Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimarts, 20 d’agost de 2019

Alexandre Cardunets, dibuixant — per Santi Barjau



Molt sovint, l'estudi d'un conjunt de cartells ens permet de posar l'accent en una personalitat artística que altrament roman massa desapercebuda. És el cas d'Alexandre Cardunets (Barcelona, 1871-Badalona, 1944), dibuixant i gravador, que va arribar a ser president del Cercle Artístic i del Foment de les Arts Decoratives, però que actualment només té un paper tangencial en els relats de l'art català del segle XX. Va fer uns quants cartells i, com veurem, també va col·laborar en l'execució d'alguns de projectats per altres artistes.

La carrera artística de Cardunets, com la de tants d'altres, començava de ben jove: de família modesta, als onze anys entrava d'aprenent al taller litogràfic de Miquel Campí, on va aprendre tots els secrets de la tècnica del dibuix i l'estampació, que en van fer un litògraf d’ofici ferm i segur. Poc després entrava a l'escola de Llotja. Als disset anys, el 1888 (any en què va participar a l'Exposició Universal i on va obtenir un diploma), s'incorporava com a dibuixant i gravador a la impremta Tasso; després, segurament cap a 1895, s'establia pel seu compte com a gravador industrial. (1) Es coneix pel cap baix una targeta on ofereix els seus serveis de dibuixant litògraf, al carrer Nou de la Rambla, 63. 


El 1889 ingressà al Cercle Artístic, on va arribar a ocupar diversos càrrecs, fins a la presidència (1927-30), succeint Oleguer Junyent. També va estar vinculat al Foment de les Arts Decoratives, que va presidir en 1917-18. Al llarg dels anys va tenir un lligam molt estret amb l'Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL): el 1907 va organitzar un concurs de projectes d’almanacs i menús i el seu treball apareix reproduït a la Revista Gráfica; (2) va fer els dibuixos per al calendari a l'Almanac de l'ICAL del 1912, i va obtenir un segon premi al concurs d'ex-libris per a la seva biblioteca; també executa algun diploma, en col·laboració amb Euldald Canibell. També és un dels artistes que intervé al llibre Contes de bibliòfil, edició de Ramon Miquel i Planas per a commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l'ICAL, el 1924.
Un dels treballs més destacats dels seus inicis són les litografies de l'Àlbum caligráfico universal, que apareix el 1901, i en el qual Cardunets, junt amb altres dibuixants, plasma el projecte de Canibell: es tracta d'un recull de tots els estils de lletra, tant romana com gòtica, amb les diferents variants fins arribar a models més actuals, i sense oblidar les civilitzacions de l'antiguitat o les cultures exòtiques. 

Cardunets, com veiem, és un artista que excel·leix en el dibuix aplicat, per a tota mena d'utilitzacions gràfiques: dissenya el segell de la Montepío para Artistas Españoles, el 1905, (3) i el de la Unión de Artistas de Barcelona, el 1907; (4) i obté accèssit al concurs per a la marca distintiva del Foment de les Arts Decoratives, el 1908, (5) tot i que al final el seu és el que l'entitat farà servir.


També és recordat sovint com a ex-librista, amb diferents mostres per a ell mateix, la seva filla Amèrica, i clients com ara Joan Vélez Figueras o els més habituals Josep Montsalvatge i Vicens Bosch; també és un dels dibuixants que fa una marca per a la Unió d'Exlibristes Ibèrics, el 1921. (6) Va fer força dibuix editorial, per a cobertes i enquadernacions; un treball destacat és la il·lustració del llibre de Pere Casals, Poemes del port i de mar. Poemes de ciutat, publicat durant la guerra, el 1938; també il·lustra les cobertes de diverses partitures, com el gran èxit de la sarsuela en català, Cançó d'amor i de guerra. Igualment és força conegut el seu disseny plateresc per a les accions del Banc de Catalunya. També és fàcil trobar uns fulls publicitaris per a l'Anís del Mono, amb imatges inspirades en el gravat tradicional japonès, que es podien sobreimprimir com a menús o petits cartells; se'n coneixen diversos models que demostren l'habilitat de l'artista per mimetitzar estils i gèneres.

