Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dilluns, 20 de juliol del 2020

Cartellistes sense cartell – per Santi Barjau

Què fa que algú –un dibuixant, un fotògraf, un pintor...– pugui ser considerat cartellista? Certament, una definició ràpida i segura és que tingui una producció de cartells (alguna vegada, fins i tot, n'hi deu haver prou només amb un sol cartell). Però en canvi hi ha una sèrie d'individus que es consideren a ells mateixos com a cartellistes però dels quals no en conec cap obra. Segurament això no sempre és indiscutible. Podria ser que fos jo qui no ha localitzat encara els seus treballs, o bé que actuaven de manera anònima, potser per a una impremta que no els reconeixia prou els seus drets d'autor. O encara, perquè es dedicaven al dibuix publicitari, sí, però els seus talents van ser aplicats a anuncis de premsa o a petites targetes i no van poder fer mai un cartell de 100 x 70 centímetres.
En algunes ocasions, la referència que vincula un autor amb la disciplina ens ve donada per la seva participació en un concurs de cartells, en el qual el seu projecte no hagués estat premiat i, per tant, no s’arribaria a materialitzar en un full imprès que s’enganxaria a les parets de la ciutat. Un cas il·lustre és el de Picasso, que el 1900 va prendre part al concurs per a la promoció de les festes de carnaval: segons la premsa, “El jurado que ha entendido en la clasificación de los proyectos de cartel para las fiestas del Carnaval, ha propuesto á la comisión, que no habiendo ningún proyecto que se hiciese acreedor al premio ofrecido, se concedan accésits á los proyectos de don Carlos Casagemas, señor Ruiz Picazo, y á los de los lemas «Tot ó res,» «De Nit,» «Xirinola» y «Comedia franca.»” (La Vanguardia, 8 febrer 1900, p. 3). Els projectes no es van imprimir, i no es conserva el projecte definitiu de Picasso, però sí un esbós. Aquell mateix any, potser va prendre part al concurs convocat per la Caja de Previsión y Socorro (se’n conserven uns dibuixos preparatoris); encara que fos ell un dels tres guardonats que assenyala la premsa sense nom d’autor, el cartell, de tota manera, no es va arribar a editar, i per tant no tenim cap mostra d’aquesta breu incursió picassiana en el cartellisme (mig segle més tard, Picasso farà uns cartells d’artista per a les tardes de toros a Vallauris, però es tracta més aviat de treballs de curta tirada per a col·leccionar i no tant per enganxar de manera més o menys indiscriminada a les parets).
Un buidatge exhaustiu dels concursos de cartells celebrats a Barcelona al llarg del temps ens donaria a conèixer altres dibuixants que van aspirar, sense èxit, a obtenir un guardó i a veure imprès el seu treball i enganxat a les parets de carrers i places, o a les columnes anunciadores. Els treballs de molts d’ells es coneixen només en petites fotografies atapeïdes de projectes exposats en motiu de concursos de cartells, com el que va celebrar la Caixa de Pensions el 1934 i que apareix en aquestes imatges.

***
En altres ocasions m’he referit a l’Associació de Cartellistes, que va estar força activa durant els anys trenta. Els seus socis eren sobretot cartellistes coneguts i reconeguts, però alguns noms destacats de l’organització no han deixat rastre com a autors de treballs impresos (i moltes vegades ni tan sols com a dibuixants especialitzats en arts gràfiques; però segur que aquí encara hi ha molt camp de recerca per recórrer). Ja he explicat en una altra ocasió que l’any 1928 hi va haver una primera temptativa de muntar una agrupació que acollís els cartellistes i que en aquella ocasió el secretari de l’entitat va ser Wenceslau Fernández de Soto, de qui per ara no conec cap cartell: els anys 1922 i 1925 havia exposat projectes de “sedes decorades, per al moble i el vestit”, a les Galeries Laietanes, però és més conegut com a escriptor. La segona i definitiva constitució de l’Associació de Cartellistes va tenir lloc el 1932 i segons l’article primer dels seus estatuts en podien formar part tant els “artistas que se dedican al cartel” com “las personas que a él tengan afición o se dediquen a su estudio”, cosa que certament amplia el camp d’activitat, i per tant pot comprendre també col·leccionistes i crítics, i podem pensar àdhuc en impressors i tècnics publicitaris. Entre molts altres noms, en destaquen dos que van arribar a ser secretaris de l’entitat però que no semblen tenir producció com a cartellistes: Carmel Davalillo (present també a la junta directiva del Cercle Artístic i un dels fundadors dels Amics dels Museus; després de la guerra a ser professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i va estar actiu en el camp de la pintura mural, en especial com a restaurador: per exemple es va fer càrrec de les pintures de la casa Llopis de Sitges per destinar-la a Museu Romàntic) i Rod, és a dir Guillem Rodríguez Puig, de qui almenys conec unes il·lustracions per a la Fira de Barcelona del 1933.
Entre el prop d’un centenar de membres de l’Associació de Cartellistes n’hi ha alguns, és clar, amb una obra notable, com Josep Alumà, Martí Bas, Antoni Clavé, Francesc Fàbregas, Ricard Giralt Miracle, els germans Lau i Vicenç Miralles, Enric Moneny, Evarist Mora, Josep Morell, Lluís Muntané, Jan Seix o Josep Subirats; i d’altres que es van prodigar menys com a cartellistes o que eren poc coneguts fins que els he rescatats en aquest blog, com ara Carles Bécquer, Jacint Bofarull, Ferran Bosch, Quimet Cadena, Josep Campillo, Gerard Carbonell, Josep Company, Josep Coves, Josep Domínguez, Miquel Farré, Marcelino Herreros, Juan Luna Wennberg, Joan Queralt, Ferran Texidor o Hubert Vallmitjana. Alguns d’altres tenen un lloc més destacat en la història d’altres disciplines, com el pintor Emili Grau Sala, el fugaç Salvador Ortiga, el ninotaire Salvador Mestres o Josep Guardiola, que segurament podem identificar amb un cèlebre ceramista… O bé tindran una vida activa després de la guerra, com Ramon Martí i Hernán Picó, que faran cèlebre la marca mcp; o el publicitari Antoni Riviere. També hi trobo alguns autors que encara no han passat per aquest blog, o ho han fet de manera fugaç, com Josep Algué, que feia la publicitat dels magatzems Jorba; Josep Mir Virgili; Eusebi Mor o Enric Suñé.
Però encara queden uns quants noms, ben bé una cinquantena, que segurament formen part d’aquesta categoria de “cartellistes sense cartell” (o de cartellistes dels quals encara no he localitzat cap cartell...). La majoria són totalment desconeguts per mi, i caldria fer una recerca intensiva per tal de saber si es tracta de dibuixants professionals, o bé en algun cas són aquelles persones que tenien afició als cartells o els estudiaven... Només en uns pocs casos em trobo amb algun nom conegut en altres activitats, com ara Joan Anglada Villà, actiu sobretot com a exlibrista; l’excel·lent Francesc Barsó Mora, que va viure molts anys a Cuba, on els anys vint va dirigir i il·lustrar la revista Vida catalana, butlletí mensual del casal català a l’illa, i que trobo els anys trenta com a dibuixant a les barcelonines Lecturas i Algo, on el 1934 publica unes “Nociones prácticas de dibujo” (la seva filla Mercè, també dibuixant, és esmentada el 1951 com a participant a un concurs de cartells de la Caixa de Pensions); la pintora Lola Bech, molt vinculada a Tossa, i única dona a qui trobo esmentada a l’Associació de Cartellistes, incorporada entre gener i abril del 1936; Gilberto Corbi, que presenta dibuixos d’animals a l’Exposició de Primavera del 1936 i que és esmentat com a autor del logo que féu servir el PSOE en la clandestinitat (morí el 1968 a Suresnes); Ciro Morales, ben conegut  per la publicitat que va fer durant anys per als magatzems El Siglo, tot i que per ara no li conec cap cartell; Ramón Gutiérrez Oliaga, de Santander, autor de figurins de teatre i altres dibuixos encantadors; Amador Silverio Jiménez, tinent d’aviació (anomenat també Silverio Amador), que exposa caricatures al Real Aero Club de Andalucía (ABC Sevilla, 27 febrer 1931, p. 36) i és esmentat al “Veredicto del concurso nacional de historietas Molfort’s” (ABC, 20 juny 1934, p. 52) junt amb Lluís Mallol, Ricard Opisso i Josep Escobar, i que el 1940 passa a la Gran Bretanya amb Negrín; Miquel Solé Boyls (que firmava Soleboyls), actiu sobretot com a ninotaire a L’Esquella de la Torratxa i el Papitu…
Molts d’aquests autors ens són coneguts perquè participaven en les exposicions de l’Associació de Cartellistes, com el primer Saló del Cartell del 1932; el Saló del cartell contra la guerra, del 1934, o l’Exposició de cartells, en ocasió del Congrés de Publicitat del 1935.



***
Finalment, una última categoria de cartellstes desconeguts la formen alguns dibuixants que no havien estat membres de l’Associació de Cartellistes però que es troben força actius durant la Guerra d’Espanya.
Un cas destacat és el de Josep Alloza, de qui sobretot es coneixen els dibuixos satírics a les revistes Papitu i L’Esquella de la Torratxa, en especial en el període de la Guerra. L’octubre del 1936 va participar a l’exposició de cartells antifeixistes, organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals, al qual va pertànyer fins que en va ser expulsat el 1937 junt amb altres membres, que van formar la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC. Al concurs esmentat va ser seleccionat un projecte d’Alloza (junt amb altres de Josep Alumà, Antoni Clavé i Badia Vilató), però no em consta que s’arribés a imprimir. Alloza hi havia presentat dos projectes: un és el titulat El treball a la reraguarda és el triomf de l’avantguarda, que apareix reproduït a la revista L’Esquella de la Torratxa quan es fa ressó de l’exposició (“Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals UGT”, L’Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606) i l’altre és el dibuix original Obrer! El feixisme es la fam, la guerra. Aixafa’l!!!, que es conserva a l’arxiu de Salamanca.


Un altre autor que pren part en aquest concurs-exposició és el força desconegut Juli Rosuero (autor de les il·lustracions d’un celebrat Don Juan Tenorio editat a París el 1947), de qui la revista esmentada reprodueix un cartell, Feixisme no!, que tampoc va ser imprès. Segurament altres dibuixants van fer, durant la guerra, alguns projectes de cartells que no van arribar a veure la llum.

