Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dijous, 19 de març de 2020

Les imatges del trimestre (hivern 2020) — per Santi Barjau

Lluís Lleó Arnau

Qualsevol antologia dels cartells de la Guerra d'Espanya inclou sens dubte els treballs firmats per Lleó, de missatge contundent i un disseny depurat que destaca sobre un fons blanc. Tant Assassins! (amb la bomba que cau sobre una creu vermella, en al·lusió als bombardejos franquistes sobre hospitals) com Amb el treball aixafareu el feixisme! (amb la creu gammada que un martell esmicola sobre l'enclusa) són treballs reconeguts i apreciats per aquestes qualitats propagandístiques i formals, que mostren a quin nivell havia arribat l'art del cartell a Catalunya, manifestat de manera dramàtica durant la guerra.




El seu autor és Lluís Lleó Arnau (Barcelona, 1899-1982), fill del pintor Joan Lleó Gens, i ell mateix pare i avi de pintors. La seva formació artística es va iniciar en l’ambient familiar i, des de 1928 fins a la guerra, treballa com a dibuixant per a l'agència Publicitas, però no consta quina va ser la seva producció, i no apareix vinculat als grups de cartellistes. Amb l’esclat bèl·lic apareix com a membre del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), on Josep Bartolí l'incloïa en la categoria dels "homes de cafè amb llet": conservadors que s'havien adaptat a la situació revolucionària sense implicar-s'hi a fons. (1) A més de signar els dos cartells esmentats, Lleó també dibuixa, a la revista Catalans! (1938), unes interessants il·lustracions realistes de línia clara, i on també fa algunes portades. També dibuixa les cobertes dels discursos del III congrés UGT, on és acreditat com a membre del grup DAG al qual pertanyien també Frank Alpresa, Lluís Garcia Falgàs, Gerardo Lizárraga, Paco Ribera, Joaquim Granell o Henry Ballesteros.





Després de la guerra, la carrera de Lleó compagina la tasca publicitària amb la dedicació a l'aquarel·la, en la qual va arribar a ser molt reconegut: va exposar a Barcelona, Madrid, Bilbao i altres indrets, on sovint és premiat; i va presidir l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya (1950), a la qual sempre continuà molt vinculat. (2) Pel que fa a la tasca publicitària, des de 1940 treballa al departament de publicitat de Roca Radiadores S.A., primer amb les marques de calefacció Ideal Classic i sanitaris Standard, per a les quals fa cartells com El bienestar del hogar, amb una família feliç reunida al voltant d'un radiador monumental, o Florece a su paso una primavera en invierno, on el radiador canvia el clima d'una petita ciutat. Més tard, a partir del 1944, quan l'empresa adopta la marca "Roca" per a tots els seus productes, Lleó Arnau hi continua donant la imatge gràfica en quatre altres cartells, dos per als sanitaris (un que els compara amb l'elegància d'un cigne i un altre d'ambientació xinesa, que fa èmfasi en l'ús de la porcellana) i dos més per als aparells de calefacció: Desaparecerá el invierno cruel, amb un acollidor niu d'ocells, i La abuelita no está enferma este invierno, amb l'anciana que llegeix plàcidament mentre a l'exterior cau una nevada abundant. També fa per a Roca els anuncis de premsa, fullets i altres elements publicitaris, que firma amb el cognom o les inicials. Entre els fullets destaca una nova versió de l'opuscle genèric de l'empresa, Un hogar feliz; o bé d'altres, des de Tras una capa sugestiva y atrayente (1945) a Fregaderos en color (1958), com també diversos fulls que informaven sobre els models de calderes, filtres, banyeres... Lleó Arnau va fer moltes d'aquestes feines com a dibuixant estrella de l'agència Publicidad Vila, fundada el 1945 per Enric Vila Matas, on va estar vint anys fins a la seva jubilació. (3)






La firma de Lleó apareix igualment a les portades dels llibres d’Ignasi Domènech, com ara Mi plato. Cocina regional española; La cocina vegetariana moderna, o una nova edició de Marichu, la mejor cocinera española, o todos los platos del día; i en diversos programes del Liceu, de la temporada 1958-59. És una llàstima que un dibuixant que va fer uns cartells tan contundents com els de la Guerra, i que va demostrar ser un grafista depurat, no hagués fet més cartells i que la seva tasca en aquest camp no sigui prou coneguda.

(1) Ho explica Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 211; també esmenta Lleó, a la p. 322-324, com autor d'un dibuix publicat a la revista Moments.

(2) El 1951 l'antic cartellista de la guerra pren part en una recepció oficial, amb altres representants d'entitats, on és rebut per Franco: La Vanguardia Española, 22 febrer 1951, p. 3.

(3) Roca, 100 años diseño a diseño, obra col·lectiva dirigida per Anna Calvera, Isabel Campi i Beppe Benenti: Roca, Barcelona 2018, p. 72. Vull agrair les dades proporcionades per la família, especialment per Mireia Lleó.



