Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimarts, 20 de juliol del 2021

Els cartells de Xavier Nogués — per Santi Barjau

Xavier Nogués (Barcelona 1873-1941) és un artista peculiar: si bé la seva activitat es desplega sobretot en els anys de plenitud del Noucentisme, ell és, generacionalment, coetani dels pintors del Modernisme tardà, com Mir i Nonell (però també de Torres-Garcia, que va tenir una primera etapa simbolista abans d’abanderar la pintura mediterranista i, més tard, l’Universalisme constructiu). A més, és un cas poc habitual d’artista reconegut, que té un lloc destacat en la història de l’art català, tot i que la seva tasca creativa es desenvolupa en àmbits que encara es consideren massa marginals (dibuix de premsa, gravat o arts decoratives). La personalitat artística de Nogués es va anar formant de manera lenta i progressiva, tal com explicà Josep Llorens Artigas en un article essencial per a conèixer el període inicial de la seva vida. (1) La seva activitat en els anys modernistes és escassa i testimonial, com a membre del grup del Rovell de l’Ou, que pren el nom d’una taverna on es reunien els alumnes de l’acadèmia d’art de Pere Borrell del Caso (tot i que no va participar en la seva revista manuscrita a exemplar únic, Il Tiberio). Les primeres obres realitzades per Nogués van ser projectes d’art aplicat, que només es coneixen per referències, i ja destaca el 1899 amb els dibuixos neopopulars de l’Auca de l’Aplec de sant Medir. També és d’aquesta època la participació a diversos concursos de cartells, que comento més avall. Decidit a seguir la carrera de l’art, estudia per lliure i estableix un taller amb Francesc Sardà i Ladico; viatja a París el 1900 i hi retorna l’any següent, però el 1902 ha d’instal·lar-se definitivament a Barcelona. Aquell any obté un accèssit al concurs de postals publicitàries de la fàbrica de sifons Clarà i Cia. (2) mentre que el 1903 fa els que potser són els seus primers treballs com a dibuixant a la premsa: les il·lustracions que acompanyaven una narració a la revista Mercurio, (3) on també publica alguns anuncis, tots ells deutors encara del realisme de Casas i Rusiñol. Exposa el 1904 a la Sala Parés, i també el trobo el 1906 com a autor de la capçalera de la revista Poti-poti, on Rafael Nogueras Oller hi escrivia com a autor únic, i que encarrega a Nogués “un ninot de tirat d’auca” amb el qual donar als fulls un aire neopopular. (4) També dibuixa a la revista Hojas Selectas (1907).



Nogués és un artista que durant una colla d’anys sembla insegur de la seva pròpia força creativa. Això fa rares i impersonals bona part de les mostres de la seva producció anteriors a 1908, quan Feliu Elias el crida a treballar a la revista Papitu. El mateix Elias comenta aquest fet al volum que li dedica dins la col·lecció “Quaderns Blaus”, una de les primeres aproximacions biogràfiques sobre Nogués, (5) on descriu una etapa de crisi personal que el porta a treballar, junt amb qui fou la seva primera esposa Teresa Lostau, a les ordres d’Aleix Clapés en la decoració pictòrica de la Pedrera. La participació al Papitu, on popularitza la firma Babel, el consagra com a ninotaire i com a artista i s’allarga dins al 1911. Aquell any participa amb un dibuix a l’Almanach dels Noucentistes i tot seguit grava un aiguafort per il·lustrar la segona edició de La Ben Plantada, les dues realitzacions d’Eugeni d’Ors que marquen el ple desenvolupament del Noucentisme. Durant els anys següents, Xavier Nogués dibuixa de manera abundant per a la premsa, en revistes com L’Esquella de la Torratxa, Un Enemic del Poble, Iberia, La Publicidad, La Mainada, Cuca Fera (que dirigeix), Fulles Musicals, Jordi, Terramar, Picarol o Revista Nova (que codirigeix amb Feliu Elias i on publica els dibuixos que, més tard, aplega al volum La Catalunya Pintoresca, del 1919). També va fer els dotze dibuixos per a un calendari editat per la llibreria Catalònia, que apareix esmentat a la premsa el 1928, però del qual sembla que ja hi ha una versió el 1925. (6)

Des que el 1909 Xavier Nogués va fer els primers gravats a l’aiguafort, la seva tasca com a gravador va ser continuada i li va permetre fer algunes de les millors obres, de manera que es pot considerar la part més destacada de la seva producció, tal com reconeix el seu estudiós Jaume Pla. (7) Dotat per als matisos del gris, l’aiguatinta és la tècnica on l’artista excel·leix especialment, fins i tot en les variants més complexes: segons una ressenya de Salvat-Papasseit, “L’aiguafort acolorit és ben difícil, més en Nogués és mestre bregador i fàcilment ho venç.” (8)

Com a pintor, destaca sobretot en la decoració mural. L’any 1915 fa un treball que és considerat la seva obra mestra: la decoració integral del celler de les Galeries Laietanes, a Barcelona. Nogués hi tracta amb tendresa i ironia el tema dels borratxos, tan adient per a un espai d’aquestes característiques. (9) Nogués també va ser el responsable dels menús del celler, que es van imprimir als tallers Oliva de Vilanova. Les pintures van ser arrencades i es conserven al MNAC. En un altre local que també pertanyia al galerista Santiago Segura, la botiga d’antiguitats La Basílica, establerta a les Cases dels Canonges, Nogués i Manuel Humbert hi van pintar la decoració mural, amb la vida de Santa Eulàlia, que segurament va desaparèixer en una remodelació posterior. (10) Nogués i Humbert també haurien pintat junts a l’Hotel Colón de Barcelona uns plafons que van desaparèixer amb l’edifici, el 1939. En general, la pintura de Nogués en els formats més convencionals (obres a l’oli sobre tela, de formats reduïts) no és la part més destacada de la seva obra. Alexandre Cirici assenyala agudament la paradoxa d’un artista que, mentre va fer ninots i borratxos de manera “expressionista” i amb un punt de vista irònic, assoleix les cotes més altes de la seva producció, cosa que no aconsegueix quan es planteja altres objectius. (11)

L’estrena de l’òpera catalana El Giravolt de Maig, amb llibret de Josep Carner i música d’Eduard Toldrà, va tenir lloc al teatre del Liceu el 1928 i va comptar amb figurins i escenografia de Nogués, que també va embellir l’edició del llibret. Al llarg dels anys, l’artista va il·lustrar diversos llibres, com Peripècies de Joan Matusser, més tard reeditat com a Joan Barroer, un dels Sis Joans de Carles Riba (1917), o El país de los tontos, de Josep Carner (1920). També va fer els aiguaforts per a una edició de El sombrero de tres picos, de Pedro Antonio de Alarcón, en edició de luxe de Gustau Gili a la col·lecció “La Cometa” (1934), i va deixar inacabada la il·lustració de l’obra de Joan Timoneda, El Patrañuelo. 

Altres treballs decoratius van ser el fris de rajoles, amb temàtica de verema, que ressegueix la façana del celler cooperatiu del Pinell de Brai, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell; els plafons ceràmics del restaurant Can Culleretes, avui al Museu del Disseny, i moltes altres col·laboracions amb l’interiorista Jaume Llongueras, com les pastisseries d’Esteve Riera, la decoració de l’habitatge de Lluís Plandiura, al costat del mercat del Born, o bé les pintures del despatx de l’alcaldia de Barcelona, amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. (12) En la mateixa exposició, també va ser un dels responsables de la creació del Poble Espanyol, al costat de Miquel Utrillo, Ramon Raventós i Francesc Folguera. També se l’esmenta com autor dels jardins de la casa de Josep Barris, a Pedralbes, amb escultures d’Enric Casanovas. (13) L’any 1931, Nogués va ser un dels membres del jurat que va escollir l’escut de la Generalitat, al costat de Ventura Gassol, Pau Font de Rubinat, Agustí Duran i Sampere, Feliu Elias, Jeroni Martorell y Josep Dunyac.

Xavier Nogués va destacar també en l’aplicació dels seus ninots a atuells de vidre i de ceràmica, en col·laboració amb Ricard Crespo i Francesc Quer, respectivament. Va ser professor d’art a Barcelona i Olot, on va estar refugiat durant la guerra civil.

Nogués va ser guardonat amb medalla d’or a l’Exposició d’Arts Decoratives celebrada a París el 1925; i l’any 1938 va rebre el premi Marià Fortuny, que concedia la Generalitat de Catalunya. (14) La Fundació Xavier Nogués, promoguda per la seva vídua Isabel Escalada, preserva el llegat d’aquest artista.

