Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimecres, 17 de febrer de 2021

Els cartells de Joan Llimona — per Santi Barjau

Continuo amb el repàs dels pintors que també han tingut una dedicació com a cartellistes i avui us ofereixo una visió de l’obra de Joan Llimona Bruguera (Barcelona 1860-1926), conegut sobretot com a pintor de cavallet i autor de grans decoracions murals, i també com a dibuixant, però que té una producció de cartells que pot semblar secundària tot i que, com veurem, va ser abundant.

Malgrat haver iniciat estudis d’enginyeria i d’arquitectura, els abandona per dedicar-se definitivament a la pintura. El 1880 va a Roma amb el seu germà, l’escultor Josep Llimona, on s’està quatre anys i on es relaciona amb els artistes catalans que hi eren establerts, com Antoni Fabrés i Enric Serra, i freqüenta els ambients acadèmics de la ciutat italiana. L’any 1891 la seva obra assenyala una orientació nova, que ha esdevingut un lloc comú de la seva biografia artística i humana, en tant que senyal d’una “conversió” radical al catolicisme per part de Llimona, abans indiferent en qüestions religioses. En endavant la temàtica de les seves pintures es basarà en escenes escollides amb voluntat proselitista i, de manera correlativa, adoptarà un canvi d’estil basat en l’anomenat “impressionisme gris” de Ramon Casas i Santiago Rusiñol; també s’han assenyalat influències de Puvis de Chavannes, Albert Besnard o Maurice Denis. Les obres més destacades de Joan Llimona, que en fan un dels grans noms de la pintura del Modernisme, són les representacions de figures femenines en interiors, sovint com a lectores o bé mentre fan tasques casolanes, però també grans composicions que exalcen una determinada visió de costums i tradicions rurals, com Tornant del tros; i també els grans conjunts murals per a la decoració d’edificis religiosos (cúpula del Cambril de Montserrat; església de les Germanetes dels Pobres de Vic; dos grans quadres a l’oratori de Sant Felip Neri de Barcelona…) o civils, com la casa Recolons o el Palau de Justícia. En tots els casos es tracta d’olis sobre tela pintats a l’estudi i enganxats als edificis, i no de pintura al fresc com es farà poc després, per obra dels pintors noucentistes.

Joan Llimona, amb el seu germà i altres artistes, funda el 1893 el Cercle Artístic de Sant Lluc, que agrupava els artistes catòlics amb una certa voluntat combativa, i que ell va presidir en diverses etapes. Autor d’articles a la premsa sobre estètica i moral (recollits pòstumament a El Do de Déu) formà part de nombroses institucions i organismes relacionats amb l’església catòlica: presidí la Lliga del Bon Mot i, poc abans de morir, fou nomenat president del Foment de Pietat Catalana.

***

Joan Llimona va conrear el cartellisme en certs moments i amb uns objectius ben concrets (per a exposicions i per a activitats religioses), tot i que no estic segur de poder precisar-ne tota la producció. Desgraciadament un dels seus biògrafs, Rafael Benet, que insinua la importància quantitativa del cartellisme de Llimona, no creu necessari estendre’s gaire sobre aquesta qüestió a la necrològica de l’artista, quan afirma que “Tots els seus dibuixos i cartells de propaganda contra la blasfèmia i dels crims socials i a favor de l’almoina etc., estan a la memòria de tothom i fóra inútil, a més, una enumeració, almenys en aquest moment.” (1)

Eliseu Trenc considera que l’obra propagandística de Joan Llimona no ateny el nivell d’artisticitat de les seves decoracions murals o els paisatges amb figures, ja que no s’identifica amb les variants del cartell més abundants a l’època modernista (la sintètica o la decorativista) i la identifica amb un corrent més acadèmic. (2) Curiosament, la manera sintetista que fa servir en moltes de les seves pintures, que per a Rafael Benet es podien considerar de gust cartellista, no l’aplica en la seva producció de cartells, que sempre es van poder alinear amb una visió acadèmica del dibuix.

Un dels cartells més coneguts de l’autor, i el primer que podem identificar, és el que realitzà el 1897 per a una exposició del Cercle de Sant Lluc a la Sala Parés: de format apaïsat, presenta una figura masculina, amb una trompeta i una corona de llorer, que malgrat el modelat convencional, acadèmic, té una composició senzilla que contrasta amb la riquesa del fons daurat i la fa apta per a un cartell atractiu. Com a tal, va ser reproduït a diversos reculls estrangers (The Poster; The Poster Collector’s Circular...) en el moment de l’eclosió del cartell català.


L’any següent va participar amb un projecte al concurs de cartells anunciadors de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. El seu projecte va merèixer un accèssit (3) però força anys més tard va ser reutilitzat, com ja veurem. Excepcionalment, va optar a realitzar publicitat comercial, ja que aquell mateix any va prendre part al concurs de cartells convocat per la casa Codorniu. Desconec l’aspecte de la seva proposta, de la qual el crític Raimon Casellas va dir que no es tractava d’un cartell sinó d’una acadèmia de primer ordre, cosa que pot donar pistes sobre el caràcter del projecte. (4) A la documentació conservada a l’arxiu de la casa Codorniu es troba un resguard de la participació de Joan Llimona al concurs, on es llegeix que va presentar una obra amb el lema “Llavor”.

