Farinyes / Fariñas, amor i espectacle - per Santi Barjau

A vegades hi ha personalitats curioses que s’amaguen en un racó qualsevol de la història i, després de perseguir-les per tot arreu, només aconseguim que aflorin una mica a la superfície, amb moltes llacunes i limitacions. És el cas del dibuixant que us presento en aquesta ocasió. Nascut segurament el 1911, potser a Barcelona, probablement amb el nom de Salvador Fariñas López, es tracta d’un artista de qui, per ara, desconec l’itinerari formatiu complet, que imagino similar a d’altres que acaben dedicant-se a les abundants possibilitats professionals de les arts gràfiques. (1)

Coberta per al programa d'un espectacle de revista ("50 bellezas en escena") presentat a Barcelona l'any 1956 i que va tenir una gira d'èxit a Madrid i una reestrena a Barcelona l'any 1958. Imatge per cortesia de Víctor Oliva.

En qualsevol cas, durant els anys trenta apareixen diversos impresos amb la firma Farinyes, cosa que ens fa suposar que va regularitzar la grafia catalana del seu cognom, com també van fer molts d’altres durant el període republicà, de l’escriptor i dibuixant Pere Caldés/Calders a l’alcalde de Barcelona, Jaume Aguadé/Aiguader. Aquests impresos firmats per Farinyes són bàsicament postals del gènere romàntic, en un estil humorístic, a vegades empalagós, però que devien tenir força èxit, si hem de jutjar per la gran quantitat de models diferents en desenes de sèries que encara avui trobem al comerç. En algunes ocasions els ninots tenen un aire que ens recorda el Kewpie Doll, bebè amb ulls enormes i tupè, revisió del personatge de Cupido creat per Rose O’Neill, que durant el primer terç del segle XX va fer furor als Estats Units i, de retruc, a la resta del món. Parelles amb caracteritzacions diverses (oficis; holandesos); en situacions divertides, com per exemple a la platja; escenes de declaració d’amor, a vegades amb les corresponents carabasses; enamorats melancòlics a la llum de la lluna... Es tracta d’un gènere, conegut internacionalment com a “Valentines”, en el qual sense dubte l’autor es va especialitzar. L’editorial que, amb bon sentit comercial, li encarregava aquests dibuixos era Ediciones CMB, que també treballava amb l’hongarès Géza Zsolt, Enric Cervelló, Alti (segurament Josep Altimira), Enriqueta Bombón...; també n’he trobat amb la indicació de l’Editorial Ruta. Imagino que totes les postals amb la firma Farinyes corresponen als anys anteriors la Guerra Civil, tot i que algunes encara van circular a la postguerra, quan l’artista ja tornava a firmar amb la grafia Fariñas.

 

El diccionari Ràfols, que segurament incorre en alguns errors (diu que era nascut l’any 1901 i el fa deixeble d’un desconegut Juan Bartolí) afirma que entre 1930 i 1935 Fariñas “presentó en Barcelona una exposición de cuadros de temas fabriles e industriales” de la qual per ara no tinc cap més notícia.

Al mateix temps, també se’l troba com a participant en algunes exposicions col·lectives de dibuixants, com per exemple el gener del 1935, als salons del Dinàmic Club, amb Artel (Albert Sanmartí), Eduard Jener i Eduard Jener González, entre d’altres. I el maig del 1936 pren part en les activitats del grup Oasis, amb els germans Josep i Joaquim Bartolí, Lluís Bagaria, Shum, Francesc Nel·lo, Marcel·lí Porta, Josep Alloza, etc. Aquesta exposició es pot considerar com un precedent de les activitats del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), tan actiu i reconegut a l’inici de la Guerra Civil.

Tot i que desconec si Farinyes va arribar a tenir algun compromís polític abans del juliol del 36, Josep Bartolí ens diu que ells dos van requisar el palau dels marquesos de Barberà, a l’inici de la guerra, com a seu del SDP. (2) Segons es desprèn dels testimonis de Bartolí, sembla que en aquells anys els dos dibuixants van estar força units, fins al punt que poc després (el 1937 ?) els trobo firmant conjuntament un cartell, Unidos todos por el triunfo en la guerra y en la paz, per al Sindicato Metalúrgico UGT: sobre el fons del mapa d’Espanya destaquen tres personatges (un pagès, un intel·lectual i un obrer industrial) davant d’un fons èpic amb fàbriques, camps cultivats i una columna jònica; la seva unió arracona a l’extrem inferior un crani que porta un casc amb el jou i les fletxes de Falange i una esvàstica. L’eslogan se superposa a la imatge i en certa manera desllueix el dibuix. El cartell està firmat d’una manera curiosa: “Farinyes = Bartolí” que no permet diferenciar les aportacions d’un i altre, tot i que l’estil del dibuix ens fa pensar sobretot en Bartolí i aquest, en conversa amb Jaume Cañameras, diu que el dibuix el va fer ell mentre estava ferit, durant una estada a l’hospital de Sant Pau, i no cita per res la participació de Farinyes, qui potser només hi va superposar el títol. (3) Durant la guerra també conec una il·lustració de Farinyes per a un sobre destinat a la correspondència enviada des del front: un soldat escriu als seus, des de la trinxera, al costat d’una metralladora i altres armes. (4)

 