***

 

Pel que fa a la tasca de Nogués com a cartellista, l’ocupa d’una manera espaiada al llarg dels anys, amb mitja dotzena de realitzacions conegudes, a les quals cal afegir diverses participacions a concursos i uns quants cartells dels quals només n’hi ha referències. La primera temptativa coneguda de Xavier Nogués en aquest camp és la participació al concurs de cartells per al Carnestoltes de Vilanova i la Geltrú del 1899 on l’artista, encara un jove de vint-i-cinc anys, obté un accèssit amb el projecte “Tranquil·litat i bons aliments”, que no va ser imprès i l’aspecte del qual es desconeix; els projectes es van presentar al local dels Quatre Gats. (15) Algun cop s’ha citat també una participació al concurs per al carnaval barceloní del 1900, però deu tractar-se d’un error.

Al concurs de cartells per anunciar les festes de la Mercè del 1902, que aquell any es van celebrar amb un gran volum d’activitats, Nogués hi va obtenir una primera menció (només per darrere del projecte premiat i imprès, que va ser el de Josep Triadó, i per davant d’altres segones i terceres mencions que van recaure en Llorenç Brunet, Francesc Labarta o Adrià Gual, en un conjunt de 73 participants), de la qual la premsa fins i tot explica que “el Jurado calificador estuvo deliberando largo rato y dudando” si concedia el premi a Triadó o a ell. (16) Malauradament, desconec l’aspecte de la proposta de Nogués, presentada sota el lema “Barracas y caballet”; només se sap, pel que en diu la ressenya de La Veu de Catalunya, que presentava una escena popular inspirada en els cartellistes anglesos i constituïa una “simpàtica nota de color”. (17)

El primer cartell que per ara es coneix és el que va fer per al fabricant de galetes Viñas y Cía., obra segurament del 1904, que és una curiosa mostra del primer estil de Nogués, de dibuix una mica encarcarat però amb coloració variada i clara. 


Amb certs dubtes, li puc atribuir la presentació d’un projecte al concurs de cartells que volien promocionar Barcelona com a destí turístic d’hivern: en efecte, a la documentació de la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes, conservada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, i relativa a aquest concurs, es troba un resguard per al projecte “Quasi una fantasia” amb una firma on sembla que es pot llegir el nom de F.X. Nogués. (18)

Segons una notícia imprecisa de Joan Sacs-Feliu Elias, Nogués va fer un nombre no especificat de cartells de cinema, a dos o tres colors, per a la casa Pathé, en una etapa que “durà potser des de l’any 1910 al 1912”. (19) Aquesta cronologia s’ha posat en dubte, ja que els cartells s’han considerat una feina purament alimentícia que escauria més en l’etapa anterior, quan Nogués quasi abandona l’activitat artística, cap a 1906-09. Potser també s’han de posar en relació amb el fet que Nogués, junt amb Antoni Vidal Rolland, havia pintat directament a la façana del cinema Capitol, a la Rambla, la publicitat dels seus programes. (20) Però en canvi, un comentari publicat al Calendari Papitu del 1914 assenyala que, encara durant el 1913, Nogués es va dedicar a la confecció de cartells de cinema que “han passat desapercebuts de tothom”. (21) Al volum dels “Quaderns Blaus” també s’esmenten uns cartells per a la impremta Henrich, a tot color, que l’autor considera “molt bells”, però per desgràcia desconec de quins treballs es deu tractar (en alguna ocasió s’han confós amb els ja esmentats cartells de cinema).

Amb motiu d’una exposició del pintor Iu Pascual, l’any 1913, La Veu de Catalunya cita i reprodueix un cartell anunciador fet per Nogués mitjançant l’aiguafort. (22) Es tracta d’una tècnica ben infreqüent per a un cartell, encara que hagués estat tirat a molt pocs exemplars, i realment no se’n coneix cap exemplar amb la inscripció, però sí que es coneix com a gravat solt, que Jaume Pla cataloga amb el títol Les tres gràcies (primera versió).

Una exposició del grup Les Arts i els Artistes al local bilbaí de l’Asociación de Artistas Vascos, celebrada el 1916, va ser l’ocasió per a un cartell senzill, bàsicament tipogràfic, amb un gravat de Nogués al linòleum on figuren dues dones amb una ombrel·la. El gravat ja havia aparegut a la primera plana del número 35, del juny del 1916, de la Revista Nova que, com el cartell, s’imprimia als tallers d’Oliva de Vilanova.


Per a l’aparició de l’Abecedari català per a nens (1920) Nogués va dibuixar un original acolorit que no va arribar a ser imprès com a cartell: desconec si es va fer servir per a la publicitat del volum a la llibreria de Salvat Papasseit, editor també del volum. Es conserva a les col·leccions del MNAC.


A la correspondència entre el pintor Josep Obiols i el poeta J.V. Foix es llegeix que Nogués va estar a punt de fer el cartell per a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. (23) El cartell, al final, va ser fet pel mateix Obiols, qui va fer una de les obres més emblemàtiques de la seva producció i del Noucentisme, i no podem imaginar quin hauria estat el resultat si Xavier Nogués hi hagués intervingut.

