Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimarts, 20 de novembre de 2012

Els cartellistes del Sindicat de Professions Liberals (Dibuixants CNT) - i 2


Frank Alpresa
Francisco Alpresa del Río (Sevilla, 1900 – Barcelona, 1970) és conegut sobretot com a exlibrista (vegeu el monogràfic de la revista Ex-Libris, XXI, núm. 40, 2009), tasca en la qual va destacar durant molts anys. Va fer també il·lustracions de llibres. Com a cartellista la seva activitat va ser menor, amb dues aportacions documentades durant la Guerra Civil: el cartell de promoció del Segell pro-Infància —que va obtenir un guardó al concurs corresponent a 1938—, imatge tendra d’una nena que fa puntes al coixí, i el menys difós Treballem per fortificacions, que només coneixem en l’exemplar conservat als Museus de Reus. Aquests dos se sumen al més tardà per al VI congreso europeo de ex libris del 1958. Com a ninotaire té algun treball a la premsa de la guerra, com a Trincheras (1938). Per ara desconeixem l’abast de la seva activitat com a vicesecretari de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del SPL.

Badia Vilató
Amb el cognom Badia Vilató es coneixen dos germans artistes, Xavier i Eduard, però tot sembla indicar que el cartellista que ens ocupa fou aquest darrer (Xavier ha mort el 2012 amb 98 anys; també ens agradaria saber una mica més sobre la seva activitat). Eduard Badia Vilató, nascut a Barcelona el 1916 i mort en algun indret del Brasil en data desconeguda, format a l’escola de Belles Arts de Barcelona, roman parcialment enigmàtic, malgrat els llaços familiars amb Picasso, i els abundants cartells que féu tant abans del juliol del 1936 (participà el 1934 a la mostra de cartells Contra la guerra, i també prengué part als concursos de la Fira de Barcelona, fins al punt que va ser premiat i imprès el seu projecte per a la IX edició del certamen, el 1936; aquell any també participa al concurs de cartells per al Segell pro-Infància) (6) com després, quan treballà per a la CNT FAI. Ja hem vist que un dels seus projectes era premiat a la pionera mostra de cartells antifeixistes d’octubre del 1936; també guanya el segon premi (el primer es va declarar desert) al concurs per a la campanya contra els accidents de treball, fallat el gener del 1937 (7). Entre els que es van arribar a imprimir, són particularment interessants el cartell per a l’Escola Nova (Volem el traspàs de l’ensenyament a Catalunya i que no es faci política a l’escola, fotomuntatge patrocinat pel SUEPL) i l’ambigu Ambiciones, Militarismo, Guerra: Esto es el fascismo. 


Gràficament influït pel surrealisme, el 1939 s’exilià a França, on fou cartellista comercial: Air France, Theatre des Champs Elysees per a Maurice Chevalier (també li dissenyà la coberta de l’autobiografia), Vichy capitale thermale... sense abandonar la lluita ideològica: col·laborà amb Solidaritat Internacional Antifeixista (cartell Gala Franco-Espagnol, 1953) i edità els reculls d’imatges Espagne eternelle i Images de l’Espagne franquiste (1947). Col·laborà a la revista España Libre, òrgan a França de la CNT, fundat a París el 1945 i a Heraldo de España (1946-47). Cap al 1950 el retrobem a l’Amèrica del Sud: a Bolívia i al Brasil, on es dedicà a l’escenografia (l’any 1961 exposà figurins i maquetes a la Biennal de São Paulo).

Joaquim Cadena Portal
Esmentat algun cop com a Quimet Cadena (per exemple a la llista de membres de l’Associció de Cartellistes del 1935) aquest autor poc conegut (Barcelona 1917 – 1989) és autor de mitja dotzena de treballs excel·lents. La seva firma, que sembla conjuntar en una incial la J de Joaquim amb la Q de Quimet ha estat sovint mal llegida com a “P. Cadena”, i d’aquesta manera l’esmenten per exemple a l’arxiu de Salamanca. Creiem que també podria ser ell el dibuixant que pren part a les revistes Ideas i Ruta, de les Joventuts Llibertàries, a les quals es vinculen alguns dels seus cartells, i que firma “Quet KDna”. Els cartells bèl·lics de Joaquim Cadena Portal tenen una notable influència del surrealisme i es compten entre els més originals del cercle cenetista. 


