Ferran Texidor – per Santi Barjau

El cartellisme de la Guerra Civil és tan potent que ens pot distorsionar la percepció conjunta de la producció gràfica a la cruïlla entre el primer i el segon terç del segle XX: el solem prendre com una radiografia exacta d’aquell moment i això potser ens fa oblidar o menystenir l’actuació d’alguns cartellistes que, per un o altre motiu, no hi van prendre part; pot fer que focalitzem en aquells pocs anys tota la tasca d’un creatiu que potser ja portava molts anys treballant, com també la d’un jove que fes les primeres armes en el cartell bèl·lic però que després podia tenir encara una carrera notable, ja sigui dins del país o bé a l’exili. Potser algun d’aquests autors estan sobrerepresentats en relació a l’activitat d’altres que en unes circumstàncies diferents haurien estat més reconeguts. 

El cas de l’artista que presento avui és ben especial. No destaca especialment entre els dibuixants de la guerra, tot i que va fer tres cartells pel cap baix; no és esmentat particularment a la nòmina dels cartellistes dels anys republicans, encara que va ser prou actiu, en una línia moderna i original; i no sol ser recordat en els relats de l’exili, malgrat els èxits americans dels anys quaranta i cinquanta. La vida de Ferran Texidor Guillén (sempre va firmar amb la grafia del primer cognom sense normalitzar) presenta encara força zones fosques que no puc resoldre del tot, però intentaré arribar a aclarir-ne alguns aspectes.

L’etapa de formació, com en molts professionals coetanis, roman poc coneguda. La primera referència, quan tenia uns vint-i-dos anys, és la seva participació el 1929 al concurs per als cartells de l’Obra Maternal de la Caixa de Pensions, en el qual obté una menció. Fins a l’esclat de la guerra, l’activitat de Ferran Texidor es mou per uns camins que ens permeten intuir certes especialitzacions. Així, per exemple, treballa sovint per a l’establiment sabadellenc dels successors de Llonch i Sala, per als quals fa múltiples dissenys publicitaris, entre els quals un cartell notable (1932), executat amb pochoir als Studios Raimond. Se’n conserva un exemplar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Al mateix centre es troben uns petits díptics publicitaris de la sastreria Casa Rodó, impresos per Seix & Barral el 1935, molt significatius del seu quefer a l’època: un nen que juga amb un cèrcol, envoltat de cabirols; o un pare i el seu fill amb un caçapapallones, mentre pel cel volen les orenetes. Segurament també és ell el dibuixant que il·lustra un text a la revista Crónica Molfort’s del 1935, portaveu d’aquesta fàbrica de mitjons. (1)

Però, sobretot, el trobem actiu com a cartellista: membre de l’Associació de Cartellistes, participa a les diverses exposicions que l’entitat celebra al llarg dels anys, com el Saló del cartell contra la guerra, i pren part a diversos concursos, com ara el del diari L’Opinió, del 1933, on un premi menor és atorgat a un cartell amb el lema “Suzy” que identifico com a obra de Ferran Texidor per analogia amb altres concursos on també el fa servir: és el cas del concurs del 1934 per al cartell del film El negro que tenía el alma blanca, on el seu projecte amb aquest lema queda tercer (el guanyador va ser Antoni Clavé). Es tracta sens dubte d’una referència a la seva promesa Susanna Baratto, que l’acompanyarà tota la vida. Potser un dels primers èxits públics va ser el cartell de la Setmana Gastronòmica, inclosa en les Festes de Tardor del 1934, on un jove Bacus, amb un gotim de raïm a la mà, mena un carro tirat per un cervatell i carregat amb fruits de tardor i un conill. Precisament una figura similar serà el centre del cartell per a la festa de Bacus, al carnaval del Cercle Artístic del 1936. (3) Però potser un dels treballs més destacats de Texidor sigui el cartell per a les atraccions Autopark, on el dibuix delicat destaca sobre el fons blanc, que també defineix el cos de la figura femenina. Aquest cartell ha estat força divulgat i aquí en podeu llegir moltes més coses. Abans de la guerra encara el trobem participant als concursos de cartells del Comitè de Catalanizació, amb un jurat format per Junceda i Feliu Elias, on queda segon, per darrere de Ricard Giralt Miracle. (4) No crec que aquest cartell s’arribés a imprimir. Sí que es va publicar, en canvi, el cartell per a la campanya del segell Pro Infància, el veredicte del qual apareixia a la premsa el 17 de juliol del 1936 (5) i també donava a Texidor el segon premi. El cartell devia ser imprès uns mesos més tard i s’enganxava pels carrers a final d’aquell any o principi del 1937.

Una de les principals actuacions de Ferran Texidor en període bèl·lic va ser la proposta de crear un Sindicat de Decoradors i Bells Oficis a base de reconvertir el Foment de les Arts Decoratives (FAD), del qual era membre actiu (ja el 1929 hauria participat al pavelló dels Artistes Reunits) tot i que al mateix temps també s’associava al Sindicat de Dibuixants Professionals. Carles Fontserè ens diu que Texidor, “artista de prestigi”, “essencialment decorador”, va ser un dels primers a participar en el SDP però, sobretot, va liderar la transformació del FAD en un “sindicat d’impuls revolucionari” del qual va ser secretari general després que Alfred Benigani i altres n’haguessin expulsat els vells directius a punta de pistola. (6) En tot cas, el cartell per a la tómbola de l’esmentat Sindicat de Decoradors és un dels treballs més divulgats de l’autor, junt amb el que anunciava l’exposició España a México, organitzada pel Comissariat de Propaganda i que va resultar fallida en ser interceptat pels franquistes el vaixell que transportava les obres. Carles Fontserè esmenta també un cartell amb la proclama Avant!, reproduït a Treball, però no hi ha constància que s’arribés a imprimir o en tot cas no en conec cap exemplar; també ens fa saber que precisament en aquesta publicació, òrgan del PSUC, van aparèixer un parell de dibuixos seus. (7)

En algun moment desconegut Ferran Texidor emprèn el camí de l’exili. La font més explícita continua essent Fontserè, el qual afirma que va aprofitar l’enrenou derivat de l’exposició que s’havia de fer a Mèxic i marxava del país en plena guerra, cosa que va comportar que fos jutjat en rebel·lia i condemnat per deserció. Això ens situa en ple any 1937: els organitzadors havien viatjat a França per preparar l’enviament de les obres a Mèxic i ell aprofita el fiasco de l’exposició per no tornar. En tot cas, fossin quines fossin les circumstàncies exactes, sembla que fa una breu escala a Mèxic (on realitza la coberta per a ¡No pasarán!, edició mexicana de 1937 del llibre d’Upton Sinclair), però aviat ja es troba als Estats Units. He trobat referències d’un cartell en anglès (American Relief Ship for Spain) datat el 1938, cosa que ens podria fer pensar que en aquella data ja es troba als Estats Units. El vaixell era una iniciativa tardana, de la tardor del 1938, que pretenia ajudar l’Espanya lleial. A Nova York Texidor s’estableix amb Suzy i el fill Ferran, anomenat Tito, i durant anys farà allà una carrera plena d’èxits com a il·lustrador i cartellista, muralista i, sobretot, director d’art. Ja l’any 1939 treballa en la decoració i la propaganda de la World Fair on va executar les pintures murals del pavelló “Building Man”, per al qual també fa un cartell.

L’etapa novaiorquesa de Ferran Texidor demanaria segurament un estudi més aprofundit. En un article-entrevista publicat a la revista Destino, i firmat amb la inicial S. (potser es tracta d’Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio?) ens assabentem (8) que “Fernando Teixidor tiene en sus manos a las mujeres más bellas de Estados Unidos”, per raó de la seva feina com a “Art Director” de la revista Modern Screen. L’intercanvi de preguntes i respostes ens permet saber que Texidor és “miembro vitalicio de todos los jurados de concursos de belleza” i que apareixia sovint per televisió, on el seu accent europeu era apreciat. La seva tasca com a cartellista, segons l’articulista, fa que sigui tan valorat com Cassandre. Cap referència a la guerra o l’exili, malgrat que esmenta el veïnatge de Josep-Lluís Sert i Joan Junyer.

Potser un dels retrats més propers i càlids el fa Carmen de Zulueta, filla del qui fou ministre i ambaixador de la República, Lluís de Zulueta, al llibre de records Caminos de España y América (9), on rememora la seva relació amb els “Teixis”, com els anomena, i la resta d’exiliats entre els quals es troben els familiars de Federico García Lorca, l’arquitecte Josep-Lluís Sert, i d’altres. Semblen un grup força ben avingut: ell assessora Carmen de Zulueta quan adquireix una casa veïna a la zona de Remensburg i fins i tot li dissenya el mobiliari; Tito Texidor estudia arquitectura a Harvard amb Sert, tot i que després es dedicarà a la pintura; i tots plegats comparteixen vacances i vida social.

A Nova York, Ferran Texidor treballa per a les agències McCann-Erickson i J. Walter Thompson; les seves il·lustracions apareixen a les revistes Fortune Magazine, The Reporter, Gentry, Evergreen, American Fabrics, Fashion... I sobretot fa cobertes per a la Dell Press, de l’editor George Delacorte, per a una munió de novel·les d’Agatha Christie: algunes de més realistes, però d’altres empeltades del surrealisme que, segons sembla, també impregnava una producció pictòrica que desconec (l’any 1934 a Barcelona havia pres part a l’Exposició de Primavera). Precisament per encàrrec de Delacorte dissenya dos dels racons més estimats del Central Park novaiorquès: l’escultura transitable Alice in Wonderland (1959), executada per l’escultor Josep de Creeft, i el rellotge per a l’entrada del Zoològic de la ciutat (el Delacorte Clock, ben conegut pels admiradors de la pel·lícula Madagascar), amb la seva campana tocada per dos simis mecànics (1965). En referència a l’escultura, llegim a La Vanguardia que “el monumento, de extraordinarias dimensiones, cuatro metros de alto por seis de diámetro, muestra a Alicia sentada sobre un hongo gigantesco y rodeada de los personajes célebres del cuento de Lewis Carroll. Es pura delicia. José de Creeft, que ha llevado a cabo la realización de la escultura, ha triunfado de nuevo en un modo realista que no es precisamente el suyo. Pero para un artista como él, como para Fernando Texidor, el arte no tiene secreto alguno.” (10)

Quan es jubila, cap als anys setanta, Ferran Texidor es trasllada a la zona de la Costa del Sol, on s’instal·la al costat dels seus amics García Lorca. (11) L’any 1988 es va mostrar obra seva a l’exposició El surrealisme a Catalunya, celebrada al centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. La crònica de Sergio Vila-San-Juan el descriu així: “Ferran Teixidor, tez bronceada, cabello plateado, corbata de pajarita, viene de Nerja, a donde fue a parar por amistad con la familia García Lorca y donde reside desde hace ocho años. Teixidor, que pasó antes tres décadas en América, asegura que ‘nuestra mejor época [dels pintors surrealistes] está recogida aquí. Después, en Nueva York formamos un grupo muy importante, el alma era Josep Lluís Sert. Allí estuve bastante tiempo viviendo del grafic-art’.” El reportatge anava acompanyat per una fotografia on se’l veu al costat de Leandre Cristòfol, Eudald Serra i altres. Ferran Texidor mor a Màlaga o Nerja probablement el 1992.

(1) Crónica Molfort’s , VI, 69, setembre 1935, p. 10-11. La firma només és una lletra T, però un text al peu de pàgina l’atribueix a “Texidó”.

(2) L’Opinió, 22 setembre 1933, p. 18.

(3) La Vanguardia, 6 febrer 1936, p. 10.

(4) La Vanguardia, 22 abril 1936, p. 8.

(5) La Veu de Catalunya, 17 juliol 1936, p. 7.

(6) Fontserè: Memòries d'un cartellista català, Editorial Pòrtic, Barcelona 1995, p. 210, 211, 224-225, 240-243. 

(7) Fontserè, p. 278. Abans (p. 211) ha dit que no tenia constància que Texidor milités en cap partit.

(8) Destino, 786, 30 agost 1952, p. 11.

(9) Carmen de Zulueta: Caminos de España y América, Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, Madrid, 2004, p. 107-118. Capítol publicat prèviament a: Historia 16, XXVI, 320 (2002), p. 114-124.

(10) Ángel Zúñiga: “En Nueva York, ciudad incomparable”, La Vanguardia, 15 juny 1958, p. 19.

(11) Lluís Agustí: Aportacions per a una bibliografia de l’exili republicà català, valencià i balear als Estats Units d’Amèrica (http://bid.ub.edu/15agusti.htm).

(12) Sergio Vila-San-Juan: “Retrato de grupo con veteranos surrealistas”, La Vanguardia, 18 maig 1988, p. 47.