Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dijous, 27 de setembre de 2012

Josep Domínguez Bermejo, entre els toros i Estat Català - per Santi Barjau

Confesseu que el títol us ha cridat l'atenció...

Avui ens fixarem en quatre cartells impresos a Barcelona durant la Guerra Civil, editats per Estat Català i firmats per “Domínguez, del S.D.P.” Encara no tenim una nòmina completa de tots els membres del Sindicat de Dibuixants Professionals, però gràcies a les firmes mateixes dels cartells, alguns articles apareguts a la revista Papitu o els textos de Carles Fontserè i altres autors, en tenim uns quants d’identificats (vegeu-ne la llista provisional al final). El dibuixant que ens ocupa no pot ser altre que Josep Domínguez, que es va especialitzar en el dibuix taurí i que va exercir també el periodisme.




Nascut a Sant Sebastià el 1915 fill d’un funcionari, Antonio Domínguez García, que en ser destinat al Govern Civil de Barcelona hi va dur el seu fill encara ben jove, només sabem, pel que fa als anys anteriors a la guerra, que el 1935 apareix en un llistat de membres de l’Associació de Cartellistes i consta que vivia a l’Avinguda de Gaudí, 44; també sabem que dibuixava per al diari El Diluvio.


Els quatre cartells per a Estat Català són les úniques pistes que el vinculen al SDP i a la gràfica de guerra. Si bé el més conegut, El dret es guanya per les armes, amb el personatge ferreny que empunya un fusell màuser amb la baioneta calada i una estelada al pit, no sembla excessivament brillant, el cartell Ajuda'l!! Tòmbola a profit de les milícies, amb la figura d’esquena enfundada en un capot mentre fa guàrdia a les trinxeres, revela un treball excel·lent en la seva simplicitat. Menys divulgats són dos cartells sense figures, on el disseny es basa únicament en la disposició del text acompanyat de l’estel de cinc puntes que identifica la bandera d’aquesta formació política: es tracta dels cartells sobre el 1er congrés extraordinari del partit Estat Català. 2-3 octubre 1937 i el que anuncia un míting, El 27 de novembre parlarà Estat Català. Oradors: Marcel·lí Perelló, Vicenç Borrell.
 

La firma del dibuixant, tal com apareix a l'anunci de Los Toros (publicat a La Vanguardia Española, 28 novembre 1951, p. 5), no és gaire diferent a la que es troba als cartells


No sabem per quin motiu la seva aportació es vincula en exclusiva a aquesta formació política (a l'arxiu de Salamanca s'hi conserva una làmina sense text amb la imatge d'un home jove sembla un retrat però no el podem identificar dempeus davant d'unes tombes i agafat a una gran bandera estelada). Desconeixem per ara altres detalls de l’activitat de Domínguez durant la guerra, però el 1941 ja és esmentat com a guanyador d’un primer accèssit al concurs de cartells convocat per anunciar la pel·lícula Ninotchka (1) i sospitem que al llarg de la seva carrera va tenir una vinculació més gran amb el món del cartell de cinema. (2)

I sobretot al llarg dels anys es va consolidar com a dibuixant especialitzat en temàtica taurina i periodista als diaris El Correo Catalán i, més tard, des de principi dels anys cinquanta, El Noticiero Universal. L’any 1951 publica Los Toros por José Domínguez, una col·lecció de sis làmines de tauromàquia, estampades en bitò i protagonitzades pels toreros Luis Miguel «Dominguín», José M.ª Martorell, Mancio González, Julio Aparicio, Carlos Arruza i «el Litri». I encara anys més tard, exposa aquest gènere de dibuixos a Barcelona (1980) o Tarragona (1982). L’artista mor a Barcelona el 1984.

(1) La Vanguardia Española, 25 març 1941, p. 4
(2) Amb motiu de la mort del seu pare, van fer acte de presència al funeral “empresarios de espectáculos cinematográficos, miembros de Agencias publicitarias y otras personas relacionadas con las actividades del señor Domínguez Bermejo.” (La Vanguardia Española, 19 gener 1957, p. 17).


