Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

divendres, 20 de novembre de 2015

Francesc Benages: pau i amor — per Santi Barjau

Els cartellistes que apareixen en aquest blog em són coneguts a través dels respectius treballs gràfics però es mantenen llunyans en el temps com a personatges que són del passat, tot i que alguns són una mica més assequibles que d’altres; i en molts casos en retrobo la dimensió humana a través dels familiars (fills, néts o nebots i especialment filles, nétes i nebodes, que curiosament són les que més activament reivindiquen el llegat d’aquest grup d’artistes, majoritàriament masculí...). En el cas que us presento avui, puc dir que vaig tenir la sort de contactar amb ell i parlar-hi un cop, un temps abans de la seva mort. És un dels pocs cartellistes de la Guerra Civil que he conegut en persona, i per això el vull recordar especialment des d’aquesta tribuna.


Nascut a Mallorca el 1911 i traslladat de ben jove a Barcelona, Francesc Benages Tomàs va viure al barri de Gràcia, al qual va estar sempre molt lligat. A l’Arxiu del districte de Gràcia es conserva una entrevista (1) que li van fer l’any 1993 els alumnes de BUP de l’institut Vila de Gràcia, en col·laboració amb el Taller d’Història de Gràcia, en el marc d’un treball de recollida de testimonis viscuts per diferents persones del barri i que em servirà també per explicar part de la seva biografia, junt amb el que ell mateix em va dir, i les declaracions que va fer el 1975 al Diario de Barcelona. (2)


Arribat als dotze anys a Barcelona, Benages va ingressar a l’escola de Llotja on consta matriculat si més no entre 1929 i 1932, tot i que ell sempre s’ha reivindicat com a autodidacte. També va ser important la relació amb els cercles esperantistes: a les nits aprenia esperanto a la societat Paco kaj Amo (Pau i Amor) de Gràcia (3), on devia conèixer Ramón Fernández Jurado. Segurament en aquells anys ja estava vinculat als moviments polítics, ja que col·labora al setmanari El Carrer, on fa algunes caricatures, que firma com a 6-Q Benages (és a dir, Siscu o Cisco Benages); em va comentar amb especial interès la que representa Hitler i Mussolini a la corda fluixa, apareguda l’abril de 1933. (4) Potser va col·laborar en altres revistes, però no les he localitzat. En tot cas, es relaciona amb elements del Bloc Obrer i Camperol com Pere Pagès (Víctor Alba) i l’esmentat Ramón Fernández Jurado i, amb ells, passarà al POUM poc abans de l’inici de la Guerra Civil. El desembre del 1935, Benages va participar a la primera exposició col·lectiva d’artistes novells que es va celebrar als locals de la libreria Catalònia; (5) i l’any següent va prendre part a l’Exposició de Primavera, com a integrant del Saló de Barcelona, en la secció de dibuix. (6) Però la seva carrera com a artista de galeria sembla que s’acaba aquí. Tenia el taller al carrer de Verdi. 



A l’entrevista que es conserva a l’Arxiu de Gràcia, Francesc Benages (qui sempre es va definir com a anticlerical i antimilitarista) hi explica les seves vicissituds durant la guerra, com el relat del que viu en primera persona el 19 de juliol, però també quan treballa en la secció de propaganda del POUM, i el pas pel front de Terol, mobilitzat amb la lleva del 33.


Benages va fer uns quants cartells durant la guerra del 36, en l’òrbita del POUM, i un per a la UGT, firmats amb el seu cognom. Un d’aquests cartells, que es va estampar en versions catalana i castellana, presenta simplement la bandera roja, amb la falç i el martell, i les sigles del POUM, que destaca sobre un cercle de llum en un fons negre on es llegeix l’eslògan “Obrers a la victòria!!”, mentre que l’altre cartell, Contra el feixisme assassí, oposem-hi el socialisme alliberador, mostra la imatge tètrica d’una mà, verda i amb llargues ungles ensangonades, que surt d’una esvàstica i amença un poble en flames. El tercer cartell, Mobilització, disciplina, comandament únic sota el control de les organitzacions obreres presenta un paisatge desolat pel pas de la guerra, sota un cel fosc i vermellós, amb el perfil d’un ribot que suggereix les possibilitats de la reconstrucció per part dels treballadors liderats pels sindicats, en aquest cas la UGT. Curiosament, a l’entrevista que li fa Maria Favà el 1975 se li atribueixen els cartells del POUM que duen la firma Siwe, que sempre han estat un misteri per a mi; de fet jo li vaig preguntar si coneixia la identitat d’aquest i altres cartellistes poumistes i no em va donar cap aclariment... En tot cas només sumant els sis cartells de Siwe als tres que porten la firma de Benages em surt la xifra de nou cartells que l’autor afirma haver fet durant la guerra; però reconec que la qüestió encara està oberta. No sé si va fer més col·laboracions en la propaganda del POUM o bé per a d’altres partits o sindicats; quan vaig parlar amb ell el 1999 em va dir que li hauria agradat treballar a L’Esquella de la Torratxa, però no hi he trobat els seus dibuixos.

El relat de la postguerra el presenta detingut al camp de concentració de Castelló de la Plana, més tard investigat per la brigada del sinistre capità Bravo i finalment, fugitiu, iniciant el seu exili a Perpinyà, on arriba “el mismo día que Francia entraba en guerra”, el setembre del 1939. Allà treballa, de manera il·legal, fent retoc de fotografia i decideix retornar cap a 1942, però és detingut a Figueres i empresonat a la Model durant un any. A l’entrevista que va fer amb els estudiants graciencs relata les condicions de vida a la presó i les arbitrarietats de la repressió. Després de la guerra només li puc atribuir per ara un cartell destinat al tercer congrés hispanoportuguès d’obstetrícia i ginecologia, que es va celebrar a Barcelona el 1950. La firma no és molt clara, però s’assembla a la que utilitza durant els anys de la postguerra en els seus dibuixos per a targetes de primera comunió i felicitacions nadalenques que, com veurem, van ser el seu principal mitjà de subsistència. 


En efecte, al llarg dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, Benages va treballar incansablement com a dibuixant d’aquests petits impresos protagonitzats per angelets, pastorets i pastoretes i altres variacions infinites d’unes figures infantils que ell plasma amb tendresa i personalitat. 

Segons que ell mateix em va explicar, entre les impremtes barcelonines que es dedicaven a aquesta activitat i que li donaven feina trobem la casa Bañeres, de la plaça de Sant Jaume, i Talleda, també coneguda com a Ediciones Ancla, pel símbol que identificava aquestes postals nadalenques i de felicitació. També va treballar per a impremtes i editorials de Madrid, com ara Ortiz, ja els anys 50, i Roamán, fundada el 1965. Igualment he localitzat obres seves de l’editorial C. y Z. No és d’estranyar doncs que, segons em va dir, hagués arribat a fer més de 5.000 originals de Christmas i altres targetes d’aquesta mena. L’estil de Benages evoluciona al llarg del temps, tal com ho fa la seva firma, des d’una ingenuïtat amable, amb infants grassonets, passant per una manera més sentimental, que recorda el treball d’altres dibuixants com ara Ferràndiz, fins arribar als seus treballs més tardans per a recordatoris de primera comunió, on posa en joc composicions més simbolistes amb pans i peixos, calzes o àncores, amb un tractament més pla del color. En algun moment no identificat va treballar a la impremta Grafos, fundada el 1934.




  

Francesc Benages em va comentar la seva amistat amb altres dibuixants que també trobo com a autors de postals nadalenques i recordatoris religiosos, com ara Francisco Alpresa, Melcior Niubó o Joan Palet. L’amistat amb Frank Alpresa va donar diversos fruits en forma de dissenys per a estampacions sobre tela i es va materialitzar també en un parell d’ex-libris que aquest dibuixant va dedicar al seu company Benages. (7) 

Pel que fa a la seva militància política, la web de la Fundació Rafael Campalans ens fa saber que “formà part del Front de la Llibertat i del POUM fins a la seva incorporació en el Moviment Socialista de Catalunya (1945), des d’on passà a Convergència Socialista i posteriorment al Partit dels Socialistes de Catalunya.” (7) Quan vaig parlar amb ell em va relatar les reunions clandestines a casa seva i a l’estudi que tenia en uns baixos del carrer Mozart. L’any 1992 se li va fer un homenatge, com a militant número 1 de l’agrupació del PSC al barri de Gràcia, i en una entrevista va relatar aquestes reunions on assistien Raimon Obiols i Joan Reventós; segons aquesta font “el disseny del carnet socialista de militant és obra de Francesc Benages”. També sabem que va ser president de l’Associació de Veïns de Gràcia durant tres anys. (9)

El carnet del Partit dels Socialistes, amb la imatge de les banderes dibuixada per Francesc Benages
Una de les últimes referències que he trobat de Benages correspon a l’adquisició d’una pintura seva, Síntesi. Al·legoria del Transport Marítim, per part de l’Autoritat Portuària de Barcelona l’any 1992 amb destí a l’edifici del Portal de la Pau. (10) Francesc Benages va morir l’any 1999.




NOTES
(1) Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. Col·lecció Alumnes IES Vila de Gràcia. Entrevista amb Francesc Benages Tomàs, per Pedro J. Iguácel i Víctor Peso. Barcelona, 6/04/1993.
(2) Maria Favà: “Francesc Benages. Esbozo de una biografía brillante”, Diario de Barcelona Dominical, 15 juny 1975, p. 16.
(3) El Carrer, II, 39, 20 abril 1933, p. 1. En aquesta revista col·laboren també Escobar, Moreno, Roqueta, Quelus, R. Datzira, Gaston Ry, Terruella, Alloza...
(4) El Bulteno de esperanta societo Paco kaj Amo, XIII, 146, agost 1932, p. [3] informa del seu ingrés en la societat esperantista, però ja no apareix en una llista de socis de l’any 1936.
(5) Repertori de catàlegs d’exposicions col·lectives d’art a Catalunya (fins a l’any 1938), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002, p. 248, núm. 877.
(6) Repertori..., p. 263, núm. 960.
(7) Silvia Grossmann Alpresa: “El abuelo Paco”, Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, XXI, 40, 2009, p. 19.
(9) Javier Sulé: “Catalunya és d’una manera generalitzada bastant conservadoreta i tradicional”, Gràcia Express, segona època, 14, desembre 1992, p. 12, on també comenta que va guanyar un premi d’un concurs de cartells convocat pel diari La Opinión. Potser es tracta del concurs del diari L’Opinió del 1933, en el qual un dels projectes recomanats s’havia presentat amb el lema “Kiku”, que podria correspondre a Benages. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada