Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

divendres, 18 de desembre del 2020

Les imatges del trimestre (tardor 2020) — per Santi Barjau

E.B. Carré

Aquest cartell va anunciar el “Salón de la piel” (anomenat també a vegades “Salón de las industrias de la piel”), dins de la Fira de Mostres de Barcelona que se celebrava cada any pel mes de juny. D’aquest treball se’n coneixen algunes variants, amb el fons d’altres colors (blau i rosa) i amb diferències en el text, cosa que em fa pensar que es podia haver reutilitzat en altres convocatòries del mateix certamen. Tot i que aquest saló especialitzat va celebrar una desena d'edicions, des del 1957 fins a ben bé el 1967, només tinc localitzat aquest cartell, centrat pel mig rostre de dona d’aspecte seixanter i diversos objectes de pell, i un altre, firmat també per Carré, per a l’edició del 1961, amb una figura femenina de cos sencer, que combina unes peces de vestir reproduïdes fotogràficament amb el rostre i les extremitats dibuixades. Una imatge semblant ja s’havia fet servir com anunci per anunciar el saló del 1960, sense firma però amb la marca de l’agència Reclamo, on potser treballava l’autor. (1) La firma E.B. Carré, que aquí apareix d’una manera molt subtil, al costat de la línia del coll de la figura femenina, identifica també alguns altres cartells publicats en les dècades de 1950 i 1960.


És ben poc el que sé d’Enric B. Carré, al marge dels seus treballs: per exemple, no si la lletra B forma part del nom o bé és un primer cognom que queda ocult; desconec les seves dates de naixement (potser cap a 1925) i mort; així com la seva formació artística. Tampoc he trobat la seva firma en treballs d’il·lustració de llibres, ni com a ninotaire. Pel que jo sé, els seus cartells s’inicien el 1952, amb el treball per a la 32a Volta ciclista a Catalunya, amb els ciclistes dinàmics que corren cap a l’espectador sobre un fons de cercles; i dos anys després, per al desè campionat del món d’hoquei sobre patins, il·lustrat amb el guant de porter que atura la bola del món, sobre una vista de la ciutat de Barcelona. Un altre disseny de l’autor per aquest campionat, que juga amb la mateixa idea (l’estic a punt de picar el globus terraqüi), es troba en format de vinyeta monocroma. 


En dos anys, la seva firma apareix en dos dels cartells més destacats que es podien fer en aquell moment a la ciutat de Barcelona: el de la fira de mostres del 1954, que sembla reprendre el disseny famós l’El Lissitzky, Colpegeu els blancs amb la falca vermella, amb el cercle convertit, un cop més, en la bola del món, i el sector triangular ocupat per una representació de l’avinguda de Maria Cristina a punt per a rebre el certamen comercial (en un angle es llegeix el nom Ganda, potser referit a l’agència publicitària); i el de les festes de la Mercè del 1955, amb una representació dels gegants vistos des d’una perspectiva baixa, com es veuen en el seguici popular d’aquest esdeveniment folklòric. Més tard, només li conec els cartells ja esmentats, per als salons de la pell. 


Les darreres notícies que tinc sobre l’autor, i que em permeten conèixer el seu nom, el vinculen especialment al món de la filatèlia, al qual potser ja estava lligat anteriorment, i també amb els esports: el trobo esmentat com autor de la coberta del Catálogo de sellos de deportes 1970, editat pel filatèlic barceloní J.M. Vidal Torrents; (2) dissenya una “hojita recuerdo” amb motiu d’una exposició filatèlica esportiva (3); i finalment, durant el període en què Joan Antoni Samaranch va presidir la Diputació de Barcelona, fa un projecte de segell sobre el Palau de la Generalitat “destinado a una serie que el correo español dedicaría a edificios históricos, pero que tampoco llegó a tomar cuerpo”, (4) i que va servir de base per a l’emissió que es va fer en commemoració de l’estatut d’autonomia del 1979, amb el canvi de la figura de sant Jordi per les mans entrellaçades d’uns sardanistes sobre el fons de l’escut de Catalunya (potser Samaranch i Carré havien coincidit en els anys del campionat de hoquei sobre patins). Això és el que sé, per ara, sobre aquest autor poc conegut.

 

 

(1) La Vanguardia Española, 9 juny 1960, p. 12.

(2) La Vanguardia Española, 18 juny 1970, p. 58.

(3) José María Soler: “Un sello deportivo español”, La Vanguardia Española, 20 agost 1974, p. 38; José María Soler: “Éxito del sello de salvamento acuático”, La Vanguardia Española, 19 setembre 1974, p. 57.

(4) José María Soler: “El correo y la Generalitat”, La Vanguardia, 4 juliol 1979, p. 30.

 

Carles Bécquer, animalista i molt més

El dibuix d'animals és una especialitat artística que compta amb una llarga tradició. De Dürer a René Hausman, sense oblidar la pintura rupestre o els gravadors de l'ukiyo-e japonès, són molts els artistes que han copsat el moviment, els costums o fins i tot la psicologia de tota mena d'animals. Entre nosaltres destaquen noms diversos, d'Apel·les Mestres a Joan Llaverias, o de Pere Inglada a Josep Granyer. 


El cartell que presento avui, per a un dels serveis de l'Obra Social de la Caixa de Pensions, és obra d'un d'aquests animaliers catalans, Carles Bécquer Domínguez (Barcelona 1889-1968), que habitualment no apareix a primera fila en els repertoris ni en les històries de l'art català del segle XX, tot i l'obra abundant i atractiva d'aquest autor, de qui sempre es destaca el parentiu amb el famós poeta romàntic sevillà i el seu germà pintor, que va ser el seu avi. Segurament en aquest oblit hi té alguna cosa a veure el fet que l'autor va viure allunyat de Barcelona durant un bon període de temps, tant en la seva infantesa i joventut, quan passà llargues temporades a Sevilla i a Madrid, com durant la seva estada a París entre 1909 i 1921, quan va treballar per a l'editorial Hachette i va exposar en els Salons. En canvi, la seva formació artística havia tingut lloc a Barcelona, a l'escola de Llotja, i és aquí on va dur a terme la major part de la seva activitat.