El 1903 fa el cartell per a l’exposició pòstuma de Baldomero Galofre que es va celebrar al Palau de Belles Arts, amb la figura femenina mig ajaguda que s’adapta així al format apaïsat del cartell, força infreqüent a Barcelona però que Llimona fa servir en diversos treballs inicials.


L’any 1904, Llimona va realitzar un dels cartells que la revista comercial Mercurio repartia entre els seus lectors com a il·lustració d’una narració en la seva secció “Para los niños”. En aquest cas es tractava del text sobre “El Trabajo”, de J. Piernas Hurtado, i la imatge, que també es reproduïa en blanc i negre a les pàgines de la revista, mostra dos obrers davant d’un paisatge rural. (5) 

La firma de l’artista apareix en un nou cartell per anunciar la sortida de revista Garba, amb la figura d’una sembradora en actitud de disseminar un feix de revistes que porta sota el braç; el trasllat litogràfic del dibuix de Llimona va ser obra de l’especialista Francesc Madriguera i la revista ¡Cu-cut!, del mateix editor, en va repartir una reproducció reduïda. (6) Llimona va col·laborar amb alguns dibuixos en aquesta revista, de durada efímera, que marca el pas del Modernisme al Noucentisme; el seu cartell va ser parodiat a les pàgines de la revista mateixa per part de Gaietà Cornet. (7) 


L’any 1906 Joan Llimona va veure publicat un cartell que anunciava l’exposició de quadres i dibuixos celebrada pel seu consoci al Cercle de Sant Lluc, Antoni Utrillo, amb una figura de dona al costat d’una font, dibuixada en sanguina. I l’any següent es va reutilitzar el seu projecte descartat el 1898 per a les exposicions artístiques de Barcelona per a una nova convocatòria, en aquesta ocasió anomenada Exposició Internacional d’Art. Segons sembla, el concurs per elegir els cartells en l’edició del 1907 va ser declarat desert pel jurat, i es va optar per aprofitar la proposta ja antiga de Llimona. Aquest fet va ser objecte de nombrosos comentaris desfavorables, en tractar-se d’una obra “rescalfada”, que ja tenia nou anys i es ressentia d’una estètica antiquada, amb la figura d’un artista grec, amb les eines de dibuixant i d’escultor, i al fons una vista de Barcelona. En conec tiratges en català, castellà i francès. Segurament, un dels motius que van allunyar la participació dels artistes més destacats va ser un dels punts de les bases, que exigia presentar un pressupost d’execució del cartell. (8) 


El següent cartell de Joan Llimona és el que va dedicar a les Festes de la Mercè, en concret per a les seves celebracions religioses. S’hi mostra la imatge de la Mare de Déu de la Mercè amb el Nen a la falda, que assenyala cap a la costa; en un angle, dalt d’un vaixell amb l'escut mercedari, apareix un sant, potser Pere Nolasc. Aquesta il·lustració l’he vist utilitzada sense variacions per al cartell de 1908 i de 1909. 


En aquest mateix 1909 Joan Llimona participa sense èxit, junt amb molts d’altres artistes, a la segona ronda del concurs per al cartell de promoció turística de Barcelona, organitzat per la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes sota el lema “Barcelona, ciutat d’hivern”; desconec si també va prendre part a la primera ronda del 1908, declarada deserta, en el jurat de la qual consta la presència del seu germà, l’escultor Josep Llimona. (9)

En els anys següents Joan Llimona emprèn un projecte ambiciós per a l’editor catòlic Josep Vilamala: la creació de trenta cartells per a l’ensenyament de la catequesi, amb una glossa del Credo desgranat frase a frase, des d’un primer full amb el títol “La señal de la cruz”, fins al “Amén”, que porta el número 30. Es tracta no pas de cartells per a ser enganxats pels carrers, sinó que es presentaven muntats amb un llistó a la part superior per tal de penjar-los a la paret de les aules en les escoles, o bé en els locals parroquials on s’impartia la doctrina cristiana als infants que es preparaven per a la Primera Comunió. Plasmats evidentment des d’una perspectiva anterior al Concili Vaticà Segon, en conjunt es tracta d’uns treballs estranys, ja que han de mostrar conceptes religiosos sovint complexos, i alguns cops el cartell apareix dividit en dues o més escenes, cosa que trenca totalment el concepte habitual en els cartells comercials, polítics o culturals. És clar que es tracta d’uns cartells totalment diferents, amb finalitats pedagògiques i mnemotècniques, i no dubto que en molts casos aquestes imatges que entraven pels ulls van quedar gravades a la retina i al cervell dels petits catecúmens. 