Sindicat de Dibuixants Professionals
(precedits d'un asterisc, els autor de cartells publicats durant la guerra)
Josep Alloza
* Josep Alumà Sans
* Cristóbal Arteche de Miguel
Avel·lí Artís Gener – “Tísner”
Jaume Bagaria
* Enrique Ballesteros - “Henry”
* Josep Bartolí
* Martí Bas Blasi

Alfred Pascual Benigani
* Jacint Bofarull Forasté
Pere Calders Rossinyol – “Kalders”

Antoni Casajuana (delineant; secretari del SDP)
"Choliol"

* Antoni Clavé Sanmartí
* Enric Cluselles - “Nyerra”
* Josep Domínguez Bermejo
Feliu Elias - “Apa” (president honorífic)
Josep Escobar Saliente
* Carles Fontserè Carrió
* Michel Friedfeld
* Lluís Garcia Falgàs

* Andreu Gil Ballera
* Helios Gómez
* Lorenzo Goñi Suárez del Árbol
Ernest Guasp
* Marcel·lí Herreros
* Jaume Juez - “Xirinius”
* Fritz Lewy (LY)
* Antoni Lienas Buxaderes
Armand Lienas Buxaderes
* Lluís Lleó Arnau
* Michel Adam (?)
* Nicolau Miralles Gàcia - “Lau”
* Vicenç Miralles Gàcia
Josep Narro Celorrio

Francesc Nel·lo Ventosa
* Alexandre Parriego Piguillem
* Lluís Perotes Roig
* Marcel·lí Porta Fernanda
* Francesc Riba Rovira
* Paco Ribera

"Shum"
* Jaume Solà Valls
* Josep Subirats Samora
* Ferran Teixidor
* Rafael Tona
* Hubert Vallmitjana
Germà Viader

dilluns, 17 de setembre de 2012

La més petita de tots: Mariona Lluch - per Santi Barjau




En el context del cartellisme de la Guerra Civil, que respira en general un aire marcial, sever i revolucionari, destaquen tres cartells encantadors, de traç infantil però fresc i prometedor. Per única signatura porten un nom femení, Mariona. Un d’ells, el que anuncia la revista Tovaris, segurament nonata, datable el 1936, especifica més: “Mariona, 9 anys”. ¿Qui era aquesta precoç dibuixant, una de les poques dones (junt amb Carme Millà, Juana Francisca Rubio i poques més) de qui es publiquen cartells durant la guerra i, certament, la més jove?


En un article de la Revista de Catalunya Montserrat Castillo, la gran especialista en il·lustració de llibres per a infants, presenta els treballs de la dibuixant Mariona Lluch, nascuda el 1927 i que el 1942, amb a penes quinze anys, ja publicava El libro de Puli, amb text de Carme Karr.



Mariona, vídua del joier Aureli Bisbe, resideix encara a Barcelona i vam tenir la satisfacció de parlar amb ella fa un temps. Ens va confirmar efectivament ser l’autora dels cartells Tovaris i Homenatge a la 43 divisió (en aquest cas declarava que la cal·ligrafia no havia estat obra seva) però no recordava haver fet el de la Federació de Pioners. Ens digué també que des de molt menuda tingué facilitat pel dibuix i el 1932, amb només quatre anys, ja havia presentat la seva obra en una exposició que va ser comentada a la premsa i en la inauguració de la qual assistí el president Macià.
Mariona signa el 1941 les delicioses il·lustracions del catàleg del Segon Saló d’Artistes Decoradors organitzat pel FAD. Durant molts anys les dones van semblar destinades a treballar en camps molt concrets, com els figurins de moda o el dibuix infantil, i ella, encara una adolescent, es mostra especialment adequada en aquest àmbit. Aquí en tenim una mostra.