 

Fa les capçaleres de les revistes Juventud ilustrada (1905), El Mundo cinematográfico (1913), la Revista Gutenberg, òrgan de la Sociedad de Maquinistas, Ayudantes y Minervistas de Imprenta (1914), o Lletres Catalanes (1925).
Va col·laborar sovint a l'Almanach de L'Esquella de la Torratxa, entre 1898 i 1923, amb especial dedicació els anys 1904-1909, amb alguns dibuixos, sovint de vistes urbanes, i fins i tot alguna fotografia.
Però també el trobem actiu com a pintor i dibuixant especialitzat sobretot en paisatges. (7) En aquest sentit, la seva activitat va ser abundant: el 1908 es va presentar al concurs per documentar la Barcelona que havia de desaparèixer amb l'obertura de la Via Laietana; els dibuixos de Cardunets, que van competir amb els més coneguts de Baixeras, van obtenir un segon premi, valorat en 500 pessetes, corresponent al tema B: "Colecció d'apuntacions de conjunt artístich de terrats, teulades y torratxes" d'acord amb les bases. Es tracta d'uns dibuixos de la Barcelona Vella vista des de dalt, amb els efectes pintorescos de la roba estesa, els colomars i els badalots de les cases; es conserven a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Molts dels seus dibuixos es van popularitzar en els reculls de làmines litogràfiques Barcelona artística monumental, del 1930 (se'n van fer pel cap baix tres sèries, amb deu vistes cadascuna).
Va exposar de manera individual a la Sala Parés (1912), al Círcol Artístic i a l'Ateneo de Madrid (1917) i sobretot a les Galeries Laietanes (regularment des de 1918). Els primers anys els catàlegs de les seves exposicions els va fer la impremta Oliva, amb qui Cardunets tingué una estreta relació; seu és per exemple el retrat de Joan Oliva per al frontispici del Keepsake o record de la impremta amb motiu del seu trasllat de Vilanova a Barcelona, el 1915, que també es va editar en forma de vinyeta.

També va participar a diverses col·lectives, com els diversos formats de les exposicions generals barcelonines, el 1894, 1898, 1911 o 1918 (en la qual va afavorir la participació del Foment de les Arts Decoratives en una secció pròpia, amb catàleg imprès per Oliva de Vilanova), les diverses edicions de l'Exposició d'Art, el 1919, 1920 o 1921; les mostres organitzades a l'interior de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on es va celebrar de manera excepcional l'Exposición Nacional de Bellas Artes, de la qual va ser jurat; (8) o l'Exposició de Primavera del 1932, 1934, 1935 o 1936; amb l'edició especial al Casal de la Cultura el 1938. També el trobem esmentat a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, el 1908, a l'exposició de retrats del 1910, al concurs Plandiura del 1922, a les mostres Barcelona vista pels seus artistes (1930, 1931) i Montserrat vist pels pintors catalans (1931) o a la Fira del dibuix del 1933. Va prendre part a la Tercera exhibició anual de gravat artístic de l'Institut Català de les Arts del Llibre, celebrada el 1931 a la sala Busquets. Aquell mateix any, va prendre part al concurs per al senyal de la Generalitat de Catalunya i va obtenir una menció a la primera ronda.
Alexandre Cardunets té uns pocs cartells que passo a descriure. Segurament el treball més antic és l'inusual Programa del Partido Republicano Federal (1894), amb una figura femenina amb barret frigi i el retrat de Pi i Margall, acompanyant un llarg text tipogràfic. En algunes ocasions, com ja hem vist en altres entrades d'aquest blog, el trobem com l'executor material dels dissenys fets per altres artistes, com és el cas del cartell per a l'Exposición de Autorretratos de ArtistasEspañoles, del 1907, projectat per Santiago Ferrer Matas. Cardunets mateix va participar en aquesta mostra, organitzada pel Cercle Artístic de Barcelona. Per a la mateixa entitat el trobem plasmant els dissenys de Joan Colom per als programes o cartells dels carnavals de 1908 i 1909. I també executa el trasllat litogràfic del dibuix d'Antoni Flos Guibernau per al cartell de les Festes de la Mercè del 1913. Igualment s'esmenta la seva participació al cartell ideat per Robert Cartes per a l'Exposició General d'Art del Cercle Artístic, del 1915. Un cas especial és el cartell per al carnaval del Cercle Artístic, del 1915, que copia un gravat de Goya. Amb més dubtes, esmentaré un cartell per al carnaval barceloní del 1916, fet en col·laboració amb Josep Triadó, que segurament només constava de text amb el programa d'actes, sense cap imatge. Tot i que se'n preveia un gran tiratge, no se'n coneix cap exemplar; va ser imprès per La Académica. (9) El que sí que es coneix és la coberta del programa de les festes, firmat per Cardunets sol.

