Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dilluns, 21 de desembre de 2015

Les imatges del trimestre (tardor 2015) — per Santi Barjau

Guillem Fresquet és un dels molts dibuixants que fan un sol cartell al llarg de la Guerra Civil i que aparentment no es dediquen a aquesta activitat mai més, tot i que durant la seva vida de dibuixant va prendre part en nombroses iniciatives. Per desgràcia, quan es va produir la primera aparició pública d’aquest cartell durant la Transició, es va transcriure malament el seu nom, que es va llegir com a “Fosquet”,  i encara ara està catalogat així en alguns llocs. El cartell, de sòbria coloració terrosa, no té les connotacions èpiques que associem a tants cartells de la guerra, i la seva imatge tranquil·la no estava pensada per incitar els combatents als grans sacrificis o rearmar la seva combativitat amb una visió crítica o caricaturesca de l’enemic: com a molt transmet una serena confiança en la victòria basada en la solidaritat entre els treballadors. No sé quina va ser la tasca dels duaners en el context de la guerra, però en qualsevol cas es tracta d’un treball força correcte. 


Nascut a Barcelona l’any 1914, Guillem Fresquet Bardina es va formar a l’escola de Llotja, i durant els anys trenta el trobem en les exposicions que s’organitzaven al Casal Icària en ocasió de la festa major del Poble Nou (1934) o a la Unió Gremial de Sant Martí de Provençals (1935). Durant la guerra només li conec el cartell de les duanes, però se sap (gràcies al testimoni recollit per Jordi Artigas) que va treballar per al Comissariat de Propaganda; també publica dibuixos a la revista Yo, del 1938 (no cal dir que no hem de confondre el nostre dibuixant amb Lázaro Fresquet, Fresquito, el ninotaire de la revolució cubana). En endavant, la seva tasca es va dividir sobretot en una carrera prolífica com a aquarel·lista, amb sovintejades exposicions i premis, i en la indústria dels dibuixos animats, que va tenir a Barcelona un nucli força actiu. Fresquet, que ja treballava a l’estudi Serra Massana abans de la guerra, s’incorpora després als estudis d’animació Chamartín, situats a la gaudiniana casa Batlló des del 1941, on comparteix feina amb Josep Escobar, Melcior Niubó, Cifre, Del Arco, Urda o Peñarroya. 


Imatge procedent del blog http://altapolitik.blogspot.com.es (Guillem Fresquet apareix al número 6 del "Paseo del Buen Humor")
També sé que va prendre part al concurs de cartells del parc d’atraccions del Tibidabo del 1953 (uns esbossos seus es troben a la venda en una casa de subhastes en línia, cosa que ens permet atribuir-li el projecte que es va presentar amb el lema “Fret” i que es conserva a l’arxiu del parc del Tibidabo). Al catàleg Ephemera, la vida sobre papel, de la Biblioteca Nacional de España, Charo Ramos ens assabenta que Fret es va dedicar també a la publicitat de productes farmacèutics i les felicitacions doficis. Durant els anys seixanta, el seu nom apareix sovint als anuncis de l’Institut Parramon com un dels professors al costat de Jesús Blasco, Josep Pla-Narbona i el mateix Josep M. Parramon, responsable d’aquesta important institució d’ensenyament per correu que tenia per lema “Cómo triunfar en Arte”. Parramon i Fresquet són els coautors del best-seller internacional Cómo pintar a la acuarela. Les aquarel·les de Fresquet van tenir gran divulgació en forma de postals editades el 1973 per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Morí a Tarragona l’any 1991.





Caseres. Per aquesta finestra treuen el cap molts dibuixants que no es dediquen habitualment a la creació de cartells però que, de tant en tant, fan algun treball en aquest camp. L’autor que us presento avui té alguns cartells de teatre, i aquest en concret destaca entre els que van ser fets en plena Guerra Civil a causa de la temàtica poc habitual, ja que no és polític ni bèl·lic, sinó que anuncia un espectacle de varietats. Amb les seves figures d’Arlequí i Colombina, el cartell Arte 1937, tan allunyat de la temàtica de guerra, és un dels pocs treballs coneguts d’aquest autor en el camp del cartell, sempre en l’àmbit teatral en què es va especialitzar, sobretot com a escenògraf i figurinista. Altres cartells són per a l’espectacle Las Tocas, al Teatro Cómico (1936), i el que va servir per anunciar l’actuació de Totó, el 1946, fet conjuntament amb Amadeu Asensi, amb qui col·labora sovint: els seus projectes en teatrí es conserven al centre de documentació de l’institut del Teatre, on també es guarda un projecte de cartell per a l’espectacle Melodías del Danubio (1945), dels Vienesos Artur Kaps, Franz Joham, Herta Frankel i Gustavo Re.


L’autor és Rafael Caseres, de qui es tenen poques dades; potser havia nascut el 1904 (un Rafael Caseres i Valls mor a Barcelona el 1989, amb 85 anys: La Vanguardia, 27 agost 1989, p. 22) i, a més de l’activitat teatral, el 1930 i el 1931 havia exposat a les Galeries Laietanes amb els altres components del grup “Uns Quants” (Manuel Capdevila, Valeri Corberó, Pere Riu…); en la segona d’aquestes mostres hi va presentar un paravent, projectes de cartells, gravats i les il·lustracions del conte de La Ventafocs; la revista Arts i Bells Oficis (maig 1931, p. 94-95) l’esmenta com “un il·lustrador tan ric de fantasia com de detall. La coloració dels seus dibuixos moderníssims i la puresa de les línies netes, deriven de la il·lustració anglesa proppassada.” Aquest volum de La Ventafocs, en versió de Jordi Canigó (és a dir, Salvador Bonavia Panyella) i editat pel mateix Bonavia, és una bonica edició en format quadrat amb il·lustracions a color i constituïa el cinquè volum de la col·lecció “Contes catalans il·lustrats”, en la qual també intervenien Josep Robert i Ramon Batlle. Per al mateix editor, Caseres també va fer les il·lustracions d’altres volums més senzills, de la sèrie “Contes per a infants”, com ara La porta del cel, La filla del moliner, Els tres cabells del diable, La Fustots, Na Pell d’ase o El gat amb botes, sempre durant els anys trenta. 


