Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

diumenge, 21 de maig de 2017

Pau Cots Munné — per Santi Barjau

Avui us presento un cartellista poc conegut, tot i que va estar actiu durant una quarantena d'anys: des de finals dels anys vint, quan competeix amb Morell, fins als anys setanta, quan voreja el disseny Pop, passant per alguna obra durant la guerra i, més tard, altres treballs de caràcter religiós. Una trajectòria així, que revela una professionalitat altíssima, mereix ser recordada i això és el que farem avui.

Nascut a Piera (Anoia) en una data que desconec, cap a 1910-1915, es va formar a l'Escola Massana, on va ser deixeble de Jaume Busquets, com Enric Cluselles, Pau Macià, i altres artistes als quals va estar força lligat. El seu nom s'esmenta (1) a propòsit d'uns cartells per a S'Agaró, del 1925, cosa que faria d'ell un autor molt precoç, però a falta de confirmació, ho consideraré una dada discutible. En qualsevol cas, ja està documentat el 1929 com a participant al concurs de cartells de l'Obra Maternal de la Caixa de Pensions, on va obtenir una menció (2); el 1930 pren part al concurs de pintura Barcelona vista pels seus artistes; i l'estiu de l'any 1931 és un dels molts artistes afavorits amb una menció a la primera ronda del concurs per al senyal de la Generalitat. La vinculació amb Busquets devia ser intensa en els anys de formació, que es deuen poder situar potser des del primer any de funcionament de l'escola, el 1929 (i segurament fins a 1934, com el seu amic Enric Cluselles) i va quedar reflectida en la participació de Pau Cots en les exposicions que els alumnes de l'Escola Massana, també coneguda com a "Conservatori d'Oficis d'Art", celebraven a la casa de l'Ardiaca, per exemple la del curs 1930-31, on el jove artista decorador presenta diversos treballs, com ara unes composicions "sobre tema de circ" i "sobre tema rural", a més d'un treball "de tercer curs", anomenat Retaule de Sant Joan, amb "relleus estofats, daurats, brunyits, cisellats i pintura a l'ou". (3) A propòsit de la mostra del 1932, la tasca pedagògica de Busquets va ser glossada en diversos articles, on apareix reproduït un treball decoratiu de Cots, potser un projecte de paper pintat o estampat. (4) També el trobo per exemple en una de les exposicions de gravat que l'Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL) i l'Agrupació d'Artistes Gravadors de Catalunya celebraven anualment a la sala Busquets: es tracta de la Setena exhibició, el juny del 1935, on presenta un aiguafort. Aquell curs Pau Cots havia estat alumne dels cursos de gravat que organitzava l'ICAL, com Cluselles, Calders o Mercè Casals, i al costat de Martí Bas, Ricard Giralt Miracle o Lluís Muntané. (5)


Un projecte de pattern decoratiu de Pau Cots, presentat el 1932 a l'exposició de treballs dels alumnes de l'Escola Massana a la Casa de l'Ardiaca, segons aparegué a la revista Mirador. A sota, coberta d'un dels llibres de la col·lecció Quaderns Literaris, il·lustrat per l'artista.
La cohesió dels joves artistes, segurament sota la protecció de Busquets, els va portar a treballar en equip fent portades i gravats al linòleum per als llibres de la col·lecció Quaderns Literaris, on Cots comparteix la tasca amb Cluselles i Pau Macià, però també amb Fermí Altimir i altres condeixebles de la Massana; des del primer número ell presta la seva col·laboració a diversos volums, com ara Les presons imaginàries [1], El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries [9] o Emelina [13], on fa els gravats interiors; Boris Gudunov [7] o El pare Sergi de Tolstoi [11], per als quals fa la portada; o La llegenda de Don Joan, de Merimée [2], llibre que compta amb la portada i els gravats interiors de Pau Cots. En conjunt es tracta d'uns treballs interessants, primitivistes, d'aire quasi cubista. Per aquelles dates Pau Cots, junt amb Enric Cluselles i Pere Calders, va participar també a l'aventura de l'equip CCC, especialitzat en treballs gràfics editorials i publicitaris. En paraules de Jordi Castellanos: "És difícil precisar quines activitats sortiren d’aquest estudi, que potser era més formatiu que professional, com a mínim en els primers moments, quan la feina no devia abundar gaire." (6) Com veurem, Pau Cots va continuar vinculat laboralment a Cluselles també després de la guerra.