Ruiz, Laureano Ruiz... i el cartellisme col·laboratiu

Moltes vegades hi ha algun cartellista que ha deixat poques pistes sobre la seva vida i obra i, d'entrada, la seva personalitat no apareix definida clarament quan considerem l'època o els entorns on va desenvolupar la seva tasca. Fins i tot, com en el cas que ens ocupa avui, encara no estic segur d'haver tancat del tot el cercle, de manera que podria ser que estigui agrupant en una sola figura unes dades que en realitat pertanyen a diverses persones, que comparteixen un cognom més o menys habitual.


L'any 1951 la Caixa de Pensions va convocar un dels seus concursos de cartells, que alguna vegada ja han anat sortint esmentats en aquest blog i als quals algun dia dedicaré una atenció més detallada. En aquella ocasió, els cartells estaven dedicats a l'Obra dels Homenatges a la Vellesa, que ja havien estat objecte d'un concurs el 1926. Aquest segon concurs dedicat a la vellesa (i cinquè dels vuit que l'entitat va arribar a fer entre 1923 i 1969) va ser guanyat per un José García que hem d'identificar amb Pepe Ortega, el gravador que més endavant trobarem vinculat al grup Estampa Popular i que en aquelles dates es trobava a la presó per activitats antifranquistes, però al mateix temps era lloat a la revista Arte Comercial de Madrid, amb motiu d'una exposició d'originals per a la publicitat. (4) Entre molts altres participants, premiats amb accèssits (Alumà, Artigas, o els membres de Martí-Clavé-Picó, sembla que per separat, entre d'altres), la premsa esmenta el nom de J. Company Ruiz, (5) que d'entrada ens pot fer pensar en un autor individual. Però l'observació dels tres cartells premiats i impresos amb aquesta identificació, "Company y Ruiz", ens permet veure que la primera part correspon a la firma de Josep Company Torras, de qui ja he parlat alguna vegada. Aleshores, a qui fa referència el cognom Ruiz? Voldria plantejar una hipòtesi que de moment no puc confirmar.


Laureano Ruiz (que no s'ha de confondre amb un entrenador de futbol homònim) és un autor de biografia esquiva, tot i que apareix esmentat com a participant en diversos concursos de cartells que se celebren a Madrid en els anys trenta: un del 1932, per a la productora CEA (Cinematografía Española Americana), on obté el primer premi pel cartell "Proyección", treball que desconec, firmat a dues mans amb l'espluguí Amado Oliver, (6) i un altre del 1933, quan queda segon al concurs convocat per la secció de propaganda de la Dirección General de Sanidad en la seva campanya contra la mortalitat infantil: el cartell que presenta, junt amb Antonio Moyano, portava el text Si no puedes criar a tu hijo al pecho, consulta al médico antes de darle el biberón. (7)






Encara abans de la guerra, trobo a Barcelona dues referències a cartells acreditats a un autor o autors amb el cognom Ruiz, però no puc assegurar que es tracti del mateix protagonista: un d'ells ("señor Ruiz") participa al concurs de cartells per al cremallera de Montserrat, del 1929, i obté un dels accèsits (els guanyadors dels tres premis van ser Joaquim Martra, Lluís Muntané i el poc conegut Josep M. Thomas); (5) mentre que en l'altre cas es tracta d'un cartell que es va imprimir el 1936, per anunciar un Gran Baile de las Naciones organitzat per l'Associació de Periodistes de Barcelona a l'hotel Ritz, i que mostra uns caps d'home i dona elegants. Si fos de Laureano Ruiz, es tractaria del seu únic cartell firmat en solitari. Aquesta firma, amb el punt de la i molt allargat, que quasi sembla un accent, també es troba en un prospecte de l'empresa de publicitat Jules Gerzon S.A., del 1930, amb una imatge que resumeix els elements creatius i productius de l'establiment. Una firma molt semblant apareix a diverses sèries de cromos per a la xocolata Amatller, com per exemple El tesoro de Rabín, història d'un ratolí basat en Mickey Mouse, o Artes y oficios, de dibuix més realista, impresos també per Gerzon, on potser treballava. Durant la Guerra Civil, el cognom Ruiz apareix esmentat entre els participants a l'Exposició de cartells antifeixistes que el Sindicat de Dibuixants Professionals va organitzar l'octubre del 1936, (6) però no estic segur de qui es tracta i tampoc hi ha constància gràfica de la proposta. 


