Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dilluns, 21 de desembre del 2015

Les imatges del trimestre (tardor 2015) — per Santi Barjau

Guillem Fresquet és un dels molts dibuixants que fan un sol cartell al llarg de la Guerra Civil i que aparentment no es dediquen a aquesta activitat mai més, tot i que durant la seva vida de dibuixant va prendre part en nombroses iniciatives. Per desgràcia, quan es va produir la primera aparició pública d’aquest cartell durant la Transició, es va transcriure malament el seu nom, que es va llegir com a “Fosquet”,  i encara ara està catalogat així en alguns llocs. El cartell, de sòbria coloració terrosa, no té les connotacions èpiques que associem a tants cartells de la guerra, i la seva imatge tranquil·la no estava pensada per incitar els combatents als grans sacrificis o rearmar la seva combativitat amb una visió crítica o caricaturesca de l’enemic: com a molt transmet una serena confiança en la victòria basada en la solidaritat entre els treballadors. No sé quina va ser la tasca dels duaners en el context de la guerra, però en qualsevol cas es tracta d’un treball força correcte. 


Nascut a Barcelona l’any 1914, Guillem Fresquet Bardina es va formar a l’escola de Llotja, i durant els anys trenta el trobem en les exposicions que s’organitzaven al Casal Icària en ocasió de la festa major del Poble Nou (1934) o a la Unió Gremial de Sant Martí de Provençals (1935). Durant la guerra només li conec el cartell de les duanes, però se sap (gràcies al testimoni recollit per Jordi Artigas) que va treballar per al Comissariat de Propaganda; també publica dibuixos a la revista Yo, del 1938 (no cal dir que no hem de confondre el nostre dibuixant amb Lázaro Fresquet, Fresquito, el ninotaire de la revolució cubana). En endavant, la seva tasca es va dividir sobretot en una carrera prolífica com a aquarel·lista, amb sovintejades exposicions i premis, i en la indústria dels dibuixos animats, que va tenir a Barcelona un nucli força actiu. Fresquet, que ja treballava a l’estudi Serra Massana abans de la guerra, s’incorpora després als estudis d’animació Chamartín, situats a la gaudiniana casa Batlló des del 1941, on comparteix feina amb Josep Escobar, Melcior Niubó, Cifre, Del Arco, Urda o Peñarroya. 


Imatge procedent del blog http://altapolitik.blogspot.com.es (Guillem Fresquet apareix al número 6 del "Paseo del Buen Humor")
També sé que va prendre part al concurs de cartells del parc d’atraccions del Tibidabo del 1953 (uns esbossos seus es troben a la venda en una casa de subhastes en línia, cosa que ens permet atribuir-li el projecte que es va presentar amb el lema “Fret” i que es conserva a l’arxiu del parc del Tibidabo). Al catàleg Ephemera, la vida sobre papel, de la Biblioteca Nacional de España, Charo Ramos ens assabenta que Fret es va dedicar també a la publicitat de productes farmacèutics i les felicitacions doficis. Durant els anys seixanta, el seu nom apareix sovint als anuncis de l’Institut Parramon com un dels professors al costat de Jesús Blasco, Josep Pla-Narbona i el mateix Josep M. Parramon, responsable d’aquesta important institució d’ensenyament per correu que tenia per lema “Cómo triunfar en Arte”. Parramon i Fresquet són els coautors del best-seller internacional Cómo pintar a la acuarela. Les aquarel·les de Fresquet van tenir gran divulgació en forma de postals editades el 1973 per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Morí a Tarragona l’any 1991.





Caseres. Per aquesta finestra treuen el cap molts dibuixants que no es dediquen habitualment a la creació de cartells però que, de tant en tant, fan algun treball en aquest camp. L’autor que us presento avui té alguns cartells de teatre, i aquest en concret destaca entre els que van ser fets en plena Guerra Civil a causa de la temàtica poc habitual, ja que no és polític ni bèl·lic, sinó que anuncia un espectacle de varietats. Amb les seves figures d’Arlequí i Colombina, el cartell Arte 1937, tan allunyat de la temàtica de guerra, és un dels pocs treballs coneguts d’aquest autor en el camp del cartell, sempre en l’àmbit teatral en què es va especialitzar, sobretot com a escenògraf i figurinista. Altres cartells són per a l’espectacle Las Tocas, al Teatro Cómico (1936), i el que va servir per anunciar l’actuació de Totó, el 1946, fet conjuntament amb Amadeu Asensi, amb qui col·labora sovint: els seus projectes en teatrí es conserven al centre de documentació de l’institut del Teatre, on també es guarda un projecte de cartell per a l’espectacle Melodías del Danubio (1945), dels Vienesos Artur Kaps, Franz Joham, Herta Frankel i Gustavo Re.