Pocs anys més tard la trobem elaborant nines retallables per a l’Editorial Roma, com ara Mari Mar en verano, del 1948, que l’especialista Marga Lozano ens presenta en aquesta animació, i les restants entregues de la col·lecció "Muñequitas": Juana Maria en la escuela, Carmina ama de casa i d'altres treballs similars. També va il·lustrar diversos contes, com El niño travieso, El cántaro de agua o El hermano lobo, publicats el 1960. Alguns van ser editats a l'estranger, com Pat Lad and the Sleep Pig, que va aparèixer el 1966 a Nova York. 

Curiosament, la gent de la meva generació coneixíem sense saber-ho el treball de Mariona Lluch a través dels llibres de l’editorial Teide que van forjar en part la nostra educació estètica i intel·lectual, des del mític Pueblos y leyendas (edició de 1967) fins als llibres d’història d’Enric Bagués (Quan la ciutat tenia portes i muralles, o El senyor a la guerra i el pagès a la terra).





dissabte, 8 de setembre de 2012

L’enigma de Joe Loe (Designer leaves Berlin, goes to Barcelona) - per Santi Barjau

En els últims anys, Barcelona s’ha consolidat com un pol d’atracció per a dissenyadors gràfics, il·lustradors, publicitaris i fotògrafs de diverses parts del món. Podríem pensar que es tracta d’un fenòmen recent: no imaginem, en efecte, que s’hagués pogut generalitzar una situació com aquesta en ple franquisme, encara que hi ha, com a excepció que confirma la regla, els casos d’Erwin Bechtold o Yves Zimmermann. Però molts anys enrere Barcelona ja s’havia convertit en un destí llaminer per als professionals que exercien les tasques comunicatives que hem acabat anomenant “disseny gràfic”. Sens dubte la potència industrial de Barcelona i la seva posició com a centre de les Arts Gràfiques van jugar un paper en aquest poder d’atracció.


Ja des del principi del segle xx una colla de dibuixants valencians, com Lluís Garcia Falgàs, Pasqual Capuz o Josep Segrelles havien acudit a treballar al servei dels grans tallers litogràfics barcelonins. Més tard s’hi van incorporar especialistes arribats d’altres zones d’Espanya, com Henry Ballesteros o Paco Ribera des de Madrid. Però durant els anys trenta va ser especialment abundant la instal·lació a Barcelona de grafistes procedents d’altres països; una gran majoria fugia de la dissortada Alemanya nazi, tot i que altres s’havien establert aquí uns anys abans. Coneixem bé el cas de Fritz Lewy, arribat a Catalunya el 1933 i actiu especialment durant la Guerra Civil, amb els seus cartells per a la Conselleria d’Agricultura firmats amb el monograma LY; va abandonar el país el 1938 i va acabar els seus dies als Estats Units. Altres noms destacats que van treballar  a la Barcelona de la República i que amb prou feines podem deixar apuntats són els de Will Faber, Frisco Milloud, Geza Zsolt, Karel Cerny... i, perquè no, també la fotògrafa Margaret Michaelis. Hem revelat la història de Mariana Goncharov (alias fair), dissenyadora gràfica autora de la imatge corporativa dels perfums Dana, entre altres treballs. Però alguns enigmes encara perduren: qui era aquell Schenk que firma diversos anuncis a la Revista Ford i a Crónica Molfort’s? Quan podrem trobar dades sobre Walter Ginsberg, documentat a Barcelona durant els anys trenta? E. Kiss és el nom (o un pseudònim) d’un dibuixant estranger (o local)? (1) La llista no es limita a aquests noms. Pero cal ser prudents: Rod, autor d’excel·lents fullets publicitaris, la firma del qual, amb una titlla eslavitzant a la vocal ens havia fet sospitar, ha resultat ser al final el nom artístic del cartellista Guillem Rodríguez Puig... Fa falta investigar encara força en aquest camp. Per això avui volem oferir unes petites pinzellades sobre la figura de Joe Loe, un altre gran oblidat.

Contemplant les magnífiques fotografies publicitàries de Josep Masana conservades al gabinet fotogràfic del MNAC crida l’atenció el fet que algunes de les imatges apareixen firmades d’una manera especial: Masana Joe. Només les composicions publicitàries que implicaven retoc i lletrística duien el segon nom: les altres (bodegons, fotomuntatges, retrats) portaven només el nom de Masana. Amb el temps hem anat trobant la firma inconfusible de Joe ―amb la lletra J en angle recte, complementada a vegades amb un punt― a diversos fullets i paper de carta per a l’empresa Rocalla, com també en altres treballs gràfics conservats al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona. A priori no semblava possible arribar a més conclusions, tot i poder apreciar la qualitat d’algunes de les realitzacions, com el paper de carta de Rocalla. A la gran revista bonaerense Caras y Caretas va aparèixer publicat, el 1914, un anunci del producte Pebeco. La fima, Joe Loe, era pràcticament idèntica a la dels materials citats. Ens acostàvem a l’origen de la història.

Avui dia el nom de Joe Loewenstein amb prou feines és conegut, ni tan sols a la seva Alemanya natal. Va ser un més dels molts grafistes que treballaven per als grans tallers litogràfics de Berlín, proporcionant elements de publicitat per a la florent indústria alemanya. A la revista Seidels Reklame, del 1913, hi trobem l’únic retrat de Joe Loe localitzat fins ara: hi apareix amb aspecte de dandi, monocle i expressió seriosa. Els volums de Das frühe Plakat, catalogació enciclopèdica del cartell alemany anterior a 1914, recullen poques dades relatives al nostre protagonista. Es desconeixen les dates del seu periple vital i a penes s’hi comenta el seu treball com a cartellista d’éxit a la impremta Curt Behrends (fins al 1913) i posteriorment com a autor de petits anuncis per a la societat Rotochrom, les dues a Berlín; ocasionalment esbossava cobertes per a llibres i publicava anuncis a les revistes Jugend (1915-1917) i Das Plakat (1920). En un article d’aquesta última revista, va ser definit com l’“home americà” de la publicitat alemanya. El catàleg de cartells de Joe Loe, segons el tercer volum de Das frühe Plakat, comprèn no menys de trenta-sis peces (les més antigues datades al 1910) dedicades als productes més diversos (tabac, calçat, grans magatzems, pinso...) Segons ens comunica el Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg, Loewenstein també va realitzar un cartell anti-bolxevic per a les eleccions alemanyes del 1919, les primeres celebrades en el període de la República de Weimar. Un altre llibre interessant, Die deutsche Werbegraphik, obra de Walter F. Schubert publicada per Francken & Lang de Berlín, el 1927, recull els seus treballs publicitaris a Alemanya, i destaca el sentit de l’humor dels anuncis firmats per Joe Loe i la seva gran productivitat com a cartellista. S’esmenten com aportacions més notables unes campanyes publicitàries per a calçat i cigarretes, com també les del producte Kukirol; també se’l recorda com el creador del personatge del Doctor Unblutig (mascota d’un producte medicinal) i autor de diverses marques. En el context de l’Alemanya de l’època, farcida de grandíssims grafistes com Lucian Bernhard, Ludwig Hohlwein, Valentin Zietara o Julius Klinger, el talent de Joe Loewenstein no passa de ser simplement correcte. Tenia com a gran especialitat la publicitat humorística, de traç una mica gruixut, amb figures caricaturesques. De toda manera, quan va traslladar-se a Barcelona, la llarga experiència i professionalitat li van  obrir segurament les portes d’alguns industrials i comerciants que volien donar un aire més modern a la publicitat dels seus productes.
No sabem en quin moment va decidir canviar el seu país natal per Catalunya. Altres compatriotes van fer aquest pas amb urgència el 1933; però Joe probablement ja es trobava a Barcelona des d’un moment força anterior. Al catàleg oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona, celebrada el 1929, ja trobem un anunci per a l’empresa Rocalla firmat per Joe. El llibre de Walter Schubert, ja citat, encara considera Joe establert al Berlín de 1927 i en algun altre repertori hem localizat un cartell alemany, per a la indústria paperera Palm, datat el 1928. Se’n pot deduir per tant que Joe devia arribar a Barcelona cap al 1929; podem pensar que la celebració aquell any de dues grans exposicions (la Internacional de Barcelona i la Iberoamericana de Sevilla) hi tindria alguna cosa a veure: durant aquells mesos la producció publicitària es va incrementar de manera exponencial, amb notables contactes entre països, i fins i tot es va arribar a celebrar a Barcelona el Primer Congrés Nacional de Publicitat. Ja hem dit que Joe Loe havia publicat anuncis a Buenos Aires, encara que no tenim cap evidència de la seva estada a l’Argentina; també coneixem els seus anuncis per a la multicopista Adrema, apareguts el 1921 a la revista Ibérica (órgan informatiu de l’Observatori de l’Ebre), però possiblement es tractava de treballs enviats des d’Alemanya. Amb tot, són indici d’un coneixement del castellà que li serviria més tard per establir-se al nostre país.

