Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

diumenge, 24 de gener del 2021

Apa, quins cartells!... — per Santi Barjau

Crec que qualsevol cultura podria estar orgullosa de comptar amb un pintor com Feliu Elias, el testimoni exacte de les coses “com són”; amb un historiador i crític d’art com Joan Sacs, agut i temible; o amb un caricaturista com l’Apa, acerat i compromès. Però si ho mirem amb perspectiva, conscients que les tres personalitats són els diversos avatars d’un únic individu, Feliu Elias i Bracons (Barcelona 1878-1948), ens adonarem de la seva figura gegantina, que mereix una més gran atenció i divulgació. És cert que, al llarg del temps, ha tingut alguns moments de valoració, com el text que Josep Pla li dedica a la sèrie Homenots, la recordada exposició del 1986 al Museu d’Art Modern o, més recentment, la mostra celebrada a Sabadell: Tres en un i un treballant com tres. Però en general, encara no s’ha fet plena justícia a aquest personatge inclassificable: potser la llegenda associada a Elias, o més aviat al seu fort caràcter que el va portar a abanderar algunes polèmiques sonades a la premsa de l’època, fa que la seva figura encara no tingui aquest reconeixement merescut.

No és el meu propòsit explicar aquí el conjunt de la seva producció en els tres àmbits esmentats, sinó que em centraré únicament en la tasca de creador de cartells, que entren generalment en l’òrbita d’actuació del caricaturista i, per això, els va firmar sempre com a Apa. Es tracta d’una dotzena de treballs, repartits al llarg d’uns vint-i-cinc anys, que posen de manifest l’excel·lència del seu dibuix aplicat a un mitjà de comunicació com el cartell, en el qual va estar interessat activament. En general, es tracta de cartells construïts amb dibuix de línia negra que delimita els camps de color pla o esquitxat, segons la tècnica habitual del dibuix de premsa.

Potser el més antic sigui el del Faianç Català, de datació incerta, tot i que sovint es data cap a 1904; Apa hi dibuixa la figura d’una noia en un interior amb objectes (mobles, una figureta de porcellana, un petit quadre ovalat...) que es podien trobar en aquest establiment d’art i decoració, propietat del seu amic Santiago Segura, on Elias exposava habitualment (sol o amb el grup de la casa, anomenat “Les Arts i els Artistes”) i, a més, va ser encarregat de tirar endavant les seves publicacions, com Revista Nova o Vell i Nou. El cartell defuig l’ornament i el dinamisme habitual als cartells modernistes i recrea un espai elegant i tranquil, en la línia dels dibuixos de “dolços indrets” de Torné Esquius, i s’ha considerat característic del primer Noucentisme, raó per la qual la seva datació podria ser posterior (l’adreça a Granvia, 615, crec que està documentada des de 1906). En contrast, la figura de la noia, que riu per sota el nas, és una mostra de l’humor irònic d’Apa, que també trobem en altres cartells seus. Se’n conserva el dibuix original.

Potser també són d’aquest moment inicial dos altres cartells sense datar: el que anunciava l’Aceite fino de oliva Maristany, amb una escena més aviat còmica (amb la minyona, acompanyada per una nena de casa bona, que porta una cistella i un bidó d’oli, i que és seguida per un assetjador, el que a l’època se’n diria un galantejador o un “gomós”, que no sabem si va darrere la noia o l’oli...); i un altre per a la pelleteria El Canadá, que trobo anunciada a la premsa cap a 1909, però que podria ser anterior. Es tracta d’un exemplar de la tipologia anomenada “cartell de tramvia”, de petites dimensions, imprès en paper translúcid per tal d’enganxar-lo a les finestres dels vehicles.

La datació ja és més clara en els següents cartells. El primer que tinc localitzat és el que anunciava la Festa Major de Sabadell del 1906, localitat d’on era el seu pare i amb la qual va conservar sempre certa relació. De format molt allargassat, com era habitual en els cartells de fires i festes, Apa hi representa una dona amb un vestit elegant, dalt d’un automòbil, en plena batalla de flors, un dels moments més vistosos d’un programa d’actes que es pot llegir a la part superior, sobre una bandera catalana sostinguda per dos putti. Al fons, un bosc de xemeneies identifica el paisatge industrial sabadellenc. 


Consta que Apa es va presentar al concurs de cartells per a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1907, però la seva proposta és desconeguda (el concurs va ser declarat desert i es va reutilitzar un projecte antic que Joan Llimona havia presentat a la convocatòria del 1898). (1)

Potser un dels cartells més vistosos de l’Apa és el que va dedicar al Congrés d’Esperanto que es va celebrar a Barcelona el 1909. Es tracta d’un cartell de dos fulls, apaïsat, amb el gran cavall muntat per tres infants de races diferents, en al·lusió a la germanor que propugnava la llengua universal, en un paisatge de fantasia. La cua i crinera del cavall són capricioses i decoratives, mentre que la gran ala ens fa dubtar si surt de l’esquena de l’animal, que es podria identificar amb el mitològic Pegàs, o bé del tercer dels infants... En tot cas, quasi sempre el trobem dibuixant els cartells amb llenguatge de ninotaire, fent ús d’unes tipologies de personatges caricaturesques i un tractament de línia i color de màxima simplicitat.


Una de les grans creacions de Feliu Elias va ser la fundació de la revista Papitu, el 1908, que ell mateix va dirigir i on va dibuixar en els primers anys. Un primer cartell, que potser correspon a l’any de fundació, es conserva només al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC i presenta de manera caricaturesca una parella, amb l’enunciat “Setmanari satíric”. Un altre cartell per a la revista és més conegut i se’n conserven algunes variants. Tot i que no sembla que estigui signat, l’estil del dibuix, amb detalls com ara els ulls sense pupil·les, permet atribuir-l’hi sense dubte. El text imprès, amb el nom de la revista i la data de 1911, i l’espai en blanc entorn de la figura femenina amb el pit nu que menja la fruita que li ofereix un dimoniet blau, em fa pensar que es tracta d’un cartell genèric que es podia sobreimprimir amb altres textos. Si l’exemplar del MNAC es conserva avant-la-lettre, n’existeixen altres de “tunejats” per anunciar números especials de la revista, com el que porta el text “Dimars sortirà puntualment. No serà un número extraordinari però ho semblarà” o bé per el que anuncia el calendari d’aquell 1911 (“Sortirà dissapte 13 de maig”).

Un cartell monocrom anunciava les representacions de Pàtria, de Josep Pous i Pagès, que es va estrenar el 1914. El dibuix de línia és com una de les vinyetes que publicava en la premsa, però de grans dimensions, i mostra un ambaixador o ministre que s’inclina davant una figura amb ceptre i corona lligada a una columna, potser el rei del país imaginari on se situa l’obra.

Per anunciar l’Exposició d’Art nou que es va celebrar el 1915 al Centre Català de Sabadell, Apa fa un dels seus cartells més atractius, aquest cop sense cap toc d’ironia, amb una dona nua, recolzada en un arbre i que sosté en l’aire un infant rosat i saludable. Com la majoria de cartells, es resol amb poques tintes (dos colors i negre) i se’n coneix un esbós preparatori, molt esquemàtic (l’any 1948 pertanyia a la col·lecció del vescomte de Güell; imatge conservada a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona).


Segons assenyala Pere Bohigas Tarragó, que extreu les dades dels llibres oficials en tant que funcionari de la Junta de Museus, l’any 1922 es va encarregar a Feliu Elias el cartell de l’Exposició d’Art (es tracta d’una obra que, si es va fer, desconec), i també l’any següent (el model que es conserva no porta cap dibuix, només el text i un escut de Barcelona). (2) També el 1923 li atribueix un cartell per a l’Exposició del Moble i Decoració d'Interiors, amb el programa i una simple orla animada només pel petit escut de Barcelona sostingut per putti, tot i que aquesta atribució tampoc sembla irrebatible, però cal considerar que Bohigas Tarragó sap de què parla ja que formava part també del comitè organitzador dels certàmens de Montjuïc. (3)


Aquesta exposició (que en aquest cartell encara s’anunciava per al maig-juny del 1923, tot i que es va acabar celebrant per la tardor) era un dels “certàmens preparatoris” de la que hem acabat coneixent com a Exposició Internacional de Barcelona, junt amb un altre esdeveniment que no es va arribar a celebrar, l’Exposició Internacional de Tècnica de l’Edificació, que s’anunciava per al darrer trimestre del 1923. Per tal d’anunciar-lo es devia convocar un concurs, si tenim en compte que al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC es conserven els projectes originals de Gerard Carbonell i Ramon Baixeras, però no n’he trobat cap evidència a la premsa. En tot cas, una notícia esmenta que
“Actualmente se está confeccionando el cartel anunciador, debido a un distinguido artista.” (4) Es tracta sens dubte del treball d’Apa, que durant molt temps vaig pensar que no s’havia arribat a imprimir, però del qual ara es coneix un exemplar, que mostra un home i una dona amb vestimenta divuitesca, admirats davant de l’espectacle de les grues que, envoltades de fum o pols, construeixen un conjunt de gratacels, mentre un vailet amb gorra sembla prevenir-los del perill. Se’n coneix un esbós, que va anar a l’exposició del Museu d’Art Modern del 1986, amb les tres figures en les mateixes poses però que semblen dur vestits moderns, i amb les grues una mica diferents. (5)