L'obra de Bécquer comprèn un gran nombre de dibuixos d'animals, a tinta o aquarel·lats, que va exposar en diverses ocasions a les sales barcelonines. Però abans de la guerra també va fer originals per a publicacions periòdiques, com En Patufet, Virolet i Esquitx, o bé al El Pregonero del Libro, el butlletí de novetats d'Editorial Araluce, el 1930-31, i també el trobo com un dels il·lustradors de la revista Crónica Molfort's, el 1935. Més tard, als anys quaranta, el retrobo per exemple fent les portades de la revista Nuestros Amigos, dedicada a les mascotes i altres animals, i també per a llibres de les col·leccions “Los Grandes Hechos de los Grandes Hombres” i “Páginas Brillantes de la Historia”, els coneguts digests en format de butxaca de l'Editorial Araluce, i diversos contes il·lustrats per a d'altres editorials. S'esmenten uns plafons decoratius per a l'estand de Guinea Equatorial a la Fira de Mostres de 1946. Un excel·lent recull de l'obra de Bécquer es pot consultar a la pàgina Ninots, Tebeos i Dibuixos. (5)

La tasca de Carles Bécquer com a cartellista no és abundant, però va donar com a fruit diverses mostres. El treball més antic de què tinc constància, Reyes Pathé-Baby, anuncia aquest projector de cinema per a ús infantil, i mostra una escena en dos plans: un nen somia que els Reis li porten l'aparell que, en el pla de la realitat, els patges li estan deixant al costat del llit (no es tracta del model més primitiu de projector, que trobo anunciat a la premsa des de 1923, sinó un altre de més evolucionat, que apareix per primer cop pel Nadal del 1927 i, especialment, des del Nadal del 1928, en què se sol datar el cartell). El cartell de Bécquer és un dels tres que es coneixen amb el mateix text i temàtica, amb altres de J.M. Vidal-Quadras Villavecchia i un tercer d'autoria desconeguda.


Un altre cartell, que anunciava el Dia del llibre amb una imatge de fantasia (un infant sosté enlaire un llibre enorme), va ser el resultat d'un concurs convocat el 1931, on van ser premiats ex-aequo els projectes de Carles Bécquer i de Josep Morell (silueta d'una noia amb trenes, amb una cascada de llibres oberts i una oreneta), els quals van arribar a ser impresos a dues mides, i de cadascun se'n van fer tiratges en català i castellà, segons la documentació de la Cambra Oficial del Llibre. El guaix original de Bécquer es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

En una altra ocasió ja vaig parlar del cartell per al Ball del barret de copa, celebrat pel Círcol Artístic el 1935: la màscara, amb el barret posat, al voltant del qual dansen en ball rodó unes figuretes d'arlequins i disfresses diverses, té la millor qualitat del dibuix de Carles Bécquer, esbossat i dinàmic.

Malgrat el que s'ha publicat en alguns llocs, és evident que Carles Bécquer no és l'autor dels cartells d'Estat Català apareguts durant la Guerra Civil i firmats per Domínguez, que han de ser atribuïts al seu veritable dibuixant, Josep Domínguez Bermejo, de qui ja vaig parlar en una de les primeres entrades d'aquest blog. Tampoc se l'ha de confondre amb Ricard Bécquer, esmentat com a joier i que l'any 1931 va rebre un dels accèssits al concurs per a l'escut de la Generalitat.

Després de la guerra trobo la seva firma al cartell, ja esmentat, per al Servicio de seguro mutuo del ganado de l'Obra social agrícola de la Caixa de Pensions, amb uns caps de cavall, mula i ase (l'exemplar de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona està marcat amb la data 1941) i en un últim treball, anunciador del III ciclo de sonatas que el violinista Joan Massià i la pianista Maria Carbonell van celebrar el 1945 al Casal del Metge de Barcelona, il·lustrat amb un esbós pres del natural dels dos músics en plena execució.

Aquests pocs treballs de Bécquer mostren un cert interès per aquest gènere publicitari, fet confirmat també per la seva adscripció a l'Associació de Cartellistes, en la qual va formar part de la junta d'organització (al costat de Ciro Morales, Josep Morell i Gerard Carbonell), en l'etapa presidida per Josep Alumà. (6)

 

(5) https://ropto.blogspot.com/2016/06/becquer.html

(6) La Vanguardia, 4 abril 1933, p. 12.

 

 

 

Darius Vilàs, el cartell catòlic

La propaganda religiosa no ocupa un espai gaire gran en el conjunt del cartellisme, si el comparem amb la publicitat de productes comercials, la dedicada a espectacles, esdeveniments culturals i festius, o fins i tot el cartell polític o les campanyes cíviques. És cert que els cartells religiosos no es deixen definir fàcilment; no hi incloc per exemple els que anuncien festes populars, malgrat que la seva iconografia sigui sovint religiosa (penso per exemple en molts cartells de les Festes de la Mercè, en què la imatge dominant és una representació de l’advocació mariana que motiva la celebració però el contingut del missatge inclou altres elements profans, com esports, toros o focs artificials). El cartell religiós pròpiament dit només hauria de comprendre actes purament devocionals (misses, peregrinacions), jornades específiques (Dia del Seminari, Domund...) o grans esdeveniments religiosos (Congrés Eucarístic); també n’hi inclouria altres de més doctrinals, com una coneguda sèrie de l’editor Josep Vilamala, que desgrana el text del Credo en una cinquantena de cartells, amb dibuixos de Joan Llimona i Dionís Baixeras.


El cartell que avui us presento és una obra notable de Darius Vilàs, membre destacat del Cercle Artístic de Sant Lluc, que agrupava els artistes des d’una perspectiva confessional catòlica. Tot i que va treballar sobretot en el camp de la pintura mural aplicada a edificis religiosos, Vilàs va fer uns quants cartells, sempre en l’àmbit de la propaganda catòlica, amb el seu estil gràfic, de predomini del dibuix, on s’endevina la influència del seu model principal, el pintor Joan Llimona. Aquest cartell, en concret, estava dedicat a les festes commemoratives del segon centenari de la canonització de Sant Lluís Gonzaga, el 1926: dues figures, tractades en grisalla, sostenen un lliri i una llàntia encesa; al fons, retallada damunt d’un insòlit cel verd, es veu la cúpula de la catedral de Florència sota una llum ataronjada, d’alba o crepuscle, que l’autor fa servir en molts dels seus treballs.

El primer cartell que es podria atribuir a Darius Vilàs, amb molts dubtes, seria el que anunciava una Romeria dels noys de Catalunya a Montserrat, del 1912, amb la imatge de la marededéu de Montserrat, amb els vestits postissos que portava aleshores, flanquejada per un grup de joves devots i davant la silueta de la muntanya. La firma, en un extrem, és poc visible i es presta a diverses interpretacions.

Un altre cartell, no firmat, li és atribuït per la premsa de l'època. (8) Es tracta del que anunciava una peregrinació al santuari de Lorda, amb una escena de guariment, a tot color: en un prat, un malalt al llit i els seus acompanyants contemplen l’aparició de la marededéu segons la visió de Bernadeta Sobirós; al fons, la basílica destaca amb la llum ataronjada que ja he comentat. El conjunt està encapçalat per un títol, “A Lourdes!”, d’on penja un rosari. L’exemplar que he pogut veure porta enganxat a la part inferior un mòdul imprès tipogràficament.