Un aparador de Rafael Caseres, reproduït a la revista Mirador l'any 1933
 
A més dels treballs d’il·lustració, Rafael Caseres havia treballat activament en el camp de la creació d’aparadors per a establiments comercials: l’any 1933, en una exposició celebrada a les Galeries Laietanes, va mostrar alguns dels seus projectes i fotografies d’altres vitrines que, segons la crítica d’Adam Coscoll a la revista Mirador, van desaparèixer a l’incendi dels magatzems El Siglo “abans que poguéssim contemplar-les” (Adam Coscoll: “Tres exposicions”, Mirador, V, 210, 9 febrer 1933, p. 7); d’uns i altres el crític en fa grans elogis (diu que és “Un d’aquests artistes que ens farien quedar bé a tot arreu”), com també dels dibuixos que hi va exposar, “de paladar anglo-francès”, “pulquèrrims i fets amb gran traça”. Finalment, se sap que l’any 1934 Caseres va exposar pintures a Santa Coloma de Queralt, al costat de Valeri Corberó, Grau Sala, Xirinius i daltres, en una col·lectiva organitzada pel diari La Segarra (La Vanguardia, 21 agost 1934, p. 19). 

 
Mir Virgili i Mir Escudé.  Aquest treball per a Uralita és una de les poques mostres de l’activitat de Josep Mir Virgili en l’àmbit del cartellisme. És una interessant composició que, amb simplicitat geomètrica, posa en valor els productes de fibrociment de la fàbrica catalana. També li conec un cartell per a les noces d’argent de l’Orfeó Gracienc, del 1929 (reutilitzat el 1932), amb una composició cubista d’instruments musicals, pentagrama i una oreneta sobre paper platejat. 


Josep Mir Virgili (Barcelona 1904-1974) és conegut sobretot com a interiorista, tasca en la qual va col·laborar sovint amb Evarist Mora. Format a l’escola de Llotja, estigué molt vinculat al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Foment de les Arts Decoratives (FAD). Per tradició familiar semblava destinat al conreu de les arts gràfiques, ja que el seu avi havia fundat l’editorial Mir, Terrades, Comas i Cia, i tant el seu pare com els seus nombrosos oncles van tenir una dedicació especial al gravat, la litografia o el cartellisme. En especial es pot recordar Andreu Mir, responsable de l’empresa Reclamgraf, especialitzada en postals patriòtiques espanyoles i catalanes; i Ramon Mir Escudé (Barcelona 1886-1973), dibuixant prolífic, autor de cromos per a la xocolata Suchard, que el 1916 va participar al concurs de cartells per al sabó Heno de Pravia i que va ser autor de molts cartells (alguns es conserven a la Biblioteca de Catalunya), entre els quals el que anunciava l’Anís del Taup, amb una bestiola antropomòrfica i una dona elegant (abans que Andreu Gil el renovés els anys trenta o quaranta); i que el 1932 rebia un setè accèssit al concurs de cartells de la fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal, que va tenir molt ressò però sense resultat efectiu (La Publicitat, 1 juny 1932, p. 4). Tant ell com el seu nebot Mir Virgili van rebre menció a la primera ronda del concurs per al senyal de la Generalitat, que va tenir lloc l’estiu del 1931. El treball més tardà que li conec és el cartell per al vodevil Las Inviolables, elegit el 1935 a través de concurs entre un centenar de participants (Després, II, 12, 5 gener 1935). Mir Escudé firmava sovint només amb el primer cognom, però també com a “R. Mir” i “Ramon Mir”. 



Si ens centrem en Josep Mir Virgili, sabem que havia treballat a la Unió de Fotogravadors de Baguñà i Cornet, però el primer treball que per ara puc destacar d’ell és una coberta de la revista Sports (II, 25, 25 març 1924) amb la imatge d’un saltador d’esquí. Alumne de Pompeu Fabra a l’Atheneum Polytecnicum, on forma part del grup dels “Pompeius” (Arturo Llopis: “El filólogo catalán [Pompeu Fabra] practicó el excursionismo y el cámping”, La Vanguardia Española, 20 febrer 1968, p. 37), Mir Virgili apareix vinculat des del principi amb els cercles publicitaris, com ho posa de manifest la conferència “Características que debería reunir el cartel nacional” que va presentar al Foment del Treball Nacional, amb motiu d’una exposició de cartells de guerra, de la col·lecció de Francesc Carbonell; formava part d’un cicle, “Publicidad por el cartel”, organitzat pel Publi-Club i que va comptar amb la participació de Rafael Bori, Josep Canredon, Joan Aubeyzon i Josep M. de Colubí. (La Vanguardia, 24 febrer 1929, p. 15). Lany 1932 pren part en una exposició col·lectiva organitzada pel Cercle Artístic de Sant Lluc. També va ser membre de l’Associació de Cartellistes i el trobem per exemple fent de jurat al concurs de cartells del “IV Rallye-congrés internacional de càmping clubs a Catalunya”, junt amb Evarist Mora Rosselló i Enric F. Gual (La Vanguardia, 6 març 1936, p. 12). I la vinculació al FAD, el va portar a integrar una Secció Pro Arts Publicitàries, amb Francesc Cases, Evarist Mora i Josep Sala, que pretenia recollir exemplars publicitaris dignes i de bon gust i fer-ne un arxiu de consulta i orientació (Butlletí del Foment de les Arts Decoratives, I, 1, gener 1935, p. 2-4). Desconec la seva activitat durant la guerra, però en els anys posteriors va exercir sobretot com a decorador, sovint de la mà d’Evarist Mora, en locals tan destacats com el Salón Rosa del Passeig de Gràcia o l’establiment El Dique Flotante; i el lligam amb el FAD i el Cercle de Sant Lluc es va manifestar en la participació en l’exposició d’art religiós del 1951 (secretari del comitè organitzador i muntatge d’un altar) o el V Salón del Hogar Moderno, del 1955 (La Vanguardia Española, 9 desembre 1955, p. 16); aquell any feia part del jurat de la I Exposición-concurso feria de “Christmas” (La Vanguardia Española, 20 desembre 1955, p. 22), celebrat als magatzems El Siglo i organitzats per la revista Grafia Hispana. Hi anava en nom del FAD, del qual va ser-ne vicepresident el 1957.