Tots ells, fins i tot si no van arribar a veure les seves obres enganxades a les parets de la ciutat, s’havien plantejat els problemes del cartellisme d’una manera pràctica i mereixen ser tinguts en compte en aquest repàs del cartellisme català.

divendres, 19 de juny del 2020

Les imatges del trimestre (primavera 2020) — per Santi Barjau

Casos pendents: Molina

Els cartells de la Guerra d'Espanya són, des del punt de vista gràfic, molt variats, i fan ús de recursos visuals molt diversos, com el realisme més o menys simplificat, la geometrització, la caricatura, el fotomuntatge... Avui us presento uns cartells on reconeixem certes característiques dels cartells de cinema expressionista i, en general, un aire complex, amb figures en diversos plans i un ús creatiu del color.


  

Es tracta de tres cartells editats pel Socors Roig de Catalunya, secció local del Socors Roig Internacional, que també va fer vinyetes de propaganda, postals, i altres elements per tal de recaptar fons per a la seva tasca d'ajut des de la rereguarda. Dos dels cartells, el truculent ¡Crim!... (amb la imatge inquietant de l'esquelet que s'obre pas entre edificis per atacar una víctima, en referència als bombardejos feixistes sobre població civil), i Front únic de solidaritat (amb una composició complexa: unes mans roges ofereixen objectes a una família, potser els pares dels soldats que apareixen al fons, un que marxa amb pas ferm i un que cau abatut) porten una firma, Molina, en lletres majúscules, i el peu d'impremta de la Fotolitografia Barguñó. El tercer cartell, ¡Dona! Supera la teva obra, no està firmat ni té indicació d'impremta, però sembla que es pot atribuir al mateix autor, per la manera com està escrit el nom de l'entitat editora i per l'aire general del dibuix (una dona que aixeca el braç, i al fons activitats amb presència femenina: infermera, obrera, camperola...), tot i que presenta algunes diferències amb els altres dos. Tots tres cartells, però, destaquen per la manera de presentar les figures, en plans superposats i amb colors arbitraris, i es poden datar l'any 1938.
Ara bé, qui deu ser l'autor d'aquests cartells? Miguel Cabañas Bravo els atribueix, no sé amb quins arguments, al pintor Jesús Molina García de Arias. És cert que comparteixen un aire expressionista, però l'obra d'aquest artista em sembla més sòlida plàsticament, i a més la seva firma habitual, amb caixa alta i baixa, és diferent a la dels cartells; tampoc no consta que estigués a Barcelona durant la guerra, ni li conec cap vincle amb el Socors Roig, coses que em fan dubtar d'aquesta atribució. (1)



Si no fos aquesta la identitat de l’autor d'aquests cartells, podríem intentar trobar altres candidats, tot i que haig de confessar que no n'hi ha cap que m'acabi de convèncer (per això, esperant poder trobar algun dia una pista que em permetés identificar-lo, he deixat per al final l'estudi d'aquest autor i d'alguns altres que omplen la meva carpeta de casos pendents).
En primer lloc, és clar, cal buscar entre els cartellistes actius en aquella època, i per això un primer candidat seria el valencià establert a Madrid, Francisco Molina Gallent, conegut sobretot com a il·lustrador dels contes escrits per Elena Fortún protagonitzats per la nena Celia (però no els del seu seu germà Cuchifritín, dibuixats per Ricardo Summers Isern, "Serny"). Per desgràcia, l'estima generalitzada per aquests dibuixos no ha fet que es conegui millor el seu autor, de qui ignoro les dates de naixement i mort. Com a cartellista li conec alguns treballs notables, com els cartells de Falles del 1931 i 1933, representatius de l'Art Déco valencià; i un cartell per a l'obra teatral de José María Pemán, El divino impaciente, potser amb motiu de la seva estrena a Madrid el 1933; però per desgràcia, la majoria són referències de premsa que no he aconseguit localitzar, com ara el projecte "Cigarrillos", que presenta a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, el 1932, (2) o un altre per a una exposició Pro Asturias, el 1933. (3)




De fet, aquell any 1933 va ser especialment prolífic per a Molina Gallent, ja que va guanyar el primer premi al concurs de cartells per anunciar l'estrena de la pel·lícula King Kong; (4) també va participar a diversos certàmens de cartells en els quals "alcanzó el primer premio en el concurso del Instituto de Reforma Agraria, el primer accésit en el Instituto Nacional del Vino [el guanyador va ser Renau], los dos terceros premios en la Comisión mixta del Corcho y el primer premio en el de Cinematografía [potser es tracta del cartell per a King Kong]". Per aquests premis, els seus compatriotes valencians li van organitzar un "banquete de honor" a la Casa de Levante de Madrid. (5) Encara, abans d'acabar l'any, va tenir altres triomfs en concursos, com el del cartell per a la pel·lícula Servicio de Socorro, (6) que no es va arribar a estrenar; i a principis del 1934 es va divulgar el seu cartell per al "gran baile de las regiones", organitzat a Madrid per l'esmentada Casa de Levante, potser amb motiu del Carnaval. (7)
A la vista de tot això, em continua semblant molt estrany que el seu nom no sigui més reconegut i que no compti amb algun estudi solvent. No he trobat cap més dada sobre Molina Gallent, i desconec la seva situació durant la Guerra Civil. No crec, però, que se'l pugui identificar com l'autor dels tres cartells del Socors Roig: la seva biografia no ho avala, i el seu dibuix, sovint caricaturesc i sempre elegant, no sembla que tingui cap relació amb l'estil del Molina barceloní. Però aleshores, qui és?