El darrer cartell que conec d’Apa és el destinat a promoure el cens barceloní del 1930. Aquell any la ciutat, acabada de sortir de la Dictadura però quan la República encara estava per arribar, va fer un nou cens per constatar si ja havia arribat al milió d’habitants, com en efecte va succeir, gràcies sobretot a la immigració afavorida per les obres del Metro i de l’Exposició Internacional del 1929. El cartell presenta una visió idealitzada de la ciutat, amb la façana de la catedral i un gratacels esglaonat, darrer els quals surt la proa d’un vaixell, sobrevolats per la figura vermella d’un Mercuri alat. El conjunt presenta una visió de la ciutat moderna, en una línia que podem considerar Art Déco.

Curiosament, la seva pintura hiperrealista és ben diferent d’aquests dissenys, tot i que té més atractiu que molts cartells publicats. Precisament, en negatiu, ho expressava Fray Galán en una crítica del 1928, quan rebutjava el quadre d'Elias, Una Costurera (amb una dona que utilitza una màquina Singer), del qual afirma que “Para un cartelito malo para máquinas de coser no tiene precio”. (6)

Feliu Elias, que amb el pseudònim de Joan Sacs va escriure nombroses cròniques i crítiques d’art dedicades al tema cartellístic (per exemple a la Revista de Catalunya), també va ser membre de l’Associació de Cartellistes, fundada el 1928, i va prendre part en alguna de les seves exposicions de cartells (segurament es tractaria de projectes de cartell, i no pas de cartells ja impresos, en la línia de l’Associació de promocionar el mitjà i donar a conèixer als possibles clients la manera de fer dels professionals barcelonins). S’esmenta la seva participació a la mostra celebrada a la sala La Pinacoteca. (7) De tota manera, com ja he comentat alguna vegada, aviat l’Associació de Cartellistes perd impuls i Apa ho denuncia públicament; no serà fins el 1932 que es rellança, però ell ja no hi té una participació destacada. Més tard, per la primavera del 1936, serà nomenat president honorífic del Sindicat de Dibuixants Professionals, sobretot atenent al seu posicionament progressista, però l’esclat de la Guerra l’obligarà a emprendre dos exilis, un a l’inici i l’altre al final, i amb ells s’acaba la seva dedicació com a dibuixant i cartellista. En tot cas, abans d’això sovint era cridat per tal de fer de jurat en diversos concursos de cartells, com per exemple el que va triar el reclam per a l’aeri del port a Miramar (8) o un altre per a una campanya del poc conegut Comitè de catalanització. (9)

 

Al marge dels cartells, com he dit, l’activitat d’Apa, el dibuixant, es plasma en nombrosos acudits a la premsa, des dels anys inicials del Cu-Cut!, passant per l’etapa del Papitu, la revista esperantista Jen o els dibuixos antigermanòfils a Iberia, durant la Primera Guerra Mundial, recollits al volum Kameraden, i que li van valdre la Legió d’Honor de la República Francesa; més tard, se’l troba fent l’acudit diari a La Publicitat (on també escriu) i en altres diaris i revistes, com en l’etapa pornogràfica de la revista Color (1923). El seu estil rigorós, a vegades amb línies entretallades, fa que s’hagi comentat que les caricatures d’Apa semblin fetes amb màquina de cosir. (10) Entre d’altres treballs el seu dibuix es troba en llibres ben variats, com ara la Gramàtica pedagògica de la Llengua Catalana, de Joan Badrina (1907); novel·les eròtiques de El Caballero Audaz, com Las dos vidas, o de Ramón Gómez de la Serna, com Senos, del 1921; o bé la Història Nacional de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, iniciada el mateix any, en la qual fa els frisos que encapçalen els capítols. També cal destacar el seu paper en el renaixement de la xilografia artística a inicis del segle XX, amb els dissenys que gravà Helena Maragall (1907), el frontispici del Glosari de Xènius o unes il·lustracions per als Contes de bibliòfil (1924), gravats per Joaquim Figuerola i que edità Ramon  Miquel i Planas.