Més endavant, el 1945, retrobo el nom de Laureano Ruiz com a participant al concurs de cartells per al sabó Libel, de l'empresa barcelonina Barangé, on obté el segon premi (darrere de Josep Morell i per davant dels germans Miralles, Manuel Camps i Rafael de Penagos), per un treball fet, un cop més, en col·laboració amb un altre dibuixant de qui tampoc tinc més notícies, Jorge Rabassa. (10) 

Com he esmentat al principi, l'any 1951 es produeix la col·laboració de "Company y Ruiz" en el concurs de cartells per a l'obra d'homenatges a la vellesa de la Caixa de Pensions. El redactat de la nota de premsa (11) només esmenta que els accèssits (sense especificar quants) havien recaigut en diversos autors, entre els quals "J. Company Ruiz". En canvi, conec fins a tres cartells de l'Obra de los Homenajes a la Vejez firmats per Company i Ruiz: un que es va presentar amb el lema "La padrineta", amb els perfils d'una dona gran i una jove de dents blanques, cobertes les dues amb mantellina i, al fons, la silueta del Casal de l'Estalvi, antiga seu de la Caixa de Pensions; un altre amb una àvia que rep unes flors de mans del seu nét de cabells rossos; i un tercer, amb una parella d'ancians. Tot i que al costat de la firma del segon sembla que s'hi llegeix la data de 1959, no crec que sigui tan tardà, i podria ser una mala lectura de l'any 1951 en què es va fer el concurs. A l'Arxiu de l'entitat bancària es conserven fins a dos originals més, deguts a aquests dos cartellistes.


Finalment, el 1954 retrobo una altra firma "Ruiz" al cartell de les Festes de la Mercè de Barcelona, un cop més en tàndem amb un altre cartellista, el prolífic Guillermo (nom artístic de Guillermo Pérez Baylo), de qui ja he parlat alguna vegada. (12) El seu cartell mostra un cavaller que toca els timbals del seguici popular de la festa, coneguts com a "trampes", i, segons la premsa, va ser "encargado directamente al artista Guillermo, quien presentó los bocetos sobre los cuales se ha realizado el cartel definitivo, toda vez que el concurso de carteles de los años anteriores distó de ofrecer resultados satisfactorios." (13) Això em fa suposar que la participació d'aquest Ruiz, que podria ser el que he tractat en aquest text, es devia produir a posteriori, potser com a part del procés d'impressió.


En definitiva, és difícil d'assegurar que la firma "Ruiz" (present en cartells barcelonins, tant en solitari com al costat d'altres dibuixants, com un bon secundari de luxe) correspongui a Laureano Ruiz (premiat sobretot en concursos madrilenys, sempre en col·laboració amb altres artistes), i les obres conegudes en un i altre cas mostren una gran diversitat gràfica, potser pel contacte amb els diferents socis o com a reflex d'una versatilitat creativa; però penso que ho puc establir com a hipòtesi en relació amb aquest cartellista tan amagat i de qui no se sap quasi res.


(4) Gil Fillol: "Un dibujante y un gesto: José García Ortega", Arte Comercial (Madrid), V, 32, novembre? 1951, p. 16-19.

(5) "Reparto de premios de un concurso de carteles", La Vanguardia Española, 1 novembre 1951, p. 14.

(6) Luz (Madrid), 11 maig 1932, p. 4.

(7) Enrique Perdiguero, Rosa Ballester, Ramón Castejón: La propaganda sanitaria en España en la II República: la Sección de higiene social y propaganda de la Dirección General de Sanidad, a: Ricardo Campos, Luis Montiel, Rafael Huertas (coord.): Medicina, ideología e historia en España (siglos XVI-XXI), CSIC, Madrid 2007.

(8) La Vanguardia, 15 març 1929, p. 12.

(9) "Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals U.G.T.", L'Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606. A les seves memòries, Carles Fontserè esmenta la dada, i a l'índex onomàstic el personatge hi és identificat com a Cristòfol Ruiz (potser es tracta d'una confusió amb el pintor andalús Cristóbal Ruiz).

(10) La Vanguardia Española, 28 novembre 1945, p. 2; "Concurso de carteles Libel", Arte Comercial (Madrid), I, 1, abril 1946, p. 18-19.

(11) "Reparto de premios de un concurso de carteles", La Vanguardia Española, 1 novembre 1951, p. 14.

(12) A més de nombrosos cartells, Guillermo va dissenyar alguns segells per al XXV aniversari de l'"Alzamiento Nacional": La Vanguardia Española, 10 agost 1961, p. 20.

(13) "Se preparan las Fiestas de la Merced", La Vanguardia Española, 27 juliol 1954, p. 15.



Lluís Perotes

A vegades es dóna el cas d'un dibuixant que deixa poc rastre de la seva obra, després de tota una vida de treball dedicat a les arts gràfiques. Algun cop, però, una firma o una breu referència ens permeten començar a estirar el fil. Aquest cartell, Allisteu-vos a les milícies antifeixistes, presenta una firma, "Oliva Perotes", que d'entrada ens pot confondre sobre l'autoria, (14) però que en realitat combina els noms de dos autors: el madrileny Julián Oliva, que va protagonitzar una de les primeres entrades d'aquest blog, i Lluís Perotes, a qui avui dedico aquestes ratlles.


