Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

divendres, 21 de març del 2014

Les imatges del trimestre (Hivern 2014) - per Santi Barjau


El Teatre Català. Al costat dels dibuixants dedicats al cartell amb una actitud més o menys especialitzada o professional hi ha una munió d’artistes que aborden el cartellisme d’una manera ocasional. Potser al llarg de la seva vida només fan un cartell. Aquest és el cas de Josep Rocarol Faura (Barcelona 1882 - 1961), pintor i sobretot escenògraf de talent reconegut, tot i que potser se’l recorda més aviat per la seva amistat amb Picasso (van compartir estudi i altres vivències l’any 1902) i ara, també, pel seu paper en la conservació del patrimoni artístic durant la Guerra Civil. La tasca professional de Rocarol, que va ser deixeble de l’escenògraf Soler i Rovirosa i va estudiar també a París, es va desenvolupar sobretot al teatre Romea de Barcelona; com a pintor va participar als concursos Barcelona vista pels seus artistes (1930-31) i Montserrat vist pels pintors catalans (1931-32). Josep Rocarol és autor d’unes memòries que es van publicar el 1999. Aquest cartell, del 1912, anuncia la sortida de la revista El Teatre Català, que Rocarol va promoure junt amb Avel·lí Artís, Sanxo i Farrerons, Ambrosi Carrión i el fotògraf Pau Audouard. En els cinc anys de vida de la revista hi van intervenir també els dibuixants Daniel Masgoumiery, Jaume Passarell, Josep Toullot i Marià Andreu, entre d’altres.
26 de gener del 1939. Alguna vegada he explicat que, tot i estar escrit en castellà, aquest magnífic cartell (dibuixat per un català, imprès en una indústria catalana i adreçat al públic català) no s’entenia sense passar el seu text pel filtre de la llengua catalana. És ben sabut que els exèrcits de Franco tenien la potència per acabar la guerra molt abans, però van preferir estancar els fronts (per exemple amb la cruenta batalla de la Ciutat Universitària de Madrid) per tal de desgastar la resistència de l’Exèrcit Popular de la República i també perquè els aliats italians i alemanys poguessin fer pràctiques d’armament i d’estratègia de cara a les seves guerres futures, que ja s’intuïen. En aquest context, el crit del bàndol facciós, “¡Arriba España!”, prenia a Catalunya una inesperada connotació còmica, ja que l’exèrcit de Franco i la seva Espanya imperial no arribaven, i el front, sobretot des de Barcelona, quedava encara força lluny. Després van venir els bombardeigs a la població civil, la Batalla de l’Ebre i finalment, el 26 de gener del 1939, l’entrada de les tropes per la Diagonal, ara ha fet 75 anys.
Amb l’arribada a Barcelona, doncs, comença per als franquistes la batalla de la propaganda. En un primer moment el falangista Dionisio Ridruejo proposa que es faci servir el català en cartells i pasquins, com una manera de guanyar-se la voluntat del territori ocupat, però la idea és rebutjada instantàniament. Als tallers d’arts gràfiques barcelonins la maquinària ideològica del Movimiento va tenir l'oportunitat de fer alguns cartells interessants, potser més avançats plàsticament que les realitzacions anteriors, que estaven plenes d'emblemes imperials i lletra gòtica (si bé aquesta tendència estètica mai no va ser oblidada del tot). Alguns dels dibuixants que, des de Barcelona, treballen en el cartell franquista són Paco Ribera, Pere Pruna, Antoni Flos o Josep Morell. Sense dubte Morell va ser un dels grans cartellistes dels anys trenta, de nivell europeu, i durant la República el seu tarannà conservador es va plasmar en els cartells electorals de la Lliga, però l’evolució de la guerra el va portar a abraçar la causa de Franco. Aquest cartell de Morell respon amb contundència a la broma insolent dels seus compatriotes catalans, que es preguntaven si Espanya arribava o no, i es resol en una composició dinàmica, basada en les diagonals, i amb una certa alegria de viure, amb un vol de coloms i els rostres somrients del soldat falangista que ofereix una mà amistosa, el “productor” que saluda a la romana i la dona portadora de fruites. Davant d’ells, però, el lleó autoritari deixa clara la nova Espanya que ha arribat amb les tropes.