Potser aniríem més ben encaminats amb un cartellista que poguéssim situar més clarament a Barcelona. Se'm fa difícil, però puc pensar per exemple en un autor com Enric Montón Molina i imaginar que, en els cartells de la guerra, adopta el segon cognom... Però tampoc sembla que es pugui anar per aquí: aquest dibuixant, potser d'origen aragonès, apareix establert a Barcelona ja els anys vint com a cartellista: el 1921 obté un premi especial al concurs de cartells per a una Exposició de ferros artístics (8) i el 1927 queda setè al concurs de cartells per a l'Exposició de l'Automòbil, per darrere de Lluís Muntané i Rafael Bilbao (9); també va rebre el segon premi al concurs per a una “pancarta-insignia” (?) per a la Cambra de l’Automòbil de Catalunya, en què el guanyador va ser Gerard Carbonell. (10) Montón Molina també és esmentat com autor, junt amb Oleguer Junyent i Lluís Alsina, de les il·luminacions de la Plaça de Catalunya, el 1930, (11) i el 1931 va prendre part al concurs per a l'escut de la Generalitat de Catalunya, on va rebre una menció. Com a cartellista, potser els seus èxits principals van ser les victòries al concurs per a les festes del Pilar de Saragossa, el 1930 i 1931. L'any 1933 el trobo a la junta directiva de l'Associació de Cartellistes com a vicepresident, en el mandat de Josep Alumà, (12) i també com a participant al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, on obté una menció de 100 pessetes. (13) L'esment més tardà és, un cop més, per al cartell de les festes del Pilar, en l'edició del 1939. (14) No quadra amb un autor que hagués fet un any abans uns cartells per a Socors Roig...
Potser la solució, com en altres ocasions, seria buscar l'autor dels tres cartells que avui comento en les files de la mateixa entitat editora, algun Molina aficionat al dibuix que formés part del Socors Roig de Catalunya, però no tinc cap pista que em permeti aventurar aquesta hipòtesi. De moment, doncs, els cartells quedaran sense identificar a la carpeta de casos pendents!

(1) Miguel Cabañas Bravo: Jesús Molina y el ingrediente italiano en el arte de nuestro Siglo de Plata, a: Jesús Molina, vivir una idea (cat. exp.), Zamora, Palencia, Valladolid, León, 2006, p. 110-111 - https://digital.csic.es/bitstream/10261/22611/1/Jes%C3%BAs%20Molina%202006.pdf, consulta 15 gener 2020.
(2) Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1932 (cat. exp.), Madrid, 1932, p. 72)
(3) "Exposición de carteles Pro Asturias en el Salón de "Heraldo de Madrid", La Voz (Madrid), 22 maig 1933, p. 11; es tracta del cartell Pesca y conserva en Asturias citat al llibre El cartel en Asturias. Colección del Muséu del Pueblu d'Asturies (cat. exp.), Centro de Cultura Antiguo Instituto, Gijón / Xixón, 2009, p. 78.
(4) "El concurso de carteles para anunciar King Kong", La Libertad (Madrid), 28 setembre 1933, p, 9.
(5) La Voz (Madrid), 17 octubre 1933, p. 6; també a ABC (Madrid), 25 octubre 1933, edició del matí, p. 33.
(6) ABC (Sevilla), 7 desembre 1933, p. 15; La Vanguardia, 16 desembre 1933, p. 14.
(7) La Libertad (Madrid), 2 febrer 1934, p. 2.
(8) El Diluvio, 28 agost 1921, p. 11.
(9) La Veu de Catalunya, edició del vespre, 31 desembre 1926, p. 7 - edició del matí, 1 gener 1927, p. 3.
(10) El Mundo Deportivo, 8 juny 1933, p. 4.
(11) La Veu de Catalunya, edició del vespre, 27 maig 1930, p. 9.
(12) "Els Cartellistes", La Publicitat, 4 abril 1933, p. 2
(13) La Publicitat, 31 maig 1933, p. 6.
(14) "El XIX centenario de la Virgen del Pilar. Fallo del concurso de carteles”, ABC (Madrid), 1 juliol 1939, p. 8.





Casos pendents: Renedo
D'entrada, un estaria temptat de pensar que serà més difícil localitzar un cartellista si té un cognom molt habitual (com el Ruiz que he tractat fa un parell de mesos) que no un de més rar. No hi ha tanta gent que es digui Renedo, em sembla, i per tant a priori m'imagino que no em costarà trobar dades sobre un autor que firma així mitja dotzena de cartells per anunciar les publicacions del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En concret, la firma és "F. Renedo", o sigui que un primer pas pot ser provar sort a tota mena de repertoris i cercadors per tal de trobar combinacions del cognom amb alguns noms que comencin per la lletra efa: Francesc, Ferran, Felip, Fermí... I que alhora es puguin relacionar amb aquests cartells, per època i per dedicació professional. Per desgràcia no trobo res, absolutament.


