Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dissabte, 21 de gener de 2017

Solà, enigmàtic — per Santi Barjau

Hi ha dos cartells de l'inici de la Guerra Civil a Barcelona que sempre han cridat l'atenció: són els que porten la firma Solà (amb una lletra O de grans dimensions) i apareixen reproduïts amb honors de preferència a tots els repertoris de cartells Republicans de 1936-39. És més: un dels cartells figura a les col·leccions del MoMA de Nova York, al costat d'obres de Lorenzo Goñi, Subirats o Català Pic, com una representació d'aquell moment tan brillant. Ara bé, què se sap del seu autor?

Si només ens haguéssim de refiar de la firma ho tindríem difícil: el cognom Solà és relativament comú a Catalunya. Per sort, Carles Fontserè en parla a les seves memòries, com un dibuixant amb qui va compartir algunes vivències en els primers mesos de guerra i revolució. Segons el relat de Fontserè, (1) Jaume Solà va ser l'autor d'un dels tres primers cartells que es van editar sota els auspicis del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP): els altres dos serien del misteriós Francesc Riba-Rovira, que al París de 1945 va ser protegit per Gertrude Stein (2) i del mateix Fontserè. Aquests cartells potser no són realment els tres primers que es van publicar a Barcelona, tal com afirma Fontserè, ja que per la premsa sabem que a mitjan agost ja estava a punt el cartell d'Arteche amb la imatge de la miliciana (3) i a finals d'aquell mes segurament sortia el de Xirinius (El pillatge deshonora el triomf. Eviteu-lo!) contra els abusos en aquells moments de desconcert. (4) 



El cartell de Solà, Unió és força, que mostra dos braços robustos, amb els punys alçats i sengles braçals dels sindicats CNT i UGT, visualitza el clima de col·laboració que es reclamava a les dues centrals obreres en aquell moment i que pocs mesos després ja no va ser possible. L'altre cartell, aparegut segurament per les mateixes dates, comparteix eslògan amb una altra creació de Lorenzo Goñi, però en aquest cas la columna de soldats que apunta els fusells cap a una creu gammada sintetitza la necessitat de multiplicar l'esforç de guerra. Es tracta de dos cartells d'execució senzilla (a tres i dues tintes) i revelen un dibuixant amb talent i visió publicitària. I en canvi, la seva tasca de propaganda sembla que s'acaba aquí: per ara només puc dir que alguns dibuixos de Solà van aparèixer a Treball i a Moments. (5) 



Una derivada interessant del cas Solà és el fet que els seus dos cartells van aparèixer reeditats a Santander, segurament el 1937, amb textos en castellà i amb alguns canvis significatius: al cartell dels punys alçats, en lloc d'exalçar la unitat entre els sindicats, les sigles del partit socialista suplanten les de la CNT; i a l'altre es modifica el text que passa a ser Contra el fascismo, i també s'afegeixen les sigles del partit. Desconec si aquesta apropiació o reutilització es va fer amb el coneixement del dibuixant, però el més probable és que no. Que jo sàpiga, es tracta de l’únic cop que un fet així es dóna en la zona republicana.

El mes d'octubre del 1936 Jaume Solà havia pres part en una exposició de projectes de cartells organitzada pel SDP, en la qual és citat com si fes equip amb el també dibuixant Lluís Perotes. (6) En realitat, Fontserè el cita quasi sempre al costat de Perotes, com per exemple quan un grup de dibuixants del SDP es va dedicar a pintar, amb consignes revolucionàries, uns quants vagons de tren destinats al front de l'Aragó. La colla d'artistes que es va concentrar als tallers ferroviaris de Sant Andreu l'agost i setembre de 1936 era formada entre d'altres per Solà, Perotes, Francesc Nel·lo i Josep Viza, a més de Fontserè. (7) Segons el seu relat, en unes fotografies publicades a Mirador hi apareix Jacint Bofarull fent veure que també hi participa, però en realitat l'obra que hi surt reproduïda és de Jaume Solà. (8) A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserven unes fotografies de Brangulí, amb el grup de dibuixants davant dels trens, on podem apreciar que un dels vagons es va pintar amb la imatge dels punys alçats procedent del cartell de Solà. (9)

En aquesta fotografia de Brangulí es veuen els membres del Sindicat de Dibuixants Professionals que es van encarregar de pintar diversos vagons amb consignes revolucionàries. A sota, els trens destinats al front d'Aragó, en un dels quals es va adaptar el cèlebre cartell de Solà. (Fotografies procedents de l'Arxiu Nacional de Catalunya, fons Brangulí).
 