El Saló de l’Automòbil és el certamen més veterà de tots els que s’aixopluguen sota el paraigua de la Fira de Barcelona. Se celebra des del 1919 i, fins a la guerra, va tenir un total de set edicions, amb la denominació d’Exposició de l’Automòbil. El primer cartell, obra subtil de Pere Montanya, mostrava unes elegants que baixen d’un cotxe amb xofer davant del Palau de Belles Arts, on tenia lloc l’esdeveniment. Les següents edicions van comptar amb excel·lents cartells de Josep Segrelles (1922 i 1924), Josep Narro (1925) i Lluís Muntané (1927). Sembla que aquest, amb una imponent testa del déu Mercuri, va ser el primer que es va decidir a través d’un concurs, i va estar acompanyat per sis altres premiats (Rafael Bilbao, Manuel Grau, Francesc Fontanals, Josep Campillo, Josep Alumà i Enric Monton). Precisament el 1933, quan es reprèn la sèrie dels salons (després d’una pausa llarga, comprensible si es té en compte l’impacte de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929), el cartell que es va fer servir no era altre que el premiat en segon lloc al concurs de sis anys abans. No se sap per quin motiu es reutilitza aquest projecte en lloc d’encarregar-ne un de nou; però tot i el temps transcorregut, el disseny de Rafael Bilbao (amb el Mercuri estilitzat, vermell i ambigu, que sosté un motor d’explosió a les mans) encara era prou modern i la seva imatge, sintètica i de colors contrastats, d’aire déco, conservava la força d’atracció. Un darrer cartell, per a la setena Exposició de l’Automòbil (1935), obra de Francesc Fàbregas, tanca una sèrie que no es reprèn fins el 1963, quan es crea el “sector” de l’automòbil dins de la Fira de Mostres, finalment reconvertit com a Saló independent i amb el disseny dels cartells quasi monopolitzat per Tomàs Vellvé durant els primers anys. 
L’autor d’aquest cartell que avui presentem, el madrileny Rafael Bilbao Lumbreras, va ser tot un personatge. Metge eminent, especialitzat en lluita antituberculosa i autor de notables escrits sobre microbiologia, va ser, si més no durant els anys vint, un actiu ninotaire i cartellista: en el primer àmbit els seus dibuixos van aparèixer a revistes madrilenyes com ara Buen Humor, Mundial, Chiquilín… mentre que com a cartellista va tenir alguns èxits ja el 1921, però sobretot es va consagrar en rebre un Gran Premi a l’exposició de les Arts Déco de París el 1925 (també s’esmenten reconeixements a Nova York o a Monza). Malauradament l'obra de Rafael Bilbao és poc coneguda. 

Autocaricatura de Rafael Bilbao, publicada a la revista España Médica (núm. 541, 1 juny 1928, p. 8) on anava acompanyada per una divertida entrevista

dimarts, 25 de febrer del 2014

Víctor Aguado: grans magatzems, grans aventures - per Santi Barjau

Abans com ara, els dibuixants dedicats a la gràfica pública podien adoptar diverses actituds en relació al mercat de treball: la feina autònoma, exercida des del propi domicili, o bé el treball integrat en una estructura més gran, en algun dels passos del procés de producció des de la creació de l'original fins a la seva realització material en múltiples exemplars impresos. Alguns cops el dibuixant estava al servei directe de la impremta (recordem el mític estudi de dibuix de Seix & Barral, que algun dia mereixerà una entrada d'aquest blog); en altres ocasions, sobretot a partir de mitjans anys vint, es creaven pioneres agències publicitàries, amb dibuixants propis, que feien d'intermediàries entre els clients i les impremtes; també es podia donar el cas d'especialistes que treballaven, més o menys en exclusiva, per a una empresa industrial o comercial.
Aquest és el cas que avui ens ocupa. Vinculat sempre al departament de publicitat dels grans magatzems barcelonins Casa Vilardell, el dibuixant Víctor Aguado Soria (Barcelona 1897 ? — 1960) feia els catàlegs de temporada de l'establiment barceloní, tota mena d'anuncis a la premsa, alguns cartells i dotzenes d'altres petits impresos que tenien com a objectiu informar els clients de les últimes novetats i recordar-los el camí cap al popular magatzem de la Via Laietana.
En aquesta composició èpica el milicià monumental, com un King Kong obrer, sembla aturar amb el puny els avions franquistes, mentre les víctimes dels bombardejos fugen del foc de les bombes incendiàries. El programa del festival benèfic és detallat però no destorba la imatge general.