Els treballs de Joe a Barcelona van ser nombrosos, sens dubte, però en l’actualitat només en tenim notícies esparses. Curiosament no consta que s’hagués tornat a dedicar al cartellisme, que abans havia conreat amb tant d’èxit. Ja hem fet referència als seus treballs per a l’empresa Rocalla, fabricant de “planchas acanaladas de cemento y amianto” i, per tant, competidora directa de la casa Uralita. És ben sabut que al nostre país és Uralita la que va popularitzar l’ús del fibrociment, fins al punt que la marca es va convertir en genèric. De tota manera, Rocalla S.A., fundada per Josep Esteva Casals, va ser també una empresa activa i la seva publicitat, firmada per Joe, abundant.

En diversos arxius i biblioteques hem pogut trobar altres materials, com unes etiquetes, probablement per a productes tèxtils, amb la marca Germania, que ens fa sospitar en un client del seu país d’origen. De la col·laboració amb Masana, coneixem altres treballs publicitaris com els del medicament Jodazone, la Magnesia Bisurada, l’aigua de colònia Varón Dandy de la perfumeria Parera o l’Hotel Continental, a la Rambla de Canaletes, com també un fullet publicitari que comunicava el trasllat de l’establiment de fumisteria Mingrat, datat el juliol del 1932. Més elaborat és el tríptic anunciador de la Segona Exposició de Ràdio, celebrada a la plaça de Catalunya la tardor del 1932, que combina una coberta que reprodueix el cartell de Sergi Cortés per aquest certamen i les fotografies de Masana amb dibuixos aerografiats de Joe. Segons ens informa l'especialista Merche Fernàndez, les aparicions publicitàries de l’autor alemany a la premsa es concentren entre 1932 i 1935, mentre que la col·laboració Masana-Joe es reduïria amb prou feines al primer d’aquests anys.

Després se’n perd la pista. No sabem res més sobre Joe els anys següents. No hem trobat cap més referència a la seva persona, i això que durant el període més o menys breu de la seva activitat barcelonina es va relacionar per força amb clients, publicitaris, impressors… Va continuar a Barcelona? Va tornar a emigrar? Massa interrogants sobre la vida d’un dissenyador gràfic que també forma part del nostre patrimoni cultural.


Aquest article no hauria estat possible sense l’ajuda de Víctor Oliva i el seu equip. També vull mostrar la meva gratitud a Sergi Sendra Vives per haver-me permès consultar el llibre de Walter F. Schubert, Die deutsche Werbegraphik, que havia pertangut al seu avi, el dibuixant Carlos Vives.


