Marcel·lí Porta: intransigent, bonjan i oblidat – per Santi Barjau

Se sol dir que, a vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc. Jo crec que molt sovint —per exemple en l’estudi dels cartellistes de la Guerra Civil— passa exactament a l’inrevés: el bosc de les generalitzacions tòpiques no ens deixa apreciar amb prou detall els arbres de les personalitats individuals. Tots, i jo el primer, tenim una idea més o menys formada del moment històric, els seus protagonistes i les realitzacions que ells ens van llegar. Potser ens fixem més en els autors especialment prolífics, o bé en aquells que van tenir una vivència més novel·lesca. Però tots i cadascun dels artistes, tant els de l’exili com els que van viure o malviure en la nova situació, tenen dret a ser contemplats en aquest paisatge. Arrelats o desarrelats, amb troncs més o menys treballats pels anys, les seves branques i fulles van aixoplugar una certa quantitat de fruits que ara ens plau tornar a degustar.

La imatge pública de Marcel·lí Porta, tan peculiar (aquí en una encertada caricatura de Xirinius publicada al Papitu), es complementava amb una vestimenta extravagant i un humorisme acerat.

L’autor que avui us presento és un d’aquells cartellistes que, d’entrada, són coneguts per una sola obra: el cartell Feixisme no!, editat pel PSUC i imprès per Gràfiques Ultra. El cartell és destacat a totes les antologies per la seva eficaç simplicitat: un puny roig engrapa amb vigor un petit militar grotesc, amb el sabre oscat i ensangonat. La imatge caricaturesca es resol amb tres tintes (vermella, verda i negra). El cartell havia estat presentat a l’exposició de cartells antifeixistes celebrada a les galeries Novetats l’octubre del 1936 (1) i segurament va aparèixer pels carrers de Barcelona poc després.

La firma de Marcel·lí Porta ja s’havia mostrat en públic al llarg dels anys trenta, en diverses revistes satíriques o als salons d’humoristes i, després dels treballs de batalla, va continuar apareixent durant l’exili a Mèxic en nombroses publicacions de la diàspora; però avui dia la tasca i la vida d’aquest autor són massa poc conegudes. Només cal que ens fixem en com divergeixen les dates de naixement i mort: la bibliografia usual de Guerra i Exili ens dóna un periple vital comprès entre 1900 i 1959 (2) mentre que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, Marcel·lí Porta Fernanda hauria nascut el 1903 i mort el 1979. Tots coincideixen, és cert, en els indrets: Barcelona i ciutat de Mèxic. Intentaré esbrinar quina de les dues datacions és més acurada; i per això deixeu-me esgrimir en primer lloc aquest document: la fitxa d’immigració que va omplir en motiu de la seva arribada a Mèxic el maig del 1942. L’home mec i amb grosses ulleres rodones que ens descriuen els textos memorialístics dels exiliats diu en aquest paper que té 43 anys i que havia nascut el 1898. (3)

La formació artística de Marcel·lí Porta com a pintor no està prou clara, però potser era aprenent d’arts decoratives: l’any 1915 el seu nom i cognom apareix, junt amb “Apeles Fenoses” (l’escultor Apel·les Fenosa?) i altres, a la llista de premiats en un concurs de pintura ornamental per a aprenents, convocat per la Societat de Mestres Pintors (4). Desconec a través de quins camins arriba a la tasca de ninotaire, però no és arriscat pensar que l’hi va dur el compromís polític: les primeres referències que en tenim el vinculen al catalanisme independentista, si és que el podem identificar amb el Marcelí Porta que escriu textos abrandats a L’Intransigent el 1918 i 1919 (5), cosa força més factible si ja el considerem amb 20 o 21 anys... Durant els anys trenta el trobem actiu en diverses revistes republicanes, com ara l’efímer setmanari El crit (1932), del qual, amb Ricard Opisso i altres, és una firma habitual, i sobretot a La Campana de Gràcia, en l’etapa final vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya; també dibuixa a L’Esquella de la Torratxa. (6) La Gran Enciclopèdia Catalana defineix Marcel·lí Porta com a membre del POUM, però tant abans de la guerra com a l’exili sempre l’he trobat vinculat més estretament a ERC. (7)