El cartell per a les festes de la
Mercè del 1917 es pot incloure en aquest elenc de propaganda religiosa ja que només anunciava els actes de culte en honor de la patrona de la diòcesi de Barcelona, a diferència d’altres cartells que publicava l’Ajuntament amb els actes més cívics. La imatge, resolta en grisalles, mostra la marededéu de la Mercè envoltada de fidels, amb una vista del port i Montjuïc al fons, dins d'un marc arquitectònic amb l’escut mercerdari flanquejat per “putti”. La firma, a penes visible, es troba a l’angle inferior dret.


Una notícia de premsa del 1925 esmenta un cartell per a una peregrinació a Roma i Lorda, imprès a nou tintes i del qual es van editar 4.000 exemplars, però ara mateix no en conec cap exemplar. (9)

El 1926, a part del cartell ja esmentat per a les festes del centenari de Sant Lluís, Vilàs pren part al concurs convocat per la Caixa de Pensions per a la promoció dels seus Homenatges a la Vellesa; la seva proposta va merèixer només una de les moltes distincions honorífiques premiades amb 150 pessetes. (10)

El cartell més tardà de que tinc notícia estava destinat al Congreso Internacional de Congregaciones Marianas en España, celebrat el 1947 a Barcelona. Hi apareix la plaça de Sant Pere de Roma, plena de gent, banyada amb la llum ataronjada que és marca de la casa en l’autor, i al cel la Mare de Déu sostinguda per àngels. 


En algunes ocasions, Darius Vilàs és cridat per formar part del jurat a concursos de cartells, com el de l'Obra del Bon Mot, del 1923, (11) o el del romiatge al santuari de Nostra Senyora dels Àngels (les Gavarres), del 1926, que guanyà Josep Buigas. El maig del 1936 el trobo al jurat del concurs de cartells “pro Santificació de les Festes”, organitzat per Acció Catòlica, que va ser vençut per Antoni Clavé i, segurament, no es va arribar a estampar. (12)

L’activitat de Darius Vilàs Fernàndez (Barcelona, 1879 o 1880 – 1950) presenta diverses facetes diferenciades, com a autor de pintura mural, paisatgista o decorador especialitzat en treballs religiosos. Format a l’Escola de Llotja, amb estades d’ampliació d’estudis a París i Roma, l’artista (que en les publicacions de l’època també és anomenat a vegades Dàrius, Dario o Dariu, Dari o Darí..., i el cognom també apareix com a Vilas, sense accent, tot i que la seva firma habitual era “D. Vilàs”), se situa en l’estela de Joan Llimona, que va exercir una gran influència entre els artistes cristians en l’àmbit del Cercle Artístic de Sant Lluc. Vilàs també va ser un membre destacat d’aquesta associació: va ser "vocal de l'acadèmia" en la junta presidida per Llimona, des del desembre de 1901; o vicepresident en l'etapa de Josep M. Junoy. (13) Molts artistes el recorden com a bonhomiós cap del taller de dibuix del Cercle, on ensenyava tota mena de tècniques. Les seves pintures murals revelen la influència de Fra Angelico, que va admirar a Florència; i el mostren també com a seguidor dels francesos Puvis de Chavannes, Maurice Denis o Charles Cottet, sobre qui escriu un article a la revista Themis, el 1915; ell per la seva banda va exercir mestratge damunt del decorador Jaume Busquets. La influència de Joan Llimona damunt Darius Vilàs és valorada amb certa negativitat per Feliu Elias, que l’acusa de manierista i cursi amb paraules dures; (14) malgrat tot, vista amb perspectiva, la seva obra em sembla diversa i original.

En tasques de decorador, i en especial com a pintor muralista, Darius Vilàs, que ja el 1904 havia rebut un premi del Foment de les Arts Decoratives, junt a Joaquim Renart, Francesc Labarta, Robert Cartes i molts d’altres, (15) apareix vinculat a diversos arquitectes de Sant Lluc, a l’entorn d’Antoni Gaudí, com Joan Rubió i Bellver (pintures al pati del Foment de Pietat; i altres per a la Torre dels Pardals, desaparegudes com l’edifici mateix; també els projectes per a vitralls en la reforma de la Catedral de Palma) o Josep M. Pericas (vitrall de la capella de la Immaculada, a Montserrat; pintures, ara desaparegudes, a l’església de La Coromina, a Torelló; pintures i vitralls per a la capella del Santíssim del temple parroquial del Carme, a Barcelona); però també altres arquitectes com Enric Sagnier (pintures per a la capella de la Soledat, al camí del Via Crucis de Montserrat; per a la desapareguda capella del Santíssim de la basílica de Sant Josep Oriol; i per a la casa de les germanes Godó, les dues a Barcelona). Altres treballs murals executats o projectats estaven destinats a diverses esglésies (presbiteri i Santíssim Sagrament del temple de Sitges; absis de la parròquia de Sant Pol de Mar; viacrucis per al claustre de la Catedral de Vic; cúpula de la capella del Casal de l'Obrera de l'Ametlla del Vallès; cambril del santuari de Núria; església de les religioses de Jesús-Maria a Loiola; capella de l’escola Sagrada Família, dels Jesuïtes, destruïda el 1936) o per a usos civils (menjador del palau de Joan March, a Palma; vestíbul del Palau de l’Agricultura de l’Exposició de 1929, obra de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas Casas, actual seu del Teatre Lliure; sala de música de l'Escola del Bosc; Biblioteca Bonnemaison...) Diverses obres eren destinades a habitatges particulars, com el pis de la mateixa Paquita Bonnemaison, per encàrrec de Francesc Cambó; el Casal Montserrat, a Pedralbes, per als Patxot, malauradament enderrocat fa poc; o els oratoris del marquès de Casa Pinzón (família Río Pinzón-Carbonell), al passatge Senillosa de Barcelona; dels senyors Majem, a Llavaneres; del mateix Pericas a la seva casa de la Diagonal, etc.) Durant la guerra s’esmenta l’ornamentació, al costat de Josep Morell, de les aules de l’escola de Camprodon. Va fer també retaules, com el de la capella del pensionat de les dominiques d'Horta, el dedicat a la Pentecosta per a l'oratori del pavelló d'homes de l'Hospital de l'Esperit Sant, a Santa Coloma de Gramenet, o el tríptic dedicat a Sant Benet per al monestir de Montserrat. Igualment el trobo com autor del projecte decoratiu de la capella d'un vaixell de la companyia Transmediterránea; del retaule, deutor de Fra Angelico, a l'església de l'Obra Tutelar Agrícola, a Santa Maria del Vallès (Lliçà de Vall); o d’un plafó ceràmic amb la imatge de la marededéu de Montserrat per al desaparegut xalet-refugi d’Ulldeter. (16) Els treballs més destacats de Darius Vilàs com a decorador van ser, segurament, els projectes per a vitralls, entre els que destaquen alguns que ja he citat més amunt, o bé els que va dissenyar per a les parròquies de Camprodon i de Reus, entre d'altres; també va contribuir als vitralls de la cripta de la Sagrada Família, després de la destrucció de 1936.