El final de la guerra el porta a l’exili, com tants altres dibuixants, i el trobem al costat de Bartolí en un trist periple pel camp de Barcarés i després a París. Allà el seu amic continuà l’activisme que el va portar per tot el món, mentre que Farinyes (en data no especificada) torna a Espanya, segurament junt amb Joaquim Bartolí (5), amb qui treballarà de manera assídua en el camp de l’escenografia (el diccionari Ràfols, que ens fa saber que, a París, Fariñas havia exposat retrats, també ens diu que en dates indeterminades va fer diversos decorats teatrals a Espanya i Sudamèrica). El 1953 el trobem per exemple col·laborant amb el tàndem format per Joaquim Bartolí i Amadeu Asensi, en l’escenografia de la revista catalana Per favor, deixa’m la dona! Segons la premsa del moment, els decorats es basaven en “bocetos de Salvador Fariñas, [Ramon] Caseras y Bartolí-Asensi” (6); segurament van col·laborar en altres realitzacions. També trobo Salvador Fariñas com a escenògraf de la revista Mi mujer no es mi mujer, estrenada el 1957 al Teatre Apolo per la companyia de Jaume Mestres. (7)

Aquesta dedicació teatral també va quedar plasmada en una sèrie de cartells que es compten entre les millors mostres del seu treball: estrenes per al Teatre Romea, majoritàriament dels anys cinquanta, com l’espectacle caribeny d’Antonio Machín, cap a 1950, o la comèdia de Carlos Llopis El amor tiene su aquel (1956), o bé muntatges en altres sales com Flores naturales, de la companyia Medina Azahara, al Poliorama (1950); Tres suspiros a las seis, al teatre Apolo, el 1953 o El as de bastos, al Victoria, del 1954. El trobem especialitzat en el cartellisme (i potser també en la corresponent escenografia) d’aquesta mena d’espectacles arrevistats, de caràcter plenament popular, propers al music hall i la prestidigitació, com ara ¡Pim, pam… fuego!, encapçalat pel famós Alady (1954) i Hechizos de Fu-manchú (1956), tots dos a l’Apolo. Però sobretot es troba la seva empremta en els cartells dels espectacles catalans de Xavier Regàs, Jaume Mestres i Salvador Bonavia, en alguns dels quals participava La Bella Dorita; i en les estrenes d’obres de Josep Maria de Sagarra, com L’amor viu a dispesa (1952) o La ferida lluminosa (1954), i la reestrena de L’hereu i la forastera (1957), però també les obres d’altres autors, com La tercera vegada, de Lluís Elias (1953), L’apotecari d’Olot, muntatge de Xavier Regàs basat en text de Pitarra (1953), No és mai tard… si s’arriba d'hora (1957) i les reposicions de L’Auca del Senyor Esteve (1956?) i Marieta Cistellera (1959).
 

Al costat de les postals amoroses i els treballs per a l’escena, també va treballar sovint en la il·lustració de llibres, en especial per a les diferents sèries de la col·lecció Cadete de l’editorial Mateu. Durant els anys cinquanta i potser més endavant el trobem com a autor de les portades i il·lustracions interiors de molts llibres per a infants i joves, sobretot la longeva i popular “Colección Juvenil Cadete”, en la qual es publiquen versions abreujades de clàssics de la literatura, com Robinson Crusoe, el Quixot, Tartarin de Tarascon, Els tres mosqueters… (8). És notable la seva versió de l’Alícia de Lewis Carroll (9). La col·lecció esmentada va arribar a tenir més d’un centenar de títols, enriquits amb els dibuixos de Fariñas, com també n’hi havia a les col·leccions “Cadete infantil”, “Aventureros geniales Cadete”, “Clásicos Cadete” i “Mujeres Insignes”.

Altres treballs d’il·lustració per a lllibres populars van ser els que va fer per a l’editor Miquel Arimany, com per exemple les versions catalanes de Jules Verne publicades als anys seixanta per la Col·lecció Sant Jordi; o també les cobertes per a les novel·les de l’inspector Maigret, de Simenon, editades per Albor, que substituïen les mítiques cobertes firmades M. Tlarig que, de 1948 a 1953, Ricard Giralt Miracle havia fet per a les mateixes novel·les quan l’editor Ferran Canyameres les publicava a Aymà. (10)

Com a treballs més tardans de Fariñas, he arribat a trobar un parell de mostres de la seva tasca de cartellista el 1970, amb dues creacions per als premis literaris de l’editorial Planeta: el premi que porta el nom de l’editorial i un premi Olimpia de novel·la esportiva. En aquests darrers treballs, el cartellista mostra l’evolució del seu estil cap a postulats més propers al grafisme gomètric en boga en aquell moment. Salvador Fariñas mor a Barcelona l’any 1991.

 

(1) Ninots, tebeos i dibuixants: Fariñas (ropto.blogspot.com/2012/11/farinas.html – consulta 12 juliol 2015)

(2) Jaume Cañameras: Conversa amb Bartolí, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990, p. 50.

 

(3) Jaume Cañameras: Conversa amb Bartolí, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990, p. 53-54.

 

(4) http://www.todocoleccion.net/militaria-guerra-civil/rarisimo-sobre-carta-circulado-desde-frente-azuara-zaragoza-dirigido-frente-teruel~x46253667

(5) A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserven alguns projectes de Joaquim Bartolí per a les carrosses de la cavalcada de Reis; altres dibuixos originals es conserven al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (CDMAE) de l’Institut del Teatre.

(6) El Mundo Deportivo, 14 gener 1953, p. 2.

(7) La Vanguardia, 10 abril 1957, p. 26.

(8) Jaime García Padrino: Formas y colores: la ilustración infantil en España, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, Cuenca, 2004, p. 196.

(9) https://alicies.wordpress.com/2013/03/11/alicia-mateu/

(10) Pau i Daniel Giralt Miracle: Ricard Giralt Miracle. Serie Simenon (1948-1953), Blur ediciones, Madrid, 2003.