divendres, 20 de novembre de 2015

Francesc Benages: pau i amor — per Santi Barjau

Els cartellistes que apareixen en aquest blog em són coneguts a través dels respectius treballs gràfics però es mantenen llunyans en el temps com a personatges que són del passat, tot i que alguns són una mica més assequibles que d’altres; i en molts casos en retrobo la dimensió humana a través dels familiars (fills, néts o nebots i especialment filles, nétes i nebodes, que curiosament són les que més activament reivindiquen el llegat d’aquest grup d’artistes, majoritàriament masculí...). En el cas que us presento avui, puc dir que vaig tenir la sort de contactar amb ell i parlar-hi un cop, un temps abans de la seva mort. És un dels pocs cartellistes de la Guerra Civil que he conegut en persona, i per això el vull recordar especialment des d’aquesta tribuna.


Nascut a Mallorca el 1911 i traslladat de ben jove a Barcelona, Francesc Benages Tomàs va viure al barri de Gràcia, al qual va estar sempre molt lligat. A l’Arxiu del districte de Gràcia es conserva una entrevista (1) que li van fer l’any 1993 els alumnes de BUP de l’institut Vila de Gràcia, en col·laboració amb el Taller d’Història de Gràcia, en el marc d’un treball de recollida de testimonis viscuts per diferents persones del barri i que em servirà també per explicar part de la seva biografia, junt amb el que ell mateix em va dir, i les declaracions que va fer el 1975 al Diario de Barcelona. (2)


Arribat als dotze anys a Barcelona, Benages va ingressar a l’escola de Llotja on consta matriculat si més no entre 1929 i 1932, tot i que ell sempre s’ha reivindicat com a autodidacte. També va ser important la relació amb els cercles esperantistes: a les nits aprenia esperanto a la societat Paco kaj Amo (Pau i Amor) de Gràcia (3), on devia conèixer Ramón Fernández Jurado. Segurament en aquells anys ja estava vinculat als moviments polítics, ja que col·labora al setmanari El Carrer, on fa algunes caricatures, que firma com a 6-Q Benages (és a dir, Siscu o Cisco Benages); em va comentar amb especial interès la que representa Hitler i Mussolini a la corda fluixa, apareguda l’abril de 1933. (4) Potser va col·laborar en altres revistes, però no les he localitzat. En tot cas, es relaciona amb elements del Bloc Obrer i Camperol com Pere Pagès (Víctor Alba) i l’esmentat Ramón Fernández Jurado i, amb ells, passarà al POUM poc abans de l’inici de la Guerra Civil. El desembre del 1935, Benages va participar a la primera exposició col·lectiva d’artistes novells que es va celebrar als locals de la libreria Catalònia; (5) i l’any següent va prendre part a l’Exposició de Primavera, com a integrant del Saló de Barcelona, en la secció de dibuix. (6) Però la seva carrera com a artista de galeria sembla que s’acaba aquí. Tenia el taller al carrer de Verdi. 



A l’entrevista que es conserva a l’Arxiu de Gràcia, Francesc Benages (qui sempre es va definir com a anticlerical i antimilitarista) hi explica les seves vicissituds durant la guerra, com el relat del que viu en primera persona el 19 de juliol, però també quan treballa en la secció de propaganda del POUM, i el pas pel front de Terol, mobilitzat amb la lleva del 33.


Benages va fer uns quants cartells durant la guerra del 36, en l’òrbita del POUM, i un per a la UGT, firmats amb el seu cognom. Un d’aquests cartells, que es va estampar en versions catalana i castellana, presenta simplement la bandera roja, amb la falç i el martell, i les sigles del POUM, que destaca sobre un cercle de llum en un fons negre on es llegeix l’eslògan “Obrers a la victòria!!”, mentre que l’altre cartell, Contra el feixisme assassí, oposem-hi el socialisme alliberador, mostra la imatge tètrica d’una mà, verda i amb llargues ungles ensangonades, que surt d’una esvàstica i amença un poble en flames. El tercer cartell, Mobilització, disciplina, comandament únic sota el control de les organitzacions obreres presenta un paisatge desolat pel pas de la guerra, sota un cel fosc i vermellós, amb el perfil d’un ribot que suggereix les possibilitats de la reconstrucció per part dels treballadors liderats pels sindicats, en aquest cas la UGT. Curiosament, a l’entrevista que li fa Maria Favà el 1975 se li atribueixen els cartells del POUM que duen la firma Siwe, que sempre han estat un misteri per a mi; de fet jo li vaig preguntar si coneixia la identitat d’aquest i altres cartellistes poumistes i no em va donar cap aclariment... En tot cas només sumant els sis cartells de Siwe als tres que porten la firma de Benages em surt la xifra de nou cartells que l’autor afirma haver fet durant la guerra; però reconec que la qüestió encara està oberta. No sé si va fer més col·laboracions en la propaganda del POUM o bé per a d’altres partits o sindicats; quan vaig parlar amb ell el 1999 em va dir que li hauria agradat treballar a L’Esquella de la Torratxa, però no hi he trobat els seus dibuixos.