  

Els cartells firmats per F. Renedo anuncien alguns dels molts llibres que va editar el Comissariat de Propaganda al llarg de la guerra. En els primers temps, i bàsicament durant el 1937, porten el peu d'impremta genèric del Comissariat; deu ser en aquest moment que es publica per exemple el llibre Els escriptors anglesos es pronuncien sobre la guerra espanyola, que Renedo anuncia amb un cartell sobri, a dos colors, amb la Union Jack i un tinter amb la ploma d'ocell. Més endavant, el 1937, els serveis editorials del Comissariat es van reorganitzar amb diverses segells, el principal dels quals va ser Editorial Forja, que va publicar llibres com per exemple Jo he cregut en Franco, relat d'un governador civil que acaba desenganyat del règim de Burgos, i que Renedo il·lustra amb una figura que fa la salutació feixista i que projecta una ombra de botxí amb la destral a mà; és segurament el seu millor cartell. Altres segells del Comissariat en els quals trobem la participació publicitària de F. Renedo van ser la Biblioteca Política, que publica el volum Joan Maragall, il·lustrat en el cartell amb el retrat del poeta; la Biblioteca Militar, on apareixen títols com La batalla del Marne i Tres hechos culminantes de la guerra contra Napoleón en España (anunciats amb els que potser són els seus cartells més fluixos) o bé les Edicions Flama, per a infants (on es van publicar, entre d'altres, El més petit de tots, de Lola Anglada, L'auca del noi català, antifeixista i humà, de Josep Obiols, o Ales humanes, amb dibuixos d'Antoni Clavé, el cartell del qual s'inspira en la coberta del llibre, tot i que no estic segur que sigui també obra d'aquest autor) i per a la qual Renedo firma el cartell del llibre Les pedres parlen, edició il·lustrada per Xirinius que el Comissariat oferia en ocasió de la Setmana de l'Infant, el gener del 1938, i que Flama va reeditar amb un disseny més elegant (potser és per aquesta edició que fa el cartell, amb una vista del monestir de Ripoll).

Desconec si es pot atribuir al nostre cartellista misteriós algun cartell no firmat que anunciava algun altre dels títols editats pel Comissariat de Propaganda, com per exemple Lletra oberta als catalans, per al llibre escrit per un altre autor exiliat de la zona franquista, i que mostra una serp que s'enrosca sobre el mapa de Catalunya; l'atractiu Ha sortit el llibre España sangra, amb uns avions que solquen l'aire sobre una gran flamarada; i el monocolor La traïció dels Franco, on una mà apunyala el mapa d'Espanya, en una imatge molt semblant al cartell en esperanto Kion vi faras por eviti tion?, editat també pel Comissariat, i que potser es pot atribuir al mateix autor, sigui qui sigui.


  

Diré de passada que altres cartells de les edicions del Comissariat es deuen al seu dibuixant principal, Ricard Fàbregas: es tracta dels que anunciaven els llibres El dolor d'Euzkadi, ¡No pasarán! o La força social i revolucionària del teatre (aquest, ja amb el segell de Forja), que no vaig incloure en el meu article del 1998, dedicat en part a aquest cartellista (15) i que ara es poden contemplar per exemple al volum Cartells catalans: Art, literatura i música (1888-2018), editat per Enciclopèdia Catalana el 2019. Potser també es poden atribuir a Ricard Fàbregas els cartells per a Un llibre sensacional: En dono fe i per a Un testimoniatge, només (cartells, tots aquests, conservats a la Biblioteca de Catalunya).
Finalment, alguns cartells, fets sobretot en l'etapa de l'Editorial Forja, estan resolts amb mitjans tipogràfics i fotogràfics, i no sembla que es puguin atribuir a cap d'aquests dos dibuixants, sinó que són més aviat una tasca del que ara en diríem un dissenyador gràfic. Anunciaven els llibres La literatura catalana moderna, Els perills de la reraguarda o el poema A Europa.
En qualsevol cas, tot i el lligam que sembla evident de F. Renedo amb el Comissariat de Propaganda, no se'l troba referenciat a la taula general del seu personal que es recull al llibre La revolució del bon gust, dedicat a la tasca d’aquesta entitat. (16)
Reprenc ara la qüestió de qui pot ser aquest F. Renedo que firma els sis primers cartells. No perdo l'esperança que, gràcies a la present publicació, es pugui arribar a aclarir, perquè l'experiència de tots aquests anys en el blog em mostra que sempre hi pot haver algú (un parent, un deixeble o un antic company de feina) que aporti una notícia o una referència sobre l'autor fins ara desconegut. Si no, quedarà classificat de moment a la carpeta de casos pendents...
De moment, només he trobat dues possibles coincidències: un Felipe Renedo Pastor, que per una banda ha de comparèixer sovint davant la justícia (17) i per altra banda no sé si es tracta del guàrdia civil Felipe Renedo, destinat a Biscaia (18) i que potser es pot identificar amb el Felipe Renedo Pastor que pertany al Cuerpo de Seguridad y Asalto i que el 1939 és sancionat i donat de "baja definitiva en el escalafón de su clase", per ordre firmada pel ministre franquista Serrano Suñer. (19) O bé es tractaria de Francesc Renedo Gómez, que el 1915, com alumne de les escoles municipals de Barcelona, va de colònies a Taradell (20) i que el 1923, amb vint anys, és arrestat "per haver mogut escàndol al carrer de Salmerón"; (21) hauria nascut per tant cap a 1903.
Sigui un d'ells dos o sigui algú altre que espero poder identificar algun dia, els cartells que firma com a F. Renedo mereixen atenció en el conjunt del cartellisme barceloní de la Guerra Civil i, en especial, com un dels dibuixants més actius en les files del Comissariat de Propaganda.