Fa quasi vint-i-cinc anys, quan vaig poder visitar el cartellista Carles Fontserè, li vaig demanar si encara hi havia altres dibuixants supervivents del període bèl·lic, i ell em va donar els noms de Francesc Nel·lo i Lluís Perotes. El primer no el vaig arribar contactar abans de la seva mort, però en canvi, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb Lluís Perotes, el 1996, tot i que lamento no haver-li fet l'entrevista que hagués merescut. Entre altres coses, li hauria pogut preguntar quin any va néixer, ja que segons les fonts s'esmenta la data de 1917 o 1918, tot i que hi ha coincidència a situar-la al Pont de Suert (i no pas a Barcelona, com molts abans hem escrit i publicat). També li hauria preguntat pels seus primers anys en la professió de dibuixant, ja que no tinc notícies d'ell abans de la guerra: potser va entrar com a aprenent en una impremta, cosa que habitualment es feia als catorze anys (per tant, seria cap a 1932), o com ajudant d'un dibuixant ja establert, o bé va cursar algun ensenyament artístic.

En tot cas, apareix ja en escena l'estiu del 1936. Bona part de la informació sobre Perotes es troba precisament als textos memorialístics de Carles Fontserè. (15) El nostre autor d'avui hi apareix vinculat des de bon començament al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), on es va mostrar molt actiu, per exemple, com a membre de l'equip que pintava vagons de tren per enviar-los, en tasques de propaganda mòbil, al front d'Aragó, especialment amb els ja esmentats Fontserè i Nel·lo, i sobretot amb el seu amic Jaume Solà, a qui vaig dedicar fa temps una entrada en aquest blog.  

Perotes també va participar al concurs de cartells que va organitzar el SDP l'octubre del 1936, segurament amb una obra a dues mans, ja que la ressenya de premsa descriu el treball de "Solà i Perotes, molt correctes i expressius". (16) També sabem, a través de Fontserè, que Perotes havia fet la maqueta de les pancartes de grans dimensions amb els rostres de Lenin i Stalin (també esmenta el retrat de Marx, que no apareix a les fotografies), que presidien la façana de l'Hotel Colón, a la plaça de Catalunya; i també altres retrats de polítics, basats en uns models que havia elaborat Paco Ribera, que es van fer servir en grans desfilades com la de la setmana Pro Exèrcit Regular, del 28 de febrer del 1937.



Una anècdota curiosa sobre el funcionament col·lectiu del Sindicat de Dibuixants Professionals fa referència a un cartell, Visca l'Exèrcit Popular, la gènesi del qual va ser explicada per Perotes en un article: "El responsable del taller [Lluís Garcia Falgàs] posa mans a l'obra i fa el que avui se'n diu la 'maqueta' del cartell, a un tamany molt petit. Com que s'ha fet l'hora de dinar i la 'maqueta' està acabada, se'n va a dinar. Llavors un altre [el mateix Perotes] s'encarrega de dibuixar-lo a tamany definitiu (70 x 100 cm). Ja està ampliat, llavors arriba un [Josep Alumà] que ja ha dinat (semblarien els torns d'un vagó restaurant), es posa a pintar-lo i el deixa llest per l'impremta... de passada el firma." L'anècdota seria graciosa si no fos que Alumà va estar a punt de sofrir pena de mort per haver firmat aquest cartell i, com diu Perotes, d'haver sabut com s'havia gestat el treball, els franquistes potser haguessin afusellat els tres autors... (17)

Perotes i Solà van ser destinats al front d'Aragó, com a soldats de l'Exèrcit Popular Regular, on van continuar la seva tasca com a dibuixants de la revista La Trinchera, òrgan de la 27a divisió de l'Exèrcit de l'Est; fins que al final de la guerra, segons explica Fontserè, van acabar en mans de l'exèrcit facciós i van estar internats a Pamplona per un període indeterminat. El relat de Tario Rubio és una mica diferent: "Perotes, en finalitzar la guerra, es va exiliar a França. Va retornar a Catalunya cap a l'any 1940. Fou reconegut per una persona feixista que el va denunciar: "como colaborador contra el Movimiento Nacional por su participación propagandística a favor de la República rojo-marxista". Va ser empresonat i jutjat per un tribunal militar i condemnat a la pena de 12 anys i un dia." Desconec quin va ser el grau de compliment de la pena, perquè ja el trobo en actiu si més no des del 1947. En tot cas, segons relata aquest activista: "En aconseguir la llibertat, juntament amb altres amics comercials de l'època, van crear un taller per desenvolupar el seu treball professional al carrer Tallers, 32." (18)

Quan vaig parlar amb Lluís Perotes, em va comunicar que havia treballat per al taller litogràfic F. y R. Bastard, especialitzat en l’execució d'embolcalls i etiquetes per a empreses de perfumeria com Myrurgia (se li deuria alguna de les versions gràfiques per al perfum Maja), Dana, Tulipán Negro, Puig... Al Museu del Disseny es conserva un bon fons de documentació de can Bastard, on podem trobar referències al seu treball de dibuix per a etiquetes dels perfums Aromas de Sevilla, Blancaflor, o César Imperator; com també per a les galetes La Polar, de Manresa, o l'insecticida Conejo. En aquests tallers es va imprimir igualment un cartell de Perotes per al IV trofeo Molfort's, del 1952, que era una cursa de natació al llac de Banyoles.


