l’Exposició del Moble i Decoració d’Interiors del 1923 presenta una figura d’aire arcaïtzant, amb un lleu modelat de l’anatomia que la fa aparèixer quasi al mateix pla que un fons sense profunditat. El cartell, que es va editar en diversos idiomes, es coneix en una versió que identifica l’exposició com un dels «certàmens preparatoris de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques», el que va acabar esdevenint la futura Exposició Internacional de Barcelona del 1929. (28) Segons explica Pere Bohigas i Tarragó, el director de la Secció Artística de l’Exposició, Oleguer Junyent, va convocar el juny del 1922 un concurs restringit entre Ricard Canals, Pasqual Capuz, Josep Obiols, Francesc Galí, Adrià Gual, Gerard Carbonell, Manuel Humbert i J. Torné Esquius, al qual van respondre els cinc primers. Es van escollir els projectes de Galí (guardonat amb 2.000 pta) i Canals (amb 1.000), mentre que els altres van rebre un premi de 300 pessetes (desconec l’aspecte de les propostes de Capuz, Obiols i Gual). El projecte de Galí, i també el de Canals, van ser editats seguidament, amb les dates previstes inicialment de maig a juny del 1923, i en diversos idiomes (si més no en català, castellà, francès, anglès i italià), però en desconec el tiratge. Una vaga de transports va obligar a ajornar el certamen fins al setembre del 1923, i per aquest motiu Oleguer Junyent va fer uns “cartells de nou tipus, amb l’objecte d’evitar possibles confusions”. Més tard, segons el mateix Bohigas Tarragó, “es repetí el cartell amb l’original del senyor Galí, del que se’n va fer un tiratge de 5.000 exemplars, que es fixà en llocs públics” a França, Itàlia, Anglaterra, Holanda, Portugal, Bèlgica i Suïssa. Segurament aquest segon tiratge és el més conegut, al qual s’enganxaven uns faldars tipogràfics que identifiquen les dates definitives de l’exposició. (29)

  

Galí va participar per aquelles dates en altres concursos de cartells, com el que havia d’anunciar el diari La Publicidad (1922), que només va obtenir un guardó menor i del qual es desconeix l’aspecte, si bé un comentari a La Veu de Catalunya el qualifica “d'un bon gust exquisit i en el qual hi ha una figura, la de la dona, admirablement dibuixada” (30) o bé el de l’Obra del Bon Mot (1923), que va rebre el primer premi per davant dels dissenys de Josep Obiols i d’Evarist Mora: aquest darrer, més concís i efectiu, és el que en definitiva es va imprimir i va ser més divulgat per part d’aquest organisme creat pel sacerdot Ricard Aragó (Ivon l’Escop) i tutelat per la Caixa de Pensions. La proposta de Galí, tot i ser guanyadora, només la conec per una reproducció en blanc i negre apareguda a la revista D’Ací i d’Allà: dues figures centrals (una de les quals sembla ferida per una fletxa, com un sant Sebastià) estan rodejades per diverses escenes, amb personatges que reneguen, per il·lustrar el text Contempleu vostra pàtria. Perquè malparleu? Es fa difícil de valorar aquest cartell, per absència de colors, però el seu dibuix ingenuïsta sembla poc adequat des del punt de vista publicitari. (31) Galí també va obtenir un premi menor al concurs de la Caixa de Pensions per als Homenatges a la Vellesa, el 1926; en conec una imatge en blanc i negre, amb un ancià dempeus, amb túnica i barba blanca, acompanyat per un colom i tres mitges figures humanes que porten atributs (només distingeixo el central, una guardiola). Les figures presenten similituds amb les pintures murals de la Seu Nova de Lleida. (32)

 

Entre 1925 i 1927 Francesc Galí va prendre part a diversos concursos per anunciar productes comercials en els quals obté alguns premis (o, si més no, bones qualificacions) i que presentaven un aspecte diferent dels que hem vist fins ara, si ens hem de refiar de les imatges en blanc i negre, ja que cap d’ells va arribar a ser imprès. Potser és la tasca cartellística que Josep Pla, a l’homenot que dedica a Galí, diu que «fou duta a terme amb una intenció merament personal» i que segurament hem d’interpretar que ho fa per motius econòmics, atesos els premis que es podien guanyar en aquests certàmens en una època que l’artista acabava de perdre el càrrec a l’Escola Superior de Bells Oficis, tancada per la dictadura de Primo de Rivera. (33) Els cartells que presenta a aquests concursos haurien servit d’anunci per a la marca La Pastora de “lana termógena de los Pirineos”, de la casa "Géneros de Punto Rafel S. A.” (1925), guardonat amb un primer premi i que posava en escena dues dones, una esquimal amb abric de pells, acompanyada per un pingüí, i una “occidental”, amb vestit de màniga curta i els cabells tallans à la garçonne, segons la moda del moment, gaudint de les qualitats calorífiques de la llana anunciada; el de les mitges JMM (J. Martí Martí), del 1927, on es veu una dona que puja unes escales en dia de vent, fet que li permet lluir unes mitges que “se recomiendan por si solas” i que va rebre el segon premi, darrere del projecte de Lluís Muntané; i el del Cognac Barbier (també del 1927), guardonat amb un primer premi (per davant de l’esmentat Muntané i l’escultor Àngel Ferrant) i que potser és el més atractiu de la sèrie, amb la figura masculina elegant, asseguda a taula davant del mar: per primera i única vegada un cartell de Galí no utilitza una figura de cos sencer sinó un pla mitjà; de tota manera, la crítica coetània va considerar que tots els cartells que hi participaven cedien a una “exaltació màxima de l’anècdota més vil en detriment de les condicions plàstiques del cartell. La lliçó de Coulon, de Loupot i de Cassandre no ha estat escoltada.” (34)

