Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dijous, 17 de setembre de 2020

Les imatges del trimestre (estiu 2020) — per Santi Barjau

Comissió d'agitació i propaganda UGT

En el conjunt dels més de set-cents cartells impresos a Barcelona durant la Guerra Civil (em refereixo als cartells il·lustrats, estampats sobretot amb litografia, i no als merament tipogràfics), en trobem ben bé cinc-cents cinquanta que apareixen firmats, o bé que es poden atribuir amb més o menys problemes a un autor conegut, mentre que la resta es mantenen anònims. N'hi ha, però, mitja dotzena que no estan firmats per autors individuals, però porten una indicació comuna que permet considerar-los com un grup homogeni. Es tracta dels que porten a l'angle la frase "Comissió d'agitació i propaganda UGT".

Aquests termes, agitació i propaganda, entesos encara com a noms comuns, ja s'esmenten conjuntament a partir del 1880, si no abans, en l'òrbita dels partits socialistes agrupats en la Segona Internacional, (1) com una versió més combativa del concepte catòlic de propaganda, nom derivat de la congregació De Propaganda Fide ("per a la propagació de la fe"), establerta a Roma el 1622 per Gregori XV. De tota manera, l'ús modern del terme es va consolidar a partir de la Revolució Russa, sovint en la forma Agitprop, que encara es fa servir, sovint a manera de desqualificació.

L'esment més antic que he trobat a la premsa de la Guerra Civil amb aquesta expressió es troba el setembre del 1936, (2) quan l'Agrupació Professional de Periodistes designa uns membres per tal que formin part del secretariat d'Agitació i propaganda del sindicat socialista a fi de participar en els actes que organitzés, però no em consta si altres sectorials de l'UGT també van prendre decisions semblants. En realitat, els termes "Agitació i Propaganda" es troben esmentats de diferents maneres (comissió, secretariat, departament...) i desconec si es tracta en tots els casos del mateix organisme o bé de diversos. Entre agost i octubre de 1936 Joan Rabascall havia estat secretari d'Agitació i Propaganda a la federació local de Barcelona de l'UGT, (3) càrrec que el 1937 ocupa Rafael Ferrer (4) i que també es posa a votació un any més tard. (5) A més, no tinc clar quina relació hi ha entre aquesta comissió i el Sindicat de Dibuixants Professionals, que també estava en l'òrbita de l'UGT, i tampoc no s'hauria de confondre amb altres organismes semblants, com l'agit-prop del JSUC que trobo esmentat per exemple al cartell Pro-Komsomol de Julián Oliva.

En tot cas, els cartells (i altres impresos) que avui comento, identificats sempre amb la fórmula "Comissió d'agitació i propaganda UGT", són força variats d'aspecte i presenten una cronologia àmplia que cobreix els anys de la guerra, però també tenen alguns trets en comú, com la combinació de fotografia i elements dibuixats, amb els textos sempre en català. Excepte un, que va ser imprès per J. Barguñó, la resta de treballs es reparteixen entre els establiments Seix Barral i Thomas.



El primer cartell deu ser Per la millor defensa, per la victòria, acolliu els refugiats de Madrid, que es pot relacionar amb una campanya posada en marxa el novembre del 1936, (6) en la qual el "Departamento de Agitación y Propaganda de la U. G. T." demanava als comitès locals i als afiliats en general quants refugiats podien acollir. El cartell combina el dibuix d'uns refugiats, ferits i desesperats, i la fotografia d'unes mans que els acullen. La mateixa combinació es troba a la coberta del díptic Madrid!, editat també per la Comissió, i datat el novembre del 1936, i a l'interior del qual es desenvolupen els arguments que el cartell només mostrava de manera sintètica. Crec que es pot afirmar que el cartell i el díptic es van editar de manera simultània. Per causes que desconec, Carles Fontserè atribueix aquest cartell (o bé el dibuix que hi apareix) a Josep Subirats, però no estic segur que es pugui considerar obra d'aquest cartellista tan destacat.



El segon cartell és el curiós A les armes, per la victòria, que potser es podria considerar un pasquí, ja que es tracta d'un full de mida mitjana amb un text compost amb lletres de plom. El conjunt està encapçalat per les sigles de la UGT acompanyades pel dibuix en silueta d'un soldat que empunya un fusell, i a més també hi ha un parell de fotografies: una de petita, a la manera de caplletra, amb uns soldats que disparen un canó, i una altra amb unes columnes de soldats en marxa, com una mena de marca d'aigua on se superposa el text tipogràfic, datat el desembre del 1936.

De la mateixa data o, com a molt, del gener del 1937, deu ser el tercer cartell, Treballadors, ha estat creat l'Exèrcit del Poble, que també combina dos mitjans: el dibuix d'un soldat (en realitat és el mateix que apareixia en silueta en el cartell anterior, però aquí està dibuixat amb més detall i a colors; està acompanyat per un tanc i una munió de fusells en posició d'atac) i una fotografia de soldats en formació. No m'atreveixo a assegurar que el dibuix sigui fet per la mateixa mà que al cartell dels refugiats de Madrid, però algun tret, com per exemple el tractament dels ulls, ho fa versemblant.


En data que desconec, la Comissió d'agitació i propaganda UGT edita dos cartells amb el mateix text: Obrers: organitzeu els campionats de treball de cara a la guerra. Un cop més hi trobem una combinació de dibuix i fotografia: en un d'ells, complementat amb la frase "Produïu més i millor. Aprofiteu els materials", hi veiem les imatges fotogràfiques d'un home amb un martell i una dona amb una clau anglesa, que repliquen el gest d'un soldat dibuixat en silueta, que alça el fusell en un gest habitual en els cartells de la Guerra Civil; en l'altre cartell, dues mans fotografiades (d'home i dona: potser es tracta dels mateixos models) alcen el martell del treball i el llorer del premi al "treballador del mes", mentre que a la part inferior apareix una composició dibuixada on veiem un gran avió amb dues bombes, una fàbrica i un pagès que llaura un camp amb una parella de bous. El fragment amb les dues mans va ser reutilitzat, en forma de gravat xilogràfic, en unes vinyetes engomades, amb valor facial de 5 cèntims, i també en una postal. És de suposar que es van editar el 1937, però per desgràcia, no he trobat cap referència que em permeti situar en el temps aquests campionats de treball, que pretenien augmentar la producció econòmica del país en una línia stakhanovista.

El sisè i darrer cartell anunciava el 3er Congrés de la UGT a Catalunya, el novembre del 1937, amb la imatge idíl·lica, dibuixada, d'un sol que brilla entre uns núvols grisos, sota la bandera del sindicat, mentre que el número tres del text està emplenat amb la imatge fotogràfica d'una multitud. Aquest congrés també es va anunciar amb un cartell excel·lent d'Enric Cluselles.

Tinc referències d'altres impresos que porten la identificació "Comissió d'agitació i propaganda UGT", com per exemple alguns fullets semblants al dedicat als refugiats de Madrid; un d'ells porta el títol La FOSIG de cara a la guerra i també combina textos, dibuixos i fotografies.

Cobertes del fullet encarregat a Ollé Pinell. A sota, la xilografia que es va fer servir com a vinyeta i postal, que potser també se li pot atribuir.


Els sis cartells de l'Agitprop ugetista són prou diferents entre ells, i no tinc cap dada que em permeti aventurar una atribució d'autoria, total o parcial, per a algun dels treballs o per a tot el conjunt, però no puc deixar de destacar un parell de fets que em fan pensar en un personatge tan inesperat com el gravador i fotògraf Antoni Ollé Pinell: els fullets em fan recordar alguna publicació de la Direcció General d'Agricultura (com per exemple Le contrôle de la Généralité de Catalogne sur l'exportation des primeurs) que es facturaven a nom seu segons la documentació de la Conselleria d'Agricultura conservada a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que vaig consultar fa temps. El fet que tant els fullets com els cartells tinguin sempre fotografia pot reforçar aquesta idea. Per altra banda, la utilització del gravat xilogràfic per a la vinyeta i la postal esmentades, també fa pensar en l'altra mitjà utilitzat per Ollé Pinell en la seva obra creativa. Ja sé que es tracta d'uns arguments agafats pels pèls, que la seva aportació com a gravador s'emmarca més aviat en l'òrbita del Noucentisme i que no tinc cap motiu per pensar que l'autor es relacionés amb l'UGT durant la guerra, però a falta d'altres elements ho plantejo, a l'espera que alguns documents ho confirmin o desmenteixin. Mentrestant, podem gaudir d'aquest conjunt de treballs gràfics tan originals.

(1) El Diluvio, 11 octubre 1881, ed. matí, p. 8.335.

(2) El Diluvio, 1 setembre 1936, p. 7.

(3) María Teresa Martínez de Sas, Pelai Pagès i Blanch: Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Edicions Universitat de Barcelona / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2000, p. 1.131.