El relat de la postguerra el presenta detingut al camp de concentració de Castelló de la Plana, més tard investigat per la brigada del sinistre capità Bravo i finalment, fugitiu, iniciant el seu exili a Perpinyà, on arriba “el mismo día que Francia entraba en guerra”, el setembre del 1939. Allà treballa, de manera il·legal, fent retoc de fotografia i decideix retornar cap a 1942, però és detingut a Figueres i empresonat a la Model durant un any. A l’entrevista que va fer amb els estudiants graciencs relata les condicions de vida a la presó i les arbitrarietats de la repressió. Després de la guerra només li puc atribuir per ara un cartell destinat al tercer congrés hispanoportuguès d’obstetrícia i ginecologia, que es va celebrar a Barcelona el 1950. La firma no és molt clara, però s’assembla a la que utilitza durant els anys de la postguerra en els seus dibuixos per a targetes de primera comunió i felicitacions nadalenques que, com veurem, van ser el seu principal mitjà de subsistència. 


En efecte, al llarg dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, Benages va treballar incansablement com a dibuixant d’aquests petits impresos protagonitzats per angelets, pastorets i pastoretes i altres variacions infinites d’unes figures infantils que ell plasma amb tendresa i personalitat. 

Segons que ell mateix em va explicar, entre les impremtes barcelonines que es dedicaven a aquesta activitat i que li donaven feina trobem la casa Bañeres, de la plaça de Sant Jaume, i Talleda, també coneguda com a Ediciones Ancla, pel símbol que identificava aquestes postals nadalenques i de felicitació. També va treballar per a impremtes i editorials de Madrid, com ara Ortiz, ja els anys 50, i Roamán, fundada el 1965. Igualment he localitzat obres seves de l’editorial C. y Z. No és d’estranyar doncs que, segons em va dir, hagués arribat a fer més de 5.000 originals de Christmas i altres targetes d’aquesta mena. L’estil de Benages evoluciona al llarg del temps, tal com ho fa la seva firma, des d’una ingenuïtat amable, amb infants grassonets, passant per una manera més sentimental, que recorda el treball d’altres dibuixants com ara Ferràndiz, fins arribar als seus treballs més tardans per a recordatoris de primera comunió, on posa en joc composicions més simbolistes amb pans i peixos, calzes o àncores, amb un tractament més pla del color. En algun moment no identificat va treballar a la impremta Grafos, fundada el 1934.




  

Francesc Benages em va comentar la seva amistat amb altres dibuixants que també trobo com a autors de postals nadalenques i recordatoris religiosos, com ara Francisco Alpresa, Melcior Niubó o Joan Palet. L’amistat amb Frank Alpresa va donar diversos fruits en forma de dissenys per a estampacions sobre tela i es va materialitzar també en un parell d’ex-libris que aquest dibuixant va dedicar al seu company Benages. (7) 

Pel que fa a la seva militància política, la web de la Fundació Rafael Campalans ens fa saber que “formà part del Front de la Llibertat i del POUM fins a la seva incorporació en el Moviment Socialista de Catalunya (1945), des d’on passà a Convergència Socialista i posteriorment al Partit dels Socialistes de Catalunya.” (7) Quan vaig parlar amb ell em va relatar les reunions clandestines a casa seva i a l’estudi que tenia en uns baixos del carrer Mozart. L’any 1992 se li va fer un homenatge, com a militant número 1 de l’agrupació del PSC al barri de Gràcia, i en una entrevista va relatar aquestes reunions on assistien Raimon Obiols i Joan Reventós; segons aquesta font “el disseny del carnet socialista de militant és obra de Francesc Benages”. També sabem que va ser president de l’Associació de Veïns de Gràcia durant tres anys. (9)

El carnet del Partit dels Socialistes, amb la imatge de les banderes dibuixada per Francesc Benages
Una de les últimes referències que he trobat de Benages correspon a l’adquisició d’una pintura seva, Síntesi. Al·legoria del Transport Marítim, per part de l’Autoritat Portuària de Barcelona l’any 1992 amb destí a l’edifici del Portal de la Pau. (10) Francesc Benages va morir l’any 1999.




NOTES
(1) Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. Col·lecció Alumnes IES Vila de Gràcia. Entrevista amb Francesc Benages Tomàs, per Pedro J. Iguácel i Víctor Peso. Barcelona, 6/04/1993.
(2) Maria Favà: “Francesc Benages. Esbozo de una biografía brillante”, Diario de Barcelona Dominical, 15 juny 1975, p. 16.
(3) El Carrer, II, 39, 20 abril 1933, p. 1. En aquesta revista col·laboren també Escobar, Moreno, Roqueta, Quelus, R. Datzira, Gaston Ry, Terruella, Alloza...
(4) El Bulteno de esperanta societo Paco kaj Amo, XIII, 146, agost 1932, p. [3] informa del seu ingrés en la societat esperantista, però ja no apareix en una llista de socis de l’any 1936.
(5) Repertori de catàlegs d’exposicions col·lectives d’art a Catalunya (fins a l’any 1938), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002, p. 248, núm. 877.
(6) Repertori..., p. 263, núm. 960.
(7) Silvia Grossmann Alpresa: “El abuelo Paco”, Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, XXI, 40, 2009, p. 19.
(9) Javier Sulé: “Catalunya és d’una manera generalitzada bastant conservadoreta i tradicional”, Gràcia Express, segona època, 14, desembre 1992, p. 12, on també comenta que va guanyar un premi d’un concurs de cartells convocat pel diari La Opinión. Potser es tracta del concurs del diari L’Opinió del 1933, en el qual un dels projectes recomanats s’havia presentat amb el lema “Kiku”, que podria correspondre a Benages. 