També és en aquesta època, el febrer del 1926, quan Galí fa una exposició dels seus projectes de cartell a les galeries Dalmau de Barcelona. No se sap quins treballs hi va presentar (en principi la quinzena fets fins aleshores). Es tracta d’una iniciativa inhabitual: no em consta que cap altre autor ho hagués fet, ni abans ni després, i va tenir una bona rebuda, amb un article a D’ací i d’Allà que en reprodueix cinc (dos dels quals no coneixeríem de cap altra manera) i una nota laudatòria a Gaseta de les Arts que afirma: «En aquesta Exposició, aquest artista de múltiples aptituds es mostra un dels millors cartellistes que ha tingut la nostra terra. Com en tantes altres coses en Galí és en l’art del cartell un mestre.» (35) L’exposició es va anunciar amb un curiós cartell, imprès per Oliva de Vilanova, que alguna vegada s’ha comptat entre les creacions de Galí però que crec que es pot atribuir a la vena creativa de Víctor Oliva Sala: s’hi reprodueix una coberta del diari La Noche, amb una columna sobre Galí, i s’hi superposa un text on Llorens Artigas afirma que el cartell “destrueix definitivament el divorci entre l’art i la vida social” i que, amb Galí, arriba “a la categoria de pintura mural de la ciutat moderna”.

***

 

Continuant amb la sèrie de cartells per a esdeveniments més oficials, l’any 1927 Galí en publica un, imprès per Henrich, per a l’Exposició de la Indústria Hotelera i de l’Alimentació, celebrada als palaus de Montjuïc l’octubre del 1927 –potser per encàrrec directe– i que, com altres que ja havia fet anys abans, mostra la Fama com una figura aèria amb l’aurèola de fruites i peixos davant d’una galera. Hi destaca el fons de tinta platejada que Galí farà servir també en els cartells de l’Exposició Internacional. (35 bis)

També va presentar un projecte (del qual es conserva l’original), per al II Certamen del Trabajo de Bilbao, convocat per a l’agost del 1928, del qual se sap que es va fer un concurs restringit per a un cartell de luxe entre Pedro Antequera Azpiri, José Arrue i Salvador Bartolozzi, el qual va ser finalment escollit. (36) Desconec quin paper tenia el projecte de Galí, que no és esmentat en relació amb aquest concurs restringit, però que presenta una variant interessant de la dona aèria, aquest cop de caràcter més monumental, de manera que ocupa en diagonal la superfície més gran possible del full de paper i deixa espais per a una representació de la ciutat moderna amb els seus gratacels i fàbriques, però també el treball agrícola i un vaixell al mar. Per representar les onades Galí fa servir, per primera vegada, el recurs geomètric que segurament adapta d’un cartell de l’anglès Frederick C. Herrick.

 

El nomenament del seu antic deixeble Lluís Plandiura com a comissari regi encarregat de les qüestions artístiques de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va afavorir la intervenció de Galí en diversos aspectes del certamen, com la pintura al fresc de la cúpula del Palau Nacional, seu de la mostra El Arte en España; el disseny d’alguns dels diorames històrics que puntejaven aquesta exposició monogràfica i, també, la creació de cartells. El reclam oficial de l’expo, obra de Josep Rojas, va ser escollit en un concurs (1927) on es van concedir nombrosos accèssits, sense que hi aparegui el nom de Galí. (37) Però com a assessor artístic de Plandiura (al costat de Ricard Canals, Oleguer Junyent, Francesc Labarta i Xavier Nogués) el 1928 va rebre l’encàrrec directe per fer un cartell que anunciés El Arte en España: es tracta d’un treball imprès en dos formats i amb tot luxe (incloses tintes platejades) pels tallers de Seix & Barral hermanos. Se’n conserven dos originals, un de previ, amb canvis en la disposició dels elements representats: una pintura rupestre, una majestat romànica i una vista d’una ciutat monumental. El cartell va tenir una gran difusió.