(4) El Diluvio, 18 maig 1937, p. 6.

(5) Full Oficial del Consell Municipal, III, 637, 7 maig 1938, p. 2.

(6) "A los Comités locales de la U. G. T.", La Vanguardia, 24 novembre 1936, p. 7.

 

 

Grup Art Lliure

Els cartellistes de la Guerra Civil es van agrupar en diferents organitzacions, com el ben conegut Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), vinculat a UGT, i el grup de cartellistes del Sindicat Únic de Professions Liberals (SPL), anarquista, de qui us vaig parlar una vegada, tot i que també van existir altres nuclis, com ara la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC, escindida del SDP; però també hi ha referències a d'altres col·lectius de dibuixants, que no han deixat tants rastres. És el cas del "Grup Art Lliure", que s'esmenta a dos cartells de la Guerra, al costat de les firmes dels respectius autors: en un cas Camps i a l’altre Les i Barquet. Aquests dibuixants, vinculats als cercles anarquistes, són Manuel Camps Vicens, Ángel Lescarboura i Josep Barquet, tot i que desconec si van fer altres realitzacions gràfiques amb aquesta referència de grup. Només he trobat esmentat el nom en els crèdits del documental Bajo el signo libertario, dirigit per Lescarboura el 1936, en el qual els membres de Grup Art Lliure apareixen com a actors en una recreació de les dates de juliol del 1936 i la posterior ofensiva dels milicians anarquistes al Front d'Aragó. Els títols de crèdit de la pel·lícula van ser dissenyats per Artel (Albert Sanmartí, de qui us vaig parlar en la primera entrada d'aquest blog, en el ja llunyà setembre del 2012 -  http://cartellistes.blogspot.com/2012/09/darrera-la-pista-dartel.html). Podem pensar que potser Artel també pertanyia al Grup Art Lliure, tot i que en els seus cartells es defineix com a membre del SPL. Caldria veure quins altres membres van formar part del grup.

En tot cas, els dos cartells són interessants, amb un cert aire cubista que també trobem en alguns treballs d'Artel. El que anuncia dues publicacions de la FAI, el diari Tierra y Libertad i la revista Tiempos Nuevos (que també van ser objecte d'un altre cartell firmat per P.R., que atribueixo a Paco Ribera) és obra de Manuel Camps Vicens (1906-1986), actiu ja abans de la guerra, exiliat i internat en un camp de concentració. Més tard es va establir com a pintor a Occitània, i va prendre part activa en les exposicions d'artistes espanyols exiliats, com per exemple la cèlebre del 1947, on també es troba Riba-Rovira, Blasco Martel i altres. És evident que no se'l pot identificar amb el dibuixant Manuel Camps que el 1945 participa al concurs de cartells per al sabó Libel, on obté el 3r premi. (7)

Pel que fa a l'altre cartell, conjuga un títol emfàtic (La FAI ... lucha por la humanidad) amb una composició atrevida, amb les figures que recorden l'art negre o la seva adaptació per part de Picasso, amb dues parelles d'home i dona, en les quals ells empunyen un fusell ("en el frente sangriento") i un martell ("en el frente del trabajo"). No consta que els dos dibuixants, Les i Barquet, haguessin col·laborat en cap altre treball, i tampoc no sé quina és la intervenció de cadascun dels dos en el cartell, però atesa la carrera anterior de Les, es tendeix a atribuir-li un mèrit més elevat en la composició. En efecte, el més conegut de tots dos dibuixants és Ángel Lescarboura (1910-1980), que ja he esmentat com a director de Bajo el signo libertario, però que té una carrera important en els mitjans anarquistes ja d'abans de la guerra. (8) La seva tasca va ser destacada, mitjançant dibuixos i fotomuntatges, a les revistes Armas y Letras, Espectáculo, Tierra y Libertad, 25ª División, Popular Film, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos i altres. També trobo la firma ‘les’ a la il·lustració de coberta del Faust de Goethe, editat per Proa-A tot vent el 1938.

Pel que fa a Josep Barquet Ribatallada (1911-1993), és potser el menys conegut de tots tres. Sé que va estudiar a l'Escola de Llotja si més no el 1929-30 (agraeixo la dada a Albert Rovira). A diferència dels altres dos, sembla que no s'exilià i se'l troba actiu com a fotògraf i dibuixant (fa per exemple dibuixos per a la partitura de Cançons de camí enllà, música d'Elisard Sala sobre poemes de Pere Benavent, Aymà, Barcelona 1953; i als llibres de Salvador Miralda i Oliva: Ermites del Vallès, Rafael Dalmau, Barcelona 1961; Itineraris a castells i breus notícies històriques, Rafael Dalmau, Barcelona 1963 i 1965; o La Dreta de l'Eixampla: records d'un viure, Dalmau, Barcelona 1974). En tots els casos es tracta de publicacions de la Unió Excursionista de Catalunya, de la qual devia ser membre. Es conserven obres seves a la Biblioteca de Catalunya i al Museu Marítim de Barcelona.

Les vicissituds ben diferents dels tres dibuixants són una mostra del trasbals que la Guerra d'Espanya va suposar per a una generació de creadors que estaven cridats a fer aportacions interessants al grafisme de l'època i que, en la major part, van veure truncades les seves carreres al nostre país.

 

(7) La Vanguardia Española, 28 novembre 1945, p. 2; "Concurso de carteles Libel", Arte Comercial (Madrid), I, 1, abril 1946, p. 18-19.

(8) http://www.graficaanarquista.com/autor/angel-lescarboura/

 

 

Lienas

En el conjunt dels cartells impresos a Barcelona durant la Guerra de 1936-39 es troba alguns cops aquest cognom, en dos formats diferents: com a indicació de l’autor del disseny (tot i que en alguns repertoris de la Guerra Civil hi és llegit per error com “Cierras” o “Sierras”) o bé per identificar el gravador que feia la reproducció litogràfica o traspàs a les planxes de zenc del projecte original d’un tercer autor (generalment amb la fòrmula “Rep. Lienas”, acompanyada per una marca formada per un punt gran i un altre de més petit; en algun cas, hi ha només la marca, sense el text). En el primer cas, estem parlant d’Antoni Lienas Buxaderas, mentre que en el segon, es tracta del seu pare, Domènec o Domingo Lienas Marigó.




El cartell que encapçala aquestes línies és un dels que va projectar Antoni Lienas durant la Guerra d’Espanya. Es tracta d’un bodegó curiós de productes alimentaris, al natural o elaborats, amb un fons de paisatge agrícola, i inclou algunes curiositats, com el peix translúcid que treu bombolles per la boca, o la rajola de xocolata, que en un primer cop d’ull podria semblar una fàbrica... El missatge s’assembla al que es troba en un segon cartell, El treball dels camperols assegura el sosteniment de la reraguarda (1937), per a la Unió de Rabassaires, però aquí la figura de mig cos d’un pagès amb barret de palla sosté als braços els productes de la seva masia. Un tercer, el vigorós Revolución. Repartir los alimentos por un igual. Denunciad [a] los acaparadores, és segurament el millor disseny de l’autor, amb la figura monumental que sosté en equilibri a la balança un petit bodegó d’aliments i el pes de la justícia. Si no m’equivoco, només n’hi ha un exemplar a l’arxiu de Salamanca. Finalment, potser el més conegut és Qui no ha sentit a parlar dels "Marins de Cronstadt"?, que anunciava l’exhibició d’aquest film soviètic per part de Laya Films, la productora del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquest cartell i en el de la Unió de Rabassaires hi trobo les dues indicacions: Lienas i Rep. Lienas. En general el dibuix d’aquests cartells peca d’ingenu i excessivament detallat, tot i que enganxats al carrer devien fer efecte pel seu ús del color.

Per altra banda, són nombrosos els cartells que porten la indicació del tècnic encarregat de la reproducció, com per exemple 25 desembre 1933 / 25 desembre 1936. Catalunya continuarà el seu camí..., amb la figura de Francesc Macià basada en una fotografia de Gabriel Casas Galobardes, usada ja en el cartell 16 febrer. Catalans..!, difós pel Front d’Esquerres en les eleccions del 1936; o també alguns cartells d’Arteche, Henry o Marcelino Herreros. En molts casos no es coneix el nom del dissenyador original i els repertoris només assenyalen el responsable de l’execució material. En la majoria de cartells, al costat de la marca dels dos punts, apareix la indicació SDP, cosa que ens assabenta que Domingo Lienas també devia pertànyer al Sindicat de Dibuixants Professionals.

