Avui ens fixarem en un
d’aquests professionals de qui, sens dubte, només coneixem una petita part de
les feines en què va treballar al llarg de la seva carrera. La seva trajectòria
discreta i una expatriació tardana han fet que perdem la seva pista, com per
altra banda és prou habitual desgraciadament.
No tinc notícies sobre els
orígens d’Andreu Gil i en desconec les dates i llocs de naixement i mort. Podem
pensar que hauria nascut cap a 1910, si tenim en compte que les primeres
notícies que ens n’han arribat ja el mostren plenament consolidat com a dibuixant,
treballant en els cinc números de la revista La Ilustracion Iberoamericana (entre novembre del 1929 i desembre
del 1930) on fa portades i una sèrie d’imatges de l’Exposició Internacional de
Barcelona (una mica ingènues: vistes cridaneres de les il·luminacions nocturnes
o bé alguns estands de la fira, unes i altres segurament dibuixades a partir de
fotografies; tasca en la qual coincideix amb Carles Kliemand). En un anunci es
pondera el “genio pictórico” de Gil, en especial com autor d’una vista “encuadrable”
de la gran Font Màgica. També ha estat divulgada una visió futurista de Girona,
amb gratacels de tipus ianqui entremig dels quals es veuen els campanars de la
Catedral i de Sant Fèlix, i amb góndoles navegant per l’Onyar... Potser també són d’ell les imatge similars que
mostren la imatge utòpica d’una Barcelona del futur, publicades en un altre
número de la revista.
Segurament el nostre dibuixant és
el veí del carrer de Pere Serafí que en dissenya la decoració durant les festes
del barri de Gràcia de l’any 1931 (1). La seva vinculació al barri i una
possible inclinació social explicarien aquesta altra notícia, segons la qual
sabem que Andreu Gil “Bellera” dóna classes gratuïtes de dibuix a L’Artesà (2).
Durant els anys
republicans el seu nom no es fa tan present: amb prou feines li conec alguna col·laboració a la revista Papitu. En època
de la Guerra Civil hem trobat la seva firma, amb la inicial
del nom allargassada (que algun cop l’ha feta llegir com “An. Gil” o també
“Amgil”) en un parell de cartells que es compten entre els seves obres més
conegudes: l’impactant Construïm refugis,
amb la figura hercúlia que, pic en mà, treballa en les tasques de defensa passiva,
en l’entorn estereotipat de molts cartells de guerra (la ciutat i les
indústries sota l’amenaça dels “avions negres”), fent un conjunt negre i
vermell només amb el contrast de les lletres grogues de la paraula “refugis”; i
el més sobri de Solidaridad Internacional Antifascista dedicat a recordar Durruti
el 1938, en el segon aniversari de la seva mort. Durant la guerra també trobem
aquesta firma a la revista Moments, en la qual potser participa en qualitat de membre del Sindicat de Dibuixants Professionals, i en el paper moneda del poble de La Manresana: es tracta d’uns
bitllets de 50 cèntims i d’una pesseta, impresos per l’establiment barceloní
Grafos.
Gil Ballera, que en aquell
moment resideix al carrer de Verdi, 109, participa a l’Exposició de Primavera
del 1937 amb cinc aquarel·les: un retrat i quatre vistes barcelonines. No hi ha
indicis que la seva activitat com a cartellista hagués perjudicat Andreu Gil, un
cop acabada la guerra, tot i que no es pot descartar algun trasbals momentani. Potser són d'aquest moment unes postals per a les “missions”, de les quals no tinc més referència. La majoria
dels treballs d’Andreu Gil que es coneixen avui dia són els de la
postguerra, amb la firma “a. gil” una mica canviada; tot indica que s’han de
concentrar entre 1939 i 1951. Es tracta d’una vintena de cartells de qualitat
desigual: la meva opinió és que uns quants tenen la simplicitat que es pot
exigir a un bon cartell que impacti en l’espectador, però que n’hi ha d’altres
de dibuix massa confús. Entre aquests cartells –més aviat es tracta
d’il·lustracions publicitàries – hi
trobem alguns temes constants, com ara la
dedicació a les begudes (amb una curiosa especialització asturiana: Anís
Principado, Anís La Asturiana, Sidra Viva Asturias, però també Ginger Ale o el
més conegut Calisay), aparells de ràdio (Telefunken, Cefresa, Power), productes
infantils (tetina Corona, colònia Cruz Verde amb DDT)... Són curiosos els cartells per al centenari del
tren de Mataró, del 1948, i el dels bombers de Barcelona, de tonalitat general
vermella, amb l’enquadrament dramàtic en pla picat d’una escena de salvament
des de dalt de l’escala telescòpica.
Entre els cartells que generen
més bones sensacions tenim els de l’Aspirina Bayer, amb un home de neu que té
la precaució de portar una capsa de comprimits; Hispano Olivetti (tres siluetes
d’homenets de colors amb màquines d’escriure i calcular); el sabó d’afaitar
Tabana, amb una brotxa d’afaitar plena d’escuma personificada amb una cara
somrient; el xampany Noyet, amb un atractiu bodegó format per l’ampolla, raïm i
unes serpentines sobre fons negre; l’interessant Cobrever (tractament de conreus), amb una imatge estilitzada d’espigues i raïms (1944) i, com un dels més coneguts, el de l’Anís del
Taup/Anís del Topo, amb una nova versió de la mascota del producte que ja es venia abans de
la guerra.