El mateix 1928, pocs mesos abans de la inauguració de l’Exposició Internacional i sense que n’hagin trascendit les causes, tot i que podem pressuposar una decisió unilateral de Plandiura, que devia compartir les crítiques a l’arcaic cartell de Rojas, (38) es van imprimir dos projectes de Galí per a sengles cartells genèrics del certamen. Es tracta d’uns treballs que porten el cartellisme català a un nivell altíssim, en una línia que podem identificar amb l’Art Déco purista que triomfarà en els anys trenta; entre els nombrosos cartells editats per a l’expo del 1929, només es poden comparar per la seva modernitat amb el que va fer Pasqual Capuz per a les proves esportives de l’Estadi —cosa que, per altra banda, ens demostra que la suposada incompatibilitat entre ells, de la qual es va parlar deu anys abans, en realitat no era tal. Entre diverses curiositats d’aquests cartells, impresos també amb tintes d’or i plata per Seix Barral, hi ha el fet que en un d’ells la figura femenina suspesa en l’aire es presenta d’esquena a l’espectador i en l’altre, centrat per un semàfor ferroviari, no hi ha cap figura humana, contravenint la tradició del cartell català. Hi trobem també les onades geomètriques de Herrick per representar uns feixos de núvols i una assimilació intel·ligent de les aportacions de les avantguardes. (39)

Curiosament, si hem de creure una xafarderia publicada el 1930 a La Veu de Catalunya, Galí hauria presentat els dos projectes al concurs del 1927, però els hauria retirat poc abans que el jurat emetés el veredicte, a causa d’uns comentaris del director de l’Exposició, el marquès de Foronda, que Galí va considerar inapropiats. Desconec quin grau de veracitat hi ha en això (l’endemà mateix, Foronda ho va desmentir categòricament). El cartell amb la figura femenina es va publicar en portada d’un número extraordinari de la revista D’Ací d’Allà, mentre que l’altre amb prou feines s’hauria divulgat. (40) 

En ocasió dels preparatius per a les dues grans exposicions espanyoles del 1929 (la Internacional de Barcelona i la Iberoamericana de Sevilla), l’estat va crear el Patronat Nacional de Turisme (PNT), que va dur a terme una gran tasca d’edició de cartells, encarregats als autors més notables (Penagos, Baldrich, Renau...) i que anunciaven ciutats, espais naturals, museus i monuments. Per al PNT, Galí apareix com a autor d’un cartell peculiar, publicat en diversos idiomes amb textos diferents, de propaganda genèrica d’Espanya. La imatge presenta l’interior d’un absis romànic, amb una pintura mural, des de la finestra del qual apareix una vista d’un poble costaner, amb un vaixell fondejat davant de la platja. Es pot datar potser al mateix any 1929. (41)

 

Aquest cicle es tanca amb el cartell de l’Orquestra Pau Casals, del maig de 1930, resultat d’un concurs en el qual un projecte de Josep Obiols rebé el segon premi; el treball de Galí, considerat un dels seus treballs més destacats, va ser imprès per Artes Gráficas (successors d’Henrich). La figura alada que baixa del cel en posició invertida, una mena de geni de la música, amb batuta a la mà i aurèola de pentagrama (s’ha ressaltat en el rostre la influència de Giotto), contrasta amb l’ombra del titular de l’orquestra, imatge ben coneguda pel públic de l’època. Se’n conserva l’original: a la part inferior deixava un espai per sobreimprimir-hi els detalls dels diferents concerts. (42)

Com ja he comentat abans, el 1932 l’institut gràfic Oliva de Vilanova va imprimir un nou cartell per a l’Associació de música Da Camera, on es reutilitza el dibuix de 1914 amb el text “Sis grans concerts ...” (desconec si és l’únic que es va imprimir aquella temporada).

***

Durant els anys trenta la producció de cartells de Galí ja no manté aquest ritme quantitatiu ni qualitatiu: només tinc referències de quatre treballs, dels quals solament se’n devia arribar a imprimir un, editat en català i castellà a can Seix Barral, per al Congrés catòlic d’educació celebrat els primers dies de juliol del 1936, que presenta un aspecte inhabitual en la producció de l’autor, amb diversos elements de dibuix feble juxtaposats sense relació aparent. (43) Per falta de referències visuals, no puc comentar els altres tres cartells dels anys trenta: un projecte turístic per a Sitges, que només va obtenir un accèssit al concurs vençut per Josep Morell (veredicte del setembre 1930); un altre presentat al concurs de cartells per anunciar l’obra integral de la Caixa de Pensions, que agrupava els diferents serveis i obres socials de l’entitat (juny del 1933) i una referència d’un pagament de 750 pessetes per part de la Generalitat de Catalunya a compte d’un projecte de cartell per a l’Escola d’Infermeres (octubre del 1933). (44)

Durant la Guerra d’Espanya, tan pròdiga en l’edició de cartells i que va veure l’aparició de nous cultivadors, tant amateurs com professionals, Galí no va fer cap treball d’aquestes característiques a causa del seu càrrec com a director general de Belles Arts de la República, des d’on va contribuir al salvament del patrimoni artístic, i que va comportar el seu exili a Anglaterra, en la dècada posterior al conflicte bèl·lic. D’aquest període anglès es coneix l’original, conservat per la família, per a un cartell amb el text Ballet Tamoa, del qual desconec tota mena de detalls; i hi ha referències a un altre cartell per als Jocs Florals de la llengua catalana, celebrats a l’exili de Londres el 1947. (45)