Domingo Lienas és un d’aquells tècnics especialitzats que tenen un paper important en el procés d’execució de tota mena d’impresos però que, moltes vegades, passen totalment desapercebuts. Nascut cap a 1894, el diccionari “Ràfols” l’esmenta com a aquarel·lista, però desconec la seva formació com a gravador, que el va portar a establir un taller de litografia al carrer del Comte Borrell, 150. Més tard, potser després de la guerra, actua sota el nom de Fotocromo Lienas, des d’on edita postals amb vistes fotogràfiques de ciutats, entre d’altres productes. Segurament és ell el litògraf amb qui treballen en els anys quaranta els grafistes Amand Domènech, Josep Pla Narbona, i altres, sota la marca Creaciones Publicitarias Lienas. Mor el 1981 amb 87 anys.


        


El seu fill gran, Antoni, nascut el 1915, format segurament en el taller patern, és esmentat com a pintor (participà a l’Exposició de Primavera dels anys 1933 i 1936 i al Saló de Tardor del 1938) i abans de la guerra també el trobo prenent part al concurs de cartells per a la promoció turística de Vic, on obté una de les mencions honorífiques. (9) Durant el conflicte bèl·lic, a més dels cartells esmentats, fa dibuixos a la premsa, com per exemple a Socorro Rojo POUM. (10) Només el retrobo com a cartellista el 1959, quan participa al concurs de cartells per a la cavalcada del Reial Cercle Artístic amb motiu de les Festes de la Mercè, on obté una de les quatre mencions honorífiques. (11)

El 1940 funda l'empresa de decoració a.d.a.m.s., de la qual era director gerent, i que va ser força activa. Establerta a la Gran Via, 600, va fer nombroses campanyes publicitàries amb la imatge d’un grum que s’adreça a l’espectador per presentar l’empresa i les seves ofertes professionals; i altres anuncis amb eslògans com “Al servicio del Progreso” o “siguiendo las directrices americanas”. Entre els nombrosos treballs de decoració interior que va fer l’empresa s’esmenta la sabateria Cadira, al carrer de Pelai; l’establiment Sérica, al carrer de Muntaner; la plateria D. Garcia, del carrer de Ferran; o la boutique Mariucca, del Passeig de Gràcia, com també diversos estands a la Fira de Mostres (i hi ha referències a d’altres treballs a Madrid o Saragossa). També patenta elements com el “plastilux” i el “rodalux” (plàstics difusors i lletres adaptables als tubs fluorescents) o els rètols amb llum interior que anomena “nomenclátor publicitario” i que, segons la imatge apareguda a la premsa, incloïen el nom del carrer i un anunci comercial. (12)

Entre altres treballs decoratius, el 1952 participa al concurs per a projectes de parades de flors a la Rambla, en el qual es premien quatre participants amb 2.000 pessetes cadascun: Fulgenci Martínez Surroca, Juan Moya, Frederic Ulsamor Puiggarí i ell mateix. (13) Els originals es conserven a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. I el 1960 pren part a la cavalcada de la Mercè amb un automòbil decorat, “Juventud ochocentista”, que obté una menció honorífica. (14)

La premsa ens parla sovint dels seus viatges internacionals, com per exemple el 1950, quan visita Nova York, Zuric, Roma, París o Brussel·les; (15) o el 1967, quan fa altres viatges a Nova York, Miami o Montreal. (16) En qualitat de delegat de l’Agrupación Nacional de Decoradores assisteix a congressos de la Unió Europea de Decoradors a Viena, Roma o París, i també és esmentat com a membre de l’American Institute of Decorators.

a.d.a.m.s. també se centra en el mercat immobiliari, com ho acrediten diversos anuncis a la premsa, i en especial la campanya “Operación Legado”, que es publiciten amb anuncis a tota pàgina, (17) on s’explica l’ideari empresarial d’Antoni Lienas (“Un negocio no es empresa si no crea fuentes de riqueza que beneficien a la comunidad”). Les insercions d’anuncis més o menys encoberts a la premsa per part d’Antoni Lienas revelen un sentit publicitari actiu i força modern. Per altra banda, el 1959 havia fundat el "Club de los Optimistas", que es reunia a La Parrilla de l'Hotel Ritz. Antoni Lienas mor el 1971; el seu pare el recorda en una esquela emotiva amb motiu del primer aniversari. (18)

El germà petit, Armand (1924-1998), s’inicia de molt jove al costat del seu pare i és probable que intervingui ja en alguns dels cartells de la Guerra Civil, tot i que té amb prou feines tretze o catorze anys. Després de la guerra, treballa amb el seu germà Antoni a a.d.a.m.s. i també fa tasques de disseny per a Indústries Masats, en especial el dibuix per a l’embalatge dels coneguts llapis Alpino, entre d’altres marques. També se li deuen poder atribuir les postals dibuixades amb temes infantils, paisatges de la Costa Brava, etc., que al costat de la firma Lienas porten la marca dels dos punts que identifica el taller litogràfic. Als anys cinquanta s'estableix en solitari, amb l'empresa Armali, situada al carrer de Floridablanca, 50, i dedicada a la il·luminació industrial amb els elements patentats per l’empresa del seu germà.

Vull agrair les informacions que em va facilitar, en l’inici de les meves recerques per aquest blog, la vídua d’Armand Lienas i les seves filles Gemma i Laura.

 

(9) La Vanguardia, 29 maig 1935, p. 20: el guanyador va ser Ramon Goula, i les altres mencions van recaure en Martí Bas, Frederic Lloveras i Josep M. Vicents.

(10) Socorro Rojo POUM, I, 6, 15 abril 1937.

(11) “Preparativos para las Fiestas de la Merced”, La Vanguardia Española, 14 juliol 1959, p. 17: els tres premis van ser per a Enric Planasdurà, Jordi Pla Domènech i Sebastián Rey Padilla, mentre que les altres mencions van recaure en Ismael Balanyà Moix, Antoni Picas Martínez i L. Rey Polo.

(12) Anunci a tota plana a La Vanguardia Española, 2 juliol 1958, p. 2.

(13) La Vanguardia Española, 28 juny 1952, p. 14.

(14) “Los premios de la II Gran Cabalgata de Barcelona”, La Vanguardia Española, 9 octubre 1960, p. 23.

(15) La Vanguardia Española, 1 febrer 1950, p. 10; 17 octubre 1950, p. 8.

(16) La Vanguardia Española, 29 abril 1967, p. 26.

(17) La Vanguardia Española, 6 abril 1967, p. 8.

(18) La Vanguardia Española, 25 gener 1972, p. 32.

dimarts, 25 d’agost de 2020

Cartellopèdia de la Guerra Civil, 5: Ocells de pas — per Santi Barjau

Els tres nuclis principals del cartellisme de guerra en la zona lleial a la República (Barcelona, València i Madrid) no van ser pas compartiments estancs. Hi ha diverses fotografies que mostren cartells enganxats als carrers de Barcelona en les quals n’hi veiem molts que es van imprimir en les dues altres ciutats; i la circulació es podria documentar igualment en sentit contrari. També hi va haver diversos cartellistes, dels quals ja he parlat alguna vegada, que actuen en dues o tres de les ciutats, sobretot els que van treballar per als organismes del govern central de la República i que en van seguir les vicissituds, de Madrid a València i després a Barcelona: Josep Renau, José Bardasano i tants d’altres que han pogut anar sortint esmentats en aquest blog, com Álvaro Ponsà o Félix Alonso. 

Avui us parlaré de cinc d’aquests autors forans que fan algun cartell que s’imprimeix a Barcelona. No estic segur que en tots els casos ells haguéssin estat físicament a la ciutat: potser feien el projecte a distància i l’enviaven per tal que fos imprès en algun taller barceloní o, com veurem, es tracta només d’adaptacions que es fan a partir dels seus dissenys, sense coneixement de l’autor. Però en tot cas, es tracta de treballs que s’han d’incloure en el repertori general dels cartells fets a Barcelona durant la Guerra Civil. Breument, esmentaré també els cartells publicats per aquests dibuixants en les altres ciutats on van estar actius. 

*** 

Un bonic cartell de la guerra, editat a Barcelona i imprès en dues mides diferents, és España lucha por su independencia, por la paz y la solidaridad entre todos los pueblos. La firma, amb les inicials "g.m.", correspon a Gregori Muñoz Montoro, conegut com a Gori Muñoz, escenògraf i pintor que va treballar al costat de Josep Renau a la Subsecretaria de Propaganda (Sub Pro). Imprès per la Sociedad General de Publicaciones, mostra amb dibuix ingenu un soldat de l’exèrcit de la República, amb barba de tres dies, que oneja un mocador blanc mentre que a l’altra banda de la frontera, marcada, com als mapes, amb una línia de creuetes, li responen diversos obrers amb granota blava, cadascun dalt del seu turó, en representació dels països estrangers dels quals es reclamava solidaritat i ajuda. El text es troba emmarcat en una cartel·la a la part inferior. 