També li conec alguns fullets i targetes publicitàries, com Agricultor... emplea Gesarol, per a l'insecticida DDT de la casa Geigy, o Exija las pinturas Lory, amb una interessant composició de vehicles moderns. S'esmenta la seva participació en alguns ex-libris de Frank Alpresa, del 1960, però el dibuix és característic d'aquest autor i no sembla que Perotes hi intervingués gaire. Una de les últimes referències que he trobat sobre la seva tasca és la participació a un curiós concurs de projectes per a medalles de tema hispanoamericà convocat per Isidre Cistaré, de l'empresa Acuñaciones Españolas. Perotes hi va obtenir el tercer premi, per darrere de l'argentina Ana Luisa Bendone i del també dibuixant Manolo Prieto. (19) Finalment, el trobo especialment actiu en el si de l'Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, per als quals va crear el cartell Ajuda'ns a recuperar la memòria històrica, i també va dissenyar la capçalera del seu butlletí, Catalunya Resistent. Lluís Perotes i Roig va morir, segurament a Barcelona, el 2006.



En definitiva, es tracta d'un autor que va fer una gran tasca de dibuix aplicat a les arts gràfiques d'una manera discreta, segurament amb moltes obres no firmades, o bé encara pendents de localitzar, sobretot en el camp de la publicitat de petit format.


(14) El cartell es conserva per exemple al MoMA de Nova York, on va arribar junt amb mitja dotzena de cartells de la Guerra d'Espanya, per donació de Christian Zervos, tot i que, a la base de dades del museu (https://www.moma.org/interactives/modern_women/artists/) el classifiquen a la llista de dones artistes, pensant potser que Oliva sigui un nom femení.

(15) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 364, 376; Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 247, 345, 375, 481.

(16) "Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals U.G.T.", L'Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606).

(17) Perotes Roig: "Un Cartell i una Pena de Mort", Catalunya Resistent: butlletí interior de l'Associació catalana d'ex-presos polítics (resistents antifeixistes-membres de la FIR), nova etapa, 6, quart trimestre 1996, p. 5.

(18) Tário Rubio: "Cada vegada som menys", Catalunya Resistent: butlletí interior de l'Associació catalana d'expresos polítics (resistents antifeixistes-membres de la FIR), nova etapa, 44, segon trimestre del 2006, p. 12.

(19) "Una escultora argentina, vencedora en el premio Isidro Cistaré", La Vanguardia Española, 25 novembre 1979, p. 25.

dimarts, 18 de febrer de 2020

Enrique Ballesteros, "Henry": elegància i professionalitat — per Santi Barjau


En el conjunt de cartells de la Guerra Civil Espanyola trobem un contrast entre l'obra d'alguns autors que els dibuixaven com una prolongació de la seva opció ideològica, i uns altres que s'hi acosten bàsicament com a professionals. Aquest debat va quedar reflectit en uns cèlebres articles de Josep Renau i Ramón Gaya sobre la funció social del cartell, on estan d'acord que "La guerra no es una marca de automóviles" però discrepen sobre la manera de crear unes imatges adequades a la nova situació.


Entre els cartellistes que adapten la seva pràctica publicitària al nou context destaca Enrique Ballesteros Valcárcel, que firmava els treballs com a Henry, i que va crear un gran nombre de cartells excel·lents i originals. Nascut a Madrid el 1907, la seva feina encara no ha obtingut el ressò que mereix malgrat la seva vinculació al sistema publicitari de Barcelona, on va arribar amb divuit anys; (1) tot i que encara devia mantenir cert lligam amb la ciutat natal, ja que per exemple se li deu la coberta de la revista Nuevo Mundo del novembre del 1928, amb un cap de noia, que presenta la firma Henrry, amb dues erres i caràcters versals, que farà servir inicialment. A Barcelona, els treballs més antics que li conec són alguns anuncis, apareguts a la premsa, per a la botiga de modes J. Martí Martí, del passeig de Gràcia, per exemple un del desembre del 1929, a la revista barcelonina Carteles, i un altre del novembre del 1930, que es va publicar a D’Ací i d’Allà, quan estava dominada per la personalitat de Josep Sala. (2) Entre un i altre anunci, en algun moment durant el 1930, canvia el disseny de la firma i adopta la versió definitiva (que algun cop s'ha llegit per error "Hemy" o "Henn"), amb la qual firmarà la major part dels seus cartells, alhora que depura el seu estil de dibuix.