Autor poc conegut (s'ignora quina va ser la seva formació) va treballar assíduament com a il·lustrador de llibres: alguns dels primers que li coneixem són El Pescador de Barcelona i d'altres contes populars recollits per Valeri Serra Boldú [post. 1928] o La Nina de Pasta, de Rafael Carroggio (1932). Sabem que havia treballat per als llibrets de l’editorial Araluce (sèries “Los mejores cuentos de todos los países” i “Grandes hechos y hombres”), i també fent cobertes de “pulp” per a Maucci, Molino i altres (1) o la delirant història per entregues, El Hombre de las Dos Cabezas, de l’editorial Vincit, cap a 1930 (2). La seva versatilitat li permet igualment il·lustrar els receptaris gastronòmics d’Ignasi Domenèch, com La cocina vasca (Laurak-Bat) (1935), alguna de les moltes edicions de La Manduca, o el més tardà Cocina de Recursos, però també Carmela. Novela Espiritista de José Mª Seseras y de Batlle (1933). Va il·lustrar la coberta de les conegudes sarsueles de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, Luisa Fernanda o La chulapona. També va fer algun ex-libris. Com a cartellista, un dels seus primers treballs dels anys trenta és el reclam de l'Anís Valls, amb una representació dels xiquets de Valls en plena actuació castellera.
Aguado va continuar treballant durant la guerra, sempre en relació amb les activitats de l’establiment on treballava: va ser autor d’un cartell que expressa la solidaritat dels treballadors de l'empresa col·lectivitzada amb els obrers d'Astúries, en ocasió d'un festival que es va celebrar el 1937; i també altres materials, com unes targetes que, en plena guerra, anuncien la secció de roba esportiva de can Vilardell amb equipacions per esquiar i jugar al tennis.
Després de la guerra fa portades per a la col·lecció “Poesía Selecta” de l’editorial Cisne (des de 1941) i sobretot apareix vinculat a l’editorial Sintes per a la qual fa innombrables cobertes i dibuixos: il·lustra Cortesía y distinción, d’Irma Padovani (moltes reedicions des de 1946), així com Futbol: Técnica Moderna, de Lorenzo Alves Ferreira, i Técnica del Baloncesto, de Tito Valdés (tots dos del 1959) o bé el Diccionario mitológico i el Diccionario biográfico d'Antoni Cunillera Gavaldà (primeres edicions de 1959 i 1961). Sobretot treballa en els manuals d'esports de George Gladman, autèntics long-sellers de l'editorial Sintes: Como defenderse sin armas; Defensa personal, con un apéndice de lucha libre (Catch as catch can); Lawn-Tennis; Gimnasia para todos...
 
També va continuar actiu en el camp de la publicitat (tríptic Cacaolat de la Granja Viader) o com autor de nadales d’oficis, i féu encara alguns cartells, com el del medicament Pautauberge, del 1950. La idea del braç vigorós que aixeca un objecte que cal destacar no és nova, però en aquest cas ens recorda els cartells de Mauricio Amster que anunciaven els instituts per a obrers creats durant la guerra pel Ministeri d'Instrucció Pública.


Víctor Aguado és justament valorat per algunes incursions en el còmic, com per exemple les tres entregues que publica cap a 1943 amb les aventures futuristes del Doctor Brande (3), brillants interpretacions de l’esperit Flash Gordon.
 
(1) Són notables les cobertes per a llibres de la col·lecció "Novela de aventuras" de les Ediciones y Publicaciones Iberia (Joaquín Gil Editor), com ara els dos volums de H. Rider Haggard (El pueblo de la niebla, “Novela de aventuras” nº 71, i El Cocodrilo Sagrado, “Novela de Aventuras” nº 72) o el llibre de Sax Rohmer (El escorpión de oro, “Novela de aventuras” nº 107) de cap a 1929-30.
(2) http://eldesvandelabuelito.blogspot.com.es/2010/11/el-hombre-de-las-dos-cabezas.html
(3) http://eldesvandelabuelito.blogspot.com.es/2008/11/doctor-brande.html

divendres, 24 de gener del 2014

“¡Que inventen ellos!” – per Santi Barjau

El concepte d’originalitat no sempre és prioritari, quan parlem de l’aspecte formal dels cartells o de la publicitat en general: moltes vegades la creació parteix d’unes premisses ben definides (la preponderància d’un logotip ja consolidat, o bé la presència indefugible d’una mascota) i la tasca del cartellista té aleshores poc camp per recórrer. Però en general es demana al creatiu... precisament això: que creï una cosa nova, o que la plasmi d’una manera més pròpia. Però també és evident que en moltes ocasions alguns cartells estan sospitosament massa a prop dels seus models.



L’any 1932 el diari barceloní L’Opinió havia convocat un concurs de cartells. El premi de 1.000 pessetes va recaure en el projecte que encapçala aquesta entrada; dos cartells més van merèixer l’etiqueta de “Recomanat” i també es van imprimir: eren el treball fotogràfic presentat per Oriol de Martí i Joan Artigues, i el de Nicolau Miralles Gacia. No va ser l'única vegada que L’Opinió va recórrer als cartells per a la seva publicitat. Quan encara era un setmanari es va anunciar, segurament el 1930, amb un cartell d’Helios Gómez, que també hi col·laborava.


El cartell d'Oriol de Martí i el fotógraf Joan Artigues
El cartell de Nicolau Miralles, "Lau"

I encara el 1933 es torna a convocar un altre concurs, al qual es presenten 197 projectes que, com un any abans, són exposats a les Galeries Syra. En aquesta ocasió, el primer premi, també de mil pessetes, recau en Antoni Clavé Sanmartí (lema “Crit 1933”); el segon, de 500 pessetes, va ser per al treball de Salvador Ortiga Torres (presentat amb el lema "Pa-ris" que apareix sota la firma) i el tercer guardonat, amb 300 pessetes, va ser Josep Alumà Sans (lema “Furnitut”, possible error por “Fortitud”). Tots tres cartells van ser igualment impresos. Es recomanaven els projectes “Suzy” (d’autor no especificat, tot i que en altres ocasions aquest lema identificava els treballs presentats per Ferran Teixidor) i “Kiku”. Un candidat a ocupar aquesta plaça seria el cartell fotogràfic en què la figura d’un vailet, repartidor de diaris, se superposa a una pàgina del diari, imposada a la rama i reproduïda per tal que les lletres de plom es llegeixin del dret. Aquesta abundància de cartells coincideix amb la vida atrafegada de la publicació: fundat com a setmanari el 1928, víctima d’alguna etapa de prohibició durant els períodes dictatorials dels generals Primo de Rivera i Berenguer, amb l’arribada de la República la revista es converteix en quotidià; el setembre del 1933, coincidint amb el segon concurs, en són expulsats els membres del conegut com a “grup de L’Opinió”, que el tenia com a portaveu; després dels Fets d’Octubre del 1934 ja no va tornar a sortir.

Els cartells premiats al concurs del 1933, d'Antoni Clavé, Salvador Ortiga i Josep Alumà.

Els diferents projectes presenten interessants aportacions a la idea de difusió de la informació, i en general mostren una riquesa plàstica i una concepció moderna de la publicitat característiques del grafisme dels anys trenta.

El cartell que comentem presenta, en un pla picat d’atrevit escorç, dos homes que llegeixen el diari (imatge interclassista: un d’ells porta la gorra dels obrers i artesans; l’altre el barret dels senyors o dels professionals liberals) i un gran rètol amb l’eslògan “Llegiu L’Opinió”. Absència de detalls superflus, ombres dramàtiques, mínima paleta de colors (taronja, violeta i negre, sobre el blanc del paper). La firma de l’autor es fa present amb certa contundència.

De tota manera, la identificació de l'autor no és evident d'entrada. Es podria tractar de l’escultor reusenc Pere Vidiella? Va treballar com a publicitari, tot i que en realitat només s’esmenten algunes aportacions, aparegudes amb la firma “Vidi”. O bé el seu germà Ramon Vidiella, conegut com a "Verre"... També tenim una referència a un autor anomenat Manuel Vidiella, que el 1933 participa al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, en el qual obté una distinció honorífica (La Vanguardia, 1 juny 1933, p. 3). El veredicte del concurs ens treu de dubtes sobre la seva personalitat: es tracta de Manuel Vidiella, que va obtenir el primer premi pel projecte presentat amb el lema "Pim pam" (L'Opinió, 1 novembre 1932, p. 16) i de qui lamento no tenir més notícies.


Uns anys més tard, potser el 1937, la firma misteriosa de Ferxan o Ferxama apareix al peu d’un cartell per al diari Patria de Granada. Tot i que sortia des del 1935 com a setmanari falangista, l’octubre del 1937 esdevé un dels diaris de la zona nacional sindicalista i deu ser en aquest moment que es devia fer aquest cartell. El dibuix que ja coneixem presenta algunes variants: els colors es converteixen en vermell, blau i negre; els dos homes no porten cap marca distintiva que pugui recordar la lluita de classes; i al rètol només es llegeix el nom de la publicació, “Patria”, acompanyada pel jou i les fletxes que, juntes, formaven el símbol de la Falange, però que a Granada des de la conquesta del 1492 tenen una llarga tradició vinculada als Reis Catòlics. Al peu, una explicació: “Diario nacional sindicalista. Granada”.

Sembla clar que el cartell granadí reprèn la idea de Vidiella, de cinc anys abans. Potser es va tenir en compte que L'Opinió ja havia plegat abans de la guerra... I Vidiella va ser realment original o també va agafar aquest picat tan cinematogràfic d'algun altre lloc?  

divendres, 20 de desembre del 2013

Les imatges del trimestre: Tardor - per Santi Barjau

Un cartellista notable que mor jove, sense fills. La seva pista es dilueix. L’única referència que en tenim és la firma que apareix, ben clara, als cartells mateixos: Ramon Baixeras. De seguida estem temptats a pensar en una vinculació amb el pintor de la generació modernista, Dionís Baixeras. De fet el MNAC, que va adquirir el 2009 el cartell per a les carreres Costa Ordal, afirma que era nebot del pintor de la gent de mar i dibuixant dels carrers de la Barcelona vella. Però una ullada a la premsa del moment ens fa veure que eren pare i fill. En efecte, Ramon Baixeras de Casanoves, que mor el 23 d’abril del 1934, és plorat pels seus pares Dionís i Pilar. Els seus èxits com a cartellista van ser pocs però auguraven una carrera ascendent que va quedar truncada massa aviat. La data del seu naixement es podria situar a la dècada de 1880-90; havia estudiat a l’acadèmia Baixas amb Ismael Smith, Pere Torné-Esquius i Josep Porta Galobart; i el 1912 ja és esmentat “el distinguido artista don Ramón Baixeras, hijo del célebre marinista don Dionisio” com autor del programa per a una festa a Sant Julià de Vilatorta (La Vanguardia, 22 agost 1912, p. 3). Il·lustra els llibres d’autoajuda del jesuïta Ramón Ruiz Amado (El secreto del éxito, 1912, i El secreto de la felicidad, 1913), com també una edició de Beaumarchais per a l’Editorial Ibérica, el 1915. Però sobretot triomfa com a cartellista: treballa per a l’Institut Agrícola de Sant Isidre fent el cartell per al concurs de fotografia rural del 1917; diverses carreres del RACC, entre les quals la Volta a Catalunya dels anys 1917, 1919 i 1920; la Setmana de l’Organització Comercial, el 1929; o les regates “Copa Exposició”, del 1930. Com veiem, la seva relació amb el món de l’esport era notable. També hem trobat la seva firma en un prospecte que anunciava l’edició discogràfica de la sarsuela catalana Cançó d'amor i de guerra. Va ser vocal del Publi-Club en representació de l’Associació de Dibuixants ben bé des del 1928 i, a la seva mort, estava vinculat a la recentment fundada agència de publicitat Valor.



