Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

diumenge, 21 de desembre de 2014

Les imatges del trimestre (tardor 2014) - per Santi Barjau

Àngel Pallarès. - La celebració a Barcelona del cinquè Congrés internacional de Publicitat, l’any 1935, va ser la culminació de la tasca pionera duta a terme, entre d’altres, per homes com Pere Prat Gaballí (“el que se tomó la publicidad en serio”, en paraules de Jordi Garriga), Rafael Bori o Pere Català Pic, reunits en institucions pedagògiques com el Seminari de publicitat i actius a través del Publi-Club, que aplegava des del 1928 aquell grup de professionals entusiastes. El congrés es va donar a conèixer amb aquest cartell, seleccionat en un concurs (1), que aplega en un conjunt simbòlic els elements de la bola del món i el full de paper com a altaveu que envia missatges propagandístics, en una construcció habitual als cartells de fires i als dedicats específicament a la publicitat com a disciplina. 


L’autor, Àngel Pallarès Torruella (Sallent 1911-Barcelona 1977), va fer carrera com a pintor figuratiu i va teoritzar sobre la pintura “essencialista” (2), però també va tenir dedicació al cartellisme, on s’esmenta igualment la participació del seu germà Lluís. La producció de cartells d'Àngel Pallarès té alguns hits notables, per a les edicions de 1942, 1943 i 1949 de la Volta Ciclista a Catalunya i per a les Bodes d’Or de la Caixa de Pensions (1954), però també una peça publicitària força coneguda per als calçotets Olimpic (que, reduït a clixé tipogràfic, es va reproduir en blanc i negre a moltes revistes dels anys trenta). També va obtenir premis menors en altres concursos, com per exemple el de cartells per al sabó Libel, del 1945 (3), i per al parc d’atraccions del Tibidabo Atalaya de Barcelona, del 1953 (4); o el de mascotes de la marca Mistol, on va quedar segon per darrere del madrileny José Bort (5). Durant la guerra la seva firma apareix en el disseny dels bitllets de 50 cèntims i d’una pesseta per a l’ajuntament de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès).




Voluntat de votar i de victòria. – Com eren les campanyes electorals abans de la irrupció de les Noves Tecnologies? I abans de la televisió, o de la ràdio? Segur que hi havia alguns cartells o pasquins, tipogràfics o, fins i tot, manuscrits. I algunes pintades, que es poden anar a buscar fins a l’antiga Roma: les excavacions de Pompeia n’han donat mostres notables. Però a Catalunya els cartells il·lustrats i de gran format no sembla que s’hagin començat a produir fins als anys trenta del segle XX. Es coneixen alguns exemplars britànics ja cap a 1900 i també es poden adduir exemples francesos, alemanys o americans, tot i que potser el seu ús no es generalitza fins a la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències. Els cartells de la República de Weimar (1919-1933) són ben coneguts, amb les seves candidatures numerades i els primers fotomuntatges expressius. (6)

Un cartell anglès del 1929 (http://www.cato.org/blog/political-poster-week-continues-come-dad) amb un aspecte que no difereix gaire de la publicitat comercial, com per exemple la de grans magatzems, contrasta amb la moderna concepció del cartell fotogràfic de John Heartfield, del 1928.


Els cartells per al referèndum de l’estatut, el 2 d’agost de 1931, encara eren exclusivament tipogràfics (Edmon Vallès: Història gràfica de la Catalunya autònoma: La Pau, Edicions 62, Barcelona, 1977, p. 84).


Si a les eleccions que van portar la Segona República Espanyola, l’abril del 1931, o al referèndum per l’Estatut, d’agost del mateix any, els cartells encara eren únicament tipogràfics, aviat els partits començaran a utilitzar amb profusió els recursos de la publicitat moderna, i alguns cartellistes posaran el seu art al servei de les ideologies que els són més afins: l’insigne Josep Morell treballa per a la Lliga en les eleccions generals del 1933 i les municipals del 1935, i per al Front Català d’Ordre a les del febrer del 1936, en uns cartells als quals s’oposen els de Cristóbal Arteche per al Front d’Esquerres; altres autors destacats seran el jove Fontserè per a la Dreta de Catalunya, o l’enigmàtic Estenka (potser Àngel Estivill Abelló?). En la premsa de l’època es comenten a vegades excessos notables en les campanyes d’alguns partits polítics, amb enviaments massius per correu, globus i llums de neó.