Algun cop s’ha dit que Marcel·lí Porta i altres van fundar el Sindicat de Dibuixants Professionals el 1934, però es tracta d’una confusió: el que va néixer aquell any va ser el grup anomenat “Els Sis”, de curta durada, en la composició del qual se l’esmenta junt a Helios Gómez, Shum, Josep Bartolí, Lluís Elies “Anem” i Alfred Pasqual Benigani. (8) El Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) no va ser fundat fins a la primavera del 1936; inicialment va ser liderat per Helios Gómez, i Porta en va formar part activa amb els altres “sisos”. Com explica Josep M. Cadena, la idea d’organitzar-se com a sindicat va néixer en les converses d’aquest grup d’artistes que es reunien a la tertúlia del cafè Oasis. (9)

Caricatura de Marcel·lí Porta, publicada a L'Esquella de la Torratxa i a Papitu.

Amb la guerra i la revolució Porta es vincula naturalment a la tasca de propaganda del Sindicat, amb el cartell Feixisme no!, ja esmentat, i s’implica en la famosa operació de pintar vagons de ferrocarril destinats al front; però sobretot el trobem col·laborant a la revista Papitu, controlada pel SDP i per a la qual farà l’Auca de la innoble i trista – militarada feixista i un cartell, poc conegut, on un milicià manipula un ninot articulat amb forma de militar, reprenent la figura que ja hem vist anteriorment. Un article a la mateixa revista parla del dibuixant “Porta, pintor, petit, pelat…”, i ens fa saber que “del cartell que féu anunciant el PAPITU se n’ha parlat fins a Ràdio Sevilla”, l’emissora franquista que també s’escoltava des de Barcelona. (10) És de suposar que aquesta podria ser una de les causes que el van empènyer a l’exili. Encara durant la guerra va exposar al Saló de Tardor del 1938, i, aquell mateix any, és un dels finalistes al concurs de cartells per anunciar el brou concentrat Caldolla, abans d’exiliar-se primer a Montpeller i després a Mèxic.

En efecte, fugint del país derrotat (11) el 1939 Marcel·lí Porta és a Montpeller, on a l’octubre exposa dos dibuixos i una autocaricatura d’humor negre al Centre Cultural Català amb Juli Rosuero (dibuixant lleidatà, que hi du dibuixos dels camps de concentració) i quatre joves universitaris (Alexandre Cirici, Jaume Picas, Tomàs Arís i Francesc Espriu); i el 1940, amb l’esmentat Rosuero i altres artistes francesos, englobats en el grup Jerôme Bosch de tendència surrealista, exposa al teatre municipal de Montpeller. Al seu dietari de l’exili, Artur Bladé i Desumvila descriu el físic particular de l’artista: “Porta no té un sol pèl al cap (i amb prou feines a la cara). I és un cap petit en relació amb les ulleres, enormes. I amb la pipa que gasta. Petit també de còrpora, desmanegat, hi ha, en els seus moviments i en el seu caminar, alguna cosa de mecànic, d’autòmat. És un humorista que no he vist mai amoïnat, ni tan sols quan no té un rosegó de pa per a matar la fam. (…) És un admirador de Francesc Pujols, del qual ha fet moltes caricatures.” (12)

El 1942 arriba a Mèxic, segons consta a la fitxa del servei d’immigració mexicà que ja he esmentat; allà bàsicament va il·lustrar llibres i revistes, i també va exercir com a pintor i escenògraf. Així, per exemple, es troben els seus dibuixos a les publicacions mexicanes Mundo, Socialismo y Libertad (1944) (13), La Nostra Revista (1947) o Lletres (número 10, del 1948, al costat de Joan Giménez i Tísner). L’octubre del 1942 ja participa a una exposició d’art humorístic a la galeria Arte y Decoración (14) i el 1953 exposa a l’Ateneo Español. (15)

A la capital mexicana Porta també pinta un mural per a la Pastelería Suiza i (amb Manuel Fontanals i altres) fa escenografies per a l’Orfeó Català de Mèxic (16), entitat a la qual està molt lligat, ja que també hi pintà els murals del bar, amb bevedors que recorden Nogués. Com ja he dit, a l’exili mexicà també apareix fortament vinculat a ERC, com per exemple quan participa al sopar del 14è aniversari de la fundació del partit, on fa uns retrats dels presidents Macià i Companys (17).

