Se sol dir que, a vegades, els arbres no ens deixen
veure el bosc. Jo crec que molt sovint —per exemple en l’estudi dels
cartellistes de la Guerra Civil— passa exactament a l’inrevés:
el bosc de les generalitzacions tòpiques no ens deixa apreciar amb prou detall
els arbres de les personalitats individuals. Tots, i jo el primer, tenim una
idea més o menys formada del moment històric, els seus protagonistes i les
realitzacions que ells ens van llegar. Potser ens fixem més en els autors
especialment prolífics, o bé en aquells que van tenir una vivència més
novel·lesca. Però tots i cadascun dels artistes, tant els de l’exili com els
que van viure o malviure en la nova situació, tenen dret a ser contemplats en
aquest paisatge. Arrelats o desarrelats, amb troncs més o menys treballats pels
anys, les seves branques i fulles van aixoplugar una certa quantitat de fruits
que ara ens plau tornar a degustar.
La imatge pública de Marcel·lí Porta, tan peculiar (aquí en una encertada caricatura de Xirinius publicada al Papitu), es complementava amb una vestimenta extravagant i un humorisme acerat. |
L’autor que avui us presento és
un d’aquells cartellistes que, d’entrada, són coneguts per una sola obra: el
cartell Feixisme no!, editat pel PSUC
i imprès per Gràfiques Ultra. El cartell és destacat a totes les antologies per
la seva eficaç simplicitat: un puny roig engrapa amb vigor un petit militar
grotesc, amb el sabre oscat i ensangonat. La imatge caricaturesca es resol amb
tres tintes (vermella, verda i negra). El cartell havia estat presentat a
l’exposició de cartells antifeixistes celebrada a les galeries Novetats l’octubre
del 1936 (1) i segurament va aparèixer pels carrers de Barcelona poc després.
La firma de Marcel·lí Porta ja
s’havia mostrat en públic al llarg dels anys trenta, en diverses revistes
satíriques o als salons d’humoristes i, després dels treballs de batalla, va
continuar apareixent durant l’exili a Mèxic en nombroses publicacions de la
diàspora; però avui dia la tasca i la vida d’aquest autor són massa poc
conegudes. Només cal que ens fixem en com divergeixen les dates de naixement i mort: la bibliografia usual de Guerra i Exili ens
dóna un periple vital comprès entre 1900 i 1959 (2) mentre que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, Marcel·lí Porta Fernanda hauria
nascut el 1903 i mort el 1979. Tots coincideixen, és cert, en els indrets: Barcelona
i ciutat de Mèxic . Intentaré esbrinar quina de les
dues datacions és més acurada; i per això deixeu-me esgrimir en primer lloc aquest
document: la fitxa d’immigració que va omplir en motiu de la seva arribada a
Mèxic el maig del 1942. L’home mec i amb grosses ulleres rodones que ens
descriuen els textos memorialístics dels exiliats diu en aquest paper que té 43
anys i que havia nascut el 1898. (3)
La formació artística de Marcel·lí Porta
com a pintor no està prou clara, però potser era aprenent d’arts decoratives: l’any
1915 el seu nom i cognom apareix, junt amb “Apeles
Fenoses” (l’escultor Apel·les Fenosa?) i altres, a la llista de premiats en un concurs
de pintura ornamental per a aprenents, convocat per la Societat de Mestres Pintors
(4). Desconec a través de quins camins arriba a la
tasca de ninotaire, però no és arriscat pensar que l’hi va dur el compromís
polític: les primeres referències que en
tenim el vinculen al catalanisme independentista, si és que el podem
identificar amb el Marcelí Porta que escriu textos abrandats a L’Intransigent el 1918 i 1919 (5), cosa força més factible si ja el
considerem amb 20 o 21 anys... Durant els anys trenta el
trobem actiu en diverses revistes
republicanes, com ara l’efímer setmanari El
crit (1932), del qual, amb Ricard Opisso i altres, és una firma habitual, i
sobretot a La Campana de Gràcia, en
l’etapa final vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya; també dibuixa a L’Esquella de la Torratxa. (6) La Gran
Enciclopèdia Catalana defineix Marcel·lí Porta com a membre del POUM, però tant
abans de la guerra com a l’exili sempre
l’he trobat vinculat més estretament a ERC. (7)
Algun cop s’ha dit que Marcel·lí Porta i altres van fundar el Sindicat de
Dibuixants Professionals el 1934, però es tracta d’una confusió: el que va
néixer aquell any va ser el grup anomenat “Els Sis”, de curta durada, en la
composició del qual se l’esmenta junt a Helios Gómez, Shum, Josep Bartolí, Lluís Elies “Anem” i Alfred
Pasqual Benigani. (8) El Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) no va ser fundat fins a la primavera del
1936; inicialment va ser liderat per Helios Gómez, i Porta en va formar part
activa amb els altres “sisos”. Com explica Josep M. Cadena, la idea d’organitzar-se com a
sindicat va néixer en les converses d’aquest grup d’artistes que es reunien a
la tertúlia del cafè Oasis. (9)
Amb la guerra i la
revolució Porta es vincula naturalment a la tasca de propaganda del Sindicat,
amb el cartell Feixisme no!, ja esmentat, i s’implica en la famosa operació de pintar vagons de
ferrocarril destinats al front; però sobretot el trobem col·laborant a la
revista Papitu, controlada pel SDP i per a la qual farà l’Auca de la innoble i trista – militarada feixista
i un cartell, poc conegut, on un milicià manipula un ninot articulat amb forma
de militar, reprenent la figura que ja hem vist anteriorment. Un article
a la mateixa revista parla del dibuixant “Porta, pintor, petit, pelat…”, i ens
fa saber que “del cartell que féu anunciant el PAPITU se n’ha parlat fins a
Ràdio Sevilla”, l’emissora franquista que també s’escoltava des de Barcelona. (10)
És de suposar que aquesta podria ser una de les causes que el van empènyer a
l’exili. Encara durant la guerra va exposar
al
Saló de Tardor del 1938, i, aquell mateix any, és un dels finalistes al concurs de cartells per anunciar el brou concentrat Caldolla, abans d’exiliar-se primer
a Montpeller i després a Mèxic.
El 1942 arriba a
Mèxic, segons consta a la fitxa del servei d’immigració mexicà que ja he
esmentat; allà bàsicament va il·lustrar llibres i revistes, i també va exercir
com a pintor i escenògraf. Així, per exemple, es troben els seus dibuixos a les
publicacions mexicanes Mundo, Socialismo y Libertad (1944) (13), La Nostra Revista (1947) o Lletres (número 10, del 1948, al costat de Joan Giménez i Tísner). L’octubre
del 1942 ja participa a una exposició d’art humorístic a la galeria Arte y
Decoración (14) i el 1953 exposa a l’Ateneo Español. (15)
A la capital mexicana Porta també pinta un mural per a la Pastelería Suiza
i (amb Manuel Fontanals i altres) fa escenografies per a l’Orfeó Català de Mèxic
(16), entitat a la qual està molt lligat, ja que també hi pintà els murals del
bar, amb bevedors que recorden Nogués. Com ja he dit, a l’exili mexicà també
apareix fortament vinculat a ERC, com per exemple quan participa al sopar del
14è aniversari de la fundació del partit, on fa uns retrats dels presidents
Macià i Companys (17).
Però potser la part més destacada del seu treball a Amèrica sigui la il·lustració de llibres, (18) molts d’ells editats per Biblioteca Catalana
de Mèxic: es tractava d’edicions de bibliófil, amb tirades molt curtes. Entre
d’altres, esmentaré:
Els Pollets de colors (conte per a
infants) de Jordi Vallès, publicat a Mèxic per
Biblioteca Catalana, 1944 (col·l. “Els Infants catalans a Mèxic”, I)
Geografia
espiritual de Catalunya
(segons les teories de Francesc Pujols),
d’Artur Bladé Desumvila, també per a Biblioteca Catalana, 1944, (col·lecció “Documents”,
2).
Joan Maragall: Antologia
poètica mínima, Biblioteca Catalana, 1945, (“Antologies Poètiques Mínimes”,
II).
Frederic Mistral: Mireia. Poema provençal. Traducció catalana de
Maria-Antònia Salvà, Biblioteca Catalana, 1946, (Biblioteca Catalana, 4).
Va col·laborar amb altres segells editorials, fent dibuixos per a llibres de Felip Salvador i Rosés, com Contes d'Amèrica, Editorial Divulgación, 1950, i especialment d’Agustí Cabruja-Auguet, com Terra nostra... (Imatges i anècdotes), GarVi, 1946, i especialment els poemes de La ciudad de madera, 1947 (amb dibuixos dels camps de concentració on els dos homes havien estat companys de barracó) o Raïm (Poemes), 1951, tots dos a Ediciones Vértice (19). Una de les últimes obres publicades va ser el llibre de José María Francés: La cabeza del rey, UME 1959.
Marcel·lí Porta —desarrelat i sense família— mor el 1959 després d’haver cedit tots els seus béns a l’Orfeó Català de Mèxic (20).
(1) ”Exposició de cartells
antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals U.G.T.”, L’Esquella de la Torratxa, 2985 (16 octubre 1936), p. 606.
(2) Per exemple el catàleg de l’exposició Obra plástica del
exilio español en México: exposición presentada por el Ateneo Español de México (1989). Fontserè ens diu que
Porta va néixer a la Casa de Caritat i que “tenia l’edat del segle” (Carles
Fontserè: Memòries d’un cartellista
català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona, 1995, p. 293). Segons sembla,
de petit havia patit una malaltia que va influir en el seu hunor sarcàstic i
desmanegat, segons Frimari Burguès: “Catalans que cal recordar: Marcel·lí Porta”,
Revista Orfeó Català (Mèxic), segona
època, núm. 12 (març 1988), p. 10-11.
(4) La Veu de Catalunya,
5774 (31 maig 1915), p. 1.
(5)
Vegeu per exemple el núm. 18 (11
gen. 1919), p. 2.
(6) També se sap que participa als salons d’humoristes de Barcelona
(1933 i 1934) i publica uns dibuixos a Crònica Molfort’s, VI, 72 (desembre 1935).
(7) En tot cas apareix en una fotografia
amb Bartolí i altres intel·lectuals que, com ell, col·laboraven a la revista
poumista Mundo,
Socialismo y Libertad. Vegeu Jaume Canyameres: Bartolí, un home dispers en
el món, a: Josep Bartolí, un creador
a l’exili, Diputació de Barcelona, 2002, p. 25.
(8)
Potser també tenien relació amb “els sis” els ninotaires Francesc Nel·lo i Josep
Vinyes: http://www.todocoleccion.net/2-fotografias-2-dibujos-represntando-grupo-dibujantes-els-6-1934-15x21cm-benigani-nel-lo~x38588316
(9) Josep
M. Cadena: El Sindicat de Dibuixants Professionals i la Guerra Civil Espanyola
en la forja d’un artista, a: Josep Bartolí, un
creador a l’exili, Diputació de Barcelona, 2002, p. 44.
(10) “Portfoli
de ninotaires: Porta”, Papitu, XXVIII,
1441 (5 novembre 1936), p. 2.
(11) En aquest mateix blog (Darrera la pista d’Artel, setembre de 2012) ja he esmentat el seu pas pel camp de concentració
de Barcarés, el juliol de 1939.
(12)
Artur Bladé i Desumvila: L’exiliada, dietari
de l’exili. 1939-1940 (Obra completa: Cicle de l'exili I), Cossetània, Valls 2006, p. 238-239, 411-412, 399-400.
(14) Cabañas
Bravo: Rodríguez
Luna, el pintor del exilio republicano español, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid,
2005, p. 195.
(15) Butlletí d’E.R.C. a Mèxic (Mèxic), 2 (15
octubre 1953), p. 10.
(16) La Humanitat (Mèxic), 124 (29 novembre 1950), p. 2.
(17) La Humanitat (Mèxic), 2a època, III, 11 (maig 1945), p. [1].
(18) Un dels primers treballs que li
conec és el llibre de Pedro Foix: Vidas
agitadas; biografías, Pierre Loval, Juan Peiro, Juan Prim, Pavoit Istrati,
Pancho Villa, Benito Juárez, Mèxic, Ibero Americana, 1943.
(19) Més informació a La edición catalana en México, de Teresa
Férriz Roure:
(20) Joan Potau: “Marcel·lí Porta, el
darrer adéu”, La Humanitat (Mèxic), 3a època, 5, (30 novembre 1959),
p. 7, on explica que va donar-ho tot a l’Orfeó Català de Mèxic. A l’exposició
mexicana del 1989, ja esmentada, es van mostrar dues pintures de la col·lecció
de l’entitat: La
ben plantada i Dansa catalana. Vegeu també la semblança que li dedica Artur Bladé i Desumvila al diari Avui (5 maig 1978), recollida a: De l’exili a Mèxic, Curial, Barcelona 1993, p. 251-252 i també a: Obra completa: Cicle de l'exili II, Cossetània,
Valls 2008, p. 359-361.