Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimecres, 21 d’abril de 2021

Pellicer, cartellista — per Santi Barjau

Quan ens fixem en el cartell oficial de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, obra de Josep-Lluís Pellicer, ens pot sorprendre l’aspecte estàtic i simètric de la imatge, ple de referències al passat, i el tractament acadèmic de les figures. Haurien de passar encara deu anys per a la creació dels primers cartells considerats modernistes. La importància assolida pel Modernisme com a moment fundacional en el relat de l’art i el disseny del segle XX (començant pel mateix terme que l’identifica), ha fet que sovint es menystinguin altres moments anteriors, que també eren “moderns” a la seva manera, i que hem de poder contemplar amb una altra mirada, sense prejudicis. Els anys immediatament anteriors al Modernisme n’han sortit especialment perjudicats, quan també haurien de ser objecte de la nostra atenció en molts aspectes. 

El darrer terç del segle XIX no es pot resumir en poques paraules, sovint equívoques i emprades algun cop amb connotacions una mica despectives, com ara “historicisme”, “eclecticisme” o l’impersonal “premodernisme”. Fa molts anys, Alexandre Cirici Pellicer (emparentat amb el dibuixant que avui ens ocupa) intentava ressaltar el valor d’aquells anys, en especial els que van entorn d’aquell moment galvanitzador que va ser certamen del 1888, posant en circulació el concepte d’Esteticisme, d’origen anglès, que no ha tingut l’acollida que potser mereixia, malgrat que, en la seva definició, que combina progressisme, japonisme o naturalisme, hi tenien cabuda personalitats il·lustres com Apel·les Mestres o Josep Vilaseca, a més d’incloure-hi l’arquitectura del ferro o els anys inicials de Gaudí o de Domènech i Montaner, però també dibuixants que van treballar en l’àmbit de les arts gràfiques com Alexandre de Riquer i Josep Pascó. (1)

Tot això ve a tomb de l’obra d’aquest dibuixant il·lustre, Josep-Lluís Pellicer Feñé (o Fenyé, o Fenyer), nascut el 1842 a Barcelona, on moria el 1901. La seva aportació va ser força valorada per la generació modernista, però avui dia, per desgràcia, no és prou conegut i el seu nom passa desapercebut massa sovint en el relat de l’art català del seu temps. La seva tasca com a cartellista és reduïda i limitada quasi exclusivament a publicitar les exposicions de belles arts i d’indústries artístiques que tanta importància van tenir en la darreria del segle XIX, i en l’organització de les quals ell va tenir un paper destacat. (2)

La formació artística de Pellicer no va seguir el camí habitual a l’època, centrat en els estudis acadèmics: sembla que no va assistir a Llotja, l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i que va aprendre dibuix i pintura “sens professor especial, ni assistir à cap escola ni academia” (3) i per tant caldria veure com una ironia el títol de crèdits de l’Almanac de Lo Xanguet per a 1865, “enjiponat en català del que ara’s parla”, on llegim que havia estat “ilustrat per un xicot que ha anat á Llotja, que’s diu Grabiel Nyapus”, pseudònim de Josep-Lluís Pellicer. De tota manera potser la dada no és tan allunyada de la realitat si és cert que Pellicer, com el seu pare i el seu germà, va seguir la carrera de mestre d’obres que en algun moment es va impartir a l’històric edifici del Pla de Palau.

També es pot posar en qüestió el fet que s’hagués format sense cap professor, ja que va assistir a l’acadèmia particular del pintor Serra Porson, que representava un corrent més tradicional, amb la mirada posada encara en la ciutat de Roma, ciutat on Pellicer va residir amb intermitències cap a 1865-70; de tota manera, la seva pintura va tendir més aviat cap al realisme que venia de París i que, a Catalunya, era abanderat per Ramon Martí Alsina (que va arribar a ser el seu sogre). Les seves pintures s’allunyen del colorisme preciosista de Marià Fortuny, fins al punt que es va arribar a dir que eren dibuixos excel·lents on si alguna cosa hi sobra és el color (perquè per al públic no va ser fàcil acceptar el seu realisme fet de taques cromàtiques i amb temàtiques contemporànies, que potser l’acosten a l’estil dels macchiaioli italians). No m’estendré en el repàs de la tasca de Josep-Lluís Pellicer com a pintor, en la qual destaquen quadres com Zitto... silenzio che passa la ronda (1869), exposat al MNAC; també va fer pintura aplicada a l’arquitectura, com la que es pot contemplar encara a la sala de lectura de la Biblioteca Arús de Barcelona, o la més destacada, a la capella de l’asil Toribi Duran, conjunt malauradament desaparegut que es trobava a la vila de Gràcia, a l’altura de la Travessera. (4)