dimecres, 21 d’octubre de 2015

La impremta Oliva de Vilanova: cent anys a Barcelona – per Santi Barjau

L’octubre del 1915 es va publicar el primer llibre executat per la impremta Oliva de Vilanova als seus nous tallers de Barcelona, situats al carrer de Casanova, 169. Aquest establiment d’arts gràfiques, considerat un dels més selectes de l’època a nivell europeu, l’havia fundat el 1899 Joan Oliva Milà a Vilanova i la Geltrú i de seguida ja va mostrar un altíssim nivell de qualitat, no sols en l'estampació de llibres i revistes, sinó també en tota mena de petits impresos. El fundador va comptar des del principi amb la col·laboració dels seus fills Víctor i Demetri Oliva Sala. Pocs anys després de la mort del patriarca, que va tenir lloc el 1911, els dos germans van decidir traslladar l’establiment a Barcelona, per tal d’aprofitar millor les potencialitats de la capital catalana. En efectuar el canvi, ara fa cent anys, van voler recordar l’origen de l’establiment incorporant el nom de Vilanova al cognom dels dos propietaris.

Per commemorar aquesta efemèride, reprodueixo el capítol de la meva tesi doctoral que vaig dedicar a la producció de cartells per part de la impremta Oliva, tant en l’etapa de Vilanova com en la de Barcelona, i que vam publicar l’any 2002 amb Víctor Oliva Pascuet, en el volum Barcelona, art i aventura del llibre, editat per l’Ajuntament de Barcelona.


Els cartells de la impremta Oliva

La producció cartellística de la impremta Oliva no és excessivament abundant i, fins on sabem, va ser realitzada d’una manera molt repartida al llarg dels anys; a més es caracteritza, en l’aspecte tècnic, per l’ús de procediments poc usuals. És ben sabut que, generalment, els cartells catalans modernistes i posteriors eren impresos per mitjans litogràfics. Una de les escasses excepcions la constituí la casa Thomas, que féu per exemple alguns cartells de Ramon Casas com ara Sífilis o Auto garage central, en els quals el dibuix original era estampat fidelment amb la tècnica de la fototípia al qual s’aplicava un acoloriment tricròmic. Els Oliva no destaquen precisament com a litògrafs (tot i que, segons sembla, en algun moment van disposar de màquines d’aquesta mena) i per tant podem pensar que bona part dels cartells estampats per ells van ser obtinguts per altres mitjans, estrictament tipogràfics. De tota manera, la qüestió de quan van treballar amb alguna màquina litogràfica encara està per aclarir.
En aquest apartat pararem atenció sobretot als cartells que s’han conservat i que en general tenen unes mides mitjanes o grans i presenten alguna il·lustració o una disposició peculiar, tot i que els Oliva també devien fer-ne altres de menor interès, com per exemple alguns fulls o “pasquins” sense imatges, als quals en principi no dedicarem la nostra atenció.
Si no ens equivoquem, un dels primers cartells fets per la impremta fou el que, dibuixat per Víctor Oliva, anunciava el llibre d’Ignasi Ribera i Rovira, Poesia & prosa, publicat el 1905. Un exemplar del cartell (35 x 30 cm) es conserva a la col·lecció Oliva. La mateixa il·lustració també va ser utilitzada com a coberta del llibre i consisteix en una composició d’elements vegetals (branques de salze ploraner) en un fons violeta difuminat, obtingut amb aquella tècnica que els impressors anomenaren ‘japonesa’. A les pàgines de l’Anuari Oliva es troba encartat un fragment del cartell esmentat. 

Un cartell reproduït a dues publicacions de la impremta Oliva (Los Deportes i el Calendario del arte del anuncio del 1929), podria ser fet als seus tallers; per això incloem aquí el del vermut Aquila Rossa, dibuixat el 1909 per Junceda amb el seu reconegut humor negre: per demostrar les virtuts aperitives del producte apareix un ogre afamat a punt de menjar-se un infant que, lligat a la pota de la taula, suplica ser alliberat. 
Per al Carnestoltes de l’Agrupació Regionalista de Terrassa del 1909 es va imprimir un gran Bando (Biblioteca de Catalunya) il·lustrat amb caricatures dels organitzadors i gravats popularistes i amb un text en català medieval macarrònic, en caràcters Canibell.