 
A dalt, a l'esquerra, el cartell de les festes de la Mercè del 1913, projectat per Antoni Flos Gibernau i litografiat per Cardunets; a la dreta, el seu cartell per al ball de Carnaval del 1915, que copia un gravat de Goya. A baix, la coberta per al programa del Carnaval barceloní del 1916.
Pel que fa restants cartells que ell fa en solitari, podem esmentar la làmina Homenatge de l'ICAL al eminent poeta l'Àngel Guimerà, del 1909, amb un retrat del poeta i dramaturg i imatges evocadores dels seus drames més recordats: la figura de Manelic, per Terra Baixa i un paisatge costaner, per Mar i cel (Cardunets, junt amb Víctor Oliva, va fer també el diploma que la Unió Catalanista va oferir en aquella ocasió a Guimerà, imprès per Oliva de Vilanova: es tracta d'un imprès monumental, amb la imatge d'una àliga retallada sobre un cel groc).
Un projecte que no va ser realitzat però del qual es coneix la imatge és el que va fer, amb el lema "Margot", per tal de participar al concurs de cartells dels sabons Heno de Pravia , el 1916, i que va merèixer ser adquirit per l'empresa, junt amb una seixantena d'originals d'altres autors, entre els quals Josep Segrelles, Pasqual Capuz, Otho Lloyd, Pere Montanya, Gili i Roig, Gerard Carbonell o Josep Porta. (10) El disseny de Cardunets va ser reproduït a la revista madrilenya La Esfera i mostra una noia davant del lligador, tot olorant una pastilla del sabó. (11)

Tinc referències d'algunes cartells per a les seves exposicions de 1916 a 1918: petits cartells amb la reproducció d'alguna de les obres presentades, impresos per Oliva de Vilanova. El mateix 1918 va fer el cartell per a l'exposició municipal d'art de Barcelona, que es coneix en dos formats; la Junta de Museus va decidir encarregar-li amb certa urgència "la bona execució de l'original; afegint-se que dit cartell ha d'ésser escrit exclusivament en llengua catalana". (12)

Altres treballs que porten la firma de Cardunets són el cartell que anunciava l'agència Viajes Marsans (una turista contempla la Sagrada Família en construcció, des d’una perspectiva impossible, entre pins), datable potser cap a 1920; Exposició-homenatge als voluntaris catalans de la Gran Guerra (un poilu fa guàrdia davant del que sembla un castell del Loira), interessant treball d’aparença acadèmica per a aquest acte celebrat a la galeria La Pinacoteca, el 1922; (13) o VIII Olimpíada París 1924. Viajes especiales (una auriga guia un carro romà de dos cavalls). Més difícil de datar és el cartell de La previsora catalana (un nen i un vell, amb una figura femenina al·legòrica, davant d'una vista de Barcelona), segurament entre 1913 i 1925, quan va estar activa aquesta asseguradora.
Finalment, el darrer cartell que li conec és segurament el més conegut de la seva producció: es tracta del cartell per anunciar el concurs Montserrat vist pels pintors catalans, que va tenir una primera etapa al mateix monestir montserratí, el 1931, i una segona a Barcelona, en un dels palaus bessons de Montjuïc, el 1931-32. Per anunciar aquest esdeveniment es van fer dues edicions diferents del cartell, que mostra en tots dos casos un racó pintoresc dels penyals montserratins, en la zona del Camí de la Cova.