L’any 1923 Nogués va fer un cartell per al ball d’envelat organitzat pel Reial Cercle Artístic, ambientat el 1860, i per aquesta raó l’autor hi mostra una parella romàntica en ple ball. Per a la mateixa entitat fa el 1926 un altre cartell que firma com a “Babel”, pseudònim que utilitzava en l’època del Papitu (i que utilitza a causa del caràcter caricaturesc de la imatge; a la resta dels cartells, amb imatges més serioses, fa servir el seu nom veritable), en el qual mostra una figura disfressada segons la visió tòpica de la negritud, en un conjunt amb colors en masses llises, de gran efecte visual. 



Implicat, per mediació de Lluís Plandiura, en les tasques organitzatives de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i en concret en la creació del Poble Espanyol, del qual va ser nomenat alcalde honorari, Nogués en va fer també el cartell que el representa amb una visió idealitzada, com una població amb habitants i vida pròpia. Se’n coneixen dos formats, amb algunes diferències: el gran presenta les inscripcions dins de la imatge, mentre que el més petit té la imatge isolada, i els textos a part, al peu del cartell.


Finalment, per a un recital del violinista Costa al Palau de la Música, el 1935, es va reproduir per procediment fotomecànic un retrat de l’intèrpret en plena actuació, fet per Nogués. Aquell mateix any, Xavier Nogués havia estat proposat per a fer el cartell del Segell Pro-Infància, que finalment va fer Josep Morell. (24)

El conjunt de la producció cartellística de Xavier Nogués representa una proporció molt petita i desigual de la seva obra, però és una bona mostra de l’aproximació al gènere per part d’un creador no especialitzat, tot i que seria interessant conèixer els treballs més comercials de què ens parlen les fonts.

 

 

NOTES

(1) Josep Llorens i Artigas: “Xavier Nogués”, La Veu de Catalunya, 19 juny 1920 (ed. del matí), p. 5 (Pàgina Artística de La Veu, 513).

(2) El vencedor va ser Joan Vallhonrat i el segon premi va recaure en Gaietà Cornet; Nogués va rebre un dels primers accèssits pel seu projecte presentat amb el lema “Tothom”, que es coneix per unes reproduccions a la premsa (J. Vargas: “Gran concurso internacional de tarjetas postales celebrado por la casa F. Clará y Cª, en Cta.”, Boletín de la tarjeta postal ilustrada, II, 16, abril 1902, p. 136-145: altres guardonats van ser Llorenç Brunet, Francesc Labarta o Ramir Lorenzale). Vegeu també La Vanguardia, 10 abril 1902, p. 2.

(3) Es tracta de tres dibuixos que il·lustren el conte d’Artur Masriera: “Luchas del día”, Mercurio, III, 18, 4 maig 1903, p. 116-118.

(4) Rafael Nogueras Oller: “El com, el perquè i de quina manera”, Poti-poti, I, 2, 28 juliol 1906, p. 4.

(5) Joan Sacs: Xavier Nogués, Llibreria Catalònia, Barcelona, 1927 (la data és controvertida, però el volum apareix ressenyat com a novetat a La Vanguardia, 27 novembre 1927, p. 17).

(6) Joan Sacs: “L’Art”, Revista de Catalunya, V, 43, gener 1928, p. 92, 95.

(7) Jaume Pla: Els gravats de Xavier Nogués, Edicions de la Rosa Vera, Barcelona, 1960; versió revisada a: “Xavier Nogués, gravador”, Revista de Catalunya (nova etapa), 80, desembre 1993, p. 69-82.

(8) J.S.P. [Joan Salvat Papasseit]: “Exposicions. Xavier Nogués”, Vell i Nou, III, 44, 1 juny 1917, p. 423.

(9) R[omà] J[ori]: “La cava de les galeries d’art modern i antiguitats decorada per X. Nogués”, Vell i Nou, I, 9, 15 setembre 1915, p. 9-11. Vegeu també: Xavier Nogués. Pintures murals procedents del Celler de les Galeries Laietanes (cat. exp.), Museu d’Art Modern, Barcelona, 1984.

(10) Vell i Nou, II, 35, 15 octubre 1916, p. 245; II, 36, 1 novembre 1916, p. 262;  II, 37, 15 novembre 1916, p. 282; II, 38, 1 desembre 1916, p. 292-294 (amb fotografies del resultat final).

(11) Alexandre Cirici: “Xavier Nogués, entre l’expressionisme popular i la integració burgesa”, Serra d’Or, XIV, 151, 15 abril 1972, p. 282-287.

(12) També va prendre part al concurs per als tapissos de les escales de les cases consistorials, encarregats a Tomàs Aymat: Nogués i Ricard Canals van ser mereixedors d’una recompensa de 1.000 pessetes, però els esbossos triats van ser els de Fèlix Mestres: La Vanguardia, 9 maig 1928, p. 7.

(13) “El jardín de la ‘Villa Barris’”, El Fígaro (Madrid), 16 març 1920, p. 15.

(14) Gaceta de Bellas Artes (Madrid), XVI, 278, 15 desembre 1925, p. 13; Andreu A. Artís: “L’accent de Barcelona”, Revista de Catalunya, X, 93, 15 desembre 1938, p. 675-676.

(15) Llorens Artigas, esmentat a la nota 1.

(16) La Dinastía, 13 agost 1902, p. 2; 15 agost 1902, p. 2.

(17) “Concurs de cartells”, La Veu de Catalunya (ed. del matí), 13 agost 1902, p. 2.

(18) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Governació, Sèrie D, exp. 933 (1909). Vegeu Santi Barjau: El desenvolupament de la promoció turística de Barcelona i el seu territori (1908-1936), a: Joan Roca i Albert (coordinador): Expansió urbana i planejament a Barcelona, Institut Municipal d’Història de Barcelona / Proa, Barcelona, 1997, p. 207-217 (actes del IV Congrés d’Història de Barcelona, 1995).

(19) Joan Sacs, esmentat a la nota 5, p. 53.

(20) Cecília Vidal Maynou: Xavier Nogués (1873-1941), Fundació Xavier Nogués / Àmbit, Barcelona, 2010, p. 76-77.

(21) [Francesc Pujols?]: “La pintura durant l’any 1913”, Calendari Papitu, 1914, p. 100: “Den Nogués, ens diuen que ha treballat poc. Ha fet alguns cartells de cinematògraf que han passat desapercebuts de tothom, però que denoten lo que arribaria a fer aquest home que viu amagat de les lluites artístiques, i que se l’ha de considerar com un ser únic.”

(22) La Veu de Catalunya, 27 febrer 1913 (ed. del matí), p. s/n (Pàgina Artística de La Veu, 167), que el reprodueix i en fa un elogi calorosíssim.

(23) Citat per Pilar Vélez: Josep Obiols, obra cívica, a: Josep Obiols. Obra Cívica, 1894-1994 (cat. exp.), Palau Moja, Barcelona, 1994, p. 32.

(24) Arxiu Nacional de Catalunya, fons Generalitat, UI: 1065.1

divendres, 18 de juny del 2021

Emili Pascual Monturiol — per Santi Barjau

Fa temps, en aquest bloc, vaig presentar el cartell que anunciava la revista Arlequí, que va tenir una existència fugaç, el març del 1914. Si la firma del cartell, “Hola”, me'l feia atribuir al pintor Josep Gausachs, en tasca esporàdica de cartellista (tot i que segons altres fonts es tractaria del dibuixant J. Pascual, a qui no sé identificar), (1) avui us parlaré del promotor de la revista, el dibuixant i editor Emili Pascual Monturiol, que també va fer una petita quantitat de cartells, firmats amb el seu pseudònim més habitual, “PAL” (quasi sempre en majúscules i datat amb l’any en números romans).

 

Nascut el 1890 a Barcelona, on mor el 1941, Emili era germà del pintor Enric Pascual Monturiol, autor d’una obra interessant, on destaquen les visions de la gent de la mar, com pescadors i treballadors del port, i que plasma als seus olis i dibuixos una visió de l’obrer que s’ha emparentat amb la del belga Constantin Meunier; potser la proximitat al mar (i la consciència social) no són alienes a la figura de l’avi, Narcís Monturiol. La pintura d’Enric ha estat objecte d’alguna exposició, però encara és poc valorada.