A diferència d’altres companys del SPL, però, després de la guerra el retrobem a Barcelona (el 1942 es presenta al concurs de pintura decorativa Beatriu Vidal de Monserdà amb un treball, fixat per les bases, sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona) (8) i continua la seva activitat amb cartells com ara el de la VIII carrera de la Peña Rhin (1946), amb el rostre disgraciós d’un pilot de carreres i uns bòlids en marxa. El 1959 es presenta a la fase provincial del concurs «Arte del Cartel», que va ser guanyat per Enric Huguet. Segons el diccionari Ràfols, que en fa dues entrades diferents, Cadena Portal treballava a l’agència Publicitas i el 1951 va exposar a la Sala Caralt de Barcelona. Sabem també que es dedicà sobretot a la decoració d’interiors i, amb Fernando Álvarez Vidorreta, és autor del llibre Complementos decorativos, editat el 1967 per l’escola d’ensenyament a distància CEAC.

Josep Company Torras
Nascut a Barcelona el 1906, la seva activitat anterior a la guerra ja se situa en l’àmbit publicitari, amb un primer gran èxit: el cartell de la Fira Oficial i Internacional de Barcelona del 1935. És esmentat el 1934 i 1935 com a membre de l’Associació de Cartellistes. Amb l’esclat bèl·lic, a més de les activitats al sindicat, se sap que el 1938 queda segon al concurs de cartells per al brou concentrat Caldolla (no sembla que s’arribés a imprimir) i fa la coberta i figurins al Boletín oficial del comité industrial algodonero (1938). Entre els seus cartells de durant la guerra destaquen Para los compañeros del frente (una dona i els seus fills ofereixen un jersei, mitjons i bufanda tricotats), En el frente hace frío (un soldat amb una capa fa guàrdia al front enmig de la neu) i el dramàtic La transformació econòmico-social del món.

Amb l’arribada del franquisme es manté a Barcelona, potser per l’aval del seu amic Paco Ribera, i arriba a dissenyar la coberta d’una edició de la partitura del Cara al sol. Però sobretot es continua dedicant a la publicitat (cartell de foment del cultiu del lli per a Fibrofil, del 1941; campanyes dels insecticides Gesarol i CAM de la casa Geigy; fira del llibre organitzada per l’INLE el 1946 a Barcelona; festes de Mataró del 1958). Un conjunt de tres cartells, firmats conjuntament amb Ruiz (potser Laureano Ruiz) van servir durant els  anys cinquanta per anunciar les activitats de la Caixa de Pensions. També se sap que es va presentar habitualment als més diversos concursos de cartells (festes de la Mercè, fires de Reus, València o Valdepeñas; setmana santa de Tarragona; Jocs Mediterranis). 

Molt vinculat al barri de Gràcia, on tenia l’estudi, participa en exposicions d’artistes graciencs (1946 a La Sala Vinçon) i se l’esmenta com a “professor decorador” i membre del jurat que premiava els guarniments de carrers a la seva festa major (La Vanguardia, 18 agost 1956, p. 14) i també relacionat amb el cercle filatèlic de Gràcia (Blanco y Negro, 15 juliol 1972, p. 83) i grups pessebristes. El 1972 rep un premi “Prisma” antològic atorgat per l’agrupació de decoradors del FAD “por su labor pionera en la decoracion publicitaria” (La Vanguardia, 5 juny 1976, p. 34). Mor a Barcelona el 1984.


Eugenio Vicente Rodríguez

Sistemàticament confós amb el pintor madrileny Eduardo Vicente (de qui no ens consta que hagués viscut a Barcelona, com sí que ho va fer el seu germà, el més conegut pintor de l’escola de Nova York, Esteban Vicente), aquest autor va ser en realitat un professional del dibuix aplicat a les arts del llibre, un il·lustrador.