Al marge de l’activitat pictòrica, Pellicer és recordat sobretot com a dibuixant de premsa i editorial. Els seus dots d’observació i la tècnica de dibuix, amarada de realisme, van fer que s’especialitzés en el dibuix de guerra, en una època que la fotografia documental encara no ocupava les pàgines dels diaris i revistes, per les dificultats tècniques de la seva reproducció, i en canvi els sistemes de gravat permetien traslladar amb exactitud els dibuixos de línia a les pàgines impreses. La innovació i el mèrit de Pellicer van consistir a introduir-se fins a les trinxeres, “exposant la vida per augmentar l’interès documentari i sensacional del croquis”. (5) Els seus reportatges gràfics van constituir una novetat a Espanya i van ser molt apreciats, també en altres països, on van ser reproduïts en nombroses publicacions, com The Graphic de Londres o L’Illustration i Le Figaro de París. S’esmenta la seva activitat en la guerra franco-prussiana de 1870-71; les guerres carlines de 1872-76, enviat per La Ilustración Española y Americana de Madrid, o la guerra russo-turca de 1877, com a corresponsal de Le Monde Illustré. L’enciclopèdia Espasa també l’esmenta als conflictes de Cuba i del Marroc. El realisme de Pellicer aplicat a descriure la guerra assoleix una màxima justificació ètica: alguns dels seus treballs exposen les crueltats dels conflictes bèl·lics amb la mateixa actitud (objectiva en els mitjans però intencionada en el propòsit) que han adoptat modernament els fotògrafs de premsa en casos similars. Cap a 1880 Pellicer estava establert a París, des d’on treballava per a mitjans de tot el món, però es va acabar establint definitivament a Barcelona, on va tenir una part important en el desenvolupament de les primeres juntes de museus i exposicions creades a la ciutat a partir del 1888.

L’obra polifacètica de Josep-Lluís Pellicer com a dibuixant comprèn cartells, capçaleres de revistes, dibuixos per a publicitat i il·lustracions per a llibres. També és autor d’una discreta obra literària en català i castellà, en general de caràcter periodístic, publicada a La Vanguardia, La Renaixença o Diari Català.

Pellicer va ser col·laborador assidu de les publicacions de l’editor López, entre les quals hi havia algun dels setmanaris més llegits del moment, com La Campana de Gràcia (fundat el 1870) i L’Esquella de la Torratxa (iniciat el 1879, després d’esporàdiques aparicions anteriors). També va publicar dibuixos a L’Avenç, en la seva primera època (1881-84), La Ilustració Catalana, El Siglo (òrgan publicitari dels grans magatzems d’aquest nom, on publica cap a 1884-85 uns “Croquis barceloneses” a doble pàgina, junt amb Apel·les Mestres i Eusebi Planas), i d’altres. A Madrid va dirigir El mundo cómico (1874-75) i va col·laborar a Madrid Cómico (1885) i al Gil Blas.

Pel que fa a la il·lustració del llibre, va ser director artístic de l’editorial Montaner i Simon, per a la qual va il·lustrar diverses obres, i també va ser el responsable visual de la revista La Ilustración Artística, que publicava l’esmentada editorial. Entre la gran quantitat de llibres, de tipus ben divers, que Pellicer va il·lustrar, destaquen El Nabab de Daudet (1882), una edició de luxe del Quixot, alguns volums dels Episodios Nacionales de Pérez Galdós, les Obras Completas de Mariano J. de Larra (1886), Algo de Bartrina, Poesías de Guimerà, obres de Walter Scott, i d’altres. La seva obra gràfica abasta pràcticament tots els components no literaris del llibre: no només il·lustracions, sinó també vinyetes i orles.

Vinculat als preparatius de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, per a la qual va fer el cartell que ja he esmentat, Pellicer va ser nomenat més tard director dels museus de Belles Arts i de Reproduccions, inaugurats el 1891 a les instal·lacions del Parc de la Ciutadella; podem pensar que en la seva actuació va pesar el record de la seva visita a l’Exposició Universal de Londres del 1862, on devia visitar el museu de South Kensington, l’actual Victoria & Albert Museum, dedicat a proveir models històrics per a les arts industrials modernes. També va ser president del Cercle Artístic barceloní i fundador i primer president de l’Institut Català de les Arts del Llibre, des d’on va impulsar la creació de l’Escola Pràctica Professional de la impremta i l’edició de la Revista Gràfica.

Políticament, Pellicer va representar sempre una posició progressista, com a membre del partit democràtic (1865) i regidor de Barcelona (1869). Aquell mateix any va participar en la insurrecció republicana de Barcelona i més tard passà a militar en l’Aliança bakuninista i en la Primera Internacional, per acabar acostant-se al catalanisme: el 1892 participà a Manresa a l’assemblea de la Unió Catalanista, entitat per a la qual va dissenyar un dels segells de propaganda i que va arribar a presidir.

A la seva mort es van exposar al Palau de Belles Arts “entre cuatro y cinco mil” dibuixos originals de Pellicer, així com pintures, fotografies, llibres i altres materials d’estudi, com la seva col·lecció d’indumentària, d’armes i de ceràmica, amb la venda dels quals es va ajudar econòmicament la seva família. (6)  Actualment, una bona part d’aquests treballs es conserven al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC; també hi ha alguns dibuixos destacats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

***

Josep-Lluís Pellicer va ser autor d’una sèrie de cartells que, si bé representen només una petita part de la seva extensa producció de dibuixant, constitueixen una aportació important a la història publicitària de Catalunya, ja que es poden comptar entre els cartells il·lustrats més antics que es conserven. Potser la producció de Pellicer no es pot enquadrar encara en les tipologies usuals del cartell modern, sinó que culmina en certa manera la prehistòria del cartell artístic català, i ho fa amb uns exemplars de gran interès gràfic i històric.