El cartell d’aquest mes és un treball d’autor desconegut, editat per la Lliga Catalana probablement a finals del 1935. El carnet electoral es va començar a discutir l’any 1930, quan ja havia desaparegut Primo de Rivera i el general Berenguer intentava posar les bases d’una transició democràtica. Per tal d’evitar les habituals tupinades i les irregularitats de tota mena que les revistes satíriques havien denunciat des de feia dècades, es va plantejar la necessitat d’un mecanisme de control electoral, amb un carnet que s’havia d’obtenir abans de les eleccions. En aquell moment no es va adoptar (poques setmanes abans de les eleccions del 12 d’abril del 1931, llegim a La Vanguardia que el projecte es va considerar una “broma pesada”) (7), però finalment l’any 1934 se’n torna a parlar, en el context d’una nova llei electoral catalana, i s’implanta el 1935: serà gratuït, amb una fotografia de l’elector (per a la realització de la qual es mobilitzen tots els retratistes disponibles) i dóna dret a rebre a domicili les llistes de les diverses candidatures. La Generalitat dretana (en aquells moments del Bienni Negre, i amb Companys i el seu govern a la presó) en fa una campanya informativa, amb un cartell ben conegut de Josep Morell (amb lapel·lació Ciutadà! Ja tens el carnet electoral garantia del teu vot?), però els partits d’esquerres, que inicialment havien demanat que es creés el carnet  per impedir el frau, arriben a boicotejar-lo. En canvi la Lliga, amb aquest cartell, en fa campanya favorable. L’estil de dibuix és una mica rígid i la producció és senzilla, només amb tinta negra i vermella, però l’efecte general, amb la inscripció creuada en diagonal, és prou atractiu i al carrer devia cridar l’atenció. Al final, a les eleccions de febrer del 1936, es va admetre la possibilitat d’identificar els votants amb altres documents, com ara la cèdula personal, el passaport o la cartilla militar. (8)


Una obra dAntoni Utrillo, el prolífic. Aquest cartell de petites dimensions anunciava el 1899 la imminent aparició d’un llibret il·lustrat que pretenia facilitar l’aprenentatge de normes senzilles per tal d’evitar alguns dels errors més habituals a l’hora de parlar o escriure el castellà. A la vista dels rodolins d’Albert Llanas, que anaven acompanyats per dibuixos d’Antoni Utrillo, hem de pensar que el transcurs de cent anys no ha servir per millorar la qüestió, al contrari: encara ara molta gent fa aquelles errades que el llibre denuncia, i encara se n’hi han afegit d’altres... La redacció i les imatges d’aquestes Reglas gramaticales ilustradas estan fetes d’una manera jocosa, amb una tendència cap a l’absurd que alguns, amics de la broma, hem convertit en frases d’ús més o menys habitual, com ara les mítiques “‘Sentarse en la mesa’ es gran grosería. / ‘Sentarse a la mesa’: la cosa varía.” o bé “¿’Sendos’ en vez de ‘grandes’? Eso en modo alguno. / ‘Sendos’ significa: uno cada uno.” Una selecció del llibre es pot veure a la Galeria d’imatges dels amics Galderich-Leblansky. 


L’autor dels dibuixos, que va fer també el cartell que presento avui, era Antoni Utrillo Viadera, que algun esperit satíric anomenaria “Utrillo el malo” en comparació amb les actituds més avançades del seu cosí Miquel Utrillo, l’amic de Ramon Casas i habitual dels Quatre Gats, de la mateixa manera que els contemporanis de l’arquitecte Domènech i Estapà el coneixien com a “Doménech el malo” quan el posaven al costat del geni de Domènech i Montaner. De tota manera, la producció d’Antoni Utrillo, tan desigual, no ens pot fer oblidar una colla d’encerts, com tampoc podem menystenir el seu paper en tant que impulsor de la cultura del cartell a Barcelona, de la mà de les seves empreses de cromolitografia (Utrillo & Rialp, fins a 1902 i, en endavant, A. Utrillo Sociedad en Comandita) i l’establiment Litografia l’Art, situat al passeig de Gràcia. La firma d’A. Utrillo es troba en molts cartells (en tinc registrats una setantena, cosa que el converteix en un dels autors més prolífics), però també, com a bon membre del Cercle de Sant Lluc, en la il·lustració de llibres confessionals (la famosa col·lecció Bons costums catalans, de l’editorial Foment de Pietat, que tenia per lema “Contra el laïcisme eixorc i corrosiu, propagueu Bons costums catalans”) i fins i tot el trobem treballant al TBO

Simultàniament es va dedicar a la pintura, amb uns resultats una mica més discrets, tot i que els seus quadres de modistetes van tenir força èxit i són molt apreciats; i exercia un càrrec important a la majordomia del Palau de la Generalitat, que va anar mantenint sota la Diputació provincial, la Mancomunitat, la dictadura de Primo de Rivera i la Generalitat republicana... Els seus últims cartells identificats són els de la Santa Misión, de 1941. Aquest cartell davui, amb la imatge de làngel finisecular, potser no expressa a la clara quin és el contingut de la publicació, tot i que remet a la imatge femenina que Antoni Utrillo també va posar a la coberta del llibre.