Al costat dels seus frescos (resolts amb un dibuix sòlid però amb cromatisme molt personal que va ser comentat pels crítics de l’època, en especial pels seus verds menta i altres colors infreqüents, com els grocs i els roses), Darius Vilàs també va conrear la pintura de cavallet en el vessant paisatgístic, sobretot en les seves estades habituals a la vall de Camprodon, que va exposar regularment a les sales barcelonines, des de la primera que fa, el 1912, a la Galeria Mariana de l'Institut Cristià d'Arts Decoratives, que estava situada al Passeig de Gràcia, 62 i que ell inaugura; habitualment en aquestes exposicions també presenta els seus projectes de decoració mural i diversos aiguaforts, tècnica de gravat a la qual es va dedicar amb assiduïtat.

Entre altres feines d'arts decoratives, Darius Vilàs col·labora amb Rubió i Bellver en una bandera per a Ripoll, oferta per la infanta Isabel de Borbó; (17) o una altra bandera, per a l'Acadèmia de la Joventut Catòlica; (18) també dissenya uns figurins inspirats en la moda del segle XIX per a la Setmana Hotelera (19) i, per a una peregrinació d'infants catalans al III Congreso Catequístico Nacional celebrat a Saragossa, projecta els vestits de pagesets que hi van dur els nens i nenes del barri barceloní del Clot. (20) I fa alguns pergamins commemoratius, com el que es va oferir a la pianista Dolors Roig Tintoré, el 1914; els que es van recollir en un àlbum destinat a l’aplec de firmes en honor a Ignasi Folch i Girona, promotor del xalet de La Molina, (21) i molts d’altres; o el volum que els treballadors de les Fàbriques Marquès de Vilanova i la Geltrú presenten en homenatge al seu propietari amb motiu del cinquantenari de l’establiment. (22)

Com a membre destacat de Sant Lluc, va formar part dels jurats de diversos certàmens i exposicions i, al llarg dels anys trenta, va ser vicepresident del Saló de Primavera, sota la presidència de Frederic Marès. També va estar al jurat d’un concurs de projectes decoratius organitzat el 1911 per la revista Materiales y Documentos de Arte Español.

Pel que fa als treballs gràfics, a part dels cartells ja esmentats, es troba la seva firma en alguns ex-libris, començant per la primera obra que li tinc documentada, presentada al concurs convocat per l'Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL) i que va rebre una menció honorífica. (23) Altres marques van ser fetes per als llibres de Joaquim Miret i Sans donats a la Biblioteca de Catalunya, per al fundador de la Caixa de Pensions, Francesc Moragas, o per a A. Vidal Cabot (hi consta que Vilàs tenia l'adreça al carrer de Trafalgar, 21). La vinculació de l'artista amb l'ICAL el va dur a participar també amb un projecte en l'Exposició de targetes de visita i similars, celebrada el 1908 per tal de dignificar el disseny d'aquesta mena d'impresos. L’any 1911 obté un accèssit de 25 pessetes en el concurs per al segell del Congrés nacional de les arts del llibre. (24)


També és del 1908 la coberta de la revista El Propagador de la devoción a San José, tan vinculada als orígens del temple de la Sagrada Família (encara l'he vista en ús el 1928); durant uns anys Darius Vilàs sembla el grafista oficial de la junta constructora de l'edifici de Gaudí, si ens atenim als múltiples usos d’una autèntica imatge de marca
en la qual adopta, un cop més, els colors ataronjats per a l'edifici il·luminat pel sol, que contrasten amb el blau del cel i el blanc del fons del paper. Amb emmarcaments diversos, apareix utilitzada a les cobertes del Calendario Josefino (1913, encara usat el 1924) i de l'àlbum Templo expiatorio de la Sagrada Familia (1914) o en els segells d'almoina per a les obres, amb valors d'una pesseta i de 5 i 10 cèntims. (25) En una exposició a favor de les obres de la Sagrada Família, celebrada al local gironí d’Athenea el 1915, s'hi venia un aiguafort de Vilàs amb una vista del temple. (26)




Darius Vilàs posa el seu talent al servei d'alguns treballs editorials, com per exemple a les cobertes i altres il·lustracions dels llibres
Aristocràtiques, de Carles de Fortuny (1910), La Branca, de Marià Manent (1918), les Cançons jovençanes, de Narcís Masó (1919), o Camí, del Marqués de Balanzó (1926).

Altres treballs destacats de Vilàs són una col·lecció de Postales catequísticas, amb un dibuix de línia clara, encara amb reminiscències modernistes; una orla a l'edició monumental de la pastoral de Torras i Bages, Déu i el Cèsar, junt amb altres de Llimona, Baixeras, Riquer, Lluïsa Vidal i altres; (27) la capçalera de la revista Aubada, de Badalona; les pòlisses, amb diversos valors facials, per al cobrament dels actes administratius de la Mancomunitat de Catalunya; (28) la invitació a la missa patronal de l’Institut Agrícola de Sant Isidre (29) o la imatge de Sant Jordi que orna el calendari antiblasfem de l’Obra del Bon Mot, que comptava als fulls mensuals amb dibuixos de Junceda i que tenia uns tiratges elevats, entre 50.000 i 100.000 unitats (usat almenys entre 1929 i 1932). També trobo la firma D. Vilàs al servei d'algunes marques comercials, com la del fabricant de capses metàl·liques litografiades Tintoré i Oller (targeta postal plenament modernista, que potser és l'obra més antiga que li conec), la farmàcia Serra, de Reus, o els tallers d’arts gràfiques Víctor Labielle.


L’obra
d'aquest artista, que ha merescut certa atenció en els estudis del Noucentisme, (30) és variada i poc coneguda. Els pocs cartells que se li poden atribuir són una aportació interessant a aquesta tipologia gràfica.

 

 

(8) La Veu de Catalunya, 29 maig 1913 (edició del matí), p. 6, Pàgina Artística, 180.

(9) La Vanguardia, 31 març 1925 p. 7.

(10) El Diluvio, 29 gener 1926, p. 13.

(11) La Veu de Catalunya, 6 maig 1923 (edició del matí), p. 5.

(12) La Vanguardia, 20 maig 1936, p. 21; 21 maig 1936, p. 22.

(13) La Publicitat, 4 desembre 1926, p. 4.

(14) J. Sacs: “El ‘Círcol Artístic de Sant Lluch’”, La Publicidad, 22 juny 1922, p. 3: “después de desvalijar a Juan Llimona, no sabe qué hacer de su botín”.