Quan va tornar a Catalunya, l’any 1949, Galí va fer encara alguns darrers cartells. Va participar al concurs de cartells per al Congrés Eucarístic Internacional del 1952, on va obtenir un dels accèssits amb un projecte que no es va arribar a imprimir però que ens és conegut a través d’una sèrie de postals: representa un àngel, amb la túnica de triangles verds i blancs que Galí fa servir en altres ocasions, amb el calze i l’hòstia de l’eucaristia i, al seu costat, una dona que personifica la Pau, amb una branca a la mà i un colom a l’espatlla (un altre projecte per al Congrés Eucarístic, que potser també va ser presentat al concurs però devia quedar sense guardó, es coneix perquè l’original, de textura més pictòrica, es conserva en mans de la família i mostra una figura femenina, potser també la Pau, asseguda sobre una tomba entreoberta i mirant cap al cel on se li apareix una custòdia entre estels i núvols, de gran similitud amb els que ocupen el fons del projecte Ballet Tamoa;  per a les inscripcions, l’autor utilitza un tipus de lletra que també havia fet servir en aquell cartell o a l’ex-libris de Mercè Galí, del 1947). El concurs del Congrés Eucarístic es va convocar el juny del 1951 i el veredicte es feia públic durant les festes de la Mercè. Els cartells (uns cent cinquanta originals, presentats per artistes espanyols) es van exposar als locals del Reial Cercle Artístic i la inauguració va estar presidida pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. El jurat va declarar desert el primer premi del concurs, va concedir el segon premi de 15.000 pessetes al projecte "Pax Vobis" de Pau Macià, de qui ja m'he ocupat en una altra entrada del blog; i el tercer de 10.000 al disseny "Símbolo", dels germans Vicenç i Nicolau Miralles. Finalment es decidia repartir les 25.000 pessetes del primer premi entre cinc accèssits de 5.000 pessetes cadascun, que van recaure en els següents projectes: «Pax Tecum», de Francesc Galí; «Oasis de paz», de Manuel Gracia González (de qui s'especifica que procedeix de Salamanca); «PG», d'Evarist Mora; «Pax», de Jordi Musons; i «Pax Christi» de Josep M. Nuet Martí. (46)

Els dos últims cartells que es van imprimir són tots dos del 1954. Un que anunciava un congrés de malalties del tòrax (del qual també es conserva l’original), imprès per Seix Barral, que assaja la tècnica de superposició de figures, propera al surrealisme, que Galí va practicar en la seva etapa anglesa, amb un cirurgià, una silueta del metge grec Hipòcrates i un infant allitat amb les marques visibles de la seva malaltia pulmonar; (47) i el de les noces d’or de la Caixa de Pensions, sortit també de les màquines de Seix Barral: curiosament, Galí no va ser guardonat ni tan sols mencionat al concurs convocat per l’entitat d’estalvi el novembre del 1953 (un dels primers premis va recaure en Josep Pla-Narbona i es coneix, com la resta de premiats, a través d’un joc de postals), però en canvi el seu projecte (una dona, que simbolitza l’estalvi i porta una aurèola de símbols econòmics: agricultura, indústria, comerç, asseguda en un arc de Sant Martí i recolzada en un núvol sobre un mapa de Catalunya i Balears) és l’únic que es va editar en gran format de cartell, potser com una decisió d’última hora. (48)

***

Segons sembla, Galí no va fer més cartells. Va ser un comiat brillant per a un cartellista destacat que ha estat massa sovint ocult.

 

 

 

 

NOTES

(1) Santi Barjau: Galí cartellista, a: Francesc d’A. Galí. El mestre invisible (cat. exp.), Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2025, p. 105-119. Hi ha un acurat estudi dels cartells de Galí a Albert Mercadé: Francesc d’Assís Galí (1880-1965). Vida, obra i pensament (tesi doctoral), Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2013, volum I, p. 271-292, volum II, p. 259-269.

(2) “Els cartells d’en Galí”, Gaseta de les Arts, III, 42, 1 febrer 1926, p. 5; P.F.: “Els cartells de Francesc Galí”, D’ací i d’Allà, XV, 99, març 1926, p. 461. Dos anys més tard, un nou article monogràfic reproduïa altres cartells inèdits i en feia una valoració entusiasta: M. Alcantara-Gusart: “Cartells de F. d’A. Galí”, Gaseta de les Arts, segona època, I, 4, desembre 1928, p. 20-21. Alguns originals que no van arribar a ser impresos es reprodueixen a M.: “El cartell”, D’Art, I, 7, abril 1934, p. 220.