NOTES
(1) J.M. Cadena: "Alexandre Cardunets, cronista gráfico de Barcelona", Diario de Barcelona, 23 gener 1972, p. 17. Cadena ens assabenta que Cardunets va perdre la visió d'un ull, a causa d'un accident.
(2) J.T.M. [Josep Triadó Mayol]: "Exposición de proyectos de almanaques y menús", Revista Gráfica, VII, 7-12, juliol-desembre 1907, p. 57-64.
(3) La Vanguardia, 10 octubre 1905, p. 2; "Concurs de segells", Revista Ibérica de Exlibris, III, 3, 1905, p. 88.
(4) Revista Gráfica, VII, 7-12, juliol-desembre 1907, p. 88.
(5) "Se nos dice que en el concurso convocado por el Fomento de las Artes Decorativas para premiar el mejor proyecto de sello que distinga á dicha entidad, el jurado ha otorgado el premio á don Francisco Labarta, el accésit á don Alejandro Cardunets y mención honorífica á don Juan Vila". La Vanguardia, 2 maig 1908, p. 3. 
(6) Santi Barjau: "La Unió d’Exlibristes Ibèrics (1917-1922). El renaixement de l’exlibrisme a Catalunya després de la Primera Guerra Mundial", a: Ex-libris, XIII, 25, juliol-desembre 2001, p. 3-7. Vegeu també "Alexandre Cardunets", Pro Ex-libris, II, 2, gener 1922, p. VII.

(7) "Un paisajista catalán: Alejandro Cardunets", La Esfera (Madrid), V, 246, 14 setembre 1918. 

(8) Bernardino de Pantorba: Historia y crítica de las Exposiciones Nacionales de Bellas Artes celebradas en España, Madrid, 1980 (2a ed.), p. 274. 

(9) La Vanguardia, 23 desembre 1915, p. 5; 16 gener 1916, p. 3. 

(10) ABC (Madrid), 11 maig 1916, p. 16. 

(11) La Esfera (Madrid), III, 138, 19 agost 1916, sobrecoberta. 

(12) Actes de la Junta de Museus, sessió 1 febrer 1918. 

(13) El dibuix preparatori va aparèixer en una casa de subhastes: https://aste.catawiki.it/kavels/8955383-alexandre-cardunets-cazarola-1871-1944-militar

divendres, 19 de juliol de 2019

Blasco & Blasco (Eleuterio i Mentor) — per Santi Barjau


Dos exiliats. Dos artistes originals i massa poc coneguts, autors d'uns pocs cartells de la guerra civil, ben diferents l'un de l'altre tant per l'estil com per la temàtica. Malgrat compartir el cognom, no hi ha perill de confondre'ls: l'aragonès Eleuterio Blasco Ferrer firma "E. Blasco", mentre que els cartells del barceloní Mentor Blasco Martel s'identifiquen pel seu nom propi, tan poc usual: "Mentor". També pertanyen a generacions diferents: Eleuterio va néixer el 1907, a Foz de Calanda, al Baix Aragó, i va ser bàsicament escultor, tot i que també pintava; mentre que Mentor neix a Barcelona el 1919, i es dedicarà sobretot a la pintura, encara que també conrea l'escultura. Tots dos fan cartells a Barcelona durant la guerra civil (Mentor també en publica alguns a Madrid) i això em servirà aquí per donar una breu notícia sobre aquests dos artistes tan interessants.

***

La biografia d'Eleuterio Blasco ha estat força ben estudiada gràcies a la tesi de Rubén Pérez Moreno, presentada el 2014 a la Universidad de Zaragoza, i publicada el 2017. (1) A més, la seva obra té una sala dedicada al museu de Molinos, al Maestrat aragonès, on es va celebrar també una exposició dels seus dibuixos, amb un catàleg que és una bona introducció sobre l'autor. (2)

Artista "espontani", que ja plasmava de menut en el fang de la terrisseria familiar, el pas d'Eleuterio Blasco per l'Escola de Belles Arts de Barcelona, des de 1926, no l'impedeix de mantenir una acusada personalitat, que es posa de manifest a la seva primera exposició de dibuixos, el 1931, a la Sala Parés, i en d'altres a les Galeries Laietanes (1932, 1934), presentades amb textos del seu amic Josep M. de Sucre; també pren part a l'exposició Barcelona vista pels seus artistes (1930 i 1931), al Salón de Artistas aragoneses (1935) i al I Saló de l'Associació d'Artistes Independents, que se celebra el 1936.
 