El primer cartell de gran format és també un dels millors sorgits de les premses dels Oliva i un dels exemplars més destacats del cartellisme català. Dibuixat per Ismael Smith per tal d’anunciar un Concurso Nacional de Esgrima del 1910 (un exemplar a l’Arxiu Nacional de Catalunya), es tracta d’un curiós experiment d’impressió, autocelebrat pels Oliva a la revista Los Deportes. En efecte, la superfície (96 x 64 cm) no és paper blanc com sol fer-se habitualment en la impressió de cartells, sinó una cartolina de color tabac que feia més meritori el fet d’imprimir-hi a sobre amb tinta blanca i de tres colors més, dificultat brillantment vençuda pels estampadors vilanovins. Aquest cartell, encarregat per la Comissió de festes de l’Ajuntament de Barcelona, va ser tirat a 500 exemplars i els Oliva van cobrar per fer-lo un total de 600 pessetes, que comprenien els gravats, paper i impressió, mentre que l’artista havia cobrat 250 pessetes pel disseny.
Potser cal incloure en aquest apartat un curiós imprès per a Les Escoles Obreres de Vilanova y Geltrú, autoqualificat de ‘cartell-periòdic’ (Biblioteca Balaguer). És un imprès de 50 x 75 cm, estampat per les dues cares, en el qual consta una data (“1 de janer de 1911”) i una periodicitat (“any III”), però desconeixem si es conserven altres exemplars d’aquesta mena de dazibao i, en cas afirmatiu, si també havien estat impresos per la casa Oliva. A l’anvers apareixen textos que glossen l’ideal de l’“obrera perfecta” i fotografies d’alumnes aplicades (cosint, planxant, fent música o a doctrina), mentre que al revers hi ha una llista, en vermell i negre, dels socis protectors i de les alumnes.
Segons sembla, aquell any també es va fer un cartellet per tal d’anunciar l’exposició celebrada a la Sala Reig amb treballs gràfics propis de la impremta Oliva. És clar que potser no hem de pensar en un gran cartell dels que s’encolaven pels carrers, sinó en un petit cartell dels anomenats de llibreria. Segons escriví Héctor Bielsa (Josep M. Junoy) a La Publicidad, el cartel y la invitación misma con los cuales se ha hecho la propaganda de esta exposición, (...) que no pocos coleccionistas conservaran celosamente, no tienen el menor lujo, pero en su misma sobriedad responden admirablemente a su fin. 
Quan l’any 1912 es va celebrar a Vilanova i la Geltrú el II Congrés d’Ateneus y Societats de Cultura, Víctor Oliva en va dibuixar un cartell de 65 x 45 cm en el qual apareix l’escut de Vilanova amb uns llorers i una cartel·la amb cintes, tot sobre un dels característics fons difuminats (Biblioteca de Catalunya). La impressió només va necessitar tres tintes: verda per al fons (que passa del verd-poma pàl·lid al verd-avet), mentre que per al dibuix s’utilitzen els colors verd-oliva i vermell (aquests dos, combinats, donen el granat que predomina en la composició).

Amb motiu de les Festes de la Mercè de 1914, la impremta Oliva es va fer càrrec d’estampar el projecte que el pintor i orfebre Ramon Sunyer havia realitzat, segons cita la Revista Nova, la qual hi reconeix “un atreviment i un bon gust a que no ens tenen acostumats els treballs gràfics d’aquesta mena” i el descriu com un “hermós encuadrament barroc”. No hem tingut accés a cap exemplar d’aquest cartell, tot i que ens consta que un exemplar, de 79 x 58 cm, havia format part de les col·leccions de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. En tot cas el dibuix devia ser el mateix que es troba en els programes de la festa d’aquell any i consisteix únicament en un escut mercedari. El poeta López-Picó es referia a aquests treballs l’any 1935 quan, amb nostàlgia, recordava “la col·laboració que Carner, Clementina Arderiu, Lluís Valeri, Ramon Sunyer i Francesc Galí i jo havíem tingut els anys 14 i 15 a la catalanització dels programes de les festes mercedàries. Avui sembla tot feina perduda.”

Precisament Galí féu l’any 1915 el cartell per a les Festes de la Mercè. Es tracta d’un treball de 80 x 54 cm en el qual es reprodueix un dels seus dibuixos al carbó d’atmosfera boirosa: la imatge mariana amb el nen, un vaixell i putti, sobre el fons de la ciutat. N’hi ha exemplars a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El mateix any aquell disseny era utilitzat en la coberta del programa, també imprès pels Oliva, amb versos de López-Picó i Clementina Arderiu.
Ignorem des de quan l’Associació de Música “da Camera” feia servir com a cartell un altre dibuix de Galí amb la imatge d’un home tocant el violoncel (o més aviat la viola de gamba), acompanyat d’una dona que canta i un esbart d’orenetes. Se’n coneix un exemplar de 54 x 36 cm, amb data d’abril-maig de 1932 i completat amb indicacions tipogràfiques, però res no impedeix que el dibuix central, datat en realitat el juny de 1914 i emprat en els programes de mà de la temporada 1915-16, ja hagués tingut des d’aquell moment aquesta mateixa utilització com a cartell.
Del mateix Galí és un altre treball de la impremta Oliva: el cartell vencedor en el concurs del Laboratori d’Higiene de la Diputació provincial, amb el text Guerra a les mosques! (1915) i que portava el lema “Per estètica”. El segon classificat (“Simbolisme”) va ser Robert Cartes, i el seu projecte (una mosca enorme travessada per una espasa) també s’arribà a estampar, si més no en format petit i en tricromia, ja que els Oliva van presentar aquest treball a l’Exposició d’Art de Barcelona de 1918. El tètric dibuix de Francesc Galí (un esquelet mig cobert per un sudari atreu les mosques que poden atacar un infant, vestit amb la típica bata escolar, mentre que un estol d’orenetes elimina els perjudicials dípters) es materialitza en un cartell de 80 x 58 cm, per a la impressió del qual es van fer servir set colors (groc, blau cobalt, blau fosc, verd poma, gris, vermell i violeta). N’hi ha un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, on és datat erròniament cap a 1920.
Un cartell per a l’Exposició de pintures J. Olivet Legares, celebrada al Faianç Català el 1916, té un format de 50 x 33 cm i reprodueix un quadre d’aquest pintor avui oblidat (Biblioteca de Catalunya).
Pel peu d’impremta (“Oliva de Vilanova, Barcelona”) ja ha de correspondre a l’etapa 1915-1930 un cartellet anònim, de 30 x 38 cm, per a Pneu Klein. Hi ha representat un xofer rialler que canvia la roda d’un cotxe.
Presenta més interès un cartell per a una Exposición de “Les Arts i els Artistes” de Barcelona, celebrada a Bilbao el novembre de 1916. Xavier Nogués va fer un atrevit linòleum amb representació de dues dones, una de les quals sosté una ombrel·la, passejant davant d’un poblet. La mateixa il·lustració ja havia estat utilitzada a la Revista Nova del 30 de juny de 1916. Un exemplar del cartell es conserva al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC.