La dedicació al cartell, però, va acompanyar Cots tot al llarg de la seva vida i és ara mateix la més fàcil de ressenyar. L'any 1930 va tenir el seu primer gran èxit, quan s'imprimeix el seu projecte per anunciar el cremallera de Núria, que estava a punt d'inaugurar-se. Es tracta d'un disseny senzill, de certa geometrització, amb el ferrocarril de muntanya que arriba a la zona del santuari; les branques li donen un aire una mica japonitzant. Aquest projecte, "La vall Blava", va ser premiat en companyia del treball més conegut de Josep Morell i també d'un projecte de Lluís Muntané. (7) No és mala companyia per a un jove que segurament encara no tenia els vint anys! El mateix 1930 Pau Cots havia recollit també un premi en un altre concurs que havia de triar un cartell per als serveis agropecuaris de la Diputació de Barcelona (el primer premi es va dividir entre Joaquim Martra, Juan Miguel Sánchez i Juli Rosuero; Pau Cots va merèixer un accèssit que no es devia imprimir) (8) mentre que el 1931 el seu nom apareix al veredicte del concurs per al cartell anunciador del funicular aeri de Miramar al Port de Barcelona, per darrere del guanyador Josep Buigas però per davant de Pepita Tanganelli i Josep Morell. (9)

Un dels cartells més originals de Pau Cots és el que anunciava el IV campionat de Catalunya de marxa del 1933. A diferència de la majoria de cartells de l'època, esportius o no, que s'imprimien amb la tècnica de la cromolitografia, aquest treball sembla executat al linòleum, amb unes figures expressives i superposició de tres tintes de colors. Desconec si va fer altres cartells d'aquesta mena.

Durant la guerra només li puc atribuir el cartell per al Congrés de la Joventut Comunista Ibèrica (POUM), del 1937. En lloc de la firma habitual, "P. Cots", aquí només se l'identifica amb el cognom, però crec que se li pot concedir clarament l'autoria.

Després de la guerra civil, Pau Cots va continuar participant amb assiduïtat als concursos de cartells, i en va veure uns quants d'impresos. Però segons sembla, la seva dedicació més usual va ser per a treballs decoratius en l'equip d'Enric Cluselles. Una fotografia molt divertida, recollida per Laia Gràcia, el mostra el 1952 amb els altres membres d'aquest gabinet Cluselles: Jordi Gràcia, Mercè Romeu, Francesc Galí i Francesc Besses. (10) Un dels treballs que es pot acreditar a Cots és el disseny per als vidres de la seu de l'Editorial Éxito (1955), decorada sota la direcció de Cluselles al passeig de Gràcia. (11)
Projecte guanyador de Pau Cots al concurs del FAD per a la producció d'imatges religioses de qualitat per a ús domèstic

Per altra banda, Pau Cots obté un premi destacat en el concurs convocat pel FAD amb motiu de l'any marià del 1955, "para la realización de imágenes de la Virgen, propias para su adecuada colocación en nuestros hogares." (12) En la categoria d'imatges bidimensionals, va guanyar el primer premi amb un plafó ceràmic, per davant d'Evarist Mora. El 1956 exposa, als locals de la Caixa de Pensions de la seva vila natal, diverses pintures, aquarel·les i també "una preciosa cerámica, primer premio del concurso «La Verge de la Llar», organizado por el Fomento de las Artes Decorativas" i un repussat (executat per Valeri Corberó) per a la fàbrica igualadina de Joan Vilanova Subirana [manufacturas Cíclope?]. També s'hi va presentar el seu original de cartell (premiat amb un accèssit) per al concurs de les Bodes d'Or de la Caixa de Pensions. Segons la ressenya d'època, Pau Cots havia fet, "aparte algunos dibujos y marcas de casas igualadinas, las xilografías que habían ilustrado programas y boletines del Ateneo" d'aquesta localitat. (13) En aquesta línia de projectes d'inspiració religiosa, cal ressaltar també la seva participació el 1963 a la I Exposición de Arte cristiano actual, al Poble Espanyol. (14)

Un aspecte que no puc aprofundir aquí és el de la vinculació de Pau Cots amb la revista i l'editorial Destino. Sé que el 1958 il·lustra a la revista un conte de Marsé (15) i al llarg dels anys cinquanta i seixanta dibuixa els mapes que il·lustraven els llibres de les col·leccions Guías de España (com la cèlebre Cataluña, amb text de Josep Pla i fotografies de Català-Roca; però també les dedicades a la Costa Brava i a les Illes Balears, del mateix Pla; al País Valencià, escrita per Joan Fuster; al País Basc, amb text de Pío Baroja; Andalusia, Aragó, les dues Castelles, Astúries, Galícia...) i Guías de América (Argentina, Mèxic...).