L’imaginem d’origen navarrès, si és ell el bibliotecari del Centro Navarro de Barcelona que apareix esmentat a la premsa (La Vanguardia, 24 novembre 1932, p. 8) i nascut cap al 1900-1905: el curs de 1920 el trobem guanyant un premi de dibuix en qualitat d’alumne de la barcelonina Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts (La Vanguardia, 22 febrer 1921, p. 7). Hauria vist publicades les seves il·lustracions a la revista Lecturas i abans de la guerra apareix la seva firma característica, sempre amb la fòrmula “E. Vicente”, a les memòries de joventut de Tolstoi editades per Sopena el 1933 o a les portades de les col·leccions de pulp de l’Editorial Molino, com per exemple a La hija de Fu-manchú, apareguda a la “Biblioteca Oro” el 1935.

Durant la guerra aquesta mateixa firma es troba a una dotzena de cartells per a comitents anarquistes, però també per al Consell de Sanitat de Guerra o el Ministeri d’Instrucció Pública. N’hi ha de notables, com el del Sindicat de les Indústries Agrícoles contra l’alcoholisme. Segurament també se li ha d’atribuir un cartell, firmat “EV”, i un altre fet conjuntament amb Quimet Cadena: Industria de la aviación: el arma de la victoria. Col·labora amb les revistes Ideas (1936), Nou Magisteri, Espectáculo o Gastronomía (1937) i Nuevo orden (1938).

Trobem aquesta firma "E. Vicente" en cartells anarquistes de la Guerra Civil i en moltes cobertes de pulp de l'Editorial Molino. Són obres demostratives de la seva professionalitat com a dibuixant d'arts gràfiques.
No sembla que el seu pas per Cartellistes CNT tingués gaire conseqüències, ja que a la postguerra el continuem trobant com a il·lustrador de llibres d’aventures per a Molino (notable la sèrie del superheroi Hércules Elizondo, “el hombre de acero” en sis volums apareguts entre 1942 i 1943), contes infantils per a l’Editorial Sopena (Piel de asno) o “novel·les gràfiques” per a Bruguera, com La aventura del petróleo, del 1961. Per ara es desconeixen altres dades de la seva vida.

Altres dibuixants del SPL
Membres documentats del SPL (perquè ho diuen ells mateixos a les seves firmes, però sense que hi hagi referències de la seva vinculació als estaments directius del sindicat) són el cartagener Aleix Hinsberger i Ferran Piñana (la referència als cartellistes CNT apareix en algun dels seus cartells). I també Artel, és clar (vegeu l’entrada del 7 de setembre 2012). Igualment hem d'anotar aquí un dibuixant no identificat que firma amb el cognom Mestres un insòlit cartell que anuncia un curs de rus patrocinat pel SUEPL, amb la imatge d'un cosac davant del Krèmlin. Pel que fa a José Luis Rey Vila “Sim” el relat de Fontserè ens assabenta que, en no ser acceptat pel SDP, es va adreçar a la CNT amb les seves carpetes de dibuixos, que van ser publicats pel sindicat llibertari (però en canvi el 1937 va prendre part al jurat del concurs de cartells de prevenció d’accidents de treball per part del SDP, junt amb Pasqual Capuz i Josep Alumà).

Sense ànim d’exhaustivitat, aquests són alguns dels noms que segons les fonts van pertànyer al Sindicat de Professions Liberals en la seva secció de dibuixants, però dels quals no consta que haguessin dibuixat cartells durant la Guerra Civil: Joan Abelló (probablement es tracta del pintor de Mollet), Ramon Arqués (potser és Ramon Arqués Mestanza, professor de l’Escola del Treball que mor el 1948), Antoni Ayné (el podríem identificar amb Antoni Ayné Esbert, autor de nines retallables, mort a Mataró el 1980), Emili Freixas (ben conegut per la seva trajectòria en el món del còmic i pels seus llibres de didàctica del dibuix), Josep Grau (no sabem si es tracta del conegut artista del tapís Josep Grau Garriga), Gaietà Marí (l’hem trobat esmentat com a decorador), “Vicentet” Martínez Graus (fill de Martínez Altés, director de l’homònima escola d’art i, com ell, professor de dibuix), Tomàs Vera, que firmava "Esbelt" (Alacant 1911 - mort al front d'Extremadura el gener del 1939), Pere J. Bonet, Felip Prado Morales, Eduard Senabre Palahí i Ramon Esclasans Batlle.

