Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimecres, 19 d’abril de 2017

Josep Viza, a la taula de dibuix — per Santi Barjau

En aquesta ocasió us parlaré d'un cartellista que va estar tota la seva vida lligat a una impremta, com a dibuixant "resident", sense que a penes se li coneguin altres activitats. En efecte, Josep Viza Majó (nascut el 1906, segurament a Barcelona) va ser un excel·lent professional que apareix quasi sempre vinculat a l’establiment d’arts gràfiques Seix & Barral, on va coincidir amb alguns dels dibuixants publicitaris més destacats del terç central del segle XX. Sabem molt poques coses d'ell, començant per la seva formació i primers anys d'activitat, que de moment queden a les fosques.  


Segurament els seus primers cartells van aparèixer als anys de la República, com el que anunciava l’Anís del Taup, fet en una impremta desconeguda: es tracta d'un cartell d'interior, amb les lletres gofrades, i la datació ve suggerida pel nom del destil·lador, que apareix en català, i també pel petit cactus, tan típic dels anys trenta, situat a la taula on una parella elegant espera el cambrer que arriba amb l'ampolla d'anís.  

Però les primeres mostres de plena activitat de Josep Viza tenen lloc durant la Guerra Civil, quan firma dos cartells: un per al congrés de la secció catalana del Socors Roig Internacional, que va tenir lloc el maig del 1937 (imprès per Atlántida), i sobretot el que segurament és el seu cartell més conegut —executat ja als tallers de Seix Barral—, que anunciava uns cursos per a monitors de gimnàstica organitzats per la Generalitat. La figura hieràtica del gimnasta té l’aire una mica totalitari que no es pot dissociar del tot de la pràctica esportiva. Desconec si va fer altres treballs a la premsa o a la propaganda bèl·lica.


Després de la guerra el trobem, quasi sempre a Seix Barral, com a prolífic autor de cartells. Hi ha alguna excepció: un cartell no datat, per a la pasta de dents Denticlor, és imprès als tallers Grafos i deu correspondre a l'entorn de l'any cinquanta (la marca primer s'anunciava com a Dentichlor i a partir del 1948 es troba escrita de l'altra manera, tot i que sembla que hi ha certes dubitacions). En tot cas la imatge d'aquest cartell d'interior és simple i efectiva: mostra un rostre femení amb alguns trets eliminats, per tal que en destaqui un magnífic somriure blanc aconseguit gràcies a "la crema dental moderna".


Al llarg dels anys quaranta i cinquanta Josep Viza té una dedicació especial als cartells per a festes d'origen religiós però que també tenien una important dimensió popular i turística: els que anunciaven la festa mataronina de les Santes (indicatius potser d’un lligam estret amb Mataró, o simplement com a part de la feina a can Seix?), en una tasca que alterna amb Hernán Picó i altres; i també els cartells de les processons de Divendres Sant a Barcelona. 


Sobre aquestes línies, tres dels cartells de Viza per a les Festes de les Santes de Mataró. A sota, dos cartells no signats que potser també van comptar amb la seva participació.



Els cartells mataronins l'ocupen ben bé en vuit ocasions entre 1943 i 1954. La festa major de la capital del Maresme dóna al dibuixant la possibilitat de lluir-se amb diferents composicions on no falta mai l'escut de la població i, quasi sempre, la imatge del temple de Santa Maria de Mataró. Un parell de cartells (1946 i 1948) no apareixen firmats, però també podrien comptar amb la intervenció de Josep Viza. Solien fer-se també en format de vinyeta publicitària, com el cartell de les fires de 1952. (1) 


Els cartells per al Divendres Sant barceloní ens poden sobtar per la seva iconografia i el recurs als colors violacis, però no hem d'oblidar que fins al Concili Vaticà aquesta era una celebració molt concorreguda. Precisament aquests cartells no eren editats per cap estament religiós, sinó pel Patronato de Turismo. (2) Josep Viza firma pel cap baix tres d'aquests cartells (1949, 1950 i 1957), i potser també se li'n poden atribuir d'altres, com els de 1946 i 1954.



Seguint amb els cartells turístics, Viza també en fa diversos per a l’aerolínia Iberia, on posa en joc les imatges més tòpiques d'Espanya (torero, dona amb mantellina), i també per al Fomento del Turismo de Girona, amb bones síntesis entre un mapa de la província i els seus indrets més recomanables. Un dels cartells més atractius és el que anuncia els estius a la platja de Berria a Santoña (Cantàbria).

Josep Viza va crear el cartell per al III congrés nacional d’Arts Gràfiques, celebrat a Barcelona el 1950, amb una mà feta de paper de diari que sosté un componedor amb el nom "Juan de Gutenberg" i al fons una rotativa; i per al Dia del Llibre de 1954, quan es va commemorar el IV centenari del gremi de llibreters de Barcelona. Encara per a Seix Barral, realitza les il·lustracions dels llibres d’aventures Alas sobre el ártico (1950) i Hacia el norte en el albatros (1951). 