(15) “Dos cartellistes i un destí: Francesc Fàbregas i Pujadas / Ricard Fàbregas i Fàbregas”, Revista de Catalunya, (Nova Etapa), 132, setembre 1998, p. 63-81.
(16) Daniel Venteo: Primera notícia general del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), a: Rafael Pascuet i Enric Pujol (dir.): La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), Viena edicions, Barcelona, 2006, p. 56-57.
(17) El Diluvio, 26 març 1914, ed. matí, p. 19; potser és el mateix Felipe Renedo que compareix més endavant per lesions: La Vanguardia, 17 juny 1931, p. 11; 4 febrer 1932, p. 7; aquest darrer cop, sembla que a Vilafranca del Penedès: La Veu de Catalunya, ed. vespre, 3 febrer 1932, p. 2.
(18) La Correspondencia Militar, (Madrid), 16 juliol 1930, p. 2.
(19) Boletín Oficial del Estado, (Madrid), 16 abril 1939, p. 2.134-2.135.
(20) Las colonias escolares del año 1915, Ajuntament de Barcelona, 1916, p. 18.
(21) La Veu de Catalunya, ed. vespre, 17 desembre 1923, p. 1.



Casos pendents: Wo / Wolf
Un dels misteris més insolubles de la meva carpeta de casos pendents és la identitat del cartellista que firma un parell de treballs durant la Guerra d'Espanya, amb alguna d'aquestes dues fórmules: Wo o Wolf. Sembla clar que les dues firmes corresponen a la mateixa persona, però sóc incapaç d'anar més enllà. Es tracta del pseudònim d'un dibuixant local? O bé Wolf és el cognom real d'un d'aquells estrangers, anglès o alemany, potser membre de les Brigades Internacionals, que actua aquí durant els anys de la guerra? El que queda clar és que es tracta d'un autor que es mou en els cercles anarquistes.



Els treballs que fa, datats el 1937, mostren diferents solucions de disseny. La revolución y la guerra son inseparables presenta un dibuix simplificat, gràfic i geomètric, només en vermell i negre, amb la xemeneia que treu fum, coronada per la bandera de la CNT, i el canó que dispara un tret, creuats en un angle agut resseguit per les paraules "revolución" i "guerra" que destaquen sobre el blanc del paper. En canvi, El ángel de la paz... de los fascistas! Las Juventudes Libertarias lo sabrán destruir!, més plàstic i expressiu, presenta la imatge inquietant de la mort com a dona alada, segons una iconografia clàssica, però amb diversos atributs que la "posen al dia", com la màscara anti-gas, la doble salutació feixista, amb una mà en forma d'esvàstica, i els pits caiguts convertits en bombes, que llença sobre una ciutat ja en ruïnes. A part dels colors corporatius dels llibertaris, es fan servir també les tintes grisa i verda. L'expressió del títol ens remet potser al famós monument de l'Àngel de la Pau (Friedensengel) de Munic, cosa que podria suggerir un origen bavarès del dibuixant.
Hi ha un tercer cartell, Por un ejército popular revolucionario, inscribiros en la escuela de enseñanza técnico-militar, que només es coneix per una reproducció al llibre de La Gaya Ciencia del 1978, segons una imatge aportada per Carles Fontserè i que no he trobat enlloc més. Sospito que aquesta imatge (així com d'altres que inclou al volum del 1978, com les dels cartells de Siwe), Fontserè la va obtenir en la seva estada nord-americana, però no he localitzat el cartell en cap de les conegudes col·leccions d'allà (Brandeis University, Southworth Collection-University of California San Diego, Library of Congress, The Wolfsonian-Florida International University, Abraham Lincoln Brigade Archives, etc.) Aquest cartell, amb la firma Wo i fet també sota la responsabilitat de la FAI i les Joventuts Llibertàries, mostra uns soldats que marquen el pas de l'oca mentre desfilen davant d'un general, un bisbe, un burgès... L'escena està ratllada en senyal de rebuig, com indicant que el nou exèrcit popular de la República havia de ser completament diferent. L'estil del dibuix, caricaturesc, té un aire centreeuropeu que podria confirmar l'origen del nostre dibuixant d'avui.
Per ara només he localitzat la firma de Wo en un altre suport: a la revista Criticón, a la tercera pàgina del seu primer número de 22 de maig del 1937, amb una caricatura que mostra un canó amb cap de militar franquista disparat per Hitler i Mussolini...
Algun cop, s'ha confós aquest autor amb Walter Denecke o Denesco, que firmava wd i de qui vaig parlar fa temps en aquest blog. Una mala lectura de la firma de Denecke en alguns repertoris ha convertit la firma wd en Wo, tot i que la diferència és ben clara, i a més aquest autor pertanyia a l'entorn del POUM i no als anarquistes. Per exemple, a l'esmentat llibre de La Gaya Ciencia del 1978 s'atribueixen a Wo un parell de cartells que en realitat va fer Denecke, formats només per textos amb una lletra inspirada en la tipografia Neuland dissenyada el 1922 per Rudolph Koch: L'Hora reapareix pel triomf del socialisme i Cada conquesta revolucionària fa més invencible el proletariat.
Així doncs, qui pot ser Wo / Wolf? S'hauria de buscar alguna coincidència d'aquest cognom amb els llibertaris que van participar a la Guerra d'Espanya (no crec que sigui Erwin Wolf, secretari de Trotsky, detingut a Barcelona; i evidentment tampoc el nord-americà Milton Wolff, que era comunista). (22) La vinculació de tots tres cartells amb les Joventuts Llibertàries ens pot fer pensar que ell mateix devia ser jove el 1937 i per tant podem pensar que havia nascut al voltant de la Primera Guerra Mundial. En tot cas, es tracta d'un altre autor pendent d'identificar, cosa que espero poder fer algun dia.