(1) Probablement es tracta d’Ernest Kiss, que el 1934 resultà vencedor del concurs convocat per anunciar la pel·lícula Fugitivos al cinema Capitol: “La realización del proyecto premiado será a base de fotomontaje, procedimiento inédito en España para fines de publicidad, y que el Jurado escogió precisamente por su novedad y por dar la sensación viva y real del dramatismo de la película próxima a ser estrenada.” La Vanguardia, 29 abril 1934, p. 15

divendres, 7 de setembre de 2012

Darrera la pista d’Artel - per Santi Barjau

Hi va haver un temps en què el cartell era el rei de la comunicació gràfica, però avui ha perdut la preeminència que va tenir durant el primer terç del segle xx. L’enganxada de cartells marcava l’inici de les campanyes electorals (quan només duraven quinze dies) i a vegades eren objecte de comentari apassionat; però ara rarament pensem en el cartell de manera individual sinó com una peça més de les campanyes publicitàries o de les estratègies d’imatge gràfica corporativa i massa cops la tasca del dissenyador es limita a ordenar textos i logos al voltant d’una fotografia.

Un dels grans esclats de creativitat cartellística va ser, sense dubte, el que es va desenvolupar a Espanya en plena Guerra Civil. Durant quasi mil dies es van publicar centenars de cartells. Els més destacats van ser els del bàndol republicà, ja que l’Alzamiento va ser sufocat als principals centres de les arts gràfiques, Barcelona, València i Madrid, que es van mantenir fidels a l’ordenament polític vigent. Molts cartellistes van ser també combatents.
Amb tot, els cartells de la Guerra d’Espanya solen ser contemplats només com il·lustracions per embellir els llibres d’història i rarament s’hi projecta una mirada qualitativa, que permeti escollir, a la gran massa de cartells produïts, aquells que destaquen més que res pels seus aspectes formals, per les solucions de disseny.
Basant-nos en un criteri d’impacte visual, crida l’atenció una sèrie de cinc cartells de la Guerra Civil Espanyola. Van ser produïts per un organisme poc conegut, el Departamento de Orden Público de Aragón, i impresos a Barcelona, als tallers Atlàntida i R.M. “control obrero CNT”. N’hi ha tres que estan firmats per Artel; no sabem amb seguretat si els altres dos pertanyen al mateix cartellista, però de moment ho mantindrem com una hipòtesi plausible. Als cartells estampats a R.M., Artel afegeix a la seva firma les paraules “información y propaganda”.
Qui va ser Artel? Amb seguretat es tracta d’un pseudònim (adoptat potser en referència a un tipus de cèl·lula col·lectiva russa). Molts dibuixants van tenir la precaució de no divulgar el seu nom real als cartells apareguts durant el conflicte bèl·lic. No va ser cap mala idea; a la postguerra alguns cartellistes van ser represaliats per haver firmat treballs propagandístics que es van revelar “comprometedors”.