El 1930 també va obtenir un gran èxit al concurs de cartells per al ball de màscares del Círculo de Bellas Artes de Madrid, on va rebre el primer premi pel projecte "Ja-ja", que mostra un globus en forma de màscara riallera i amb barret de copa, i la silueta d'una noia amb antifaç. (3) L'original es conserva a la col·lecció del Círculo madrileny, però no en conec cap exemplar imprès. El 1931 es presenta a un altre concurs, per al cartell de les pastilles Zara contra la tos, on obté el tercer premi, que no es va imprimir, després de Josep Morell i Lluís Muntané. (4)


Amb certs dubtes, també se li podria atribuir el disseny de carrosses per a la rua de Carnaval de Barcelona, si és ell (o un germà seu?) qui firma una instància, presentada a l'Ajuntament el 6 de febrer del 1933, on sol·licita un espai per poder-les fer, com altres anys, als palaus de l'Exposició. La instància porta la capçalera de l'estudi Arte Comercial, del carrer de Margarit, 17, i està firmada per Ball Val, que correspondria als seus cognoms. (5)


Ballesteros va treballar assíduament durant els anys trenta per a nombrosos clients fent publicitat de modes, tasca en la qual es va especialitzar, i que des del 1932 atenia al seu estudi de dibuix publicitari situat a l'edifici del Banc de Biscaia, que s'havia inaugurat feia poc a la plaça de Catalunya. Carles Fontserè, que el va conèixer bé i que ens aporta bona part de les dades sobre la seva activitat, explica que Henry també col·laborava com a dibuixant extern als tallers litogràfics José López, i diu que "se comportaba, vestía y vivía como un gran burgués", ja que tenia minyona i cotxe amb xofer, a causa dels seus èxits professionals per als fabricants tèxtils de Sabadell i Terrassa. (6) Entre els diversos clients per a qui fa treballs es compten, segons em van explicar els fills de Henry, les cases Comas, Rabat, Caralt, Freixas... Li conec diversos fullets, tots dels anys trenta i impresos als millors tallers de Barcelona, com Seix Barral, Rieusset o José López, per a les sastreries Modelo o Santa Eulalia. Per a aquests dos establiments dissenya una sèrie de fullets molt atractius que es produïen amb la tècnica de l'estampació amb plantilles, o pochoir, en tallers especialitzats com Studios Raymond o Publicity Art: el dibuix cada cop més simplificat de Henry, amb figures sense contorns i poc o gens ombrejat, era especialment apte per a aquest sistema d'acoloriment amb tintes planes. Aquesta tècnica la fa servir també en altres treballs per als sastres Paco Campdesuñer i F. Prat Puig, entre d'altres.


En tot cas, la tasca de Ballesteros com a cartellista abans de la guerra va donar poc fruits: puc esmentar el que anuncia el campionat del món de billar a tres bandes, en el marc de les festes de Primavera del 1934; i el dels Tercers campionats d'Espanya universitaris d'atletisme, del 1936, editat en català i castellà, i que posa en escena un atleta que llança la javelina amb les ulleres posades, que l'identifiquen com a universitari.

Amb l'esclat de la guerra, Enrique Ballesteros s'incorpora al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) tot i que, en els primers mesos de la guerra, no trobo cap cartell firmat per ell. Carles Fontserè ha explicat molt bé com convivien en el sindicat els artistes més compromesos i revolucionaris amb altres, generalment d'ideologia conservadora però que es van adaptar a la nova situació, i encara d'altres, que identifica genèricament com a catalanistes. Henry estava afiliat al PSOE, minoritari a Catalunya, i alhora gaudia de bona posició social, de manera que sembla mantenir una actitud més neutral o equidistant. Així, quan el febrer del 1937 es va produir una crisi interna al SDP, saldada amb l'escissió dels elements més afins al PSUC, ell en va ser elegit president, després que, segons Fontserè, s'hagués significat en les tumultuoses assemblees prèvies com a defensor dels drets professionals dels dibuixants. La seva gestió va estar acompanyada d'iniciatives positives per als afiliats, com ara la redacció, amb Vicenç Miralles i Paco Ribera, d'uns barems de preus per als dibuixants, tant si estaven en plantilla d’una empresa d’arts gràfiques com si exercien freelance. (7) Secundat per Fontserè, va reorganitzar el sindicat de manera que els dibuixants van poder dur a terme diverses campanyes, amb moments de gran activitat com les setmanes d'ajut a Madrid i a Euskadi.



El primer cartell que li conec en aquests anys de guerra és el que demana ajut per a la Creu Roja, editat en versions castellana i francesa i aparegut el mateix febrer del 1937. La versió castellana inclou una referència a un segell (més aviat una vinyeta) que es podia comprar per 10 cèntims, i també una curiosa referència, "Creaciones Henry", que s'afegeix a la firma amb les sigles del SDP i que no es troba a cap altre cartell seu. La vinyeta, La Cruz Roja llama al corazón del pueblo, es pot atribuir també a Henry perquè se'n va fer un cartell de petit format que porta la seva firma.



El mes de març Henry firma dos cartells, curiosament sense la referència al SDP, per a la Diada de la Joventut que va tenir lloc el dia 21: el genèric Participeu en les manifestacions de la Diada de la Joventut, amb un soldat que llença una granada des duna trinxera; i un que anuncia el Gran festival militar esportiu que va tenir lloc a l'Estadi de Montjuïc, que culminava amb un partit de futbol entre una selecció de jugadors de sindicats anglesos contra els catalans del Front de la Joventut, il·lustrat amb la figura rotunda d'un futbolista. Tampoc té cap referència al Sindicat de Dibuixants Professionals el cartell, amb una sèrie de consells d'higiene infantil en format d'auca, per al Segell Pro Infància, que mostra el seu dibuix més il·lustratiu una mica encarcarat.