No és sense certa aprensió que esmentem aquí com a cartell un imprès fet pels Oliva per a una visita amb conferències a l’Exposició Bibliogràfica Lulliana, organitzada per la Universitat de Barcelona. L’acte era previst per al 6 de febrer de 1916. Aquest petit treball de 30 x 43 cm (Biblioteca de Catalunya), que consta d’un text tipogràfic a dues tintes, en caràcters gòtics, amb la reproducció facsímil de la portada d’una edició lul·liana, era de fet la invitació a l’esdeveniment.
Es coneix un cartell, amb peu d’impremta d’Oliva, per a una Fiesta florida. Batalla de Flores, del 1917 (55 x 37 cm) que ha estat atribuït a Pasqual Capuz, dibuixant valencià trasplantat a Barcelona. El cartell és centrat per una figura andrògina, que aboca les flors contingudes en un gran cistell, i certament hi podem reconèixer l’aire hedonista de molts treballs de Capuz, col·laborador habitual de revistes galants. El conjunt sembla imprès a dues tintes, bruna i vermella.
És obra segura de Capuz el polèmic cartell Barcelona Carnaval de 1917, de 100 x 70 cm (Arxiu Nacional de Catalunya). El sàtir blau que pren a coll una noia vestida de pubilla catalana, sota la mirada de cinc màscares, no va ser ben acceptat per tothom. Un cop més –com en el cartell de 1915, Guerra a les mosques– la tècnica d’aquest exemplar podria ser litogràfica, cosa que en cas de confirmar-se situaria en els primers anys barcelonins dels Oliva el breu període que haurien dedicat a aquest procediment d’impressió.

El mateix 1917, els Oliva s’encarregaren d’imprimir el cartell de Lucien Simon per a les exposicions dels salons parisencs que, a causa de la guerra mundial, se celebraren excepcionalment a Barcelona. El cartell Palau de Belles Arts (...) Salon des Artistes Français, de 153 x 101 cm en dos fulls, va ser estampat a tres colors i presenta una figura de Marianne, cofada amb gorra frígia i duent la paleta i un pinzell a les mans.

Creiem que és de Josep Ribot el cartell per al Ier Congreso Nacional del Comercio Español en Ultramar 1923 (América y Filipinas), de 96 x 68 cm. Un mapa d’Amèrica, amb un escut imperial espanyol, assenyala els límits geogràfics del congrés, mentre que les figures d’uns comerciants i bastaixos carregant una nau medieval n’evoquen la temàtica. El fons és una mostra més d’aquella tècnica de gradació cromàtica tan apreciada pels impressors. Tot i que al calendari de 1929 és reproduït amb la indicació “Dibuix Oliva de Vilanova”, la filla de Josep Ribot en té una impressió parcial, amb les figures, que ens permet assenyalar-lo com a autor. 

L’altre gran dibuixant de la impremta Oliva, J.B. Wilkinson, signa el cartell Parc de Montjuïc, Batalla de flors, del 1923 (però reutilitzat el 1925 amb afegitó d’un nou text). Fa 63 x 43 cm i té l’espai central ocupat per un gerro amb una cara d’un sàtir, ple de flors i amb una garlanda (un exemplar a l’Arxiu Nacional de Catalunya).

Ens consta que a la impremta Oliva es van imprimir també uns grossos cartells per anunciar les novetats literàries de Pere Coromines. En efecte, segons els seus Diaris i records, el polític i narrador havia escrit al seu fill Joan (el conegut filòleg i etimòleg) el 18 de desembre de 1925, i li deia: Hem fet un gros cartell a ca l’Oliva de Vilanova per l’anunci del Tomàs de Bajalta. Fa molt de goig. D’aquí un mes en farem un altre de més gros per anunciar La vida austera i les seves traduccions. No comprenc per què no hauríem d’anunciar així els nostres llibres, sense esperar-ho tot de l’article de diari, que moltes vegades no té gaire més mèrit literari que l’anunci de l’Oliva de Vilanova.
Els cartells que anunciaven aquests llibres són desconeguts, si bé no és impossible que en el futur se’n pugui trobar informació en els fons de la Fundació Coromines, en curs d’organització a Sant Pol de Mar.
Amb motiu d’una exposició celebrada a les Galeries Dalmau, el 1926, va aparèixer un curiós híbrid entre cartell i invitació (Biblioteca de Catalunya, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Es tracta d’un full de 32 x 25 cm, fet sobre una reproducció del diari La Noche, en el qual hi havia un article dedicat al pintor i cartellista Galí. Al damunt, amb lletres vermelles, hi ha el text Francesc d’A. Galí us convida a veure els originals de cartells... que informa de les circumstàncies de l’exposició, i unes paraules de Josep Llorens i Artigas on es lloa la capacitat cartellística de l’artista.