Els cartells d’Artel inclouen una referència a la seva condició de membre ‘del SPL’ (Sindicat de Professions Liberals, anarquista) i estan datats al 1937. Més tard, trobem els seus interessants dibuixos a la revista Juventud Libre,òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, per exemple als números 35 i 41, corresponents als mesos de març i abril de 1938. I a La Voz del Soldado (números 14 i 15, dels dies 3 i 10 de setembre del mateix any) publica un acudit excel·lent que incorpora a manera de collage un retall de diari, mentre que en un article d’estil fogós i retòric Artel afirma que pertany a la 133 Brigada Mixta.
Després d’això, res més. Per les dades disponibles, ens adonem que Artel pertany als cercles anarquistes. Després dels “Fets de Maig” del 1937, llibertaris i membres del POUM van ser víctimes de la depuració estalinista oficiada pel PSUC, com tots ells més tard ho van ser de la repressió franquista. En general els cartellistes “anarquistes” actius a Barcelona durant la Guerra Civil no han gaudit del mateix record que l’ugetista Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) o la cèl·lula de dibuixants del PSUC, malgrat haver estat també un grup més o menys organitzat i força actiu.
Cal reconèixer que als seus cartells Artel fa servir uns eslògans bastant agressius. Al cartell Un borracho es un parásito.Eliminémosle, imprès als tallersAtlàntida, de Barcelona, el rostre facinerós i l’ampolla presenten un cert aire post-cubista. Todos contra el acaparadormostra unes llaunes de conserva assenyalades per un dit. Va ser imprès a la litografia R.M. (= R. Molero? o Ramírez y Martín?). La imatge fotogràfica de les llaunes ja havia aparegut al magazín D’Ací i d’allà, al número 171, de gener del 1933, identificada com a obra de J.M. Llovet. Finalment, el tercer cartell firmat és Venceremos. Sí, pero con orden en la retaguardia, i també es va imprimir als tallers R.M. Es tracta clarament del seu cartell menys interessant.
En canvi, els dos cartells no firmats (impresos tots dos per Atlàntida) són també els més atractius: Un vago es un faccioso mostra com a gran troballa la figura del camperol que fa una becaineta recolzat a la gran lletra V; mentre que Descubridlo y denunciadlo és segurament el millor cartell de la sèrie, amb la figura del “quintacolumnista”, tot ull i orella enormes per espiar i cofat amb un petit bonet clerical, que s’escuda darrera una creu gammada formada per un collage del diari feixista Il Popolo d’Italia. [Als tres treballs executats a Atlàntida apareix la marca (dos cercles tangents, de diàmetres diferents, i les sigles del SDP) que correspon a l'especialista que s'encarregava de la reproducció de l'original, el gravador Domingo Lienas, ajudat potser pel seu fill Armand Lienas Buxaderas, que en aquella avinentesa comptava amb prou feines tretze anys]. 
Tot i que la firma d’Artel apareix bastant clara a tres dels cinc treballs, al catàleg de cartells de la Guerra Civil publicat el 1978 per La Gaya Ciencia i basat majoritàriament en la col·lecció de la Biblioteca Figueras de Barcelona, dos van ser objecte d’una lectura errònia i el seu autor identificat en un cas com a “Oriol”, i a l’altre com a “Dotell”, mentre que Inmaculada Julián, a la seva tesi doctoral, transcriu el nom com a“Clotell”. Un cas clamorós: quan l’any 2001 l’estat exerceix el dret de tempteig en una subhasta per tal d’adquirir entre altres un cartell del nostre artista per a les col·leccions de l’arxiu de Salamanca, la llista publicada al BOE l’anomena“Crotel”…
Finalment hem pogut identificar qui era Artel gràcies a l’article breu “Pinturas Surrealistas”, publicat a La Vanguardia el 31 de gener del 1935. A la pàgina 9 hi llegim: “Del 3 al 25 de febrero Alberto Santmartí (Artel) hará una exposición de pinturas surrealistas en el local de la Asociación de Idealistas Prácticos, cuya inauguración se efectuará el próximo domingo, a las once de la mañana.” De la consulta de la prensa amb prou feines podem extreure altres dades sobre aquesta exposició, que va ser precedida per una col·lectiva, el mes anterior, al Dinamic Club; de moment aquestes són les úniques referències a la seva labor pictòrica anterior a la guerra.
Podríem pensar que després del conflicte bèl·lic va patir les penalitats de l’exili o la depuració. (1) Ignorem el seu periple durant tota una dècada. Però a principi de la dècada dels cinquanta tornem a trobar Alberto Sanmartí, ara com a publicitari. Sabem que va col·laborar a la revista madrilenya Arte Comercial, firmant la coberta del número 36, que apareix el 1952: es tracta d’una il·lustració d’aire surrealista ―també ens recorda en part l’estil tardà de Lorenzo Goñi―, en la qual apareix una estranya figura (l’autor mateix) en una taula de dibuix encara més estranya i encadenat a una bola de presidiari. El comentari a l’interior de la revista ens informa de la seva versatilitat, “su manifiesta inquietud por todo cuanto roza al ámbito de la publicidad; esa inquietud artística y comercial que le lleva a pensar y a realizar primorosamente desde el escaparate clásico al anuncio surrealista, pasando por el ‘depliant’ original y la ilustración moderna i valiente.” El text també glossa, sense donar-ne detalls, la vasta obra de Sanmartí i anuncia la constitució de la seva agència de publicitat, anomenada A.S.P. (probablement en referència a les seves inicials, encara que al mateix número es pot llegir un anunci de l’agència segons el qual significaria “Al Servicio Publicitario”).