(22) Vegeu Dieter Nelles et al.: Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). El Grupo DAS: sus actividades contra la red nazi y en el frente de Aragón, Barcelona, Sintra 2010.

dimarts, 19 de maig del 2020

Luna Wennberg, l'art comercial — per Santi Barjau

Entre els cartells apareguts durant la Guerra d'Espanya, és freqüent trobar-ne algun que ens planteja una petita endevinalla sobre l'autoria, la resolució de la qual ha estat possible moltes vegades per atzars afortunats i cops de sort, que vénen a donar resposta a una pregunta prèviament plantejada. És el cas del cartell que ens ocupa: Raó i força, editat per Estat Català, de color atrevit i perspectiva dominant, amb l'espasa que talla una cadena damunt dos llibres que fan d'enclusa. La firma de l'autor, a l'angle superior esquerre, ha estat interpretada de molt diverses maneres i mal atribuïda (o considerada directament il·legible, com és el cas de l'exemplar conservat a l'Imperial War Museum). 



La troballa de la mateixa firma en una portada de la revista madrilenya Arte Comercial, del 1952, em permet atribuir-lo a Juan Luna Wennberg, com ja vaig fer per primer cop al catàleg de l'exposició Recordar per no tornar-hi, celebrada el 2008 al Museu de Montserrat. Tot i que l'activitat d'aquest autor es relaciona més aviat amb una editorial que portava el seu nom, anomenada actualment Lunwerg i especialitzada en llibres d'art i fotografia, el fet és que va conrear durant un temps el cartellisme, com veurem tot seguit, a més de ser el responsable d'una empresa de publicitat activa sobretot els anys seixanta i setanta.

Els primers temps d'activitat de Juan Luna Wennberg (Barcelona 1917 - 1981) no són gaire coneguts: abans de la guerra només sé que el 1934 era membre de l’Associació de Cartellistes, segons consta al catàleg del Saló del cartell contra la guerra (no hi exposa però figura en la relació d'associats, on és anomenat Joan de Luna Wermberg). Desconec quin camí l'ha portat de tan jove a interessar-se pel món publicitari, i si ja fa altres treballs, a part de l'esmentat cartell d’Estat Català, segurament del 1937, quan ell té uns vint anys (no sembla que tingués cap relació especial amb l'entitat separatista; potser és que ja treballava com a dibuixant al taller que l'imprimeix, Industrias Madriguera). No he trobat cap més referència fins a l'aparició del número 37 d'Arte Comercial, amb la coberta que representa una ploma, un pinzell, un llapis i un compàs que conflueixen al centre d’un cercle. Un text a les pàgines interiors, "El autor de nuestra portada", ens informa que Luna Wennberg va compaginar inicialment els estudis de comerç i una formació artística amb el desconegut Josep Tàrrega i posteriorment amb el gran cartellista dels anys trenta i quaranta, Josep Morell, que el devia influir.

La combinació dels dos aprenentatges li va permetre treballar vinculat a agències publicitàries en tasques de director artístic (agència Publia, on també consta com a soci, dedicada a reclams de cinema, "ennobleciendo y dignificando artísticamente este tipo de propaganda") o com a freelance per a l’empresa de perfumeria Gota de Ámbar (on porta la campanya per al sabó Chinz per a rentar la roba, "en la que ya interviene con el doble carácter de publicitario y artista", i on també col·labora Ricard Fàbregas), en la qual esdevé aviat el cap de publicitat que s'ocupa del llançament dels productes alemanys Persil. 

Al mateix temps, munta una agència pròpia, Lema, en la qual, "al frente de un equipo de artistas especializados", es va dedicar al muntatge d’aparadors, establiments i estands. He localitzat un cartell per a la Volta Ciclista a Catalunya del 1950 on apareix el logo de Lema, acompanyat d'una firma que podem llegir com a Marijosa i que deu correspondre al dibuixant que el va fer sota les seves ordres (potser es tracta de Gaietà Marí Josa). (1)


La ressenya d'Arte Comercial es tanca amb aquesta frase, que ens fa saber que Luna Wennberg, "en la acción múltiple y absorbente de su trabajo diario, encuentra a veces —no muchas, desgraciadamente— espacio para dedicarlo a su vocación primera y auténtica: el cartel; acudiendo a algún concurso y realizando bastantes por encargo". (2) 



  

En efecte, durant els anys 50 trobo la firma cursiva de Luna, sovint rematada per un punt, als cartells de la XXI fira de mostres de Barcelona (1953), amb una figura de Mercuri que fa un nus amb unes cordes amb les banderes d'Espanya i dels països participants, i del III concurs d’arts gràfiques del Gremi d’Impressors de Barcelona (del mateix any), amb un cap de Minerva; també fa un parell de cartells per al refresc Citronia, que trobo anunciat a la premsa entre 1954 i 1955; o per a l’Open de Golf celebrat al Club de Golf del Prat i per al Mercat de l'automòbil i el tractor de Tàrrega, tots dos del 1956 (aquest darrer, premiat en concurs, és una obra interessant, amb els diferents vehicles al fons i un gran pneumàtic en primer terme). (3)