Però potser la part més destacada del seu treball a Amèrica sigui la il·lustració de llibres, (18) molts d’ells editats per Biblioteca Catalana de Mèxic: es tractava d’edicions de bibliófil, amb tirades molt curtes. Entre d’altres, esmentaré:

Els Pollets de colors (conte per a infants) de Jordi Vallès, publicat a Mèxic per Biblioteca Catalana, 1944 (col·l. “Els Infants catalans a Mèxic”, I)

Geografia espiritual de Catalunya (segons les teories de Francesc Pujols), d’Artur Bladé Desumvila, també per a Biblioteca Catalana, 1944, (col·lecció “Documents”, 2).

Joan Maragall: Antologia poètica mínima, Biblioteca Catalana, 1945, (“Antologies Poètiques Mínimes”, II).

Frederic Mistral: Mireia. Poema provençal. Traducció catalana de Maria-Antònia Salvà, Biblioteca Catalana, 1946, (Biblioteca Catalana, 4).

La figura característica de Marcel·lí Porta en una fotografia publicada el 1988 a la revista de l'Orfeó Català de Mèxic, entitat que s'havia convertit en la seva segona llar. La producció pictòrica de Porta és poc coneguda.

Va col·laborar amb altres segells editorials, fent dibuixos per a llibres de Felip Salvador i Rosés, com Contes d'Amèrica, Editorial Divulgación, 1950, i especialment d’Agustí Cabruja-Auguet, com Terra nostra... (Imatges i anècdotes), GarVi, 1946, i especialment els poemes de La ciudad de madera, 1947 (amb dibuixos dels camps de concentració on els dos homes havien estat companys de barracó) o Raïm (Poemes), 1951, tots dos a Ediciones Vértice (19). Una de les últimes obres publicades va ser el llibre de José María Francés: La cabeza del rey, UME 1959.

Marcel·lí Porta —desarrelat i sense família— mor el 1959 després d’haver cedit tots els seus béns a l’Orfeó Català de Mèxic (20).

(1) ”Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals U.G.T.”, L’Esquella de la Torratxa, 2985 (16 octubre 1936), p. 606.

(2) Per exemple el catàleg de l’exposició Obra plástica del exilio español en México: exposición presentada por el Ateneo Español de México (1989). Fontserè ens diu que Porta va néixer a la Casa de Caritat i que “tenia l’edat del segle” (Carles Fontserè: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona, 1995, p. 293). Segons sembla, de petit havia patit una malaltia que va influir en el seu hunor sarcàstic i desmanegat, segons Frimari Burguès: “Catalans que cal recordar: Marcel·lí Porta”, Revista Orfeó Català (Mèxic), segona època, núm. 12 (març 1988), p. 10-11.

(3) http://pares.mcu.es/MovimientosMigratorios/detalle.form?nid=42559

(4) La Veu de Catalunya, 5774 (31 maig 1915), p. 1.

(5) Vegeu per exemple el núm. 18 (11 gen. 1919), p. 2.

(6) També se sap que participa als salons d’humoristes de Barcelona (1933 i 1934) i publica uns dibuixos a Crònica Molfort’s, VI, 72 (desembre 1935).

(7) En tot cas apareix en una fotografia amb Bartolí i altres intel·lectuals que, com ell, col·laboraven a la revista poumista Mundo, Socialismo y Libertad. Vegeu Jaume Canyameres: Bartolí, un home dispers en el món, a: Josep Bartolí, un creador a l’exili, Diputació de Barcelona, 2002, p. 25.

(8) Potser també tenien relació amb “els sis” els ninotaires Francesc Nel·lo i Josep Vinyes: http://www.todocoleccion.net/2-fotografias-2-dibujos-represntando-grupo-dibujantes-els-6-1934-15x21cm-benigani-nel-lo~x38588316

(9) Josep M. Cadena: El Sindicat de Dibuixants Professionals i la Guerra Civil Espanyola en la forja d’un artista, a: Josep Bartolí, un creador a l’exili, Diputació de Barcelona, 2002, p. 44.