Un cartell similar, aquest cop amb text de Junoy, anunciava l’any 1923 l’exposició d’unes quantes xilografies d’Enric-Cristòfol Ricart a les mateixes galeries (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). Tot i que en aquesta ocasió no hi ha peu d’impremta, l’atribució, reforçada per la utilització dels caràcters Block, ens sembla incontestable.
Per a un Recital de Piano per Hermínia Gas, celebrat a l’Ateneu el 2 de juny del 1927, es va imprimir un cartell amb el retrat de la solista, dibuixat per Ricard Opisso (Arxiu Nacional de Catalu­nya).
Una figura d’esquiador que fa un salt arriscat en ple descens domina un cartell anònim de 53 x 28 cm per al Centre Excursionista de Catalunya, Esports d’Hivern Any XVII La Molina, treball de 1927.
Quan a final dels anys vint la impremta Oliva adquirí la maquinària per imprimir heliogràficament va utilitzar com a reclam una il·lustració, d’autoria desconeguda, de la qual tampoc no sabem si es va fer expressament per a l’establiment català. En un ambient fosc i expressionista, s’hi representa la màquina impressora de gravat al buit, amb uns operaris que la fan funcionar i rodejada per enormes piles de paper que amb uns petits trets antropomòrfics –ulls i boca– sembla que s’inclinin cap a l’aparell per contemplar-ne els resultats. Aquest dibuix, que coneixem només per les seves utilitzacions com a postal i en el prospecte Helio, probablement també es va fer servir en format de cartell però no n’hem localitzat cap exemplar.
Un cartell de data desconeguda, potser de cap al 1930 (54 x 27 cm), anuncia els espectacles de Teatre de Marionetes i titelles celebrats a la barcelonina Sala Reig i presenta un dibuix de R. Capmany que reprodueix amb estil ingenu una típica escena de guinyol (col·lecció Oliva).
Coincidint amb un congrés de metges celebrat a Barcelona el 1930, i a iniciativa dels Laboratorios del Norte de España, es va imprimir un cartell de text, de 34 x 48 cm, amb El jurament hipocràtic (Biblioteca de Catalunya).
El cartell Recital Concepció Badia d’Agustí, per a un concert celebrat al Palau de la Música Catalana el 21 de març de 1931, presenta una fotografia de la concertista en un marc blau i amb els textos al·lusius; fa 47 x 29 cm (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).
Altres casos més dubtosos: el 5 de setembre de 1924 Víctor Oliva enviava a Wilkinson els dos cartells que l’anglès havia dibuixat per a la Compañía Renacimiento; es tracta de treballs desconeguts, però ens consta que el 1929, a l’estand Oliva de l’Exposició Internacional de Barcelona, també es presentaren cartells de Wilkinson per a la Compañía de dramas y comedias Renacimiento.
En la mateixa exposició del 1929 es va mostrar un cartell per a una Exposición Artística, amb un linòleum de Jaume Guàrdia.
També el 1929 altres treballs eren reproduïts al Calendario del Arte del Anuncio amb l’esment específic de la paraula cartell, tot i que alguns, en ser exposats a l’estand que Oliva de Vilanova tenia a l’Exposició Internacional de Barcelona rebien, segons el tríptic explicatiu, el títol més genèric de “Carteles y reclamos”; les dates de tots són desconegudes. Un cartell, de dibuixant desconegut, per als Aromas de Montserrat presenta el perfil de la muntanya i una ampolla del licor dins d’un cercle. També es van fer uns cartells per als focs artificials Devil’s que la casa Espinós de Reus comercialitzava a l’Àfrica del Sud; sembla que eren dibuixats per Wilkinson.127 Al Calendario del Arte del Anuncio també es reprodueixen dos “carteles para interior”: un per als Hilos para coser Ramón Juliá (amb un vaixell navegant a tota vela) i l’altre per a Bolinder’s: Motores de aceites pesados (amb una imatge del motor); d’aquests darrers, segons el catàleg de l’estand ja esmentat, n’hi devia haver també altres models corresponents als motors marins, agrícoles i estacionaris.
Al mateix tríptic hi ha una relació de sis dibuixos per a cartells o reclams, que qualifica d’inèdits i que malauradament no es coneixen: dos serien obra de Wilkinson (El gallo i Pyroforo), mentre que els altres quatre se citen com a “Dibujos Oliva de Vilanova” i tenen com a títols Precursores de la Aeronáutica, El elefante blanco, La hoja a la luz de la idea i El Héroe y el Dragón. El Calendario del 1929 reprodueix també un “Cartel de una exposición de trabajos gráficos” que no sabem amb quin esdeveniment relacionar. Signat per Wilkinson, representa una mena de savi o artista amb barba i túnica, assegut al peu d’un menhir coronat per una figuera de moro i sobrevolat per orenetes, mentre que uns fulls de paper penjats d’un fil sembla com si s’estiguessin assecant.
Si hem de creure Josep Navas, a la impremta Oliva també es van fer cartells cinematogràfics per a la Paramount, segurament en el període més estret de col·laboració amb aquesta productora, vers 1927-29, però encara no ha estat possible individualitzar-ne cap exemplar.
També es feren cartells per a l’Acadèmia Granados i la seva successora, l’Acadèmia Marshall: en un marc, obra de Ribot, dominat per la màscara mortuòria de Beethoven, s’inscrivien les dades del concert o qualsevol altre esdeveniment a anunciar, compostes, en els exemplars que hem vist, en caràcters Ohio de cossos força grans (col·lecció Acadèmia Marshall).

També tenim notícia d’un treball purament tipogràfic que hem de datar a la dècada dels anys trenta: es tractaria d’un cartell per anunciar l’emprèstit de la Generalitat de Catalunya. Segons sembla, l’únic element no tipogràfic del cartell era l’escut de la institució catalana de govern, però “por la disposición que supo darle Víctor Oliva mereció los elogios de entendidos y profanos, atrayendo la mirada y la atención del lector, no obstante y ser de tipo.”
Finalment, i com a exemples més tardans, només tenim un parell de referències dels anys posteriors a la guerra. Quan l’any 1944 va debutar l’Orquestra Municipal de Barcelona, sota la batuta d’Eduard Toldrà, a la impremta Oliva es van fer uns cartells que no coneixem directament, però dels quals hi ha reproduccions. El primer, de mides ignotes, contenia uns textos al centre, emmarcats per una composició decorativa de Teodoro Miciano formada per violins i tubs d’orgue (el mateix dibuix es faria servir per als programes de mà de l’orquestra, si més no en els anys 1944-46). L’altre cartell, de mides també desconegudes, anunciava les audicions “populars” de l’orquestra al Teatre Olimpia i era purament tipogràfic, amb l’excepció del símbol de la nova orquestra (potser també obra de Miciano). Per acabar, en una data tan tardana com el 1957 es fa a l’Institut Gràfic un gran cartell d’autor anònim, amb una vista de Manresa, destinat a commemorar el Día de la Provincia: 5 mayo 1957 (70 x 50 cm).