(15) La Vanguardia, 5 desembre 1904, p. 2.

(16) Diario de Barcelona, 20 agost 1918, p. 10.021.

(17) La Veu de Catalunya, 11 abril 1912 (edició del matí), p. 5, Pàgina Artística, 121.

(18) La Vanguardia, 1 desembre 1915, p. 5.

(19) La Publicitat, 23 maig 1930, p. 8.

(20) El Siglo Futuro, (Madrid), 8 octubre 1930, p. 1.

(21) La Publicitat, 16 abril 1927, p. 3.

(22) Catalunya Social, VIII, 348, 28 gener 1928, p. 74.

(23) Revista Gráfica, VI, 10-12, octubre-desembre 1906, p. 93.

(24) Boletín del Congreso Nacional de las Artes del Libro, 6, 18 setembre 1911, p. 35.

(25) La Veu de Catalunya, 29 gener 1916 (edició del vespre), p. 3.

(26) Diario de Barcelona, 2 juliol 1915, p. 8.366.

(27) La Veu de Catalunya, 28 març 1912 (edició del vespre), p. 6, Pàgina Artística, 119.

(28) La Veu de Catalunya, 22 octubre 1920 (edició del vespre), p. 5, Página Artística, 519.

(29) Diario de Barcelona, 12 maig 1922, p. 2.821.

(30) Martí Peran: Notícia mínima, a: Darius Vilàs 1879-1950 (cat. exp.), Museu de Pintura de Sant Pol de Mar, 1996.

divendres, 20 de novembre del 2020

Cartellopèdia de la Guerra Civil. Epíleg — per Santi Barjau

En el conjunt de cartells editats a Barcelona al llarg de la Guerra Civil, n’hi ha un que sembla venir del passat, ja que és obra d’un autor que en aquell moment ja era mort: es tracta del cartell per a l’Ajut Infantil de Reraguarda (AIR), publicat el 1937 en versions catalana i castellana, amb un dibuix de Ramon Casas, que havia mort el 1932. En realitat, es tracta de la reutilització d'un dibuix de 1922 creat per a un cartell de suport a la lluita antituberculosa. Desconec qui va decidir, quinze anys després (i quan ja en feia cinc que l’autor havia desaparegut) que aquesta imatge de la dona amb dos infants, en un trist paisatge fabril, es podia aprofitar per a captar donatius per a l’AIR, però la idea sembla un encert. Potser es pot trobar una explicació en el fet que els dos cartells sortissin de la mateixa impremta, l’establiment Thomas (tot i que la primera versió es va reproduir amb el procediment exquisit de la fototípia i la segona és una impressió litogràfica).

La imatge relliga directament els anys de la Guerra d'Espanya amb el primer esclat del cartell modern, en els anys del Modernisme, a través de l'art de Ramon Casas, pintor i dibuixant però també un dels innovadors més destacats en l'etapa inicial del cartell, amb obres tan destacades com els que anunciaven l'Anís del Mono. En realitat, el breu moment cartellístic de 1936-39 es troba just al centre del segle del cartell a Catalunya, aquells cent anys que van aproximadament des del 1888 (però sobretot des de 1898), en què el cartell comença a ser considerat com una de les manifestacions de l'art modern en el seu vessant gràfic, fins als anys dels Jocs Olímpics, quan aquesta tipologia gràfica ja no és el mitjà publicitari preferent, com ho havia estat en temps del cartell litogràfic: al llarg de la dècada de 1980 s’ha generalitzat la publicitat televisiva i els cartells esdevenen cada cop més un producte secundari, que molt sovint ni tan sols s’enganxa a les parets (si no és en els formats de banderola de lona o als “opis” de les parades d’autobús) i s’edita en curts tiratges pensats sobretot per a col·leccionistes.

Els anys inicials del Modernisme van ser un moment dens, en què la premsa parlava sovint de la funció i l’estètica del cartell, se suscitaven teories i comentaris fonamentats, al fil de les polèmiques derivades dels gran concursos com els de l’Anís del Mono o el xampany Codorníu, mentre que els autors catalans eren esmentats per revistes internacionals, i apareixen els primers grans col·leccionistes de cartells, com Lluís Plandiura o Alexandre de Riquer. (1) D’una manera semblant, en el breu moment de la Guerra Civil, els cartells produïts a Barcelona van ser també objecte de comentari, difusió internacional i col·lecció conscient. Potser només es pot trobar un altre paral·lel en el període dels anomenats “pioners”, com Josep Artigas o Pla-Narbona, en especial als anys seixanta, amb motiu de la creació de l’agrupació de grafistes del FAD o la fundació de les primeres escoles de disseny com Elisava o Eina. Això no vol dir que, en contrast amb aquests tres moments culminants, no haguem de fixar l’atenció en els altres períodes intermedis (anys deu i vint; anys quaranta i cinquanta...) però és evident que la premsa i els interessats no en van parlar tant, ni a Catalunya ni en fòrums més internacionals. Podem pensar que, en aquestes etapes “vall”, el cartell ja es trobava en un procés de normalitat que feia innecessari insistir en la teorització i les visions crítiques, amb el que això ha comportat en la seva recepció historiogràfica, sovint menystinguda malgrat l’excel·lent qualitat de molts dels treballs executats.

***

 

Com a epíleg de la Cartellopèdia de la Guerra Civil, esbossaré una panoràmica de com han estat rebuts, estudiats i interpretats tots aquests documents gràfics, ja sigui al seu moment o bé en períodes posteriors. En efecte, al mateix moment que es produïen en els tallers litogràfics i s’enganxaven a les parets de pobles i ciutats, els cartells bèl·lics ja van començar a suscitar algunes reflexions, conscients que aquell esclat gràfic presentava unes característiques pròpies i singulars. Així, per exemple, l’any 1937 la revista francesa Arts et métiers graphiques publicava un article, “Affiches de la guerre civile en Espagne”, (2) en el qual destacava només els cartells de l’”école catalane de l’affiche de combat” o “groupe de Barcelone” que exemplifica en cartellistes professionals com Martí Bas o Jacint Bofarull, o en altres que s’hi afegeixen en esclatar la guerra; i n’esmenta les influències però també l’originalitat.

El mateix 1937, en complir-se un any de l’inici de les hostilitats, el Comissariat de Propaganda publicava un opuscle dedicat al cartell de guerra, en diversos idiomes (L'affiche de guerre; Poster Art in War; El Cartell de guerra; El Cartel de guerra) que sobretot imagino destinat a donar a conèixer internacionalment la tasca del mateix Comissariat, del qual reproduïa diversos cartells.