La dedicació al cartell durant els primers anys de la postguerra no sembla que donés gaires fruits, o en tot cas no n'he trobat indicis. Només em consta que l'any 1941 es presenta al concurs per al cartell de la pel·lícula Ninotschka d'Ernst Lubitsch i obté un accèssit. (16) Fem un gran salt i ens traslladem al 1953, quan rep un accèssit, ja esmentat, per les Bodes d'Or de la Caixa de Pensions (17), i al 1957, quan se li concedeix un dels premis menors (menció honorífica) al concurs de cartells per a la Fira de Mostres, que en aquella ocasió va ser guanyat per Amand Domènech. (18) Amb els anys seixanta s'inicia la que segurament és l'etapa més fructífera: el 1961 fa el cartell per a la Setmana Santa de Girona, amb una creu amb els atributs de la Passió, en un estil parell al que desenvolupava també el seu company Pau Macià; i els anys següents, 1962 i 1963, és elegit per fer els de la Setmana Santa de Tarragona. (19) Segurament per aquelles dates guanya el concurs per a un cartell destinat a la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, amb la imatge d'un infant previsor que acaba de sortir literalment de l'ou, amb gorra de cop, un pa sota el braç i una guardiola de llauna a la mà.

Participa a diversos concursos en els quals només obté guardons que no comportaven que s'imprimís el projecte: Gran Cabalgata de Barcelona, del 1962 (segon premi, per darrere de Sebastián Rey Padilla) (20); cartell per al Gran Teatre del Liceu per anunciar el Festival de Festivals d'Òpera, del mateix any (guanyat per Francesc Nel·lo; Pau Cots va obtenir el cinquè premi) (21); Any Jubilar Mercedari, del 1963 (segon premi, darrere de Gerard Carbonell) (22); Gran Cabalgata del 1965 (menció honorífica) (23); o Asociación Española contra el Cáncer, amb l'eslògan "Necesitamos tu ayuda", del 1968 (menció honorífica) (24).



Al costat d'aquests projectes fallits, es troben els cartells impresos, que són uns dels treballs més interessants de Pau Cots, en una tendència original, de dibuix simplificat i tintes planes, que algun dia caldrà estudiar millor i valorar com es mereix. Per exemple el cartell per al Premi internacional Tossa de pintura rápida, del 1964, amb la imatge d'una sirena, i del 1967, dominat per la torre d'en Joanàs; o bé el timbaler que anunciava la Festa Major de Manresa. (25)



L'any 1969 se li atorga a Calella el premi al concurs per al cartell de les Festes de Primavera 1970, després de diverses participacions que li havien valgut mencions honorífiques (26); l'any següent, guanya el concurs i és "ampliamente difundido" el seu cartell per a les festes de Martorell. (27) Potser un dels treballs més divulgats va ser el cartell per a l'exposició nacional de roses de Sant Feliu de Llobregat, del 1970, amb una gran flor sintètica, de gran efecte decoratiu. (28) Desconec si va fer més cartells amb posterioritat. Pau Cots Munné va morir l'any 1996. (29)



(1) http://www.enciclopedia.cat/EC-EEC-4325.xml (consulta 17 maig 2017). Potser es tracta d'un error per 1935? En tot cas, desconec de quins cartells es tracta.

(2) La Vanguardia, 15 gener 1929, p. 7.

(3) Escola Massana. Exposició curs 1930-1931. Casa de l'Ardiaca, Barcelona, 1931.

(4) J.P.: "L'Escola Massana", Mirador, IV, 184, 11 agost 1932, p. 7; B. Llongueres: "L'Escola Massana", Flama, II, 41, 16 setembre 1932, p. 4-5.

(5) Dades procedents del fons ICAL, de la Biblioteca de Catalunya.

(6) Jordi Castellanos: "Pere Calders: la trajectòria d’un escriptor del seu segle", Els Marges, Número extraordinari Jordi Castellanos, 2013, p. 177.

(7) El Imparcial (Madrid), 7 novembre 1930, p. 3.

(8) La Vanguardia, 10 abril 1930, p. 9; 26 abril 1930, p. 7.

(9) La Vanguardia, 10 març 1931, p. 13-14.

(10) Laia Gràcia i Mont: "Records del polifacètic Enric Cluselles", diari digital Núvol, 14 març 2016 http://www.nuvol.com/noticies/records-del-polifacetic-enric-cluselles (consulta 13 abril 2017)

(11) Julià Guillamon: Enric Cluselles, ninots i llibres, Editorial Barcino, Barcelona 2015, p. 105.

(12) Manuel Cases Lamolla: "La Virgen del Hogar. Iconografía moderna mariana", Boletín del Fomento de las Artes Decorativas, I, 2, tercer trimestre 1955, p. 54-56.

(13) F. de P. Gabarró: "En Piera. Exposición Pablo Cots", Igualada, XV, 749, 5 maig 1956, p. 6.

(14) "Apertura de la Exposición de arte cristiano actual. Está instalada en el «Pueblo Español» de Montjuich", La Vanguardia Española, 11 setembre 1963, p. 23.

(15) Josep Maria Cuenca: Mientras llega la felicidad. Una biografía de Juan Marsé, Editorial Anagrama, Barcelona, 2014. 

(16) "Cinematografía. Fallo de un concurso de carteles. Ha sido fallado el concurso de carteles «Ninotschka», organizado por la Metro", La Vanguardia Española, 25 març 1941, p. 4.

(17) La Vanguardia Española, 13 novembre 1953, p. 10.

(18) "El Concurso de carteles de la Feria de Muestras. Fallo del Jurado", La Vanguardia Española, 13 novembre 1957, p. 16.

(19) Enric Baixeras i Sastre: “Cartells de la Setmana Santa de Tarragona 1928-2000” a: Cartellisme i Setmana Santa a Tarragona 1928-2000, Ajuntament de Tarragona, 2001.

(20) "La IV Gran Cabalgata de Barcelona. Fallo del concurso de carteles", La Vanguardia Española, 8 juny 1962, p. 24.

(21) “Fallo del concurso de carteles del Teatro del Liceo”, La Vanguardia Española, 20 setembre 1962, p. 31.

(22) "El Año Jubilar Mercedario. Don Gerardo Carbonell ganó el concurso de carteles", La Vanguardia Española, 19 abril 1963, p. 25.

(23) “Fallo del concurso de carteles para la VII Gran Cabalgata. Obtuvo el primer premio don Ernesto Rubio”, La Vanguardia Española, 16 juny 1965, p. 19.

(24) "Fallo del concurso de carteles de la Asociación Española contra el Cáncer", La Vanguardia Española, 9 gener 1968, p. 21.

(25) "[Manresa] El concurso de carteles de la Fiesta Mayor", La Vanguardia Española, 29 juny 1965, p. 30 (el veredicte l'anomena "Pablo Cots Muñoz")

(26) "Calella: El artista Cots Munné, cartelista de las Fiestas de Primavera 1970. Consecuente participante, había obtenido menciones honoríficas en concursos anteriores", La Vanguardia Española, 3 juliol 1969, p. 32. Referència al concurs de l'any anterior a: "Crónica de la Minerva", Estela. Portavoz de la ciudad de Calella. Suplemento de la Hoja Parroquial, (Calella), XXIII, 544, 5 octubre 1968, p. 1.

(27) Fco. de P. Massana: "Martorell: Preparativos para las Fiestas de Primavera", La Vanguardia Española, 10 abril 1970, p. 33.

(28) A. García: "[San Feliu de Llobregat] Veredicto del concurso de carteles para la exposición nacional de rosas", La Vanguardia Española, 12 març 1970, p. 34.

(29) La Vanguardia, 10 gener 1996, p. 20.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Josep Viza, a la taula de dibuix — per Santi Barjau

En aquesta ocasió us parlaré d'un cartellista que va estar tota la seva vida lligat a una impremta, com a dibuixant "resident", sense que a penes se li coneguin altres activitats. En efecte, Josep Viza Majó (nascut el 1906, segurament a Barcelona) va ser un excel·lent professional que apareix quasi sempre vinculat a l’establiment d’arts gràfiques Seix & Barral, on va coincidir amb alguns dels dibuixants publicitaris més destacats del terç central del segle XX. Sabem molt poques coses d'ell, començant per la seva formació i primers anys d'activitat, que de moment queden a les fosques.  


Segurament els seus primers cartells van aparèixer als anys de la República, com el que anunciava l’Anís del Taup, fet en una impremta desconeguda: es tracta d'un cartell d'interior, amb les lletres gofrades, i la datació ve suggerida pel nom del destil·lador, que apareix en català, i també pel petit cactus, tan típic dels anys trenta, situat a la taula on una parella elegant espera el cambrer que arriba amb l'ampolla d'anís.  

Però les primeres mostres de plena activitat de Josep Viza tenen lloc durant la Guerra Civil, quan firma dos cartells: un per al congrés de la secció catalana del Socors Roig Internacional, que va tenir lloc el maig del 1937 (imprès per Atlántida), i sobretot el que segurament és el seu cartell més conegut —executat ja als tallers de Seix Barral—, que anunciava uns cursos per a monitors de gimnàstica organitzats per la Generalitat. La figura hieràtica del gimnasta té l’aire una mica totalitari que no es pot dissociar del tot de la pràctica esportiva. Desconec si va fer altres treballs a la premsa o a la propaganda bèl·lica.


Després de la guerra el trobem, quasi sempre a Seix Barral, com a prolífic autor de cartells. Hi ha alguna excepció: un cartell no datat, per a la pasta de dents Denticlor, és imprès als tallers Grafos i deu correspondre a l'entorn de l'any cinquanta (la marca primer s'anunciava com a Dentichlor i a partir del 1948 es troba escrita de l'altra manera, tot i que sembla que hi ha certes dubitacions). En tot cas la imatge d'aquest cartell d'interior és simple i efectiva: mostra un rostre femení amb alguns trets eliminats, per tal que en destaqui un magnífic somriure blanc aconseguit gràcies a "la crema dental moderna".


Al llarg dels anys quaranta i cinquanta Josep Viza té una dedicació especial als cartells per a festes d'origen religiós però que també tenien una important dimensió popular i turística: els que anunciaven la festa mataronina de les Santes (indicatius potser d’un lligam estret amb Mataró, o simplement com a part de la feina a can Seix?), en una tasca que alterna amb Hernán Picó i altres; i també els cartells de les processons de Divendres Sant a Barcelona. 