L'estil del dibuix i la forma d'aquesta cartel·la permeten entreveure com a hipòtesi la participació de Gori Muñoz en algun dels set cartells d’una sèrie, editada també per la Sub Pro, i que en general s'atribueixen a Renau: es tracta d’uns cartells que mostren les conquestes de la Segona República, il·lustrades amb una combinació de grafisme, estadístiques, dibuix i fotografies que contraposen la situació d’Espanya abans i després dels canvis revolucionaris. Si més no, la manera com Gori Muñoz representa les muntanyes i els arbres recorda els petits dibuixos que acompanyen el complex cartell Es preciso hacer toda clase de sacrificios para ganar la guerra, que mostra les conquestes en matèria d’assegurances de vellesa i d’accidents, i també Ganar la guerra significa asegurar la cultura para todo el pueblo, que compara les escoles creades per la monarquia i per la República, en els quals trobem també dibuixos estadístics. 



També deu tenir intervenció de Gori Muñoz la part dibuixada del cartell Por el bienestar, la felicidad y la libertad del pueblo español, lucha el Ejército popular, que consisteix en un puny tancat que sosté unes fulles d’olivera i roure, amb una estrella roja al damunt. Aquesta imatge del puny tancat es retroba en un altre cartell firmat per Gori Muñoz, 3 fechas: 5 septiembre, 31 diciembre, 15 marzo, per a la federació valenciana del PSOE, imprès el 1937 per Durà, de València, en un dels tres petits dibuixos que acompanyen un gran retrat de Largo Caballero. 

Un altre cartell firmat, però sense peu d’impremta, podria ser imprès a Barcelona: es tracta del que anuncia la "primera ciudad infantil para 1.000 niños", organitzada per la Comisión de auxilio femenino i l'Office international pour l'enfance, del qual només conec un exemplar, conservat al Museum für Gestaltung de Zuric. Trobo també la firma “g.m.” en la coberta del fullet Zanjas-refugios, editat també pel SubPro, i segurament se li poden atribuir altres treballs d’aquest organisme, com ara la postal Ayuda a los huérfanos de guerra, a los heridos, a los obreros y sus hijos, a los soldados, per a l’esmentada Comisión de auxilio femenino. 

La biografia de Gori Muñoz (València 1906 – Buenos Aires 1978) el mostra actiu en el camp de la il·lustració i sobretot, després del seu exili a l'Argentina, com a escenògraf, amb una obra que ha estat estudiada per Rosa Peralta. 

 

Un cartell imprès el 1936 als tallers Atlàntida AG, Consignas del P.O.U.M. ¡Hasta el fin!, és l’unic que fa a Barcelona el dibuixant Francisco Rivero Gil, nascut a Santander el 1899 i mort a l’exili a Mèxic D.F., l’any 1972. Es tracta d’un treball a dues tintes, verda i vermella, amb una mà que planta la bandera del POUM sobre una creu gammada. 

L’autor va ser actiu sobretot com a prolífic il·lustrador de novel·les i com a caricaturista a la premsa, des de la Cantàbria natal, passant per Madrid i València, fins a la breu etapa barcelonina, abans d’emprendre el camí de l’exili. A Madrid fa unes interessants cobertes per a llibres de l’editorial Espasa-Calpe, amb poques tintes i figuració geomètrica, i també fa dibuixos per al diari El Sol i per a revistes com Blanco y Negro, La Esfera, Estampa... en una línia sintètica que el fa deutor de Lluís Bagaria. Apatreix vinculat a Barcelona ja als anys vint, quan il·lustra un conte a la revista Mediterráneo (II, 33, 16 juliol 1927). En canvi, cap a 1925, el cartell Potasa de Suria, amb un segador en mig d’un camp de blat, apareix imprès pel taller Cirages Français de Santander. 

Al principi de la guerra sembla actiu com a cartellista a València, amb treballs com Ingresseu a la Joventud [sic] Comunista Ibèrica, per a les joventuts del POUM, amb una figura triomfal que sosté una falç i un martell; o l’impactant ¡Atención! Las enfermedades venéreas amenazan tu salud, per a la Jefatura de Sanidad del Ejército. 

A Barcelona, a més del cartell per al POUM, el trobo en l’òrbita del Comissariat de Propaganda, per al qual fa una de les seves auques, les Aleluyas de la defensa de Euzkadi. També col·labora a L’Esquella de la Torratxa, entre altres revistes. A Mèxic se’l retroba fent cartells de cinema, entre moltes altres activitats. 

 

El dibuixant Vicent Vila Gimeno, que va firmar els cartells de la guerra amb el pseudònim Wila, té dos cartells impresos a Barcelona, als tallers de Seix & Barral. Es tracta de dos treballs per a les Milícies de la Cultura, organisme dependent del Ministeri d’Instrucció Pública encarregat d’acabar amb l’analfabetisme entre els soldats de la República: Documentos de nuestra lucha contra el analfabetismo en las trincheras, amb reproduccions de cartes d’agraïment de soldats que han après de llegir; i el delicat Aprovecha tu estancia en el hospital. Estudia, lee, de petites dimensions, apaïsat i a una sola tinta (la firma costa de veure però hi és, a l'extrem esquerre, acompanyada per una petita estrella). 


Tot i que no tenen preu d’impremta, potser també són fets a Barcelona dos altres cartells de característiques similars: Camarada, presenta al Miliciano de la Cultura al compañero que no sepa leer ni escribir i Soldado: asiste a las clases de Milicias de la Cultura. Guerra al analfabetismo. Abans, a València, ja havia fet l’impactant El analfabetismo ciega el espiritu. Soldado instrúyete, on un soldat amb els ulls embenats sosté un llibre que no pot llegir; i les dues versions de Leed. Combatiendo la ignorancia derrotaréis al fascismo: un que anuncia la creació de biblioteques populars i l’altre que potencia el préstec de llibres, tots dos per al Ministeri d’Instrucció Pública. 

Els altres cartells que fa a València el situen a l’òrbita del Partit Comunista en tasques de reclutament i fortificació: Ejército popular. Para liberar Aragón, servicio militar obligatorio; Ingresad en el Batallón Zapadores Minadores nº 3; Por un sindicato fuerte y poderoso de aeronáutica; i Valencia no puede caer en las garras del fascismo. ¡Hay que fortificarla!  

Nascut a València el 1908 i mort a Madrid el 2009, quan ja havia complert els cent-un anys, Vila Gimeno havia estudiat a l’escola de Belles Arts de Sant Carles de la ciutat natal. A diferència d’altres cartellistes, no s’exilia, i després del conflicte bèl·lic apareix establert a Madrid, on va ser professor de dibuix i autor de cartells de cinema; s’esmenta també la seva contribució a les superproduccions cinematogràfiques que Samuel Bronston va fer a Espanya. Va mantenir, però, la vinculació amb València, i en diverses ocasions va fer els cartells de les Falles o de la Fira de Juliol. 

 

El cartellista asturià Germán Horacio Robles Sánchez, conegut com Germán Horacio, firma La voz amiga. Leed y propagad "Mañana". Portavoz del Partido Sindicalista en Cataluña, on una silueta retallada en paper de diari parla a cau d’orella a un home amb barret. Datat el 1937, però divulgat a inici del 1938, és l’únic cartell que fa a Barcelona, on va passar els darrers mesos de la Guerra Civil. 

Fill del poeta asturià Emilio Robles Muñiz (Pachín de Melás), el dibuixant neix a Xixon/Gijón el 1902. Molt actiu a Madrid, on s’estableix el 1927, després d’haver estudiat a l’Academia de San Fernando, publica dibuixos a les revistes Blanco y Negro, La Esfera o Por esos mundos, entre d’altres, i també té una carrera com a cartellista: per exemple, l’any 1930 presenta una exposició de cartells comercials al Círculo Mercantil de la capital espanyola (La Libertad (Madrid), 19 gener 1930, p. 8); i el 1932 pren part al concurs de cartells de la fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal, on obté un dels accèssits, igual que Sergi Cortès, Josep Subirats o “Pedro A. Caldés” (el també escriptor Pere Calders), mentre que els premis van ser per a Fulgenci Martínez Surroca i Josep Alumà, tot i que els cartells no es devien arribar a imprimir (La Vanguardia, 1 juny 1932, p. 4). 



Quan esclata la guerra es troba a l’Astúries natal, on va fer diversos cartells excel·lents, com l’expressiu Aprieta fuerte, compañero!!, on un milicià estrangula una bèstia que simbolitza el feixisme, amb la creu gammada al cap; Campesinos, dad vida a la tierra, amb els pagesos que saluden els avions que van al front; o Obreros, también así se combate al fascio, tots tres per al Frente Popular de Asturias; i altres com ara Contribuye pro avión postal Asturias, o ¡Milicianos! La discilpina os hace más fuertes y os conduce a la victoria. També va il·lustrar amb dibuixos el llibre La guerra en Asturias, d’Ovidio Gondi (1938). Quan les tropes franquistes hi arriben, es trasllada en vaixell a Barcelona, on fa el cartell esmentat, abans de passar a França, on és confinat als camps de concentració i finalment marxa en el vaixell Sinaia cap a Mèxic. Existeix una bona biografia en el catàleg de l’exposició Germán Horacio, artista republicano, celebrada durant la Semana negra de Xixon del 2006. 

 

Amb certa prevenció, incloc també en aquesta relació un cartell sense firma, però que per comparació amb d’altres s’ha atribuit a Gallo, és a dir, Luis García Gallo (Zamora 1907 – Barcelona 2001). En efecte, el cartell mostra les banderes dels sindicats CNT i UGT entrellaçades, una imatge que Gallo va prodigar en un parell de cartells. El text que acompanya la imatge diu: En campos y en talleres, en la Marina y en los frentes, para ganar la guerra y ser libre para consolidar sus conquistas: el proletariado exige (s’entén que el que exigeix és la unitat dels sindicats) i l’editen la FAI i les Joventuts Llibertàries. Va ser imprès el juny del 1937 als tallers gràfics Hostench. 

Desconec si Gallo té cap intervenció directa en aquest cartell, o es tracta d’una simple adaptació d’algun de la mitja dotzena de cartells que va fer en la seva etapa valenciana, datables el 1936 i impresos als tres grans tallers de la capital valenciana: Ortega, Durà i Aviñó, com ara les dues versions de Campos y fábricas, para los sindicatos!, amb el motiu de les dues banderes que retrobem al cartell barceloní; els tres que anuncien la revista Fragua Social amb els lemes ¡Propagadlo, obreros de las dos centrales!;Vehículo de la revolución expropiadora que anuncia a los trabajadores la plena posesión de campos y talleres; o La guerra y la revolución son indivisibles. També apel·la a la unitat el cartell Hacia la unidad de acción de la clase obrera, por la victoria en la guerra y en la revolución, trabajadores de España: ¡uníos! Potser el treball més destacat de Gallo és el cartell Campesinos: la revolución ha puesto la tierra en vuestras manos. ¡No os la dejéis arrebatar!, amb els pagesos inclinats sota el sol en ple treball, plasmats amb un dibuix de tintes planes sense contorns, de gran força èpica. 

A l’exili francès, Gallo va treballar assíuament a la premsa on va popularitzar el pseudònim Coq, traduint el seu cognom. En algun repertori s’ha atribuït erròniament a un autor inexistent, José María Gallo, el cartell ¡Mujeres! Vuestra familia la constituyen todos los luchadores de la Libertad, que sembla més aviat que correspon a Baltasar Lobo. 

*** 

Aquests autors, i en especial les seves obres de combat, són part de la història del nostre cartellisme de la Guerra Civil, i per això n’he volgut deixar constància en aquest blog.

dilluns, 20 de juliol de 2020

Cartellistes sense cartell – per Santi Barjau

Què fa que algú –un dibuixant, un fotògraf, un pintor...– pugui ser considerat cartellista? Certament, una definició ràpida i segura és que tingui una producció de cartells (alguna vegada, fins i tot, n'hi deu haver prou només amb un sol cartell). Però en canvi hi ha una sèrie d'individus que es consideren a ells mateixos com a cartellistes però dels quals no en conec cap obra. Segurament això no sempre és indiscutible. Podria ser que fos jo qui no ha localitzat encara els seus treballs, o bé que actuaven de manera anònima, potser per a una impremta que no els reconeixia prou els seus drets d'autor. O encara, perquè es dedicaven al dibuix publicitari, sí, però els seus talents van ser aplicats a anuncis de premsa o a petites targetes i no van poder fer mai un cartell de 100 x 70 centímetres.
En algunes ocasions, la referència que vincula un autor amb la disciplina ens ve donada per la seva participació en un concurs de cartells, en el qual el seu projecte no hagués estat premiat i, per tant, no s’arribaria a materialitzar en un full imprès que s’enganxaria a les parets de la ciutat. Un cas il·lustre és el de Picasso, que el 1900 va prendre part al concurs per a la promoció de les festes de carnaval: segons la premsa, “El jurado que ha entendido en la clasificación de los proyectos de cartel para las fiestas del Carnaval, ha propuesto á la comisión, que no habiendo ningún proyecto que se hiciese acreedor al premio ofrecido, se concedan accésits á los proyectos de don Carlos Casagemas, señor Ruiz Picazo, y á los de los lemas «Tot ó res,» «De Nit,» «Xirinola» y «Comedia franca.»” (La Vanguardia, 8 febrer 1900, p. 3). Els projectes no es van imprimir, i no es conserva el projecte definitiu de Picasso, però sí un esbós. Aquell mateix any, potser va prendre part al concurs convocat per la Caja de Previsión y Socorro (se’n conserven uns dibuixos preparatoris); encara que fos ell un dels tres guardonats que assenyala la premsa sense nom d’autor, el cartell, de tota manera, no es va arribar a editar, i per tant no tenim cap mostra d’aquesta breu incursió picassiana en el cartellisme (mig segle més tard, Picasso farà uns cartells d’artista per a les tardes de toros a Vallauris, però es tracta més aviat de treballs de curta tirada per a col·leccionar i no tant per enganxar de manera més o menys indiscriminada a les parets).
Un buidatge exhaustiu dels concursos de cartells celebrats a Barcelona al llarg del temps ens donaria a conèixer altres dibuixants que van aspirar, sense èxit, a obtenir un guardó i a veure imprès el seu treball i enganxat a les parets de carrers i places, o a les columnes anunciadores. Els treballs de molts d’ells es coneixen només en petites fotografies atapeïdes de projectes exposats en motiu de concursos de cartells, com el que va celebrar la Caixa de Pensions el 1934 i que apareix en aquestes imatges.

***
En altres ocasions m’he referit a l’Associació de Cartellistes, que va estar força activa durant els anys trenta. Els seus socis eren sobretot cartellistes coneguts i reconeguts, però alguns noms destacats de l’organització no han deixat rastre com a autors de treballs impresos (i moltes vegades ni tan sols com a dibuixants especialitzats en arts gràfiques; però segur que aquí encara hi ha molt camp de recerca per recórrer). Ja he explicat en una altra ocasió que l’any 1928 hi va haver una primera temptativa de muntar una agrupació que acollís els cartellistes i que en aquella ocasió el secretari de l’entitat va ser Wenceslau Fernández de Soto, de qui per ara no conec cap cartell: els anys 1922 i 1925 havia exposat projectes de “sedes decorades, per al moble i el vestit”, a les Galeries Laietanes, però és més conegut com a escriptor. La segona i definitiva constitució de l’Associació de Cartellistes va tenir lloc el 1932 i segons l’article primer dels seus estatuts en podien formar part tant els “artistas que se dedican al cartel” com “las personas que a él tengan afición o se dediquen a su estudio”, cosa que certament amplia el camp d’activitat, i per tant pot comprendre també col·leccionistes i crítics, i podem pensar àdhuc en impressors i tècnics publicitaris. Entre molts altres noms, en destaquen dos que van arribar a ser secretaris de l’entitat però que no semblen tenir producció com a cartellistes: Carmel Davalillo (present també a la junta directiva del Cercle Artístic i un dels fundadors dels Amics dels Museus; després de la guerra a ser professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i va estar actiu en el camp de la pintura mural, en especial com a restaurador: per exemple es va fer càrrec de les pintures de la casa Llopis de Sitges per destinar-la a Museu Romàntic) i Rod, és a dir Guillem Rodríguez Puig, de qui almenys conec unes il·lustracions per a la Fira de Barcelona del 1933.
Entre el prop d’un centenar de membres de l’Associació de Cartellistes n’hi ha alguns, és clar, amb una obra notable, com Josep Alumà, Martí Bas, Antoni Clavé, Francesc Fàbregas, Ricard Giralt Miracle, els germans Lau i Vicenç Miralles, Enric Moneny, Evarist Mora, Josep Morell, Lluís Muntané, Jan Seix o Josep Subirats; i d’altres que es van prodigar menys com a cartellistes o que eren poc coneguts fins que els he rescatats en aquest blog, com ara Carles Bécquer, Jacint Bofarull, Ferran Bosch, Quimet Cadena, Josep Campillo, Gerard Carbonell, Josep Company, Josep Coves, Josep Domínguez, Miquel Farré, Marcelino Herreros, Juan Luna Wennberg, Joan Queralt, Ferran Texidor o Hubert Vallmitjana. Alguns d’altres tenen un lloc més destacat en la història d’altres disciplines, com el pintor Emili Grau Sala, el fugaç Salvador Ortiga, el ninotaire Salvador Mestres o Josep Guardiola, que segurament podem identificar amb un cèlebre ceramista… O bé tindran una vida activa després de la guerra, com Ramon Martí i Hernán Picó, que faran cèlebre la marca mcp; o el publicitari Antoni Riviere. També hi trobo alguns autors que encara no han passat per aquest blog, o ho han fet de manera fugaç, com Josep Algué, que feia la publicitat dels magatzems Jorba; Josep Mir Virgili; Eusebi Mor o Enric Suñé.
Però encara queden uns quants noms, ben bé una cinquantena, que segurament formen part d’aquesta categoria de “cartellistes sense cartell” (o de cartellistes dels quals encara no he localitzat cap cartell...). La majoria són totalment desconeguts per mi, i caldria fer una recerca intensiva per tal de saber si es tracta de dibuixants professionals, o bé en algun cas són aquelles persones que tenien afició als cartells o els estudiaven... Només en uns pocs casos em trobo amb algun nom conegut en altres activitats, com ara Joan Anglada Villà, actiu sobretot com a exlibrista; l’excel·lent Francesc Barsó Mora, que va viure molts anys a Cuba, on els anys vint va dirigir i il·lustrar la revista Vida catalana, butlletí mensual del casal català a l’illa, i que trobo els anys trenta com a dibuixant a les barcelonines Lecturas i Algo, on el 1934 publica unes “Nociones prácticas de dibujo” (la seva filla Mercè, també dibuixant, és esmentada el 1951 com a participant a un concurs de cartells de la Caixa de Pensions); la pintora Lola Bech, molt vinculada a Tossa, i única dona a qui trobo esmentada a l’Associació de Cartellistes, incorporada entre gener i abril del 1936; Gilberto Corbi, que presenta dibuixos d’animals a l’Exposició de Primavera del 1936 i que és esmentat com a autor del logo que féu servir el PSOE en la clandestinitat (morí el 1968 a Suresnes); Ciro Morales, ben conegut  per la publicitat que va fer durant anys per als magatzems El Siglo, tot i que per ara no li conec cap cartell; Ramón Gutiérrez Oliaga, de Santander, autor de figurins de teatre i altres dibuixos encantadors; Amador Silverio Jiménez, tinent d’aviació (anomenat també Silverio Amador), que exposa caricatures al Real Aero Club de Andalucía (ABC Sevilla, 27 febrer 1931, p. 36) i és esmentat al “Veredicto del concurso nacional de historietas Molfort’s” (ABC, 20 juny 1934, p. 52) junt amb Lluís Mallol, Ricard Opisso i Josep Escobar, i que el 1940 passa a la Gran Bretanya amb Negrín; Miquel Solé Boyls (que firmava Soleboyls), actiu sobretot com a ninotaire a L’Esquella de la Torratxa i el Papitu
Molts d’aquests autors ens són coneguts perquè participaven en les exposicions de l’Associació de Cartellistes, com el primer Saló del Cartell del 1932; el Saló del cartell contra la guerra, del 1934, o l’Exposició de cartells, en ocasió del Congrés de Publicitat del 1935.



***
Finalment, una última categoria de cartellstes desconeguts la formen alguns dibuixants que no havien estat membres de l’Associació de Cartellistes però que es troben força actius durant la Guerra d’Espanya.
Un cas destacat és el de Josep Alloza, de qui sobretot es coneixen els dibuixos satírics a les revistes Papitu i L’Esquella de la Torratxa, en especial en el període de la Guerra. L’octubre del 1936 va participar a l’exposició de cartells antifeixistes, organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals, al qual va pertànyer fins que en va ser expulsat el 1937 junt amb altres membres, que van formar la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC. Al concurs esmentat va ser seleccionat un projecte d’Alloza (junt amb altres de Josep Alumà, Antoni Clavé i Badia Vilató), però no em consta que s’arribés a imprimir. Alloza hi havia presentat dos projectes: un és el titulat El treball a la reraguarda és el triomf de l’avantguarda, que apareix reproduït a la revista L’Esquella de la Torratxa quan es fa ressó de l’exposició (“Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals UGT”, L’Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606) i l’altre és el dibuix original Obrer! El feixisme es la fam, la guerra. Aixafa’l!!!, que es conserva a l’arxiu de Salamanca.


Un altre autor que pren part en aquest concurs-exposició és el força desconegut Juli Rosuero (autor de les il·lustracions d’un celebrat Don Juan Tenorio editat a París el 1947), de qui la revista esmentada reprodueix un cartell, Feixisme no!, que tampoc va ser imprès. Segurament altres dibuixants van fer, durant la guerra, alguns projectes de cartells que no van arribar a veure la llum.

Tots ells, fins i tot si no van arribar a veure les seves obres enganxades a les parets de la ciutat, s’havien plantejat els problemes del cartellisme d’una manera pràctica i mereixen ser tinguts en compte en aquest repàs del cartellisme català.

divendres, 19 de juny de 2020

Les imatges del trimestre (primavera 2020) — per Santi Barjau

Casos pendents: Molina

Els cartells de la Guerra d'Espanya són, des del punt de vista gràfic, molt variats, i fan ús de recursos visuals molt diversos, com el realisme més o menys simplificat, la geometrització, la caricatura, el fotomuntatge... Avui us presento uns cartells on reconeixem certes característiques dels cartells de cinema expressionista i, en general, un aire complex, amb figures en diversos plans i un ús creatiu del color.


  

Es tracta de tres cartells editats pel Socors Roig de Catalunya, secció local del Socors Roig Internacional, que també va fer vinyetes de propaganda, postals, i altres elements per tal de recaptar fons per a la seva tasca d'ajut des de la rereguarda. Dos dels cartells, el truculent ¡Crim!... (amb la imatge inquietant de l'esquelet que s'obre pas entre edificis per atacar una víctima, en referència als bombardejos feixistes sobre població civil), i Front únic de solidaritat (amb una composició complexa: unes mans roges ofereixen objectes a una família, potser els pares dels soldats que apareixen al fons, un que marxa amb pas ferm i un que cau abatut) porten una firma, Molina, en lletres majúscules, i el peu d'impremta de la Fotolitografia Barguñó. El tercer cartell, ¡Dona! Supera la teva obra, no està firmat ni té indicació d'impremta, però sembla que es pot atribuir al mateix autor, per la manera com està escrit el nom de l'entitat editora i per l'aire general del dibuix (una dona que aixeca el braç, i al fons activitats amb presència femenina: infermera, obrera, camperola...), tot i que presenta algunes diferències amb els altres dos. Tots tres cartells, però, destaquen per la manera de presentar les figures, en plans superposats i amb colors arbitraris, i es poden datar l'any 1938.
Ara bé, qui deu ser l'autor d'aquests cartells? Miguel Cabañas Bravo els atribueix, no sé amb quins arguments, al pintor Jesús Molina García de Arias. És cert que comparteixen un aire expressionista, però l'obra d'aquest artista em sembla més sòlida plàsticament, i a més la seva firma habitual, amb caixa alta i baixa, és diferent a la dels cartells; tampoc no consta que estigués a Barcelona durant la guerra, ni li conec cap vincle amb el Socors Roig, coses que em fan dubtar d'aquesta atribució. (1)



Si no fos aquesta la identitat de l’autor d'aquests cartells, podríem intentar trobar altres candidats, tot i que haig de confessar que no n'hi ha cap que m'acabi de convèncer (per això, esperant poder trobar algun dia una pista que em permetés identificar-lo, he deixat per al final l'estudi d'aquest autor i d'alguns altres que omplen la meva carpeta de casos pendents).
En primer lloc, és clar, cal buscar entre els cartellistes actius en aquella època, i per això un primer candidat seria el valencià establert a Madrid, Francisco Molina Gallent, conegut sobretot com a il·lustrador dels contes escrits per Elena Fortún protagonitzats per la nena Celia (però no els del seu seu germà Cuchifritín, dibuixats per Ricardo Summers Isern, "Serny"). Per desgràcia, l'estima generalitzada per aquests dibuixos no ha fet que es conegui millor el seu autor, de qui ignoro les dates de naixement i mort. Com a cartellista li conec alguns treballs notables, com els cartells de Falles del 1931 i 1933, representatius de l'Art Déco valencià; i un cartell per a l'obra teatral de José María Pemán, El divino impaciente, potser amb motiu de la seva estrena a Madrid el 1933; però per desgràcia, la majoria són referències de premsa que no he aconseguit localitzar, com ara el projecte "Cigarrillos", que presenta a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, el 1932, (2) o un altre per a una exposició Pro Asturias, el 1933. (3)




De fet, aquell any 1933 va ser especialment prolífic per a Molina Gallent, ja que va guanyar el primer premi al concurs de cartells per anunciar l'estrena de la pel·lícula King Kong; (4) també va participar a diversos certàmens de cartells en els quals "alcanzó el primer premio en el concurso del Instituto de Reforma Agraria, el primer accésit en el Instituto Nacional del Vino [el guanyador va ser Renau], los dos terceros premios en la Comisión mixta del Corcho y el primer premio en el de Cinematografía [potser es tracta del cartell per a King Kong]". Per aquests premis, els seus compatriotes valencians li van organitzar un "banquete de honor" a la Casa de Levante de Madrid. (5) Encara, abans d'acabar l'any, va tenir altres triomfs en concursos, com el del cartell per a la pel·lícula Servicio de Socorro, (6) que no es va arribar a estrenar; i a principis del 1934 es va divulgar el seu cartell per al "gran baile de las regiones", organitzat a Madrid per l'esmentada Casa de Levante, potser amb motiu del Carnaval. (7)
A la vista de tot això, em continua semblant molt estrany que el seu nom no sigui més reconegut i que no compti amb algun estudi solvent. No he trobat cap més dada sobre Molina Gallent, i desconec la seva situació durant la Guerra Civil. No crec, però, que se'l pugui identificar com l'autor dels tres cartells del Socors Roig: la seva biografia no ho avala, i el seu dibuix, sovint caricaturesc i sempre elegant, no sembla que tingui cap relació amb l'estil del Molina barceloní. Però aleshores, qui és?



Potser aniríem més ben encaminats amb un cartellista que poguéssim situar més clarament a Barcelona. Se'm fa difícil, però puc pensar per exemple en un autor com Enric Montón Molina i imaginar que, en els cartells de la guerra, adopta el segon cognom... Però tampoc sembla que es pugui anar per aquí: aquest dibuixant, potser d'origen aragonès, apareix establert a Barcelona ja els anys vint com a cartellista: el 1921 obté un premi especial al concurs de cartells per a una Exposició de ferros artístics (8) i el 1927 queda setè al concurs de cartells per a l'Exposició de l'Automòbil, per darrere de Lluís Muntané i Rafael Bilbao (9); també va rebre el segon premi al concurs per a una “pancarta-insignia” (?) per a la Cambra de l’Automòbil de Catalunya, en què el guanyador va ser Gerard Carbonell. (10) Montón Molina també és esmentat com autor, junt amb Oleguer Junyent i Lluís Alsina, de les il·luminacions de la Plaça de Catalunya, el 1930, (11) i el 1931 va prendre part al concurs per a l'escut de la Generalitat de Catalunya, on va rebre una menció. Com a cartellista, potser els seus èxits principals van ser les victòries al concurs per a les festes del Pilar de Saragossa, el 1930 i 1931. L'any 1933 el trobo a la junta directiva de l'Associació de Cartellistes com a vicepresident, en el mandat de Josep Alumà, (12) i també com a participant al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, on obté una menció de 100 pessetes. (13) L'esment més tardà és, un cop més, per al cartell de les festes del Pilar, en l'edició del 1939. (14) No quadra amb un autor que hagués fet un any abans uns cartells per a Socors Roig...
Potser la solució, com en altres ocasions, seria buscar l'autor dels tres cartells que avui comento en les files de la mateixa entitat editora, algun Molina aficionat al dibuix que formés part del Socors Roig de Catalunya, però no tinc cap pista que em permeti aventurar aquesta hipòtesi. De moment, doncs, els cartells quedaran sense identificar a la carpeta de casos pendents!

(1) Miguel Cabañas Bravo: Jesús Molina y el ingrediente italiano en el arte de nuestro Siglo de Plata, a: Jesús Molina, vivir una idea (cat. exp.), Zamora, Palencia, Valladolid, León, 2006, p. 110-111 - https://digital.csic.es/bitstream/10261/22611/1/Jes%C3%BAs%20Molina%202006.pdf, consulta 15 gener 2020.
(2) Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1932 (cat. exp.), Madrid, 1932, p. 72)
(3) "Exposición de carteles Pro Asturias en el Salón de "Heraldo de Madrid", La Voz (Madrid), 22 maig 1933, p. 11; es tracta del cartell Pesca y conserva en Asturias citat al llibre El cartel en Asturias. Colección del Muséu del Pueblu d'Asturies (cat. exp.), Centro de Cultura Antiguo Instituto, Gijón / Xixón, 2009, p. 78.
(4) "El concurso de carteles para anunciar King Kong", La Libertad (Madrid), 28 setembre 1933, p, 9.
(5) La Voz (Madrid), 17 octubre 1933, p. 6; també a ABC (Madrid), 25 octubre 1933, edició del matí, p. 33.
(6) ABC (Sevilla), 7 desembre 1933, p. 15; La Vanguardia, 16 desembre 1933, p. 14.
(7) La Libertad (Madrid), 2 febrer 1934, p. 2.
(8) El Diluvio, 28 agost 1921, p. 11.
(9) La Veu de Catalunya, edició del vespre, 31 desembre 1926, p. 7 - edició del matí, 1 gener 1927, p. 3.
(10) El Mundo Deportivo, 8 juny 1933, p. 4.
(11) La Veu de Catalunya, edició del vespre, 27 maig 1930, p. 9.
(12) "Els Cartellistes", La Publicitat, 4 abril 1933, p. 2
(13) La Publicitat, 31 maig 1933, p. 6.
(14) "El XIX centenario de la Virgen del Pilar. Fallo del concurso de carteles”, ABC (Madrid), 1 juliol 1939, p. 8.





Casos pendents: Renedo
D'entrada, un estaria temptat de pensar que serà més difícil localitzar un cartellista si té un cognom molt habitual (com el Ruiz que he tractat fa un parell de mesos) que no un de més rar. No hi ha tanta gent que es digui Renedo, em sembla, i per tant a priori m'imagino que no em costarà trobar dades sobre un autor que firma així mitja dotzena de cartells per anunciar les publicacions del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En concret, la firma és "F. Renedo", o sigui que un primer pas pot ser provar sort a tota mena de repertoris i cercadors per tal de trobar combinacions del cognom amb alguns noms que comencin per la lletra efa: Francesc, Ferran, Felip, Fermí... I que alhora es puguin relacionar amb aquests cartells, per època i per dedicació professional. Per desgràcia no trobo res, absolutament.


  

Els cartells firmats per F. Renedo anuncien alguns dels molts llibres que va editar el Comissariat de Propaganda al llarg de la guerra. En els primers temps, i bàsicament durant el 1937, porten el peu d'impremta genèric del Comissariat; deu ser en aquest moment que es publica per exemple el llibre Els escriptors anglesos es pronuncien sobre la guerra espanyola, que Renedo anuncia amb un cartell sobri, a dos colors, amb la Union Jack i un tinter amb la ploma d'ocell. Més endavant, el 1937, els serveis editorials del Comissariat es van reorganitzar amb diverses segells, el principal dels quals va ser Editorial Forja, que va publicar llibres com per exemple Jo he cregut en Franco, relat d'un governador civil que acaba desenganyat del règim de Burgos, i que Renedo il·lustra amb una figura que fa la salutació feixista i que projecta una ombra de botxí amb la destral a mà; és segurament el seu millor cartell. Altres segells del Comissariat en els quals trobem la participació publicitària de F. Renedo van ser la Biblioteca Política, que publica el volum Joan Maragall, il·lustrat en el cartell amb el retrat del poeta; la Biblioteca Militar, on apareixen títols com La batalla del Marne i Tres hechos culminantes de la guerra contra Napoleón en España (anunciats amb els que potser són els seus cartells més fluixos) o bé les Edicions Flama, per a infants (on es van publicar, entre d'altres, El més petit de tots, de Lola Anglada, L'auca del noi català, antifeixista i humà, de Josep Obiols, o Ales humanes, amb dibuixos d'Antoni Clavé, el cartell del qual s'inspira en la coberta del llibre, tot i que no estic segur que sigui també obra d'aquest autor) i per a la qual Renedo firma el cartell del llibre Les pedres parlen, edició il·lustrada per Xirinius que el Comissariat oferia en ocasió de la Setmana de l'Infant, el gener del 1938, i que Flama va reeditar amb un disseny més elegant (potser és per aquesta edició que fa el cartell, amb una vista del monestir de Ripoll).

Desconec si es pot atribuir al nostre cartellista misteriós algun cartell no firmat que anunciava algun altre dels títols editats pel Comissariat de Propaganda, com per exemple Lletra oberta als catalans, per al llibre escrit per un altre autor exiliat de la zona franquista, i que mostra una serp que s'enrosca sobre el mapa de Catalunya; l'atractiu Ha sortit el llibre España sangra, amb uns avions que solquen l'aire sobre una gran flamarada; i el monocolor La traïció dels Franco, on una mà apunyala el mapa d'Espanya, en una imatge molt semblant al cartell en esperanto Kion vi faras por eviti tion?, editat també pel Comissariat, i que potser es pot atribuir al mateix autor, sigui qui sigui.


  

Diré de passada que altres cartells de les edicions del Comissariat es deuen al seu dibuixant principal, Ricard Fàbregas: es tracta dels que anunciaven els llibres El dolor d'Euzkadi, ¡No pasarán! o La força social i revolucionària del teatre (aquest, ja amb el segell de Forja), que no vaig incloure en el meu article del 1998, dedicat en part a aquest cartellista (15) i que ara es poden contemplar per exemple al volum Cartells catalans: Art, literatura i música (1888-2018), editat per Enciclopèdia Catalana el 2019. Potser també es poden atribuir a Ricard Fàbregas els cartells per a Un llibre sensacional: En dono fe i per a Un testimoniatge, només (cartells, tots aquests, conservats a la Biblioteca de Catalunya).
Finalment, alguns cartells, fets sobretot en l'etapa de l'Editorial Forja, estan resolts amb mitjans tipogràfics i fotogràfics, i no sembla que es puguin atribuir a cap d'aquests dos dibuixants, sinó que són més aviat una tasca del que ara en diríem un dissenyador gràfic. Anunciaven els llibres La literatura catalana moderna, Els perills de la reraguarda o el poema A Europa.
En qualsevol cas, tot i el lligam que sembla evident de F. Renedo amb el Comissariat de Propaganda, no se'l troba referenciat a la taula general del seu personal que es recull al llibre La revolució del bon gust, dedicat a la tasca d’aquesta entitat. (16)
Reprenc ara la qüestió de qui pot ser aquest F. Renedo que firma els sis primers cartells. No perdo l'esperança que, gràcies a la present publicació, es pugui arribar a aclarir, perquè l'experiència de tots aquests anys en el blog em mostra que sempre hi pot haver algú (un parent, un deixeble o un antic company de feina) que aporti una notícia o una referència sobre l'autor fins ara desconegut. Si no, quedarà classificat de moment a la carpeta de casos pendents...
De moment, només he trobat dues possibles coincidències: un Felipe Renedo Pastor, que per una banda ha de comparèixer sovint davant la justícia (17) i per altra banda no sé si es tracta del guàrdia civil Felipe Renedo, destinat a Biscaia (18) i que potser es pot identificar amb el Felipe Renedo Pastor que pertany al Cuerpo de Seguridad y Asalto i que el 1939 és sancionat i donat de "baja definitiva en el escalafón de su clase", per ordre firmada pel ministre franquista Serrano Suñer. (19) O bé es tractaria de Francesc Renedo Gómez, que el 1915, com alumne de les escoles municipals de Barcelona, va de colònies a Taradell (20) i que el 1923, amb vint anys, és arrestat "per haver mogut escàndol al carrer de Salmerón"; (21) hauria nascut per tant cap a 1903.
Sigui un d'ells dos o sigui algú altre que espero poder identificar algun dia, els cartells que firma com a F. Renedo mereixen atenció en el conjunt del cartellisme barceloní de la Guerra Civil i, en especial, com un dels dibuixants més actius en les files del Comissariat de Propaganda.

(15) “Dos cartellistes i un destí: Francesc Fàbregas i Pujadas / Ricard Fàbregas i Fàbregas”, Revista de Catalunya, (Nova Etapa), 132, setembre 1998, p. 63-81.
(16) Daniel Venteo: Primera notícia general del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), a: Rafael Pascuet i Enric Pujol (dir.): La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), Viena edicions, Barcelona, 2006, p. 56-57.
(17) El Diluvio, 26 març 1914, ed. matí, p. 19; potser és el mateix Felipe Renedo que compareix més endavant per lesions: La Vanguardia, 17 juny 1931, p. 11; 4 febrer 1932, p. 7; aquest darrer cop, sembla que a Vilafranca del Penedès: La Veu de Catalunya, ed. vespre, 3 febrer 1932, p. 2.
(18) La Correspondencia Militar, (Madrid), 16 juliol 1930, p. 2.
(19) Boletín Oficial del Estado, (Madrid), 16 abril 1939, p. 2.134-2.135.
(20) Las colonias escolares del año 1915, Ajuntament de Barcelona, 1916, p. 18.
(21) La Veu de Catalunya, ed. vespre, 17 desembre 1923, p. 1.



Casos pendents: Wo / Wolf
Un dels misteris més insolubles de la meva carpeta de casos pendents és la identitat del cartellista que firma un parell de treballs durant la Guerra d'Espanya, amb alguna d'aquestes dues fórmules: Wo o Wolf. Sembla clar que les dues firmes corresponen a la mateixa persona, però sóc incapaç d'anar més enllà. Es tracta del pseudònim d'un dibuixant local? O bé Wolf és el cognom real d'un d'aquells estrangers, anglès o alemany, potser membre de les Brigades Internacionals, que actua aquí durant els anys de la guerra? El que queda clar és que es tracta d'un autor que es mou en els cercles anarquistes.



Els treballs que fa, datats el 1937, mostren diferents solucions de disseny. La revolución y la guerra son inseparables presenta un dibuix simplificat, gràfic i geomètric, només en vermell i negre, amb la xemeneia que treu fum, coronada per la bandera de la CNT, i el canó que dispara un tret, creuats en un angle agut resseguit per les paraules "revolución" i "guerra" que destaquen sobre el blanc del paper. En canvi, El ángel de la paz... de los fascistas! Las Juventudes Libertarias lo sabrán destruir!, més plàstic i expressiu, presenta la imatge inquietant de la mort com a dona alada, segons una iconografia clàssica, però amb diversos atributs que la "posen al dia", com la màscara anti-gas, la doble salutació feixista, amb una mà en forma d'esvàstica, i els pits caiguts convertits en bombes, que llença sobre una ciutat ja en ruïnes. A part dels colors corporatius dels llibertaris, es fan servir també les tintes grisa i verda. L'expressió del títol ens remet potser al famós monument de l'Àngel de la Pau (Friedensengel) de Munic, cosa que podria suggerir un origen bavarès del dibuixant.
Hi ha un tercer cartell, Por un ejército popular revolucionario, inscribiros en la escuela de enseñanza técnico-militar, que només es coneix per una reproducció al llibre de La Gaya Ciencia del 1978, segons una imatge aportada per Carles Fontserè i que no he trobat enlloc més. Sospito que aquesta imatge (així com d'altres que inclou al volum del 1978, com les dels cartells de Siwe), Fontserè la va obtenir en la seva estada nord-americana, però no he localitzat el cartell en cap de les conegudes col·leccions d'allà (Brandeis University, Southworth Collection-University of California San Diego, Library of Congress, The Wolfsonian-Florida International University, Abraham Lincoln Brigade Archives, etc.) Aquest cartell, amb la firma Wo i fet també sota la responsabilitat de la FAI i les Joventuts Llibertàries, mostra uns soldats que marquen el pas de l'oca mentre desfilen davant d'un general, un bisbe, un burgès... L'escena està ratllada en senyal de rebuig, com indicant que el nou exèrcit popular de la República havia de ser completament diferent. L'estil del dibuix, caricaturesc, té un aire centreeuropeu que podria confirmar l'origen del nostre dibuixant d'avui.
Per ara només he localitzat la firma de Wo en un altre suport: a la revista Criticón, a la tercera pàgina del seu primer número de 22 de maig del 1937, amb una caricatura que mostra un canó amb cap de militar franquista disparat per Hitler i Mussolini...
Algun cop, s'ha confós aquest autor amb Walter Denecke o Denesco, que firmava wd i de qui vaig parlar fa temps en aquest blog. Una mala lectura de la firma de Denecke en alguns repertoris ha convertit la firma wd en Wo, tot i que la diferència és ben clara, i a més aquest autor pertanyia a l'entorn del POUM i no als anarquistes. Per exemple, a l'esmentat llibre de La Gaya Ciencia del 1978 s'atribueixen a Wo un parell de cartells que en realitat va fer Denecke, formats només per textos amb una lletra inspirada en la tipografia Neuland dissenyada el 1922 per Rudolph Koch: L'Hora reapareix pel triomf del socialisme i Cada conquesta revolucionària fa més invencible el proletariat.
Així doncs, qui pot ser Wo / Wolf? S'hauria de buscar alguna coincidència d'aquest cognom amb els llibertaris que van participar a la Guerra d'Espanya (no crec que sigui Erwin Wolf, secretari de Trotsky, detingut a Barcelona; i evidentment tampoc el nord-americà Milton Wolff, que era comunista). (22) La vinculació de tots tres cartells amb les Joventuts Llibertàries ens pot fer pensar que ell mateix devia ser jove el 1937 i per tant podem pensar que havia nascut al voltant de la Primera Guerra Mundial. En tot cas, es tracta d'un altre autor pendent d'identificar, cosa que espero poder fer algun dia.


(22) Vegeu Dieter Nelles et al.: Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). El Grupo DAS: sus actividades contra la red nazi y en el frente de Aragón, Barcelona, Sintra 2010.