(1) La Vanguardia, 16 setembre 1934, p. 18.
(2) La Vanguardia, 21 maig 1958, p. 23.
(3) La Vanguardia, 28 novembre 1945, p. 2.
(4) La Vanguardia, 29 setembre 1953, p. 15: el primer premi es va dividir entre Guillem Rodríguez Tarragó i Jordi; els segons premis van recaure en Josep M. Brull i Àngel Pallarès, amb el projecte Atalaya; finalment, van rebre accèssits Pau Macià, Josep Pla-Narbona, Josep Buyreu, Francesc Albert Borrell, Marcel Galvany i els germans Nicolau i Vicenç Miralles. Tot i que no sembla que sarribessin a imprimir els cartells, el projecte de Pallarès és conegut perquè loriginal es va conservar a les dependències de la S.A. El Tibidabo i ha estat reproduït al llibre Tibidabo. El parc màgic de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008, p. 47, junt amb el projecte de Josep M. Brull (lema Barcino) i dos més que no apareixen al veredicte: el del cartellista Antonio Cedó Lorán i el que duia el lema Fret.
(5) La Vanguardia, 18 febrer 1956, p. 13.
(6) Politische Plakate der Weimarer Republik 1918-1933, Hessisches Landesmuseum, Darmstadt, 1980.
(7) La Vanguardia, 17 febrer 1931, p. 27.
(8) La Vanguardia, 16 febrer 1936, p. 5.

dijous, 20 de novembre de 2014

Andreu Gil Ballera – per Santi Barjau

Els dibuixants barcelonins que es van dedicar al cartell durant la Guerra Civil són com una “foto fixa” de l’estat del sector en un arc cronològic prou ampli que va ben bé des de mitjans dels anys vint fins a l’inici dels cinquanta: en aquell segon quart del segle XX van ser tants els professionals que es dedicaven a aquesta branca de la creativitat que qualsevol aproximació ens pot semblar parcial. Les nombroses indústries gràfiques de la ciutat de Barcelona donaven feina i possibilitats de desenvolupament a una gran quantitat de dibuixants però molts (i moltes!) han quedat en l’anonimat pel fet que molt sovint no signaven els seus treballs (o només ocasionalment, com per exemple quan publiquen algun cartell).

Avui ens fixarem en un d’aquests professionals de qui, sens dubte, només coneixem una petita part de les feines en què va treballar al llarg de la seva carrera. La seva trajectòria discreta i una expatriació tardana han fet que perdem la seva pista, com per altra banda és prou habitual desgraciadament.

No tinc notícies sobre els orígens d’Andreu Gil i en desconec les dates i llocs de naixement i mort. Podem pensar que hauria nascut cap a 1910, si tenim en compte que les primeres notícies que ens n’han arribat ja el mostren plenament consolidat com a dibuixant, treballant en els cinc números de la revista La Ilustracion Iberoamericana (entre novembre del 1929 i desembre del 1930) on fa portades i una sèrie d’imatges de l’Exposició Internacional de Barcelona (una mica ingènues: vistes cridaneres de les il·luminacions nocturnes o bé alguns estands de la fira, unes i altres segurament dibuixades a partir de fotografies; tasca en la qual coincideix amb Carles Kliemand). En un anunci es pondera el “genio pictórico” de Gil, en especial com autor d’una vista “encuadrable” de la gran Font Màgica. També ha estat divulgada una visió futurista de Girona, amb gratacels de tipus ianqui entremig dels quals es veuen els campanars de la Catedral i de Sant Fèlix, i amb góndoles navegant per l’Onyar...  Potser també són d’ell les imatge similars que mostren la imatge utòpica d’una Barcelona del futur, publicades en un altre número de la revista.



Visió de la Girona del futur, amb la firma que Gil va utilitzar durant els anys trenta; es va publicar el 1930 a La Ilustración Iberoamericana amb un peu on s'acredita la seva autoria. Potser ell també va imaginar la vista de la Via Laietana de Barcelona, més coneguda. Andreu Gil és el dibuixant quasi exclusiu en els cinc números d'aquesta revista

Segurament el nostre dibuixant és el veí del carrer de Pere Serafí que en dissenya la decoració durant les festes del barri de Gràcia de l’any 1931 (1). La seva vinculació al barri i una possible inclinació social explicarien aquesta altra notícia, segons la qual sabem que Andreu Gil “Bellera” dóna classes gratuïtes de dibuix a L’Artesà (2). 

Durant els anys republicans el seu nom no es fa tan present: amb prou feines li conec alguna col·laboració a la revista Papitu. En època de la Guerra Civil hem trobat la seva firma, amb la inicial del nom allargassada (que algun cop l’ha feta llegir com “An. Gil” o també “Amgil”) en un parell de cartells que es compten entre els seves obres més conegudes: l’impactant Construïm refugis, amb la figura hercúlia que, pic en mà, treballa en les tasques de defensa passiva, en l’entorn estereotipat de molts cartells de guerra (la ciutat i les indústries sota l’amenaça dels “avions negres”), fent un conjunt negre i vermell només amb el contrast de les lletres grogues de la paraula “refugis”; i el més sobri de Solidaridad Internacional Antifascista dedicat a recordar Durruti el 1938, en el segon aniversari de la seva mort. Durant la guerra també trobem aquesta firma a la revista Moments, en la qual potser participa en qualitat de membre del Sindicat de Dibuixants Professionals, i en el paper moneda del poble de La Manresana: es tracta d’uns bitllets de 50 cèntims i d’una pesseta, impresos per l’establiment barceloní Grafos. 