Segurament és per aquesta època que la seva agència de publicitat, ara ja identificada amb els seus cognoms, adopta una imatge de marca peculiar: una poma travessada per una fletxa, que en evolucions posteriors es convertirà en un llapis. En conec diverses versions, tant de dibuix com fotogràfiques; al capdavall, la poma sola es va convertir també en el símbol de l'editorial Lunwerg. L'agència Luna Wennberg, amb el subtítol Creaciones Gráfico-publicitarias, estava situada a la Granvia de Barcelona, com veiem per exemple en un anunci del 1961, on demana dibuixants per a publicitat i arts gràfiques, amb una gran exigència ("Abstenerse de no ser muy competente") (4) i disposava d'un taller d'impremta propi, a l'Avinguda de Vallcarca. La marca de la poma apareix en alguns cartells, que no sé si atribuir-li a ell o a algun dels competents dibuixants que tenia en plantilla. És el cas del cartell per al Dia del Llibre del 1958, amb un Sant Jordi siluetejat en negre que llanceja un drac vermell, i de l’interessant treball per al Primer Saló Nàutic, del 1963, sintètic i colorista.



No he trobat cap més cartell de Luna Wennberg, que per cert no s'ha de confondre amb Juan Gustavo Wennberg, que també va ser cartellista (5), escenògraf (s'esmenten els seus decorats per a una representació del grup de teatre El Corral, del Frente de Juventudes, del 1950, que en certa ocasió vaig atribuir a Juan Luna Wennberg; i també per a altres muntatges d'obres de García Lorca, el 1956, o Shakespeare, el 1965) i pintor (en aquesta faceta va triomfar a Suïssa, on s'instal·la el 1968 i on fa destacats vitralls). Desconec si els unia cap parentiu, com per altra banda semblaria lògic.

Durant els anys seixanta i setanta l'agència publicitària de Juan Luna Wennberg continua en actiu, fins que l'any 1979, poc abans de morir, funda l'editorial que serà especialment activa en el llibre d'art i fotografia, i que es farà càrrec de les edicions oficials dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, Fòrum de les Cultures 2004, i altres esdeveniments. En tot cas, la tasca breu però interessant de Luna com a cartellista mereix atenció i reconeixement.



(1) L'abril de 1938 Gaietà Marí consta com un dels membres de Dibuixants CNT que firma un manifest que demanava resistir els atacs del feixisme, juntament amb altres "dibujantes confederales", com Ramon Saladrigas, Carme Millà Tersol, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado, Emili Freixes, Josep Company i Joan Abellí: La Vanguardia, 5 abril 1938, p. 8. I a final d'aquell any, esdevé membre de les Milícies de la Cultura, al sector d'Osona: http://www.ub.edu/arxiu/img/galeria/milicies/cab-mor/cab-mor.html#thumb. Consta que tenia 17 anys, i per tant seria nascut el 1921. Desconec les seves vicissituds després de la guerra (però el 1939, en un anunci de diari, es busca un Germán Marí Josa, de 18 anys, que podria ser ell o un germà bessó, de qui el seu pare no té notícies des del 14 de gener: La Vanguardia Española, 24 setembre 1939, p. 6). El 1953 se'l cita com a decorador d'una exposició sobre el Diccionari català-valencià-balear, a la Biblioteca de Catalunya ("Interesante Exposición en la Biblioteca Central", La Vanguardia Española, 8 abril 1953, p. 12). En data desconeguda G. Marí Josa (Gaietà? Germà?) hauria il·lustrat uns Cuentos para niños, de Tolstoi i, el 1975, junt amb Carles Campañá, Ajedrez para niños, amb text de José Luis Brasero. També hi ha una referència de G. Marí Josa, que pren part al Saló fotogràfic de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, l'any 1973, amb el paisatge Mes enllà, premiat en la categoria "Panoràmica" (Muntanya, XCVII, 667, juny 1973, p. 332). Reconec que no és fàcil seguir la pista d'aquest autor. Gaietà va morir el 1997; i encara trobo esmentat un Josep Marí Josa, que mor el 2002, a 78 anys.

(2) "El autor de nuestra portada", Arte Comercial (Madrid), VI, 37, 1952, p. 41.

(3) "Concurso de carteles en Tárrega", La Vanguardia Española, 2 febrer 1956, p. 26.

(4) La Vanguardia Española, 21 setembre 1961, p. 34.

(5) No conec cap cartell amb la seva firma però, segons la premsa, un seu projecte va merèixer ser adquirit al concurs de cartells de les Festes de la Mercè del 1952 ("El cartel de las Fiestas de la Merced", La Vanguardia Española, 25 juliol 1952, p. 11), i un altre va obtenir accèssit al de la Festa Major de Gràcia, l'any següent (La Vanguardia Española, 3 juliol 1953, p. 12). I l'any 1962 va ser premiat el seu cartell per al Primer Festival Internacional del Film Amateur de la Costa Brava ("El primer premio del cartel del film amateur de la Costa Brava", La Vanguardia Española, 26 abril 1962, p. 6).