(10) “Portfoli de ninotaires: Porta”, Papitu, XXVIII, 1441 (5 novembre 1936), p. 2.

(11) En aquest mateix blog (Darrera la pista d’Artel, setembre de 2012) ja he esmentat el seu pas pel camp de concentració de Barcarés, el juliol de 1939.

(12) Artur Bladé i Desumvila: L’exiliada, dietari de l’exili. 1939-1940 (Obra completa: Cicle de l'exili I), Cossetània, Valls 2006, p. 238-239, 411-412, 399-400.

(13) http://www.pasito.com/EfeNews.aspx?newid=1013561

(14) Cabañas Bravo: Rodríguez Luna, el pintor del exilio republicano español, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2005, p. 195.

(15) Butlletí d’E.R.C. a Mèxic (Mèxic), 2 (15 octubre 1953), p. 10.

(16) La Humanitat (Mèxic), 124 (29 novembre 1950), p. 2.

(17) La Humanitat (Mèxic), 2a època, III, 11 (maig 1945), p. [1].

(18) Un dels primers treballs que li conec és el llibre de Pedro Foix: Vidas agitadas; biografías, Pierre Loval, Juan Peiro, Juan Prim, Pavoit Istrati, Pancho Villa, Benito Juárez, Mèxic, Ibero Americana, 1943.

(19) Més informació a La edición catalana en México, de Teresa Férriz Roure:

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-edicion-catalana-en-mexico--0/html/e8445348-ca0d-48e7-91de-0226cc9e08fd_55.html

(20) Joan Potau: “Marcel·lí Porta, el darrer adéu”, La Humanitat (Mèxic), 3a època, 5, (30 novembre 1959), p. 7, on explica que va donar-ho tot a l’Orfeó Català de Mèxic. A l’exposició mexicana del 1989, ja esmentada, es van mostrar dues pintures de la col·lecció de l’entitat: La ben plantada i Dansa catalana. Vegeu també la semblança que li dedica Artur Bladé i Desumvila al diari Avui (5 maig 1978), recollida a: De l’exili a Mèxic, Curial, Barcelona 1993, p. 251-252 i també a: Obra completa: Cicle de l'exili II, Cossetània, Valls 2008, p. 359-361.

Les imatges del trimestre (Hivern 2014) - per Santi Barjau

El Teatre Català. Al costat dels dibuixants dedicats al cartell amb una actitud més o menys especialitzada o professional hi ha una munió d’artistes que aborden el cartellisme d’una manera ocasional. Potser al llarg de la seva vida només fan un cartell. Aquest és el cas de Josep Rocarol Faura (Barcelona 1882 - 1961), pintor i sobretot escenògraf de talent reconegut, tot i que potser se’l recorda més aviat per la seva amistat amb Picasso (van compartir estudi i altres vivències l’any 1902) i ara, també, pel seu paper en la conservació del patrimoni artístic durant la Guerra Civil. La tasca professional de Rocarol, que va ser deixeble de l’escenògraf Soler i Rovirosa i va estudiar també a París, es va desenvolupar sobretot al teatre Romea de Barcelona; com a pintor va participar als concursos Barcelona vista pels seus artistes (1930-31) i Montserrat vist pels pintors catalans (1931-32). Josep Rocarol és autor d’unes memòries que es van publicar el 1999. Aquest cartell, del 1912, anuncia la sortida de la revista El Teatre Català, que Rocarol va promoure junt amb Avel·lí Artís, Sanxo i Farrerons, Ambrosi Carrión i el fotògraf Pau Audouard. En els cinc anys de vida de la revista hi van intervenir també els dibuixants Daniel Masgoumiery, Jaume Passarell, Josep Toullot i Marià Andreu, entre d’altres.

26 de gener del 1939. Alguna vegada he explicat que, tot i estar escrit en castellà, aquest magnífic cartell (dibuixat per un català, imprès en una indústria catalana i adreçat al públic català) no s’entenia sense passar el seu text pel filtre de la llengua catalana. És ben sabut que els exèrcits de Franco tenien la potència per acabar la guerra molt abans, però van preferir estancar els fronts (per exemple amb la cruenta batalla de la Ciutat Universitària de Madrid) per tal de desgastar la resistència de l’Exèrcit Popular de la República i també perquè els aliats italians i alemanys poguessin fer pràctiques d’armament i d’estratègia de cara a les seves guerres futures, que ja s’intuïen. En aquest context, el crit del bàndol facciós, “¡Arriba España!”, prenia a Catalunya una inesperada connotació còmica, ja que l’exèrcit de Franco i la seva Espanya imperial no arribaven, i el front, sobretot des de Barcelona, quedava encara força lluny. Després van venir els bombardeigs a la població civil, la Batalla de l’Ebre i finalment, el 26 de gener del 1939, l’entrada de les tropes per la Diagonal, ara ha fet 75 anys.

Amb l’arribada a Barcelona, doncs, comença per als franquistes la batalla de la propaganda. En un primer moment el falangista Dionisio Ridruejo proposa que es faci servir el català en cartells i pasquins, com una manera de guanyar-se la voluntat del territori ocupat, però la idea és rebutjada instantàniament. Als tallers d’arts gràfiques barcelonins la maquinària ideològica del Movimiento va tenir l'oportunitat de fer alguns cartells interessants, potser més avançats plàsticament que les realitzacions anteriors, que estaven plenes d'emblemes imperials i lletra gòtica (si bé aquesta tendència estètica mai no va ser oblidada del tot). Alguns dels dibuixants que, des de Barcelona, treballen en el cartell franquista són Paco Ribera, Pere Pruna, Antoni Flos o Josep Morell. Sense dubte Morell va ser un dels grans cartellistes dels anys trenta, de nivell europeu, i durant la República el seu tarannà conservador es va plasmar en els cartells electorals de la Lliga, però l’evolució de la guerra el va portar a abraçar la causa de Franco. Aquest cartell de Morell respon amb contundència a la broma insolent dels seus compatriotes catalans, que es preguntaven si Espanya arribava o no, i es resol en una composició dinàmica, basada en les diagonals, i amb una certa alegria de viure, amb un vol de coloms i els rostres somrients del soldat falangista que ofereix una mà amistosa, el “productor” que saluda a la romana i la dona portadora de fruites. Davant d’ells, però, el lleó autoritari deixa clara la nova Espanya que ha arribat amb les tropes.

El Saló de l’Automòbil és el certamen més veterà de tots els que s’aixopluguen sota el paraigua de la Fira de Barcelona. Se celebra des del 1919 i, fins a la guerra, va tenir un total de set edicions, amb la denominació d’Exposició de l’Automòbil. El primer cartell, obra subtil de Pere Montanya, mostrava unes elegants que baixen d’un cotxe amb xofer davant del Palau de Belles Arts, on tenia lloc l’esdeveniment. Les següents edicions van comptar amb excel·lents cartells de Josep Segrelles (1922 i 1924), Josep Narro (1925) i Lluís Muntané (1927). Sembla que aquest, amb una imponent testa del déu Mercuri, va ser el primer que es va decidir a través d’un concurs, i va estar acompanyat per sis altres premiats (Rafael Bilbao, Manuel Grau, Francesc Fontanals, Josep Campillo, Josep Alumà i Enric Monton). Precisament el 1933, quan es reprèn la sèrie dels salons (després d’una pausa llarga, comprensible si es té en compte l’impacte de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929), el cartell que es va fer servir no era altre que el premiat en segon lloc al concurs de sis anys abans. No se sap per quin motiu es reutilitza aquest projecte en lloc d’encarregar-ne un de nou; però tot i el temps transcorregut, el disseny de Rafael Bilbao (amb el Mercuri estilitzat, vermell i ambigu, que sosté un motor d’explosió a les mans) encara era prou modern i la seva imatge, sintètica i de colors contrastats, d’aire déco, conservava la força d’atracció. Un darrer cartell, per a la setena Exposició de l’Automòbil (1935), obra de Francesc Fàbregas, tanca una sèrie que no es reprèn fins el 1963, quan es crea el “sector” de l’automòbil dins de la Fira de Mostres, finalment reconvertit com a Saló independent i amb el disseny dels cartells quasi monopolitzat per Tomàs Vellvé durant els primers anys. 

