En aquesta sèrie de ressenyes bibliogràfiques, en les quals repasso alguns títols que estudien de manera més o menys exhaustiva la vida i l’obra d’alguns cartellistes destacats, avui us ofereixo unes notes sobre el llibre que Joan Prados i Jaume Rodon van dedicar el 2018 a José Luis Rey Vila, conegut durant la guerra com a Sim. Editat per l’Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions, Sim, dibuixant de la revolució és un treball complet i documentat sobre totes les etapes de la vida d’aquest creador notable, tot i que s’hi fa un èmfasi especial en els anys 1936-1937, com ho posa de manifest el títol mateix. Bellament editat, amb un interessant aparell gràfic que compagina reproduccions d’obres de l’artista i fotografies documentals sobre el personatge i la seva època, incorpora moltes informacions inèdites que els autors van anar a recollir en els diversos llocs on Rey Vila va viure, en especial en els darrers anys de l’exili parisenc. Constitueix una monografia basica (tot i algunes mancances i errades) sobre un dels cartellistes més originals de la Guerra Civil a Barcelona però que també havia creat obres destacades en els anys anteriors, especialment com a dibuixant publicitari dels magatzems Santa Eulalia. (L'any 2023 va aparèixer una nova monografia sobre Rey Vila, a cura de la seva neboda Mercè Balda Rey, que analitzaré més endavant en aquest blog).
Nascut a Cadis el 1900, quan es va traslladar a Barcelona l'any 1918 per estudiar a l'Escola de Llotja ja tenia una formació artística obtinguda a l'escola d'una congregació irlandesa a Gibraltar. El llibre repassa amb detall els primers anys de Rey Vila des del 1918, quan il·lustra un llibre de contes de Nica Lund-Bourn sobre la Primera Guerra Mundial (que ell havia viscut amb certa intensitat a la colònia anglesa), iniciant una dedicació als temes bèl·lics que serà habitual en ell i que, després de fer el servei militar al Marroc, va evolucionar en un sentit pacifista que va reforçar el sentiment llibertari que l'artista gadità va mantenir al llarg de la seva vida.
Rey Vila es dóna a conèixer durant els anys vint com a autor d'anuncis de premsa, amb influències del dibuix publicitari anglosaxó i, com assenyalen els autors, també del barceloní establert a Madrid Ricardo Marín. El llibre també fa esment dels viatges a París i les col·laboracions a revistes madrilenyes com La Esfera o Nuevo Mundo, cap a 1926-27.
Potser els treballs més destacats dels anys trenta, si més no des del punt de vista d'aquest blog, són els cartells de Rey Vila, com el que va fer per a l'anís de les destil·leries Deu, en data desconeguda, però sobretot la sèrie de catorze que anunciaven els magatzems Santa Eulàlia de Barcelona, ben bé des del 1928 fins al 1932, que el llibre reprodueix acuradament i que permet veure'n el caràcter pictòric, d'aire Art Déco (hi detecto el coneixement del gran cartellista anglès Tom Purvis) i en algun cas, com un cartell del 1928, fins i tot amb uns referents cubistitzants de gran interès.
Al llibre també es destaquen les col·laboracions de Rey Vila a la Revista Ford, entre 1931 i 1936, que els autors comparen a les més celebrades D'ací i d'allà o Revista de S'Agaró. En aquests anys, entre 1930 i 1935, Rey Vila aplega tota la seva família en una casa del barri de la Font d'en Fargues, al carrer del Pintor Pradilla, que es converteix breument en el seu centre d'operacions.
Naturalment, el llibre dedica una bona part de les pàgines al moment central però força breu de la vida de l'artista, a partir de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, quan adopta el pseudònim de Sim que fa servir per a unes obres originals, que elabora en poc temps i que durant els primers moments del conflicte van ser la imatge més coneguda de la guerra i la revolució a nivell internacional. Els autors investiguen amb mètodes detectivescos el significat del pseudònim i aporten la hipòtesi que estigui inspirat en el nom de la filòsofa francesa Simone Weil, que ell potser va conèixer a París i amb qui compartia ideologia.
Prados i Rodon analitzen un dels treballs més coneguts de Sim, l'àlbum Estampas de la Revolución Española, que recull els dibuixos que l'artista va fer els dies més candents de l'inici de la Guerra Civil, definides amb encert com a "aquarel·les fetes a cops de matxet". El també cartellista Carles Fontserè en va destacar l'autenticitat documental, que el Sindicat de Dibuixants Professionals, en l'òrbita de la UGT, va rebutjar d'editar, centrat més aviat en la creació de cartells, i que va acabar essent publicat per la CNT, amb textos en diversos idiomes que en van assegurar la difusió internacional. Altres quaderns de dibuixos, que van fer d'ell un veritable pintor de guerra, són 12 escenas de guerra, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya; España, jornades heròiques, autoeditat, i unes làmines soltes, inèdites, que els autors del llibre recullen amb el nom de Cuaderno del horror. Els dibuixos de Sim són reproduïts en aquest volum d'una manera força completa. També es fa un repàs als diversos treballs que va fer per al Comissariat de Propaganda, com els dibuixos per a la revista Moments.
Amb el mateix estil monocrom en tinta sèpia o, com a molt, en negre i vermell, trobem un cartell que Sim fa per al Consell de Sanitat de Guerra i, sobretot, els sis per a la Conselleria de Sanitat i Assistència Social, per a dues iniciatives a l'inici del 1937: la Setmana de l'Infant (substitut revolucionari del dia de Reis) i la Setmana d'activitats femenines. Per al mateix promotor, fa il·lustracions per a la revista SIAS.
L'any 1937 Sim es va traslladar a París, on va viure quaranta-cinc anys, fins a la seva mort el 1983, i on va treballar altre cop amb el seu nom real. No consta que hagués fet més cartells com els que havia fet a Barcelona en temps de pau o de guerra. Va continuar plasmant els diversos conflictes bèl·lics i revolucions que li va tocar presenciar (la Segona Guerra Mundial, on retrata els soldats alemanys que ocupaven París i, més tard, els aliats; però també el Maig del 68), va il·lustrar llibres de bibliòfil i va fer diverses exposicions a França (i algunes a Espanya), on presenta dibuixos de temàtica esportiva (hípica) però, sobretot, evocacions espanyoles que tenien bona acollida a París, amb escenes de toros o flamenc, més coloristes. També experimenta amb un invent recent de la postguerra com és el bolígraf.
El llibre recull finalment que, l'any 1957, Rey Vila comença a desenvolupar un estil propi de dibuix, la "ligne essentielle", que volia capturar l'estructura bàsica de les figures i els moviments, la seva "quintaessència", que aplica als soldats de la Guàrdia britànica amb motiu de la visita de la reina Elisabet II a París. També dóna a conèixer aquest sistema, "simbiosi de representació i ideologia" amb pretensió d'universalitat, en una conferència a la Sorbona, i fins i tot l'utilitza en alguns dibuixos per a una edició de luxe del Quixot (1958).
Tot i que la producció de cartells de Rey Vila / Sim va estar concentrada en dos moments molt concrets de la seva llarga vida, aquest llibre la situa en context i amb el protagonisme que mereix en el conjunt de l'obra d'aquest artista destacat.