El seu compromís social el porta a col·laborar a la revista anarquista Tiempos nuevos (entre 1934 i 1937) i al butlletí del Centro Obrero Aragonés (1936-37), amb uns dibuixos on mostra la seva visió surrealista de l'art, que li permet mantenir un component popular i lliure.

És aquesta la línia que segueix en el cartell per a la revista gràfica Espectáculo, editada pel Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT i de la qual van sortir sis números, el 1937, sota la direcció artística dels Dibuixants CNT, agrupació de la qual potser Blasco formava part, tot i que no en tinc constància. A la revista es publiquen alguns dibuixos seus, que comparteixen un aire surreal amb els treballs de Quimet Cadena i Garcia Lamolla; i per anunciar-la, va fer aquest cartell d'un surrealisme ingenu i decoratiu, allunyat del patetisme bèl·lic que es podria esperar d'un treball fet durant una guerra civil. Es tracta de l'únic cartell que li conec. (3) 



La desfeta del 1939 el va dur al camp de concentració de Vernet d'Arièja. Va continuar la seva obra com a escultor en ferro forjat des de França, tot i que ja exposa a Barcelona el gener del 1955, a la sala Argos. El contacte sovintejat amb Josep M. de Sucre, que no es va interrompre, li va facilitar aquesta exposició, on mostra la seva obra escultòrica, de planxa retallada, que havia merescut l'atenció de Picasso. També va ser objecte de textos crítics per part de Sebastià Gasch, a Destino, o de Joan Cortès, a La Vanguardia. (4) Va tornar a Barcelona el 1984 i finalment es va instal·lar a Alcanyís, on va morir el 1993.

***

Mentor Blasco és un dels cartellistes més joves de la guerra civil, ja que quan esclata té encara setze anys. S'havia format a Llotja, on va començar a valorar-se la seva habilitat, i va exposar el 1936 al Saló de Montjuïc. El compromís polític el va portar a incorporar-se a les Joventuts Socialistes Unificades, per a qui farà tots els seus cartells de la guerra; també col·labora a la seva revista Juliol, on signa com "Mentor de les J.S.U."



El cartell més destacat, que mostra un talent per a la síntesi gràfica que per desgràcia no va donar més fruits, és el que porta per títol La joventut de Catalunya trobarà el camí de la victòria en la conferència de la JSU Barcelona: una mà entreoberta amb un estel de cinc puntes simbolitza l'ideal pel qual lluiten els membres de les joventuts comunistes. No està datat; no sé si és per al mateix esdeveniment el cartell Conferència de la JSU de Barcelona. 6, 7 març. Ajuntament de Barcelona, d'estil esbossat, que va aparèixer el 1937 (sembla que se'n van fer dos formats: 140 x 100 dos mòduls i 33 x 23). (5)


Els altres cartells que fa durant la guerra es van imprimir a Madrid, a la Unión Poligràfica, tot i que desconec si ell es trobava a la capital espanyola. Un d'ells, per a la JSU de Madrid, és Joven campesino, amb una petita imatge i un text tipogràfic (potser del juliol del 1937). Més difícil és datar ¡¡No pasarán!! gritan los nuevos reclutas. Curiosament un dels cartells madrilenys té el text en català, per a la Llar del combatent català, inaugurada el 1938, que depenia del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya: es tracta de Els combatents catalans inauguraran properament una Exposició de guerra, que deu correspondre a l'estiu del 1938. 