(3) Eliseu Trenc Ballester: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’indústries gràfiques de Barcelona, 1977, p. p. 149-150. Pau Medrano-Bigas: John Hassall. El triomf del cartell artístic a la Barcelona del Modernisme, Gothsland Galeria d’Art, Barcelona, 2023.

(4) La Veu de Catalunya, 1 maig 1909 (ed. matí), p. 2.

(5) Bergeret: “Un concurso”, La Publicidad, 6 agost 1909, p. 3.

(6) La Vanguardia, 8 desembre 1909, p. 3. A La Veu de Catalunya, 23 desembre 1909 (ed. matí), p. 3 (Pàgina Artística de La Veu, 1) van ser reproduïts com “Els dos projectes premiats”. Al mes de gener del 1910 llegim que els escollits tenien un mes per fer-hi millores: La Publicidad, 25 gener 1910, p. 2.

(7) Hojas selectas, IX, 98, febrer 1910, p. 168 (text) i 169 (imatge).

(8) P. Bohigas Tarragó: “Apuntes para la historia de las Exposiciones oficiales de arte de Barcelona (de 1901 a 1917)”, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, III-3, juliol 1945, p. 204.

(9) El Poble català, 30 abril 1910, p. 3. En canvi altres crítics consideren que no és el projecte més afortunat: “Aquello todo lo más es un plafón decorativo estilo Brangwyn... no malo del todo y recomendable para el anuncio de una funeraria. Es triste y sombrío y con aquello no se anunciarían fiestas en parte alguna.” E. Batlle: “Los carteles de las fiestas de Primavera”, El Diluvio, 15 març 1910, p. 19-20. Abans, desconfiant del mecanisme d’elecció, es demanava que s’encarregués el cartell “á Ramón Casas ó á otro artista de fibra y de nota que dibuje el cartel, sin pérdida de tiempo” ja que, al final, el cartell no arribaria a temps per a la propaganda i només seria “un hermoso ejemplar para formar parte de una exposición”: La Publicidad, 1 març 1910 (ed. matí), p. 1.

(10) “Las fiestas de Mayo”, La Publicidad, 27 febrer 1910, p. 5; El Mundo (Madrid). 12 març 1910, p. 3; La Correspondencia de España (Madrid), 12 març 1910, p. 3.

(11) La Prensa (Madrid), 14 març 1910, p. 3; El Mundo (Madrid), 15 març 1910, p. 3; La Vanguardia, 15 març 1910, p. 3.

(12) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Governació, sèrie D, exp. 1066/1910: a més de les 1.000 pessetes del premi, l’artista en va cobrar 250 per la direcció dels treballs de reforma.

(13) Cirici (i, seguint-lo, també Josep Pla al seu Homenot dedicat a Galí) atribueix al nostre artista un cartell per a l’empresa Uralita, fabricant per antonomàsia del fibrociment; segurament es tracta d’una confusió amb aquest treball per a Josep Esteva, propietari de la marca rival. Alexandre Cirici-Pellicer: “Francesc d’Assís Galí, l’home de tota una època”, Serra d’Or, IV, 12, desembre 1962, p. 61-65, també li atribueix un cartell per a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre: en aquest cas es deu tractar d’una confusió amb la coberta del Calendari del Pagès que es va fer servir des del 1914 fins a l’esclat de la Guerra Civil i que va ser reproduïda a La Veu de Catalunya, 4 desembre 1913 (ed. matí), p. 3, (Pàgina Artística de La Veu, 207).

(14) Una dada no comprovada i segurament errònia atribueix a Galí el primer premi al concurs de cartells per a les Festes de la Mercè del 1912. Segons Joan Cortès Vidal, el dibuixant Enric Moneny hi hauria rebut el segon premi, per darrere de Francesc Galí. Tot i que a l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva un exemplar del cartell de 1912, que no he pogut confirmar, és possible que la informació es refereixi al cartell del 1915, dibuixat efectivament per Galí. Juan Cortés Vidal: “El artista decorador Enrique Moneny” a: Enrique Moneny, Ed. Raiclán, Barcelona, 1963, p. s/n.

(15) El Pueblo, diario republicano de Valencia (València), 11 juny 1914, p. 2. Van ser reproduïts per exemple a La Ilustración Artística, XXXIII, 1.695, 22 juny 1914, p. 419.

(16) [Feliu Elias?]: “El concurs de cartells Atmetller”, Revista Nova, I, 12, 27 juny 1914, p. 5; J.: “El concurso de carteles”, La Publicidad, 27 juny 1914, p. 8.

(17) “Les reformes de ‘Vell i Nou’”, Vell i Nou, I, 6, 17 abril 1915, p. 1; “Les reformes de ‘Vell i Nou’”, Vell i Nou, I, 8, 1 maig 1915, p. 2.

(18) “Lucha contra las moscas. Concurso de Carteles. Fallo del Jurado”, La Vanguardia, 23 juny 1915, p. 3. Els dos premiats van ser reproduïts a Ilustración Artística, XXXIV, 1.749, 5 juliol 1915, p. 13; “El concurs de cartells per la campanya contra les mosques”, Vell i nou, I, 5, 15 juliol 1915, p. 3; “Un terrible enemigo. El arte y la higiene”, Caras y Caretas (Buenos Aires), XVIII, 890, 23 octubre 1915, p. [80].