Per la seva banda el nostre protagonista d’avui, Emili, també va estar vinculat al mar, des d’un punt de vista més prosaic, com a industrial de l’empresa familiar de metal·lúrgia especialitzada en instrumental nàutic, i també va destacar com a editor, al capdavant de l’editorial Apolo, que incialment, als anys vint, es dedicava només a publicar manuals tècnics, però que durant els anys trenta va destacar per les traduccions al castellà de literatura estrangera, amb autors com Thomas Mann, Stephan Zweig o Giovanni Papini, sota la direcció literària de Màrius Verdaguer. Després de la mort de Pascual Monturiol, l’editorial passava a mans de Josep Janés. (2) En funcions d’editor, va formar part del consell de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, en una candidatura formada també per Santiago Salvat, Gustau Gili, Pere Coromines o Ramon Miquel i Planas, entre d’altres. (3)

L’etapa d’Emili Pascual Monturiol com a dibuixant sembla que s’ha de circumscriure a la dècada de 1910 a 1920 com a molt, anys en què també fa els quatre cartells que avui us mostro. Desconec els detalls de la seva formació (en el cas del seu germà s’esmenta la influència de la mare, que havia estat alumna de Ramon Martí Alsina), però sobretot destaca com a dibuixant en revistes satíriques, algunes de les quals dirigeix. Així, el trobo fent algunes portades interessants a tot color o altres dibuixos per a la revista Polium (per exemple la del número 1, de la primera quinzena de gener del 1912), per a la qual va fer també el cartell anunciador; El Gall, setmanari nacionalista, del juliol del 1912; l’esmentat Arlequí (1914), i també Dominguín, La Piula o Margot, les tres del 1916. Potser va tenir més continuïtat la seva tasca de dibuixant a L’Esquella de la Torratxa (el tinc documentat el 1916 i 1917) i D’Ací i D’Allà, en l’etapa inicial, des del 1918. Aquests dibuixos (els més antics amb la firma encara cursiva, però ja amb la data en xifres romanes), mostren una deformació caricaturesca, amb caràcter altament expressiu. En algun moment també fa servir la firma Miliu.

Pel que fa a altres actuacions relacionades amb la tasca de ninotaire, s’esmenta la seva participació al comitè artístic del Saló d’Humoristes del 1915, i també la vinculació a la penya bohèmia del Bar del Centro, a la Rambla, al costat d’Amichatis, Jaume Passarell, Lluís Capdevila, Josep Gausachs, Francesc Domingo o Salvat-Papasseit. (4)




Els cartells firmats per Pal són el ja esmentat per a la promoció de Polium, que destaca pel contrast cromàtic i per l’aspecte monumental de la figura (l’autor mateix?) que reparteix exemplars de la nova revista entre un públic àvid (1912); el que anunciava la novel·la de Juli Vallmitjana, Sota Montjuïc (1913), amb la imatge melancólica de l’home assegut als peus del temut castell de Montjuïc; el cartell Sis concerts de Música Francesa baix el patronatge de la Societat d’Amics de la Música de París, del 1917, amb tres escenes separades per corns de l’abundància; i el que va dibuixar per al Futbol Club Barcelona  el 1918, per als partits que l’equip va jugar amb combinats dels països aliats, i que mostra un jugador del Barça que quasi vola per atènyer la pilota al costat d’un rival, amb un fons de banderes (amb alguns errors, es reconeixen la bandera catalana, la francesa, la que cal interpretar com a bandera belga, la bandera mercant de l’imperi britànic i, a l’extrem, potser la bandera espanyola). Es tracta d’una breu mostra de cartells variats, força concentrats en el temps, que resumeixen l’obra d’un autor poc conegut.

 

NOTES

(1) Joan Torrent / Rafael Tasis: Història de la Premsa Catalana, Bruguera, Barcelona 1966, vol. I, p. 591-592

(2) Blanca Ripoll Sintes: Semblanza de Editorial Apolo (ca. 1920 - ca. 1953), Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes - Portal Editores y Editoriales Iberoamericanos (siglos XIX-XXI) - EDI-RED, Alacant, 2015: http://www.cervantesvirtual.com/obra/editorial-apolo-ca-1920--ca-1953-semblanzas/ (consulta 10 juny 2021)

(3) “Elecciones en la Cámara Oficial del Libro de Barcelona”, La Gaceta de las Artes Gráficas del Libro y de la Industria del Papel, X, 3, març 1932, p. 34.

(4) Jaume Passarell: “Història del bar del Centro. El primer cabaret de Barcelona”, Mirador, I, 33, 12 setembre 1929, p. 2.

dijous, 20 de maig del 2021

Germans Fontanals — per Santi Barjau

Com hem vist en altres entrades d’aquest blog, és habitual que diversos membres d’una mateixa família es dediquin a activitats creatives similars. Són ben conegudes les dinasties d’artistes, que segurament tenen el seu origen en la tradició familiar de les feines artesanes,      que passaven de pares a fills. En el cas dels cartellistes catalans del segle XX, trobo més aviat parelles de germans, com els Miralles, els Vidal i Molné o els Tusell.