Malgrat la complexitat natural en un encàrrec d’aquestes característiques, i tot i l’encert d’algunes composicions, el dibuix de Joan Llimona presenta alguns detalls de debilitat que suggereixen una certa rapidesa d’execució, cosa que em fa pensar que potser l’artista els va executar directament en les planxes litogràfiques.

A les pàgines de La Hormiga de Oro apareix publicitat sobre aquests cartells i d’aquesta manera ens assabentem que eren promoguts per l’Asociación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular, que es van començar a produir el 1911 (el març ja n’hi havia sis de publicats) i que es complementaven amb uns llibrets explicatius amb textos del sacerdot Ildefons Gatell; es venien en diverses presentacions (la làmina solta o bé “Montadas sobre tela y con varillas y dos anillos para colgarlas”) i venien recomanades pel bisbe de Barcelona. (10) El mes d’octubre n’havien aparegut quinze làmines i s’anunciava que en endavant el ritme de publicació seria setmanal, cosa que de complir-se faria que la sèrie de trenta cartells de Llimona s’acabés del tot a principi del 1912. (11)

La sèrie de cartells de Llimona es pot contemplar íntegra en la pàgina de la Fundación Joaquín Díaz, d’Urueña, a la província de Valladolid.

Per algun motiu que desconec es van reeditar un temps després, redibuixades per una altra mà: algunes apareixen sense firmar i unes altres porten la firma J. Ariet, que ha de correspondre al poc conegut Josep Ariet Olives; la majoria són meres còpies dels dibuixos originals, però n’hi ha algunes en què la imatge es canvia completament, com és el cas del cartell número 13, “Padeció bajo Poncio Pilato” (que en la versió original mostrava el pecat en els temps moderns representat en dos homes benestants que es lliuren a la gola i en una multitud que acudeix al cinematògraf) i sobretot el darrer de la sèrie, ja que si el dibuix de Llimona tenia una gran força visual, amb l’àngel fixant amb un cop de maça un rebló enorme que tanca la boca de l’infern, en la nova versió firmada per Ariet perd aquesta contundència i és substituït per tres escenes més convencionals. S'ha de suposar que no s'havien conservat les planxes originals i, quan es va voler fer una segona edició dels cartells, es van haver de redibuixar i es va aprofitar per canviar alguns quadres considerats poc adequats. La comparació entre dues versions d'un mateix cartell (aquí a sota, el número 8, amb el naixement de Jesús), revela la qualitat més elevada dels treballs originals de Joan Llimona.


Aquesta iniciativa catequística es completava amb uns altres trenta-cinc cartells firmats per Dionís Baixeras, company de Llimona al Cercle de Sant Lluc i, com ell, molt implicat en tasques d’art i propaganda catòliques. Els seus cartells, en general més dispersos gràficament, on potser s’abusa de la compartimentació de la superfície en diverses escenes, estan dedicats als manaments, l’oració, els sagraments, les virtuts i les obres de misericòrdia; es devien publicar al llarg del 1912. (12) Més tardanament, després de la Guerra Civil, Teodoro Miciano va fer una altra sèrie de cartells, amb escenes unitàries poblades per figures colossals.

El gener del 1914 es feia públic el veredicte del concurs de cartells organitzat per la junta directiva de l’Exposició d’Indústries Elèctriques; el certamen, que s’havia de celebrar el 1917, es va acabar fent l’any 1929 amb un altre nom, un altre esperit... i uns altres cartells. El jurat, presidit per l’alcalde Joaquim Sagnier, va donar els premis a tres projectes que coneixem per fotografies en blanc i negre, publicades a la premsa; tot sembla indicar que es tractava de treballs excessivament pictòrics i poc gràfics, amb les al·legories classicistes que cabia esperar dels seus autors: Joan Llimona, Dionís Baixeras i Josep Triadó. La proposta de Llimona, guanyadora del primer premi i retolada amb el lema “La Fada”, presenta una figura femenina arrupida al peu d’una font, mentre que al fons de la imatge unes torres metàl·liques unides per cables elèctrics i una descàrrega de llampecs expliciten el contingut del certamen. (13)

El 1915 un nou cartell anunciava l’exposició que Joan Llimona i el seu germà Josep, junt amb el pintor Fèlix Mestres, van presentar a Madrid, a la Sala Vilches. Tot i que no està firmat, s’atribueix a Joan Llimona, i mostra una dona asseguda en una posició forçada.

Els darrers cartells de Llimona ja corresponen als anys vint i mostren un tractament més acurat del color: per a l’Any Jubilar Josefí (1921) crea una representació de sant Josep amb la vara florida, en una barca senyalada amb la tiara papal, mentre que al fons s’insinua la ciutat de Barcelona amb el que sembla un paisatge de xemeneies o potser la Sagrada Família, la visita a la qual constituïa l’acte central que s’anunciava al cartell; per a la Peregrinación española a Roma al XXVI Congreso eucarístico del 1922 mostra dos àngels que sostenen una custòdia radiant, davant la façana de Sant Pere de Roma; un altre cartell del mateix any, per al centenari de la presència de sant Ignasi de Loiola a Catalunya, el mostra guiat per un àngel, sortint de la Cova de Manresa amb els seus Exercicis Espirituals sota el braç i amb les muntanyes de Montserrat al fons; i finalment, fa un cartell poc conegut per als Esports d’hivern organitzats pel Centre Excursionista de Catalunya en la temporada de 1924.