Sobre aquestes línies, tres dels cartells de Viza per a les Festes de les Santes de Mataró. A sota, dos cartells no signats que potser també van comptar amb la seva participació.



Els cartells mataronins l'ocupen ben bé en vuit ocasions entre 1943 i 1954. La festa major de la capital del Maresme dóna al dibuixant la possibilitat de lluir-se amb diferents composicions on no falta mai l'escut de la població i, quasi sempre, la imatge del temple de Santa Maria de Mataró. Un parell de cartells (1946 i 1948) no apareixen firmats, però també podrien comptar amb la intervenció de Josep Viza. Solien fer-se també en format de vinyeta publicitària, com el cartell de les fires de 1952. (1) 


Els cartells per al Divendres Sant barceloní ens poden sobtar per la seva iconografia i el recurs als colors violacis, però no hem d'oblidar que fins al Concili Vaticà aquesta era una celebració molt concorreguda. Precisament aquests cartells no eren editats per cap estament religiós, sinó pel Patronato de Turismo. (2) Josep Viza firma pel cap baix tres d'aquests cartells (1949, 1950 i 1957), i potser també se li'n poden atribuir d'altres, com els de 1946 i 1954.



Seguint amb els cartells turístics, Viza també en fa diversos per a l’aerolínia Iberia, on posa en joc les imatges més tòpiques d'Espanya (torero, dona amb mantellina), i també per al Fomento del Turismo de Girona, amb bones síntesis entre un mapa de la província i els seus indrets més recomanables. Un dels cartells més atractius és el que anuncia els estius a la platja de Berria a Santoña (Cantàbria).

Josep Viza va crear el cartell per al III congrés nacional d’Arts Gràfiques, celebrat a Barcelona el 1950, amb una mà feta de paper de diari que sosté un componedor amb el nom "Juan de Gutenberg" i al fons una rotativa; i per al Dia del Llibre de 1954, quan es va commemorar el IV centenari del gremi de llibreters de Barcelona. Encara per a Seix Barral, realitza les il·lustracions dels llibres d’aventures Alas sobre el ártico (1950) i Hacia el norte en el albatros (1951). 

Per ara, els cartells més tardans amb la seva firma són els del festival Wagner del 1955 i la processó de Divendres Sant a Barcelona, del 1957. (3) L’activitat de Josep Viza va ser sempre discreta i poc visible. En aquesta imatge del 1962 se'l veu a l'estudi de dibuix de Seix Barral, a l'angle dret, "sempre amb la cigarreta a la boca", segons em comunica Carles Catalan, qui hi va coincidir cap a 1960 i em proporciona la fotografia: des d'aquí el meu agraïment.

  
Josep Viza mor a Barcelona l'any 1997. (4)


(1) La Vanguardia Española, 29 març 1952, p. 18.
(2) La Vanguardia Española, 3 març 1945, p. 10.
(3) “El cartel anunciador de la procesión del Viernes Santo: Se está procediendo al reparto del cartel anunciador de la procesión del Viernes Santo en Barcelona, debido al artista don José Viza, que ha merecido unánimes elogios.” La Vanguardia Española, 6 abril 1957, p. 23.
(4) El Periódico de Catalunya, 1 setembre 1997, p. 40.

dilluns, 20 de març de 2017

Les imatges del trimestre (hivern 2017) — per Santi Barjau



Miquel Farré, cartellista ocult

Aquest cartell és l'únic treball publicitari de Miquel Farré que es va arribar a imprimir. Anunciava la setmana cotonera del 1931 i va aparèixer en dues versions, catalana i castellana. Escollit a través d'un concurs, il·lustra un component essencial de la indústria cotonera catalana (el seu paper en els intercanvis comercials) a través de les bales de cotó en floca importades, o ja filat i teixit per a l'exportació, situades al moll en espera d'un vaixell (en aquest cas, un romàntic veler que solca les onades), acompanyat tot per un vol d'orenetes que il·lustren el caràcter passatger però periòdic d'aquestes transaccions mercantils. El projecte de Farré va obtenir per unanimitat el primer premi al concurs celebrat el 1931, mentre que el cartell de Lluís Muntané va quedar segon i també es va imprimir. (1)


Moltes vegades, quan d'un autor en coneixem només un cartell, tendim a pensar que va tenir una dedicació esporàdica a l'activitat publicitària, com passa amb altres dibuixants que han aparegut en aquest blog. Però en aquest cas convé matisar una mica aquesta afirmació: Miquel Farré és més conegut com a pintor muralista i autor esplèndidament dotat per a l'aquarel·la, però durant els anys vint i trenta va conrear amb certa assiduïtat l'art del cartell i es va presentar a diversos concursos, tot i que només va guanyar el de 1931; també va obtenir un tercer premi al concurs per a la segona Exposició de la Ràdio, per darrere de Sergi Cortés i Fulgenci Martínez (2) i un dels premis al concurs de cartells convocat pels Amics de la Rambla, el 1933. Però especialment mereix ser recordat com a primer president de l'Associació de Cartellistes, l'any 1932. 