L’autor és Rafael Caseres, de qui es tenen poques dades; potser havia nascut el 1904 (un Rafael Caseres i Valls mor a Barcelona el 1989, amb 85 anys: La Vanguardia, 27 agost 1989, p. 22) i, a més de l’activitat teatral, el 1930 i el 1931 havia exposat a les Galeries Laietanes amb els altres components del grup “Uns Quants” (Manuel Capdevila, Valeri Corberó, Pere Riu…); en la segona d’aquestes mostres hi va presentar un paravent, projectes de cartells, gravats i les il·lustracions del conte de La Ventafocs; la revista Arts i Bells Oficis (maig 1931, p. 94-95) l’esmenta com “un il·lustrador tan ric de fantasia com de detall. La coloració dels seus dibuixos moderníssims i la puresa de les línies netes, deriven de la il·lustració anglesa proppassada.” Aquest volum de La Ventafocs, en versió de Jordi Canigó (és a dir, Salvador Bonavia Panyella) i editat pel mateix Bonavia, és una bonica edició en format quadrat amb il·lustracions a color i constituïa el cinquè volum de la col·lecció “Contes catalans il·lustrats”, en la qual també intervenien Josep Robert i Ramon Batlle. Per al mateix editor, Caseres també va fer les il·lustracions d’altres volums més senzills, de la sèrie “Contes per a infants”, com ara La porta del cel, La filla del moliner, Els tres cabells del diable, La Fustots, Na Pell d’ase o El gat amb botes, sempre durant els anys trenta. 


Un aparador de Rafael Caseres, reproduït a la revista Mirador l'any 1933
 
A més dels treballs d’il·lustració, Rafael Caseres havia treballat activament en el camp de la creació d’aparadors per a establiments comercials: l’any 1933, en una exposició celebrada a les Galeries Laietanes, va mostrar alguns dels seus projectes i fotografies d’altres vitrines que, segons la crítica d’Adam Coscoll a la revista Mirador, van desaparèixer a l’incendi dels magatzems El Siglo “abans que poguéssim contemplar-les” (Adam Coscoll: “Tres exposicions”, Mirador, V, 210, 9 febrer 1933, p. 7); d’uns i altres el crític en fa grans elogis (diu que és “Un d’aquests artistes que ens farien quedar bé a tot arreu”), com també dels dibuixos que hi va exposar, “de paladar anglo-francès”, “pulquèrrims i fets amb gran traça”. Finalment, se sap que l’any 1934 Caseres va exposar pintures a Santa Coloma de Queralt, al costat de Valeri Corberó, Grau Sala, Xirinius i daltres, en una col·lectiva organitzada pel diari La Segarra (La Vanguardia, 21 agost 1934, p. 19). 

 
Mir Virgili i Mir Escudé.  Aquest treball per a Uralita és una de les poques mostres de l’activitat de Josep Mir Virgili en l’àmbit del cartellisme. És una interessant composició que, amb simplicitat geomètrica, posa en valor els productes de fibrociment de la fàbrica catalana. També li conec un cartell per a les noces d’argent de l’Orfeó Gracienc, del 1929 (reutilitzat el 1932), amb una composició cubista d’instruments musicals, pentagrama i una oreneta sobre paper platejat. 


