Al
llarg d’aquestes biografies, motivades per l’activitat més o menys abundant
d’aquests cartellistes que anomeno “meus”, anem repassant un seguit d’artistes
d’orígens molt diversos i, sovint, abocats també a destins inesperats. Tots
ells, però, han passat en algun moment o altre per Catalunya (actius quasi
sempre al seu centre neuràlgic de Barcelona, tot i que algun dia també caldrà
parar atenció a d’altres nuclis comarcals, especialment actius). Per a molts
d’aquests autors, la Guerra Civil va ser el moment de la veritat, no només pel
que fa a la seva producció de cartells sinó també, moltes vegades, per les
conseqüències que va tenir en les seves vides.
Avui us
vull parlar d’un artista nascut a Saragossa el 1904 que, després de passar per
Madrid i Barcelona, va emprendre el camí cap a l’exili de Venezuela, on va
morir a la capital, Caracas, l’any 1968. Martín-Ramón Durbán Bielsa (citat a
vegades com a Ramón-Martín, o amb un dels dos noms per separat) té una breu dedicació
com a cartellista, durant la guerra, però la seva vinculació amb el Comissariat
de Propaganda de la Generalitat de Catalunya fa que el seu nom sigui un dels
més destacats pel que fa a l’art del període bèl·lic.
Format a la seva ciutat natal, i amb estades de treball i d’estudis també a Madrid i a Barcelona (on va treballar amb el pintor decorador Aureli Tolosa), Durbán va exposar regularment com a pintor als salons d’art aragonesos i madrilenys. La seva carrera com a pintor, que no analitzaré aquí, l’ha portat a estar molt ben representat al museu Reina Sofia de Madrid, on es conserven pintures destacades, en la línia de la Nova Objectivitat, com ara el cèlebre Caféconcert del 1936; també hi ha obres seves al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta faceta ha estat ben estudiada per Sara Ferrando (1), de qui sembla que es pot esperar aviat una tesi doctoral sobre l’artista. Durbán no només va tenir una actuació sostinguda com a pintor de cavallet i alguns conjunts de pintura mural, sinó que també se’l cita com a autor d’escenografies per al cinema.
Format a la seva ciutat natal, i amb estades de treball i d’estudis també a Madrid i a Barcelona (on va treballar amb el pintor decorador Aureli Tolosa), Durbán va exposar regularment com a pintor als salons d’art aragonesos i madrilenys. La seva carrera com a pintor, que no analitzaré aquí, l’ha portat a estar molt ben representat al museu Reina Sofia de Madrid, on es conserven pintures destacades, en la línia de la Nova Objectivitat, com ara el cèlebre Caféconcert del 1936; també hi ha obres seves al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta faceta ha estat ben estudiada per Sara Ferrando (1), de qui sembla que es pot esperar aviat una tesi doctoral sobre l’artista. Durbán no només va tenir una actuació sostinguda com a pintor de cavallet i alguns conjunts de pintura mural, sinó que també se’l cita com a autor d’escenografies per al cinema.
La figura inconfusible de Josephine Baker tal com la dibuixa Durbán en un número de la revista D'Ací i d'Allà. |
L’any 1927 Durbán es trasllada a Barcelona, on resideix amb regularitat fins al moment que es veu obligat a exiliar-se. A la capital catalana, al costat de l’activitat pictòrica (que el va portar a realitzar treballs de decoració mural, com ara les pintures de la capella del sanatori de Sant Joan de Déu a Calafell) el trobem dedicat en especial a la il·lustració de premsa, en revistes com Mediterráneo (1927-29), on feia retrats de personalitats (les “Figuras del día”) i il·lustrava contes, alternant-se amb Ochoa, Calsina o Bosch; també es troba l’aportació de Durbán al butlletí oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i a D’Ací i d’Allà (1930). Sara Ferrando esmenta igualment les col·laboracions a la Revista Ahora i a la revista aragonesista El Ebro, editada a Barcelona. En les dues primeres publicacions trobem articles molt laudatoris dedicats a la vida i l’obra pictòrica de Durbán (2).
Un interessant diploma dibuixat per Durbán per a l'homenatge fet a Saragossa al compositor Pablo Luna, autor de sarsueles ben conegudes. |
Desconec
altres detalls de la seva estada a Barcelona, a part del fet que s’hi casa el
1933 amb Zezette Pastorelli (3). Com a cartellista, l’any 1931 fa el que, per
ara, és el seu treball més antic, per a la Residència internacional de
senyoretes estudiants que la Universitat de Barcelona va instal·lar al
Palau de Pedralbes (que la premsa republicana, algun cop, va anomenar d’una
manera curiosa com a “palau ex-reial”). El cartell representa dues d’aquestes
“senyoretes”, elegants i cultes, en un espai de reminiscències Art Déco.
També
el trobem actiu en la il·lustració de llibres, com per exemple quan fa la portada
de la novel·la de Manuel D. Benavides, Un hombre de treinta años (1933).
La dedicació cinematogràfica, ja esmentada, sembla que el va dur també a fer
diversos cartells per a pel·lícules, que encara no he pogut identificar. En tot
cas se li deu l’escenografia de diverses pel·lícules rodades als estudis Orphea
de Barcelona, i també per a Paramount, com ara Boliche (1933), Rataplán
(1935), Usted tiene ojos de mujer fatal i Incertidumbre (les dues
del 1936).