Un article (3) publicat per
Luis Gil Fillol a la revista madrilenya Arte
Comercial dóna a conèixer el nostre dibuixant en un número en el qual, a
més, A. Gil realitza la portada. L’article, de la sèrie Dibujantes españoles,
el retrata com “uno de los cartelistas más originales y decididos de la nueva
generación”. En valora el dibuix esquemàtic i expressiu, adaptat a la
publicitat moderna, i la facilitat per trobar el que Gil Fillol en diu
metàfores gràfiques: expressió d’una idea publicitària amb els mínims mitjans.
Aquestes troballes les aplica Andreu Gil sobretot al dibuix per a l’anunci de
premsa (la revista en reprodueix alguns amb metàfores esportives per a l’Anís
del Mono) però també l’esmenta com a autor de cartells, alguns dels quals són
desconeguts: “el gran dibujante catalán utiliza, por ejemplo, un tapón de
corcho para anunciar un vino; una alegre mariposa, para la aspirina; un clavel
con unas cuentas de rosario, para la Semana Santa; un pañuelo, para un
específico contra los resfriados; una tecla de máquina de escribir, para un
concurso mecanográfico, o un chorro de agua para las bombas «Verta»...” El
cartell Verta es coneix per una reproducció a la mateixa revista; pel que fa
als altres, només tinc identificats el de la papallona (per a Cafiaspirina) i
el del IV concurs mecanogràfic, celebrat el 1948. També cita, com un dels cartell
més coneguts, el de l’Anís del Mono, que seria similar als anuncis ja
esmentats, amb una pilota entrant a la porteria o una bandera d’arribada de
cursa automobilística com a “metàfores” de la qualitat del producte, però no en
conec cap exemplar. Andreu Gil es manifesta com a dibuixant una mica irregular; Gil Fillol insinua que per a ser un bon publicitari no cal dominar el dibuix clàssic sinó tenir bones idees.
Segons aquest article, el cartell és la part
més significativa de l’obra d’Andreu Gil, però també es dedica a “todas las
apetencias publicitarias, desde el prospecto ilustrado al más ambicioso
«depliant»; desde el más modesto membrete a la más lujosa etiqueta; desde la
envoltura de las libras de chocolate, al más ingenioso envase.” Per desgràcia
no coneixem a penes cap mostra d’aquesta producció de petits impresos que,
d’altra banda, eren el pa de cada dia per als dibuixants del moment,
especialitzats en publicitat i aconduïment de productes.
L’article informa que, a causa
del seu prestigi, A. Gil rep nombrosos encàrrecs del mercat americà (sense
especificar) i en reprodueix alguns cartells: destaquem el que, pel títol de
“IX feria oficial y nacional” i l’escut a penes visible, sembla un projecte
inèdit per a la Fira de Mostres de Saragossa del 1949 (el cartell va ser fet en
realitat pel sempitern Guillermo Pérez Bailo). També s’hi reprodueix una imatge
potent del medicament anti-anèmic Lehuman: la paraula “Anemia” aixafa un clau
mentre que la seva ombra es manté dreta i recta (potser també es va fer com a
cartell però jo només el conec en format de targeta).
En un altre número de la
mateixa revista es reprodueixen amb aplaudiment els projectes que Gil va
presentar al concurs de cartells turístics de Barcelona, celebrat durant la
tardor de 1950 per l’ajuntament. El veredicte (4) ens assabenta que el jurat no
va trobar entre els 43 participants cap cartell mereixedor del primer premi de
10.000 pessetes i va concedir cinc accèssits de 5.000 que van recaure, junt amb
Andreu Gil, en els projectes d’Adolfo del Rey, Hernan Picó, Riera Martí i
Fulgenci Martínez Surroca. El projecte de Gil, força atractiu, representa la
cistella de la talaia del Tibidabo amb una sèrie de personatges que contemplen
des de les altures la ciutat que es troba als seus peus, amb els carrers de l’Eixample,
Montjuïc i la línia del mar. A l’article de Gil Fillol també es reproduïa un
altre projecte, que potser estava destinat al mateix concurs, amb una “metàfora
gràfica” de la Rambla: un gran para-sol sota els arbres cobreix unes flors, en
al·lusió a les parades de les floristes; a banda i banda, el monument a Colom i
un tramvia dels anomenats “jardinera”. (5)
L’any 1951, però, per algun motiu que desconec, Andreu Gil Ballera abandona Barcelona amb la seva dona i dos fills. He trobat una referència al seu viatge en avió fins a Lisboa, potser com a escala cap a Nova York. En tot cas, sembla que aviat s’estableix a Colòmbia. Se sap que “Andrés Gil B.” fa dibuixos per a la revista Alborada, que es publicava des del 1952 a l’estat colombià d’Antioquía (6). He intentat seguir la pista dels seus fills i sembla que un d’ells havia estudiat a Medellín abans de passar als Estats Units on es va formar com a enginyer aeronàutic. En canvi la pista del pare es perd aquí, tot i que alguna font assegura que Andreu Gil va morir a Mèxic, sense aportar cap prova concloent.
NOTES
(1) La
Vanguardia, 14 agost 1931, p. 5.
(2) La
Vanguardia, 19
setembre 1931, p. 6.
(3) Gil Fillol: “Las metáforas
gráficas de A. Gil”, Arte Comercial,
(Madrid), V, 31, 1951, p. 3-6.
(4) La Vanguardia, 23 desembre
1950, p. 18; “Los concursos”, Arte
Comercial, (Madrid), V, 28, 1951, p. 36.
(5) Segons Emeterio Melendreras: 100 años del
cartel español: publicidad comercial
(1875-1975), Centro Cultural del Conde Duque, Madrid 1985, p.
78, els cartells de Calisay i el de bombes Verta també van ser presentats i
premiats en concursos.
(6) María Cristina
Arango de Tobón: Publicaciones
periódicas en Antioquia. 1814-1960, Medellín, 2006, p. 445.