Avui us presento dos germans, Manuel i Francesc Fontanals, que també van tenir una certa dedicació al cartellisme, tot i que no va ser gaire significativa en el global de les respectives carreres. Nascuts a Mataró amb set anys de diferència, fills d’un ebenista que va estar actiu a París els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial, (1) tots dos van ser força actius en el camp de l’escenografia, però van seguir camins vitals divergents.

El germà gran, Manuel (Mataró, 1893 - Mèxic DF, 1972) ja és esmentat el 1911, amb divuit anys, com a participant a la VI Exposició d’Art de Barcelona, on obté una tercera medalla (2) i un premi de 250 pessetes per un projecte de vitrall. (3) També s’esmenta la seva col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch, en tasques de disseny d’elements decoratius, com els esgrafiats de la casa Company, del mateix 1911, i potser en la delineació de perspectives dels projectes; el 1912 fa uns frisos per a l’Escola del Bosc, projectada per Antoni de Falguera a Montjuïc; (4) i el 1916 va fer els dibuixos classicitzants per al calendari de la impremta La Neotipia.

Traslladat a Madrid el 1917, s’hi va relacionar amb l’escriptor Gregorio Martínez Sierra, que promovia el Teatro de Arte, amb el qual es va introduir en el món de l’escenografia, de la mà de Sigfrido Burman. Els mateixos protagonistes van deixar constància d’aquesta aventura en el llibre Un teatro de arte en España, 1917-1925, on es reprodueixen treballs diversos de Barradas o del mateix Fontanals. Alguns dels seus projectes es conserven al Centre de Documentació de l’Institut del Teatre, a Barcelona, i d’altres al Museo Nacional del Teatro dAlmagro, i revelen un concepte modern de l’escenografia, en l’òrbita de l’Art Déco. En aquest estil que va triomfar els anys vint, Fontanals també va fer dissenys per a l’Editorial Estrella, que dirigia Martínez Sierra, com les conegudes portades dels llibres de la col·lecció Monografías de Arte o les edicions dobres de Shakespeare profusament il·lustrades.

A Barcelona, el nom de Manuel Fontanals és esmentat com a decorador del local de modes Maison Valentine, al número 5 de la Rambla de Catalunya; (5) com a autor d’alguns diorames presentats a l’Exposició Internacional del 1929; o com a participant en el concurs per al segell de la Generalitat de Catalunya, en la primera convocatòria del qual rep una de les propostes d’adquisició. (6)

La tasca de Manuel Fontanals com a escenògraf ha estat objecte d’alguns estudis, que en destaquen els èxits internacionals (a l’Exposició de les Arts Decoratives a París, el 1925, que va significar la consolidació de l’estil; o bé en una gira per Itàlia) i, sobretot, la relació amb Margarida Xirgu en les estrenes barcelonines d’obres de García Lorca, com Bodas de Sangre (1933) o Doña Rosita la soltera (1935). Finalment, va haver d’emprendre el camí de l’exili que el va dur a Mèxic, on va arribar amb la companyia de l’actriu Josefina Díaz Artigas, i on va destacar com a escenògraf de teatre i també per al cinema, on va treballar per als films de Cantinflas. (7)


La tasca de Manuel Fontanals com a cartellista potser no és tan destacada com la seva faceta d’escenògraf, però en els primers anys el trobo esmentat diverses vegades en els concursos relacionats amb el Cercle Artístic de Barcelona, al qual pertanyia; i també fa cartells relacionats amb les obres de teatre en què participa. Així, el trobo esmentat com a participant al concurs per al cartell anunciador de l’exposició d’art organitzada pel Cercle Artístic el 1915, en el qual va merèixer un accèssit pel seu projecte “Or i negre”, que no va ser imprès i malauradament és desconegut (el premiat va ser Robert Cartes, i també es va concedir una menció d’honor a Josep de Togores); (8) per al Carnaval de l’any 1917 fa el cartell del ball de màscares del Cercle Artístic, que li va ser encarregat sense concurs; (9) mentre que l’any següent, en el mateix ball de disfresses, va quedar segon per darrere de Gerard Carbonell. (10) També va participar sense èxit al concurs de cartells per al dia del llibre de 1931. (11)

Pel que fa als cartells teatrals, només conec els que es reprodueixen a Un teatro de arte en España, 1917-1925, per a l’actriu Catalina Bárcena, o per a l’obra d’Eduard Marquina, El Pavo Real (1922). S’han atribuït indistintament a Manuel o a Francesc els cartells amb els retrats ingenus de les actrius Lola Membrives i Carmen Díaz, que van treballar sobretot amb el germà gran.