Una altra mostra de la bona relació entre Solà i Perotes és la  participació de tots dos a la revista La Trinchera, destinada als soldats que lluitaven al front d'Osca; potser ells formaven part de la 27a Divisió, que tenia aquesta publicació com a portaveu; però desconec quina va ser la intervenció dels dos amics al llarg de la guerra. En tot cas, Fontserè explica que junts van entrar a França de manera accidental, potser el 1938 o a inicis del 1939 (i pel camí Solà va perdre una cartera amb dibuixos del front que havia fet del natural) i que, veient la guerra ja perduda, van decidir lliurar-se als facciosos, que els van internar al camp de La Merced, a Pamplona. (10) Carles Fontserè havia explicat també que el seu Jaume Solà "había empezado de aprendiz con un dibujante comercial" que no identifica, "y, con el tiempo, se había formado una clientela de grabadores que le permitió independizarse. Diseñaba para ellos, principalmente, marcas y sellos." També indica que "Actualmente [1978] (...) disfruta de buena reputación entre las agencias de viaje de Barcelona diseñando y ejecutando montajes turísticos para los escaparates. Actividad que alterna con la pintura de caballete con la esperanza de dedicarse íntegramente a ella tan pronto gane la inminente "tierra prometida" de la jubilación." (10 bis) Aquests treballs encara no han estat localitzats.



Una il·lustració de Solà, apareguda a la revista Moments, núm. 10, del 1938. A sota, la seva portada per al número de juliol del 1938 de la revista La Trinchera, òrgan de la 27a divisió; a l'interior hi ha retrats dels oficials fets per Solà i per Lluís Perotes.
 

Aquest cartellista que firmava Solà, i que Carles Fontserè ens indica que s'anomenava Jaume Solà, ha estat identificat sovint amb l'artista Jaume Solà Terrades, nascut a Santa Perpètua de la Moguda el 1919. El diccionari Ràfols esmenta la seva tasca com a pintor que va exposar en diverses galeries i diu també que Solà va obtenir un accèssit en el segon concurs de cartells dels Homenatges a la Vellesa que organitzava la Caixa de Pensions. En efecte, al veredicte d'aquest concurs, celebrat el 1951, apareix citat un artista Jaime Solá (11), tot i que no es coneix el seu projecte. En canvi, un cartell amb la firma "Solá" va ser seleccionat i imprès per la Caixa de Pensions amb motiu de les seves bodes d'or, l'any 1954, i representa els escuts de Catalunya i Balears, amb unes corones de llorer que dibuixen la xifra 50 (tot i que la firma no s'assembla gens a la que vèiem en els treballs de la guerra). El veredicte publicat a la premsa del moment només detalla els lemes dels projectes premiats, però no en diu els noms dels autors; només explica que el primer premi es va declarar desert i el seu import es va dividir en dos premis de 5.000 pessetes, més cinc accèssits de 2.000 pessetes. (12) La Caixa de Pensions, al seu Boletín conmemorativo de las Bodas de Oro (13), reprodueix els projectes dels dos-cents participants i detalla que els guardonats van ser Josep Pla Narbona i Jaume Solà Valls. 

Es tracta del nostre artista? El cartellista de la Guerra Civil, amic de Fontserè, és el mateix que als anys cinquanta fa aquests treballs per a la Caixa de Pensions? Malauradament no conec cap dada biogràfica d'aquest "altre" autor. Albert Rovira em fa arribar una informació de l'arxiu de l'escola de Llotja, segons la qual Jaume Solà Valls, en el curs de 1929-1930, apareix matriculat a les classes de dibuix artístic que s'impartien a la Tercera escola, al costat de Riba Rovira; això ens pot fer suposar que hauria nascut cap a 1915. La hipòtesi inicial plantejava alguns dubtes: si realment Solà va néixer el 1919, hauria fet els seus famosos cartells amb només disset anys, cosa que revelaria un talent precoç. A més Fontserè, a l'inici de les seves memòries, quan agraeix la col·laboració de Jaume Solà, l'esmenta el 1995 com ja traspassat, (14) però en canvi he localitzat una esquela del 2014 de Jaume Solà Terrades, mort als 94 anys, cosa que és compatible amb el naixement l'any 1919. (15) També caldria discernir a quin dels dos es refereixen altres dades localitzades: com a participant a una exposició d'artistes martinencs celebrada al Centre d'Unió Gremial de Sant Martí de Provençals, durant la festa major del 1935; o bé el Jaume Solà que viu a carrer de la Cera i que pren part amb dues obres a l'Exposició del Dibuix i del Gravat, que va tenir lloc al Casal de la Cultura el 1938. L'aparició de noves dades ens hauria de permetre saber quina identificació és la correcta (Jaume Solà Terrades o, com sembla més probable, Jaume Solà Valls) i fer així plena justícia a aquest cartellista amagat.



(1) Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 205.
(2) Fontserè 1995, p. 206, afirma que el disseny de Riba-Rovira no incloïa la capçalera del diari Treball, cosa que ens sembla estranya i que fa dubtar de la seva versió dels fets.
(3) La Vanguardia, 19 agost 1936, Notas gráficas, p. 3.
(4) Com a dibuix de línia ja apareix a Treball, 16 agost, p. 4.
(5) Moments, 10, 1938, p. 23 (i se'l cita al número 3 com un dels membres del SDP que hi ha col·laborat, tot i que el seu treball no s'hi reconeix).
(6) L'Esquella de la Torratxa, 2985, 16 octubre 1936, p. 606.
(7) Fontserè 1995, p. 247-248.
(8) Fontserè 1995, p. 306. L'article de V.B.: "Els dibuixants antifeixistes", Mirador, VIII, 393, 29 octubre 1936, p. 6, aclareix que els ninots que pinta Bofarull deriven d'un esbós de Marcel·lí Porta. 
(9) També hi ha unes fotos semblants de Centelles publicades a La Vanguardia, 25 agost 1936, Notas gráficas, p. 4.
(10) Fontserè 1995, p. 480-481.
(10 bis) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 366, 368.
(11) La Vanguardia Española, 28 octubre 1951, p. 13 i 1 novembre 1951, p. 14.
(12) La Vanguardia Española, 13 novembre 1953, p. 10. Els accèssits van recaure en Àngel Pallarès, Antoni Cedó, Pau Cots i els poc coneguts M. López Gállego i Miquel Torres. En format de cartell i de postal es van acabar imprimint els dos projectes premiats, però també els accèssits de Pallarès, Cedó i un d'autoria no identificada, junt amb els treballs finalistes d'Amador Garrell i Josep Sala Llorens i finalment també un cartell de Francesc Galí, potser fruit d'un encàrrec directe.
(13) Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros. Boletín conmemorativo de las Bodas de Oro, 1, març 1954, p. 15.
(14) Fontserè 1995, p. 13.
(15) El Periódico, 21 juny 2014, p. 45.

dimarts, 20 de desembre de 2016

Les imatges del trimestre (tardor 2016) — per Santi Barjau

Fernando Piñana  
Aquest cartell, amb un títol tan grandiloqüent (La sangre de los héroes caidos es... la semilla de los hombres del mañana), apareix firmat per Piñana (tot i que algun cop el nom s’ha llegit com a Piñanaz, a causa de la forma peculiar de la rúbrica final), el qual hi especifica la pertinença al Sindicat de Professions Liberals, en l’òrbita anarquista. Ho confirmen les sigles de la FAI, entitat que va encarregar aquest cartell l’any 1937. El soldat daspecte glacial, amb la corona de llorer dels herois, presenta el fusell amb la baioneta des de la seva trinxera dultratomba, en record del seu sacrifici. El dibuix sintètic i els colors vermell i negre en fan un cartell molt característic de la Guerra d’Espanya, malgrat la seva raresa. 


L’autor, Fernando Piñana Lafuente (o de La Fuente) va néixer a Barcelona l’any 1911 i la seva obra com a cartellista de cinema ha estat recordada sovint, però encara es manté com un dels grans desconeguts d’aquesta etapa. Es va formar de manera autodidacta, segons el diccionari Ràfols, on també llegim que havia estat l’encarregat d’executar els grans cartells a les façanes dels cinemes Capitol i Metropol, de Barcelona. Aquesta dedicació al cinema el va portar el 1935 a fer una conferència, al Centro Andaluz del Passeig de Gràcia, on donava a conèixer “las intimidades de los estudios cinematográficos” (1). Carles Fontserè, a les seves memòries, ens parla d’un dibuixant publicitari, que ell anomena Albert Piñana, amb qui havia coincidit en el Requetè de Barcelona i que va intentar sense èxit afiliar-se al Sindicat de Dibuixants Professionals. (2). Potser més endavant va aconseguir ser admès un temps al grup dels cartellistes de la CNT, com hem vist en la inscripció del cartell que encapçala aquest comentari; i més endavant, encara durant la guerra, s’esmenta un soldat Piñana, de la caserna Carles Marx, el qual junt amb altres companys il·lustra els Tretze punts de Negrín en una exposició que es va celebrar a la galeria La Pinacoteca el juny del 1938, organitzada per les Milícies de la Cultura (3). Amb dubtes, podem creure que també en aquest cas es tracta del nostre cartellista. 
Qui ha estudiat amb més detall l’obra de Piñana és Julia Sáez-Angulo, qui li ha dedicat algun article al seu blog La Mirada actual, on recull dades facilitades per la filla de l’artista, Gemma Piñana; en transcric les paraules amb què aquesta relata l’odissea del seu pare en aquell període: “Durante los años de la guerra civil estuvo en la cárcel Modelo de la Ciudad Condal, al declararse carlista en un interrogatorio, y allí le encargaron hacer el retrato del anarquista Buenaventura Durruti, pintura que se perdió o no ha sido localizada. El único deseo de mi padre en la cárcel era seguir dibujando y pintando. ‘Hubiera hecho igualmente el retrato de José Antonio Primo de Rivera si me lo hubieran encargado como hicieron con el de Durruti’, decía mi padre.” (4). Sobretot es pot trobar informació sobre l’activitat de Piñana com a cartellista de cinema, autor de decorats i realitzador de films, en un altre dens article de Julia Sáez-Angulo. (5) Aquesta font revela que molts dels cartells de Fernando Piñana es conserven a la col·lecció de Paco Baena i que la Filmoteca de Catalunya conserva un centenar de fotografies de les façanes de cinemes pintades per l’artista.
Entre els nombrosos cartells cinematogràfics que va dibuixar un cop acabada la guerra, esmentaré el de la cinta Las 1001 noches, de la productora Universal, del 1942; el d’una reposició de La quimera del oro, de Charlot (potser per a la reestrena doblada del 1951); o bé El mundo en sus manos, de Raoul Walsh, amb Gregory Peck (1952); una mostra destacada del seu art versàtil són els treballs per a la promoció de les pel·lícules de la mula Francis, com Francis en las carreras (estrenada a Espanya el 1953), per a la qual fa un parell de cartells de caire caricaturesc.
També hi ha referències de cartells esportius, com ara Nuria. II concurso de esquí (1951), la final de Copa entre el Barça i l’Espanyol a l’Estadi de Montjuc (1957) o bé el Trofeo General Moscardó (1959). 


Segons una notícia de premsa, Piñana va ser un dels decoradors (amb el madrileny Alberto García-Tapia) del pavelló de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes a la Fira de Mostres de l'any 1943. (6) La tasca de decorador d’establiments el va ocupar llargament, tot i que les seves obres en aquest camp deuen ser difícils d’identificar. També va exercir com a dibuixant al diari La Prensa, de Barcelona, on va publicar nombroses historietes i altres il·lustracions durant els anys quaranta i cinquanta (alguns originals es conserven a Madrid, a la Biblioteca Nacional). Així mateix va fer, en dates desconegudes, unes felicitacions nadalenques d’aspecte sentimental; i altres targetes més interessants, amb motius de ball flamenc, tractats amb clarobscur en escenografies modernes, que conec per haver aparegut en plataformes de comerç electrònic


Fernando Piñana es va traslladar a Fuengirola durant els anys seixanta, “en donde se dedicó primordialmente a la decoración” i on va morir l’any 1975. (7)



(1) La Vanguardia, 14 març 1935, p. 10.
(2) Carles Fontserè: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona 1995, p. 223. Potser confon el nom del cartellista amb el del seu germà enginyer, de qui no consta que shagués dedicat al dibuix publicitari.
(3) La Vanguardia, 23 juny 1938, p. 4.
(4) Julia Sáez-Angulo: “Fernando Piñana: Colección de tres mil bandas dibujadas en los años 40, publicadas en Barcelona”, La mirada actual, 17 octubre 2009 http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2009/10/coleccion-de-tres-mil-bandas-dibujadas.html consulta 14 setembre 2016.
(5) Julia Sáez-Angulo: Fernando Piñana de la Fuente, Cartelista de Cine y tiras cómicas en los años 40 y 50”, La mirada actual, 24 agost 2014 http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2014/08/fernando-pinana-de-la-fuente-cartelista.html consulta 14 setembre 2016.
(6) La Vanguardia Española, 16 juny 1943, p. 7.
(7) La Vanguardia Española, 8 febrer 1975, p. 28.





Campillo
Aquest cartell anunciava l'Exposició del Nu, que es va celebrar als soterranis de la Plaça de Catalunya l'any 1933, i és l'únic cartell conegut de l'autor, Josep Campillo. Com altres esdeveniments fets en aquells anys, a l'escalf del clima de llibertats públiques propiciat per la Segona República, l'exposició pretenia difondre una pràctica artística com el nu, tan habitual tot al llarg de la història de l'art; però la celebració del nu, que en l'ànim dels organitzadors era simplement estètica i de ben segur no tenia cap connotació especial, va ser utilitzada de manera polèmica per grups conservadors, que van arribar a titllar l'exposició de pornogràfica, potser també per la proximitat amb les dates nadalenques. El cartell representa una figura femenina nua, de trets simplificats, mig tapada per una paleta de pintor amb l'emblema del Cercle Artístic, organitzador de la mostra. 



La vida i la carrera artística de Josep o José Campillo Solano (nascut a El Algar, Múrcia, el 1903 i mort a Barcelona el 1968) han estat poc valorades fins a dates recents. Fa pocs mesos ha aparegut un escrit sobre ell en un llibre editat a la seva localitat d'origen (8). Les referències anteriors, com per exemple el diccionari Ràfols, només ens parlaven d'ell com a pintor (i és cert que va prendre part a les diverses exposicions oficials celebrades a Barcelona el 1920 i 1921, i a les Exposicions de Primavera entre 1932 i 1936; també va participar als concursos Barcelona vista pels seus artistes, el 1930, i Montserrat vist pels pintors catalans, el 1931; un parell de pintures seves es conserven per exemple al MNAC, procedents de les col·leccions del Museu d'Art Modern), però en canvi hi ha poca literatura sobre la seva vocació de cartellista, que el va portar a participar en mitja dotzena de concursos i ser un membre actiu de l'Associació de Cartellistes, tan lligada al Cercle Artístic, tot i que en definitiva només va acabar fent el cartell que avui comento. Les primeres dades sobre l'activitat de Campillo a Catalunya el mostren com a membre d'un grup d’artistes, anomenat Forma, al costat de Francesc Fàbregas (autor del seu emblema identificatiu), Josep Alumá, Jacint Bassó, Salvador Claramunt, Miquel Muntané, Jacint Olivé, Josep Roig i Cristòfol Serra, els quals van celebrar una exposició a Terrassa el 1921. (9) L'any 1927 el número 64 de la revista valenciana La Semana Gráfica publicava el seu dibuix adquirit en un concurs de portades, demostratiu del seu estil manierista en el tractament de la figura humana.


Segurament va fer altres treballs en el camp del dibuix publicitari, que no he pogut identificar, però per ara només puc esmentar cinc participacions en concursos de cartells.


Els dos primers projectes ens han arribat en altres formats: tant el de l'Exposició de l'Automòbil de Barcelona, en el qual va obtenir el cinquè premi, de 300 pessetes, presentat amb el lema "Flor d'enginy", projecte que es coneix perquè va ser reproduït a la premsa (10) com el projecte per al cartell de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, presentat sota el lema "Progrés" en un concurs celebrat el 1927, en el qual ell va obtenir la recompensa de l'adquisició i que va ser reproduït com a vinyeta (11). 



L'any 1930, amb el desconegut projecte «R.T.A.», obté un accèssit al concurs de cartells de la casa Masllorens Hermanos, de Buenos Aires, que va ser guanyat per Josep Morell; l'altre accèssit va ser per a Salvaldor Ortiga (12); el 1931 participa al concurs de les píndoles Maravilla (que va ser guanyat per Lluís Muntané ), on el seu projecte, lema: "F", va aconseguir un altre accèssit (13) i finalment el 1933 va rebre una distinció honorífica de 150 pessetes al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, a l'igual que Ricard Opisso, Antoni Vila Arrufat, Joaquim Martra, Fernando Cabedo, Carles Kliemand, Martí Bas, Manuel Vidiella i altres (14). Aquest darrer també es coneix, ja que l'original es conserva a la col·lecció de la Caixa.


Com es veu, la dedicació al cartell va ser força habitual en aquells anys, i el va portar a participar activament en la vida de l'Associació de Cartellistes, on retroba alguns amics del grup Forma, com Josep Alumà, que en va presidir la junta directiva el 1933 quan ell n'era secretari; també és esmentat com a participant a les exposicions organitzades per l'Associació, com el Primer Saló del Cartell (1932) o bé el Saló del cartell contra la Guerra (1934) però en canvi no va participar a l'exposició del 1935, tot i que encara n'era soci. Desconec si es va continuar interessant pel cartell, però no n'he trobat cap més dada.


(8) Pedro Esteban García: Algareños de nación o vecindad, Asociación Teatro Circo Apolo, El Algar, 2016.
(9) Marçal Fàbregas Riera: Francesc Fàbregas Pujadas. Vida y legado artístico, Buenos Aires, Argentina 2016 (http://www.sbhac.net/arte/Plasticos/FrancescFabregas/BIOGRAFIA%20FFP.pdf — consulta 17 octubre 2016)
(10) Heraldo deportivo (Madrid), XIII, 431, 5 maig 1927, p. 170; i també al catàleg oficial del certamen automobilístic; el veredicte, també a La Vanguardia, 31 desembre 1926, p. 13.
(11) La Vanguardia, 1 juliol 1927, p. 6 (altres premiats amb adquisició van ser Pasqual Capuz, Francesc Fàbregas, Antoni Farré, Fulgencio Martínez Surroca...)
(12) La Vanguardia, 28 setembre 1930, p. 10.
(13) La Vanguardia, 29 octubre 1931, p. 8.
(14) La Vanguardia, 1 juny 1933 p. 3.





Monrós  
Ja hem comentat altres vegades que el cartellisme de la guerra civil congela, en un instant relativament breu, tota la complexa evolució de les dècades centrals del segle vint: tots aquells autors (dibuixants i alguns fotògrafs) que van fer algun cartell durant els mil dies de la guerra son una mostra significativa del període, però no són totalment representatius. Segurament la majoria dels grans noms del cartellisme català modern hi són representats (amb diferents graus d'intensitat), però alguns dels actors secundaris que hi trobem ens sorprenen a vegades com una troballa inesperada, o ens interroguen amb la incertesa d'una identificació problemàtica. Mirem per exemple aquest cartell per a Ajut Català, una sectorial de dones d'Esquerra Republicana de Catalunya encarregada d'acollir a la rereguarda la gent de les comarques més afectades per l'acció dels exèrcits franquistes. El cartell, de factura tradicional, mostra una pubilla que acull dones i criatures desplaçades per la guerra; editat potser el 1937, apareix firmat per A. Monrós, que correspon potser amb el pràcticament desconegut Alfred Monrós Julià.  


Nascut segurament el 1910 a Barcelona (tot i que alguna font el fa nascut el 1900), només sé d'ell que va prendre part el 1938 a l’Exposició de Dibuix i Gravat de Barcelona. Desconec altres actuacions durant la guerra i en la immediata postguerra; segons sembla no es traslladà a França fins al 1946; i d’allà passà al Quebec cap a 1952: va establir-se a Montreal on il·lustrà publicacions dels grups anarquistes canadencs; també hi va exercir de professor en escoles d’art. L'any 1963 va aparèixer un recull de les seves obres, Reflejos de España, editat per la federació local de la CNT AIT de Montreal i prologat per Ramón J. Sender (15) i el 1976 va il·lustrar el llibre de Federico Arcos, Momentos: compendio poético, Black-Red, Detroit 1976. També s'esmenten dibuixos seus a la revista Tierra y Libertad, de Mèxic. He localitzat d'ell alguna imatge, com per exemple uns delicats arlequins, en la línia del Picasso més intimista. Alfred Monrós va morir probablement a Montréal  el 1995. 


(15) José María Carreras: "Arte y antifranquismo", Espoir CNT AIT (Tolosa de Llenguadoc), 129, 21 juny 1964, p. 5.