El conjunt dels cartells de Josep-Lluís Pellicer comprèn dues tipologies diferenciades: composicions il·lustrades, molt minucioses; i cartells formats quasi exclusivament per lletra, però que no són realitzats tipogràficament, amb tipus mòbils d’impremta, sinó dibuixats i estampats mitjançant procediments litogràfics. En aquests darrers cartells, Pellicer hi tria el tipus de lletra, la seva disposició i els elements decoratius complementaris, de manera similar al que fan els actuals dissenyadors gràfics.

Desconec si Pellicer havia fet ja algun cartell durant la seva estada a París, cap a 1880-1884, on sens dubte va conèixer les primeres manifestacions d’aquest gènere, com els cèlebres treballs de Jules Chéret. Els únics cartells amb finalitats comercials que li conec són dos treballs sense data per als grans magatzems El Siglo (podrien correspondre al seu període com a director artístic de la seva revista, 1884-85, tot i que també s’han considerat de cap a 1890), amb representacions prolixes de multituds davant la porta de l’establiment, a la Rambla barcelonina: un exemplar és en colors, mentre que l’altre, només en blanc i negre, afegeix a la il·lustració una orla complexa, amb personificacions de les quatre estacions, gallardets, etc.


En tot cas, el primer cartell clarament datat que li conec és el que anunciava l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, que encapçala aquest text. Considerat un dels primers exemplars del cartellisme català, en conserva en dues versions: una de grans dimensions (250 x 100 cm) i una altra de mida reduïda (72 x 33 cm); a més d’una reducció que s’oferia com a suplement de la revista La Exposición, òrgan informatiu d’aquell certamen universal, on es comenta que el cartell era un treball de luxe, que “Se aparta por completo del estilo ordinario que siempre ehmos venido observando en esta clase de anuncios”, i que havia estat imprès als tallers dels Successors de Ramírez, a finals de 1887. (7) En un fons arquitectònic, basat en la portada gòtica de la Casa de la Ciutat barcelonina, Pellicer hi situa una figura de la Victòria, amb els textos “gloria” i “honor”, i una escultura al·lusiva al treball, flanquejada per les figures al·legòriques de les ciències i les arts. Unes antenes laterals, amb medallons on es llegeixen les diferents seccions de l’Expo, sostenen unes curioses banderes d’Espanya. El MNAC en conserva un esbós preparatori, on la figura sedent representa Bàrcino coronada.

Durant l’any 1888 Pellicer va fer un cartell que va ser esmentat a la premsa, però del qual no es deu conservar cap exemplar o, en tot cas, no l’he pogut localitzar en cap col·lecció. Es tracta del cartell que anunciava la inauguració de la temporada de toros que aquell any, coincidint amb l’Exposició Universal, devia ser destacada (de fet, al cartell de l’Expo, s’esmenten les “corridas” com un dels esdeveniments que havien de donar prestigi al certamen). En aquell moment la tauromàquia s’exercia al Torín, la plaça que hi havia a la Barceloneta (on ara hi ha la seu de Gas Natural). Segons la notícia publicada a la revista madrilenya El Toreo, “no existía precedente de que en esta capital [Barcelona], empresa alguna se hubiera esmerado en el medio de anunciar las corridas, hasta que la actual ha encargado dicho trabajo al conocido dibujante Sr. Pellicer, el cual ha logrado pesentar una obra en la que están hermanados el arte y el buen gusto.” (8) El diari barceloní La Dinastía tampoc no descriu el cartell ni en diu la tècnica d’impressió, però aclareix que “El dibujo es sobrio y bien entendido, y la combinación de los colores está hecha con notable acierto.” (9)

Després del 1888, i a causa de la seva vinculació amb l’organització de les exposicions d’art, Pellicer va ser encarregat de fer-ne els cartells anunciadors, però també altres materials que s’hi relacionen, com diplomes i catàlegs. La primera exhibició va ser l’Exposició General de Belles Arts, que es va celebrar el 1891, i Pellicer la va anunciar amb un cartell sense figures, només amb els textos bellament disposats. La seva mestria en el disseny de lletres era molt apreciada a l’època i es va posar de manifest per exemple en les capçaleres per a diaris i revistes. Com a únic element figuratiu hi dibuixa una palma i una corona de llorer, símbols del triomf a què aspiren els artistes, amb una estrella de cinc puntes que emet raigs. L’exposició de 1892 estava dedicada a les indústries artístiques i reproduccions, que segons un pla inicial s’havien d’alternar amb les mostres de belles arts. Pellicer en va fer dos cartells diferents: un que segueix la línia de l’any anterior, amb el text acompanyat d’un sol radiant, llorers i palmes, als quals s’afegeixen altres elements, com una roda dentada, un compàs, un martell, un burí... al·lusius als diferents oficis artístics; i un altre de plenament figuratiu, amb un marc arquitectònic centrat pel text bellament escrit sobre un fons que imita un tapís, mentre que als frisos que l’envolten, “por medio de genios, dibujados con mucha inteligencia, se hallan representadas las principales industrias.” (10) La mateixa composició (de la qual al MNAC es conserva un dibuix preparatori), es va fer servir també, impresa en fototípia a un sol color, com a diploma per entregar als artistes guardonats amb medalles o mencions honorífiques.