Per ara, els cartells més tardans amb la seva firma són els del festival Wagner del 1955 i la processó de Divendres Sant a Barcelona, del 1957. (3) L’activitat de Josep Viza va ser sempre discreta i poc visible. En aquesta imatge del 1962 se'l veu a l'estudi de dibuix de Seix Barral, a l'angle dret, "sempre amb la cigarreta a la boca", segons em comunica Carles Catalan, qui hi va coincidir cap a 1960 i em proporciona la fotografia: des d'aquí el meu agraïment.

  
Josep Viza mor a Barcelona l'any 1997. (4)


(1) La Vanguardia Española, 29 març 1952, p. 18.
(2) La Vanguardia Española, 3 març 1945, p. 10.
(3) “El cartel anunciador de la procesión del Viernes Santo: Se está procediendo al reparto del cartel anunciador de la procesión del Viernes Santo en Barcelona, debido al artista don José Viza, que ha merecido unánimes elogios.” La Vanguardia Española, 6 abril 1957, p. 23.
(4) El Periódico de Catalunya, 1 setembre 1997, p. 40.

dilluns, 20 de març de 2017

Les imatges del trimestre (hivern 2017) — per Santi Barjau



Miquel Farré, cartellista ocult

Aquest cartell és l'únic treball publicitari de Miquel Farré que es va arribar a imprimir. Anunciava la setmana cotonera del 1931 i va aparèixer en dues versions, catalana i castellana. Escollit a través d'un concurs, il·lustra un component essencial de la indústria cotonera catalana (el seu paper en els intercanvis comercials) a través de les bales de cotó en floca importades, o ja filat i teixit per a l'exportació, situades al moll en espera d'un vaixell (en aquest cas, un romàntic veler que solca les onades), acompanyat tot per un vol d'orenetes que il·lustren el caràcter passatger però periòdic d'aquestes transaccions mercantils. El projecte de Farré va obtenir per unanimitat el primer premi al concurs celebrat el 1931, mentre que el cartell de Lluís Muntané va quedar segon i també es va imprimir. (1)


Moltes vegades, quan d'un autor en coneixem només un cartell, tendim a pensar que va tenir una dedicació esporàdica a l'activitat publicitària, com passa amb altres dibuixants que han aparegut en aquest blog. Però en aquest cas convé matisar una mica aquesta afirmació: Miquel Farré és més conegut com a pintor muralista i autor esplèndidament dotat per a l'aquarel·la, però durant els anys vint i trenta va conrear amb certa assiduïtat l'art del cartell i es va presentar a diversos concursos, tot i que només va guanyar el de 1931; també va obtenir un tercer premi al concurs per a la segona Exposició de la Ràdio, per darrere de Sergi Cortés i Fulgenci Martínez (2) i un dels premis al concurs de cartells convocat pels Amics de la Rambla, el 1933. Però especialment mereix ser recordat com a primer president de l'Associació de Cartellistes, l'any 1932. 

Miquel Farré Albagés (Barcelona 1901-1979) compta per fortuna amb una monografia completa de la seva obra, en la qual es cataloguen els diferents projectes i esbossos sortosament conservats per la seva família i estudiats per Imma Julián. (3) A través d'aquests projectes, sabem que Farré es va iniciar en la pràctica del cartell entorn a 1920, amb una sèrie de treballs per als tallers barcelonins d'automòbils Stevenson Romagosa i Cia. o SCR, actius entre 1921 i 1925: es tracta d'uns projectes on tempteja la representació dels cotxes amb tintes planes i colors atrevits; sembla que no es van arribar a imprimir, però caldria comprovar si es van fer servir com a anunci en alguna revista especialitzada. Més tard, si hem de creure els esbossos i projectes conservats, es devia presentar també als concursos de cartells per a l'Exposició d'Art del 1921 (que va ser guanyat per Manuel Humbert); de la Volta aèria a Catalunya del 1923 (on el projecte elegit era "el cartel del artista sabadellés señor Martí" però també van rebre mencions honorífiques els dibuixants Enric Montón i Ramon Baixeras, entre altres, i on també es menciona M.F.A., que no és altre que Miquel Farré Albagés) (4); dels serveis agropecuaris de la Diputació de Barcelona, el 1930 (el veredicte va premiar els projectes de Joaquim Martra, Juan Miguel Sánchez, Juli Rosuero i Pau Cots) (5); o de la fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal, del 1932 (els guanyadors van ser Fulgenci Martínez Surroca i Josep Alumà, amb deu accèssits). (6) Entre altres projectes menors, també n'hi ha per als balls del Cercle Artístic, el saló de l'esquí del Centre Excursionista de Catalunya, etc. Un dels projectes més atractius és la seva proposta per al concurs dels Serveis Agropecuaris, una divertida imatge amb dues oques caricaturesques, que no va ser premiat i que ens fa lamentar que l'autor no s'hagués dedicat més sovint a aquest gènere. Entre els projectes conservats per la família també hi ha els de l'Exposició de la Ràdio i dues propostes diferents per a la Setmana Cotonera. 

El treball de Miquel Farré com a cartellista té una represa inesperada cap a 1938, quan l'artista, que havia marxat de Barcelona a l'inici de la Guerra Civil, es va reincorporar a l'Espanya "nacional" per Sant Sebastià. Allà va fer uns interessants projectes que no sembla que s'haguessin portat a la impremta, com ara un per a l'Auxilio Social (una mà gegant empara una parella d'ancians) i els titulats A vencer (soldats i falangistes o requetés avancen armats, sota l'ombra d'una creu), Jamás! (una dona amb un infant s'aparta del cap enorme d'un malvat bolxevic) i sobretot l'impactant Fuera de aquí (un home, sobre el mapa d'Espanya, neteja amb una escombra la zona roja). La vida de Miquel Farré és ben coneguda gràcies al llibre ja esmentat i també a través d'un article que li va dedicar el seu amic Ros i Vila a les pàgines del butlletí de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, d'on extracto algunes notícies. (7) Aficionat al dibuix des de ben menut, Farré va ingressar a l'escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja) i més tard es va traslladar a la de València, on va obtenir el títol de professor de dibuix, càrrec que va exercir a partir del 1919 a l'escola barcelonina (de la qual arribaria a ser catedràtic de pintura mural). Va prendre part a les Exposicions de Primavera i també va exposar amb èxit com a aquarel·lista, faceta en la qual va fer algunes de les obres més destacades. Encara en l'etapa de formació, estigué un temps a Granada i viatjà a Itàlia, on va començar a especialitzar-se en la pintura al fresc: en aquest àmbit va destacar amb treballs com les pintures de l'església de Raïmat (que pintà dos cops: el 1932 i, després de ser cremades, de nou el 1954). Durant la guerra, perfeccionà el seu coneixement de la pintura mural a Itàlia. Algunes de les seves obres més destacades de la postguerra a Barcelona són la decoració mural de la capella del santíssim de l'església de Santa Anna, i les Llars Mundet. Com a representant de l'escola de Llotja, va estar al jurat per al concurs de cartells del Congrés Eucarístic. (8) El 1961 va crear un centre especialitzat en pintura mural, al monestir de Sant Cugat del Vallès.


(1) La Vanguardia, 11 abril 1931, p. 10.
(2) La Vanguardia, 20 setembre 1932, p. 8.
(3) Inmaculada Julián: El cartell publicitari, a: Miquel Farré, pintor, IMM, S.A., Barcelona, 1990, p. 52-55; catalogació: p. 326-329.
(4) La Vanguardia, 28 juliol 1923, p. 4.
(5) La Vanguardia, 26 abril 1930, p. 7.
(6) La Vanguardia, i juny 1932, p. 4.
(7) Josep M. Ros i Vila: "Biografia del pintor Miquel Farré i Albagés, 1901-1979", Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1, 1986, p. 179-193
(8) La Vanguardia Española, 23 setembre 1951, p. 14.




Frederic Lloveras
Aquest cartell és un dels pocs treballs del seu autor en el camp del cartell. La imatge potent del soldat que fa altaveu amb la mà mentre crida l'eslògan ens porta a la memòria el famós cartell de 1925 d'Aleksandr Rodčenko, tantes vegades versionat, tot i que sense la seva contundència plàstica. El missatge imperiós, en aquest cas, es vehicula a través d'un dibuix essencial, plasmat amb unes poques tintes de tons apagats (tot i que hem vist una altra versió del cartell amb altres tonalitats, més vives).


Segurament per les mateixes dates, l'autor va fer un altre cartell, de tonalitats similars, amb un doble missatge: Disciplina. Treball, que mostra uns soldats a la trinxera i un pagès que sega les espigues de blat, amb la falç al puny. Un i altre es van fer per a Estat Català: tot indica que Lloveras pertanyia a l'organització independentista, o hi estava relacionat d'alguna manera. (9)

També durant la guerra va participar a la presa de Mallorca i als Pirineus. Exiliat breument a Perpinyà, tornà a Barcelona on reprengué l’activitat artística en l'àmbit de l'aquarel·la amb uns treballs que li van donar fama; també va conrear el gravat. Ja abans de la guerra havia obtingut alguns premis en concursos de cartells: per al mercat de Granollers, el 1934, i menció d’honor al concurs de cartells turístics de Vic, el 1935. (10) Segons sembla, com a membre de la Federació de Joves Cristians, n'havia dissenyat l'emblema. (11) Després de la guerra, també va fer alguna incursió en el camp del cartell. El 1955 participa al concurs de promoció turística de la Pobla de Segur, on queda darrere d’Enric Moneny; Lloveras va obtenir el primer accèssit, mentre que el segon va ser per a Pau Macià. (12) I el 1962 se li encarrega el de la III Gala de la sedería española.