Bonaparte. Aquesta firma de ressonàncies històriques al peu d’un cartell cosmopolita planteja un interrogant que ara mateix no estic en condicions de respondre. El Rhumprat, fabricat per J. Prat de la Riba, de Rodonyà (comarca de l’Alt Camp) s’anuncia amb aquest cartell que posa en escena un personatge icònic, batejat com The Old Jack. Tot sembla indicar que aquest rom a l’estil de Jamaica s’exportava, o bé es volia crear la il·lusió d’un producte provinent d’ultramar. La firma Bonaparte no ha aparegut encara en cap altre cartell. Si ens hem de refiar del diccionari Ràfols (cosa que a vegades és un esport de risc) podríem apuntar, com a primera hipòtesi, el nom del dibuixant Eduard Pratginestós de Bonaparte, nascut a Barcelona el 1899. De tota manera, la lectura de les memòries del doctor Fontbona Vàzquez (pare del benvolgut mestre i amic Francesc Fontbona) proporciona una notícia molt interessant sobre “un dibuixant jove que era valencià” amb qui coincideix a l’ominosa txeca del carrer de Vallmajor, on va a parar després d’haver ajudat molta gent a deslliurar-se dels horrors de la guerra. Aquest dibuixant li fa un retrat on apareix exactament la mateixa firma de Bonaparte. Ara mateix no hi ha més informacions sobre el misteriós autor del cartell de Rhumprat, però el fet que Fontbona Vàzquez, nascut el 1913, l’anomeni “jove” referint-se al 1938 sembla que permet descartar la primera hipòtesi. Fins i tot Bonaparte podria ser només un pseudònim... Encara queden molts interrogants per aclarir.



Un cartell de la Mercè. En la història més que centenària de les Festes de la Mercè, només quatre vegades el cartell principal ha estat confiat a una dona. En aquest àmbit va ser pionera l’obra d’Amàlia Gallart. La producció de cartells per a les Festes de la Mercè té una certa continuïtat des del mateix any 1871 que marca l’inici d’aquestes dates com a festa major de Barcelona i, sobretot, des que el 1902 els primers ajuntaments catalanistes la van potenciar. La nòmina de cartellistes que hi ha treballat és abundant: els primers anys hi trobem els artistes catòlics del Cercle de Sant Lluc (Joan Llimona, Antoni Utrillo, Darius Vilàs o Francesc Galí) i sobretot Josep Triadó, que en farà molts durant els anys vint [i trenta], només en blanc i negre. Després de la interrupció de la guerra i, aparentment, de la postguerra, la sèrie es reprèn el 1951 amb la participació dels millors cartellistes del moment: de Ricard Giralt Miracle a Josep Artigas o els prolífics i poc coneguts Ricart / Abella. També és ara quan comencen a fer-se altres cartells específics per a les diferents activitats paral·leles: fira del llibre d’ocasió, cavalcada del Reial Cercle Artístic, gala de la sederia o el festival de la cançó mediterrània. Amb l’arribada de l’ajuntament democràtic, des del 1978, es va confiar als artistes plàstics de més anomenada; darrerament també hi ha lloc per als dissenyadors gràfics i algun fotògraf. El cartell que ens ocupa, del 1963, va ser seleccionat en un concurs restringit entre alumnes de l’Escola Massana. L’autora és poc coneguda: sabem però que l’any 1965 obtenia un accèssit al concurs de cartells per al “Día del Maestro” i, en anys successius, assolia premis a concursos de christmas i, sobretot, d’estampats; l’any 1969 se’n perd la pista. Amàlia Gallart va obrir un camí que fins ara només han transitat Anna Miquel (1994), Pati Núñez (2009) i Catalina Estrada (2011).



Acte de concessió del premi a l'autora Amàlia Gallart, en una imatge publicada a La Vanguardia Española, 25 agost 1963, p. 23