No se sap quants afiliats va arribar a assolir el grup dels dibuixants cenetistes, però tenint en compte que la sindicació va esdevenir obligatòria, devien ser uns quants centenars. S’ha calculat que el rival Sindicat de Dibuixants Professionals tindria uns 1.800 afiliats (amb quin criteri? incloent-hi els dibuixants tècnics i industrials o només els publicitaris, ninotaires i il·lustradors?) (9) i els dibuixants de la CNT eren certament més minoritaris. Per ara, només és possible donar com a segurs la vintena llarga de dibuixants creatius identificats en aquest text. Altres dibuixants dels cercles anarquistes, actius en el cartellisme de guerra, però de qui es desconeix la possible vinculació amb el sindicat barceloní són els integrants del Grup Art Lliure: Ángel Lescarboura “Les”, Josep Barquet i Manuel Camps Vicens; Francisco Carmona (vegeu l’entrada del 31 d’octubre); l’enigmàtic Ricard Obiols o Toni Vidal, ben documentat al blog que li ha dedicat la seva néta. També firmen cartells cenetistes Carreño, Gallo, Giménez (probablement Josep Giménez-Botey), Molné (Lluís Vidal Molné), Gumsay (Gumersindo Sáinz de Morales) o el no identificat Wolf. Tampoc no sabem quina relació hi tindrien els membres del Grup DAS (Deutsche Anarko-Syndikalisten), autors d’un cartell cèlebre (Mañana el mundo, hoy España).
En conjunt, es tracta d'un grup nombrós de dibuixants d’acusada personalitat, sovint amb visions avantguardistes de l’art aplicat a la propaganda política i que cal reivindicar. Val a dir que a l'hora de fer aquesta recerca he pogut gaudir de l'ajuda de diversos familiars de dibuixants i cartellistes, i en concret volia manifestar el meu agraïment a Georgina Nicolau Millà, neboda de Carme Millà, i a Xita i Mercè Company, filles de Josep Company. Espero que aquest tast sigui només una introducció que doni pas més endavant a articles més extensos i complets, plenament il·lustrats.

  

(6) Obté el tercer premi al concurs Pro Infància corresponent a la IV campanya (veredicte a La Veu de Catalunya, 17 juliol 1936, p. 7).

(7) Els altres premis es van repartir així: el tercer per a Ramon Martí (més conegut a la postguerra com a membre del grup mcp), el quart per a M. Friedfeld i el cinqué per a Francisco Carmona. Accèssits per al desconegut Sol, Paco Ribera, Antoni Clavé, Jacint Bofarull i Lorenzo Goñi (La tasca de propaganda per a la prevenció dels accidents de treball portada a terme per la Comisssaria d’Assegurances Socials, Conselleria de Treball, Barcelona 1938). Les imatges no es van arribar a editar com a cartells però són conegudes a través d’un calendari de butxaca que es regalava als visitants de l’exposició itinerant que els va mostrar per diverses ciutats (un exemplar a l’Arxiu Nacional de Catalunya).


(9) Miguel Sarró «Mutis», “Gráfica revolucionaria. Los dibujantes anarquistas en la Guerra Civil española”, número especial “100 años de anarcosindicalismo” de la revista Solidaridad Obrera, 2010, p. 45.

5 comentaris:

  1. Hola! Sóc familia d'Eugenio Vicente (navarrès, en efecte). M'agradaria poder posar-me en contacte amb tu i intercanviem informació. Ens ha fet molta il·lusió que en parlessis! :-)

    ResponElimina
  2. Qué bé, això és fantàstic! Estaré encantat de poder descobrir més coses sobre ell, per això he començat aquest blog. Moltes gràcies!!

    ResponElimina
  3. Hola! Sóc família de José Luis Rey Vila SIM. M'agradaria posar-me en contacte amb tu. Estic fent un treball sobre ell a la Universitat de Barcelona i a lo millor em pots ajudar.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Estaré encantat de poder ajudar, però no sé si puc aportar gaire informació...

      Elimina
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina