Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimarts, 20 de novembre de 2012

Els cartellistes del Sindicat de Professions Liberals (Dibuixants CNT) - i 2


Frank Alpresa
Francisco Alpresa del Río (Sevilla, 1900 – Barcelona, 1970) és conegut sobretot com a exlibrista (vegeu el monogràfic de la revista Ex-Libris, XXI, núm. 40, 2009), tasca en la qual va destacar durant molts anys. Va fer també il·lustracions de llibres. Com a cartellista la seva activitat va ser menor, amb dues aportacions documentades durant la Guerra Civil: el cartell de promoció del Segell pro-Infància —que va obtenir un guardó al concurs corresponent a 1938—, imatge tendra d’una nena que fa puntes al coixí, i el menys difós Treballem per fortificacions, que només coneixem en l’exemplar conservat als Museus de Reus. Aquests dos se sumen al més tardà per al VI congreso europeo de ex libris del 1958. Com a ninotaire té algun treball a la premsa de la guerra, com a Trincheras (1938). Per ara desconeixem l’abast de la seva activitat com a vicesecretari de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del SPL.

Badia Vilató
Amb el cognom Badia Vilató es coneixen dos germans artistes, Xavier i Eduard, però tot sembla indicar que el cartellista que ens ocupa fou aquest darrer (Xavier ha mort el 2012 amb 98 anys; també ens agradaria saber una mica més sobre la seva activitat). Eduard Badia Vilató, nascut a Barcelona el 1916 i mort en algun indret del Brasil en data desconeguda, format a l’escola de Belles Arts de Barcelona, roman parcialment enigmàtic, malgrat els llaços familiars amb Picasso, i els abundants cartells que féu tant abans del juliol del 1936 (participà el 1934 a la mostra de cartells Contra la guerra, i també prengué part als concursos de la Fira de Barcelona, fins al punt que va ser premiat i imprès el seu projecte per a la IX edició del certamen, el 1936; aquell any també participa al concurs de cartells per al Segell pro-Infància) (6) com després, quan treballà per a la CNT FAI. Ja hem vist que un dels seus projectes era premiat a la pionera mostra de cartells antifeixistes d’octubre del 1936; també guanya el segon premi (el primer es va declarar desert) al concurs per a la campanya contra els accidents de treball, fallat el gener del 1937 (7). Entre els que es van arribar a imprimir, són particularment interessants el cartell per a l’Escola Nova (Volem el traspàs de l’ensenyament a Catalunya i que no es faci política a l’escola, fotomuntatge patrocinat pel SUEPL) i l’ambigu Ambiciones, Militarismo, Guerra: Esto es el fascismo. 


Gràficament influït pel surrealisme, el 1939 s’exilià a França, on fou cartellista comercial: Air France, Theatre des Champs Elysees per a Maurice Chevalier (també li dissenyà la coberta de l’autobiografia), Vichy capitale thermale... sense abandonar la lluita ideològica: col·laborà amb Solidaritat Internacional Antifeixista (cartell Gala Franco-Espagnol, 1953) i edità els reculls d’imatges Espagne eternelle i Images de l’Espagne franquiste (1947). Col·laborà a la revista España Libre, òrgan a França de la CNT, fundat a París el 1945 i a Heraldo de España (1946-47). Cap al 1950 el retrobem a l’Amèrica del Sud: a Bolívia i al Brasil, on es dedicà a l’escenografia (l’any 1961 exposà figurins i maquetes a la Biennal de São Paulo).

Joaquim Cadena Portal
Esmentat algun cop com a Quimet Cadena (per exemple a la llista de membres de l’Associció de Cartellistes del 1935) aquest autor poc conegut (Barcelona 1917 – 1989) és autor de mitja dotzena de treballs excel·lents. La seva firma, que sembla conjuntar en una incial la J de Joaquim amb la Q de Quimet ha estat sovint mal llegida com a “P. Cadena”, i d’aquesta manera l’esmenten per exemple a l’arxiu de Salamanca. Creiem que també podria ser ell el dibuixant que pren part a les revistes Ideas i Ruta, de les Joventuts Llibertàries, a les quals es vinculen alguns dels seus cartells, i que firma “Quet KDna”. Els cartells bèl·lics de Joaquim Cadena Portal tenen una notable influència del surrealisme i es compten entre els més originals del cercle cenetista. 


A diferència d’altres companys del SPL, però, després de la guerra el retrobem a Barcelona (el 1942 es presenta al concurs de pintura decorativa Beatriu Vidal de Monserdà amb un treball, fixat per les bases, sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona) (8) i continua la seva activitat amb cartells com ara el de la VIII carrera de la Peña Rhin (1946), amb el rostre disgraciós d’un pilot de carreres i uns bòlids en marxa. El 1959 es presenta a la fase provincial del concurs «Arte del Cartel», que va ser guanyat per Enric Huguet. Segons el diccionari Ràfols, que en fa dues entrades diferents, Cadena Portal treballava a l’agència Publicitas i el 1951 va exposar a la Sala Caralt de Barcelona. Sabem també que es dedicà sobretot a la decoració d’interiors i, amb Fernando Álvarez Vidorreta, és autor del llibre Complementos decorativos, editat el 1967 per l’escola d’ensenyament a distància CEAC.

Josep Company Torras
Nascut a Barcelona el 1906, la seva activitat anterior a la guerra ja se situa en l’àmbit publicitari, amb un primer gran èxit: el cartell de la Fira Oficial i Internacional de Barcelona del 1935. És esmentat el 1934 i 1935 com a membre de l’Associació de Cartellistes. Amb l’esclat bèl·lic, a més de les activitats al sindicat, se sap que el 1938 queda segon al concurs de cartells per al brou concentrat Caldolla (no sembla que s’arribés a imprimir) i fa la coberta i figurins al Boletín oficial del comité industrial algodonero (1938). Entre els seus cartells de durant la guerra destaquen Para los compañeros del frente (una dona i els seus fills ofereixen un jersei, mitjons i bufanda tricotats), En el frente hace frío (un soldat amb una capa fa guàrdia al front enmig de la neu) i el dramàtic La transformació econòmico-social del món.

Amb l’arribada del franquisme es manté a Barcelona, potser per l’aval del seu amic Paco Ribera, i arriba a dissenyar la coberta d’una edició de la partitura del Cara al sol. Però sobretot es continua dedicant a la publicitat (cartell de foment del cultiu del lli per a Fibrofil, del 1941; campanyes dels insecticides Gesarol i CAM de la casa Geigy; fira del llibre organitzada per l’INLE el 1946 a Barcelona; festes de Mataró del 1958). Un conjunt de tres cartells, firmats conjuntament amb Ruiz (potser Laureano Ruiz) van servir durant els  anys cinquanta per anunciar les activitats de la Caixa de Pensions. També se sap que es va presentar habitualment als més diversos concursos de cartells (festes de la Mercè, fires de Reus, València o Valdepeñas; setmana santa de Tarragona; Jocs Mediterranis). 

Molt vinculat al barri de Gràcia, on tenia l’estudi, participa en exposicions d’artistes graciencs (1946 a La Sala Vinçon) i se l’esmenta com a “professor decorador” i membre del jurat que premiava els guarniments de carrers a la seva festa major (La Vanguardia, 18 agost 1956, p. 14) i també relacionat amb el cercle filatèlic de Gràcia (Blanco y Negro, 15 juliol 1972, p. 83) i grups pessebristes. El 1972 rep un premi “Prisma” antològic atorgat per l’agrupació de decoradors del FAD “por su labor pionera en la decoracion publicitaria” (La Vanguardia, 5 juny 1976, p. 34). Mor a Barcelona el 1984.


Eugenio Vicente Rodríguez

Sistemàticament confós amb el pintor madrileny Eduardo Vicente (de qui no ens consta que hagués viscut a Barcelona, com sí que ho va fer el seu germà, el més conegut pintor de l’escola de Nova York, Esteban Vicente), aquest autor va ser en realitat un professional del dibuix aplicat a les arts del llibre, un il·lustrador.

L’imaginem d’origen navarrès, si és ell el bibliotecari del Centro Navarro de Barcelona que apareix esmentat a la premsa (La Vanguardia, 24 novembre 1932, p. 8) i nascut cap al 1900-1905: el curs de 1920 el trobem guanyant un premi de dibuix en qualitat d’alumne de la barcelonina Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts (La Vanguardia, 22 febrer 1921, p. 7). Hauria vist publicades les seves il·lustracions a la revista Lecturas i abans de la guerra apareix la seva firma característica, sempre amb la fòrmula “E. Vicente”, a les memòries de joventut de Tolstoi editades per Sopena el 1933 o a les portades de les col·leccions de pulp de l’Editorial Molino, com per exemple a La hija de Fu-manchú, apareguda a la “Biblioteca Oro” el 1935.

Durant la guerra aquesta mateixa firma es troba a una dotzena de cartells per a comitents anarquistes, però també per al Consell de Sanitat de Guerra o el Ministeri d’Instrucció Pública. N’hi ha de notables, com el del Sindicat de les Indústries Agrícoles contra l’alcoholisme. Segurament també se li ha d’atribuir un cartell, firmat “EV”, i un altre fet conjuntament amb Quimet Cadena: Industria de la aviación: el arma de la victoria. Col·labora amb les revistes Ideas (1936), Nou Magisteri, Espectáculo o Gastronomía (1937) i Nuevo orden (1938).

Trobem aquesta firma "E. Vicente" en cartells anarquistes de la Guerra Civil i en moltes cobertes de pulp de l'Editorial Molino. Són obres demostratives de la seva professionalitat com a dibuixant d'arts gràfiques.
No sembla que el seu pas per Cartellistes CNT tingués gaire conseqüències, ja que a la postguerra el continuem trobant com a il·lustrador de llibres d’aventures per a Molino (notable la sèrie del superheroi Hércules Elizondo, “el hombre de acero” en sis volums apareguts entre 1942 i 1943), contes infantils per a l’Editorial Sopena (Piel de asno) o “novel·les gràfiques” per a Bruguera, com La aventura del petróleo, del 1961. Per ara es desconeixen altres dades de la seva vida.

Altres dibuixants del SPL
Membres documentats del SPL (perquè ho diuen ells mateixos a les seves firmes, però sense que hi hagi referències de la seva vinculació als estaments directius del sindicat) són el cartagener Aleix Hinsberger i Ferran Piñana (la referència als cartellistes CNT apareix en algun dels seus cartells). I també Artel, és clar (vegeu l’entrada del 7 de setembre 2012). Igualment hem d'anotar aquí un dibuixant no identificat que firma amb el cognom Mestres un insòlit cartell que anuncia un curs de rus patrocinat pel SUEPL, amb la imatge d'un cosac davant del Krèmlin. Pel que fa a José Luis Rey Vila “Sim” el relat de Fontserè ens assabenta que, en no ser acceptat pel SDP, es va adreçar a la CNT amb les seves carpetes de dibuixos, que van ser publicats pel sindicat llibertari (però en canvi el 1937 va prendre part al jurat del concurs de cartells de prevenció d’accidents de treball per part del SDP, junt amb Pasqual Capuz i Josep Alumà).

Sense ànim d’exhaustivitat, aquests són alguns dels noms que segons les fonts van pertànyer al Sindicat de Professions Liberals en la seva secció de dibuixants, però dels quals no consta que haguessin dibuixat cartells durant la Guerra Civil: Joan Abelló (probablement es tracta del pintor de Mollet), Ramon Arqués (potser és Ramon Arqués Mestanza, professor de l’Escola del Treball que mor el 1948), Antoni Ayné (el podríem identificar amb Antoni Ayné Esbert, autor de nines retallables, mort a Mataró el 1980), Emili Freixas (ben conegut per la seva trajectòria en el món del còmic i pels seus llibres de didàctica del dibuix), Josep Grau (no sabem si es tracta del conegut artista del tapís Josep Grau Garriga), Gaietà Marí (l’hem trobat esmentat com a decorador), “Vicentet” Martínez Graus (fill de Martínez Altés, director de l’homònima escola d’art i, com ell, professor de dibuix), Tomàs Vera, que firmava "Esbelt" (Alacant 1911 - mort al front d'Extremadura el gener del 1939), Pere J. Bonet, Felip Prado Morales, Eduard Senabre Palahí i Ramon Esclasans Batlle.

No se sap quants afiliats va arribar a assolir el grup dels dibuixants cenetistes, però tenint en compte que la sindicació va esdevenir obligatòria, devien ser uns quants centenars. S’ha calculat que el rival Sindicat de Dibuixants Professionals tindria uns 1.800 afiliats (amb quin criteri? incloent-hi els dibuixants tècnics i industrials o només els publicitaris, ninotaires i il·lustradors?) (9) i els dibuixants de la CNT eren certament més minoritaris. Per ara, només és possible donar com a segurs la vintena llarga de dibuixants creatius identificats en aquest text. Altres dibuixants dels cercles anarquistes, actius en el cartellisme de guerra, però de qui es desconeix la possible vinculació amb el sindicat barceloní són els integrants del Grup Art Lliure: Ángel Lescarboura “Les”, Josep Barquet i Manuel Camps Vicens; Francisco Carmona (vegeu l’entrada del 31 d’octubre); l’enigmàtic Ricard Obiols o Toni Vidal, ben documentat al blog que li ha dedicat la seva néta. També firmen cartells cenetistes Carreño, Gallo, Giménez (probablement Josep Giménez-Botey), Molné (Lluís Vidal Molné), Gumsay (Gumersindo Sáinz de Morales) o el no identificat Wolf. Tampoc no sabem quina relació hi tindrien els membres del Grup DAS (Deutsche Anarko-Syndikalisten), autors d’un cartell cèlebre (Mañana el mundo, hoy España).
En conjunt, es tracta d'un grup nombrós de dibuixants d’acusada personalitat, sovint amb visions avantguardistes de l’art aplicat a la propaganda política i que cal reivindicar. Val a dir que a l'hora de fer aquesta recerca he pogut gaudir de l'ajuda de diversos familiars de dibuixants i cartellistes, i en concret volia manifestar el meu agraïment a Georgina Nicolau Millà, neboda de Carme Millà, i a Xita i Mercè Company, filles de Josep Company. Espero que aquest tast sigui només una introducció que doni pas més endavant a articles més extensos i complets, plenament il·lustrats.

  

(6) Obté el tercer premi al concurs Pro Infància corresponent a la IV campanya (veredicte a La Veu de Catalunya, 17 juliol 1936, p. 7).

(7) Els altres premis es van repartir així: el tercer per a Ramon Martí (més conegut a la postguerra com a membre del grup mcp), el quart per a M. Friedfeld i el cinqué per a Francisco Carmona. Accèssits per al desconegut Sol, Paco Ribera, Antoni Clavé, Jacint Bofarull i Lorenzo Goñi (La tasca de propaganda per a la prevenció dels accidents de treball portada a terme per la Comisssaria d’Assegurances Socials, Conselleria de Treball, Barcelona 1938). Les imatges no es van arribar a editar com a cartells però són conegudes a través d’un calendari de butxaca que es regalava als visitants de l’exposició itinerant que els va mostrar per diverses ciutats (un exemplar a l’Arxiu Nacional de Catalunya).


(9) Miguel Sarró «Mutis», “Gráfica revolucionaria. Los dibujantes anarquistas en la Guerra Civil española”, número especial “100 años de anarcosindicalismo” de la revista Solidaridad Obrera, 2010, p. 45.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Els cartellistes del Sindicat de Professions Liberals (Dibuixants CNT) - 1

La rivalitat entre les dues grans centrals sindicals, UGT i CNT, es va traduir, durant la Guerra Civil, en una competència entre les respectives sectorials en el camp del dibuix: el molt celebrat Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la UGT, que va aplegar la major part dels autors i ha estat profusament historiat; i la més obscura Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors de l’anarquista Sindicat Únic de Professions Liberals, anomenada a vegades simplement “Dibuixants CNT”.

En consonància a la importància relativa d’un i altre grup, la història del cartellisme guerracivilista català i espanyol ha dedicat més atenció al grup social-comunista, ja des del llibre fundacional de Josep Termes, amb el text seminal de Carles Fontserè, ampliat més tard a les seves memòries. És cert que Fontserè, per les seves conviccions llibertàries, no s’oblida mai d’esmentar els membres del grup cenetista, però això queda amagat pel fet que ell mateix hagués estat afiliat al SDP i per la fecunditat del sindicat en tant que editor, explicitada als marges inferiors de tots els cartells impresos en els primers temps (últims mesos del 1936 i inici del 1937)

Els Dibuixants CNT per tant són més poc coneguts. Entre els seus membres hi trobem una de les poques dones cartellistes de la Guerra Civil, Carme Millà, i els presidia el gran Enric Moneny, però també hi trobem altres noms notables com Ramon Saladrigas, Joaquim Cadena, Josep Company i Eduard Badia Vilató... En una de les primeres entrades d’aquest blog hem descobert la personalitat d’Albert Sanmartí, que firmava amb el pseudònim Artel i és un dels pocs que, al costat, hi fa constar la seva pertinença al SPL. En aquest article esbossarem el desenvolupament del grup i ens aturarem a analitzar-ne la trajectòria dels membres, a l’espera de continuar desenvolupant el tema més endavant.


La formació de la Secció de Dibuixants del S.P.L.
Amb l’esclat de la guerra el juliol del 1936, un grup de dibuixants propers a la CNT decideixen no integrar-se al SDP, situat a l’òrbita de la UGT, i constitueixen una Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors que formarà part del Sindicat Únic de Professions Liberals. L’acte, celebrat tot just un mes després de l’inici de la guerra, va servir per nomenar el cartellista Enric Moneny com a secretari general, acompanyat de Frank Alpresa, vicesecretari, i l’escultor Gustau Cochet en qualitat de tresorer. La junta, a més, es va estructurar en tres secretariats: el de dibuix format pels vocals Ramon Saladrigas i Carme Millà; el de pintura, amb Ricardo Fernández i Lluís Alsina; i el d’escultura, del qual eren vocals Enrique del Amo i Enric Saperas. (La Vanguardia, 20 agost 1936, p. 9).

Com també passava al Sindicat de Dibuixants Professionals, en la formació anarquista no sols s’hi havien d’enquadrar els dibuixants artístics, sinó també (i forçosament, a partir del moment que la sindicació es va decretar com a obligatòria) els “camarades” dibuixants industrials dels àmbits més tècnics “especializados en bordados, litógrafos, delineantes, topógrafos, mueblistas, rotulistas, textiles y estampados.” (La Vanguardia, 23 agost 1936, p. 15).

De tota manera, el pes dels artistes era notable, i apenes deu dies despres de la constitució de la secció sindical, fan públic un manifest “a tots els artistes de Catalunya” (uns paràgrafs del qual apareixen reproduïts a les memòries de Fontserè) on s’intenta conjugar una noció col·lectivista i igualitària del treball dels artistes amb un cert personalisme d’arrel encara romàntica: “El artista rebelde hasta ahora, reducido a ser un paria indefinido y sin esperanzas, o bien sometido y entonces esclavo de imposiciones y avasallamientos, reconquistará en lo futuro su derecho a convivir en la sociedad como un productor más y no como un parásito. / El arte no podrá ser nunca producción en serie ni colectivizado; su valor estará siempre en la personalidad estricta de cada artista. / Abolidos los privilegios que otorgan la Inteligencia, el talento o el saber, ningún artista, por grande que sea, deberá nunca considerarse superior al más humilde trabajador; sus méritos encontrarán compensación en su propio trabajo.” (La Vanguardia, 30 agost 1936, p. 7)

Un dels primers cartells del grup anarquista és aquest, signat amb la fòrmula "Cartelistas CNT". A les fotografies del funeral de Durruti, el 23 de novembre del 1936 el veiem enganxat a les parets de Barcelona.
Durant els primers mesos del conflicte bèl·lic, prenen part a les diferents activitats, generalment en un segon pla respecte del SDP, amb qui aviat creen un Comitè Permanent d’Enllaç “que actuará en todas las cuestiones que surjan en la profesión.” Pel SDP en formaven part Enrique “Henry” Ballesteros i l’ignot Isidre Juanola (dibuixant industrial ?), mentre que representaven els cenetistes la parella formada per Carme Millà i Ramon Saladrigas. (La Vanguardia, 6 octubre 1936, p. 11).

Una de les primeres activitats públiques del grup va ser la participació a la gran exposició de cartells antifeixistes organitzada pel SDP i celebrada entre el 6 i el 24 d’octubre del 1936 als salons el Teatre Novetats. Hi van prendre part uns dos-cents participants, sobretot del sindicat organitzador, però també del SPL i del Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors (SAPEC). Del conjunt de projectes se’n van comprar trenta: vint-i-un del SDP, cinc del SPL i quatre del SAPEC, i es van premiar quatre projectes que havien de ser publicats: eren obra d’Alloza, Alumà i Clavé (del SDP) i de Badia Vilató, del grup cenetista. No està clar si al final es van arribar a editar.

Quan el 1937 es reorganitza la vida sindical i es creu més necessari enquadrar els dibuixants tècnics en sindicats plenament industrials, els “dibujantes litógrafos, técnicos de tejidos y estampados, de bordados, de alfombras y de muebles y los delineantes” es desvinculen del sindicat, anomenat en aquell moment Sindicat d’Ensenyament i Professions Liberals (La Vanguardia, 22 abril 1937, p. 2) la secció de dibuixants del qual queda estructurada de la següent manera: Dibuixants de Publicitat, Tècnics de Publicitat, Dibuixants Decoradors, Dibuixants Creadors de Modes, i Il·lustradors “y en general, todos los dibujantes cuyo trabajo pueda ser considerado más artístico que industrial.” (La Vanguardia, 23 abril 1937, p. 4). En aquella ocasió es renoven els càrrecs de la secció de dibuixants i s'esmenten com a vocals el desconegut Pere J. Bonet i l'alacantí Tomàs Vera, conegut com a "Esbelt" (Solidaridad Obrera, 23 abril 1937, p. 11).

Amb motiu dels Fets de Maig, redacten i fan públic un nou Manifest conjunt amb el SDP (firmat, de part dels ugetistes, per Henry Ballesteros i Paco Ribera; mentre que pels dibuixants de la CNT hi ha els omnipresents Ramon Saladrigas i Carme Millà, amb el també cartellista Eduard Badia Vilató i el pintor Josep Ballús. Es tracta d’un manifest “redactado con la más sana y noble intención”, que demana que s’aturi tota violència entre els obrers, “repriman todo impulso de lucha fratricida, rindan las armas y eviten todo nuevo derramamiento de sangre.” (La Vanguardia, 7 maig 1937, p. 2).

Quasi un any més tard el grup, anomenat explícitament Dibujantes CNT, sembla tenir una existència autònoma no sols pel que fa al sindicat, anomenat ara “Únic” (SUEPL) sinó també en relació a les altres seccions de pintors i escultors. Aixi, el març del 1938, es nomena en assemblea una junta directiva renovada, presidida per Ramon Saladrigas amb Carme Millà com a vicepresidenta, i en la qual actuava de secretari Eugenio Vicente. Altres membres citats són el vicesecretari Josep Company; el tresorer, Ramon Arqués; el comptador, Felip Prado i el delegat de propaganda, Gaietà Marí. S’esmenten també com a vocals técnics els dibuixants Emili Freixas, Vicenç Martínez, Eduard Senabre i Joan Abelló; mentre que Antoni Ayné i Josep Grau són citats com a vocals auxiliars (La Vanguardia, 18 març 1938, p. 4).

Malgrat alguns últims manifestos, com el que es publica el 5 d’abril del 1938 i que crida a “Resistir a todo precio (...) resistir, resistir siempre”, no sembla ja que el grup de Dibuixants CNT tingués gaire més activitat, tot i que encara el trobem esmentat per exemple quan un membre pren part al jurat per a un curiós concurs de cartells, el que anunciava els cubs de brou concentrat Caldolla (La Vanguardia, 17 abril 1938, p. 12).


Enric Moneny
L’any 1936 Enric Moneny ja gaudia d’una justa fama, sobretot com a autor de cartells de turisme (S’Agaró, Costa Brava: South for Sunshine) i del cartell de la Fira de Barcelona del 1934, i no ens ha d’estranyar que se l’escollís com a secretari general dels artistes propers a la CNT. Moneny és autor d’una obra interessant però en part és encara un desconegut i algun dia caldrà abordar la seva figura amb més rigor. Celebrat per la seva precocitat (nascut a Barcelona el 1903, als nou anys ja hauria guanyat un segon premi en un concurs de cartells, just per darrere de Francesc Galí), format en el treball pràctic del taller de vitralls de Rigalt i Granell, pintor amb el grup dels Evolucionistes, aviat es dedica a la il·lustració a les revistes D’ací i d’allà, ja des de 1918, i Barcelona Gráfica (1930), la qual a més li dedica un article laudatori on se l’anomena “el dibujante que domina todos los estilos y tiene el suyo personal e inimitable.” (1)

El 1931 va prendre part al concurs per al senyal de la Generalitat, sense èxit. Més fama va obtenir la seva aportació com a cap dels serveis de propaganda de l’Oficina de Turisme de Catalunya, per als quals va dissenyar cartells i material informatiu, i en va decorar estands en diverses fires de mostres i de turisme. El cartell (1934), amb una gran oreneta, va donar lloc a la primera marca del turisme català, repetida en diverses ocasions. Els seus treballs van ser divulgats a la revista alemanya Gebrauchsgraphik. També s’encarrega de la direcció artística de la Revista de S’Agaró, activitat que reprendrà després de la guerra.


Durant el conflicte bèl·lic Moneny elabora cartells notables com l’excel·lent España-México (una enorme àguila negra, amb una bandera catalana, atrapa una serp que s’amaga en uns cactus, evocant l’escut mexicà), Fêtes catalanes (quatre parelles de balladors amb vestit tradicional català), Ciutadans, adheriu-vos a l’homenatge a l’URSS, etc. La CNT publicà un llibret amb 14 reproduccions dels seus cartells i un recull de textos sobre Moneny. Com a representant del sindicat anarquista serà membre del Consell de Belles Arts i Arts Aplicades de Catalunya, creat el 18 de setembre de 1936, les activitats del qual ens són però desconegudes (2).

Després de la guerra continuarà la seva activitat alternativament a Catalunya i a Mèxic, on viu entre 1949 i 1963, dedicat a la decoració mural. Quan retorna, reprèn l’activitat al servei de l’empresa de S’Agaró i continua fent cartells. Mor a Barcelona el 1973.

Carme Millà Tersol
Carme Millà (Barcelona, 1907 - 1999) (3) va ser una figura singular. Els seus familiars més directes, que ens han ajudat a fer aquest treball amb dades i remembrances, ens parlen d’una dona decidida, que va arribar fins a la norantena amb gran vitalitat (el 1985, amb setanta-vuit anys, encara és esmentada com a sòcia de la Unió Excursionista de Catalunya). Estudià a les escoles del Patronat Domènech, on coincidiria amb Artur Martorell, i el 1930 participà al concurs per al cartell del Club Femení i d’Esports de Barcelona, però no va ser premiada (el guardó va ser per a Mariana Goncharov).

Carme Millà apareix citada (els anys 1931-32, 1932-33 i 1933-34) com alumna dels cursos de gravat artístic de l’Institut Català de les Arts del Llibre; segons la fitxa d’inscripció, conservada a la Biblioteca de Catalunya, el 1931 treballava a l’agència de publicitat Valor situada a la plaça d’Urquinaona, 9. També va fer els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias, si més no entre 1934-36, i el diccionari Ràfols esmenta els seus figurins firmats “Balta”, i composicions decoratives en laca.

Carme Millà davant de l'aparador de la Sala Jaimes, on va fer una exposició el 1959 en la seva primera visita a la ciutat des de l'exili mexicà.

Vinculada amb la impremta La Neotipia, regida pel seu pare Francesc Millà, alguns dels seus dibuixos apareixen en treballs d’aquest establiment, com per exemple al calendari per a l’any 1936, per al qual dissenya unes curioses figures geometritzades. La Neotipia, com hem explicat en alguna ocasió (4), va ser un intent d’impremta obrera col·lectiva, cosa que ens fa entendre la seva posició ideològica.

En efecte, durant la guerra el seu compromís la va portar a donar suport a la causa republicana i a treballar activament en aquelles iniciatives que signifiquessin una aportació creativa de progrés i de millora. En el seu cas, va ser redactora dels estatuts del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) i el maig del 1937 va ser nomenada professora d’art de la Generalitat de Catalunya. De tota manera Carme Millà és coneguda sobretot per un famós cartell realitzat per al CENU: amb el text Escola Nova, poble lliure, un nen i una nena comparteixen la lectura d’un llibre. Malgrat l’estil amable del dibuix, Carles Fontserè assenyala la càrrega progressista que tenia en el context de l’època la defensa d’un ensenyament laic i mixt amb nens i nenes compartint les aules.


Carme Millà va dissenyar aquesta marca per a la Secció de Mestres, que amb la de Dibuixants i altres formaven l'estructura del Sindicat cenetista. L'infant aplicat que mira pel microscopi il·lustra els objectius pedagògics que buscava el Consell de l'Escola Nova Unificada.
Aquest compromís i la participació en les tasques directives del grup sindical de dibuixants cenetistes farà que, acabada la guerra, s’hagi d’exiliar. La trobem primer a França (5) i després a Mèxic. Allà, amb Pere Calders i Ramon Saladrigas Ballbé, exposa a Veracruz el 1941 (ella hi presenta dos olis i uns guaixos), il·lustra llibres, com per exemple l’obra de José M. Francés, 13 ½ cuentos, editat per Constancia, México D.F., 1954, o Los senderos fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i encapçala l’equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l’editorial UTEHA, on també col·laboren Pere Calders, Mercè Casals, Vicente Rojo o Ramon Saladrigas; pinta murals i es dedica a la decoració d’interiors.

Torna el 1959 a Barcelona, on celebra al maig una exposició a la Sala Jaimes, de tipus indis mexicans, però marxa altre cop l’any següent. Retorna definitivament el 1961, i treballa en el camp de la publicitat. Quan es jubila continua activa i es dedica al dibuix sobre ceràmica.

Ramon Saladrigas
Pel que fa a Ramon Saladrigas Balbé (aquesta és la grafia que la família prefereix per tal d’anomenar-lo, tot i que a la documentació trobem més sovint Bellbé) sabem que va néixer a Barcelona el 1913, però per ara ignorem quasi tot el referent a la seva formació artística. El 1934 pren part a la mostra de cartells Contra la guerra organitzada per l’Associció de Cartellistes, de la qual consta com a membre entre 1932 i 1935. Ja hem vist que durant la guerra va tenir una activitat abundant en les tasques del Sindicat de Professions Liberals, com ara una conferència, l’abril del 1937, titulada «L'artista davant la revolució» que va ser retransmesa per Ràdio Associació de Catalunya (La Vanguardia, 24 abril 1937, p. 2). Els seus cartells durant aquest període comprenen dues versions diferents de Ajudeu els hospitals de sang i un altre que promociona Sentir. Revista de cultura integral (promoguda pel SUEPL, tot i que no sembla que s’arribés a editar). A gairebé totes les notícies de premsa dels anys de la guerra trobem esmentats conjuntament els noms de Carme Millà i de Ramon Saladrigas, que van estar casats entre 1938 i 1959. Exiliat també a l’acabar la guerra, el trobem al camp de Barcarés com a secretari d’una Comissió d’Artistes Professionals presidida per Lleonard Guardiola, amb Esteban Abril Peláez, Marcel·lí Porta i Albert Sanmartí “Artel” com a vocals. Arriba també al país asteca amb Carme Millà, a bord del Mexique: desembarquen tots dos a Veracruz el 27 de juliol del 1939.

A Mèxic el trobem el 1944 prenent part en un acte commemoratiu del 14 d’abril en representació de les Joventuts Llibertàries (La Humanitat, Mèxic, maig 1944, p. 1) i el 1946 presenta al Premio Nacional de Artes y Ciencias un oli titulat Soir sur la tête du mort. Aquí se li perd la pista.


(Continuarà)


(1) Manuel P. de Somacarrera, “Enrique Moneny, el dibujante que domina todos los estilos y tiene el suyo personal e inimitable”, Barcelona Gráfica, II, 71, 16 juliol 1930.

(2) Arxiu Diputació de Barcelona, lligall Q-24, expedient 344.

(3) Tot i que se sol indicar el 1907 com a data del naixement de Carme Millà, al “Registro Nacional de Extranjeros en México”, quan se li dóna asil polític el 1939, consta com nascuda el 25 de gener del 1911. [http://pares.mcu.es/MovimientosMigratorios/detalle.form?nid=31596].

(4) La Neotípia, una impremta obrera a la Barcelona noucentista”, a: L’Avenç, (Barcelona), 304 (juliol-agost 2005), p. 53-57. [traducció anglesa, revisada: “... an adventure with nothing to lose: La Neotipia, a printers’ co-operative”, a: Ultrabold, (Londres), 11, (primavera 2012), p. 26-30].

(5) Cadena Portal Joaquin est recherché par Carmen Milla à la fondation Boucicaut, Mont-Saint-Aignan (Seine-Inférieure).” Le Midi socialiste (Tolosa de Llenguadoc), 26 abril 1939, p. 6.