Gil Ballera, que en aquell moment resideix al carrer de Verdi, 109, participa a l’Exposició de Primavera del 1937 amb cinc aquarel·les: un retrat i quatre vistes barcelonines. No hi ha indicis que la seva activitat com a cartellista hagués perjudicat Andreu Gil, un cop acabada la guerra, tot i que no es pot descartar algun trasbals momentani. Potser són d'aquest moment unes postals per a les “missions”, de les quals no tinc més referència. La majoria dels treballs d’Andreu Gil que es coneixen avui dia són els de la postguerra, amb la firma “a. gil” una mica canviada; tot indica que s’han de concentrar entre 1939 i 1951. Es tracta d’una vintena de cartells de qualitat desigual: la meva opinió és que uns quants tenen la simplicitat que es pot exigir a un bon cartell que impacti en l’espectador, però que n’hi ha d’altres de dibuix massa confús. Entre aquests cartells –més aviat es tracta d’il·lustracions publicitàries –  hi trobem alguns temes  constants, com ara la dedicació a les begudes (amb una curiosa especialització asturiana: Anís Principado, Anís La Asturiana, Sidra Viva Asturias, però també Ginger Ale o el més conegut Calisay), aparells de ràdio (Telefunken, Cefresa, Power), productes infantils (tetina Corona, colònia Cruz Verde amb DDT)... Són curiosos els cartells per al centenari del tren de Mataró, del 1948, i el dels bombers de Barcelona, de tonalitat general vermella, amb l’enquadrament dramàtic en pla picat d’una escena de salvament des de dalt de l’escala telescòpica. 

Entre els cartells que generen més bones sensacions tenim els de l’Aspirina Bayer, amb un home de neu que té la precaució de portar una capsa de comprimits; Hispano Olivetti (tres siluetes d’homenets de colors amb màquines d’escriure i calcular); el sabó d’afaitar Tabana, amb una brotxa d’afaitar plena d’escuma personificada amb una cara somrient; el xampany Noyet, amb un atractiu bodegó format per l’ampolla, raïm i unes serpentines sobre fons negre; linteressant Cobrever (tractament de conreus), amb una imatge estilitzada despigues i raïms (1944) i, com un dels més coneguts, el de l’Anís del Taup/Anís del Topo, amb una nova versió de la mascota del producte que ja es venia abans de la guerra.


Un article (3) publicat per Luis Gil Fillol a la revista madrilenya Arte Comercial dóna a conèixer el nostre dibuixant en un número en el qual, a més, A. Gil realitza la portada. L’article, de la sèrie Dibujantes españoles, el retrata com “uno de los cartelistas más originales y decididos de la nueva generación”. En valora el dibuix esquemàtic i expressiu, adaptat a la publicitat moderna, i la facilitat per trobar el que Gil Fillol en diu metàfores gràfiques: expressió d’una idea publicitària amb els mínims mitjans. Aquestes troballes les aplica Andreu Gil sobretot al dibuix per a l’anunci de premsa (la revista en reprodueix alguns amb metàfores esportives per a l’Anís del Mono) però també l’esmenta com a autor de cartells, alguns dels quals són desconeguts: “el gran dibujante catalán utiliza, por ejemplo, un tapón de corcho para anunciar un vino; una alegre mariposa, para la aspirina; un clavel con unas cuentas de rosario, para la Semana Santa; un pañuelo, para un específico contra los resfriados; una tecla de máquina de escribir, para un concurso mecanográfico, o un chorro de agua para las bombas «Verta»...” El cartell Verta es coneix per una reproducció a la mateixa revista; pel que fa als altres, només tinc identificats el de la papallona (per a Cafiaspirina) i el del IV concurs mecanogràfic, celebrat el 1948. També cita, com un dels cartell més coneguts, el de l’Anís del Mono, que seria similar als anuncis ja esmentats, amb una pilota entrant a la porteria o una bandera d’arribada de cursa automobilística com a “metàfores” de la qualitat del producte, però no en conec cap exemplar. Andreu Gil es manifesta com a dibuixant una mica irregular; Gil Fillol insinua que per a ser un bon publicitari no cal dominar el dibuix clàssic sinó tenir bones idees.


Segons aquest article, el cartell és la part més significativa de l’obra d’Andreu Gil, però també es dedica a “todas las apetencias publicitarias, desde el prospecto ilustrado al más ambicioso «depliant»; desde el más modesto membrete a la más lujosa etiqueta; desde la envoltura de las libras de chocolate, al más ingenioso envase.” Per desgràcia no coneixem a penes cap mostra d’aquesta producció de petits impresos que, d’altra banda, eren el pa de cada dia per als dibuixants del moment, especialitzats en publicitat i aconduïment de productes. 


L’article informa que, a causa del seu prestigi, A. Gil rep nombrosos encàrrecs del mercat americà (sense especificar) i en reprodueix alguns cartells: destaquem el que, pel títol de “IX feria oficial y nacional” i l’escut a penes visible, sembla un projecte inèdit per a la Fira de Mostres de Saragossa del 1949 (el cartell va ser fet en realitat pel sempitern Guillermo Pérez Bailo). També s’hi reprodueix una imatge potent del medicament anti-anèmic Lehuman: la paraula “Anemia” aixafa un clau mentre que la seva ombra es manté dreta i recta (potser també es va fer com a cartell però jo només el conec en format de targeta).
En un altre número de la mateixa revista es reprodueixen amb aplaudiment els projectes que Gil va presentar al concurs de cartells turístics de Barcelona, celebrat durant la tardor de 1950 per l’ajuntament. El veredicte (4) ens assabenta que el jurat no va trobar entre els 43 participants cap cartell mereixedor del primer premi de 10.000 pessetes i va concedir cinc accèssits de 5.000 que van recaure, junt amb Andreu Gil, en els projectes d’Adolfo del Rey, Hernan Picó, Riera Martí i Fulgenci Martínez Surroca. El projecte de Gil, força atractiu, representa la cistella de la talaia del Tibidabo amb una sèrie de personatges que contemplen des de les altures la ciutat que es troba als seus peus, amb els carrers de l’Eixample, Montjuïc i la línia del mar. A l’article de Gil Fillol també es reproduïa un altre projecte, que potser estava destinat al mateix concurs, amb una “metàfora gràfica” de la Rambla: un gran para-sol sota els arbres cobreix unes flors, en al·lusió a les parades de les floristes; a banda i banda, el monument a Colom i un tramvia dels anomenats “jardinera”. (5) 


L’any 1951, però, per algun motiu que desconec, Andreu Gil Ballera abandona Barcelona amb la seva dona i dos fills. He trobat una referència al seu viatge en avió fins a Lisboa, potser com a escala cap a Nova York. En tot cas, sembla que aviat s’estableix a Colòmbia. Se sap que “Andrés Gil B.” fa dibuixos per a la revista Alborada, que es publicava des del 1952 a l’estat colombià d’Antioquía (6). He intentat seguir la pista dels seus fills i sembla que un d’ells havia estudiat a Medellín abans de passar als Estats Units on es va formar com a enginyer aeronàutic. En canvi la pista del pare es perd aquí, tot i que alguna font assegura que Andreu Gil va morir a Mèxic, sense aportar cap prova concloent.




NOTES
(1) La Vanguardia, 14 agost 1931, p. 5.
(2) La Vanguardia, 19 setembre 1931, p. 6.
(3) Gil Fillol: “Las metáforas gráficas de A. Gil”, Arte Comercial, (Madrid), V, 31, 1951, p. 3-6.
(4) La Vanguardia, 23 desembre 1950, p. 18; “Los concursos”, Arte Comercial, (Madrid), V, 28, 1951, p. 36.
(5) Segons Emeterio Melendreras: 100 años del cartel español: publicidad comercial (1875-1975), Centro Cultural del Conde Duque, Madrid 1985, p. 78, els cartells de Calisay i el de bombes Verta també van ser presentats i premiats en concursos.
(6) María Cristina Arango de Tobón: Publicaciones periódicas en Antioquia. 1814-1960, Medellín, 2006, p. 445.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

Gerard Carbonell: luxe i decadència de l'Art Déco – per Santi Barjau

Hi ha artistes que, d’entrada, no han aconseguit ser prou coneguts pel públic, el qual n’ignora el nom o les obres, i ni tan sols no tenen gaire acceptació entre els experts o els sibarites del grafisme antic, que sovint coneixen i reverencien uns creadors de culte; però la simple observació d’algunes de les seves obres ens fa veure que el món del paper imprès està ple treballs excel·lents, produïts per grans professionals. És el cas de Gerard Carbonell Piñol (Barcelona, 1894 – 1968), de qui us parlaré avui. 


La història de l’Art Déco català encara és precària i espera l’ocasió de ser més extensament coneguda a través d’una exposició o d’un estudi ben aprofundit. Potser aquest oblit sigui una de les causes del nostre desconeixement d’una sèrie d’artistes que, com Gerard Carbonell en moltes de les seves obres, van cultivar alguna de les facetes variades d’un estil decoratiu que ja s’entreveia just abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial però que sobretot es va divulgar durant els anys vint, com una síntesi bigarrada i colorista de les troballes dels artistes moderns i uns referents exòtics que no són aliens al món del cinema. Al llarg dels anys trenta l’estil va tenir una versió més purista, però sempre amb un aire elegant que el feia idoni per al grafisme publicitari en el món de la moda.

Gerard és objecte d’una llarga biografia al diccionari Ràfols, on es recullen els noms de centenars o milers d’artistes catalans de tots els temps. En aquest diccionari essencial no hi ha gaire entrades que superin la llargada d’una columna, i la de Gerard Carbonell Piñol n’és una; però en canvi avui és pràcticament desconegut.

Segurament la primera referència que el vincula al món de l’art sigui l’aparició del seu nom al catàleg de l’exposició inaugural del nou estatge de l’acadèmia Baixas, al carrer del Pi, fet que potser es pot situar el desembre del 1910; hi participa amb quatre pintures. Si la data és correcta, estaríem davant d’un talent precoç de setze anys: tot indica que els participants havien estat estudiants de la prestigiosa acadèmia, com Torres-Garcia, Iu Pascual o Sardà i Ladico, però també altres més joves i afins a Gerard, com Ramon Baixeras o Josep Porta. La biografia de Ràfols ens assabenta d’una formació artística més oficial, a l’Escola de Belles Arts i Oficis Artístics, sota el mestratge de grans professors com Josep Triadó o Josep Pascó, entre molts d’altres, però sense especificar-ne la cronologia.

Unes informacions no contrastades situen Gerard Carbonell, ja en l’àmbit del cartellisme, com un dels participants del concurs “Contra les mosques”, del 1915, on obtindria un accèssit (1); l’any següent, al cèlebre concurs de cartells per als sabons Heno de Pravia, el seu nom apareix consignat i la seva obra reproduïda a la premsa: es tracta d’una escena d’Art Déco primerenc, amb una contraposició racial molt del gust del moment, accentuada per la presència d’un cigne negre. (2) 

El 1918 s’esmenta Gerard com a vencedor d’un concurs d’ex-libris (3) convocat pel Cercle Artístic, al qual sembla fermament vinculat. (4) Per exemple, l’any 1925, sota la presidència d’Oleguer Junyent, el seu nom apareix com un dels vocals de l’entitat artística barcelonina. (5)


No detallaré aquí la seva trajectòria com a pintor de cavallet i dibuixant, especialment retratista, o la dedicació a la pintura mural, ni els treballs decoratius per a festes i esdeveniments. Només uns quants apunts: Gerard Carbonell participà a les exposicions d’art de 1920 i 1922, a la polèmica Exposició del Nu del 1933 i (enquadrat en el Saló de Barcelona) a les edicions de l’Exposició de Primavera del 1933, 1934 i 1935. Pel que fa als treballs de decorador, se l’esmenta ja el 1924 com a coautor (amb Antoni Mataró) del muntatge de la revetlla “artística regional” celebrada al Parc de Montjuïc. També va dissenyar carrosses i cavalcades, tasca que el va ocupar en diversos moments. (6) 


A l’Exposició Internacional del 1929 la seva activitat com a pintor decoratiu va ser abundant: des del restaurant Miramar fins a la llotja de l’estadi de Montjuïc; també va decorar l’estand dels productors de taronges valencians al Palau de l’Agricultura, i va continuar l’activitat com a responsable de guarnir els jardins de Montjuïc en l’ocasió de diverses festes, segons Ràfols. Segurament per raó dels seus càrrecs, forma part del jurat de «Miss Sans 1933», junt amb altres artistes. (7)

Durant la Guerra Civil havia actuat com a delegat de la secció de recuperació del patrimoni artístic de la Generalitat, i cap a les acaballes del conflicte demanava la col·laboració de Frederic Marès per a la restauració de Santa Maria del Mar, segons assenyala l’escultor a les memòries. (8) Ja a la postguerra fa les pintures del Palau March de Palma de Mallorca però també a la casa que Lluís Plandiura tenia a La Garriga; el diccionari Ràfols també esmenta la participació de Gerard Carbonell en la restauració de les pintures del barceloní Palau de la Virreina. I consolida la seva posició en els ambients artístics barcelonins com a catedràtic de belles arts: és professor de la classe de Procediments Tècnics a l’escola de Llotja i en va arribar a ser secretari el 1964. (9) També aquell any va exposar al III Salón de Barcelona, del qual va ser vicepresident el 1965, i va ser membre de molts jurats de pintura.