Com a escriptor, en especial com a crític i historiador de l’art, Joan Sacs va arrossegar sempre una fama de polemista temible, però se li deuen algunes monografies essencials, sovint no superades, i molts articles sobre l’art antic (va ser fundador de l’entitat Amics de l’Art Vell) i modern. En especial va ser atacat pels joves partidaris de l’art modern de Dalí, Miró, el cubisme o el futurisme, sense recordar el seu paper en la valorització de Cézanne i altres artistes. (11)

Pel que fa a la tasca com a pintor, que firma amb el seu nom real, no va estar tampoc exempta de polèmica. El 1918, a la revista Vell i Nou, que ell dirigia, publica una diatriba duríssima contra els crítics que consideren la seva pintura freda i fotogràfica, correctíssima però sense emoció. (12) Més constructiu és l’article que escriu uns anys més tard, en el qual exposa el seu credo artístic. (13) Entre les reaccions favorables, es troba la de Carles Soldevila (14), que afirma que el fet que toqués moltes tecles ha despertat recels i enveges; i que cadascuna de les seves activitats ha perjudicat les altres, però amb el temps, la seva pintura amb “aparent gelor” hauria anat desvetllant atenció, interès, i finalment admiració, a causa del seu domini “terrible” de l’ofici; o bé la de Josep Pla, que li dedica un “homenot” on explota l’anecdotari de Feliu Elias i potser no acaba de compartir la seva estètica, però acaba concedint que era un mestre crític de convicció profunda i “un dels catalans d’aquest temps d’una intel·ligència més remarcable”. (15)

 

 

(1) B.: “Belles Arts”, Ilustració Catalana, IV, 160, 24 juny 1906, p. 397.

(2) Pere Bohigas Tarragó: “Apuntes para la historia de las Exposiciones oficiales de Arte de Barcelona (De 1918 a 1923)”, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, III, 4, octubre 1945, p. 273, 275.

(3) Pere Bohigas Tarragó

(4) La Vanguardia, 13 juliol 1922, p. 4

(5) Feliu Elias “Apa” (cat. exp.), Museu d’Art Modern, Barcelona, 1986, núm. Cat. 170, p. 175 (el dibuix pertanyia a la col·lecció del fill de l’artista, Jaume Elias Cornet).

(6) Fray Galán: “Noticiario de arte. Barcelona. Les arts y les artistes” [sic], Gaceta de Bellas Artes, (Madrid), XVIII, 308, 15 març 1927, p. 9: considera el quadre “(oh, sí,, muy bien “hecho” para el público indocto), huero de sentido, con la más absoluta ausencia de belleza”

(7) Revista de Catalunya, VI, 53, gener-febrer 1929, p. 110.

(8) La Vanguardia, 10 març 1931, p. 13-24

(9) La Vanguardia, 22 abril 1936, p. 8

(10) Rafael Santos Torroella: Revisiones y testimonios. Dietario artístico, Editorial Táber, Barcelona, 1969, p. 225.

(11) Joan Fidel: “No s’enfadi, senyor Apa!”, L’Art que belluga, I, 1, 7 abril 1934, p. 1-2.

(12) Vegeu la polèmica a Feliu Elias: “Els trabucaires”, Vell i Nou, IV, 62, 1 març 1918, p. 87-88; Josep Llorens Artigas: “El senyor Elias s’ha enfadat”, La Veu de Catalunya, 11 març 1918, Pàgina Artística, 425; Feliu Elias: “Toçuderia Bolcheviki”, Vell i Nou, IV, 63, 15 març 1918, p. 116-117; Josep Llorens Artigas: “El senyor Elias s’atempera”, La Veu de Catalunya, 25 març 1918, Pàgina Artística, 427 (on fa veure que rectifica i l’insulta més: diu que no ho fa bé, sinó “millor”).

(13) Joan Sacs: “Les coses són com són”, Mirador, II, 89, 9 octubre 1930, p. 7.

(14) Carles Soldevila: “Feliu Elias. Pintor, dibuixant, crític, caricaturista. Elias, Apa i Joan Sacs, comentats per C.S.”, Catalunya (Buenos Aires), VI, 70, setembre 1936, p. 20-21.

(15) Josep Pla: Feliu Elias, Apa. Joan Sacs (1878-1948), a: Homenots. Tercera sèrie. Obra Completa, vol. XXI, Edicions Destino, Barcelona, 1972, p. 429-465).

1 comentari: