Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimarts, 23 d’agost de 2016

La dècada prodigiosa de Lluís Muntané Muns — per Santi Barjau

El cartellisme barceloní dels anys trenta va ser una etapa de grans individualitats que van fer grans realitzacions. Sense aquesta base no s’explicaria la importància dels cartells de la Guerra Civil, però això no ens ha de fer oblidar la personalitat pròpia del període previ, que s’inicia cap a 1925, rep un bon impuls amb l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i té els seus millors moments en el cartellisme institucional (en especial de la Generalitat de Catalunya), el cultural i també el polític, animat sobretot amb les campanyes electorals de la Segona República, a les quals ja m’he referit alguna vegada; però sense oblidar el cartell comercial.


Un dels noms més enigmàtics en aquesta dècada va ser el de Lluís Muntané. La seva obra va ser altament valorada pels jurats dels concursos de cartells, però per algun motiu que se m’escapa no ha estat prou recordat en el temps; potser encara no hem trobat en la seva producció correcta i depurada el treball memorable que el defineixi. És cert que Enric Jardí el situa en un lloc preferent al seu llibre El cartellisme a Catalunya (1983), a través del qual tota una generació vam aprendre a estimar i valorar els cartells des del Modernisme fins a la Transició. Lluís Muntané hi és posat al mateix nivell que Josep Morell, Evarist Mora o Enric Moneny, amb els quals forma una espècie de grup que ens fa pensar en els quatre mosqueters del cartell francès (Cassandre, Loupot, Colin i Carlu), tot i que els quatre cartellistes catalans no van actuar d’una manera coordinada com ho feren els seus homòlegs des de París. Avui us vull oferir algunes pinzellades sobre la vida i la producció gràfica d’aquest professional excel·lent. (1) 

Nascut a Mataró el 1899, Lluís Muntané Muns va ser deixeble de Josep Mongrell a Llotja, on hauria ingressat amb 12 anys; algunes de les seves obres d’estudiant (pintures a l’oli, relligadures...) van ser reproduïdes a les memòries d’aquest centre publicades sota el nom Escuela de Artes y Oficios y Bellas Artes per als cursos compresos entre 1919 i 1922. El seu talent precoç per a la pintura es manifesta ja el 1917 i 1918 amb les medalles de plata i or (respectivament) obtingudes al concurs de paisatges Masriera. (2) 

Al mateix temps, inicià la carrera com a dibuixant a les revistes D’ací i d’Allà, on per exemple va fer la portada per al número de juliol del 1919; i la madrilenya Blanco y Negro, per a la qual fa una portada el gener de 1922. També participava anualment entre 1919 i 1923 com a pintor a les Exposicions d’Art de Barcelona. 


Des d’aquell moment es va anar consolidant la carrera de Lluís Muntané en la pintura decorativa i les exposicions en galeries, àmbits que no contemplaré aquí. Només cal dir que el 1927 havia guanyat una pensió de la Diputació de Barcelona per tal de viatjar a formar-se a Itàlia; que va exposar assíduament en una de les galeries més tradicionals del Passeig de Gràcia, La Pinacoteca, tant abans de la guerra (des de 1930) com després; i que el 1940 esdevenia catedràtic de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, la qual dirigí des de 1945. Un dels camps on va sobresortir va ser en la pintura per a interiors; aquí destaquen les decoracions per a la casa de la família Sangrà, i sobretot les del casal barceloní del comte de la Vall de Marles, al carrer de Palau, amb evocacions vuitcentistes del període romàntic que van ser tan del gust dels artistes i amateurs barcelonins dels anys trenta. Joan Sacs, el 1934, dedicà un article a la seva faceta de pintor, a la revista Art (3); el crític en valora el dibuix que es despreocupa del color. És curiós com coincideixen sovint en molts artistes la dedicació al cartell i la pintura mural o decorativa, de Francesc Fàbregas a Enric Moneny o de Josep Obiols a Gerard Carbonell.

Consta que Muntané també prengué part a les Exposiciones Nacionales que se celebraven a Madrid (abans de la guerra, a les de 1930, 1932 i 1934), i n’obtingué nombrosos guardons: una pintura anomenada Pentinat era adquirida el 1932 amb destinació al Museo de Arte Moderno, com també l’oli Adam i Eva; el 1935, el quadre Sardana obtenia un accèssit al Concurso Nacional de Pintura sobre el Traje Regional, que estava destinat a nodrir les col·leccions del madrileny Museo del Pueblo Español. (4)

Lluís Muntané és esmentat com a conservador del Círcol Artístic de Barcelona si més no el 1936 (5). També va ser actiu com a gravador, havent passat pels cursos de gravat de l’Institut Català de les Arts del Llibre entre 1934-37: en la seva producció gravada reprèn els temes neoromàntics amb vistes de la Barcelona del segle XIX amb figures elegants i evocadores d’un passat idealitzat.

Tot indica que l’etapa de Lluís Muntané com a cartellista es va limitar, potser amb una sola excepció, només a una dècada que podem situar cap als anys 1922-32; no seria per tant una opció vocacional o alimentícia. Així es dedueix d’un text que apareixia als catàlegs de les seves exposicions, com a mínim des del 1964, i que hem d’imaginar redactat o supervisat per ell: “Para ejercitarse en el desarrollo de una idea y componer colores y formas, toma parte en concursos de carteles en los que obtiene, durante diez años, numerosos primeros premios.” (6)

No conec cap cartell anterior al 1923. Com a cartellista Muntané fa un ús molt correcte del dibuix i en general els seus treballs respiren un aire molt del seu temps, amb algunes idees gràfiques innovadores, i destaquen per l’estil rotund i sintètic, amb tintes planes i ús de l’esquitxat après potser de Morell, que contrasta amb les seves pintures, d’un realisme més convencional. Muntané fa una entrada triomfal en el camp del cartell, ja que la primera referència és el projecte que havia presentat al concurs per anunciar l’aigua mineral Sterling, en el qual es va endur el primer premi de mil pessetes amb un projecte, amb el lema “Cántaro”, que lamento no conèixer (els altres premis, de 500 pessetes cadascun, van ser per a Francesc Fàbregas, amb el lema “Pubilla”; Gerard Carbonell, lema “X”; i Pasqual Capuz , lema “Sterling”). (7) 

Aquest èxit inicial es referma amb la bona recepció d’un disseny original que va portar a l’exposició de l’Art Déco de París el 1925, i que va ser premiat amb una medalla d’or: Savon de la Toja (potser es tracta d’un projecte d’autoencàrrec, fet amb intenció de presentar-lo al certamen parisenc), que representa un home amb l’aspecte mític d’un califa de les Mil i una nits, fent bombolles de sabó, i va ser reproduït al catàleg de la secció espanyola. (8) Altres guardonats en l’apartat de cartells van ser també Rafael Bilbao, Augusto Fernández, Robert Martínez Baldrich, Ramón Peinador Checa o Pasqual Capuz. (9) 


Durant els anys següents trobem sovint el nom de Lluís Muntané com a participant en diversos concursos, on obté moltes vegades els premis més alts. Per exemple, al concurs convocat el 1926 per la Caixa de Pensions per anunciar els seus Homenatges a la Vellesa ell va ser guardonat amb el segon premi de 2.000 pessetes per un projecte (un àngel que acompanya un ancià venerable, calb i amb llarga barba) amb el lema “Ofrena”, que també va presentar a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid (10), mentre que un projecte semblant va obtenir distinció honorífica. (11) El següent gran èxit de Muntané va ser el cartell per a l’Exposició de l’Automòbil de Barcelona del 1927, que estava dominat per un gran cap del déu Mercuri, una roda dentada i dos vehicles luxosos; va obtenir el primer premi, guardonat amb 2.500 pessetes. (12) 

Els tres projectes guanyadors del concurs Barbier: Francesc Galí, Muntané i Àngel Ferrant, en una revsta no identificada (font: todocoleccion.net)

Alguns altres dels seus projectes premiats potser no van arribar a ser impresos, o potser és que encara no els hem localitzat: per exemple el seu segon premi al concurs per al Cognac Barbier, de Bilbao, però que es va convocar des de Barcelona, cosa que explicaria que els altres premis fossin per a Francesc Galí i per a Àngel Ferrant; el projecte de Muntané (que no es devia imprimir, com tampoc no ho van ser els altres premiats) posa en escena un cambrer en l’acte de treure el tap d’una ampolla. (13) També va fer un cartell per anunciar l’Enciclopèdia Espasa, del 1928, els dos premis del qual van recaure en Lluís Muntané i el madrileny Juan Giráldez pels dissenys presentats amb els lemes “1928, Madrid” i “Tyl Haristoy”, respectivament. (14) La seva participació al concurs de cartells per a l’Exposición General Española (publicitat conjunta dels certàmens de Sevilla i Barcelona del 1929) es va saldar amb un premi menor que es coneix en format de postal i que presenta dues noies, segurament una andalusa i laltra catalana, tot i que no van amb vestits regionals” sinó amb túniques blanques, entrellaçades amb una bandera espanyola. (15) Al concurs per al cartell de la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona va obtenir un dels premis de 500 pessetes pel seu projecte “Pequeño ahorro”, del qual no hi ha constància gràfica, per darrere dels guanyadors Josep Alumà i Robert Baldrich, que sí que van ser impresos. (15 bis) Un altre projecte, que per ara només conec en format d’anunci de premsa, és un disseny interessant, amb unes cames femenines i l’eslògan “Las medias JMM se recomiendan por si solas”. (16)




L’any 1929 va ser especialment fructífer per als interessos de Lluís Muntané com a cartellista, amb diversos treballs premiats i impresos. A part del cartell per al ball de disfresses del Reial Cercle Artístic, al qual ja em vaig referir en una altra ocasió, li conec un dibuix dinàmic per al Gran Premio de Europa de motociclisme organitzat pel Reial Moto-club de Catalunya en un circuit a la zona de Pedralbes, en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929; també el cartell per a l’Obra maternal de la Caixa de Pensions, que va obtenir un tercer premi i que es va imprimir o reimprimir el 1931 (17); i el que anunciava el cremallera i el funicular de Montserrat, resultat d’un concurs en el qual va quedar segon, per darrere de Joaquim Martra. (18)



L’any 1930, a més de dur cartells a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (19) i ser l’autor, un any més, del cartell per al ball de disfresses del Reial Círcol Artístic, (20) va guanyar un tercer premi al concurs per als medicaments Segalà, que potser no es van arribar a imprimir en gran format; (21) i en un altre concurs de cartells, per al cremallera de Núria, va rebre un dels premis per darrere dels projectes de Pau Cots i Josep Morell, que sí que van ser impresos. (21 bis) Potser també va participar al concurs de cartells per al Servei agropecuari de la Diputació. (21 ter) En aquella data firma la portada de la revista Aviación, butlletí de l’Aeroclub de Catalunya, un dels pocs treballs que va fer per a la premsa.


Finalment, l’any 1931 Muntané participa al concurs per a cartell de la Primera setmana cotonera, on obté el segon premi de 1.000 pessetes, per darrere de Miquel Farré Albagés, amb una proposta rotunda, centrada per un número 1 que n’ocupa tota la superfície. (22) Aquell mateix any fa el seu tercer cartell per al ball de disfresses que el Círcol Artístic celebrava al Gran Teatre del Liceu; i participa al concurs convocat per les Píldoras Maravilla (es tractava d'un reconstituent), que van guanyar tres dibuixants d’origen valencià: Pasqual Capuz, Lluís Garcia Falgàs i Carme Mongrell; als quals s’afegien dos accèssits per a Muntané i per a Josep Campillo, cap dels quals no es devia imprimir. (23) Segurament aquí s’acaba la plena etapa cartellista de Lluís Muntané, que encara el 1932 apareix com a soci de l’Associació de Cartellistes i participa al Primer saló del cartell, però ja no surt a les llistes quan l’entitat va celebrar altres exposicions els anys 1934 i 1935. Tampoc el trobo actiu durant la Guerra Civil.


Força anys més tard es produeix l’última aportació de Muntané en aquest camp, quan guanya el primer premi al concurs per al cartell del 75è aniversari del Reial Cercle Artístic. (24) L’autor hi posa en escena literalment uns vestits d’home i de dona ballant, sense les figures humanes, en el que és una troballa gràfica interessant, i que Enric Jardí ja va remarcar al seu moment com a exemple d’imatge “al·lusiva o el·líptica”. (25) Sembla doncs que l’últim cartell de Lluís Muntané va ser aquest per al Cercle Artístic, del qual va esdevenir vicepresident.







(1) F. Pérez-Dolz: Luis Muntané, col·l. Figuras cumbres del arte contemporáneo español, vol. XI, Archivo de Arte, Barcelona, 1946. No cal dir que no l’hem de confondre amb l’escultor Lluís Muntané i Mollfulleda.
(2) La medalla de plata li fou concedida per un Paisatge d’Horta: La Vanguardia, 10 gener 1917, p. 7.
(3) Joan Sacs (Feliu Elias): “Lluís Muntané i la pintura severa”; Art (Publicació de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art), I, 4, gener 1934, p. 116-118.
(4) Apareix reproduït a la Revista Ford, V, 33, febrer 1935, p. s/n.
(5) Biblioteca de Catalunya, fons Institut Català de les Arts del Llibre.
(6) Exposición Muntané, La Pinacoteca, 29 febrer-13 març 1964. També, en català, a: Exposició Muntané: estudis de mar i muntanya, La Pinacoteca, 13-26 març 1979.
(7) La Vanguardia, 29 desembre 1923, p. 5.
(8) Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes à Paris 1925. Catalogue de la section espagnole, Artes e Industrias Gráficas Mateu, Madrid, 1925, p. 66.
(9) “La Exposición Internacional de Artes Decorativas de París. Los artistas españoles premiados”, La Época (Madrid), 18 novembre 1925, p. 3.
(10) Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1926, Madrid, 1926, p. 28.
(11) La Vanguardia, 30 gener 1926, p. 10.
(12) La Vanguardia,  31 desembre 1926, p. 13; Gaceta de Bellas Artes (Madrid), XVIII, 304, 15 gener 1927, p. 11; “Concuros de carteles para el próximo Salón de Barcelona”, España Automóvil y Aeronáutica (Madrid), XXI, 1, gener 1927, p. 17; “El Salón de Barcelona”, Heraldo Deportivo (Madrid), XIII, 420, 15 gener 1927, p. 14. Altres premis, excel·lents, es reprodueixen a “El Salón de Barcelona”, Heraldo Deportivo (Madrid), XIII, 429, 15 abril 1927, p. 141, i “El Salón de Barcelona”, Heraldo Deportivo (Madrid), XIII, 431, 5 maig 1927, p. 170.
(13) “Nota artística: Concurso de carteles Cognac Barbier”, Revista de Oro, IV, 29, gener 1927, p. 57.
(14) El Sol (Madrid), 1 maig 1928, p. 2.
(15) “El concurso de carteles de las Exposiciones de Barcelona y Sevilla. Se concede el primer premio al artista Penagos”, La Vanguardia, 25 setembre 1926, p. 14: al costat del primer premi concedit a Rafael de Penagos, els segons ex-aequo a Francisco de Hohenleiter i Francesc Fàbregas, i una adquisició especial per al disseny de Pasqual Capuz, que es va destinar a uns diplomes commemoratius, la resta de premis menors van ser per a Gil Vicario, Pérez Durias, Bartolozzi, Gutiérrez Larraya, Manchón, Máximo Ramos, Marina Marín, Juan Miguel Sánchez, Pedraza Blanco, Barbero, Tono, Reinoso, Hidalgo de Caviedes, Aristo Téllez, León Astruc, Joan Vila d’Ivori, Alumà, Morell, Muntané i Vicenç Armengot. La postal amb el projecte de Muntané, a: Jordi Carulla – Arnau Carulla: España en 1.000 carteles, Postermil, Barcelona 1995, núm. 746, p. 304. Amb dubtes, es podria atribuir a Lluís Muntané l’autoria d’un dels projectes presentats al concurs per al cartell específic de l’Exposició barcelonina, certamen que va guanyar Josep Rojas i on s’esmenta un tal Juan Muntaner com autor del projecte “Arte español”,  mereixedor d’una de les propostes d’adquisició: La Vanguardia, 1 juliol 1927, p. 6.
(15 bis) Fallo del concurso de carteles, La Vanguardia, 17 desembre 1926, p. 15.
(16) Reproduït en blanc i negre com a anunci a D’Ací d’Allà, XVIII, 135, març 1929, p. s/n, tot i que el concurs podria ser de dos anys abans: La Vanguardia, 18 gener 1927, p. 4.
(17) La Vanguardia, 15 gener 1929, p. 7: els quatre premis van ser per Fulgenci Martínez Surroca; Juan Manuel Arias; Lluís Muntané i Josep Morell, amb distincions per a Enric Cénac, Salvador Bartolozzi, Francisco Rivero Gil, Armengot, Ernest Santasusagna, Artur Mongrell, un altre cop Lluís Muntané, Ricard Marlet, Rafael Sánchez Soler i un altre disseny de Morell.
(18) La Vanguardia, 15 març 1929, p. 12.
(19) Germán Gómez de la Mata: “La Exposición Nacional de Bellas Artes”, Crónica (Madrid), 1 juny 1930, p. 4.
(20) La Vanguardia, 30 gener 1930, p. 8.
(21) La Veu de Catalunya, 12 juny 1930, p. 2; Mirador, II, 73, 19 juny 1930, p. 7: el primer premi va ser obra d’Evarist Mora, mentre que el segon correspon al misteriós Juan Orihuel.
(21 bis) El Imparcial (Madrid), 7 novembre 1930, p. 3 (citat com a Luis Montaner).
(21 ter) Fernando Viscaí: Exposiciones de Arte en Barcelona, Barcelona Gráfica, II, 64, 28 maig 1930; el veredicte del concurs, a La Vanguardia, 26 abril 1930, p. 7 (premis per a Joaquim Martra, Juan Miguel Sánchez i Juli Rosuero; i Pau Cots, accèssit).
(22) La Vanguardia, 12 març 1931, p. 14; 11 abril 1931, p. 10.
(23) La Vanguardia, 27 octubre 1931, p. 12; 29 octubre 1931, p. 8.
(24) La Vanguardia Española,  31 març 1957, p. 22.
(25) Enric Jardí: El cartellisme a Catalunya, Edicions Destino, Barcelona, 1983, p. 76.