L’autor d’aquest cartell que avui presentem, el madrileny Rafael Bilbao Lumbreras, va ser tot un personatge. Metge eminent, especialitzat en lluita antituberculosa i autor de notables escrits sobre microbiologia, va ser, si més no durant els anys vint, un actiu ninotaire i cartellista: en el primer àmbit els seus dibuixos van aparèixer a revistes madrilenyes com ara Buen Humor, Mundial, Chiquilín… mentre que com a cartellista va tenir alguns èxits ja el 1921, però sobretot es va consagrar en rebre un Gran Premi a l’exposició de les Arts Déco de París el 1925 (també s’esmenten reconeixements a Nova York o a Monza). Malauradament l'obra de Rafael Bilbao és poc coneguda. 

Autocaricatura de Rafael Bilbao, publicada a la revista España Médica (núm. 541, 1 juny 1928, p. 8) on anava acompanyada per una divertida entrevista

Víctor Aguado: grans magatzems, grans aventures - per Santi Barjau

Abans com ara, els dibuixants dedicats a la gràfica pública podien adoptar diverses actituds en relació al mercat de treball: la feina autònoma, exercida des del propi domicili, o bé el treball integrat en una estructura més gran, en algun dels passos del procés de producció des de la creació de l'original fins a la seva realització material en múltiples exemplars impresos. Alguns cops el dibuixant estava al servei directe de la impremta (recordem el mític estudi de dibuix de Seix & Barral, que algun dia mereixerà una entrada d'aquest blog); en altres ocasions, sobretot a partir de mitjans anys vint, es creaven pioneres agències publicitàries, amb dibuixants propis, que feien d'intermediàries entre els clients i les impremtes; també es podia donar el cas d'especialistes que treballaven, més o menys en exclusiva, per a una empresa industrial o comercial.

Aquest és el cas que avui ens ocupa. Vinculat sempre al departament de publicitat dels grans magatzems barcelonins Casa Vilardell, el dibuixant Víctor Aguado Soria (Barcelona 1897 ? — 1960) feia els catàlegs de temporada de l'establiment barceloní, tota mena d'anuncis a la premsa, alguns cartells i dotzenes d'altres petits impresos que tenien com a objectiu informar els clients de les últimes novetats i recordar-los el camí cap al popular magatzem de la Via Laietana.

En aquesta composició èpica el milicià monumental, com un King Kong obrer, sembla aturar amb el puny els avions franquistes, mentre les víctimes dels bombardejos fugen del foc de les bombes incendiàries. El programa del festival benèfic és detallat però no destorba la imatge general.

Autor poc conegut (s'ignora quina va ser la seva formació) va treballar assíduament com a il·lustrador de llibres: alguns dels primers que li coneixem són El Pescador de Barcelona i d'altres contes populars recollits per Valeri Serra Boldú [post. 1928] o La Nina de Pasta, de Rafael Carroggio (1932). Sabem que havia treballat per als llibrets de l’editorial Araluce (sèries “Los mejores cuentos de todos los países” i “Grandes hechos y hombres”), i també fent cobertes de “pulp” per a Maucci, Molino i altres (1) o la delirant història per entregues, El Hombre de las Dos Cabezas, de l’editorial Vincit, cap a 1930 (2). La seva versatilitat li permet igualment il·lustrar els receptaris gastronòmics d’Ignasi Domenèch, com La cocina vasca (Laurak-Bat) (1935), alguna de les moltes edicions de La Manduca, o el més tardà Cocina de Recursos, però també Carmela. Novela Espiritista de José Mª Seseras y de Batlle (1933). Va il·lustrar la coberta de les conegudes sarsueles de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, Luisa Fernanda o La chulapona. També va fer algun ex-libris. Com a cartellista, un dels seus primers treballs dels anys trenta és el reclam de l'Anís Valls, amb una representació dels xiquets de Valls en plena actuació castellera.

Aguado va continuar treballant durant la guerra, sempre en relació amb les activitats de l’establiment on treballava: va ser autor d’un cartell que expressa la solidaritat dels treballadors de l'empresa col·lectivitzada amb els obrers d'Astúries, en ocasió d'un festival que es va celebrar el 1937; i també altres materials, com unes targetes que, en plena guerra, anuncien la secció de roba esportiva de can Vilardell amb equipacions per esquiar i jugar al tennis.

Després de la guerra fa portades per a la col·lecció “Poesía Selecta” de l’editorial Cisne (des de 1941) i sobretot apareix vinculat a l’editorial Sintes per a la qual fa innombrables cobertes i dibuixos: il·lustra Cortesía y distinción, d’Irma Padovani (moltes reedicions des de 1946), així com Futbol: Técnica Moderna, de Lorenzo Alves Ferreira, i Técnica del Baloncesto, de Tito Valdés (tots dos del 1959) o bé el Diccionario mitológico i el Diccionario biográfico d'Antoni Cunillera Gavaldà (primeres edicions de 1959 i 1961). Sobretot treballa en els manuals d'esports de George Gladman, autèntics long-sellers de l'editorial Sintes: Como defenderse sin armas; Defensa personal, con un apéndice de lucha libre (Catch as catch can); Lawn-Tennis; Gimnasia para todos...

 

També va continuar actiu en el camp de la publicitat (tríptic Cacaolat de la Granja Viader) o com autor de nadales d’oficis, i féu encara alguns cartells, com el del medicament Pautauberge, del 1950. La idea del braç vigorós que aixeca un objecte que cal destacar no és nova, però en aquest cas ens recorda els cartells de Mauricio Amster que anunciaven els instituts per a obrers creats durant la guerra pel Ministeri d'Instrucció Pública.

Víctor Aguado és justament valorat per algunes incursions en el còmic, com per exemple les tres entregues que publica cap a 1943 amb les aventures futuristes del Doctor Brande (3), brillants interpretacions de l’esperit Flash Gordon.
 

(1) Són notables les cobertes per a llibres de la col·lecció "Novela de aventuras" de les Ediciones y Publicaciones Iberia (Joaquín Gil Editor), com ara els dos volums de H. Rider Haggard (El pueblo de la niebla, “Novela de aventuras” nº 71, i El Cocodrilo Sagrado, “Novela de Aventuras” nº 72) o el llibre de Sax Rohmer (El escorpión de oro, “Novela de aventuras” nº 107) de cap a 1929-30.
(2) http://eldesvandelabuelito.blogspot.com.es/2010/11/el-hombre-de-las-dos-cabezas.html
(3) http://eldesvandelabuelito.blogspot.com.es/2008/11/doctor-brande.html

“¡Que inventen ellos!” – per Santi Barjau

El concepte d’originalitat no sempre és prioritari, quan parlem de l’aspecte formal dels cartells o de la publicitat en general: moltes vegades la creació parteix d’unes premisses ben definides (la preponderància d’un logotip ja consolidat, o bé la presència indefugible d’una mascota) i la tasca del cartellista té aleshores poc camp per recórrer. Però en general es demana al creatiu... precisament això: que creï una cosa nova, o que la plasmi d’una manera més pròpia. Però també és evident que en moltes ocasions alguns cartells estan sospitosament massa a prop dels seus models.

L’any 1932 el diari barceloní L’Opinió havia convocat un concurs de cartells. El premi de 1.000 pessetes va recaure en el projecte que encapçala aquesta entrada; dos cartells més van merèixer l’etiqueta de “Recomanat” i també es van imprimir: eren el treball fotogràfic presentat per Oriol de Martí i Joan Artigues, i el de Nicolau Miralles Gacia. No va ser l'única vegada que L’Opinió va recórrer als cartells per a la seva publicitat. Quan encara era un setmanari es va anunciar, segurament el 1930, amb un cartell d’Helios Gómez, que també hi col·laborava.

El cartell d'Oriol de Martí i el fotógraf Joan Artigues

El cartell de Nicolau Miralles, "Lau"

I encara el 1933 es torna a convocar un altre concurs, al qual es presenten 197 projectes que, com un any abans, són exposats a les Galeries Syra. En aquesta ocasió, el primer premi, també de mil pessetes, recau en Antoni Clavé Sanmartí (lema “Crit 1933”); el segon, de 500 pessetes, va ser per al treball de Salvador Ortiga Torres (presentat amb el lema "Pa-ris" que apareix sota la firma) i el tercer guardonat, amb 300 pessetes, va ser Josep Alumà Sans (lema “Furnitut”, possible error por “Fortitud”). Tots tres cartells van ser igualment impresos. Es recomanaven els projectes “Suzy” (d’autor no especificat, tot i que en altres ocasions aquest lema identificava els treballs presentats per Ferran Teixidor) i “Kiku”. Un candidat a ocupar aquesta plaça seria el cartell fotogràfic en què la figura d’un vailet, repartidor de diaris, se superposa a una pàgina del diari, imposada a la rama i reproduïda per tal que les lletres de plom es llegeixin del dret. Aquesta abundància de cartells coincideix amb la vida atrafegada de la publicació: fundat com a setmanari el 1928, víctima d’alguna etapa de prohibició durant els períodes dictatorials dels generals Primo de Rivera i Berenguer, amb l’arribada de la República la revista es converteix en quotidià; el setembre del 1933, coincidint amb el segon concurs, en són expulsats els membres del conegut com a “grup de L’Opinió”, que el tenia com a portaveu; després dels Fets d’Octubre del 1934 ja no va tornar a sortir.

Els cartells premiats al concurs del 1933, d'Antoni Clavé, Salvador Ortiga i Josep Alumà.

Els diferents projectes presenten interessants aportacions a la idea de difusió de la informació, i en general mostren una riquesa plàstica i una concepció moderna de la publicitat característiques del grafisme dels anys trenta.

El cartell que comentem presenta, en un pla picat d’atrevit escorç, dos homes que llegeixen el diari (imatge interclassista: un d’ells porta la gorra dels obrers i artesans; l’altre el barret dels senyors o dels professionals liberals) i un gran rètol amb l’eslògan “Llegiu L’Opinió”. Absència de detalls superflus, ombres dramàtiques, mínima paleta de colors (taronja, violeta i negre, sobre el blanc del paper). La firma de l’autor es fa present amb certa contundència.

De tota manera, la identificació de l'autor no és evident d'entrada. Es podria tractar de l’escultor reusenc Pere Vidiella? Va treballar com a publicitari, tot i que en realitat només s’esmenten algunes aportacions, aparegudes amb la firma “Vidi”. O bé el seu germà Ramon Vidiella, conegut com a "Verre"... També tenim una referència a un autor anomenat Manuel Vidiella, que el 1933 participa al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, en el qual obté una distinció honorífica (La Vanguardia, 1 juny 1933, p. 3). El veredicte del concurs ens treu de dubtes sobre la seva personalitat: es tracta de Manuel Vidiella, que va obtenir el primer premi pel projecte presentat amb el lema "Pim pam" (L'Opinió, 1 novembre 1932, p. 16) i de qui lamento no tenir més notícies.

Uns anys més tard, potser el 1937, la firma misteriosa de Ferxan o Ferxama apareix al peu d’un cartell per al diari Patria de Granada. Tot i que sortia des del 1935 com a setmanari falangista, l’octubre del 1937 esdevé un dels diaris de la zona nacional sindicalista i deu ser en aquest moment que es devia fer aquest cartell. El dibuix que ja coneixem presenta algunes variants: els colors es converteixen en vermell, blau i negre; els dos homes no porten cap marca distintiva que pugui recordar la lluita de classes; i al rètol només es llegeix el nom de la publicació, “Patria”, acompanyada pel jou i les fletxes que, juntes, formaven el símbol de la Falange, però que a Granada des de la conquesta del 1492 tenen una llarga tradició vinculada als Reis Catòlics. Al peu, una explicació: “Diario nacional sindicalista. Granada”.

Sembla clar que el cartell granadí reprèn la idea de Vidiella, de cinc anys abans. Potser es va tenir en compte que L'Opinió ja havia plegat abans de la guerra... I Vidiella va ser realment original o també va agafar aquest picat tan cinematogràfic d'algun altre lloc?