En data que desconec fa dos projectes de format apaïsat per al Vino la Monja, especial para enfermos que no sé si es van fer servir com a cartells o bé només per a anunci a la premsa o com a etiqueta. Els he vist en imatges de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Segurament hi ha molts altres cartells que no conec, si hem de creure el testimoni de Rafael Benet que esmentava al principi. Potser aquests treballs no són cartells de gran format com els que s’enganxaven pels carrers, sinó altres fulls més petits, vinculats a altres canals de distribució, com per exemple un que es coneix amb el text Caritat per a l’hospital de la Santa Creu, il·lustrat amb la imatge d’un home ferit acompanyat per una jove, que no ha pogut ingressar al centre sanitari, mentre una monja l’acomiada amb la mirada trista al costat de la porta, on hi ha el rètol “No hi ha llits”. Segons sembla, aquest dibuix acolorit es presentava emmarcat en els calaixos per a almoines que es van distribuir en diverses esglésies, un exemplar dels quals es conserva al museu de Sant Pau. El 1920 Llimona va oferir a l’administració de l’hospital el dibuix original, que també es conserva. (14)

La necrologia publicada a En Patufet afirma que “Deixa en morir el mestre Llimona un sens fi de dibuixos molts dels quals s’han popularitzat en estampes i reproduccions per a enquadrar” (15) però desconec si es refereix a aquests treballs que he esmentat, de mides mitjanes o grans, o bé si es tracta de les petites estampes i recordatoris que se solien sobreimprimir amb les dades concretes de festes sòcioreligioses com ara batejos, primeres comunions o, fins i tot, enterraments.

Potser una recerca més intensa permetria localitzar algun cartell desconegut o bé en el buidatge de la premsa catòlica de l’època es localitzarien altres dades i potser alguna reproducció.

***

 

A més dels cartells, Joan Llimona presta els seus dibuixos a altres impresos, quasi sempre amb una intencionalitat moralitzadora i propagandística de la religió catòlica. Va fer il·lustracions per a diverses revistes, com L’Avenç, de manera esporàdica, i també per a Garba, ¡Cu-cut!, Hispania, La Barretina, Catalunya Social o Bella Terra.

Per al Full Dominical de la diòcesi de Barcelona dissenya una capçalera (1907) i, l’any següent, una sèrie de sis capçaleres corresponents als diferents temps de l’any litúrgic. També il·lustra gran quantitat de llibres de temàtica religiosa, com la Guia del Cristià. Devocionari Popular de Catalunya, editada pel Foment de Pietat, on trobem il·lustrades les catorze estacions del Via Crucis (que es poden comparar amb les sèries que va pintar per a la parròquia de la Concepció i per al convent de Pompeia). També va il·lustrar novel·les, com La regenta, de Clarín, o El Centurión de A.B. Routhier, entre d’altres.

Per a la mateixa Asociación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular que va promoure els cartells catequètics que he esmentat més amunt, il·lustra una col·lecció de “Hojas apologéticas y sociales”. (16)

Joan Llimona també presta la seva col·laboració en altres treballs, com ara la senyera de l’Orfeó de Sants, projectada per Rafael Masó i en la qual va pintar una escena al·legòrica amb uns àngels, una pastora i altres figures amb túnica, (17) o bé uns plafons decoratius executats pel procediment ideat pel químic Manuel Urgellés, que permetia “fer majolista a qualsevol artista”, en poder dibuixar directament sobre les rajoles abans de la cocció. Llimona va fer amb aquest procediment el plafó que presideix el celler gran de les caves Codorniu a Sant Sadurní d’Anoia, o també un Sant Domènec per a l’Hospital Clínic de Barcelona. (18)

 

 

(1) R. Benet: “Joan Llimona. Dades per a una biografia i assaig crític”, La Paraula Cristiana, III, 1926, p. 221.

(2) Eliseu Trenc Ballester: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’indústries gràfiques de Barcelona, 1977.

(3) La Dinastía, 13 octubre 1897, p. 2: el projecte que va guanyar i es va imprimir va ser el de Francesc Mirabent i Soler, i també es van premiar amb accèssits els projectes d’Adrià Gual i de Manuel Feliu de Lemus.

(4) R. Casellas: “Projectes de cartell pel xampany Codorniu”, La Veu de Catalunya, 21 gener 1899, edició del matí, p. 39.

(5) Mercurio, IV, 30, 1 maig 1904, p. 94-95; altres cartells de la sèrie van ser fets per Adrià Gual, Pere Casas Abarca, Ricard Opisso, J.M. Xiró, Francisco de Cidón o Lluís Graner...

(6) “Guerra Civil”, ¡Cu-cut!, IV, 201, 2 novembre 1905, p. 696; “Garba”, ¡Cu-cut!, IV, 202, 9 novembre 1905, p. 712.

(7) Garba, 10, 27 gener 1906, p. s/n.

(8) LL[uís] F[olch]: “Els cartells de la V Exposició Internacional d’Art”, Revista Ibérica de Ex-libris, IV, 2, 1906, p. 42-43.

(9) Santi Barjau: “El desenvolupament de la promoció turística de Barcelona i el seu territori (1908-1936)”, a: Joan Roca i Albert (coordinador), Expansió urbana i planejament a Barcelona, Institut Municipal d’Història de Barcelona / Proa, Barcelona, 1997, p. 211, 213.

(10) “El catecismo en láminas”, La Hormiga de Oro, XXVIII, 12, 25 març 1911, p. 20.

(11) “La enseñanza catequística por medio de grandes láminas iluminadas”, La Hormiga de Oro, XXVIII, 41, 14 octubre 1911, p. 2a de coberta.

(12) Rosângela Aparecida da Conceição, Myriam Salomão: A catequese de Joan Llimona i Brugera [sic] e Dionisio Baixeras i Verdaguer: breve estudo sobre a imagem religiosa na modernidade, a: Anais do V Encontro Nacional de Estudos da Imagem, II Encontro Internacional de Estudos da Imagem, Universidade Estadual de Londrina 2015, p. 127-146.

(13) La Ilustración Artística, XXXIII, 1.677, 16 febrer 1914, p. 130; La Vanguardia, 31 gener 1914, p. 4; 7 febrer 1914, p. 3.

(14) blog desantacreuasantpau.blogspot.com

(15) T.U.B.: “Ninots i coloraines”, En Patufet, XXIII, 1.144, 6 març 1926, p. 301.

(16) La Hormiga de Oro, XXIV, 18, 4 maig 1907, p. 19.

(17) Ilustració Catalana, VIII, 371, 17 juliol 1910, p. 466.

(18) “Rajoles d’art”, La Veu de Catalunya, 1 agost 1912, edició del matí, p. s/n, Pàgina artística, 137.

diumenge, 24 de gener de 2021

Apa, quins cartells!... — per Santi Barjau

Crec que qualsevol cultura podria estar orgullosa de comptar amb un pintor com Feliu Elias, el testimoni exacte de les coses “com són”; amb un historiador i crític d’art com Joan Sacs, agut i temible; o amb un caricaturista com l’Apa, acerat i compromès. Però si ho mirem amb perspectiva, conscients que les tres personalitats són els diversos avatars d’un únic individu, Feliu Elias i Bracons (Barcelona 1878-1948), ens adonarem de la seva figura gegantina, que mereix una més gran atenció i divulgació. És cert que, al llarg del temps, ha tingut alguns moments de valoració, com el text que Josep Pla li dedica a la sèrie Homenots, la recordada exposició del 1986 al Museu d’Art Modern o, més recentment, la mostra celebrada a Sabadell: Tres en un i un treballant com tres. Però en general, encara no s’ha fet plena justícia a aquest personatge inclassificable: potser la llegenda associada a Elias, o més aviat al seu fort caràcter que el va portar a abanderar algunes polèmiques sonades a la premsa de l’època, fa que la seva figura encara no tingui aquest reconeixement merescut.

No és el meu propòsit explicar aquí el conjunt de la seva producció en els tres àmbits esmentats, sinó que em centraré únicament en la tasca de creador de cartells, que entren generalment en l’òrbita d’actuació del caricaturista i, per això, els va firmar sempre com a Apa. Es tracta d’una dotzena de treballs, repartits al llarg d’uns vint-i-cinc anys, que posen de manifest l’excel·lència del seu dibuix aplicat a un mitjà de comunicació com el cartell, en el qual va estar interessat activament. En general, es tracta de cartells construïts amb dibuix de línia negra que delimita els camps de color pla o esquitxat, segons la tècnica habitual del dibuix de premsa.

Potser el més antic sigui el del Faianç Català, de datació incerta, tot i que sovint es data cap a 1904; Apa hi dibuixa la figura d’una noia en un interior amb objectes (mobles, una figureta de porcellana, un petit quadre ovalat...) que es podien trobar en aquest establiment d’art i decoració, propietat del seu amic Santiago Segura, on Elias exposava habitualment (sol o amb el grup de la casa, anomenat “Les Arts i els Artistes”) i, a més, va ser encarregat de tirar endavant les seves publicacions, com Revista Nova o Vell i Nou. El cartell defuig l’ornament i el dinamisme habitual als cartells modernistes i recrea un espai elegant i tranquil, en la línia dels dibuixos de “dolços indrets” de Torné Esquius, i s’ha considerat característic del primer Noucentisme, raó per la qual la seva datació podria ser posterior (l’adreça a Granvia, 615, crec que està documentada des de 1906). En contrast, la figura de la noia, que riu per sota el nas, és una mostra de l’humor irònic d’Apa, que també trobem en altres cartells seus. Se’n conserva el dibuix original.