Josep Mir Virgili (Barcelona 1904-1974) és conegut sobretot com a interiorista, tasca en la qual va col·laborar sovint amb Evarist Mora. Format a l’escola de Llotja, estigué molt vinculat al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Foment de les Arts Decoratives (FAD). Per tradició familiar semblava destinat al conreu de les arts gràfiques, ja que el seu avi havia fundat l’editorial Mir, Terrades, Comas i Cia, i tant el seu pare com els seus nombrosos oncles van tenir una dedicació especial al gravat, la litografia o el cartellisme. En especial es pot recordar Andreu Mir, responsable de l’empresa Reclamgraf, especialitzada en postals patriòtiques espanyoles i catalanes; i Ramon Mir Escudé (Barcelona 1886-1973), dibuixant prolífic, autor de cromos per a la xocolata Suchard, que el 1916 va participar al concurs de cartells per al sabó Heno de Pravia i que va ser autor de molts cartells (alguns es conserven a la Biblioteca de Catalunya), entre els quals el que anunciava l’Anís del Taup, amb una bestiola antropomòrfica i una dona elegant (abans que Andreu Gil el renovés els anys trenta o quaranta); i que el 1932 rebia un setè accèssit al concurs de cartells de la fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal, que va tenir molt ressò però sense resultat efectiu (La Publicitat, 1 juny 1932, p. 4). Tant ell com el seu nebot Mir Virgili van rebre menció a la primera ronda del concurs per al senyal de la Generalitat, que va tenir lloc l’estiu del 1931. El treball més tardà que li conec és el cartell per al vodevil Las Inviolables, elegit el 1935 a través de concurs entre un centenar de participants (Després, II, 12, 5 gener 1935). Mir Escudé firmava sovint només amb el primer cognom, però també com a “R. Mir” i “Ramon Mir”. 



Si ens centrem en Josep Mir Virgili, sabem que havia treballat a la Unió de Fotogravadors de Baguñà i Cornet, però el primer treball que per ara puc destacar d’ell és una coberta de la revista Sports (II, 25, 25 març 1924) amb la imatge d’un saltador d’esquí. Alumne de Pompeu Fabra a l’Atheneum Polytecnicum, on forma part del grup dels “Pompeius” (Arturo Llopis: “El filólogo catalán [Pompeu Fabra] practicó el excursionismo y el cámping”, La Vanguardia Española, 20 febrer 1968, p. 37), Mir Virgili apareix vinculat des del principi amb els cercles publicitaris, com ho posa de manifest la conferència “Características que debería reunir el cartel nacional” que va presentar al Foment del Treball Nacional, amb motiu d’una exposició de cartells de guerra, de la col·lecció de Francesc Carbonell; formava part d’un cicle, “Publicidad por el cartel”, organitzat pel Publi-Club i que va comptar amb la participació de Rafael Bori, Josep Canredon, Joan Aubeyzon i Josep M. de Colubí. (La Vanguardia, 24 febrer 1929, p. 15). Lany 1932 pren part en una exposició col·lectiva organitzada pel Cercle Artístic de Sant Lluc. També va ser membre de l’Associació de Cartellistes i el trobem per exemple fent de jurat al concurs de cartells del “IV Rallye-congrés internacional de càmping clubs a Catalunya”, junt amb Evarist Mora Rosselló i Enric F. Gual (La Vanguardia, 6 març 1936, p. 12). I la vinculació al FAD, el va portar a integrar una Secció Pro Arts Publicitàries, amb Francesc Cases, Evarist Mora i Josep Sala, que pretenia recollir exemplars publicitaris dignes i de bon gust i fer-ne un arxiu de consulta i orientació (Butlletí del Foment de les Arts Decoratives, I, 1, gener 1935, p. 2-4). Desconec la seva activitat durant la guerra, però en els anys posteriors va exercir sobretot com a decorador, sovint de la mà d’Evarist Mora, en locals tan destacats com el Salón Rosa del Passeig de Gràcia o l’establiment El Dique Flotante; i el lligam amb el FAD i el Cercle de Sant Lluc es va manifestar en la participació en l’exposició d’art religiós del 1951 (secretari del comitè organitzador i muntatge d’un altar) o el V Salón del Hogar Moderno, del 1955 (La Vanguardia Española, 9 desembre 1955, p. 16); aquell any feia part del jurat de la I Exposición-concurso feria de “Christmas” (La Vanguardia Española, 20 desembre 1955, p. 22), celebrat als magatzems El Siglo i organitzats per la revista Grafia Hispana. Hi anava en nom del FAD, del qual va ser-ne vicepresident el 1957.