Miquel Farré Albagés (Barcelona 1901-1979) compta per fortuna amb una monografia completa de la seva obra, en la qual es cataloguen els diferents projectes i esbossos sortosament conservats per la seva família i estudiats per Imma Julián. (3) A través d'aquests projectes, sabem que Farré es va iniciar en la pràctica del cartell entorn a 1920, amb una sèrie de treballs per als tallers barcelonins d'automòbils Stevenson Romagosa i Cia. o SCR, actius entre 1921 i 1925: es tracta d'uns projectes on tempteja la representació dels cotxes amb tintes planes i colors atrevits; sembla que no es van arribar a imprimir, però caldria comprovar si es van fer servir com a anunci en alguna revista especialitzada. Més tard, si hem de creure els esbossos i projectes conservats, es devia presentar també als concursos de cartells per a l'Exposició d'Art del 1921 (que va ser guanyat per Manuel Humbert); de la Volta aèria a Catalunya del 1923 (on el projecte elegit era "el cartel del artista sabadellés señor Martí" però també van rebre mencions honorífiques els dibuixants Enric Montón i Ramon Baixeras, entre altres, i on també es menciona M.F.A., que no és altre que Miquel Farré Albagés) (4); dels serveis agropecuaris de la Diputació de Barcelona, el 1930 (el veredicte va premiar els projectes de Joaquim Martra, Juan Miguel Sánchez, Juli Rosuero i Pau Cots) (5); o de la fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal, del 1932 (els guanyadors van ser Fulgenci Martínez Surroca i Josep Alumà, amb deu accèssits). (6) Entre altres projectes menors, també n'hi ha per als balls del Cercle Artístic, el saló de l'esquí del Centre Excursionista de Catalunya, etc. Un dels projectes més atractius és la seva proposta per al concurs dels Serveis Agropecuaris, una divertida imatge amb dues oques caricaturesques, que no va ser premiat i que ens fa lamentar que l'autor no s'hagués dedicat més sovint a aquest gènere. Entre els projectes conservats per la família també hi ha els de l'Exposició de la Ràdio i dues propostes diferents per a la Setmana Cotonera. 

El treball de Miquel Farré com a cartellista té una represa inesperada cap a 1938, quan l'artista, que havia marxat de Barcelona a l'inici de la Guerra Civil, es va reincorporar a l'Espanya "nacional" per Sant Sebastià. Allà va fer uns interessants projectes que no sembla que s'haguessin portat a la impremta, com ara un per a l'Auxilio Social (una mà gegant empara una parella d'ancians) i els titulats A vencer (soldats i falangistes o requetés avancen armats, sota l'ombra d'una creu), Jamás! (una dona amb un infant s'aparta del cap enorme d'un malvat bolxevic) i sobretot l'impactant Fuera de aquí (un home, sobre el mapa d'Espanya, neteja amb una escombra la zona roja). La vida de Miquel Farré és ben coneguda gràcies al llibre ja esmentat i també a través d'un article que li va dedicar el seu amic Ros i Vila a les pàgines del butlletí de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, d'on extracto algunes notícies. (7) Aficionat al dibuix des de ben menut, Farré va ingressar a l'escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja) i més tard es va traslladar a la de València, on va obtenir el títol de professor de dibuix, càrrec que va exercir a partir del 1919 a l'escola barcelonina (de la qual arribaria a ser catedràtic de pintura mural). Va prendre part a les Exposicions de Primavera i també va exposar amb èxit com a aquarel·lista, faceta en la qual va fer algunes de les obres més destacades. Encara en l'etapa de formació, estigué un temps a Granada i viatjà a Itàlia, on va començar a especialitzar-se en la pintura al fresc: en aquest àmbit va destacar amb treballs com les pintures de l'església de Raïmat (que pintà dos cops: el 1932 i, després de ser cremades, de nou el 1954). Durant la guerra, perfeccionà el seu coneixement de la pintura mural a Itàlia. Algunes de les seves obres més destacades de la postguerra a Barcelona són la decoració mural de la capella del santíssim de l'església de Santa Anna, i les Llars Mundet. Com a representant de l'escola de Llotja, va estar al jurat per al concurs de cartells del Congrés Eucarístic. (8) El 1961 va crear un centre especialitzat en pintura mural, al monestir de Sant Cugat del Vallès.