Uns textos importants de reflexió sobre la funció social del cartell en temps de guerra van ser els que es van creuar Josep Renau i Ramón Gaya a les pàgines de la revista Hora de España i que Renau va publicar el 1937 amb el títol Función social del cartel publicitario (n’hi ha una reedició del 1976). En realitat és més aviat una reflexió a dues mans sobre el compromís en art, amb referències a les obres de Goya, on es denuncia la guerra i la seva barbàrie.

Acabada la guerra trobo un esment als cartells republicans, des de la perspectiva del bàndol contrari, en el llibre Publicidad combativa, de Pere Prat Gaballí. (3) L’article, titulat significativament “La propaganda roja”, comença amb una afirmació curiosa: l’autor s’estranya quan sent elogiar la propaganda dels partidaris de la República, ja que segons la seva opinió de tècnic publicitari no va complir la seva funció, ja que van perdre la guerra... També en remarca la ineficàcia en la manera de plasmar els missatges, exagerant potser el pes dels consellers soviètics que, en la seva opinió, haurien influït sobretot en els cartells més tardans, sense tenir en compte els referents i la sensibilitat del públic espanyol. Prat Gaballí havia firmat un article de signe oposat a la revista Nova Iberia, sobre la propaganda en el període revolucionari, en el qual s’adaptava a la conjuntura del moment i considerava que la publicitat, adreçada a les masses, tenia encara utilitat en el nou context: “S’ha dit que la publicitat, en èpoques normals, té el valor de municions de pau per a les batalles econòmiques. En temps de revolució i de guerra té més que mai el valor de municions. Perquè, tant en l’ordre econòmic, com en el social, com en el bèl·lic, esperona la consciència del poble per tal que vibri sense defalliments en el treball i en la lluita.” (4)

Ens podem preguntar de quina manera es van formar les col·leccions de cartells de la guerra que avui s’han conservat i que en definitiva ens permeten conèixer de primera mà els treballs produïts en aquell moment. Sembla que ja eren recollits amb un cert criteri sistemàtic a mesura que eren produïts (potser a càrrec del Comissariat de Propaganda) i segurament els organismes emissors en tenien un estoc, però el final de la guerra devia significar la destrucció de bona part d’aquests cartells, per evitar que fossin utilitzats pels vencedors com a prova en l’acció repressiva, cosa que en efecte van fer a través de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos que va nodrir l’arxiu de Salamanca amb una gran quantitat de papers, entre els quals es devien trobar no pocs cartells. Per la seva banda el Servicio Nacional de Propaganda, a cura de Dionisio Ridruejo, va tenir accés a les dependències del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, on va poder admirar i fer-se seus els cartells que s’hi trobaven emmagatzemats. Naturalment, a partir d’aquell moment els cartells no es van fer públics.

Desconec si existien altres col·leccions més o menys sistemàtiques de cartells a Europa o Amèrica. Actualment en diversos centres dels Estats Units es conserven cartells que semblen aportats per brigadistes que els havien anat recopilant abans de marxar; a l’Imperial War Museum també n’hi ha una mostra interessant, i al MoMA n’hi van arribar alguns altres, de la mà de Christian Zervos. Avui dia existeixen a Amèrica algunes col·leccions que he esmentat en una altra ocasió, com per exemple la dels Abraham Lincoln Brigade Archives (ALBA). Caldria explorar quin va ser el coneixement públic dels cartells republicans espanyols en els països occidentals. Conec per exemple una Exposition d’affiches, journaux et documents de la guerre 1936-1939 (5) que es va celebrar el 1948 a París, en commemoració del dotzè aniversari de la revolució espanyola, organitzat pel Sécretariat de culture et propagande du mouvement libertaire espagnol éxilé en France. El catàleg enumera 111 cartells (que identifica pel títol o pel tema, cosa que a vegades permet identificar-los amb certa precisió), a més d’un bon nombre de diaris i revistes, fulls volanders, postals, un apartat de documents diversos (que inclou dotze dibuixos d’infants) i un altre de fotografies (que inclou també monedes i bitllets; tiquets de tramvia o cinema; segells de solidaritat, etc.) Desconec si aquesta col·lecció es va dispersar o bé va ser la base d’algun recull conservat.

A l’interior, les primeres iniciatives d’arreplega de cartells es donen tímidament els anys seixanta: una de les més destacades va ser l’operació duta a terme pel col·leccionista Josep M. Figueras, que va recollir tota mena de documentació que obria al públic com a biblioteca privada el 1967. També a començament dels anys seixanta l’Abadia de Montserrat es feia amb un lot de cartells de mans del llibreter Marca. La Fondation Internationale d’Études Historiques et Sociales sur la Guerre d’Espagne (FIEHS), amb seus a Ginebra i Perpinyà, tenia també un bon conjunt de materials que van passar el 1977 a formar part del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) que havia fundat anys abans Jaume Vicens Vives. Poc a poc van anar sortint a la llum tots aquests materials, com per exemple la notable col·lecció d’un centenar de cartells de la República i la Guerra conservats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que van ser publicats per Xavier Doltra en un número especial de Cuadernos de historia económica de Cataluña, datat el 1974, dedicat de manera monogràfica al que aleshores s’anomenava Institut Municipal d’Història. (6)

El tret de sortida en l’estudi i valoració dels cartells de la Guerra Civil arriba en els moments inicials de la Transició espanyola, en coincidir també amb el quarantè aniversari de l’inici del conflicte. La participació “no oficial” d’Espanya a la Biennale de Venezia va ser la mostra España: Vanguardia artística y realidad social (1936-1976), objecte d’un interessant catàleg i que poc després es va poder veure a la Fundació Miró (revisada recentment a l’IVAM), on entre d’altres apartats es dedicava un espai al pavelló de la República a l’Expo de París del 1937 i es feia un primer repàs dels cartells de la Guerra d’Espanya. (7)

La primera publicació que oferia una visió de conjunt sobre aquests impresos va ser el volum Carteles de la República y de la Guerra Civil, editat el 1978 pel Centre d’Estudis d’Història Contemporània i l’editorial La Gaya Ciencia, i que durant anys ha estat el treball de referència sobre aquest tema. (8) El llibre constava d’un recull de cartells, ordenats amb criteri cronològico-temàtic, procedents en la major part de la col·lecció Figueras i dels fons de la FIEHS, que acabaven d’incorporar-se al CEHI, però també hi ha altres reproduccions de cartells, aportades per dos dels coautors, Carles Fontserè i Josep Termes, i pel col·leccionista Josep Fornas. En alguns casos, aquestes imatges són l’única referència que tenim de determinats cartells dels quals, per ara, no em consta la localització a cap col·lecció publica o privada. A més d’uns primers capítols sobre el cartell social i polític espanyol, sobretot en els anys de la II República, hi eren representats els cartells impresos durant la guerra tant a Barcelona com a Madrid, València i altres focus menors del sector republicà, com Astúries; un darrer apartat era dedicat al cartell franquista. En conjunt aquest recull és una eina important, malgrat alguns errors d’atribució que he intentat esmenar en el blog. El llibre contenia textos firmats per dos protagonistes directes de la guerra: una introducció de Jaume Miravitlles, que va ser director del Comissariat de Propaganda, i un article de Carles Fontserè sobre el Sindicat de Dibuixants Professionals, del qual va ser membre; la selecció i comentaris dels cartells va anar a cura de Josep Termes. El text de Fontserè és la primera aproximació sobre l'esmentat organisme radicat a Barcelona, que va ajudar a establir la consideració de la ciutat com a nucli essencial del cartellisme de la Guerra Civil.

Entre aquest 1976 i 1979, coincidint doncs amb el quarantè aniversari de l’inici i del final de la guerra, van veure la llum altres treballs sobre aquests cartells que es començaven a valorar obertament. Destacaré en primer lloc el treball pioner d’Imma Julián, que va dedicar la seva tesi doctoral a l’estudi de El cartel republicano durante la guerra civil española con especial referencia a Catalunya. Presentada a la Universitat de Barcelona el 1978 l’autora, que ja havia participat en l’organització de l’exposició de la Biennal de Venècia, hi explorava les relacions amb el cartell polític anterior, en especial el soviètic; enumerava les organitzacions i els autors principals i, com a gran aportació, va poder entrevistar o mantenir correspondència amb alguns protagonistes principals, encara supervivents, com ara Josep Renau, l’esmentat Carles Fontserè o Lorenzo Goñi. El seu treball, malauradament, no va ser publicat fins al 1995. (9)

L’any 1979 apareixen dos treballs més: The palette and the flame. Posters of the Spanish Civil War, (10) publicat a Nova York i coordinat per John Tisa, que va ser brigadista internacional, membre de la Brigada Lincoln i autor d’una autobiografia sobre el seu pas per la Guerra d’Espanya, Recalling the Good Fight (1985); i El cartel republicano en la guerra civil, de Carmen Grimau. (11) Visions panoràmiques de la propaganda realitzada a Barcelona, Madrid i València, tots dos van ser també fites en l’estudi i valoració dels cartells de 1936-39.

Sense ànim d’exhaustivitat esmentaré, durant els anys vuitanta, altres treballs més divulgatius, com el recull publicat per Ediciones Urbión o els facsímils que apareixien a la revista Intervíu; la presència de cartells de la Segona República Espanyola a exposicions com Die Axt hat geblüht, sobre la relació entre avantguarda i conflicte a l’Europa dels anys trenta, celebrada a la Kunsthalle de Düsseldorf, el 1987 (12) i una primera mostra de cartells de la República i la Guerra Civil, organitzada per l’Arxiu Nacional de Catalunya amb els cartells que formen part dels seus fons, (13) acompanyada d’una breu publicació amb el que segurament va ser el primer d’una sèrie de catàlegs de col·leccions especifiques.

Durant els anys noranta (i sobretot en els anys entorn del seixantè aniversari de la guerra) es van anar publicant diversos d’aquests catàlegs il·lustrats, que han anat esdevenint una font bàsica per al coneixement dels cartells de l’Espanya republicana i, en menor mesura, per als cartells franquistes. El primer va ser el que presenta la col·lecció de la Biblioteca Nacional d’Espanya, aparegut encara el 1990, (14) i que per primer cop oferia una aproximació sistemàtica als autors, presentats per ordre alfabètic. La donació de tres-cents cartells i altres documents importants, que el col·leccionista Josep Fornas va fer el 1985 al Parlament de Catalunya, va ser objecte d’una publicació el 1995, renovada el 2006, accessible també en línia; (15) els que van arribar després de la guerra a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, van ser presentats el 1995 a la seva sala d’exposicions, de la qual en resta la publicació La Guerra Civil en cartell; (16) mentre que els dos-cents seixanta cartells conservats a la Universitat de València des del 2001 són accessibles mitjançant un catàleg publicat en format CD.


 
Una fita essencial en el coneixement dels cartells de la República i la Guerra Civil va ser la publicació, en dos volums, de la col·lecció de Jordi Carulla, apareguda el 1996 en una edició magnífica, amb 2.000 exemplars (cartells i també algunes portades de revistes i altres documents) impresos a tot color i amb un estudi introductori. (17) 
 

Amb l’arribada del nou segle, apareixen nous catàlegs. Sense ànim d’exhaustivitat, esmentaré el de l’exposició celebrada el 2006 al Museu d’Història de Catalunya, amb exemplars de la Biblioteca Figueras i el Pavelló de la República; (18) el de la col·lecció que Maria Montserrat Barenys havia donat als Museus de Reus (formada per 150 cartells), exposada el 2007, i que com a novetat presentava els exemplars en estricte ordre cronològic; (19) el dels cartells de l’Abadia de Montserrat, presentats al seu Museu el 2008; (20) o els de la Fundación Pablo Iglesias, vinculada al PSOE, que recullen sobretot els cartells editats per aquest partit i pel sindicat UGT. (21)


A banda dels catàlegs de les diverses col·leccions i la presentació de cartells en diverses exposicions, també cal destacar diferents publicacions que aborden el cartellisme de la guerra des de diverses perspectives, des de les memòries de Carles Fontserè, el primer volum de les quals, relatiu als anys de la guerra, va aparèier el 1995, amb una nova edició el 2006; (22) l’interessant aproximació de “Mutis” als dibuixants de la guerra (23) i la visió feta des de França, des del punt de vista llibertari; (24) o la monografia sobre el Comissariat de Propaganda, que ja he esmentat altres cops. (25)

Els cartells de la Guerra Civil, en arribar al seu setantè aniversari, ja havien esdevingut material patrimonial que podia ser objecte d’edicions de luxe, com ara el volum editat per Enciclopèdia Catalana en la col·lecció Grans Obres (26) o bé en altres formats més divulgatius, com la carpeta de facsímils distribuïts pel diari Ara o la revista Sàpiens. (27) També cal destacar, com una eina important per al coneixement i la divulgació d’aquests cartells, les diverses plataformes digitals, com el catàleg de la Biblioteca del Pavelló de la República, que aplega els cartells de les antigues col·leccions de Josep M. Figueras i del CEHI-FIEHS; el portal Pares, d’arxius espanyols, des d’on és accessible l’arxiu de Salamanca, amb el nom oficial de Centro Documental de la Memoria Histórica; i d’altres. La Universitat Autònoma ha fet un interessant base de dades, que permet localitzar amb facilitat a quines col·leccions es pot trobar algun exemplar dels diferents cartells de la Guerra Civil. (28) També són eines útils altres iniciatives, com La memòria dels dibuixants (29) i la infinitat de blogs personals i xarxes socials que aborden l’esclat gràfic dels anys de la república. Darrerament, una tria de cartells es pot veure en el muntatge permanent del MNAC, que també n’ha fet una guia temàtica. (30)

***

 

No voldria acabar el repàs dels cartells impresos a Barcelona durant la Guerra Civil sense fer una breu recapitulació del que ha significat per a mi aquesta aventura, començada fa més de vuit anys amb il·lusió i sense un pla preconcebut, però que va anar creixent de mica en mica, quasi sense adonar-me’n. Em sento especialment satisfet de les diferents descobertes que he anat fent al llarg d’aquest temps, especialment pel que fa a la identificació de molts autors que eren desconeguts o es trobaven poc o gens estudiats. Al plaer de la recerca s’ha unit a possibilitat de compartir-la quasi en temps real amb tots vosaltres, els diferents especialistes que m’heu aportat els vostres coneixements però també tots els que heu pogut trobar unes dades noves i espero que interessants en aquest format virtual.