***

 

Francesc Fontanals (Mataró 1900 - Barcelona 1968) també va tenir una dedicació extensa en el camp de l’escenografia, en la qual potser va rebre l’influx del seu germà, però el trobo dedicat també amb constància en tasques de ninotaire a la premsa, i sembla establert de manera més estable a la ciutat de Barcelona. (12)

Va col·laborar, amb pseudònims canviants, a revistes diverses com Cuca-Fera, ja el 1917, o Virolet, durant els anys vint (on firmava Àcit o Oka); El Be Negre, activa entre 1931 i 1936, on dibuixava interessants perspectives aèries de dibuix net i punyent (amb la firma Soka); i després de la guerra va fer famoses les seves tires de temes barcelonins a Destino (com a Jip). També es troba el seu dibuix en altres publicacions, com Crónica Molfort’s, o Mundo Gráfico, on fa la coberta del número especial dedicat a Catalunya, el desembre del 1932, un cop aprovat l’estatut d’autonomia. L’any anterior, Francesc Fontanals havia pres part, com el seu germà, al concurs per al senyal de la Generalitat, i havia obtingut una menció en la primera ronda.

Com a escenògraf, el trobo actiu durant els anys trenta en diversos teatres barcelonins; i també s’esmenta la seva tasca com a moblista i decorador d’interiors, seguint l’ofici patern. Però el període més productiu de Francesc Fontanals en el camp de l’escenografia va correspondre a la postguerra, després d’un breu exili, quan s’associa amb Emili Ferrer (que va ser l’il·lustrador preferent del D’Ací d’Allà dels primers anys, abans de fer carrera a Madrid, durant els anys trenta, i de qui algun dia parlaré amb més extensió). Junts van fer diverses escenografies per a espectacles d’èxit, com les revistes dels  Vienesos Arthur Kaps i Franz Joham; per a la bailaora Carmen Amaya; o per algunes estrenes de Josep M. de Sagarra.



Els cartells de Francesc Fontanals també representen una part molt reduïda de la seva activitat. El trobo esmentat com a participant al concurs de reclams per a l’Exposició de l’Automòbil (1927), on rep el quart premi; (13) i el mateix any és escollit guanyador al de Linóleum Nacional, per un cartell que no es devia imprimir o bé per a uns anuncis dels quals, en tot cas, jo no en conec cap exemplar. (14) Potser el seu treball més destacat és el cartell per al parc d’atraccions Maricel Park (1930), que va estar situat a la muntanya de Montjuïc i en mostra les instal·lacions amb un estil simplificat, en negatiu blanc sobre vermell. L’any següent fa un cartell per a l’obra teatral La Prisionera, protagonitzada per Elena Jordi, on ell també feia l’escenografia. Potser després de la guerra també va fer altres cartells per als espectacles on prenia part, com per exemple els dels Vienesos (tot i que un que conec per Melodías del Danubio apareix firmat per Emili Ferrer tot sol).

 

NOTES

(1) Lavi, anomenat també Francesc, i el pare dells dos, Tomàs, tenien una botiga d'exposició i venda de mobles a Mataró, anomenada LArt Nou. LArt Nou”, Don Quijote (Mataró), I, 4, 30 maig 1903, p. 3.

(2) La Vanguardia, 25 maig 911, p. 3.

(3) La Vanguardia, 4 juliol 1911, p. 2.

(4) La Veu de Catalunya, 3 octubre 1912 (edició del matí), p. 6 (Pàgina Artística, 146).

(5) La Vanguardia, 19 novembre 1922, p. 14.

(6) La Vanguardia, 27 agost 1931, p. 5.

(7) Rosa Peralta Gilabert: Manuel Fontanals, escenógrafo. Teatro, cine y exilio, Editorial Fundamentos, Madrid, 2007.

(8) La Vanguardia, 3 desembre 1914, p. 5.

(9) Maria Isabel Marín Silvestre: Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d'història, Reial Cercle Artístic, Barcelona 2006, p. 266.

(10) La Publicidad, 1o gener 1918, p. 11.

(11) Arxiu Nacional de Catalunya, fons Cambra Oficial del Llibre.

(12) “Fallecimiento de don Francesc Fontanals y Mateu”, La Vanguardia Española, 3 juliol 1968, p. 33.

(13) Exposicion Internacional del Automóvil. Barcelona. Catálogo oficial, Barcleona, 1927, p. 24­.

(14)  Gaceta de Bellas Artes, (Madrid), XVIII, 304, 15 gener 1927, p. 11.