(1) La Vanguardia, 11 abril 1931, p. 10.
(2) La Vanguardia, 20 setembre 1932, p. 8.
(3) Inmaculada Julián: El cartell publicitari, a: Miquel Farré, pintor, IMM, S.A., Barcelona, 1990, p. 52-55; catalogació: p. 326-329.
(4) La Vanguardia, 28 juliol 1923, p. 4.
(5) La Vanguardia, 26 abril 1930, p. 7.
(6) La Vanguardia, i juny 1932, p. 4.
(7) Josep M. Ros i Vila: "Biografia del pintor Miquel Farré i Albagés, 1901-1979", Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1, 1986, p. 179-193
(8) La Vanguardia Española, 23 setembre 1951, p. 14.




Frederic Lloveras
Aquest cartell és un dels pocs treballs del seu autor en el camp del cartell. La imatge potent del soldat que fa altaveu amb la mà mentre crida l'eslògan ens porta a la memòria el famós cartell de 1925 d'Aleksandr Rodčenko, tantes vegades versionat, tot i que sense la seva contundència plàstica. El missatge imperiós, en aquest cas, es vehicula a través d'un dibuix essencial, plasmat amb unes poques tintes de tons apagats (tot i que hem vist una altra versió del cartell amb altres tonalitats, més vives).


Segurament per les mateixes dates, l'autor va fer un altre cartell, de tonalitats similars, amb un doble missatge: Disciplina. Treball, que mostra uns soldats a la trinxera i un pagès que sega les espigues de blat, amb la falç al puny. Un i altre es van fer per a Estat Català: tot indica que Lloveras pertanyia a l'organització independentista, o hi estava relacionat d'alguna manera. (9)

També durant la guerra va participar a la presa de Mallorca i als Pirineus. Exiliat breument a Perpinyà, tornà a Barcelona on reprengué l’activitat artística en l'àmbit de l'aquarel·la amb uns treballs que li van donar fama; també va conrear el gravat. Ja abans de la guerra havia obtingut alguns premis en concursos de cartells: per al mercat de Granollers, el 1934, i menció d’honor al concurs de cartells turístics de Vic, el 1935. (10) Segons sembla, com a membre de la Federació de Joves Cristians, n'havia dissenyat l'emblema. (11) Després de la guerra, també va fer alguna incursió en el camp del cartell. El 1955 participa al concurs de promoció turística de la Pobla de Segur, on queda darrere d’Enric Moneny; Lloveras va obtenir el primer accèssit, mentre que el segon va ser per a Pau Macià. (12) I el 1962 se li encarrega el de la III Gala de la sedería española.

Frederic Lloveras Herrera (Barcelona 1912 – Tossa 1983), més conegut com a aquarel·lista, havia estudiat a Llotja i al Cercle de Sant Lluc; inicialment es va instal·lar a Granollers el 1930. (13) Amb altres pintors forma l’agrupació d’art “Els Bruns”, que fa alguna exposició. La seva carrera, fins a la mort sobtada a la platja de Tossa, es va desenvolupar sobretot en l’àmbit del paisatgisme, amb campanyes per tot Catalunya i Espanya, París, Londres, Hamburg, Nova York, Sant Petersburg… però també va fer retrats. Algunes de les seves aquarel·les de paisatges barcelonins van tenir una gran difusió; un dels treballs més coneguts de Lloveras van ser les il·lustracions per al llibre Barcelona de Camilo José Cela (1966) que formava part de la sèrie "Calidoscopio callejero, marítimo y campestre de C.J.C. para el Reino y Ultramar."


(9) Esteve Albert i Corp: Quatre boigs de Mataró (Combat per Catalunya 1930-1937), Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1979, p. 152.
(10) La Vanguardia, 29 maig 1935, p. 20.
(11) Francesc Masriera i Ballescà: Joan Layret i Pons (1911-1975). Una generació trencada, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012, p. 161-162.
(12) La Vanguardia Española, 13 febrer 1955, p. 5.
(13) Joan Garreta Montoliu: "Frederic Lloveras Herrera i Mollet", Notes (Mollet del Vallès), 26, 2011, p. 197-199.



Freixes Badia
El repàs sistemàtic dels cartells de la Guerra d'Espanya ens permet anar retrobant uns artistes que formen part del corrent principal de la nostra cultura, com els indiscutibles Fontserè, Renau o Clavé, però també altres que encara no han assolit el reconeixement públic que mereixen, com ara Martí Bas, Rey Vila o Lorenzo Goñi; un altre grup d'autors que van fer una obra important, dins o fora del cartellisme, però que per diverses circumstàncies no han estat prou ben estudiats; i finalment uns quants dibuixants, que potser només van fer una o dues obres, i que en general són uns grans desconeguts. Avui us vull parlar d'un d'aquests autors que aflora durant la guerra amb unes obres esporàdiques que ens posen davant d'una personalitat mal valorada. 