El cartell de dibuix sintètic per al Comité central pro acorazado España, destinat a recaptar donatius per a construir un vaixell de guerra, es pot datar el mes de juny del 1937, poc després de l'enfonsament d'un cuirassat de l'exèrcit republicà, i torna a mostrar al costat de la firma les sigles del SDP, igual que dos dels cartells més xocants de la Guerra d'Espanya: els que, en versió masculina i femenina, posen en escena l'eslògan, Camarada!! Vesteix bé, que així fomentes la nostra indústria. S'ha comentat moltes vegades la incongruència dels cartells, que posen en paral·lel, amb el mateix gest d'alçar el puny, un soldat i una infermera i un home i una dona amb elegant vestit de carrer, imatge que l'ambient revolucionari del moment feia inviable. En realitat, aquests cartells són un reflex de l'especialització de Henry pel món de la moda, a la qual va dedicar la major part de la seva carrera, i que durant la guerra va aplicar al disseny de l'uniforme per als soldats del nou Exèrcit Popular Regular.


Desconec en quines dates concretes és responsable del Sindicat de Dibuixants, ja que sembla que accedeix al càrrec el febrer del 1937, i una caricatura de Henry, feta per Bon i publicada al diari Última Hora el 2 de juny del 1937, el presenta encara com a president del SDP. Però des de finals del 1937, els cartells de Henry porten, al costat de la firma, la indicació DAG en lloc de SDP. Algun cop he pensat que aquesta sigla, que també fan servir altres dibuixants, com Paco Ribera, Lluís Garcia Falgàs, Joaquim Granell, Frank Alpresa, Lluís Lleó o Gerardo Lizárraga, es podria referir a un grup que es digués per exemple "Dibuixants d’Arts Gràfiques", però no n'he trobat cap referència; potser no es tracta d'un grup, sinó simplement d'una indicació, "Henry, dibuixant d'arts gràfiques", pensada potser per combatre l'intrusisme per part de dibuixants no professionals i, per tant, no seria indici d'un abandó del SDP. M'ho fa pensar el fet que molts d'aquests dibuixants posen aquesta nova sigla en els dibuixos que fan per a Moments, "la revista del nostre temps", coeditada pel Sindicat de Dibuixants Professionals, tot i que no hi he trobat dibuixos de Henry.




En tot cas, la sigla DAG apareix, el novembre del 1937, en un cartell que crida els obrers d'arts gràfiques a preparar el 3r congrés de la UGT, i continua, el mes de desembre, amb una parella de cartells, Al front hi fa fred. Ajudeu a combatre'l aportant el vostre donatiu i Pensa en el combatent (que suggereix enviar regals d'any nou als soldats), tots dos emesos amb un logo de la federació local de l'UGT. De fet, com veurem, tots els cartells de Henry, fins al final de la guerra, estaran lligats estretament a aquest sindicat o al PSOE, per raó de la seva militància al partit.

Segurament el treball més notable fet per Henry durant la guerra és el cartell Voy a luchar por tu porvenir, amb la imatge del soldat rialler que aixeca enlaire el fill petit a qui adreça la frase. La figura de l'infant, dibuixada amb tintes planes sense contorns, ens recorda l'estil del cartellista anglès Tom Purvis, les obres dels qual eren ben conegudes aquí, per exemple a través dels anuaris Commercial Art o Modern Publicity, de la revista londinenca The Studio, i que potser Henry també havia pogut veure en directe en algun viatge al Regne Unit.







També és destacat un conjunt de sis cartells que posen en imatges diversos passatges del discurs del president de la República Espanyola, Juan Negrín, el primer de febrer del 1938. Les frases destacades són: Ayuda a los refugiados, Camarada! ... Trabaja más y mejor, La victoria impone... producir más, Obreros producir más [sic], Salvad la producción! i Trabajadores! … Producid más y mejor. Porten el logo de la UGT, i alguns porten també altres indicacions com FGE que correspon a la Federació Gràfica Espanyola, o FEIFTA, de la Federació Espanyola d'Indústries Fabrils, Tèxtils i Annexos. L'edició de cartells en sèries de sis és infreqüent en el nostre cartellisme, tot i que és habitual en altres contextos, com per exemple en les cartelleres del metro de Londres i sobretot en les línies dels ferrocarrils britànics.