Alguns d’entre vosaltres m’heu preguntat pel futur del blog. No arriba pas al final: simplement dono per acabada l’anàlisi dels cartells produïts a Barcelona durant la Guerra d’Espanya, que va ser un dels meus objectius preferents des del principi, el setembre del 2012. Ara encara queda molt camp per recórrer, en dues direccions: per una banda, continuar revisant els cartellistes més oblidats dels anys anteriors i posteriors a 1936-39, amb especial atenció als períodes més desconeguts entre el Modernisme i els anys de la República i la Guerra, però també obrint el focus cap els moments de la postguerra, que han estat massa menystinguts; per una altra banda, intentant dur a terme una tasca semblant a la que he fet fins ara però centrada en els cartells editats a Madrid i a València, sobre els quals us oferiré aviat una primera aproximació.

Des d’aquí el meu agraïment a tots els seguidors. Espero que continuem aquest camí plegats i que ens puguem retrobar en altres iniciatives!

 

 

NOTES

(1) Santi Barjau: “El col·leccionisme de cartells a Catalunya”, a: Bonaventura Bassegoda, Ignasi Domènech, eds.: Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus, Memoria Artium, 2016, p. 39-61.

(2) Affiches de la guerre civile en Espagne”, Arts et metiers graphiques (París), 56, 1 gener 1937, p. 54-57.

(3) Pedro Prat Gaballí: Publicidad combativa, Editorial Labor, Barcelona, 1959.

(4) Pere Prat Gaballí: “L'ensenyament de la publicitat”, Nova Ibèria, 3-4, 1937.

(5) Exposition d’affiches, journaux et documents de la guerre 1936-1939 (cat. exp.), Salle Lancry, París, 1948.

(6) Javier Doltra Tapiola: “Materiales gráficos”, Cuadernos de historia económica de Cataluña, XI, 1974, p. 133-153 (en especial les pàgines 137-153, on es llisten 153 cartells datats entre 1936 i 1938).

(7) Santiago Amon: “La representación "no oficial" de España en la Bienal de Venecia”, El País (Madrid), 8 maig 1976 (versió online: https://elpais.com/diario/1976/05/08/cultura/200354405_850215.html).

(8) Jaume Miravitlles, Josep Termes i Carles Fontserè: Carteles de la República y de la Guerra Civil, Centre d’Estudis d’Història Contemporània i Editorial La Gaya Ciencia, Barcelona, 1978.

(9) Immaculada Julián González: El cartel republicano en la guerra civil española, Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Instituto de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, Madrid, 1993.

(10) John Tisa (ed.): The palette and the flame. Posters of the Spanish Civil War, International Publishers, Nova York, 1979.

(11) Carmen Grimau: El cartel republicano en la guerra civil, Ediciones Cátedra, Madrid, 1979.

(12) Jürgen Harten, Hans Werner Schmidt, Marie Luise Spring (eds.): “Die Axt hat geblüht...”, Europäische Konflikte der 30er Jahre in Erinnerung an die frühe Avantgarde (cat. exp.), Städtischen Kunsthalle Düsseldorf, 1987.

(13) Cartells de la República i de la Guerra Civil. Col·lecció Arxiu Nacional de Catalunya, Publicacions del Departament de Cultura de la Generalitat, Barcelona, 1988.

(14) Javier Gómez López: Catálogo de carteles de la República y la Guerra Civil españolas en la Biblioteca Nacional, Madrid, Dirección General del Libro y Bibliotecas, 1990.

(15) Donació Fornas: Catàleg general de la col·lecció documental, Servei de Documentació, Biblioteca i Arxiu del Parlament de Catalunya, Barcelona, 1995; Cartells de la Col·lecció Fornas. Producció gràfica de la Segona República i la Guerra Civil, Parlament de Catalunya, Barcelona, 2006.

(16) La Guerra Civil en Cartell (cat. exp.), Universitat de Barcelona, 1995.

(17) Carulla, Jordi, i Arnau Carulla: La guerra civil en 2000 carteles., 2 vols., Barcelona: Postermil, 1996.

(18) República! Cartells i cartellistes 1931 1939 (cat. exp.), Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2006.

(19) Jaume Massó, Marc Ferran: Cartells de la Segona República, 1931-1939 (cat. exp.), Institut Municipal de Museus, Reus, 2007.

(20) Josep de C. Laplana, Santi Barjau Rico: Recordar per no tornar-hi. Cartells de la Guerra Civil Espanyola de l’Abadia de Montserrat (cat. exp.), Museu de Montserrat, 2008.

(21) Carteles de la guerra 1936-1939. Colección Fundación Pablo Iglesias, Lunwerg, Barcelona, 2004; Carteles socialistas de la Guerra Civil, Fundación Pablo Iglesias, Madrid, 2007; Carteles de la guerra. Fundación Pablo Iglesias, Editorial Pablo Iglesias, Madrid, 2008.

(22) Carles Fontserè: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona, 1995; Memòries d’un cartellista del 36 (1931-1939), Proa, Barcelona, 2006.

(23) Miguel Sarró “Mutis”: Pinturas de Guerra. Dibujantes Antifascistas en la Guerra Civil Española, Traficantes de Sueños, Madrid, 2005

(24) Espagne 36. Les affiches des combattant-e-s de la liberté, Les Éditions Libertaires, Saint-Georges d’Oléron, 2005.

(25) Rafael Pascuet (dir.): La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), Viena Edicions, Barcelona 2006. 

(26) Cartells catalans. La República en guerra, 1936-1939, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2008.

(27) Cartells catalans de la Guerra Civil. Una acurada selecció de 50 cartells, comentada pels millors especialistes.

(28) https://www.bib.uab.cat/comunica/cedoc/cartellsgc/cerca.php

(29) http://www.lamemoriadelsdibuixants.cat/

(30) https://www.museunacional.cat/ca/guia-tematica-art-i-guerra-cartells-de-la-guerra-civil-espanyola