Mentor dibuixa sovint a Nova Catalunya, òrgan de la Llar del Combatent Català de Madrid, que apareix entre març i setembre del 1938; i també per a la revista Catalunya!, de la delegació a València de la Llar del Combatent, a la portada de la qual Mentor fa un retrat de Francesc Macià (desembre del 1938; no en devia sortir més que el primer número). En una altra ocasió he esmentat la possible influència de José Bardasano en l'art de Mentor Blasco. Teresa Pàmies, que tenia la mateixa edat que Mentor, ens fa saber, a Quan érem capitans, que el barceloní es relaciona amb Bardasano quan La Gallofa, el grup artístic que liderava, es va instal·lar a Barcelona, a l'Hotel Colón. (6) Potser es refereix al novembre del 1937, quan se celebra el Congrés de la Dona. Caldria aprofundir més en les cronologies per tal de saber si en algun moment de la guerra el jove barceloní va estar a Madrid o a València, les seus anteriors de La Gallofa, i on deixa treballs per a la JSU o la Llar del Combatent. Tampoc està clara la seva vinculació amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat.

Acabada la guerra, Mentor Blasco s'exilia a França. Potser és allà que dibuixa un darrer cartell, Hombres y pueblos contra el terror franquista, que conec per referències (un exemplar de 100 x 74 cm a la col·lecció Taboureau); també se'n va editar una postal monocolor. La posterior carrera artística, desenvolupada a França, durant la qual firma com a Blasco Mentor, el consolida com a pintor figuratiu, d'escenes amables i coloristes, de gran vitalisme, tot i que també té pintures més polítiques. S'esmenten entre les obres més destacades el mural La Conquête du Bonheur, a La Courneuve, prop de París; i un altre a la ciutat de Milà, considerat el fresc més gran d'Europa. Amb l'arribada de la democràcia exposa a Barcelona uns temes de tauromàquia, a les Drassanes, el 1977; (7) o participa a una taula rodona sobre art i erotisme, al circuit català de Televisió Espanyola, amb J.M. Subirachs, Arnau Puig o Palau i Fabre, el 1985; tot i que, encara ara, continua essent un desconegut a la seva ciutat natal. La premsa barcelonina, amb tot, en parla el 1994 quan l'artista, sense hereus, té problemes amb una fundació al seu nom que havia previst dedicar-li un museu a La Seyne-sur-mer. (8) Sembla que aquest museu s'acabarà fent a la localitat de Soliers Tocàs (Solliès-Toucas), a la Provença, on havia viscut molts anys, on va habilitar i decorar una casa-taller insòlita i original i on va morir el 2003. 

No em consta que els dos homes coincidissin en cap ocasió, ni a la Barcelona de la guerra ni a la França de l'exili. En tot cas, es tracta de dos creadors que van tenir un breu paper en la gràfica de la Guerra d'Espanya i que mereixen ser tinguts en compte.



NOTES
(1) Rubén Pérez Moreno: Eleuterio Blasco Ferrer (1907-1993). Trayectoria artística de un exiliado, Monografías Turolenses 12, Instituto de Estudios Turolenses, Terol, 2017.

(2) Dibujo y compromiso en la obra de Blasco Ferrer (cat. exp.), Museo de Molinos, 2014 (https://www.academia.edu/7428342/Compromisos_pol%C3%ADticos_y_sociales_en_el_dibujo_de_Eleuterio_Blasco_Ferrer - consulta 20 març 2019).

(3) Hi ha un altre cartell que anunciava la revista, firmat per Quimet Cadena, que reprodueix la portada del número 1.

(4) Mylos (Sebastià Gasch): "Con Blasco Ferrer", Destino, XVIII, 904, 4 desembre 1954, p. 32; Juan Cortés: "El arte de Eleuterio Blasco Ferrer", La Vanguardia Española, 27 juliol 1956, p. 7.

(5) No confondre amb el cartell IIIª conferència nacional de la JSU de Catalunya. 6, 7 i 8 d'agost, que és obra de Julián Oliva.

(6) Teresa Pàmies: Quan érem capitans, Edicions Proa, Barcelona 1984, (A tot vent, 212), p. 31-32. El defineix com "l'avui famós Mentor de París". 

(7) Fernando Gutiérrez: "Arte y artistas. Mentor, en las Reales Atarazanas", La Vanguardia, 9 novembre 1977, p. 30. 

(8) Óscar Caballero: "Un fraude deja al pintor barcelonés Mentor, afincado en París, sin 400 de sus obras", La Vanguardia, 13 agost 1994, p. 21 (per error hi és anomenat "Mentor Blanco").