L’última Diada abans de Franco – per Santi Barjau

Ara fa 75 anys de la Batalla de l’Ebre, que va decidir d’una manera cruenta la sort del conflicte bèl·lic. Pocs mesos després, les tropes de Franco entraven a Barcelona. En aquest context, la celebració de la Diada nacional de Catalunya va tenir un aire crepuscular que posava en paral·lel la resistència dels barcelonins al setge borbònic del 1714 i la situació que es vivia en aquells moments. És per això que el Comissariat de Propaganda va editar un cartell que unia les dues dates i, sota el lema de Macià, Catalans!, mostra la imatge monumental d’un soldat i una personificació de Catalunya que alça una corona de llorer cap a un estel blau com a ideal de llibertat. El cartell a vegades és esmentat com a anònim, però sabem que es tracta d’una obra d’Antoni Clavé.

El cartell de la Diada del 1938, editat pel Comissariat de Propaganda, posa en paral·lel els dos moments trascendentals del poble català, però manté encara encès l'estel de l'esperança  

El mateix 1938 el PSUC va publicar dos cartells més, un de Lorenzo Goñi i un altre sense signar. Tots dos combinen la imatge d’un soldat que sosté el fusell amb la baioneta posada i el monument de Rafael Casanova, símbol d’una data que anomenen: “Jornada de redreçament” i “Dia d’afermament”.


El cartell de Goñi fa més explícita la retòrica comunista, però la silueta del monument a Rafael Casanova és un recordatori de la resistència dels barcelonins del 1714

Però potser els cartells més coneguts d’entre els que es van editar durant la guerra en relació amb la caiguda de Barcelona del 1714 són els dos que va dibuixar Ricard Fàbregas. El primer, per a la Diada del 1937 (1), representa el monument de Rafael Casanova amb la inscripció 11 de Setembre: Catalans, Catalunya! sobre fons groc. Dos mesos després, el mateix dibuix és reutilizat, amb un fons verd, i el lema és modificat substituint la data patriòtica per l’advertència Sempre! El segon cartell va ser emès, com llegim a L’Esquella de la Torratxa, en ocasió de l’arribada a Barcelona del govern de la República, procedent de València, i a causa d’aquesta “apropiació” que el Comissariat de Propaganda feia del símbol catalanista els redactors del setmanari lamentaven que es confongués "la cordialitat oficial i els 'incordios' oficiosos"(ET, 3039, 19 novembre 1937, p. 697)  i, més tard, denuncien: “el perill de deixar a mans de qualsevol idiota l’ús i l’abús de les essències sagrades de l’exaltació i els noms sagrats i concisos que estimulen com un talismà l’expressió automàtica de les emocions més honestes i més inexhauribles.” (ET, 3049, 28 gener 1938, p. 51)

Alguns altres cartells van utilitzar la iconografia de la caiguda de Barcelona, com aquest, amb frases de Negrín i Lluís Companys, editat potser per la Subsecretaria de Propaganda del govern central.

El missatge subjacent a aquests cartells, resistir a ultrança, com ho van fer els catalans el 1714, no va ser suficient.

(1) L’any 1936 encara no es va fer cap cartell per a l’onze de setembre: la dinàmica d’edició i propaganda es va posar en marxa tímidament entre agost i setembre i els primers cartells del Comissariat no apareixen fins a l’octubre.

Peinador - per Santi Barjau

L’amic Carlos Pérez ens parla en un escrit de 2007 dels “artistas destinados en el Ministerio de Propaganda y en el de Instrucción Pública que, en noviembre de 1936, se trasladaron (como en el caso de Puyol, Amster, Peinador o Bardasano) con el gobierno republicano a Valencia.” (1) Des d’allà, tots ells —com també Josep Renau o Gori Muñoz— continuaren la tasca gràfica per als ministeris i per al Partit Comunista. Un any més tard, seguint encara el govern de la República, es van desplaçar a Barcelona, on van monopolitzar les màquines de la Societat General de Publicacions, des de les quals van llençar una sèrie de cartells notables. De tots ells, els firmats per Peinador són potser els menys coneguts.
 

Un dels cartells de Ramón Peinador fets a Barcelona (imatge de la Biblioteca del pavelló de la República)

El més antic, Una juventud fuerte y feliz..., realitzat quan es trobaven a València, va ser publicat pel Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad i combina elements fotogràfics (una dona que fa un salt de trampolí i un infant somrient) i dibuixats, en un conjunt excel·lent. Ja a Barcelona, la firma de Peinador apareix als cartells ¡La juventud a la conquista del aire!, per al mateix ministeri (un noi amb un tornavís a la mà i, al fons, una pluja de paracaigudistes; la imatge del jove és dibuixada probablement a partir d’una fotografia) i Recoger la aceituna es adquirir armas y víveres para ganar la guerra, per al PCE. Sense peu d’impremta, el cartell Hoy: enviad los trapos a las tenencias de alcaldía. Mañana serán ropas de abrigo para nuestros soldados ha de ser fet per força a Barcelona (els exemplars coneguts porten una data manuscrita, 3 de setembre del 1938, quan ja falten pocs mesos per al gran èxode que dispersarà aquest grup de grafistes cap a Mèxic o Xile).

 
L’autor d’aquests quatre cartells fou Ramón Peinador, que malgrat la seva gran activitat no és gaire conegut. Es diu que va viure entre 1904 i 1964 (2), però les dades procedents del mexicà Archivo General de la Nación, amb motiu de la seva arribada al país que el 1939 l’acollia com a asilat polític, el fan nascut a Madrid el 1897. (3) En tot cas, és a la capital espanyola on desenvolupa des del començament la seva activitat artística en el camp de l’escenografia. Un article de José López Rubio, publicat a la revista madrilenya Buen Humor i titulat “El humor en el Teatro Ruso del ‘Pájaro Azul’ de Berlín”, (núm. 66, 4 març 1923, p. 14) afirma que “(…) Mignoni, Fontanáls, Peinador Checa y Bürman inician la tendencia renovadora de los decorados de los teatros de Madrid.” Amb el mateix López Rubio, firma l’escenografia de la comèdia ¡Mamá es así! al teatre Fontalba (ABC, 15 gener 1925, p. 29) i, dos anys més tard i al mateix teatre, són els col·laboradors de Salvador Bartolozzi en l’execució dels decorats de La cantaora del puerto, de Luis Fernández Ardavín, amb Margarida Xirgu (ABC, 17 març 1927, p. 8), entre moltes altres escenografies.
 

Al costat del treball teatral, obté alguns triomfs en concursos de cartells. El 1932 ell i Félix Alonso guanyen el primer premi amb el projecte “Can-can” al prestigiós certamen del Círculo de Bellas Artes per al cartell anunciador del seu ball de disfresses (4) i el febrer del 1935 és homenatjat pels col·legues de la Unión de Dibujantes Españoles, amb Germán Horacio, en reconeixement del premi per la decoració i/o el cartell del saló de ball L’Espagnolade. (ABC, 23 febrer 1935, p. 43). També va participar amb honors al concurs de cartells per a la loteria de la Ciudad Universitaria de Madrid. Encara al llarg dels anys trenta el seu nom apareix entre els participants del XVI Salón de Humoristas, inaugurat el 25 d’abril del 1933 al Círculo de Bellas Artes o bé quan obté un premi menor de 100 pessetes per un dibuix commemoratiu del centenari de Lope de Vega, en un concurs convocat per la Revista de Estudios Hispánicos (ABC, 11 setembre 1935, p. 39). També col·labora com a dibuixant a les revistes del grup Prensa Gráfica.

 

Amb l’esclat de la guerra, com hem vist a l’inici, es vincula als elements de propaganda dels ministeris de la zona lleial. Sabem que va col·laborar (1936-37), com a ninotaire a les revistes Hierro i No Veas. Aquestes actuacions, i els cartells realitzats a València i Barcelona, van propiciar que amb la caiguda de Catalunya es veiés obligat a passar a França amb els milers d’exiliats, entre els quals molts dels seus companys dibuixants. Viatjà a Mèxic a bord del vaixell Sinaia, com ja he explicat a l’entrada dedicada a Julián Oliva (octubre del 2012), on també apareix la seva caricatura. De Veracruz va passar com quasi tots els seus companys a la ciutat de Mèxic, on va treballar com a il·lustrador de contes infantils (notable la sèrie de vint volums de les Aleluyas de Rompetacones, amb textos d’Antoniorrobles i publicats el 1939 per Estrella, Editorial para la Juventud. Va continuar dibuixant i pintant i exposà a les col·lectives que reunien els espanyols de la diàspora. Però sobretot és recordat per la seva tasca com a figurinista a la puixant indústria cinematogràfica mexicana dels anys quaranta, especialment a la superproducció Cristóbal Colón.

 

NOTES

(1) Carlos Pérez: “Imágenes en guerra”, a: Manuel Aznar Soler (ed.), València, capital cultural de la República (1936-1937), Consell Valencià de Cultura, València, 2007.

(2) Ignacio L. Henares Cuéllar: Exilio y creación. Los artistas y los críticos españoles en México, 1939-1960, Universidad de Granada, 2005, p. 89-90.

(3) També és cert que l’anomenen Peinador Checha, quan per a totes les altres fonts es deia Checa. Archivo General de la Nación, Instituciones Gubernamentales: época moderna y contemporánea. Departamento de Migración. (201) Españoles, Caja 181. Dec aquesta referència a Marina Garone Gravier.

(4) http://www.juancristobalescultor.es/Juan_cristobal/Biografia_1931-1940.html [consultat el juliol del 2013]

Les imatges del trimestre: Primavera - per Santi Barjau

Un cartell al límit de l’abstracció. S’ha de mirar amb atenció per adonar-se dels dos personatges: un home i una dona; una típica parella flamenca: ella a la dreta, amb els braços “en jarras” i dos braçalets tan vermells com els seus llavis, amb un vestit de mànigues amples i al cap una “peineta” blanca; ell a l’esquerra, també en un gest ple de “chulería”, amb jaqueta curta i barret cordovès. Es tracta d’un treball d’una gran força gràfica, cromolitografiat a la perfecció pels tallers Atlàntida amb uns elements mínims: tintes vermella, grisa i negra (les lletres i la peineta aprofiten el color blanc del paper). L’espectacle “Oro y Marfil”, de Quintero & Guillén, es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona el gener del 1935. 

L’autor del cartell és el gran Ernest Guasp, nascut a Alzira el 1901 i mort a l’exili mexicà l'any 1984. Durant els anys trenta el trobem actiu com a dibuixant i redactor a la premsa barcelonina (va ser un dels puntals de la revista satírica El Be Negre). Va pertànyer al Sindicat de Dibuixants Professionals i els seus dibuixos, amb una distorsió expressiva dels elements figuratius, van enriquir l’etapa bèl·lica del setmanari L’Esquella de la Torratxa i el diari Treball, entre d’altres. La seva producció de cartells és reduïda però interessant.

Els cartells del Saló dels Humoristes. Durant una breu etapa es van celebrar a Barcelona uns Salons d’Humoristes, organitzats per l’Associació de la Premsa Diària a imatge d’esdeveniments similars que tenien lloc a París i Madrid. Malauradament el saló de Barcelona només va tenir tres edicions, els anys 1916, 1918 i 1924. Els principals promotors van ser el dibuixant Joan Grau Miró, autor del cartell del primer any, i el periodista de La Vanguardia José María de Molina. Hi ha constància que el 1918 el cartell va ser creat per l’humorista Prat (segurament Pere Prat Ubach) mentre que per al saló del 1924 es va acudir al dibuixant Emilio Reyes, col·laborador habitual de la revista Flirt; el seu cartell amable va ocupar la finestra del nostre blog el mes de maig, coincidint amb les Jornades d'Història de l'humor gràfic a Barcelona, celebrades a l'Arxiu Històric de la Ciutat. 

Durant els anys trenta es van fer encara altres salons d’humoristes, però no consta que haguessin editat cartells: el 1932 un d’organitzat pel “Círcol” Artístic; els de 1933 i 1934, a càrrec de l’Associació d’Humoristes de Barcelona, que va editar uns catàlegs força interessants amb cobertes de Junceda i Cornet; i finalment, els anys 1935 i 1936 pren el relleu el grup NIPU (Ninotaires Independents Preus Únics), que celebra unes exposicions més selectives, que queden estroncades per l’esclat de la guerra. 

Aquest cartell és obra de Mariana Goncharov, dibuixant russa establerta a Barcelona. És l’únic cartell que li coneixem. L’any 1930 havia participat al concurs per al cartell del Club Femení i d’Esports de Barcelona i va ser guardonada amb el primer premi, però el projecte no va ser estampat i només es coneix perquè es va fer servir com a coberta pel butlletí de l’entitat. L’artista  estava vinculada al món de l’esport (el seu marit era el responsable del gimnàs Garcia-Alsina, el més antic de la ciutat; algun cop ella apareix esmentada com a Mariana Garcia) però la seva firma, “fair”, apareix sobretot en elements de publicitat de modes (per a la botiga de barrets Badia o la sastreria Santa Eulalia) i sobretot el packaging dels perfums Dana, per als quals dissenya les icòniques franges geomètriques de les pólvores i perfums Tabu –que, per cert, encara es comercialitza amb el seu disseny, més o menys modificat. Va ser la directora artística de la revista Tricornio, editada per Modes Badia.

 

El cartell per a la Residència d’oficinistes de la Generalitat de Catalunya fa servir només dues tintes, vermella i blava (el color fosc dels ulls i cabells és una combinació de tots dos) en una composició joiosa i atrevida (no li importa que l’enquadrament talli els braços de la figura).

Mariana Goncharov personifica l'elegància que reflectia en els seus dibuixos per a establiments de modes i complements. Foto cortesia de Joan Garcia-Alsina Goncharov

Sempre és un plaer contemplar els dissenys de Mariana. Aquí presento l'anunci de les novetats de primavera del 1935 de l'establiment Santa Eulalia, en el qual ella fa tant el dibuix com la cal·ligrafia (col·lecció Santa Eulalia - el meu agraïment a Lluís Sans i a Esperança Jordà).

Coberta i interior del díptic que anunciava les novetats per a la primavera del 1935 a l'establiment Santa Eulalia

“Spain is different... And how!” – per Santi Barjau

Molta gent creu que l’eslògan més conegut del món del turisme, aquell que proclama que Espanya és diferent, va ser un producte dels anys del gran boom de sol i platja dels anys seixanta, en temps del ministeri de Fraga Iribarne. En realitat els primers cartells amb aquest missatge es remunten al període d’activitat del Patronato Nacional de Turismo, creat pel Comte de Romanones el 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, i que va continuar actiu durant els anys de la República i fins a l’acabament de la Guerra Civil.

Les primeres manifestacions de la “marca España”, de tota manera, van ser un producte tardà de la promoció del turisme hispànic. Molt abans que es fundés el Patronato ja s’havien format en moltes poblacions els actius sindicats d’iniciativa, com els de Barcelona i Tarragona, que entre les seves publicacions comptaven des de molt aviat amb cartells interessants. És ben coneguda la tasca de la Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona, que ja el 1908 havia convocat un concurs de cartells amb el lema “Barcelona, ciutat d’hivern” i que pretenia atraure cap a la ciutat un turisme internacional, benestant i culte. Els guanyadors del concurs van ser l’anglès John Hassal i el madrileny cosmopolita Carlos Verger Fioretti. Aquesta manifestació matinera de la marca Barcelona va ser seguida, poc temps després, pels cartells de Franscisco de Cidón per al Sindicat d’Iniciativa de Tarragona. Tots aquests cartells s’allunyaven del típic cartell de fires i festes, folklòric i colorista, amb vestits regionals i grans tirallongues de text.

Amb la creació del Patronato Nacional de Turismo (PNT), hereu de la comissaria règia de turisme (1911-1928), es veu la necessitat de crear una sèrie de cartells dedicats als principals nuclis espanyols (ciutats, però també comarques, paradors o museus). S’encarreguen cartells als millors artistes espanyols: cartells dibuixats, vull dir. En un parell d’anys Penagos, Federico Ribas o Hipólito Hidalgo de Caviedes dediquen cartells a Sevilla, Sant Sebastià, La Granja o la Vall d’Aran. Però en aquests casos la marca encara és local; l’única referència que els unifica és el logo del PNT. Algun cartell porta també un text més general, invitant a visitar Espanya, com ara Visitez l'Espagne. Toledo impériale, musée d'Espagne de Baldrich. La majoria eren impresos a tallers cromolitogràfics madrilenys com Voluntad o Rivadeneyra. Amb l’arribada de la Segona República el patronat es recicla (el nou logo incorpora la corona murata de l’escut republicà) i es descentralitza (la Generalitat crea l’Oficina de Turisme de Catalunya, OTC, que també fa cartells i distribueix els del PNT). En una data indeterminada, potser cap a 1930, Seix & Barral publica un cartell dibuixat per Francesc Galí amb el text “Spain, every type of Art, every phase of Nature”.

Sembla que és en aquest context que apareixen els cartells amb l’eslògan famós. Ja no es basen en el treball de coneguts dibuixants, sinó que es comença una nova sèrie de cartells fotogràfics, amb obres dels millors especialistes en la captació de monuments i paisatges: Vicent Barberà Masip, Lluís Lladó Fàbregas, Adolf Mas Ginestà, Mariano Moreno García (o Vicente Moreno Díaz), António Passaporte [el fotògraf de l'empresa “Loty”, formada per Concha López i Justin-Marie-Charles Alberty Jeanneret], Juan José Serrano Gómez, Alfonso Vadillo García i Otto Wunderlich.

Aquests cartells, impresos en rotogravat per les millors cases barcelonines del moment (Huecograbado Mumbrú, Seix & Barral o Establecimientos Dalmau Oliveras S.A.), mostren la Giralda de Sevilla o un paisatge nevat de muntanya amb l’objectivitat que es pot demanar a la fotografia, passada moltes vegades per un prisma emotiu deutor del pictorialisme. En concret, el lema Spain is different el trobem aplicat en un cartell, amb fotografia de Francisco Andrada Escribano, que mostra una parella amb vestits tradicionals, potser de la zona de Segovia.

Cartells com aquest van començar a popularitzar per Europa un eslògan que, molt sovint, s'ha utilitzat en un sentit que no era exactament el buscat pels seus creadors. L'exemplar en qüestió, amb fotografia d'Andrada, és esmentat el 1935 a les pàgines esportives de La Vanguardia.

Tots aquests cartells portaven uns eslògans molt elaborats, en anglès (els de la tongada dels anys 1928-30 s’editaven també en francès i alemany) que exemplifiquen quin missatge es volia donar d’Espanya, entesa encara moltes vegades com un territori remot i verge:

-Spain. The romance of the East with the comforts of the West

-Spain: live in the past with her artist [sic] and heroes; live in the present with comfort and economy.

-Which is it, Summer? Winter? Autumn? Spring? Just the time to visit Spain!

-Spain attracts then keeps

-Spain: perennial snows on her mountains, palm and lemon tree on her plains

-Spain firts [sic] attracts, then you learn to love it.

De tota manera, els primers anys de l’explotació turística d’Espanya devien ser encara molt precaris, i els incauts viatgers eren molt sovint víctimes de la picaresca. Això és almenys el que vol evitar Rafael de Eulate en un article publicat a La Vanguardia, en el qual explica una sèrie d’anècdotes desgraciades que li passen a un viatger que arriba a Barcelona. L’article, titulat “El turismo, artículo de 1ª necesidad. Pequeños defectos, enormemente importantes en suma, que conviene desterrar” comença amb les males pràctiques del portamaletes, del taxista o de l’hoteler que intenten aprofitar-se del turista, sense comprendre que així acabaran matant la gallina dels ous d’or… Un relat molt actual.

“Bien está que el Patronato Nacional de Turismo haga propaganda y labore con inteligencia; pero bueno sería, también, que se ocupase de estas enormes «pequeñeces». Del maletero, del cocinero, etc., etc. (…) Esto es lo que debemos procurar. Recordar siempre que el turista es un futuro agente de propaganda para el país o... contra el país.”

Una mica més avall apareix la referència al cartell:

“En el Apeadero de Aragón existe un cartel de propaganda, colocado por el Patronato Nacional de Turismo. Aquel cartel —una hermosa fotografía— representa a unos tipos castellanos. Debajo, en inglés, puede leerse: «Spain is different». (España es diferente; es otra cosa de lo que tú conoces.) Pues bien; debajo de estas dos palabras, un inglés maligno ha escrito, en lápiz, con cruel ironía: «Oh and how!» (¡Oh, y de qué manera! ¡Que me lo diga usted a mí!)” (La Vanguardia, 5 gener 1935, p. 10)

És clar que l'activitat del Patronato podia haver estat més encertada. Llegíem també a La Vanguardia del 9 d'agost del 1933: "Puede atravesarse Europa de Norte a Sur y de Este a Oeste sin encontrar ni un solo cartel anunciador de España."  

La tasca del PNT  durant la república culmina en els anys de la guerra. Durant aquest període el turisme es va veure evidentment entrebancat en la seva forma normal, tot i que existeixen els que jo anomeno turistes bèl·lics; viatgers afins o neutrals que venien a visitar no pas monuments o paisatges naturals, folklore o gastronomia, sinó línies de trinxeres i nius de metralladores. Potser un dels millors representants d’aquesta modalitat turística va ser l’escriptor George Orwell. Potser per conscienciar aquesta mena de públics el Patronato Nacional de Turismo va crear encara, entre 1936 i 1939, un petit conjunt de cartells que denuncien la destrucció del patrimoni artístic a mans dels sublevats (segurament també per tal de contrarestar la mala imatge que transmetien les destruccions d’esglésies i art religiós en general).

En un dels cartells, dibuixat per Ramón Gaya, uns avions sobrevolen unes ruïnes amb el text El arte de España es un objetivo de la aviación fascista. Un altre, obra del poc conegut Rivero Aguirre, mostra una dona goyesca i el títol El Arte de España -botín del fascismo internacional- lo defiende la República. N’hi ha uns altres de fotogràfics, amb els eslògans Las ruinas del arte de España son una acusación más contra el fascismo i Para salvar el arte de España hay que aplastar el fascismo.

Després de la guerra el PNT és substituït per la Dirección General de Turismo, que tornarà als cartells dibuixats (excel·lents sèries de Josep Morell) abans de recuperar definitivament la pràctica fotogràfica, per obra de Francesc Català Roca i altres.

Cristóbal Arteche, el llapis inquiet - per Santi Barjau

Entre l’Astúries natal i Madrid, on va morir, passant per Cuba i l’Argentina, Nova York i París... Sorprèn que hagués pogut durar set anys establert a Barcelona, on va crear el cartell cèlebre de la miliciana amb el fusell a la mà.


L’etapa barcelonina de Cristóbal Mauro Arteche de Miguel (Gijón 1900 — Madrid 1964) el mostra plenament integrat en la vida política local, signant un grapat de cartells amb textos en català; tot sembla indicar que va tractar-se d’una etapa de curta durada (uns set anys a tot estirar) però intensa.


Dels seus primers anys amb prou feines podem assenyalar, encara adolescent, una possible formació militar que no sembla vocacional (1) i que ben aviat, amb disset anys, el fa marxar a Cuba on treballa com a pintor de ventalls i on s’inicia com a ninotaire per al diari La Habana. Aquesta primera etapa americana, de la qual no tinc referències directes, apareix resumida així a la web del Museo del Dibujo y de la Ilustración, de Buenos Aires:

“Dos años más tarde [1919] en Nueva York cultiva el cartel para los grandes teatros de variedades. Más tarde, en los estudios cinematográficos de California, hace retratos de las primeras figuras estelares para los periódicos de Méjico, América Central y del Sur, hasta Chile, donde en Santiago monta su primera exposición de retratos a lápiz en los salones del gran periódico El Mercurio. En el año 1925, se incorpora en Buenos Aires a la redacción de Crítica por cuenta del cual trabaja en París, hasta que en 1931 regresa a su patria. En París pinta bastante y expone sus telas con fortuna.” (2)

Cartell editat el 1935 amb motiu de l'aparició del diari Última Hora, del qual Arteche va ser col·laborador

Amb l’esclat de la República torna a Espanya, primer a Madrid (s’han esmentat treballs seus a revistes com La Esfera i Nuevo Mundo, entre altres) (3) i aviat a Barcelona on el trobem ja el 1932 com autor de dibuixos al diari La Rambla (esport i ciutadania). També treballa als diaris La Humanitat i Última Hora, per al qual farà el cartell de llançament (1935) i on publica dibuixos. Aquestes col·laboracions el mostren proper a Esquerra Republicana de Catalunya. En la mateixa línia es troben els cartells que farà per al Front d’Esquerres en les eleccions del febrer de 1936, així com tres cartells de la frustrada Olimpíada Popular de juliol del 1936. 

Algun dels deu cartells que Arteche va fer per a la campanya electoral del Front d'Esquerres a les eleccions del 1936

També es dedica al cartell teatral, en peces com Bandits de frac o La tabernera del puerto, tots dos del 1936. Potser és més ignorada la tasca (apareguda en altres mitjans no identificats) com a dibuixant dels baixos fons. En el llibre Los dibujantes de España, de Mariano Sánchez Palacios (1935), s’aprofita per a fer una lectura literària dels seus dibuixos, en la tradició galant-moralista que tenia en el Barri Xino barceloní un dels paisatges més fressats:

“Arteche (...) es el impresionista de la vida y de los tipos del hampa. (...) Sus mujeres —hembras fáciles las más de las veces, vendedoras de amor en las esquinas— son, bajo las telas vaporosas que cubren su carne y marcan del contorno la euritmia, tipos provocativamente fascinantes aun en su plebeyez. Venus de un día pasado, que el opio de la vida hizo fáciles diosas del placer. Lujuriantes, sensuales, descaradas y provocativas. Mujeres de cabaret, de mancebía barata, de amores tronchados por el primer beso calenturiento sobre labios de rosa deshojada de su vida en flor. (...) Arteche ha sabido recoger con su lápiz certero, aunque un poco débil quizás, por ahora, en sus trazos, e inseguridad en su técnica, todo un mundo que forma una sociedad depravada y única.” (4)

Declarada la guerra, s’integra al Sindicat de Dibuixants Professionals i fa alguns dels seus cartells més cèlebres: és ben conegut el cartell de la miliciana, Les Milícies us necessiten, que caldria contraposar a les dones esmentades al fragment anterior. La tasca d’Arteche en temps de guerra es va limitar només a dues úniques mostres: Pare, que no veieu que ens maten? (per a ERC) i Lluita antivenèria. El 1937 fa una sèrie de reportatges a Última Hora amb text i dibuixos d’ell, “Un dibuixant al front”, on segueix Lluís Capdevila,  comissari de premsa de la columna Macià-Companys al front d’Aragó. (5) Altres treballs d’il·lustració es troben a les revistes Catalans!, Metalurgia i Meridià, on el setembre del 1938 encara il·lustra un conte d’Agustí Bartra. Aquestes dades desmenteixen les opinions dels qui diuen que “fue evacuado a Valencia en los inicios de la Guerra Civil” o bé “En 1936 volvió a Argentina”. (6)

En efecte, no és fins al 1939 que marxa, finalment, a l’Argentina, a bord del Massilia. A Buenos Aires inicia la segona etapa americana, en la qual treballa sobretot com a il·lustrador de novel·les populars i d’aventures. Darrerament les seves il·lustracions de la col·lección “Robin Hood” publicada per Editorial Acme han estat reivindicades en una exposició que es va celebrar el 2011 al museu Eduardo Sívori de la capital argentina. En data indeterminada passa a viure a Caracas i el 1962, acabat de tornar a Espanya, celebra una exposició de pintura a la seva ciutat natal. No sembla que ni a l’exili ni a la tornada reprengués cap mena de contacte amb Barcelona.

(1) Suposant que sigui ell el Cristóbal Arteche Miguel que s’examina a l’Acadèmia d’Intendència d’Àvila, esmentat per La Vanguardia (Barcelona), del 21 de juliol del 1914, p. 10, i el Cristóbal Mauro Arteche que un any més tard aprova un examen d’ingrés a l’Acadèmia d’Artilleria de Segovia: ABC (Madrid), 2 juliol 1915, p. 20.

(2) http://www.museodeldibujo.com/obras_muestras/artistas.php?ida=285&a=Arteche,-Cristobal [consulta maig 2013]

(3) http://tematico.asturias.es/cultura/ciudadartes/art_cons/buscar/paginaArtista3.php?id=503 [consulta maig 2013]. A Madrid apareix el 1933 amb il·lustracions seves un suplement extraordinari de la revista Los 13: publicación semanal literaria, editada pel Caballero Audaz i dedicada a les figures d’Alejandro Lerroux i Manuel Azaña.

(4) Mariano Sánchez de Palacios: Los dibujantes de España, Ediciones Nuestra Raza, Madrid 1935, p. 183-184.

(5) Jordi Artigas: “Premsa en guerra” a: La memòria dels dibuixants: http://www.memoriadelsdibuixants.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=114&catid=57&Itemid=80 [consulta maig 2013]

(6) http://tematico.asturias.es/cultura/ciudadartes/art_cons/buscar/paginaArtista3.php?id=503 [consulta maig 2013]

Les imatges del trimestre: Hivern - per Santi Barjau

Aquest hivern hem tingut tres nous cartells a la finestreta de "La imatge del mes". Aquí queden recollits, amb algunes ampliacions.

La celebració a Barcelona de l’Exposició Internacional del 1929 va suposar un fort impuls a la creació de cartells oficials, com els cèlebres de Rojas o Galí, de caràcter general, o d’altres més específics per a la mostra El Arte en España, per al Poble Espanyol o per a d’altres palaus sectorials. En el cas de les instal·lacions particulars d’empreses, destaca el cartell-plànol que la casa Uralita, fabricant de fibrociment, va posar a la venda al preu de 5 pessetes. Aquest cartell representa la planta de la ciutat de Barcelona, amb alguns dels elements més destacats, amb especial atenció al recinte de l’Exposició on el pavelló de la casa Uralita hi té un lloc important. Un dirigible sobrevola la ciutat. El tret més destacable d’aquesta representació urbana és el caràcter humorístic: per tot arreu hi ha figuretes, en les actituds més variades, amb filacteris o globus que recullen una infinitat d’expressions gracioses, en català (com el títol principal: Barcelona és bona si la bossa sona...) i en castellà.  Aquí es pot veure el detall que correspon a la zona de l'Exposició, amb  l'estand d'Uralita que simulava uns tubs gegants.

L’estil gràfic d’aquest cartell és fortament deutor dels treballs que des de 1914 feia MacDonald Gill per al metro de Londres, i que a l’època van tenir un èxit extraordinari. L’autor del cartell barceloní, conegut pel seudònim de Frisco, havia nascut com a Francis Millioud el 1902 a Ginebra, on morí el 1939 després d’haver viscut uns anys a Catalunya. Si bé l'activitat de Frisco com a cartellista no sembla anar més enllà d'aquesta mostra, la seva firma es troba en alguns treballs publicitaris de finals dels anys vint i durant els anys de la república. Un article (“Personalitats simpàtiques: el dibuixant Frisco”) firmat per M.T. a la revista Esplai, suplement il·lustrat d'El Matí (II, 53, 4 desembre 1932, p. 8) recorda la seva biografia: establert a Sant Sebastià des dels sis anys, per motius de salut, va acabar a Barcelona com a dibuixant publicitari (sabem que el 1926 pren part al jurat d'un concurs de dibuix) i va fer exposicions (“Faig molt dibuix de publicitat. A més dels que necessita El Matí per a la seva sensacional secció d'obsequis als seus lectors, tinc molts altres encàrrecs. Retrats, principalment. En preparo una exposició per a l'any que ve”). Integrant de l'associació Frisco-Llovet va ser director artístic de la revista D'ací i d'allà. La seva germana, l'escultora i orfebre Eugene Millioud —més coneguda com a Ninon Collet— s'havia establert a Barcelona el 1923.

Un cartell de Carnaval és el més escaient per al mes de febrer. Ara que no hi ha any sense polèmiques relacionades amb un o altre cartell de carnestoltes, val la pena que ens aturem a mirar com era abans la publicitat d’aquesta mena d’esdeveniments. La majoria de vegades no eren tan provocatius com els actuals (tot i algunes excepcions, com el cartell de Pasqual Capuz per al Carnaval del 1917, amb la imatge d’un sàtir blau que porta una pubilla a collibè).  Aquest cartell amable, amb la figura acrobàtica de l’arlequí envoltat de serpentines, va ser dibuixat per Lluís Garcia Falgàs (València 1881 – Barcelona 1954) per al carnestoltes de 1921, signat amb una fórmula poc habitual: «L. G. Falgás», i es va reutilitzar en altres ocasions, sense signar i amb canvis en els colors del vestit i en els textos.  Falgàs —més conegut com autor del cartell per als Tintes Iberia i gravador notable a l'aiguatinta— no és l’únic valencià que anuncia el carnaval de Barcelona, ja que en altres ocasions els cartells van ser realitzats pel seu cunyat Pasqual Capuz (el ja esmentat del 1917) o per l’especialista en cartell taurí Carles Ruano Llopis (1926, 1927 i 1928). En altres ocasions els cartells van ser obra de Pere Prat Ubach, Joan Peradejordi, Josep Morell o Julián Oliva, entre d'altres.

Ricard Obiols és un cartellista enigmàtic. No sabem quan ni on va néixer o va morir. Encara ara, en moltes ocasions, se’l confon amb el pintor noucentista Josep Obiols. L’únic que en sabem és el nom, que apareix escrit de manera ben clara en una desena de cartells publicats durant la guerra civil (la majoria per a diversos sectors professionals sindicats en l’òrbita de la CNT, tot i que també n’hi ha alguns per a la UGT). Però al marge d’això la seva personalitat és desconeguda. Alguns tractadistes fan afirmacions rotundes sobre la seva activitat però, malauradament, no hem aconseguit confirmar-les. Per exemple, s’esmenta la seva dedicació al dibuix de cartells per a sindicats, “allá por los años 1910 a 1920” (però algú els ha vist?) i la seva feina durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Si bé la totalitat dels seus cartells coneguts porten peu d’impremta barceloní, hom diu que durant la guerra treballa alternativament entre Madrid i Barcelona per a la CNT i se’l fa alhora membre del madrileny Sindicato de Profesionales de Bellas Artes (UGT) i col·laborador del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya...

Tot plegat és massa inconcret i vague. Què en podem dir del cert? La veritat és que ben poca cosa. Hem trobat la notícia d’un Ricard Obiols que el 1919 es casa a Barcelona amb Joaquima Izquierdo i, el 1934, un dels participants al Primer saló fotogràfic organitzat per la revista Art de la Llum, que hi presenta dues fotografies, és esmentat com a R. Obiols. Es tracta del nostre cartellista? Potser no ho sabrem mai. El cartell que ens ocupa va ser objecte de paròdia durant la guerra a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa per la desproporció entre el gest èpic del barber que trenca les cadenes i la vida aparentment plàcida del seu ofici. Josep Benet se'n fa ressò a les seves memòries: De l'esperança a la desfeta (1920-1939).

El cartell de Ricard Obiols, parodiat a les pàgines del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, número 3014 (28 de maig del 1937)