Amb
l’esclat de la guerra, ja el trobem ben aviat compromès, com quan firma el
manifest de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, en tant
que membre del Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya (U.G.T.)
(4) i, al cap de pocs dies, és nomenat comissari delegat de l’Escola d’Arts i
Oficis i Belles Arts de Barcelona (5), tot i que sembla que va renunciar al
càrrec. També sabem que pren part al catàleg Paramount de 1936-37 (sic) junt
amb la periodista María Luz Morales i altres (6).
L’activitat
com a cartellista dóna un parell de fruits, el més conegut dels seus cartells
és el que reclama Ajut permanent a Madrid: les figures grises i tristes
dels ciutadans madrilenys, dones i infants assetjats per les tropes de Franco, a
la part inferior, contrasten amb el dinamisme de les lletres de la paraula Madrid
i la locomotora que els ha de dur l’ajuda recollida. També col·labora en un
altre cartell amb Ramon Muixí, com comento en un altre lloc d’aquest
blog.
El
setmanari Mi Revista l’entrevista i
entre altres coses explica que ha estat a l’Expo de París del 1937, es confessa
entusiasta de la URSS i valora el potencial de l’art en l’educació de la
persona. (7) I a La Vanguardia una doble pàgina il·lustrada amb fotografies de Centelles mostra diversos dibuixants que treballen en la propaganda en favor de l'Exèrcit Popular Regular, com ara Durbán, acompanyat per Nel·lo, Bagaria, Benigani i Moreno. (8)
Per al
Comissariat de Propaganda també il·lustra el llibre de Jaume Miravitlles, Catalans
a Madrid, i el petit cartell corresponent. Deu correspondre a aquest moment
l’ex-libris per a Pere Català Pic, cap de publicacions del Comissariat. També
trobem una il·lustració seva a la portada del número d’octubre del 1938 de la
revista Armas y Letras, portaveu de
les Milícies de la Cultura, organisme de l’activíssim Ministeri d’Instrucció
Pública i Sanitat, quan aquest es trasllada a Barcelona procedent de València.
Segons Sara Ferrando, també va col·laborar a Treball i a Meridià. En
general, les seves relacions polítiques l’emmarquen amb el comunisme en el camp
del PSUC. I també fa els dibuixos per al llibre de Rafael Vidiella, Los de
ayer, editat el 1938 per Nuestro Pueblo i que narra els anys de la Primera
Guerra Mundial i del pistolerisme.
Amb la
imminent caiguda de Barcelona, emprèn el camí de l’exili. Antoni Clavé el troba
al camp dels Haras de Perpinyà (9) i més tard, havent passat per París, s’embarca
a Niça cap a Venezuela, on portarà a terme una llarga carrera de pintor,
il·lustrador i professor d’art. Però, estranyament, els anys quaranta i cinquanta, especialment a
València, trobem uns cartells de temàtica religiosa amb una firma que ens recorda poderosament la seva. No cal dir que no es tracta
del nostre artista sinó un altre dibuixant homònim. Amb tot, aquesta i altres qüestions encara han de ser resoltes abans no puguem dir que coneixem del tot l’obra i l’aportació artística de Durbán.
NOTES
(1) Sara Ferrando Rovira: “Ramón Martín Durbán. Su producción artística: España, 1904-1938”, a: El arte del siglo XX (coord. Cristina Giménez Navarro, Concepción Lomba Serrano), Instituto Fernando El Católico, Universidad de Zaragoza, 2009, p. 295-312.
(2) Luis Marsillach: “Martín Durbán, el artista y sus obras”, Mediterráneo, III, 80, 9 juny 1928, p. s/n; J.B.: “En el pintor Martín Durbán, nuestro colaborador, diplomado en la Exposición de Arte Moderno, se advierte el alto súbito y se adivina la carrera inminente”, Diario Oficial de la Exposición Internacional de Barcelona 1929, I, 39, 30 novembre 1929, p. s/n.
(3) Estampa (Madrid), 28 octubre 1933, p. 9.
(4) La Vanguardia, 4 agost 1936, p. 4.
(5) La Vanguardia, 18 agost 1936, p. 7.
(6) La Vanguardia, 13 març 1937, p. 5.
(7) Enrique Gómez: “Martín Ramón Durbán”, Mi Revista (Barcelona), II, 22, 1 setembre 1937, p. 39-40.
(8) “El arte al servicio de la guerra”, La Vanguardia, 27 febrer 1937, p. 2-3 (suplement).
(9) “Paso a Francia, cuando la retirada, por Prats de Molló, donde fui internado; al poco me trasladan al de Les Harras, en Perpiñán. Allí encuentro a Pedro Flores, Ferrán Callicó, Durban y Fontseré.” Recollit per Luis Permanyer: “Antoni Clavé, entre el cartel y la pintura. Soldado en el frente y primera exposición en Perpiñán”, La Vanguardia española, 29 gener 1972, p. 38.
Quina sorpresa el cartell de la Residència de Senyoretes.
ResponEliminaGràcies Mireia!
ResponEliminaEn algun exemplar del cartell es pot llegir una descripció dels serveis que oferia la residència:
"Situació i panorama esplèndids. Higiene i confort moderns. Banys. Telèfon. Camp de tennis, etc. Alimentació abundant i sanitosa. Servei propi d'autòmnibus. Cultura general. Biblioteca. Cursets. Conferències. Excursions artístiques. Concerts. Exposicions."