També es coneix una sèrie de cartells per al cinquantenari de la UGT, que s'esqueia l'agost del 1938, presentats igualment en una sèrie de sis. N'hi ha tres de firmats només amb una lletra h minúscula i un gros punt, que atribueixo a Ballesteros; els altres tres no estan firmats i podrien no ser d'ell. Dos cartells presenten lemes antifeixistes genèrics (es tracta de Frente a la Unión de los Trabajadores nada podrá el Fascismo i Quien trabaja contra la unidad lucha en favor de Franco) i quatre més il·lustren la història del sindicat socialista: La U.G.T. de España en su 50 aniversario saluda a Cataluña; Con disciplina realizó la U.G.T. 50 años de trabajo constructivo; Durante estos 50 años la U.G.T. ha elevado el nivel de vida de la clase obrera i En la actualidad 1.904.569 afiliados en la zona leal. Aquest darrer cartell presenta un argument estadístic a través de petites figures, interpretant a la seva manera el sistema Isotype creat per Otto Neurath amb els dibuixos de Gerd Arntz, importats abans per Fritz Lewy per a la Conselleria d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya. 


Finalment, amb la mateixa firma, es coneix el cartell amb la frase lapidària de Pablo Iglesias, Los socialistas no mueren, se siembran, amb motiu del tretzè aniversari de la mort del fundador del PSOE, i editat segurament el desembre del 1938. Henry ja no devia fer cap més cartell durant la guerra i, de fet, tampoc no n'hi conec cap més de posterior. Sí que hi ha una sèrie de fulls volanders, impresos a una sola tinta marró, firmats amb una H allargassada i editats pel Comissariat de Propaganda. (8)


En data que desconec, entre final de 1938 i inici del 1939, es va exiliar a París (tot i que ell tenia el somni de fer el salt a Nova York), on va treballar en agències de publicitat, fins que amb motiu de l'ocupació alemanya tornà a Barcelona. Aquí va fundar i va ser director creatiu de l’agència Gala Arte y Publicidad; es coneixen diversos fullets publicitaris amb la marca Gala, però no estic segur de si el dibuix era sempre de Ballesteros o d'algun altre membre del seu equip. En tot cas, segons em van explicar els seus fills, va treballar per als establiments Sello, Ready (que oferien tres amples per talla), Gales o Comas; també per a les motos Luba, el microcotxe Biscuter; el sabó Legrain, el perfum Cocaina... També per als establiments Modelo, Bel (del passeig de Gràcia), o el sastre Rabat, tot i que desconec si la seva tasca consistia en fer-los la publicitat o bé en creació de models i figurins. (9)

També per aquelles dates trobo una referència curiosa, que esmenta Enrique Ballesteros Valcárcel com a productor de cinema, que el 1945 sol·licita autorització per rodar una pel·lícula basada en la novel·la de Ricardo Baroja, La nao capitana, que dirigiria ell mateix i per a la qual faria també l'ambientació (se suposa que es tractaria del vestuari i/o la decoració). Finalment no la pot arribar a fer i la traspassa a una altra productora, que l'estrenarà el 1947, amb direcció de Florián Rey. (10) Desconec si se li poden atribuir altres iniciatives en aquest sentit.

L'any 1960, en morir la seva dona, recupera el seu antic propòsit d'anar a Nova York, on arriba amb més de cinquanta anys; (11) el 1974 torna, ja jubilat, a Barcelona, on mor el 1984. Desconec els seus treballs en aquesta darrera etapa d'allunyament, que potser va contribuir a esborrar entre nosaltres el record d'un dibuixant elegant i professional.







(1) Ramon Balius i Juli: "La nostra portada: Ulleres", Apunts: educació física i esports, 88, segon trimestre 2007, p. 98-101.

(2) Carteles, I, 12, 26 desembre 1929, p. [3]; D'ací i d'allà, XIX, 155, novembre 1930. p. [NN].

(3) El Imparcial, (Madrid), 21 febrer 1930, p. 2; La Época, (Madrid), 22 febrer 1930, p. 1; E. Estévez-Ortega: "Carteles, paisajes, retratos y esculturas", La Esfera, (Madrid), XVII, 844, 8 març 1930. Unes ressenyes d'aquest concurs identifiquen l'autor com a Henrry i altres com a Henry.

(4) El Diluvio, 8 març 1931, p. 31.

(5) AMCB, actes protocol·laris, 7/1933

(6) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 375-376; Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 146, 211, 322, 327, 336-338, 348.

(7) Francesc Fontbona: Vicenç Miralles, I.G. Viladot, Barcelona 1986, p. 7.

(8) A causa d'un error que s'arrossega des del llibre de La Gaya Ciencia del 1978 (nota 6), el catàleg de la Fundación Pablo Iglesias li atribueix també el cartell Residencias. En una vida sana y al aire libre, crecen los pequeñuelos..., editat pel Ministeri d'Instrucció Pública, però es tracta d'un cartell amb fotomuntatge que no té res a veure amb la producció de Henry. 

(9) Vull agrair les informacions que m'han subministrat els fills de l'artista, Enric i M. Teresa Ballesteros Figueras.

(10) Antonio Checa: “La nao Capitana de Florián Rey”, a: Rafael Utrera (editor): 8 calas cinematográficas en la literatura de la Generación del 98, Padilla libros, editores y libreros, Sevilla 1999.
(http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/cine/06922774399536139647857/p0000001.htm - consulta

(11) F. Gómez-Guillamon: The Republican Political Labels (1936-1939), Ronald G. Shelley, Hove, 1988, p. 238-240.