Frederic Lloveras Herrera (Barcelona 1912 – Tossa 1983), més conegut com a aquarel·lista, havia estudiat a Llotja i al Cercle de Sant Lluc; inicialment es va instal·lar a Granollers el 1930. (13) Amb altres pintors forma l’agrupació d’art “Els Bruns”, que fa alguna exposició. La seva carrera, fins a la mort sobtada a la platja de Tossa, es va desenvolupar sobretot en l’àmbit del paisatgisme, amb campanyes per tot Catalunya i Espanya, París, Londres, Hamburg, Nova York, Sant Petersburg… però també va fer retrats. Algunes de les seves aquarel·les de paisatges barcelonins van tenir una gran difusió; un dels treballs més coneguts de Lloveras van ser les il·lustracions per al llibre Barcelona de Camilo José Cela (1966) que formava part de la sèrie "Calidoscopio callejero, marítimo y campestre de C.J.C. para el Reino y Ultramar."


(9) Esteve Albert i Corp: Quatre boigs de Mataró (Combat per Catalunya 1930-1937), Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1979, p. 152.
(10) La Vanguardia, 29 maig 1935, p. 20.
(11) Francesc Masriera i Ballescà: Joan Layret i Pons (1911-1975). Una generació trencada, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012, p. 161-162.
(12) La Vanguardia Española, 13 febrer 1955, p. 5.
(13) Joan Garreta Montoliu: "Frederic Lloveras Herrera i Mollet", Notes (Mollet del Vallès), 26, 2011, p. 197-199.



Freixes Badia
El repàs sistemàtic dels cartells de la Guerra d'Espanya ens permet anar retrobant uns artistes que formen part del corrent principal de la nostra cultura, com els indiscutibles Fontserè, Renau o Clavé, però també altres que encara no han assolit el reconeixement públic que mereixen, com ara Martí Bas, Rey Vila o Lorenzo Goñi; un altre grup d'autors que van fer una obra important, dins o fora del cartellisme, però que per diverses circumstàncies no han estat prou ben estudiats; i finalment uns quants dibuixants, que potser només van fer una o dues obres, i que en general són uns grans desconeguts. Avui us vull parlar d'un d'aquests autors que aflora durant la guerra amb unes obres esporàdiques que ens posen davant d'una personalitat mal valorada. 

El seu cartell Tot per a la guerra no és gaire conegut, però presenta uns trets comuns amb bona part de la gran producció bèl·lica feta a Barcelona: un dibuix aspre però correcte, amb un estil de lletra modern i d'eficàcia publicitària; una impressió perfecta, a quatre tintes; i en definitiva, un paper important com a documents d'un període essencial de la història. La firma, A. Freixes, la retrobem en altres impresos, com per exemple alguns ex-libris, en una forma més extensa: Amadeu Freixes. Per una d'aquelles casualitats de la vida, hi ha a Catalunya dos artistes coetanis que es diuen així, però tot fa pensar que en aquest cas es tracta d'Amadeu Freixes Badia (no l'hem de confondre doncs amb el pintor Amadeu Freixas Vivó: espero que les referències que dono siguin totes encertades; tampoc no té res a veure amb Emili Freixas, autor de còmics i ben conegut pels seus llibres per aprendre a dibuixar). 

Aquest és un d'aquells casos en què un o dos cartells de la guerra ens permeten visualitzar la trajectòria d'un professional que, altrament, quedaria oculta entre altres noms i personalitats. Segons el diccionari Ràfols, aquest autor va néixer a Barcelona el 1907, i la seva trajectòria formativa, en lloc del cas més habitual dels que estudiaven a Llotja, el va portar al taller del pintor Francisco Sáinz de la Maza i a les classes del Cercle de Sant Lluc, on va iniciar una carrera com a pintor de cavallet: segons sembla, és ell qui pren part al concurs de pintura Montserrat vist pels artistes catalans (1931-32); també el 1932 havia exposat a les Galeries Laietanes, al costat de Jaume Bernades i Josep Grañó, entre altres mostres. Potser al mateix temps hauria començat a conrear el dibuix publicitari, com tants altres artistes que trobaven feina als nombrosos tallers d'arts gràfiques de Barcelona, però ara mateix no conec cap treball seu anterior a 1936; segurament se li pot atribuir "un artístico y lujoso álbum de firmas que los dependientes de Agentes de Aduanas y Consignatarios, han dedicado a don José Plasencia Hernández (...) obra del conocido pintor don Amadeo Freixes". (14) L'autor devia tenir algun lligam amb el món de les duanes. 


El cartell que encapçala aquesta entrada, fet també per als agents de duanes, no va ser però l'únic treball de Freixas Badia durant la guerra: en conec un altre, Comandament únic, unitat sindical! (també es coneix amb el text en castellà), que aparentment no està firmat; però amb una mica d'atenció s'hi llegeixen les inicials AF que es corresponen amb una firma que utilitzarà durant els anys quaranta, a part de diversos detalls que l'emparenten amb l'altre cartell. 



Un altre projecte interessant d’Amadeu Freixas va resultar adquirit al concurs per als cubs de brou concentrat Caldolla del 1938. (15) Més notícies sobre la seva activitat es poden rastrejar a la premsa: deu ser ell un dels tres soldats de la caserna Carles Marx (amb Fernando Piñana i un Miró no identificat) que l'any 1938 presenta uns dibuixos a la galeria La Pinacoteca. (16) Aquell mateix any també pren part a l'Exposició del Dibuix i el Gravat, la Competición de Otoño i el Saló de Tardor, celebrats tots a Barcelona. Desconec si va fer res més durant el conflicte bèl·lic. Retrobo el nom d'Amadeu Freixes Badia a Ímpetu (1942), revista del Frente de Juventudes en la qual treballava sobretot Lozano Olivares (és a dir Desiderio Babiano, que amb el seu cognom patern havia firmat molts cartells durant la guerra) però els treballs del nostre artista a penes s'hi poden distingir, amb l'excepció d'alguns anuncis i un fotomuntatge firmat amb la lletra F. 


Espigolant en la immensitat de les biblioteques, podem identificar encara alguns treballs de la postguerra, com ara algunes cobertes per a novel·les de misteri de l'Editorial Berenguer, com ara les titulades El secreto de la calle 106, Las perlas sangrientas o ¡Mectoub!, les tres de la col·lecció Arcano (1943-44); Gandhi, la India y la guerra (1942); l'excel·lent imatge per a 70 ráfagas de humor, de Fidelio Trimalción (1943) o els llibres de la col·lecció Loto, com ara La diosa del bosque (1944). També il·lustra una reedició del poema de Verdaguer, Als Estudiants (recepta), impresa a Igualada el 1945; per aquesta població també va fer la coberta del programa de la festa major del 1949. Més tard, encara trobo el seu nom com autor dels "grafismos y planos" de la Guia turística Barcelona, d'Antoni Pascual Ruaix, del 1973. Amadeu Freixas mor el 1980.


(14) "Noticiario. Homenaje al jefe del negociado de Cabotaje de esta Aduana", La Vanguardia, 2 juny 1933, p. 15.
(15) La Vanguardia, 19 abril 1938, p.2; reproduït 26 abril 1938, p. 4.
(16) "Exposición de los trece puntos Negrín", La Vanguardia, 23 juny 1938, p. 4.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Paco Ribera — per Santi Barjau

Quan va esclatar la Guerra Civil i l'Espanya republicana va quedar dividida en dues meitats, molts dibuixants es van trobar enquadrats en la zona amb la qual s'identificaven ideològicament i van abraçar amb entusiasme la causa corresponent, com Renau, Martí Bas o Bardasano al bàndol lleial o Cabanas Erauskin i Carlos Sáenz de Tejada al sublevat. Alguns dibuixants van passar a l'altre sector, com un parell de cartellistes que ja hem trobat en aquest blog. I finalment, uns quants es van mantenir al bàndol on eren en esclatar la guerra, encara que no en compartissin la situació. Un d'aquests dibuixants va ser Paco Ribera, que des de Barcelona va treballar amb distància professional per a la propaganda roja, tot i que ideològicament n'estava allunyat.
 
Paco Ribera en una caricatura d'autor no identificat, apareguda a la revista Alrededor del mundo de Madrid, el desembre del 1928.

L’any 1939 Paco Ribera va ser l’autor d’un retrat de Franco, molt divulgat, i que anava acompanyat pel “parte” oficial de l’1 d’abril d’aquell any, que certificava el final de la Guerra Civil. Dos anys abans, ell mateix havia pintat un retrat de Durruti, d’esperit força similar. Entre les dues obres s’estén la producció de Paco Ribera per a la propaganda republicana, que segurament va fer sense implicar-s’hi personalment, però amb un alt grau de professionalitat.
 
Un dels primers cartells de Ribera, per anunciar l'exposició dels joves pensionats de la qual formava part, apareguda a Alrededor del mundo el 22 de desembre del 1928.

Nascut a Madrid l'any 1907, Francisco Ribera Gómez es va formar amb el seu pare pintor i a l’acadèmia de San Fernando. Del període madrileny en puc destacar l'etapa com a pensionat a El Paular i Galícia (1926), sota les ordres de Francisco Esteve Botey. (1) El primer cartell de Paco Ribera del qual conec la imatge és el que va fer per anunciar l'exposició dels treballs que havien realitzat els joves pensionats (tot i que no queda clar si va ser un cartell imprès o només es va quedar en original). (2) En canvi no he trobat cap referència gràfica del cartell premiat en un concurs per "anunciar una película" no identificada. (3) Potser un dels primers cartells que es devia imprimir i que es conserva és el del Club Alpino Español, que va resultar guardonat amb el primer premi al concurs celebrat el 1929. (4) L'autor hi demostra un bon domini del dibuix, simplificat i dinàmic, amb textures puntejades i una tipografia moderna. Un altre èxit dels primers anys va ser el primer premi (ex aequo amb Ricardo Summers "Serny") per anunciar el film La Bodega, cosa que sembla revelar una especialització cinematogràfica ja des dels inicis. (5) 


Però el primer gran èxit de prestigi va ser segurament el primer premi al concurs de cartells per al ball de carnaval del Círculo de Bellas Artes de Madrid, l'any 1931. (6) Aquest certamen de fama quasi mítica havia estat dominat durant anys pel gran Rafael de Penagos, i per al jove artista la victòria havia de ser un excel·lent trampolí; però el seu projecte, presentat amb el lema "Guiño", va ser considerat poc original per part d'altres concursants. (7) L’original es conserva encara a la col·lecció del CBA. En el límit entre l'etapa madrilenya i la barcelonina, Paco Ribera pren part als concursos del Patronato Nacional de Turismo, en concret per als cartells de les Illes Canàries i del trajecte França-Marroc a través d'Espanya, en els quals obté premis menors. (8)


Paco Ribera es trasllada a viure a Barcelona, cap a 1932, com a director artístic de l'agència de publicitat J. Walter Thompson, on va comptar amb la col·laboració de Gerardo Lizarraga. (9) Desconec si a Madrid ja havia treballat amb la branca local d'aquesta important agència, i per quins mitjans havia arribat a ser considerat ja un professional prou qualificat per tal de dirigir-la. Tampoc no estic en condicions d'aclarir quins treballs va fer en aquest lloc de treball. La firma de Paco Ribera apareix durant els anys trenta, no només en diversos cartells que després comentaré, sinó també en multitud d'impresos comercials i publicitaris. En realitat, com explicava Carles Fontserè a les seves memòries, Ribera també era el dibuixant insígnia dels famosos tallers litogràfics de José López. El divertit relat de Fontserè pinta l’amo com un dandi i l’empresa com una autèntica agència publicitària que treballava pels clients més exclusius. Fontserè hi va coincidir el 1935 amb el ja prestigiós Ribera, de qui diu que “tenia un gust exquisit per a dissenyar etiquetes i delicades presentacions en perfumeria” que el jove dibuixant va aprendre a imitar. (10)


 


Paco Ribera, amb la companyia d'altres dibuixants com Rey Vila, també fa dibuixos i cobertes per a la Revista Ford, plena d'escenes del món elegant amb vehicles esplèndids, a vegades amb el contrapunt dels vehicles industrials. L'art de Paco Ribera és especialment adequat per aquestes imatges.
 

Els cartells fets per aquest autor a Barcelona abans de la guerra revelen un treballador incansable, sol·licitat per diversos clients que el devien considerar el dibuixant preferit per la seva solvència i bon ofici. Ja he comentat una dedicació constant al cartell de cinema. Per exemple, el 1935 el trobo fent el cartell per a la pel·lícula Aventura Oriental, protagonitzada per Casimiro Ortas; (11) i durant anys va fer diversos cartells per a automòbils (com per exemple El nuevo Radio Ford para automóvil i Forros de frenos Chevrolet) però sobretot per a les produccions discogràfiques de La Voz de su Amo i Odeon, amb els noms de figures populars com per exemple Raquel Meller, Conchita Piquer, Imperio Argentina, el baríton Marcos Redondo o la soprano Maria Espinalt, entre d'altres. (12) En aquests discos, Los más eminentes artistas interpretan las grandes obras musicales, com deia un cartell on els retrats dels intèrprets, dibuixats per David Santsalvador, flanquejaven un trio musical de dones vestides amb túniques i posats extàtics, obra de Paco Ribera.
 

Altres cartells són coneguts perquè van aparèixer reproduïts al llibre Poster progress, prologat per Tom Purvis i editat el 1939 per la revista londinenca The Studio. Paco Ribera hi és destacat com un dels principals cartellistes espanyols, al costat de Josep Morell o Renau. Les imatges que hi trobem corresponen segurament a projectes no publicats, com ara un per a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, de data no especificada; per a la Segona exposició de la ràdio, celebrada a Barcelona el 1932, amb la imatge, que sembla fotogràfica, d'una enorme orella (el cartell editat va ser obra de Sergi Cortés) o per a la VI Fira de Barcelona, del 1933 (va ser anunciada per un cartell de Morell). Malgrat la data del llibre, no s'hi recull cap dels treballs que Paco Ribera fa durant la guerra civil. Un altre dels cartells que va dissenyar en aquests anys trenta i que segurament no es va imprimir és el que porta el text Fiestas de la República, firmat encara com a Francisco Ribera, segurament a Madrid, i que presenta unes figures glacials en la millor tradició de l’Art Déco. (13)

La posició de Paco Ribera durant la guerra civil és xocant: tot i que Carles Fontserè el defineix com un home de dretes, proper a la CEDA, i fins i tot arriba a dir que els seus companys el consideraven un "filofeixista de bona pasta, honest i incapaç d’una malifeta" (14), la realitat és que va estar implicat en primera fila en les activitats de la propaganda republicana i en va ser part activa, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals. Durant els primers moments la seva tasca al Sindicat no va ser tan evident, però des dels inicis del 1937, quan un sector dels afiliats se'n va per fundar la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC, ell pren un cert protagonisme al si del SDP, que passa a ser dirigit per Enrique Ballesteros “Henry”. Amb ell i Vicenç Miralles, redacta les Bases de treball per als dibuixants d’arts gràfiques assalariats i unes normes de preus per als dibuixants lliures o independents, que van servir per tornar a donar al sector una aparença de més professionalitat. (15)
 

Els cartells dibuixats per Paco Ribera al llarg de la guerra civil segurament són més dels que podria semblar a primera vista. L'únic que d'entrada apareix firmat clarament anunciava la Diada Internacional de la Dona Antifeixista que es va celebrar a Barcelona el 7 de març del 1937, amb el text Fill, Madrid et necessita! Tot pel Madrid heroic, i que l'autor dedica a la seva ciutat natal, coincidint també amb la Setmana de Madrid. Per al mateix esdeveniment, segons ens explica Fontserè, Paco Ribera va pintar uns grans retrats de Macià i Companys, que es van reproduir en forma de grans pancartes exhibides en una desfilada; els retrats d'altres personalitats, en el mateix estil, van ser fets per Lluís Perotes. (16) Algunes fotografies els mostren, i per això podem deduir que d'alguna manera també correspon a Paco Ribera el cartell amb l'efígie del president Companys que, amb el lema Catalans!, convocava a l'esmentada diada. Un altre cartell, no firmat, dedicat al mateix acte del 7 de març i amb el text Per la llibertat de Catalunya, ajudeu Madrid, és atribuït conjuntament a Paco Ribera i Vicenç Miralles, segons la revista Moments. (17) La imatge de la mà estesa amb un cor i la bandera catalana està resolta amb gran simplicitat gràfica. Desconec la participació del dibuixant en altres cartells no firmats per a la Diada de Madrid.
 

Al costat d’aquests cartells per als grans esdeveniments unitaris anteriors als Fets de Maig, es pot rastrejar l’actuació de Paco Ribera en altres treballs, com el cartell que anuncia els himnes populars Hijos del pueblo i A las barricadas en discos Odeon-La Voz de su amo; i el que fa la publicitat de la premsa llibertària: Leed Tierra y Libertad y la revista doctrinal Tiempos Nuevos, que apareix amb la signatura “P.R. del SDP”. 
 
 
Ja he comentat a l’inici que Paco Ribera havia estat l’autor d’un conegut retrat de Buenaventura Durruti. Carles Fontserè va explicar que aquesta estampa en fotocrom es va fer per tal de donar feina als treballadors de la litografia López, que havia estat col·lectivitzada, i que se'n van fer "miles de ejemplares" que durant la guerra estaven visibles a tots els quioscos. (18) 
 

Durant la guerra, publica dibuixos a nombroses publicacions, com ara Mi Revista, o també Ímpetu, revista de la Delegació General de Carrabiners (número únic, d'octubre del 1938, on destaquen la coberta de Paco Ribera, mostra d’un estil heroic que el franquisme també va utilitzar; dues il·lustracions una d'aire surrealista, l'altra èpica; i alguns anuncis firmats amb les inicials PR). També és esmentat com a director artístic de Moments, "la revista del nostre temps", coeditada pel Sindicat de Dibuixants Professionals. En aquesta revista (i també en altres treballs dels anys 1937-38, com l’opuscle El naixement de la UGT, amb motiu del III congrés) Paco Ribera firma com a membre de D.A.G., que potser es pot interpretar com a "Dibuixants d’Arts Gràfiques", tot i que desconec quin sentit pot tenir aquesta indicació, que també trobo al costat de les firmes d’altres dibuixants de la revista, com Henry, Frank Alpresa, Lluís Garcia Falgàs, Joaquim Granell... La seva actuació durant la guerra va donar encara altres fruits, com la col·lecció de postals Estampas de la guerra en Euzkadi
 

Tres portades dibuixades per Paco Ribera: per a les revistes Moments i Ímpetu, i per al relat El naixement de la Unió General de Treballadors: Barcelona, agost del 1888, escrit per Josep Soler i Vidal.
Per altra banda, l'antiga dedicació als cartells de cinema entronca amb una nova faceta del seu treball, en aquest cas com a director: la premsa del moment esmenta el rodatge de La propaganda fué buena, "film en el que debuta como director Paco Ribera" (19) i més tard s'anuncia l'estrena de La Danza, amb Joan Magriñà, per a E.A. Films (és a dir Estudios Antifascistas, dels quals era director artístic). (20) 

En contrast amb aquestes activitats, l'entrada dels Nacionals a Barcelona va significar per a Paco Ribera la incorporació ràpida a la propaganda de la nova Espanya. Sobretot és recordat pel retrat de Franco que ja he esmentat (i que potser, com en el cas simètric de Durruti, va servir per assegurar la feina als obrers del taller, tot i que en aquesta ocasió va ser imprès per Grafos). No he localitzat cap altre cartell firmat per ell, si bé Enric Satué (21) li atribueix l'èpic España resucita, imprès a Gràficas Ultra per al Servicio Nacional de Propaganda; i segurament li podríem atribuir altres treballs, com el cartell Una juventud fuerte y sana para la patria per a les Organizaciones Juveniles de la Falange, però no deixa de ser també una hipòtesi.
 

Més endavant, Paco Ribera sembla abandonar totalment l'activitat publicitària per centrar-se en una carrera de pintor que, com és costum en aquest blog, a penes comentaré. Especialitzat en el paisatge i el retrat, va obtenir cert èxit amb figures de joves nues, emmirallant-se en la tradició de la pintura espanyola amb un tractament entre sentimental i suggerent. Com a molt, el retrobo com autor de làmines per a calendaris, entre els quals destaquen els de la Unión Española de Explosivos, en tretze ocasions entre 1947 i 1977, (22) o per a la Mutua General de Seguros, entre d'altres. També va exercir des de 1945 a la càtedra de dibuix al natural a l'escola superior de Belles Arts de Barcelona, que va dirigir entre 1964 i 1972. (23)

Paco Ribera és un d'aquells creadors que encara cal reivindicar per la seva tasca gràfica, i que per algun motiu (potser per la seva biografia migpartida entre Madrid i Barcelona, i pel fet de treballar per als dos bàndols de la guerra civil) mai no ha acabat de ser valorat ni per uns ni per altres. Fins i tot ha estat objecte de notícies errònies: per exemple moltes biografies el fan mort a Màlaga l'any 1990, quan tot indica que va morir a Barcelona el 1996. (24)



(1) Hesperia: "Esteve Botey y sus huestes", Alrededor del mundo (Madrid), XXX, 1538, 8 desembre 1928, p. 9. Unes pintures de Paco Ribera (Santiago de Compostela i En el atracadero) són reproduïdes a la revista madrilenya La Esfera el 1929.
(2) Hesperia: "Arte decorativo", Alrededor del mundo (Madrid), XXX, 1.540, 22 desembre 1928, p. 17.
(3) Nuevo mundo (Madrid), XXXV, 1.789, 4 maig 1928, p. 46.
(4) El Heraldo de Madrid, 16 febrer 1929, p. 12.
(5) "El fallo de un concurso", El Imparcial (Madrid), 2 novembre 1929, p. 8.
(6) La Libertad (Madrid), 4 febrer 1931, p. 6.
(7) R.M.: "El concurso de carteles de Bellas Artes", La Nación (Madrid), 10 febrer 1931, p. 11.
(8) Luz (Madrid), 26 juliol 1932, p. 2.
(9) Eva Cortès i Giner: Remedios Varo i Uranga: L'encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès, URV / Arola Editors, Tarragona, 2013, p. 40.
(10) Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 145-147.
(11) Paco Baena Palma: El cartel de cine en España 1910-1965, FBP, Barcelona, 1996, p. 130.
(12) Jordi Carulla – Arnau Carulla: La Publicidad en 2.000 carteles, Postermil, Barcelona 1998.
(13) Alain Weill: L'affiche dans le monde, Somogy, París, 1991, p. 281.
(14) Fontserè 1995, p. 211, 224.
(15) Francesc Fontbona: Vicenç Miralles, I.G. Viladot, Barcelona 1986, p. 7.
(16) Fontserè 1995, p. 345.
(17) Moments, 3, 15 març 1937, p. 19.
(18) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 360. Al llibre dels germans Salas Larrazábal, Historia general de la Guerra de España, Rialp, Barcelona 1986, p. 379, es reprodueix la seva làmina titulada Barricada, del 1936.
(19) Mi revista, III, 44-45, 15 juliol 1938, p. 117.
(20) Mi revista, III, 54, 1 desembre 1938, p. 26.
(21) Enric Satué: El Diseño Gráfico en España: Historia de una forma comunicativa nueva, Alianza Editorial, Madrid, 1997, p. 426.
(22) https://www.maxam.net/es/fundacion/coleccion_maxam/artistas/ribera_gomez_francisco (consulta 13 febrer 2017)
(23) "Francisco Ribera o el nuevo Clasicismo", La Vanguardia Española, 4 abril 1973, p. 49.
(24) La Vanguardia, 30 maig 1996, p. 26.