Però sobretot en vull destacar la tasca com a dibuixant publicitari i cartellista. De moment, el primer cartell publicat sembla que va ser el del ball de disfresses del Cercle Artístic, celebrat al Liceu el 1918: el seu projecte colorista i festiu, amb el lema “Dansa”, va ser elegit en concurs per davant de la proposta de Manuel Fontanals. (10) L’any 1922 fa el cartell per a la Venda d'obres d'art organitzada pels artistes per a contribuir amb llur producte a la construcció del nou estatge del Reial Círcol Artístic, que juga amb els referents classicitzants que trobem en tants creadors d’aquells anys; i també presenta un projecte per al cartell de l’Exposició de tècnica de l’Edificació, a Montjuïc, que no es va arribar a celebrar; l’original (quatre manobres –un d’encofrador– enfilats en bastides davant d’un fons puntillista) es conserva al MNAC, junt amb un altre treball de Ramon Baixeras. Altres premis secundaris que no es devien imprimir són els del conyac Sorel, del 1922, i de l’aigua Sterling, del 1923. (11)




Precisament l’any 1923 és el guanyador d’un concurs de cartells per al Futbol Club Barcelona, on amb dibuix realista posa en escena uns jugadors banyats per una llum daurada. (12) Als concursos de la Caixa de Pensions obté alguns premis menors, en les convocatòries dels Homenatges a la Vellesa (1926: menció per al projecte “Vida de ahorro, vejez de oro”, que no s'arribaria a imprimir), de l’Obra Maternal (1928: segon accèssit i menció) i per al cartell genèric de les obres socials (1933). Potser també és d’aquesta època el cartell per a la Caja de ahorros provincial de la Diputación de Barcelona, amb una figura femenina acompanyada per dos infants, amb el sant Jordi de la façana del Palau de la Generalitat. 


El seu prestigi creixent, o la vinculació amb el Cercle Artístic, el van portar a prendre part en jurats de concursos de cartells, com el del diari La Publicidad, el juny de 1922, on va ser vencedor Josep Alumà (13) o el de la Mutual Mèdica, el 1924, en què la victòria va ser per a Francesc Fàbregas. (14) El diccionari Ràfols atribueix a Gerard el cartell per al VI Saló de l’Automòbil, però el cert és que, en l’edició d’aquell any (1933), es va reutilitzar un projecte de Rafael Bilbao que havia quedat segon al concurs del Saló del 1927. 

Segurament un dels cartells més apreciats de l’etapa inicial de gerard sigui el de l’Exposició de l’art del vestit i Segon saló de Creacions que va tenir lloc el 1935 al recinte de Montjuïc: una dona vestida amb elegància, amb una “fourrure” o capa de pells, i altres figures similars cap a l’horitzó, al costat d’una mena de sortidor, potser en al·lusió a les fonts de Montjuïc; el cartell es va publicar en dues versions, amb els textos en català i en castellà.


Recordo haver vist, en una fira de llibre d’ocasió, un cartell amb la signatura de Carbonell per a una festa al Gran Price, organitzada pels treballadors de Modes Badia, una destacada botiga de barrets; però no en tinc cap altra referència.

El diccionari Ràfols assenyala que en aquesta època, de 1929 a 1933, Gerard Carbonell va ser el president de l’Associació de Cartellistes, però de moment, segons les dades disponibles, només puc assegurar la seva activitat com a impulsor d’una primera etapa d’aquesta entitat, iniciada l’any 1928 i que es materialitza en una exposició celebrada a la sala La Pinacoteca, junt amb Josep Segrelles, Josep Alumà, Apa i altres. (15) L’abril del 1933, quan es refunda l’Associació, el president passa a ser Josep Alumà i Gerard n’esdevé vocal; no va ser “exposant” al saló del cartell contra la guerra (1934) però sí que participa a l’exposició de l’associació del 1935, celebrada al Cercle Artístic sota el lema “anuncieu per mitjà de la imatge”.

Alguns dels impresos publicitaris per a establiments de moda fets per Gerard Carbonell entre 1920 i 1936



La producció de Gerard Carbonell com a dibuixant publicitari es concentra també en els establiments de moda; també el trobem il·lustrant menús, com ara els de la Maison Dorée, Restaurant Catalunya, etc. (16) La majoria d’aquests impresos eren fets a can Seix Barral, amb qui sembla mantenir una vinculació habitual. Sovint projecta elements de propaganda que havien de ser reproduïts al pochoir. Conec uns quants impresos que reflecteixen la seva evolució, des d’un primer Art Déco exòtic i bigarrat del anys vint, fins a un purisme elegant ja durant els trenta. La seva firma, igualment, evoluciona des d’un filacteri amb el nom complet, en majúscules, fins a la grafia més senzilla, sovint només amb el nom en minúscules, i algun cop en tres files superposades: ge/ra/rd. També es troba un anunci per a la sastreria Modelo al Llibre d’or del futbol català, del 1928. (17)

La firma de Gerard Carbonell, en un cartell del 1918 i un full publicitari del 1934
Com a il·lustrador va embellir un parell de llibres pietosos per a l’Editorial Muntañola, amb textos de Joan Laguia Lliteras: Las mujeres de la Biblia: Judit i Episodios bíblicos: Historia de Tobías, tots dos de 1921 (col·lecció Lecturas Santas); els dibuixos de Gerard també van aparèixer a les pàgines de la revista infantil La Mainada, dirigida per Laguia. (18)

















Els cartells de després de la guerra potser no tenen un atractiu gràfic tan gran: el dedicat a sant Antoni Maria Claret (Barcelona al nuevo santo), amb motiu de la seva canonització l’any 1950, el mostra vestit de bisbe amb dos angelots que li aguanten l'aurèola i dues escenes de la seva vida: agenollat davant la Mare de Déu i treballant en un teler. Reprèn la participació als concursos de la Caixa de Pensions: el 1951 seu projecte per als Homenatges a la Vellesa (Amor a la ancianidad. Para ellos las flores) mereix ser imprès (19); en canvi queda finalista al concurs de les noces d’or de l’entitat d’estalvi, celebrades el 1954. El 1957 pren part al concurs de cartells per a la Fira de mostres i només rep una menció honorífica (20). Els últims cartells que li conec són el de la V Gran Cabalgata de Barcelona, que el Reial Cercle Artístic organitzava durant la festa major barcelonina (21); i el mateix any el que commemorava el 75è aniversari de la coronació de la Mare de Déu de la Mercè, amb un text, Princesa de Barcelona, extret dels goigs que li va escriure Jacint Verdaguer. (22)




NOTES
(1) La Vanguardia, 23 juny 1915, p. 3, esmenta els lemes dels vuit cartells mereixedors d’accèssit, però no els noms dels artistes: “Zevs”, “Fora mosques”, “La mort ens les envia: Guerra á les mosques”, “Higiene”, “Higieya”, “St. Jordi, mata la mosca”, “Minerva” i “Infancia”.
(2) Mundo Gráfico (Madrid), VI, 266 (29 novembre 1916), p. 1.
(3) Remo Palmirani: Ex libris Art Nouveau, Cantini, Florència 1991, p. 9.
(4) Maria Isabel Marín: Reial Cercle Artístic de Barcelona (1881-2006). Primera aproximació a 125 anys d'història, Reial Cercle Artístic de Barcelona, 2006.
(5) La Vanguardia, 13 març 1925, p. 8.
(6) La Vanguardia, 7 setembre 1962, p. 14: “Las tres carrozas han sido diseñadas desinteresadamente por el artista don Gerardo Carbonell, y se realizarán bajo su dirección.”
(7) La Vanguardia, 24 gener 1933, p. 13.
(8) Federico Marès Deulovol: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista, Gráficas Bachs, Barcelona 1977 (reedició facsímil 2000), p. 123.
(9) La Vanguardia, 13 desembre 1964, p. 36.
(10) Fulla Artística d'Alt Empordà, 1, gener 1918, p. 2; [reproduït a Catalunya Gràfica, 5, 20 febrer 1922, p. s/n].
(11) Rep un segon accèssit al concurso de cartells per al Coñac Sorel, darrere de Francesc Fàbregas i Federico Ribas: La Vanguardia, 10 novembre 1922, p. 23; i un segon premi, amb l’esmentat Francesc Fàbregas, al concurs Stirling, que va ser vençut per Lluís Muntané, però sembla que no es va arribar a inprimir: La Vanguardia, 29 desembre 1923, p. 5.
(12) La Vanguardia, 18 abril 1923, p. 10, dóna el veredicte del concurs de cartells del F.C. Barcelona: el primer premi, de 1.000 pessetes, va ser per al projecte “Football” de Gerard Carbonell; seguit dels lemes “Campió”, d’Heliodoro Otero; “Eterna”, de Josep Segrelles, i “Triomf” de Josep Alumà.
(13) Maria Isabel Marín: “Josep Alumà Sans, cartellista i pintor”, Cercle. Reial Cercle Artístic, època III, 1-2, abril-setembre 2009, p. 12.
(14) Butlletí del Sindicato de Médicos de Cataluña [sic], 50, octubre 1924, p. 15; La Vanguardia, 29 octubre 1924, p. 15.
(15) Revista de Catalunya, VI, 53, gener-febrer 1929, p. 110.
(16) Alguns treballs de Gerard Carbonell han estat presents a les exposicions del cicle “Un tast de l’Arxiu”, celebrades a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: Figurins 1914-1935: Luxe i modernitat (2011-12) i Menjar a Barcelona: els menús de l’arxiu 1880-1980 (2014-15).
(17) Llibre d’or del futbol català, 1928 (abans de la p. 173). 
(18) Montserrat Castillo: Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants (1905-1939), Barcanova, Barcelona, 1997, p. 271.
(19) La Vanguardia, 1 novembre 1951, p. 14.
(20) La Vanguardia, 25 gener 1957, p. 15.
(21) La Vanguardia, 21 juny 1963, p. 24.
(22) La Vanguardia, 19 abril 1963, p. 25.