El seu cartell Tot per a la guerra no és gaire conegut, però presenta uns trets comuns amb bona part de la gran producció bèl·lica feta a Barcelona: un dibuix aspre però correcte, amb un estil de lletra modern i d'eficàcia publicitària; una impressió perfecta, a quatre tintes; i en definitiva, un paper important com a documents d'un període essencial de la història. La firma, A. Freixes, la retrobem en altres impresos, com per exemple alguns ex-libris, en una forma més extensa: Amadeu Freixes. Per una d'aquelles casualitats de la vida, hi ha a Catalunya dos artistes coetanis que es diuen així, però tot fa pensar que en aquest cas es tracta d'Amadeu Freixes Badia (no l'hem de confondre doncs amb el pintor Amadeu Freixas Vivó: espero que les referències que dono siguin totes encertades; tampoc no té res a veure amb Emili Freixas, autor de còmics i ben conegut pels seus llibres per aprendre a dibuixar). 

Aquest és un d'aquells casos en què un o dos cartells de la guerra ens permeten visualitzar la trajectòria d'un professional que, altrament, quedaria oculta entre altres noms i personalitats. Segons el diccionari Ràfols, aquest autor va néixer a Barcelona el 1907, i la seva trajectòria formativa, en lloc del cas més habitual dels que estudiaven a Llotja, el va portar al taller del pintor Francisco Sáinz de la Maza i a les classes del Cercle de Sant Lluc, on va iniciar una carrera com a pintor de cavallet: segons sembla, és ell qui pren part al concurs de pintura Montserrat vist pels artistes catalans (1931-32); també el 1932 havia exposat a les Galeries Laietanes, al costat de Jaume Bernades i Josep Grañó, entre altres mostres. Potser al mateix temps hauria començat a conrear el dibuix publicitari, com tants altres artistes que trobaven feina als nombrosos tallers d'arts gràfiques de Barcelona, però ara mateix no conec cap treball seu anterior a 1936; segurament se li pot atribuir "un artístico y lujoso álbum de firmas que los dependientes de Agentes de Aduanas y Consignatarios, han dedicado a don José Plasencia Hernández (...) obra del conocido pintor don Amadeo Freixes". (14) L'autor devia tenir algun lligam amb el món de les duanes. 


El cartell que encapçala aquesta entrada, fet també per als agents de duanes, no va ser però l'únic treball de Freixas Badia durant la guerra: en conec un altre, Comandament únic, unitat sindical! (també es coneix amb el text en castellà), que aparentment no està firmat; però amb una mica d'atenció s'hi llegeixen les inicials AF que es corresponen amb una firma que utilitzarà durant els anys quaranta, a part de diversos detalls que l'emparenten amb l'altre cartell. 



Un altre projecte interessant d’Amadeu Freixas va resultar adquirit al concurs per als cubs de brou concentrat Caldolla del 1938. (15) Més notícies sobre la seva activitat es poden rastrejar a la premsa: deu ser ell un dels tres soldats de la caserna Carles Marx (amb Fernando Piñana i un Miró no identificat) que l'any 1938 presenta uns dibuixos a la galeria La Pinacoteca. (16) Aquell mateix any també pren part a l'Exposició del Dibuix i el Gravat, la Competición de Otoño i el Saló de Tardor, celebrats tots a Barcelona. Desconec si va fer res més durant el conflicte bèl·lic. Retrobo el nom d'Amadeu Freixes Badia a Ímpetu (1942), revista del Frente de Juventudes en la qual treballava sobretot Lozano Olivares (és a dir Desiderio Babiano, que amb el seu cognom patern havia firmat molts cartells durant la guerra) però els treballs del nostre artista a penes s'hi poden distingir, amb l'excepció d'alguns anuncis i un fotomuntatge firmat amb la lletra F. 


Espigolant en la immensitat de les biblioteques, podem identificar encara alguns treballs de la postguerra, com ara algunes cobertes per a novel·les de misteri de l'Editorial Berenguer, com ara les titulades El secreto de la calle 106, Las perlas sangrientas o ¡Mectoub!, les tres de la col·lecció Arcano (1943-44); Gandhi, la India y la guerra (1942); l'excel·lent imatge per a 70 ráfagas de humor, de Fidelio Trimalción (1943) o els llibres de la col·lecció Loto, com ara La diosa del bosque (1944). També il·lustra una reedició del poema de Verdaguer, Als Estudiants (recepta), impresa a Igualada el 1945; per aquesta població també va fer la coberta del programa de la festa major del 1949. Més tard, encara trobo el seu nom com autor dels "grafismos y planos" de la Guia turística Barcelona, d'Antoni Pascual Ruaix, del 1973. Amadeu Freixas mor el 1980.


(14) "Noticiario. Homenaje al jefe del negociado de Cabotaje de esta Aduana", La Vanguardia, 2 juny 1933, p. 15.
(15) La Vanguardia, 19 abril 1938, p.2; reproduït 26 abril 1938, p. 4.
(16) "Exposición de los trece puntos Negrín", La Vanguardia, 23 juny 1938, p. 4.