(19) La Vanguardia 1 setembre 1915, p. 2.

(20) L’obra de la Associació de Música Da Camera, Oliva de Vilanova, Barcelona 1919.

(21) J.M. López-Picó: Dietari (1929-1959), Curial edicions catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999, p. 97. El projecte va ser reproduït a La Veu de Catalunya, 27 setembre 1915 (ed. matí), p. 4, (Pàgina Artística de La Veu, 302).

(22) “VII Centenario del descenso de la Santísima Virgen a Barcelona”, Diario de Barcelona, 3 maig 1918, p. 5.320.

(23) “Exposición de Arte de 1920. Concurso de carteles”, El Diluvio, 2 gener 1920, p. 8 (convocatòria); La Vanguardia, 21 febrer 1920, p. 4 (veredicte: primer premi per al lema “Samotracia”, de Pasqual Capuz; i segon per a “Cerámica catalana”, de Josep Alumà; el projecte de Galí portava el lema de “Ciutat llatina”).

(24) Joaquim Folch i Torres, que formava part del jurat, no en va assumir el resultat i va aprofitar la seva tribuna a La Veu de Catalunya, sota el pseudònim de Flama, per criticar la decisió dels seus companys i presentar l’obra de Galí com l’únic cartell mereixedor del premi. “Flama” (Joaquim Folch i Torres): “El concurs de cartells de l’Exposició d’Art”, La Veu de Catalunya, 25 febrer 1920 (ed. matí), p. 7 (Pàgina Artística de La Veu, 503). Rafael Benet qualifica la proposta de Capuz de “vil cartell”, en detriment de l’únic “digne” de rebre el guardó, que no era altre que el de Galí, i s’estranya que “per les coses d’art no es vagi directament i autocràticament a l’encàrrec”. R. B[enet]: “Els cartells de l’exposició”, La Revista, VI, 110, 16 d’abril de 1920, p. 98; R. B[enet]: “Exposició de Primavera”, La Revista, VI, 111, 16 de maig de 1920, p. 120: “El cartell dissident, no oficial, refusat per majoria en el Comitè, i tirat per subscripció popular en so de protesta, és, i malgrat aquest so sempre una mica ingrat, l’únic anunci digne de la Exposició de Primavera”.

(25) La Veu de Catalunya, 14 febrer 1921, p. 2: el veredicte concedia el primer premi al projecte de Galí, amb el lema “C. Ges. T.” i el segon al d’Humbert, “Primavera”.

(26) Article esmentat a la nota (2).

(27) La Vanguardia, 27 agost 1922, p. 9. No hi ha constància que fos escollit en concurs: es devia tractar d’un encàrrec directe a Galí. Imprès pels Successors d’Henrich, existeix en versió catalana i francesa (i també es devia fer amb el text en castellà i potser altres idiomes).

(28) A més de l’Exposició del Moble, hi va haver una Exposició d’Avicultura, el 1924, anunciada per un cartell de Junyent, i la no celebrada de Tècnica de la Construcció, amb un cartell de Feliu Elias «Apa».

(29) Pere Bohigas Tarragó: L’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors de 1923, Llibreria Catalonia, Barcelona 1930, p. 25-28. També es va reeditar el cartell de Canals, tirat a 14.000 exemplars, fixats a Catalunya i a hotels de la resta d’Espanya.

(30) “Fallo del concurso de carteles para La Publicidad”, La Publicidad, 10 juny 1922 (ed. tarda), p. 1: el premi de 1.000 pessetes va recaure en el projecte amb el lema “Periodisme”, de Josep Alumà Sans; i els accèssits de 200 pessetes per als projectes “Grito”, d’Alfonso Sanz y García de Paredes; “Simplicitat i visualitat”, també d’Alumà; "L. V.", de Galí, i "Publicitat X.", de Pasqual Capuz (junt amb mencions honorífiques per a J. Martí Cortada, Rafael Izquierdo, Emili Ferrer i Roberto M. Baldrich). “Galeries Layetanes. Exposició de cartells”, La Veu de Catalunya, 22 juny 1922 (ed. matí), p. 13. Desconec si el projecte premiat es va arribar a imprimir: l’octubre d’aquell any el diari es va catalanitzar, convertint-se en La Publicitat i es devia desestimar la idea del cartell.

(31) El veredicte concedia també accèssits als treballs de Caterina Climent, Francesc Fàbregas, Josep Segrelles i Robert Cartes. La Vanguardia, 31 maig 1923, p. 9.