Pellicer també va fer un cartell per a l’Exposició General de Belles Arts celebrada el 1894, centrat per l’escut de la ciutat envoltada per les inscripcions. També es coneix una il·lustració figurativa (una dona asseguda en una estrada, personificació de la ciutat de Barcelona, en actitud hieràtica i frontal, davant d’un tapís on es llegeixen els mots “Arquitectura”, “Pintura”, “Escultura” i “Grabado”), l’original de la qual es conserva al MNAC, que també devia servir com a original per a un cartell de petit format, amb el detall de les activitats de l’exposició, tot i que desconec si se’n conserven exemplars impresos. (11) 


L’any 1898 es va celebrar al recinte del Parc de la Ciutadella una Fira Concurs Agrícola, per a la qual Pellicer va fer alguns projectes gràfics, conservats també al MNAC, però no consta que s’arriessin a imprimir com a cartells, tot i que se sap que es va convocar un concurs, en un any que es considera fundacional per al cartell modernista. “Vamos, que’ls artistes no’s queixaràn per falta de concursos de cartells. Cartell pera l’Exposició de Bellas Arts, cartell per a anunciar lo Carnaval, cartell pera l’Anís del Mono, cartell pera la fira-concurs agrícola... y encare no som allà hont aném.” (12) Un dels projectes conservats es va fer servir com a capçalera de la revista Feria Concurso Agrícola. Òrgano oficial del comité ejecutivo, que va aparèixer al llarg de nou números, durant el certamen agropecuari; el segell oficial de la fira, reproduït a la revista, segurament també era obra de Pellicer.

L’any 1900 l’artista va fer una capçalera de cartell per a les festes de la Mercè, que s’imprimia en cromolitografia i a la qual s’enganxava la resta del cartell imprès en tipografia amb el detall de la programació. El treball de Pellicer basa el seu efecte en la disposició adequada de les lletres que en formen el text, acompanyat només per l’escut de la ciutat i un lleu esquitxat d’or al fons. 


He trobat referenciat com a cartell un reclam del 1892 per a la botiga de llums i metal·listeria Costa y Ponces, que es trobava a la cantonada dels carrers de Ferran i del Pas de l’Ensenyança, però no n’he vist cap exemplar  i en desconec les dimensions i la tècnica. (13) És un treball semblant a d’altres que ja hem vist, que imita un tapís penjat d’una estructura arquitectònica, amb figures al·legòriques i un fris de putti que fan les feines de la indústria.

Finalment, tinc constància d’alguns projectes per a cartells o anuncis, sense data coneguda, i dels quals no hi a constància que s’haguessin imprès en paper de gran format. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserva un dibuix per anunciar un medicament, l’Emulsión Amargós; mentre que al MNAC es conserva el dibuix preparatori de Josep-Lluís Pellicer per a l’establiment de decoració Faianç Català, que es va utilitzar com a anunci a la premsa, i que va servir per al disseny d’un cartell en exemplar únic, fet amb rajoles de ceràmica, per a la façana de la botiga, quan estava situada al xamfrà de la Gran Via i la Rambla de Catalunya.

 


***

En conjunt són uns pocs cartells, complexos i historicistes, representatius de l’estil culte del seu autor i de l’estètica dels darrers anys del segle XIX, en una línia que no seguirà el corrent majoritari de la publicitat, però que fan de Josep-Lluís Pellicer un dels primers cultivadors del gènere a Catalunya.

 


 

NOTES

(1) Alexandre Cirici Pellicer: “Un període poc estudiat: L'Esteticisme”, Serra d’Or, (Montserrat), XV, 165, 15 juny 1973, p. 48-51 [408-411].

(2) Pellicer ha estat estudiat a la tesi doctoral de Glòria Escala, que mereixeria una bona publicació il·lustrada. Una bona introducció a la seva biografia la trobem en la nota necrològica d’Eud[ald] Canibell: “Recuerdo á J.L. Pellicer”, Revista Gráfica, 1902, p. 5-19. També P.K.: “Pellicer”, La Campana de Gràcia, XXXII, 1.675, 2 juny 1901, p. 1-2; Raimon Casellas: “En Pellicer”, La Veu de Catalunya (edició del matí), 18 juny 1901, 27 juny 1901. Encara és útil el treball de Salvador Bori [Jaume Passarell]: Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Estudio crítico-biográfico, Llibreria Millà, Barcelona, 1945.

(3) Conrad Roure: “Joseph Lluís Pellicer”, La Ilustració Catalana, II, 51, 30 novembre 1881, p. 414.

(4) El Asilo Toribio Duran. Gracia-Barcelona. Escuela de Reforma para Jóvenes rebeldes, depravados y delincuentes. Memòria presentada al Congreso Penitenciario Nacional de Madrid 1907, Barcelona, 1907.

(5) Miquel Utrillo: “En Josep Lluís Pellicer, dibuixant”, Pèl & Ploma, 37, 10 febrer 1900, p. 3.

(6) E[udald] C[anibell]: “Exposición Pellicer”, Revista Gráfica, 1901, p. 83-84.

(7) “Cartel modelo”, La Exposición, 39, 31 desembre 1887, p. 380.

(8) “Toros en Barcelona. 1.ª corrida de la temporada, verificada el 1.º de Abril de 1888”, El Toreo, (Madrid), XV, 705, 9 abril 1888, p. 3.

(9) La Dinastía, 23 març 1888, p. 2.

(10) Diario de Barcelona, 4 octubre 1892 (ed. del mati), p. 11.509.

(11) Apareix reproduït a la coberta d’un número monogràfic de la revista Barcelona Cómica, 18, 28 abril 1894, p. 1.

(12) La Tomasa, XI, 489, 13 gener 1898, p. 26.

(13) Jaume Codina i Mejón: “Un crit a la paret! Els orígens del cartell publicitari: art i publicitat”, Arts, revista del Cercle de Belles Arts (Lleida), 35, novembre 2011, p. 41 (https://issuu.com/revistaarts/docs/arts35/43)

 

divendres, 19 de març de 2021

Els Jener, o Un pare i dos fills — per Santi Barjau

Qualsevol aproximació a la publicitat i l’aconduïment de productes de l’empresa Myrurgia ha de fer esment en primer lloc del fundador, Esteve Monegal, escultor i empresari, que la va crear el 1916, però tot seguit, en admirar aquells treballs gràfics, mostres excel·lents de l’Art Déco català, crida l’atenció un cognom, Jener, que identifica quasi tots aquells dissenys.

 

A qui correspon aquesta firma, que es presenta quasi sempre en un format impersonal (simplement el cognom, en lletres de pal sec)? La resposta fàcil és un nom, Eduard Jener, més esmentat que no pas conegut, sobretot com a autor  dels anuncis i envasos per a Myrurgia. Però el fet que existeixi un pare i un fill, batejats tots dos com a Eduard, i que el fill morís abans que el seu pare, pot presentar algun element de confusió que cal aclarir. També existeix un altre dibuixant que firma Juli Jener i que, en la mesura del possible, intentaré situar també en aquest context.

El personatge principal d’aquesta historia és el pare, Eduard Jener Casellas (algunes fonts l’anomenen, de manera persistent, amb la forma errònia Eduard Jener Carreras). Tot i que s’esmenten els seus orígens valencians, hauria nascut a Barcelona (més exactament a la vila de Gràcia, que encara era un municipi independent) el 1882, però la vinculació amb València devia ser prou intensa, ja que sabem que va estudiar a l’Acadèmia de Sant Carles i, com veurem més endavant, va participar a una exposició d’art valencià que es va celebrar a Barcelona. Altres fonts, però, indiquen que la seva formació artística s’hauria produït a Barcelona, a l’escola de Llotja, on hauria conegut Esteve Monegal. (1)

Sigui com sigui, desconec quines són les seves primeres activitats. Els escrits d’Enric Satué, sempre suggerents però sovint inexactes, ens assabenten que el “valencià” Jener hauria arribat a Barcelona a l’edat de vint-i-un anys (seria, per tant, cap a 1903, potser un cop acabada la formació acadèmica), “con estancias pasajeras en París, practicando primero la decoración de interiores y luego, progresivamente, la ilustración”, abans de tornar definitivament a Barcelona amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. (2)

Per ara, la primera referència documental d’Eduard Jener seria la participació a la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911, on presenta un dibuix, Paisaje decorativo. Durant tota la seva carrera, compaginarà el treball com a grafista amb la tasca pictòrica, com a paisatgista i autor d’escenes folklòriques, que van tenir gran èxit sobretot a l’estranger. En data que desconec, cap a 1900, es casa amb Felicitat González, amb qui té cinc fills (Eduard, Juli, Empar, Teresa i Josep) i que mor el 1930. (3)

A partir de 1913 la seva firma comença a aparèixer en diversos cartells. Potser és d’aquest any el cartell no datat per a la Fábrica de licores y anisados Narciso Musté, marca que apareix registrada a finals de 1912, (4) amb la figura d’una criada que porta en una safata els destil·lats de l’empresa reusenca.


També és d’aquell any el cartell per a la cèlebre representació de Parsifal al Gran Teatre del Liceu, la nit del 31 de desembre del 1913, que s’avançava en dues hores a les que es van fer en altres teatres de tot el món a partir de l’any nou, un cop acabada l’exclusiva que en tenia el teatre wagnerià de Bayreuth. Es van fer dos cartells que, gràcies a una referència apareguda al ¡Cu-cut!, (5) podem atribuir a Jener (cartell que lloen amb efusió) i a Oleguer Junyent (que consideren desencertat; segurament es tracta d’un cartell amb la imatge d’un cigne). 


En tan sols cinc anys Eduard Jener fa una desena de cartells per a diversos esdeveniments de caràcter públic, que constitueixen el gruix de la seva producció en aquest gènere. Els de caràcter taurí són força convencionals, amb el seu format allargassat, que s’estampava avant-la-lettre per tal de poder-hi sobreimprimir després les dades de l’esdeveniment (en va fer com a mínim dos de diferents, amb l’encapçalament Plaza de Toros: un que presenta un torero en plena “faena” i que en l’exemplar que conec porta sobreescrites les dades d’una corrida a Toulouse, el 1914; i un altre amb una “manola” a la llotja d’una plaça, que va ser utilitzat per anunciar l’espectacle de balls regionals Álbum de España, que segons sembla es va estrenar el 1929, tot i que el cartell podria ser anterior; també tinc una referència a un cartell amb l’encapçalament Explotación de plazas de toros S.A., empresa que es va formar el 1918). També va fer dues versions del cartell per a les Carreras de Caballos Hipódromo de Barcelona (Casa Antúnez) ... 80.000 ptas en premios (1917), on una noia enfilada en una cadira segueix la cursa amb uns binocles.



Però els cartells més destacats de Jener Casellas són els que formen una sèrie per anunciar les Grandes regatas internacionales a remo que celebrava el Reial Club Marítim de Barcelona, en les edicions de 1913, 1914, 1915 i 1916 (potser també la de 1917); sobretot el del 1914, amb les embarcacions en un mar multicolor, rodejades per banderes.



En la seva obra trobem dues signatures diferents: una, de caràcter cursiu (E. Jener), que és la que fa servir en tots aquests cartells, apareix també a les cobertes que fa per als programes del Liceu de la temporada 1917-18 i l’altra, tota en majúscules (jener), és usada des dels programes de 1918-19 i serà la que farà servir a partir de llavors en la seva feina per a Myrurgia.





No em referiré amb detall a la tasca d’Eduard Jener com a grafista d’aquesta acreditada empresa de productes de perfumeria, que ja va ser objecte d’una exposició al MNAC l’any 2003 (6) i que ha estat situada en el seu context a la tesi doctoral de la comissària d’aquella exposició. (7) Diré només que els dissenys de packaging i publicitat que Jener fa per a Myrurgia revelen tot el seu talent gràfic i encarnen la línia barroquista de l’Art Déco, amb referències a l’art considerat més exòtic (el més refinat de l’Orient mitjà i extrem o aquell exotisme interior del folklore espanyol més popular) que s’exemplifiquen en les dues marques més conegudes de l’empresa d’Esteve Monegal: Maderas de Oriente i Maja. El disseny originari del primer producte mostrava el rostre d’una dona d’ulls misteriosos coberta amb el vel. Altres línies de producte portaven noms tan suggeridors com Hindustán, Flores del Mal o Tu reja, i altres de més directes, com Bésame o Orgía. L’any 1925 aquests productes van triomfar a París, a l’Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes que va donar lloc, a posteriori, al terme Art Déco amb què es coneix aquest estil.

Com a part de la seva tasca publicitària per a Myrurgia, que es va manifestar durant anys en nombrosos anuncis publicats a la premsa, es van fer també alguns cartells firmats per Jener, com els que porten per text Crême de Beauté Myrurgia; Lociones: creación Perfumeria Myrurgia; o el que anuncia les pólvores i loció Hindustan.


Desconec si va fer altres cartells, amb l’excepció del que anunciava un ball de disfresses al Gran Teatre del Liceu, durant el carnestoltes del 1922, amb una parella que balla entre flors i serpentines; i un altre per a la Costa Brava, publicat el 1932 per a l’Oficina de Turisme de Catalunya, que mostra una cala des d’una perspectiva elevada. (8)

 

La tasca d’Eduard Jener Casellas com a dibuixant, al marge dels treballs per a Myrurgia, es va plasmar en molts altres suports, com la coberta del llibre de Tito L. Foppa, La tragedia mexicana (1915); algunes cobertes per als elegants programes d’òpera del Liceu, ja esmentats; diverses cobertes de les revistes Color i Novedades, o de la mallorquina Brisas (juliol de 1935); una auca per a Crónica Molfort’s; i algun ex-libris, com per exemple el de Joan Estiarte Samsó. Una nota de premsa ens fa saber que el 1917 Eduard Jener Casellas havia format part del jurat d’un concurs d’aparadors convocat pels fabricants de plomes estilogràfiques Ideal Waterman. (9)

Al llarg dels anys Jener pren part com a pintor en diverses mostres, com per exemple a l’Exposició d’Art del 1918, on presenta una pintura titulada Valenciana com un dels integrants del Cercle Artístic de Sant Lluc; a l’esmentada Exposició d’art valencià, a la sala d’exposicions del Teatre Goya; (10) als grans magatzems El Siglo, el 1922 (11) i el 1923, aquest cop amb temes mallorquins; (12) o a una col·lectiva del Reial Cercle Artístic, el 1927, on presenta un paisatge del Garraf. Després de la guerra exposa també amb assiduïtat, ja el 1940, quan es diu que es tracta d’un pintor “poco conocido aquí, pues vendía, hasta la llegada de la guerra, toda su producción en el extranjero, donde se hace gran aprecio de su arte” (13) o el 1942, tots dos cops a la Sala Gaspar; (14) i també el 1943, aquesta vegada a les Galerias Augusta. (15)

Simultàniament devia continuar prestant els seus serveis a la publicitat de Myrurgia, tot i que es tracta d’una tasca que no ha deixat tants testimonis. Enric Satué afirma que Jener va ser cridat per Pere Prat Gaballí com un dels membres de l’agència publicitària que va fundar el 1939, O.E.S.T.E. (Organizaciones, Estudios y Servicios Técnicos Especializados). (16)

Eduard Jener Casellas va morir a Barcelona el 1967.

Pere Calders ens fa saber que el dibuixant txec Karel Černý havia treballat a l’estudi de Jener abans d’establir-se pel seu compte com un dels grans representants del disseny gràfic català dels anys trenta. Precisament l’escriptor i també dibuixant va treballar amb Černý i en va deixar un testimoni despietat a la columna “Uns quants dies entre ximples», publicada al diari Avui, el 20 de novembre del 1933, quan encara firmava Pere Caldés. El fet que es conservin els papers de l’escriptor a la Universitat Autònoma de Barcelona ens permet saber que, en una primera redacció, va utilitzar els noms reals dels membres del taller, que va canviar en la columna publicada i, encara un cop més, en una darrera versió: la russa Olga era en realitat Mariana, és a dir Mariana Goncharov; Karel (en una darrera versió, el polonès Wladek) i Vilibald eren inicialment els txecs Černý i Richter (aquest no identificat), i també hi surten el caricaturista Jacint (Bofarull?) i el ceramista Josep (Llorens Artigas?). Un dels personatges que hi surt de passada, com a veí del mateix immoble on s’agrupen diversos tallers d’artistes, és el vidu Eduard, que cal identificar com a Eduard Jener Casellas.

 

A partir d’un determinat moment el seu fill, Eduard Jener Gonzàlez, nascut cap a 1905, havia treballat amb ell per a Myrurgia. No és fàcil destriar l’aportació individual de Jener júnior, ja que mai no firma de manera individual, i es pot pensar que un i altre van fondre les seves capacitats creatives en una mena de cercle familiar, en el qual no sé si també va prendre part Juli Jener, de qui parlaré una mica més avall. En tot cas, se li atribueix un dels dissenys més destacats de l’època, la segona versió de Maderas de Oriente, del 1929, una mostra perfecta de l’Art Déco purista que triomfaria en els anys trenta i que ha esdevingut un clàssic, amb la seva simplicitat geomètrica i cromàtica, basada en el blau i el blanc. (17) Per desgràcia, el jove Jener va morir el 1934 als vint-i-nou anys; les notes necrològiques en parlen com a deixeble de Monegal i lloen el seu talent depurat. (18) L’any següent es van presentar obres seves de manera pòstuma, en una exposició col·lectiva al Dinàmic Club, en què també van participar el seu pare i els dibuixants Albert Sanmartí “Artel”, Josep Barquet, Ricard Fàbregas, Salvador Farinyes, Josep Picó, els germans Josep Molné i Ignasi Vidal... 


Estic temptat d’atribuir a Eduard Jener González un cartell per al Campionat de Catalunya d’esquí de fons, celebrat el 1933 a La Molina, i que porta una firma peculiar, només el cognom Jener però acompanyat per una estrella. El caràcter sintètic de la imatge de l’esquiador, sense perfilar i destacada sobre el fons blanc del paper, és força diferent dels treballs del pare i podria ser considerada com a obra del mateix talent refinat que va concebre l’etiqueta de Maderas de Oriente. A falta d’una prova concloent, ho deixo apuntat aquí.

 

En canvi, a qui sí que es poden atribuir uns quants cartells i altres treballs gràfics és a Juli Jener, que els firma sempre amb el nom complet. No consta enlloc que ell sigui efectivament el fill i germà dels anteriors, però ho puc considerar una hipòtesi versemblant, atès l’estil homogeni, la manera similar de firmar i el fet que, a l’esquela d’Eduard Jener González, hi surti esmentat un Juli com un dels germans.

Desconec les seves dates de naixement i mort, però puc pensar que hauria nascut entre 1905 i 1910 (segurament el 1906 o 1907); tampoc tinc constància de quina va ser la seva formació artística, que imagino desenvolupada a l’escola de Llotja i al costat del seu pare i el germà gran. Tampoc sé si en algun moment va treballar amb ells a Myrurgia, però algunes de les primeres obres localitzades amb la firma de Juli Jener pertanyen també a l’àmbit de la perfumeria, com el display o cartell d’interior per al tint de cabells Jugo de Oro, la coberta del catàleg de l’establiment La Florida per al 1931, amb un rostre femení que tanca els ulls per olorar una flor, o l’anunci per a les “creaciones de perfumería selecta para caballero” Gentelman, que trobo publicat a la premsa el 1932. (19)



També en aquests primers anys de la dècada dels trenta es troba el nom de Juli Jener entre els participants al concurs del senyal de la Generalitat de Catalunya, l’estiu del 1931, o en la coberta del llibre de W. Pryts, ¿Hombre o mujer? (Un caso histórico de hermafroditismo), del 1932.