Una altra notícia indica la participació d’Albert Sanmartí, junt amb Josep Peñarroya, en el concurs de dibuixos publicitaris de les galetes Artiach, convocat el 1951; la seva creació, el dibuix titulat “El The”, va merèixer l’onzè premi dotat amb 750 pessetes (Arte Comercial, 30, 1951, p. 34). Sospitem algun contacte amb l’agència Crisol, activa a Barcelona cap a 1950, però no ho hem pogut confirmar ni desmentir. (2) Tampoc sabem si és ell qui exposa “obra gràfica” el juny del 1984 al Col·legi Oficial de Decoradors de Catalunya.
El 1989 Albert Sanmartí publica un llibre curiós que recull una entrevista al publicitari Vila Mañé. El volum, Una afortunada travesía sobre el marketing publicitario, presenta una coberta dibuixada per Sanmartí i llegint-ne les pàgines ens assabentem que ell, acabada la guerra, va treballar com a director tècnic de l’agència Vila, però no detalla quines van ser les seves realitzacions. (3)


Això és quasi tot el que podem dir per ara sobre Artel. En una fotografia de l'Arxiu Nacional de Catalunya, procedent del fons del fotògraf Francesc Xavier Ferran i Burgué, apareix al costat de Martí Bas, Antoni Clavé i els poc coneguts Guimerà i Torrent Balaguer amb motiu d’una exposició del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El seu rostre hi apareix desenfocat; el seu perfil humà també continua essent difícil de rastrejar. I sobretot ens preguntem: com és possible que, després de tantes pàgines sobre el cartell de la Guerra Civil, personatges d’aquest nivell siguin encara uns complets desconeguts?


(1) A l'Arxiu del Nacionalisme Basc de Bilbao es conserven referències a la seva estada al camp de Barcarés, el juliol de 1939, on Albert Sanmartí Armia formava part d'una comissió d'artistes al costat dels també cartellistes Ramon Saladrigas i Marcel·lí Porta. Web de la Sabino Arana fundazioa, fons del Servicio de Emigración de Republicanos Españoles (SERE): http://www.sabinoarana.org/modulos/usuariosFtp/conexionArchivos/archivos104a.pdf?arc=1

(2) Quan l'any 1957 apareix a Madrid la revista Publicidad y venta, dedicada al màrqueting que encara s'anomenava "mercadología", ell hi realitza la portada dels primers números i se l’esmenta com a cap del departament tècnic de l’agència OESTE (Organizaciones, Estudios y Servicios Técnicos Especializados) que Pere Prat Gaballí havia fundat a Barcelona el 1939. http://www.lahistoriadelapublicidad.com/principio.php?Cod_categoria=4&Orden=2

(3) Als catàlegs d’algunes biblioteques també s’esmenta un altre llibre, Aportación a la historia de la publicidad: medio siglo de creatividad y marketing, del mateix any i de la mateixa editorial Publi-Holding, que no hem pogut consultar.


Coberta de la revista Arte Comercial per cortesia de la biblioteca del Foment del Treball. Fotografia procedent de l'Arxiu Nacional de Catalunya, fons Foto Ferran, CR 92527