(32) El jurat, format per Joan Llimona, Lluís Masriera, Manuel Rodríguez Codolà, Lluís Serrahima Camín, Josep Rogent i Pedrosa, Francesc Moragas i Juli Vila Ortiz com a secretari, va concedir els quatre premis principals a Evarist Mora, Lluís Muntané, Francesc Fàbregas i Pasqual Capuz. Galí va obtenir el primer accèssit seguit d’una vintena de distincions honorífiques i mencions (entre els quals Darius Vilàs, Ángel Ferrant, Antoni Vila Arrufat, Alma Tapia, Josep Obiols...), moltes de les quals van arribar a ser impreses en format de cartell. “Fallo de un concurso”, La Vanguardia, 30 gener 1926, p. 10. El projecte apareix reproduït a la revista Anales de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, I, 2, febrer 1926, p. s/n. No consta que Francesc Galí prengués part en l’altre gran concurs de cartells de la Caixa de Pensions, per a l’Obra Maternal, celebrat el 1929; potser l’artista estava ocupat amb altres projectes, o bé va fer una proposta que no va arribar a obtenir cap guardó i ens és desconeguda.

(33) Josep Pla: “Francesc d’A. Galí” a: Homenots. Primera sèrie, Obra Completa, volum XI, Edicions Destino, Barcelona, 1969, p. 429.

(34) Lana termógena: “Foment de les Arts Decoratives”, La Publicitat, 3 maig 1925, p. 3: el segon premi va recaure en el lema “Com el peix a l'aigua”, d’Ángel Ferrant, i el tercer en el projecte “Esclat”, de Francesc Fàbregas. Mitges JMM: “Correo de las artes y de las letras”, El Día Gráfico, 12 gener 1927, p. 10: primer premi per a Lluís Muntané, segon per a Galí, i un premi extraordinari per a Pasqual Capuz. Cognac Barbier: L’Amic de les Arts, II, 10, 31 gener 1927, p. 8; D’ací i d’allà, XVI, 111, març 1927, p. 98. Els originals presentats per Galí als tres concursos apareixen reproduïts a l’article de M. Alcantara-Gusart esmentat a la nota (2).

(35) Articles esmentats a la nota (2).

(35 bis) El catàleg Francesc d’A. Galí. El mestre invisible (cat. exp.), p. 134, esmentat a la nota (1), reprodueix un original fins ara inèdit que podria estar relacionat amb el concurs de cartells per a l'Exposició de l'Automòbil del 1927, com ho demostraria l'aurèola amb peces del mecanisme d'un automòbil (cigonyal, bugia, volant...) que envolten la figura alada rodejada per les banderes dels països participants. El nom de Galí no apareix als veredictes del concurs.

(36) El Adelanto, diario político de Salamanca, 5 juny 1928, p. 5.

(37) “Exposición de Barcelona. Concurso de carteles”, La Vanguardia, 1 abril 1927, p. 14 (convocatòria); “Exposición de Barcelona. Fallo del concurso de carteles”, La Vanguardia, 1 juliol 1927, p. 6 (veredicte, on s’afirma que cinc treballs van quedar fora de concurs: potser algun era de Galí?).

(38) La postura del macer va fer que se’l comparés amb un client de cirabotes. Un comentari l’anomena “un ninot malgirbat amb aspecte de gimnasta, sobre un fons de Barcelona, sistema postal barata” (article de L’E. Llim. esmentat a la nota 40).

(39) AHCB, fons Lluís Plandiura Pou, 5D54, LP9-29: carta de Sociedad Anónima Industrias Gráficas Seix & Barral herms., 19 setembre 1928, [el director gerent, firma il·legible] a Lluís Plandiura, sobre el seu pressupost “para la impresión de los carteles original Sr. Galí”, preguntant “Si hubiera recaido acuerdo aprobando nuestro presupuesto, aun cuando no les precisara la entrega inmediata, nos haría un señalado favor confirmándonos el pedido y concediéndonos todo el plazo posible para la entrega”, atès que “La confección de dichos carteles requieren mucho tiempo, debido a las purpurinas que en ellos deben aplicarse.” AHCB, fons Lluís Plandiura Pou, 5D54, LP9-31: pressupost de Sociedad Anónima Industrias Gráficas Seix & Barral herms., 2 novembre 1928, [el director gerent, firma il·legible, potser “Barral”] a l’Exposició Internacional de Barcelona, per a “Carteles murales, dos tamaños impresión litogràfica en colores”, en concret els cartells de Galí (“discos” i “mujer”) i també el de Nogués per al Poble Espanyol, tots en dues mides (70 x 100 i 125 x 175 cm, diferents a les que es van acabar fent, 53 x 36 i 166 x 115 cm), i amb opcions de tiratge de 5.000 i 10.000 unitats.

(40) L’E. Llim. [?]: “El cartell oficial de l’Exposició”, La Veu de Catalunya, 21 març 1930 (ed. matí), p. 2 (Catalunya Turística) ; [M. de Foronda]: “Els cartells de l’Exposició. Un aclariment”, La Veu de Catalunya, 22 març 1930 (ed. matí), p. 4.