Juli Jener sembla mantenir una posició política activa, segons es desprèn de la seva col·laboració a la revista Nosaltres Sols!, “publicació adherida a la Unió Catalanista” (s’anuncien els seus dibuixos al número extraordinari per a l’11 de setembre del 1931); (20) i també és esmentat com a esportista: apareix inscrit al III Campionat d’Espanya de marxa (curses de fons), com a “neòfit”, és a dir no professional, en les files del F.C. Barcelona, al costat del també dibuixant Pau Cots i del gravador Marc Farell, aquest en categoria sènior; (21) i encara prenen part tots tres en una altra cursa del mes de maig. (22) D’ell és precisament el cartell del campionat de marxa, amb la figura del marxador i la gran xifra en números romans, amb disposició diagonal. També és de Juli Jener el cartell per als Campionats d’Espanya d’Atletisme, celebrats el 1933 a l’estadi de Montjuïc, amb la síntesi d’una cursa mostrada per la superposició de dos atletes.


Una altra referència a Juli Jener en l’àmbit del cartellisme és la seva participació al concurs per anunciar les Perles Zara de regalèssia, en el qual Josep Morell va guanyar el primer premi, i on Jener va merèixer un dels accèssits amb el projecte “Dinàmic”, malauradament desconegut. (23)

No he localitzat cap més dada sobre aquest dibuixant, ni en l’àmbit professional ni en el personal: desapareix totalment dels registres, de manera que desconec les seves vicissituds posteriors. Només es troba, durant la guerra, una referència a un Julio Jener esmentat com a membre d’un duet de jazz, Los demonios del Hot, “fenómenos vocales”, al costat del desconegut John Wills (24); però desconec si és ell, i en qualsevol cas, no el trobo esmentat després de la guerra, a diferència d’Eduard Jener Casellas, que va exposar habitualment com a pintor. No puc verificar si va sobreviure, es va exiliar o va continuar a Barcelona, exercint o no la seva activitat. S’esmenta una data de defunció, vers 1973, que no puc verificar. (25)

 

El nom més destacat de l’Art Déco, actiu durant dècades com a grafista i també amb una carrera com a pintor, i dos estels fugaços, amb unes quantes obres atribuïbles en un curt espai de temps: són els Jener, de qui espero poder trobar més informació que ens permeti posar en valor les seves obres tan interessants.

 

 

 

NOTES

(1) Eduard Jener i Estañol: “El anuncio de Magritte”, La Vanguardia, 26 març 2002, p. 18.

(2) Enric Satué: El diseño gráfico de perfumes y jabones, a: El arte de la belleza (cat. exp.), Biblioteca Nacional de España, Madrid, 2011, p. 24-26.

(3) La Vanguardia, 21 març 1930, p. 4.

(4) Industria e Invenciones, LVIII, 18, 2 novembre 1912, p. 192

(5) Bene: “Del art que belluga”, ¡Cu-cut! , 25 desembre 1913, p. 119.

(6) Myrurgia 1916-1936. Bellesa i glamour (cat. exp.), Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2003

(7) Mariàngels Fondevila: Art Déco català (1909-1936), Memoria Artium, Barcelona, 2015.

(8) No m’atreveixo a atribuir-li un cartell per als automòbils La Hispano Suiza, que apareix reproduït a Los Deportes, 522, 15 juliol 1909, a la pàgina 4a de coberta, i que presenta una firma que sembla possible llegir com E. Jener.

(9) La Vanguardia, 19 març 1917, p. 3.

(10) La Veu de Catalunya, 25 juny 1919 (ed. del matí), p. 10.

(11) La Vanguardia, 19 desembre 1922, p. 8.

(12) La Vanguardia, 7 octubre 1923, p. 8; 19 octubre 1923, p. 9.

(13) “Eduardo Jener, en la sala Gaspar”, La Vanguardia Española, 21 gener 1940, p. 5.

(14) La Vanguardia Española, 22 febrer 1942, p. 4

(15) La Vanguardia Española, 31 gener 1943, p. 7.

(16) Enric Satué: El diseño gráfico en España, Alianza Editorial, Madrid, 1988, p. 457.

(17) La identificació de Jener González com a dissenyador d’aquesta icona del disseny correspon a Mariàngels Fondevila qui, en el llibre esmentat a la nota 7 (p. 131), reporta el testimoni de Rafael Masó (no pas l’arquitecte noucentista gironí, sinó un treballador de Myrurgia del mateix nom).

(18) La Vanguardia, 7 setembre 1934, p. 1; La Humanitat, 8 setembre 1934, p. 6; La Voz (Madrid), 11 setembre 1934, p. 4.

(19) Estampa (Madrid), 15 octubre 1932, p. 39.

(20) Nosaltres sols!, I, 22, 29 agost 1931, p. 4.

(21) El Diluvio, 23 gener 1930, p. 20; La Vanguardia, 15 febrer 1930, p. 14.

(22) La Vanguardia, 27 abril 1930, p. 21; 8 maig 1930, p. 18.

(23) La Veu de Catalunya, 11 març 1931, p. 5: els altres premiats van ser Lluís Muntané, Henry Ballesteros i Carles Kliemand, mentre que els restants accèssits van ser per a Joaquim Martra, Josep Campillo i Eusebi Mor.

(24) “En el teatro del Bosque”, La Vanguardia, 4 juny 1938, p. 2.

(25) Carles Fígols: Eduard Jener Casellas (1882-1967), al blog Pintors i dibuixants catalans, https://pintors-catalans.blogspot.com/2015/10/eduard-jener-casellas-1882-1967.html