Potser també són d’aquest moment inicial dos altres cartells sense datar: el que anunciava l’Aceite fino de oliva Maristany, amb una escena més aviat còmica (amb la minyona, acompanyada per una nena de casa bona, que porta una cistella i un bidó d’oli, i que és seguida per un assetjador, el que a l’època se’n diria un galantejador o un “gomós”, que no sabem si va darrere la noia o l’oli...); i un altre per a la pelleteria El Canadá, que trobo anunciada a la premsa cap a 1909, però que podria ser anterior. Es tracta d’un exemplar de la tipologia anomenada “cartell de tramvia”, de petites dimensions, imprès en paper translúcid per tal d’enganxar-lo a les finestres dels vehicles.

La datació ja és més clara en els següents cartells. El primer que tinc localitzat és el que anunciava la Festa Major de Sabadell del 1906, localitat d’on era el seu pare i amb la qual va conservar sempre certa relació. De format molt allargassat, com era habitual en els cartells de fires i festes, Apa hi representa una dona amb un vestit elegant, dalt d’un automòbil, en plena batalla de flors, un dels moments més vistosos d’un programa d’actes que es pot llegir a la part superior, sobre una bandera catalana sostinguda per dos putti. Al fons, un bosc de xemeneies identifica el paisatge industrial sabadellenc. 


Consta que Apa es va presentar al concurs de cartells per a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1907, però la seva proposta és desconeguda (el concurs va ser declarat desert i es va reutilitzar un projecte antic que Joan Llimona havia presentat a la convocatòria del 1898). (1)

Potser un dels cartells més vistosos de l’Apa és el que va dedicar al Congrés d’Esperanto que es va celebrar a Barcelona el 1909. Es tracta d’un cartell de dos fulls, apaïsat, amb el gran cavall muntat per tres infants de races diferents, en al·lusió a la germanor que propugnava la llengua universal, en un paisatge de fantasia. La cua i crinera del cavall són capricioses i decoratives, mentre que la gran ala ens fa dubtar si surt de l’esquena de l’animal, que es podria identificar amb el mitològic Pegàs, o bé del tercer dels infants... En tot cas, quasi sempre el trobem dibuixant els cartells amb llenguatge de ninotaire, fent ús d’unes tipologies de personatges caricaturesques i un tractament de línia i color de màxima simplicitat.


Una de les grans creacions de Feliu Elias va ser la fundació de la revista Papitu, el 1908, que ell mateix va dirigir i on va dibuixar en els primers anys. Un primer cartell, que potser correspon a l’any de fundació, es conserva només al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC i presenta de manera caricaturesca una parella, amb l’enunciat “Setmanari satíric”. Un altre cartell per a la revista és més conegut i se’n conserven algunes variants. Tot i que no sembla que estigui signat, l’estil del dibuix, amb detalls com ara els ulls sense pupil·les, permet atribuir-l’hi sense dubte. El text imprès, amb el nom de la revista i la data de 1911, i l’espai en blanc entorn de la figura femenina amb el pit nu que menja la fruita que li ofereix un dimoniet blau, em fa pensar que es tracta d’un cartell genèric que es podia sobreimprimir amb altres textos. Si l’exemplar del MNAC es conserva avant-la-lettre, n’existeixen altres de “tunejats” per anunciar números especials de la revista, com el que porta el text “Dimars sortirà puntualment. No serà un número extraordinari però ho semblarà” o bé per el que anuncia el calendari d’aquell 1911 (“Sortirà dissapte 13 de maig”).

Un cartell monocrom anunciava les representacions de Pàtria, de Josep Pous i Pagès, que es va estrenar el 1914. El dibuix de línia és com una de les vinyetes que publicava en la premsa, però de grans dimensions, i mostra un ambaixador o ministre que s’inclina davant una figura amb ceptre i corona lligada a una columna, potser el rei del país imaginari on se situa l’obra.

Per anunciar l’Exposició d’Art nou que es va celebrar el 1915 al Centre Català de Sabadell, Apa fa un dels seus cartells més atractius, aquest cop sense cap toc d’ironia, amb una dona nua, recolzada en un arbre i que sosté en l’aire un infant rosat i saludable. Com la majoria de cartells, es resol amb poques tintes (dos colors i negre) i se’n coneix un esbós preparatori, molt esquemàtic (l’any 1948 pertanyia a la col·lecció del vescomte de Güell; imatge conservada a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona).


Segons assenyala Pere Bohigas Tarragó, que extreu les dades dels llibres oficials en tant que funcionari de la Junta de Museus, l’any 1922 es va encarregar a Feliu Elias el cartell de l’Exposició d’Art (es tracta d’una obra que, si es va fer, desconec), i també l’any següent (el model que es conserva no porta cap dibuix, només el text i un escut de Barcelona). (2) També el 1923 li atribueix un cartell per a l’Exposició del Moble i Decoració d'Interiors, amb el programa i una simple orla animada només pel petit escut de Barcelona sostingut per putti, tot i que aquesta atribució tampoc sembla irrebatible, però cal considerar que Bohigas Tarragó sap de què parla ja que formava part també del comitè organitzador dels certàmens de Montjuïc. (3)


Aquesta exposició (que en aquest cartell encara s’anunciava per al maig-juny del 1923, tot i que es va acabar celebrant per la tardor) era un dels “certàmens preparatoris” de la que hem acabat coneixent com a Exposició Internacional de Barcelona, junt amb un altre esdeveniment que no es va arribar a celebrar, l’Exposició Internacional de Tècnica de l’Edificació, que s’anunciava per al darrer trimestre del 1923. Per tal d’anunciar-lo es devia convocar un concurs, si tenim en compte que al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC es conserven els projectes originals de Gerard Carbonell i Ramon Baixeras, però no n’he trobat cap evidència a la premsa. En tot cas, una notícia esmenta que
“Actualmente se está confeccionando el cartel anunciador, debido a un distinguido artista.” (4) Es tracta sens dubte del treball d’Apa, que durant molt temps vaig pensar que no s’havia arribat a imprimir, però del qual ara es coneix un exemplar, que mostra un home i una dona amb vestimenta divuitesca, admirats davant de l’espectacle de les grues que, envoltades de fum o pols, construeixen un conjunt de gratacels, mentre un vailet amb gorra sembla prevenir-los del perill. Se’n coneix un esbós, que va anar a l’exposició del Museu d’Art Modern del 1986, amb les tres figures en les mateixes poses però que semblen dur vestits moderns, i amb les grues una mica diferents. (5)


El darrer cartell que conec d’Apa és el destinat a promoure el cens barceloní del 1930. Aquell any la ciutat, acabada de sortir de la Dictadura però quan la República encara estava per arribar, va fer un nou cens per constatar si ja havia arribat al milió d’habitants, com en efecte va succeir, gràcies sobretot a la immigració afavorida per les obres del Metro i de l’Exposició Internacional del 1929. El cartell presenta una visió idealitzada de la ciutat, amb la façana de la catedral i un gratacels esglaonat, darrer els quals surt la proa d’un vaixell, sobrevolats per la figura vermella d’un Mercuri alat. El conjunt presenta una visió de la ciutat moderna, en una línia que podem considerar Art Déco.

Curiosament, la seva pintura hiperrealista és ben diferent d’aquests dissenys, tot i que té més atractiu que molts cartells publicats. Precisament, en negatiu, ho expressava Fray Galán en una crítica del 1928, quan rebutjava el quadre d'Elias, Una Costurera (amb una dona que utilitza una màquina Singer), del qual afirma que “Para un cartelito malo para máquinas de coser no tiene precio”. (6)

Feliu Elias, que amb el pseudònim de Joan Sacs va escriure nombroses cròniques i crítiques d’art dedicades al tema cartellístic (per exemple a la Revista de Catalunya), també va ser membre de l’Associació de Cartellistes, fundada el 1928, i va prendre part en alguna de les seves exposicions de cartells (segurament es tractaria de projectes de cartell, i no pas de cartells ja impresos, en la línia de l’Associació de promocionar el mitjà i donar a conèixer als possibles clients la manera de fer dels professionals barcelonins). S’esmenta la seva participació a la mostra celebrada a la sala La Pinacoteca. (7) De tota manera, com ja he comentat alguna vegada, aviat l’Associació de Cartellistes perd impuls i Apa ho denuncia públicament; no serà fins el 1932 que es rellança, però ell ja no hi té una participació destacada. Més tard, per la primavera del 1936, serà nomenat president honorífic del Sindicat de Dibuixants Professionals, sobretot atenent al seu posicionament progressista, però l’esclat de la Guerra l’obligarà a emprendre dos exilis, un a l’inici i l’altre al final, i amb ells s’acaba la seva dedicació com a dibuixant i cartellista. En tot cas, abans d’això sovint era cridat per tal de fer de jurat en diversos concursos de cartells, com per exemple el que va triar el reclam per a l’aeri del port a Miramar (8) o un altre per a una campanya del poc conegut Comitè de catalanització. (9)

 

Al marge dels cartells, com he dit, l’activitat d’Apa, el dibuixant, es plasma en nombrosos acudits a la premsa, des dels anys inicials del Cu-Cut!, passant per l’etapa del Papitu, la revista esperantista Jen o els dibuixos antigermanòfils a Iberia, durant la Primera Guerra Mundial, recollits al volum Kameraden, i que li van valdre la Legió d’Honor de la República Francesa; més tard, se’l troba fent l’acudit diari a La Publicitat (on també escriu) i en altres diaris i revistes, com en l’etapa pornogràfica de la revista Color (1923). El seu estil rigorós, a vegades amb línies entretallades, fa que s’hagi comentat que les caricatures d’Apa semblin fetes amb màquina de cosir. (10) Entre d’altres treballs el seu dibuix es troba en llibres ben variats, com ara la Gramàtica pedagògica de la Llengua Catalana, de Joan Badrina (1907); novel·les eròtiques de El Caballero Audaz, com Las dos vidas, o de Ramón Gómez de la Serna, com Senos, del 1921; o bé la Història Nacional de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, iniciada el mateix any, en la qual fa els frisos que encapçalen els capítols. També cal destacar el seu paper en el renaixement de la xilografia artística a inicis del segle XX, amb els dissenys que gravà Helena Maragall (1907), el frontispici del Glosari de Xènius o unes il·lustracions per als Contes de bibliòfil (1924), gravats per Joaquim Figuerola i que edità Ramon  Miquel i Planas.

Com a escriptor, en especial com a crític i historiador de l’art, Joan Sacs va arrossegar sempre una fama de polemista temible, però se li deuen algunes monografies essencials, sovint no superades, i molts articles sobre l’art antic (va ser fundador de l’entitat Amics de l’Art Vell) i modern. En especial va ser atacat pels joves partidaris de l’art modern de Dalí, Miró, el cubisme o el futurisme, sense recordar el seu paper en la valorització de Cézanne i altres artistes. (11)

Pel que fa a la tasca com a pintor, que firma amb el seu nom real, no va estar tampoc exempta de polèmica. El 1918, a la revista Vell i Nou, que ell dirigia, publica una diatriba duríssima contra els crítics que consideren la seva pintura freda i fotogràfica, correctíssima però sense emoció. (12) Més constructiu és l’article que escriu uns anys més tard, en el qual exposa el seu credo artístic. (13) Entre les reaccions favorables, es troba la de Carles Soldevila (14), que afirma que el fet que toqués moltes tecles ha despertat recels i enveges; i que cadascuna de les seves activitats ha perjudicat les altres, però amb el temps, la seva pintura amb “aparent gelor” hauria anat desvetllant atenció, interès, i finalment admiració, a causa del seu domini “terrible” de l’ofici; o bé la de Josep Pla, que li dedica un “homenot” on explota l’anecdotari de Feliu Elias i potser no acaba de compartir la seva estètica, però acaba concedint que era un mestre crític de convicció profunda i “un dels catalans d’aquest temps d’una intel·ligència més remarcable”. (15)

 

 

(1) B.: “Belles Arts”, Ilustració Catalana, IV, 160, 24 juny 1906, p. 397.

(2) Pere Bohigas Tarragó: “Apuntes para la historia de las Exposiciones oficiales de Arte de Barcelona (De 1918 a 1923)”, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, III, 4, octubre 1945, p. 273, 275.

(3) Pere Bohigas Tarragó

(4) La Vanguardia, 13 juliol 1922, p. 4

(5) Feliu Elias “Apa” (cat. exp.), Museu d’Art Modern, Barcelona, 1986, núm. Cat. 170, p. 175 (el dibuix pertanyia a la col·lecció del fill de l’artista, Jaume Elias Cornet).

(6) Fray Galán: “Noticiario de arte. Barcelona. Les arts y les artistes” [sic], Gaceta de Bellas Artes, (Madrid), XVIII, 308, 15 març 1927, p. 9: considera el quadre “(oh, sí,, muy bien “hecho” para el público indocto), huero de sentido, con la más absoluta ausencia de belleza”

(7) Revista de Catalunya, VI, 53, gener-febrer 1929, p. 110.

(8) La Vanguardia, 10 març 1931, p. 13-24

(9) La Vanguardia, 22 abril 1936, p. 8

(10) Rafael Santos Torroella: Revisiones y testimonios. Dietario artístico, Editorial Táber, Barcelona, 1969, p. 225.

(11) Joan Fidel: “No s’enfadi, senyor Apa!”, L’Art que belluga, I, 1, 7 abril 1934, p. 1-2.

(12) Vegeu la polèmica a Feliu Elias: “Els trabucaires”, Vell i Nou, IV, 62, 1 març 1918, p. 87-88; Josep Llorens Artigas: “El senyor Elias s’ha enfadat”, La Veu de Catalunya, 11 març 1918, Pàgina Artística, 425; Feliu Elias: “Toçuderia Bolcheviki”, Vell i Nou, IV, 63, 15 març 1918, p. 116-117; Josep Llorens Artigas: “El senyor Elias s’atempera”, La Veu de Catalunya, 25 març 1918, Pàgina Artística, 427 (on fa veure que rectifica i l’insulta més: diu que no ho fa bé, sinó “millor”).

(13) Joan Sacs: “Les coses són com són”, Mirador, II, 89, 9 octubre 1930, p. 7.

(14) Carles Soldevila: “Feliu Elias. Pintor, dibuixant, crític, caricaturista. Elias, Apa i Joan Sacs, comentats per C.S.”, Catalunya (Buenos Aires), VI, 70, setembre 1936, p. 20-21.

(15) Josep Pla: Feliu Elias, Apa. Joan Sacs (1878-1948), a: Homenots. Tercera sèrie. Obra Completa, vol. XXI, Edicions Destino, Barcelona, 1972, p. 429-465).