(41) Es coneix amb el text en anglès (Spain, every type of art, every phase of nature), francès (Soleil, mer, neiges éternelles, merveilles artistiques… Tous les attraits du tourisme en un seul pays: l’Espagne) i alemany (Spanien: alte Kunst und Geschichte bei modernem Komfort).

(42) “Concurso de carteles del patronato de la Orquesta Pau Casals”, Diario de Barcelona, 22 maig 1930, p. 11; Màrius Gifreda: “Exposició de cartells”, Mirador, II, 69, 22 maig 1930, p. 7 (una setantena de cartells, exposats a la sala Parès); Joan Sacs: “Dibuixants”, La Publicitat, 27 maig 1927, p. 1, que el considera “el millor concurs de cartells que s’hagi vist mai a Barcelona (…) l’èxit extraordinari d’aquest concurs de cartells indica que el cartellisme català, degenerat en aquests vint anys darrers, reneix més feliç i fecund que mai i tot d’una es posa al nivell del cartellisme més acreditat d’Europa i Amèrica.” L’autor, el també pintor i cartellista Feliu Elias, hi afegeix un comentari polèmic però interessant: quasi totes les obres responen “a aquest esperit modern decaient, malaltís i efeminat que deriva del cubisme aplicat a les arts decoratives (…) i és curiós de remarcar la fecunda conveniència [sic] del cubisme aplicat especialment al cartellisme. (…) Mai aquest gènere de dibuix xerraire que és el cartell no havia trobat un millor instrument d’eloqüència que aquest llenguatge gairebé geroglífic de la imatgeria cubista.”

(43) “Veredicte del concurs per a premiar un cartell del Congrés Catòlic d’Educació”, La Veu de Catalunya, 9 maig 1936 (ed. matí), p. 8: organitzat pel Comitè Diocesà de l’Escola Catòlica de Barcelona, el jurat format per Joaquim M. de Nadal (president), Firmo de Casanova, Lluís Serrahima, Emili F. de Villalta, Darius Vilàs i Josep F. Ràfols va concedir el premi al treball de Galí, presentat amb el lema “Omega”, i un accèssit al projecte “Principi”, obra del desconegut Josep Cugat.

(44) “Sitges. Concurso de carteles de propaganda”, El Diluvio, 16 setembre 1930, p. 31: organitzat per la Societat d’Atracció de Forasters de Sitges i patrocinat pel PNT, s’hi van presentar 49 concursants i es va concedir un premi únic de 1.000 pessetes al lema “1930” de Josep Morell; el jurat va recomanar els projectes “Wasey”, “S.C.T.”, “Llum” i “Mar blava”, un dels quals podria ser el que va presentar Galí. / “Concurso de carteles alegóricos”, La Vanguardia, 1 juny 1933 p. 3: els quatre premis van recaure en Francesc Fàbregas, Antoni Clavé, Josep Queralt i Antoni Vila Arrufat, i van ser impresos i divulgats; cosa que no es va fer amb el treball de Francesc Galí, que va obtenir el primer accèssit, i altres concedits a Nicolau Miralles, Antoni Tusell, Gerard Carbonell, Pasqual Capuz, Fulgenci Martínez Surroca, Antoni Vila Arrufat i Josep Morell (junt amb una trentena de distincions honorífiques i mencions); no descarto que el projecte de Galí es pugui trobar reproduït en alguna de les nombroses publicacions de la Caixa de Pensions. / Arxiu General de la Diputació de Barcelona, lligall 4170, exp. 56, ordre 11 octubre 1933.

(45) La font per aquestes dues obres és la tesi d’Albert Mercadé, esmentada a la nota (1).

(46) La Vanguardia Española, 6 juny 1951, p. 12; La Vanguardia Española, 23 setembre 1951, p. 14.

(47) El gener del 1954 es va exposar al vestíbul de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau el cartell de Galí per al congrés, que s’hi va celebrar el mes d’octubre: La Vanguardia Española, 13 gener 1954, p. 13. Desconec més detalls d’aquest concurs, en el qual Galí va obtenir un primer premi: “L’il·lustre artista Francesc d'A. Galí ha guanyat el primer premi en un concurs de cartells anunciant el II Congrés internacional de Malalties del Tòrax, que es celebrarà a Barcelona el mes d’octubre vinent.” Ressorgiment (Buenos Aires), XXXIX, 456, juliol 1954, p. 7.345.

(48) “Concurso de carteles simbólicos de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares. Bodas de Oro (1904 - 1954)”, La Vanguardia Española, 13 novembre 1953, p. 10: el jurat, presidit per l’acadèmic i vicepresident de l’entitat Santiago Julià Bernet, comptava amb el Director General de la Caixa, Enrique Luño Peña, els artistes Antoni Vila Arrufat, Antoni Ollé Pinell, Josep Obiols i Francesc Vidal Gomà, i amb el poeta Narcís Dausá Dausá com a secretari; “El cincuentenario de la Caja de Pensiones. La exposición de carteles simbólicos”, Diario de Barcelona, 18 novembre 1953, p. 14.